Sexe? em sona…

Fa mesos us explicava que em sentia com un ficus. Un puny prominent que em deixava la vagina amb una bona cicatriu d’uns 20 punts (cinc amunt, cinc avall, perquè la llevadora va perdre el compte al dotzè), els alts nivells de prolactina en una lactància que encara dura, l’adaptació a la nova situació, la maternitat en general… no són bons amics del sexe en una parella.

Segur que cada cas és diferent, perquè hi entren en joc moltes coses. Però a tot això, cal sumar-hi en el nostre cas, un allunyament emocional i físic immens entre el meu company i jo que va iniciar-se de manera brutal a l’embaràs i que ha suposat tot un procés i molt d’esforç començar a reduir.

No entraré en el que ja us he explicat de moltes maneres. Però si que diré que a tot això que ja us he explicat de moltes maneres cal sumar-hi l’aprensió d’un marit cap a una panxa i un estat que mai va saber integrar com a normal, ni va saber manegar; i una embarassada totalment assexuada que ni al tercer trimestre va sentir els fogots que moltes descriuen.

Parim. I la prolactina fa acte de presència per agreujar aquest allunyament que ja us he explicat. I comença tot un procés d’adaptació i acceptació, individual i de parella. No gens fàcil en el nostre cas.

Des del dia que vam saber que estàvem gestant la nostra petita gran filla, hem tingut comptades trobades sexuals. No ha estat una època gens fàcil. Gens. Hi ha hagut dolor, tristesa, fredor, soledat i distància entre nosaltres. Massa. I amb molt d’esforç, i sobretot molt d’amor, mica en mica hem anat construïnt una nova manera d’estimar-nos. Ens hem anat apropant. Hem anat tancant ferides i cada cop esborrem més cicatrius. Intentant que quedi en un passat lleig  i sense oblidar-ho per no tornar-ho a repetir, però intentant que cada cop dolgui menys. Aprenent dels errors i sobretot madurant. Anant perdent la necessitat de retreure. Sobretot això.

Des de que neix la petita jo encara no he pogut mirar-me la cicatriu. No m’és indiferent tocar-la quan em rento, per exemple. Em fa por. No sé perquè. No ho puc explicar.  No vull. Al part em van oferir mirar amb el mirall com sortia, i vaig respondre amb un no rotund. I després no he pogut afrontar la cicatriu. Però sé que hi és, i m’ha molestat durant mesos, tot i que va anar curant-se a un ritme normal i sense complicacions. Cada cop menys, per sort.

Sumant els milers de factors que han influït puc comptar amb una mà els cops que (perdoneu l’expressió) hem follat. No utilitzo l’expressió “fer l’amor” primer perquè mai m’agradat, em sona pàmfila. I dos perquè jo no faig l’amor amb el sexe, sinó amb l’esforç per fer-nos feliços, amb els detalls, amb les mirades, amb les abraçades, amb la cura en comú de la nostra filla. El sexe, és sexe. Nosaltres fem l’amor (o ho intentem) cada dia, minut i segon, tot i que no sempre ens n’hem ensortit. I follem, tot i que ja us dic que des del 11-12-13 no gaire.

Fins ara, les escasses trobades sexuals que hem tingut, per part meva han estat esforçades. No les he gaudit, més enllà del plaer emocional de sentir-nos a prop, però el meu desig encara era lluny. El meu cap es centrava inevitablement en que la cicatriu no molestés, en trobar altre cop la coreografia natural entre els dos cossos, en cercar inútilment un desig sexual que ha decidit marxar, tot i que la seva pell em continua semblant la més perfecta del món. I hem fet sempre trios: el meu marit, jo, i les ganes d’amagar que el meu cap era cercant les ganes.

També és cert que la logística no és fàcil. La petita dormint al costat del nostre llit, el cansament de la nit que fa que només poguem arraulir-nos al sofà menjant xocolata i mirant una pel.li o algun programa que ens agradi, les escasses migdiades de la petita… No és fàcil trobar el moment quan tens una criatura petita…

I fa un temps que em preocupava, no tornar a ser la d’abans, o haver de forçar les trobades quan volguéssim tenir un altre fill, o que mai més en gaudís.

Però ahir alguna cosa va canviar… Tot va anar com sempre. Portàvem uns dies (des de la darrera discussió) una mica  més units, somrient més, mirant-nos més. Vam veure Merlí, com cada dilluns. Vam estar rient, i ho confesso, fent una guerra de pets al sofà. Fins que cansats vam anar-nos-en al llit. Com sempre. Lavabo, tancar portes i llums i cap al llit. Ens hi vam ficar i com sempre ens vam donar el petó de bona nit i ens vam apropar cercant l’escalforeta i el contacte, com sempre, molt o poc. I aquest contacte va anar creixent. I poc ens va importar que la petita dormís plàcidament allà. Es va encendre un foc que ja gairebé ni recordava. Sense cap. Només pell. De les molèsties de la cicatriu ni m’en vaig enrecordar. Va ser bonic, va ser intens, va ser sexe sense condicionants. Va ser orgasme. Va ser natural i fluïd. I va ser una llàgrima caient per la galta en acabar, de felicitat per haver recuperat una part important de la parella que feia mal no trobar per enlloc i que no augurava res de bo. Per primera vegada des de l’11-12-13, vam follar sense que fós un assaig i ho vam gaudir al 100%. Vam ser nosaltres. I vam agrair que la petita encara sigui prou petita com per no saber fingir que dorm.

I ara si puc dir: Hola de nou, m’alegro de tornar-te a trobar.

I crec que també he de reconèixer al meu company que durant tot aquest temps ha sabut no pressionar-me, respectar-me i no comptar els dies ni el temps. Simplement esperar silent donant-me l’espai que he necessitat, sense límits ni condicions. No estic segura de que totes les parelles del món hagin sigut capaços de respectar com ell ho ha fet. L’estimo cada cop més, malgrat tot.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Record d’una habitació fosca

Fa tres dies que sento un nus a dins, ganes de plorar, melangia… I primer no sabia perquè però mica en mica m’han anat arribant a la consciència records. I ara se perquè aquest sentiment de tristesa. Ara se perquè les ferides que creia tancades tornen a  sagnar per alguna punta de la cicatriu.

Demà és 21 d’agost. El 21 d’agost del 2014 va ser un dels pitjors dies que recordo en tota la meva vida. Aquell dia morien petits bocins de mi. Aquell dia arribaven al seu punt més àlgid el sentiment de soledat, l’esgotament emocional i la rendició més absoluta. Aquell dia entrava en el pànic més absolut. Aquell dia sentia la por més aterridora de la meva vida. Aquell dia em sentia petita i desvalguda. Aquell dia s’enfonsava el projecte més valuós que mai havia tingut. Aquell dia sentia una angoixa incontrolable. Aquell dia perdien tot el sentit les 41 setmanes anteriors. Aquell dia m’enfonsava de pensar que aquelles 41 setmanes de soledat, tristesa i lluïta no havien servit de res. Aquell dia sentia culpa. Aquell dia sentia buidor. Aquell dia només podia plorar. Aquell dia perdia el control. solo

Aquell dia em van programar la inducció al part, i després només silenci i foscor. 

Aquell dia amb l’anunci de la inducció sentia odi cap a la meva
incapacitat per a portar al món la meva filla. Aquell dia les paraules oxitocina, patiment fetal, episiotomia, forceps, cessària… m’envaien les entranyes i els pensaments. Aquell dia em vaig sentir sense cap autoritat sobre mi. Aquell dia plorava pensant perquè la meva filla no volia estar amb nosaltres i la culpa m’envaïa de pensar que potser era culpa meva per haver omplert aquells mesos de mals sentiments. Aquell dia vaig creure’m que no tenia raó ni dret a voler allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió.

Aquell dia m’equivocava. Però entre el silenci i la foscor no ho veia. I aquell dia vaig deixar que petits bocins de mi morissin per sempre.

Aquell dia una de les persones que havia admirat més tota la vida, en qui més havia confiat abans de l’embaràs, m’escridassava. Aquell dia aquesta persona em va jutjar a crits. Aquell dia aquesta persona m’acusava d’estar fent mal al meu marit i a la meva filla. Aquell dia aquesta persona em culpava. Aquell dia aquesta persona feia que em creiés que jo mateixa era la pitjor persona del món per voler allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió. Aquell dia aquesta persona, a cinc dies de parir, destapava la capsa dels trons i feia que esclatés en forma de diverses crisis d’angoixa. Aquell dia, aquesta persona agreujava tot el meu estat emocional que s’havia anat tornant cada cop més fràgil. Aquell dia aquesta persona m’enfonsava encara més en el silenci i la foscor. Aquell dia aquesta persona  creuava Catalunya de sud a nord no se encara amb quina finalitat, però finalment marxava reafirmant tot el que ja m’havia dit per telèfon. Aquell dia el meu germà gran es convertia en un autèntic desconegut i encara no se perquè ni perquè va reaccionar així a les meves pors i les meves debilitats.

Aquell dia necessitava que algú m’abracés. Aquell dia necessitava que algú m’acompanyés en el meu dolor. Aquell dia necessitava que algú m’acostés una mica de llum. Aquell dia necessitava que algú validés allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió. Aquell dia necessitava que algú em fes veure que no tenia raó d’enfonsar-me i que res havia perdut el sentit. Aquell dia necessitava que algú m’animés a seguir lluïtant. Aquell dia necessitava que algú s’adonésque em sentia indefensa i que necessitava que em cuidessin.

Però no ho va fer ningú. I aquell dia recordo que m’agrafava fort a la panxa rodejant-la amb els dos braços perquè sentia que era l’únic que em quedava. L’únic que tenia sentit.

No se si vaig ser jo qui va allunyar a tothom. O si els importants no van saber com no deixar que m’allunyés jo. O si em van allunyar ells. El cas és que aquell dia vaig sentir que  no se qui o què m’havia robat l’embaràs, el control, l’alegria que fins llavors mai m’havia faltat així… la pau.

Aquell dia la foscor i el silenci va envair tot el meu jo. I va matar petits bocins de mi.

I com l’au fènix que un dia em vaig tatuar, cinc dies més tard, resurgia de les meves cendres i tenia una filla que neixia regalant-me una nova tona de pau. Que em salvava de mi mateixa. Que em tornava l’alegria amb escreix. Que tornava el sentit a tot i em donava la raó. Em va tornar el control i el poder sobre mi mateixa. E tornava a fer forta.

I fins fa tres dies pensava que aquella habitació fosca era tacada i barrada, i que aquelles ferides ja no sagnarien mai més. Però encara puc veure aquella cambra per una esquerda a la paret, i la cicatriu em recorda que un dia va ser una ferida oberta. I quan penso el perquè veig que des d’aquell dia segueixo esperant que algú valid tots aquells desitjos i aquells sentiments. Segueixo esperant que algú em demani perdó per deixar-me sola, per escridassar-me, o per negar-me el dret de desitjar i de sentir. Per negar-me el dret a sentir-me com una nena envaïda pel terror. Per fer-me creure que aquell estat en què em trobava era només culpa meva per no haver controlat els meus sentiments. Que ningú m’havia deixat sola.

I resulta que demà serà 21 d’agost. I ara que ho penso, un any més tard,  veig que jo he fet un esforç grandíssim per ser proactiva, responsabilitzar-me només a mi de que tot allò no es torni a repetir i somio en que si un  dia torno a quedar-me embarassada, sabré acceptar el procés com a meu i només meu, i no esperaré res de ningú que no vingui a compartir-ho pel propi peu. I buscaré suport en una doula (ho tinc clar). Però tot i que se que ho aconseguiré i que no necessitaré a ningú i que ara més que mai sé que tenia raó, també entenc que allò no va ser només responsabilitat meva, i que no era tan difícil no jutjar i acompanyar, o simplement contenir. I no ho van fer. Ningú. I demà serà 21 d’agost i aquella persona que fa un any creuava Catalunya per jutjar-me i culpar-me i escridassar-me, demà ho farà per venir a celebrar a deshora l’aniversari de la meva petita salvadora. I dubto que ni tan sols pensi en aquell 21 d’agost del 2014. I fins i tot, marxarà i comentarà amb la seva dona amb to de sorna que quan la petita tingui novio jo encara li donaré el pit. O qualsevol altra animalada. Però sabeu què? que aquell 21 d’agost encara em cou. Molt. Però em va fer forta i em va fer més autosuficient. I em va fer una mare segura  i sense por d’encertar i equivocar. I que no necessito l’aprovació de ningú. I em va fer veure que no necessito a ningú que no hi sigui i que en canvi puc valorar moltíssim més del que ho feia a qui hi és sense tenir perquè ser-hi. I puc donar molt més perquè filtro més que abans.

I demà serà 21 d’agost i el meu company segurament seguirà sense demanar-me perdó per deixar-me tants mesos sola en una habitació fosca sense intentar entrar-hi de cap altra manera que la que ell creia correcta. I segurament seguirà vivint en la mentida de que tot allò queda oblidat. I evidentment que ha perdut i perdrà pes. Però encara cou. I dubto que mai pugui oblidar-me de tots els petits bocins de mi que aquell dia, aquell embaràs, van morir.

Per sort, cinc dies després, vaig tornar a ser un fènix ple d’oxitocina i d’amor pur i brutal. 

Vull passar amb nota.

Avui ha acabat el curs a la superllardinfantsdelpoblequeéslhòstia. I parlant de cursos us confesso que sempre he estat, amb els estudis, de la llei del mínim esforç. I com que tinc una “làbia” ( i que em perdoni Pompeu Fabra) que déu n’hi do, doncs sempre, amb una lectureta, havia pogut passar els exàmens amb la nota suficient com per aprovar i que no em toquéssin els nassos: bens i notables, algunt sufi i també algún excel.lent…. mai matrícules ni suspensos. Però ja us vaig dir que la maternitat m’ha capgirat, i resulta que aquest curs de ser mare el vull passar amb nota. I per això l’autoavaluació l’he de fer bé. De fet ha de ser avaluació contínua. I a arrel del post de l’altre dia, doncs el meu cap va seguir donant-hi voltes… i em van sortir més coses a valorar. Una de les peces que em va quedar al teler va ser el tema de la baixa per maternitat. La vaig ajuntar amb les vacances. De manera que van ser 16 setmanes més 30 dies. I les hores per alletament, a part de que no m’ho haguessin deixat fer, les vaig voler guardar per això, per alletar. No directament, sinó per a treure’m llet amb la maquinota sideral perquè el meu home l’hi donés amb el biberó a l’endemà. I això tornaria a fer-ho. Però segurament , si decidís tenir un altre fill, em dedicaria a estalviar o a vendre propietats (si és que en tingués) per tal de poder-me demanar una excedència d’almenys un any més a partir de la baixa per maternitat. Ai, si… que curta s’em va fer… i quina poca necessitat que tenia de separar-me’n. A més, sincerament… canviar la meva petita pels meus caps desastrosos no era la il.lusió de la meva vida… Una altra cosa que faria millor és abandonar-me a la maternitat molt abans, des del minut zero. Després del naixement de la petita, però no gaire després vaig intentar fer coses que abans hauria fet encantada, essent-ne al centre organitzador i dinamitzador. I el resultat va ser sentir-me totalment com un peix fora de l’aigua. I això em va fer patir. Segurament, si no ho hagués fet, no m’hauria allunyat tant de les coses que m’he allunyat. I que consti que me n’he allunyat perquè no em fan bé, però potser essent més conscient de la meva nova situació i dels meus propis canvis abans, no me n’hagués sentit tan lluny i no hagués sabut que em feia mal. I ara potser m’hagués estat més fàcil tornar-hi. Mantinc els meus desitjos d’aquell moment, d’integrar la meva petita a la meva vida. Però hauria d’haver estat conscient de que la meva vida havia canviat  i que ja no m’interessava el mateix que unes setmanes abans. I finalment (almenys fins que se m’acodeixi una altra cosa), el que faria diferent, si aconseguís negociar-ho amb el meu company, seria parir a casa. Tenim la sort de viure a cinc minuts de l’hospital. Així que em sentiria segura fent-ho a casa. Ara és fàcil dir-ho, perquè he parit sense necessitar a ningú. Abans ho sabia, però ara ho he viscut. I no ho diria a ningú que no fós capaç d’empatitzar i respectar. O millor dit, no ho diria fins que ja fós fet. Perquè una altra cosa que no repetiria és posar-me a mercè de judicis insensibles, impertinents i superficials. Fan mal. I lligant amb el part a casa, que suposo que no és res més que seguir el meu instint, crec que això ho he fet molt bé i ho tornaria a fer: seguir el meu instint de mare. A més en el meu cas ha tingut molt mèrit (porque yo lo valgo!) ja que seguint-lo he trencat sense dubtar un munt d’idees preconcebudes que havia anat forjant durant anys, fruït de no haber-ho viscut, o d’escoltar les fonts equivocades, o bé d’escoltar malament. Sense dubtar i amb l’humilitat de qui reconeix que ha estat molt equivocat, m’he desdit de “tot” i he deixat de pensar, moltes vegades, per passar a ser mamífera, mama i dona: tant en el part, com en el post part com ara en la criança de la meva petita gran filla. I això ho mantindré sempre, o això intentaré, i espero adonar-me’n si un dia deixo d’escoltar-me, escoltar-la i escoltar-nos. Ara crec que si, que ja em dóno per avaluada…No ho he fet tan malament, o això m’agrada pensar. La prova està en el somriure de la meva petita.

Avaluacions de final de curs.

Arriben les vacances, i amb elles, les avaluacions. Sabrem si hem de fer deures o no durant l’estiu.

D’aquí a un més i sis dies la petita farà un any, i estic segura que llavors només em sortiran paraules nyonyes i llacrimògenes. Així que crec que ha arribat l’hora de l’autocrítica constructiva i les felicitacions. De pensar què he de mantenir i què he de millorar. I a aquestes alçades, no crec que canvïi massa el que pensi ara, o d’aquí a un més.

Tirem enrera… a l’embaràs. Crec que vaig esperar massa i això em (ens) va fer molt de mal. Esperava comprensió i no empatia, i no vaig saber demanar ni una ni l’altra. Vaig parar poc, i necessitava fer-ho per entendre què m’estava passant , per escoltar-me i posar paraules al que sentia, per asserenar-me i per ajudar al meu entorn immediat a acompanyar-me, en comtes de transmetre el meu embolic, i esperar que el meu marit actués com jo necessitava. Si mai tinc un altre fill llegiré això i abans d’obrir la boca em prendré 24 hores de recés, com a mínim. Crec que em va faltar introspecció, i em va sobrar necessitat de compartir amb massa gent els meus anhels i desitjos. Em va sobrar esperar dels altres i em va faltar expressió serena i assertiva. I no és la primera vegada que em passa, i amb 35 anyets acabats de fer, ja em toca anar-ne aprenent. Així que no em fustigaré però intento aplicar-ho a tots els àmbits de la meva vida. Com diuen al sud: ya no tengo el chichi pa farolillos, i no tinc ganes ni temps per tenir disgustos que puc evitar amb una mica de feina introspectiva. Si més no, prefereixo treballar-m’ho per millorar.

Pel que fa al part, una mica el mateix. No necessitava l’aprovació de ningú per saber què volia i com ho volia, però a l’hora la buscava. I al final, cercant l’aprovació i l’acompanyament, em vaig sentir més sola que mai. Vaig entendre tard que aquell procés era meu. I si; em va faltar, no se si mentir, però si aprendre a callar. Si tornés a quedar-me embarassada faria el procés voluntàriament sola, i no cercaria l’acompanyament, però si que l’acceptaria de les persones que s’apropessin, sabent ara com saben la majoria de gent que m’envolta, quins serien els meus desitjos. Qui no s’apropés de manera pura, amb amor i recolzament, senzillament seria despatxada amb molta educació. Sense súpliques de comprensió, sense recerca d’aprovació, sense rencor ni frustració. Simplement un “d’acord, consideraré la teva opinó, gràcies”, és a dir: un “si, si , carinyo”. I al meu company, el deixaria ser company, i li expressaria de manera concreta els meus pensaments i necessitats. Intentaria explicar-li bé què espero d’ell. Va ser un company de part genial, però igual que jo faria coses diferents, també li demanaria a ell que pulís certes coses, però sense responsabilitzar-lo dels meus estats, que per això són meus.

De l’alletament també en trec conclusions. Si ara tingués un altre nadó, cercaria la intimitat així que la necessités, sense formalismes. Qui m’estimi ho entendrà i ho podrà respectar. El primer que faria seria mirar-li la llengua, i no fiar-me de cap professional, que ja m’han demostrat que de frenets no hi entenen un borrall. I els que si que en saben, no m’els vaig creuar, així que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. I a la primer dolor, trucadeta a l’assessora de lactància, que per això s’ha format  i sort d’ella en vaig tenir. No tornaria a deixar passar el temps esperant que se solucionés sol. Els frenets no se solucionen sols. Cal actuar, i he après a que no cal patir si hi ha solucions a l’abast. No tornaré a plorar mai per l’alletament de cap fill meu. Tampoc tornaré a comprar ni utilitzar la pomada del dimoni per a clivelles. A part de no servir per a res, fa un merder important. Llet i un cop més, intimitat per passejar-te amb els pits a l’aire per casa. A més, se m’han despertat les ganes de formar-me com a assessora de lactància. És un tema que m’ha encantat, m’ha atrapat, i sé com es pot arribar a patir i a gaudir. I vull ajudar a superar el patiment i compartir la joia d’haver-ho fet. No se si m’hi vull dedicar professionalment, o si podré. Però m’agradaria com a mínim fer voluntariat, i m’encantaria crear un grup de suport a l’alletament, amb el temps. Però ja veurem si algun cop m’hi poso. Espero que no se m’oblidi aquest propòsit.

De la criança. No se si ho faig bé o no, però crec que estic fent fantàsticament bé una cosa: escoltar la meva petita, i escoltar-me a mi i al meu company. Però sobretot, escoltar les necessitats de la meva filla, que no ha triat venir al món, sinó que jo la hi vaig obligar, i per tant és la meva responsabilitat que s’hi trobi bé. Potser cometo molts errors, però vull esforçar-me a trobar-los i rectificar-los, com ara estic fent, des de que va néixer, i crec que no m’en surto pas malament. Crec que progresso adequadament. Si tingués un altre fill, intentaria viure-ho com ara, com una aventura i un joc constant. Un joc important, i divertit. Gaudir-ho al màxim.

I pel que fa a la parella, intentaria cuidar-lo una miqueta més, tot i que les hormones de la maternitat t’ho posen difícil. Intentaria no oblidar-me cap dia de l’abraçada diària. I se que alguns dies l’he descuidat. I no m’agrada. També intentaria discutir menys i més suau. N’estem aprenent. Però si ara tingués un altre fill crec que ho faríem millor els dos. Ho hauríem de fer millor, si més no. Però el que no podria fer, és estimar-lo més… crec que és impossible. Ara tinc dos grans amors, un de ganapia, i l’altre petita i adorable.

Si tingués un altre fill, seria el doble de mare. És a dir el doble de petonera, el doble de cantaire, el doble de pesada i el doble d’implicada. No sé si és bo o dolent, però en tot cas ara no és el moment d’avaluar-ho.

El quart tatuatge

Sabeu de sobres el que defenso l’apropiament lícit dels parts. Millor dit dels naixements dels nostres fills. Perquè hi hagi o no complicacions SEMPRE són nostres. No som criatures tutoritzades per un adult que ha de decidir per nosaltres. Som adultes, que podem i hem de triar. I que en cas de no poder, hauríem de delegar aquesta facultat a algú de confiança: parella, mare, amic… Perquè és molt trist que el que hauria de ser el millor dia de la nostra vida, passi a ser només un dia feliç, o fins i tot un dia traumàtic, o per oblidar.

I demano perdó sincerament si mai ha semblat que menyspreo o menystinc tots els tipus de part medicalitzats. Perquè de veritat que no és així. Si sóc honesta, reconec que a totes les dones que aprecio els desitjo que desitgin un part no intervingut. Perquè sé que el que se sent només és així d’intens si et tornes animal i et lliures al procés únicament fisiològic. I això és meravellós. Però hi ha molts motius que et poden portar a prendre la decisió de delegar part del teu procés a la medicina.I aquests naixements/parts són igual de valuosos. I a vegades et creues amb dones admirables que t’expliquen la seva experiència i et capgiren els esquemes. I et fan créixer amb la seva experiència.

Avui he demanat col.laboració a una persona que va apropiar-se del seu procés, que el va canviar degut a una potencial complicació. I va ser prou valenta com per canviar el seu plantejament i fer-lo feliç malgrat el que imagino que va sentir. Jo no puc parlar del tema simplement perquè no ho he passat ni viscut en primera persona. Però si algun dia he d’afrontar-ho, pensaré en ella i la imitaré. I juro que també hi seré feliç.

La seva filla té uns dies menys que la meva petita. És bonica, riallera i tan grassoneta que la pessigaries amorosament per tot arreu! I la seva mare, a qui conec menys que a la filla, em sembla des del dia que me la vaig trobar al tren, molt valenta i forta. Admirable. Parlant de les nostres experiències, em va explicar el seu part. Si. El seu PART. SEU, i només SEU. Respectat, sa , plàcid i feliç. Com va ser-ho el meu: respectat, sa, plàcid i feliç. Una cesària meravellosa, com no n’havia sentit cap. En el fons no van ser tant diferents, les nostres vivències: vam haver de lluïtar per a trobar-nos còmodes en la nostra elecció i ho vam aconseguir, malgrat judicis i segurament també ella, moments de soledat.

No en puc parlar jo. Per això li vaig demanar, malgrat no sabia ni el seu nom (ara ja si!), si la volia i podia relatar ella. I li vaig demanar si em donava permís per a comentar-la, no només per a transcriure-la literalment. Perquè jo ja sabia que no em podria contenir, perquè sóc així de bocamolla. I em va sorprendre l’entusiasme i la rapidesa amb la que m’ha contestat. I aquí la teniu, amb els meus comentaris inclosos, que són el menys interessant i rellevant, però que si no els faig rebento.

I abans de mostrar-vos el seu relat, moltes gràcies, Marta, per obrir-me una mica més la mirada.

Sempre havia tingut molt clar com volia que fós el meu part. Volia parir a l’hospital, ser-hi amb temps de sobres, volia que fós vaginalment, i decidiria en aquell moment si volia epidural o no, però tenia bastant clar que si. 

M’havia preparat molt mentalment per al moment, no havia tingut mai cap tipus de por, tenia (i tinc) confiança cega en el meu ginecòleg, i estava més que preparada pel gran moment. 

A finals d’agost, a una de les darreres visites, el meu gine em va detectar pelvis estreta. Per un moment vaig entrar en pànic, i és que tres mesos abans, una amiga va trencar aigües a casa, va anar corrents a l’hospital (de Barcelona a Barcelona), i quan va ingressar el nen ja estava massa en camí per fer-li una cessària, quan li van detectar pelvis estreta, i mai prèviament l’hi havien detectat. Aquesta amiga es va desgarrar interna i externament, més de 50 punts de sutura, van haver de treure el nen amb fòrceps, i un cop el nen ja estava fora li van haver de fer una transfussió de sang de tanta que n’havia perdut. Actualment encara té pèrdues per davant i per darrere, i ja fa més d’un any. Jo em vaig quedar en estat de shock i vaig explicar-li totes les meves pors al meu metge. I en cap cas volia passar per una situació tan traumàtica com aquella noia, i a més jo havia d’anar de Sant Pol a Barcelona. Més trajecte encara perquè la nena sortís massa. 

Aquella notícia va trencar tots els meus esquemes i el que havia planejat els gairebé nou mesos d’embaràs. El primer que vaig dir va ser: VULL UNA CESSÀRIA. M’aterrava el fet d’estar mig morta els primers dies de vida de la meva filla, que anés malament i no poder-la agafar, no poder estar amb ella, no poder transmetre una seguretat tan necessària a la vida de la meva filla. El meu ginecòleg de seguida em va dir: Ep! Calma i serenitat. La primera opció no serà la cessària, perquè tot i tenir la pelvis estreta no vol dir que el teu part hagi de ser desastrós com el que m’has explicat. Aquell cas era, segons ell em va dir, una suma d’infortunis. Allò a mi no em passaria, i si arribava el moment en el que hi hagués una possibilitat de risc per a mi o per a la meva filla, farien una cessària sense pensar-s’ho, però no havia de ser la primera opció. La primera opció sempre seria el part vaginal.

Jo i el meu home sempre hem tingut clar que volíem tenir quatre fills, com les quatre barres de la senyera. Forofades a part, en el cas que fós cessària ja no podríem tenir-ne quatre. Havia sentit a parlar tan malament de les cessàries que ara si, començava a tenir por del gran moment, perquè la cessària ara era una opció molt real… I la cessària era el dimoni! O així m’ho havien dit amistats, a les classes pre part, havia llegit a tot arreu…

La meva princesa no volia sortir, i vaig sortir de comptes cinc dies abans d’ingressar de manera programada un tres de setembre a la Clínica del Remei. Allà m’esperava el meu estimat ginecòleg i la seva encantadora llevadora. Em van mirar de dalt a baix i em van dir que estava tan verda com als set mesos. Que em podia posar el gota a gota, començarien les contraccions i podia passar-me 12 hores amb dolors, però que la seva experiència deia que m’hauria d’acabar fent la cessària. Ell estaria allà tot el dia i no tenia cap prioritat per una opció ni per l’altra. La decisió era meva. Els seus més de 40 anys d’experiència i incomptables parts van ser suficients per prendre LA MEVA decisió. 

Vaig decidir optar per la cessària per diverses raons:

– Sabia que hi havia un impedimento físic (pelvis estreta) i un alt percentatge de complicacions al part vaginal. 

– Volia que aquell tres de setembre, el dia més especial de tota la meva vida, fós aquell dia que sempre que el recordés com el millor. Com alegria, amor, felicitat i joia. No com dolor, patiment i histèria. Volia plorar de felicitat i no de dolor. 

– Les persones que pitjor m’havien parlat de la cessària, són persones que no n’havien tingut, de vegades ni tan sols havien tingut un part. L’arrogància impertinent dels consells de qui no té ni p*** ideai parla des del desconeixement. 

I vaig ingressar a quiròfan. El meu gine va deixar entrar al meu home al part, perquè un part per cessària també és un part,  i va estar al meu costat absolutament en tot moment. La meva nena va sortir a llum i de seguida va arrencar a plorar. Jo i el meu home ploràvem desconsolats de felicitat. La van netejar una mica i la van posar als braços del meu home. Em van estar cosint i curant durant gairebé una hora, l’hora més curta de la meva vida, ja que jo estava perfectament bé. Estava a un quiròfan però estava amb la meva família i em podria haver passat allà tot el dia, mirant-los, completament conscient i feliç. Més feliç que mai. 

Mites falsos de les cessàries:

– La llet no puja tan ràpid com als parts vaginals. MENTIDA. Jo només arribar a l’habitació ja gotejava calostre. 

– Aixecar-se fa un mal insuportable. MENTIDA. Jo m’hagúes aixecat molt abans, però no em deixaven. A l’endemà em vaig aixecar tan tranquil.la, amb moltíssimes ganes de caminar i de moure’m amb fortalesa i seguretat per poder portar la nena amb mi a tot arreu. 

– La cicatriu és un drama. MENTIDA. Tenint en compte que a mi em seria exactament igual que la cicatriu dels meus fills fós enorme, en mig de la cara i prominent… És petita, no molesta i amb qualsevol tipus de calceta queda tapada. Tinc tres tatuatges, i per mi, la cicatriu n’és el meu quart, i el més especial. 

– La recuperació és molt lenta. MENTIDA. Jo no vaig estar ni tres dies a l’hospital. El dia 6 a primera hora del matí ja sortíem cap a Sant Pol. I no em vaig prendre ni un dels analgèsics que em van dir que havia de prendre a casa. No em calien. 

– No és el mateix que parir. MENTIDA.  Jo no m’he quedat amb ganes de res més que repetir aquesta experiència magnífica. I, com em va dir la Mare Massoca, això és perquè jo vaig poder decidir. 

Ara ve quan el maten. Ara ve el moment que esguerro el clímax emotiu del relat, i hi foto cullerada amb els meus comentaris. Així que si no els voleu llegir aquest és el moment de desviar la vista cap a una altra banda.

D’aquest relat en trec un munt de reflexions. Primer que té molt de mèrit tot el procés. Entenc que no havia de ser fàcil renunciar a l’opció del part vaginal i passar a DESITJAR i a convertir en FELIÇ la cessària. Jo no sé si n’hagués estat capaç. Ara, que ja vaig passar per un naixement, de cara a un segon, i amb les reflexions que estic fent, suposo que si, però en el meu primer part… uff… Ja ho dic jo… valenta!

Per altra banda, crec que va haver-hi un factor sort, de caure en mans d’un equip capacitat per empatitzar i respectar el moment i els desitjos. Per entendre la cessària no com un procés quirúrgic sinó com a el moment emocional que és el naixement d’un fill. Acompanyar la mare i la seva parella en aquest procés.  Així que gràcies a aquest equip per humanitzar les cessàries. Tan de bo sempre fós així. I sabem que no ho és en la majoria dels casos, i per això la cessària és el dimoni. No per la cessària, sinó per qui les fa. Un cop més la violència obstètrica mata instints, felicitat i humanitat.

El tema de la pujada de la llet és cert: no depèn de per on surt el nadó sinó del desprendiment de la placenta, així que tururú a qui condemna l’alletament de qui ha viscut un part per cessària.

Definitivament, aquesta vivència demostra que qualsevol dona pot apropiar-se i sentir-se poderosa amb el seu part, sigui com sigui! I tan de bo, totes les dones que tenen els seus fills les visquessin així. Un cop més podríem parlar de més naixements sans, plàcids i feliços.

D’aquest relat i de la decisió que va prendre en trec una gran lliçó d’amor incondicional. Qualsevol dona crec que desitja un part vaginal. Renunciar-hi d’aquesta manera tan serena, i fer-ho bonic només pot respondre a l’amor més pur: el d’una mare al seu fill. I és preciós. Si… amb la maternitat m’estic tornant tan nyonya…

Finalment, ja us vaig explicar com veig d’important la creació d’un pla de part . I us vaig explicar també les modificacions que hi faria. Doncs bé… si hagués de tornar-ne a fer un, n’hi faria un altre, d’afegit. Prepararia els meus desitjos també en cas d’haver-hi complicacions urgents que obliguessin a fer una cessària. Perquè voldria que fos plàcida, sana i feliç. Perquè voldria que fós plena d’amor. Com aquesta. Hi posaria que vull ser acompanyada pel meu company. Que mentres em cusen vull contacte amb la meva filla, encara que fós agafar-li la maneta mentre fa pell amb pell amb el meu marit. Que no vull separació. I abans de parir, si decidís fer-ho en un hospital (que ho dubto, en cas d’embaràs de baix risc com el primer), m’asseguraria de fer-ho en un on es permetin totes aquestes condicions. A mi no em feien por les complicacions, ni les cessàries (bé, una mica si), sinó la deshumanització del moment, el sentir-me petita, em feia por la por i la soledat. I també en les cessàries es pot evitar. M’asseguraria de que, en cas de ser necessària, jo també hi plorés de felicitat i no de dolor ni de por. Jo també voldria transformar la cicatriu en el meu sisè tatuatge!

Per a parir resulta que s’ha de fer un pla!!!

Aquest país no deixa de sorprendre’m, i no pas sempre agradablement…Veig el part (o naixement, segons com ho miris) com un procés natural i fisiològic tan complexe que el cos el torna senzill fent que tu no hagis de pensar. Doncs resulta que de tant “senzill” que és, hi ha professionals i fins i tot dones que hi han de passar, que no ho poden acceptar. Sembla que no es pugui tolerar que la mà de l’ésser humà no sigui necessària per a res.

I us preguntareu perquè a aquestes alçades encara tinc ganes de parlar del part. Molt senzill, de totes les vegades que algú té un fill i en sento el relat del part, la majoria de vegades és, en el millor dels casos,  un moment de felicitat extrema quan ET POSEN el fill als braços. I en molts altres, un procés dolorós on EM VAN HAVER de posar oxitocina perquè no dilatava, o EM VAN HAVER DE TREURE el nen amb forceps, o s’em van posar a sobre apretant-me la panxa, o em van haver de fer una cesàrea perquè portava 10 hores i només havia dilatat 2 centímetres, o el nen no baixava…. i fins i tot, en alguns casos, una experiència traumàtica sense gairebé cap bon record.

I sincerament ho trobo lamentable. En el meu cas no penso dir que vaig tenir sort perquè no va ser un cop de sort. Diré que vaig tenir el mèrit de tenir un part feliç, plàcid, sa i que per això la meva filla va tenir un naixement feliç, plàcid i sa. I per altra banda, vaig tenir la sort (ara si) de no patir cap complicació en el procés.

Perquè crec que és lamentable? i perquè crec que casos com el meu, on, sigui com sigui, acaba essent una experiência meravellosa, són un mèrit i no una sort? Molt senzill. Per una banda hi ha protocols estúpids aplicats indiscriminadament a totes les dones que van a parir, ho necessitin o no. A més, aquests protocols inclouen, encara no entenc perquè, un munt d’intervencions estúpides que poden potencialment i bastant sovint, provocar complicacions evitables i desagradables. En segon lloc (i no va ser el meu cas) hi ha un munt de dones que tenen la mala sort d’anar a petar a unes classes de “preparació” pel part on es fan un munt d’exercicis i respiracions però no els expliquen res sobre com serà el procés, sobre quina drets tenen o sobre les conseqüències de totes aquestes intervencions estúpides. I el més lamentable de tot crec que és que moltes dones, de fet crec fermament que la majoria, no assumeixen el part com a seu i no s’en responsabilitzen. No es plantegen ni tan sols que és un procés fisiològic i no una malaltia, ni tan sols demanen que els expliquin la utilitat del que els faran o directament els estan fent, ni tan sols s’informen per entendre el que viuran. Els regalen el dret als professionals de fer amb elles, amb el seu part, i el que és pitjor: amb el naixement dels seus fills, el que vulguin. Molts cops amb criteris de temps, calendari o econòmics.

I hi ha un munt de bons professionals. Jo en vaig conèixer uns quants. Però és evident que en molts casos falta empatia i responsabilitat per una part, i per part de les mares autoestima i també responsabilitat per la seva banda.

No pretenc dir-li a ningú com ha de parir, només faltaria! Però si que afirmo que si cadascú es preocupés i destinés hores i ganes a dissenyar el seu part (sempre parlant en el cas de que no aparegui cap complicació, és clar), hi hauria més naixements plàcids i més sans i també milions de records positius i feliços dels que hi ha en l’actualitat.

Qui vulgui analgèsia ha de triar-ho sabent-ne les conseqüències positives i negatives. Qui no la vulgui, igual. Qui es deixi trencar una bossa, igual. Qui es deixi posar  oxitocina, igual. I podríem seguir fins demà.

La meva pregunta és: com pot ser que a dia d’avui hi hagi tantes dones a punt de parir o que ja ho han fet que posen cara de no entendre res quan algú els parla del pla de part o pla de naixement? Com pot ser que no sigui el primer que s’explica a les classes de preparació? Com pot ser que hi hagi gent a qui no li importa si el fa o no el fa? La resposta és senzilla: no som conscients del risc que es corre no agafant les rendes dels propis processos. I així van després les coses. I fins i tot: a la propera no em passarà! però és que no hauria de passar ni a la primera!

Jo per sort vaig creuar-me amb la llevadora àngel de la guarda que ens va parlar i informar sobre aquests plans de naixement. I vaig fer el meu. I tot i que pensava a última hora que no s’en podria aprofitar ni les dades personals, al final va servir gairebé en la seva totalitat. I no només això, sinó que durant l’elaboració, correcció, recorrecció i requetecorrecció, vaig aprendre tot el que necessitava aprendre a nivell informatiu i a nivell de consciència.  Crec que tota dona hauria de fer-ho, independentment del què hi escribís, que això és correcte sempre, mentre es pugui autoargumentar davant de qualsevol tribunal!

Us faré el resum del meu! (aiiii, quins recordsssss).

NOM I COGNOMS: Superwoman! (això no ho vaig posar, però ara si que ho posaria!)

Edat, DPP, Hospital de referència… bla, bla, bla…

PREFERÈNCIES RELACIONADES AMB L’ACOMPANYANT: El nom del meu marit (si hagués de fer-lo per a un segon part, hi afegiria la meva filla, en cas de que ella ho desitgés)

PREFERÈNCIES RELACIONADES AMB L’ESPAI FÍSIC: Vaig demanar un espai únic de dilatació i part, però com que em van portar a una habitació sense companya durant tota la dilatació, la veritat és que vaig estar molt còmoda. I ara no veig tan important que l’expulsiu fos en un altre espai. Però vaig tenir sort.

PREFERÈNCIES RELACIONADES AMB ELS PROCEDIMENTS: Ni de conya em deixaria rasurar el pubis. Vaig dir que volia deambular i que volia beure i menjar si en tenia la necessitat. I que abans d’administrar-me cap fàrmac volia que se m’informés i s’em consultés la meva opinió (Només faltaria!).

CONTROL FETAL: Intermitent. Sabia que la monitorització constant limitava el moviment tant necessari pel control de la situació i augmentava la possibilitat de trobar coses normals interpretables com a potencials perills . No cal.

ALLEUJAMENT DEL DOLOR: Vaig posar que volia mètodes alternatius d’alleugiment del dolor (respiració, relaxació, anestèsia local en cas de sutura…) i que decidiria en el moment si volia anestèsia en l’expulsiu o no. Gran error! Ja us ho vaig explicar en el post sobre el part. Avui posaria que ja se que tinc la possibilitat de demanar la peridural quan la necessiti i que per tant no vull que em sigui oferta. Ho posaria amb llums de neó.

ALTRES QÜESTIONS SOBRE LA DILATACIÓ: Material de suport com coixins, pilotes… (després no li vaig fotre ni cas, però per si de cas!). Banyera d’aigua calenta (sabia que no n’hi havia, però si tothom la demana hi haurà més possibilitats de que la instalin). També vaig remarcar que no voldria que s’em trenqués la bossa, ni altres maniobres per accelerar el part manuals ni farmacològiques, ni de cap altre tipus si no era estrictament necessari i imprescindible.

PREFERÈNCIES DURANT EL PERÍODE DE L’EXPULSIU: Vaig posar que volia esperar a tenir ganes per a començar els esponderaments, que volia posar-me en la posició en la que em trobés millor (error: ara posaria que m’ajudessin a trobar la posició vertical més còmoda, ja que en aquell moment no estava per pensar, i estic segura que hagués estat més fàcil), que el meu company em pogués ajudar tota l’estona, que no s’em fes episiotomia si no era indispensable (mulilacions les justes), que volia fer pell amb pell immediatament, que es valorés el nadó en presència nostra i que volia donar-li el pit a la mateixa sala de parts.

PREFERÈNCIES DESPRÉS DEL PART:  Que no separessin el nadó de mi, si no era molt necessari. I això si que no ho van respectar. Se l’emportaven per a cada prova o atenció rutinaria sense possibilitats de mirar a través del vidre. També ara dic que en aquell moment no em va afectar. Estava tranquil.la i confiada.

PREFERÈNCIES SOBRE L’ALLETAMENT: El volia fer immediatament després del naixement, que no li donessin cap tipus d’aliment al nadó sense consultar-me i que faria pit a demanda.

ALTRES QÜESTIONS: Si no hi havia cap circumstància que ho requerís, no volia tracció ni extracció manual de la placenta, volia un deslliurament natural. En aquell moment, no m’importava res mes que sentir la meva filla i no vaig posar objecció. És més, ja m’estava bé acabar ràpid i dedicar-me al que era important per a mi: ella.

L’únic que no es va fer i que em va saber greu va ser que volia donar la sang del cordó. Però entenc que tot va anar tan sorprenentment ràpid que la llevadora no hi va pensar, i nosaltres tampoc fins que ja no es podia fer. Això si que ho faria en un segon part.

Per sort no vaig patir cap complicació que impedís assolir gairebé tot el pla,tot i ser un part induït, i el part va ser com havia de ser: plàcid, sa i feliç. Com hauríen de ser tots, independentment de com siguin! i afegeixo… co..ons!

A tu, que encara no ho pots entendre…

Hola petita. No se si té gaire sentit que t’escrigui a tu, ara que encara no ho pots entendre. Però en tinc la necessitat. Fa dies que sento que estic tancant una etapa agredolça. Però molt més dolça que agre. No vull acabar de tancar-la sense explicar-te que ha significat per a mi aquesta etapa i què has significat tu per a mi en aquesta fase de la meva vida.

No vull que arribi un dia en el que si que entenguis tot això que avui t’escric, i que no t’ho pugui explicar perquè ja no ho recordo amb la mateixa intensitat. O perquè les emocions que avui sento tan vives s’han difuminat en el record. Perquè la memòria té capricis, i no sempre reté el que ens agradaria o com ens agradaria.

Sincerament espero que un dia ho puguis llegir. I sobretot que ho puguis entendre. Això significarà que t’has fet gran. I que ho pots entendre perquè has sentit el mateix que jo. I que això t’ha omplert tant com m’estic omplint jo amb tu. Només ho entendràs quan tu mateixa tinguis un fillet o una filleta. Si ho llegeixes abans que això passi potser t’agrada, o fins i tot potser t’emociona. O potser penses que ta mare és una pàmfila sense remei. I tot i que sabràs llegir entre línies que tot això només vol dir que t’estimo, no ho entendràs.

Estic a punt de tancar una etapa complicada, intensa, fascinant. I de tan intensa que és esgotadora. No en un sentit negatiu, ni molt menys. O vaja, no majoritàriament negatiu. És esgotadora perquè el cor s’et fa tan gran que costa fins i tot fer-lo bategar. Abans de coneixe’t no m’hagués cregut capaç d’estimar d’aquesta manera. De fet no sabia ni que es podia. Per sobre de tot. Per sobre d’una mateixa… inclús per sobre d’això.

Vas néixer, i aquell moment no se m’oblidarà mai.  No ho permetré. Perquè en aquell moment vaig saber que no podria estimar a ningú com a tu. Em vas omplir fins a límits que eren inexistens fins llavors. Vas convertir-me en mare, i ara sé què significa. Vas fer que res més existís de veritat. Des d’aquell moment, tota la resta importa, però sempre va darrera teu.

T’has convertit en el meu timó. Ets qui em marca el rumb. Durant aquests gairebé sis mesos no tot ha estat fàcil. He plorat per perdre amics, identitat i forces davant les dificultats. No t’ho negaré. No ha estat fàcil adaptar-me a tu. Però sempre hi has estat per fer-me mantenir la direcció, les ganes, les forces. Ets com un vent fort, que empeny la vela que em fa moure sense remei, i sense voler parar. M’has ensenyat a no mirar enrera, perquè el passat ha deixat d’existir. Només existeix l’ara, on hi ha un nou somriure, un nou descobriment, un nou gest amb la teva petita maneta, un nou repte per afrontar. Un ara massa bonic i enriquidor com per embrutar-lo amb cabories o coses passades o que encara no han arribat.

M’has ensenyat a escoltar-me. A ser animal. A ser instintiva. A deixar-me fluir en funció del que em vas dient. Perquè també m’has ensenyat a escoltar-te a tu, encara que ara no saps parlar. Però m’has fet veure que és l’única manera que tinc per aconseguir que les coses rutllin.

M’has ensenyat a rugir com una lleona davant de qualsevol cosa que pugui fer-te mal. Treus de mi una força immensa. M’agrada sentir-me així… salvatge, intensa, instintiva, lliure.

M’has ensenyat a rectificar. A adonar-me si m’estic plantejant coses amb tu perquè són les que suposa que toca fer. En algun moment o altre, sense saber-ho, m’en fas adonar i rectifico. Sense orgull i sense por. Amb tu no toca fer res. Tu ets punk. Fas el que vols. Saps què necessites i no et fa por demanar-ho! Tant de bo tota la vida sàpigues lluïtar pel què vols, encara que no sigui fàcil.

Fins ara m’has ensenyat tot això i un munt de coses més. La més important sens dubte és que m’has ensenyat a estimar. Així, sense adhitius, sense contaminació. Només a estimar. Per sobre de tot i sense condicionants.

I sento que estic tancant una etapa, precisament perquè un cop que ja he après la lliçó… un cop que ja me l’has ensenyat i se que ja no la podré desaprendre mai… sento que t’estàs fent gran a marxes forçades. Que cada dia aprens coses. Moltes. Segurament d’aquí a no gaire temps pensaré que masses. I sento també que, ara que ja m’has preparat pel que tinc i pel que vindrà, no puc perdre temps només aprenent. Que ara ja em toca estar per tu. D’aquí a poc necessitaràs menjar quelcom més que la meva llet i hauré d’ajudar-te a que t’agradin un munt de gustos nous. D’aquí a no gaire necessitaràs que t’agafi les manetes per caminar, o que et torni la pilota quan et marxi i encara no sàpigues gatejar per anar-la a buscar tu mateixa. O que et consoli quan no sàpigues ni tu mateixa què et passa, i cridis al supermercat. O que t’eixugui les llàgrimes amb una abraçada quan et facis el primer nyanyo. I segur que necessites que t’acompanyi en un munt de coses immensament importants que ara ni tant sols se m’acodeixen.

Per això sento que ja no tinc més temps per a creixer jo. Almenys de manera conscient i esforçada. Perquè segur que ho seguiré fent però sense ser-ne del tot conscient. Perquè ara si que sento com una bola de foc com m’has fet créixer, ja que ha estat molt i en molt poc temps. Ara ja t’he d’ajudar a créixer a tu. Les teves necessitats augmenten. I requereixen que jo ja estigui preparada per acompanyar-te. I ho estic. Creu-me que ho estic. I espero que quan llegeixis això, si és que ho arribes a fer, les dues creguem que ho estava i que a tu t’ha servit d’alguna cosa. De veritat que m’hi esforçaré. Simplement perquè t’estimo per sobre de tot.

Ets qui més m’ha ensenyat en aquesta vida. Gràcies, petita.

Però per més que estigui a punt de caviar d’etapa, hi ha coses que no vull que s’acabin. No estic preparada encara. No vull negar-te ni negar-me l’alletament. Ens va costar massa i ens dóna massa a les dues com per deixar-ho ara. És nostre i ho seguirem i ho acabarem juntes, quan nosaltres decidim. No tinc ganes de que deixis de riure. Lluïtaré perquè mai deixis de fer-ho. No tinc ganes de deixar de disfrutar com una boja de cada petit gran aprenentatge. Vull dedicar cada segon a observar-te i gaudir-te i a celebrar amb tu cada avenç. No tinc ganes encara de recuperar aficions, activitats i independència. No estic preparada encara per necessitar separar-me de tu, encara que sigui per breus estones, tot i que se que, pel bé de les dues, he d’acceptar que no hi ha més remei que deixar-te durant unes hores. Però el meu cap sempre és amb tu.

Quan llegeixis això, ho entenguis o no, només vull que et quedi una cosa i et seré molt clara: t’estimo i sempre t’estimaré amb una intensitat infinita.

No em neguis mai el dret a ser la mare. Si us plau. M’esforçaré per poder-te donar la meitat del que tu em dones, perquè tot és impossible. Gràcies de nou, petita. No em cansaré d’agraïr-te que apareguessis a la meva vida i que des de que vas fer el primer sorollet ja fora de mi, em comencessis a fer tornar millor persona. Gràcies, petita.

Quina bogeria!

Si… Aquest moment havia d’arribar. El moment on admets que has perdut tot el senderi. Vaja… el poc que et quedava…

Em refereixo a un dels fets més incomprensibles de la meva recent maternitat. El moment on vaig deixar de veure a la meva pròpia mare com un monstre pelut.

Sempre havia tingut bona relació amb la meva mare. Bona. I ja està. És la meva mare, me l’estimo i ella m’estima. I ja està. Vull dir que mai havíem tingut una relació especialment propera. De fet intentar creuar una conversa sobre algun tema important de més de tres frases per cap, sempre havia acabat malament. Com a mínim amb algú bufant. Leo vs. cranc i viceversa. Jo sóc la cranc: passional i apassionada, sensible (massa), emocional, intuïtiva. I ella la lleó: cap quadrada i tossuda, amb punts de vista únics i tancats sobre les coses. No cal sentir les diferències des del seu punt de vista. De veritat que a mi no em cal.

Una barreja explosiva. I això fa que sempre haguem tingut bona relació. Bona. I ja està. Jo me l’estima i ella m’estima. I ja està.

Però què em va passar quan l’embaràs va anar avançant? Doncs que a mida que m’anava fent més i més petita, anava necessitant més i més la mama. No ho puc explicar. Hi havia alguna cosa que m’empenyia cap a ella. Em vaig adonar un dia que l’estava trucant cada dia, cosa que no havia fet mai. I necessitava explicar-li coses: com em trovaba, les proves mèdiques. Res massa íntim. Simplement explicar-li coses. I m’agradava veure com s’anava il.lusionant. Potser era la primera vegada que sentia que vivia amb mi i amb una intensitat similar els meus sentiments. Que els entenia. Que ella ja els havia passat i m’entenia. I en aquell moment va ser tan valuós… jo crec que no n’és conscient i no se si mai tindré prou valor i confiança com per dir-li. Potser algun dia.

Dins del grup de moments importants en aquest procés de canvi, n’hi va haver dos de crucials. Dos moments que no oblidaré mai. Que per a mi van ser l’únic consol. I per tant un gran tresor que sempre guardaré. El primer va ser just després de la programació del part. Estava aterrida, enfonsada i es va donar un desafortunat incident amb una persona molt estimada que em va fer patir molt, em va fer patir diverses crisis d’angoixa en un sol dia. La vaig trucar. Moltes vegades. I pobreta, no sabia què dir-me. I a cada trucada em va dir el millor que em podia dir. L’únic que em consolava respecte a aquell incident amb aquella persona tan important. Em deia un cop i un altre: filla, no ho entenc, per més que ho intenti… i un silenci, que em deixava plorar-li al telèfon. I allò era l’únic que em consolava. Que no ho entenia, com jo, que tampoc ho entenia. Que no tenia explicació. No m’intentava convencer de res. Va ser la única persona que mai em va intentar convencer de res. I a més, comprenia la meva por. O això em semblava.

Durant l’embaràs vaig anar sabent detalls dels seus tres embarassos. Vaig saber que els tres parts van ser per voluntat pròpia sense anestèsia. Simplement perquè va triar viure-ho. Això ja, per si sol, em va fer sentir molt més a prop seu que d’altres dones de la família, amb edats més semblants a la meva. Això també va ser un petit oasi dins del gran desert del meu embaràs.

I l’altre moment tan preuat del que us parlava va ser durant les primeres etapes de la lactància. Vaig saber que ella no ens havia pogut donar el pit a cap dels tres. Que la seva llet no ens alimentava prou. O això li van dir. I quan jo li anava explicant les dificultats ella restava al meu costat, escoltant-me. I quan li anava explicant les solucions que més tard van anar arribant, percebia la seva alegria. S’alegrava per mi. Ni tant sols per la nena. Jo veia a la seva cara que s’alegrava per mi, de que no hagués de passar per la frustració que a ella li havia quedat en aquell moment. I tot i que ja era massa tard per a ella, se que amb la troballa del frenet va poder explicar-se moltes coses que li havien quedat sense resposta. I vull pensar que d’alguna manera la petita i els nostres esforços també l’han ajudat a ella. I a cada sorollet que fa la patufa li segueix un: aquesta nena té gana. Com si el consol del pit no fos només per la baldufa, sino també per ella. I tot i que a la tercera vegada en deu minuts ja recordo com n’és de pesada ma mare, se el que significa. I fa que segueixi volguent la meva mama a prop.

Qui m’ho hauria dit fa un any, que la persona que aconsegueix crispar-me més. La que menys m’entén, la que més em fa emprenyar, la que pensa coses més oposades a les que penso jo… seria la més important per a mi en tot aquest procés. A la qui li dec més consol i més comprensió. Que seria gairebé la única persona de les importants que no sento que s’allunyés o em fallés en absolutament cap moment.

I aquí és quan penso dues coses. Una, que espero que la meva filla no trigui tant com jo a adonar-se de l’important que és la seva mare per a ella. I dos, que per veure a ma mare així s’ha d’estar totalment boja! I per seguir-la trucant gairebé cada dia també! Però ho assumeixo. Forma part del meu nou jo capgirat. Un altre gran acte de massoquisme.

Hola de nou!

I seguint amb el tema de la recerca del propi jo, que val a dir que podria ser una mica senzilla… fins que hi arribes, passes per tot un món de transformacions, canvis i descobertes de coses boniques i gens boniques que ningú t’havia explicat… passant per diferents etapes.

Primer, en el postpart més immediat et sents immortal. I és més desagradable del què t’havies pensat… Perquè ho dic? Ho dic pel sagnat. Allò de la conya fàcil de no fiar-se d’algú que sagna durant 7 dies i no mor. Doncs això és un innocent joc de nens. Resulta que pots adaptar-te a sagnar durant un més i mig i resulta que la teva salut ni tan sols s’en ressent. Amb una pastilleta de ferro al dia en tens més que suficient. I a les pel.lícules resulta que moren dessagnats en cinc segons. Això teu ha de tenir truc. I m’imagino que el que diré ara és un gran tabú. Perquè si no, no se perquè co..ons ningú me’n va dir res. Hauria estat tot un detall, la veritat. Com si no et sentíssis prou vulnerable els primers dies, com si no en tinguessis prou amb la deformitat dels pits, dels malucs, de la panxa… com per a sobre, haver-te d’acostumar a això que us diré sense sentir-t’hi incòmoda. No ho dic de broma, no. És una de les coses amb les que vaig haver de conviure, lluïtar-hi i intentar que no m’afectés. Us diré una cosa que segurament mai ningú no s’ha atrevit a dir-vos si no heu estat mares , o que no haureu dit a massa gent si ja hi heu passat. Ja està bé de tabús del part i postpart! El sagnat de després de parir és llarg i fa una pudor insuportable! A sobre aquelles compreses de cotó immenses, que no fan sentir-te gens còmode. Vaig arribar a somicar, inclús, perquè sentia aquella pudor sempre, malgrat rentar-me tres o quatre cops al dia! De veritat crec que algú ens hauria d’advertir d’aquestes coses que no ajuden a que et reconcilïis amb el teu físic…

I seguint amb el físic… els pits després de la pujada de la llet. Et veus tota tu inflada, deformada, i els pits, que fins llavors havien estat una part que t’agradava de tu mateixa, passen a ser monstruosos: venes marcades per tot arreu, bonys, textura semblant a la d’una pedra. El que pitjor vaig portar va ser quan vaig començar a treure’m llet per a donar-li amb el biberó fins que s’em curessin les clivelles. Em sentia horrible i dins el meu cap, creia que pel meu company seria una imatge horrible. Que mai més em veuria amb ulls desitjosos. Va ser molt dur. Jo estava molt vulnerable (ja us ho vaig explicar fa uns dies) i veure’m així , com una vaca lletera, feia que no m’agradés gens. I si no m’agradava ni jo, com podria agradar-li al meu company? Em recordo demanant-li disculpes per fer-li presenciar aquella escena. I recordo que ell no em donava cap motiu per pensar això, i em mirava com dient… però què dius tu ara?! Però en aquell moment va ser lleig. Ara em trec llet fins i tot davant les meves companyes de feina i em quedo tan ample, però en aquell moment, les primeres vegades van ser una gran puntada de peu a la meva autoestima.

El volum en general del teu cos va tornant mica en mica a mides acceptables, tot i que les mides acceptables ara són 15 kg. superiors a les d’abans. I això, si et passa com a mi, és una de les altres coses que has d’acceptar: que cinc mesos més tard, encara et sents més còmoda amb els pantalons d’embarassada que amb els pantalons que t’has hagut de comprar tres talles més grans que els d’abans. Però no defalleixo… ja hi arribaré. Em queda un dubte, però. La panxolina que tinc ara no sé si és per haver tingut una filla o és una acumulació de greix 15 vegades superior a la d’abans… Espero esbrinar-ho algun dia.

També s’ha de considerar la cicatriu. La meva filla va tenir la brillant idea de néixer amb un punyet prominent. Per qui no sàpiga què vol dir:  va néixer amb el seu punyet ben tancadet i ben enganxadet a la careta. I em va fer un bon desgarret. Ho dic amb diminutius per no cagar-me en sa mare, que sóc jo. Imagineu-vos el Picasso que em va quedar als baixos… I si, costa de recuperar. Cinc mesos després encara hi tinc alguna molèstia. I us he de dir, que per algunes coses considero que he estat molt valenta. Però amb això reconec que no he tingut ganes ni valor per mirar-me la cicatriu. I no se si ho faré… No puc explicar perquè, però no vull. Potser algun psicòleg podria trobar-hi una explicació llògica. Però simplement no m’hi atreveixo… ho vaig deixant per demà i així porto cinc mesos.

Físicament, no tot van ser males experiències. Vaig aconseguir que no em sortís ni una sola estria. No se si va ser cosa de la natura o bé de que des del primer dia vaig utilitzar dos cops al dia la Nivea de tota la vida, la de la llauna blava. Buena, bonita y barata. Agrairia que em paguessin per la publicitat, però encara no s’han decidit. Però em va anar tan bé que us l’anomeni encara que ells no valorin el meu gest (estaria molt bé que ho fessin…).

Un cop superat tot això, que coincideix bastant amb la quarentena, arriba precisament això: la fi de la quarentena. Aquest moment és crucial en un aspecte: la sexualitat. Per a mi que només és un invent que alguna dona va inventar com a refugi per no haver d’afrontar el sexe abans d’hora. Però crec que es va quedar força curta. Jo hagués inventat, com a mínim, la vuitantena. Després de parir, et converteixes literalment en un ficus. Representa que ja tens la feina feta… Això ho afirmo pel que he anat parlant amb d’altres mares. Però en el meu cas va ser una mica diferent. En el meu cas el ficussisme va arribar després. Crec que ens havíem separat tant durant l’embaràs que tenia la necessitat de sentir-lo a prop altre cop, fins i tot físicament, i fins i tot amb les molèsties de la cicatriu cubista de la meva vagina. Volia intentar-ho. Necessitava sentir la seva pell, la seva escalfor, les seves carícies. I quan la nena tenia uns dos mesos i mig, vam portar-la a la piscina. Va cansar-se i va fer una migdiada del temps suficient com perquè ens hi poséssim. No ho vaig disfrutar sexualment, ni amb el lubricant, la veritat. Però em va encantar, tornar a estar a propet, estimant-nos, sentint-nos. Ho vaig difrutar emocionalment. Crec que ens va apropar. I un cop sentit, va arribar el ficussisme en tot el seu esplendor. La prolactina dels dallonsis hi té molt a veure, segons em va explicar la llevadora-àngel-de-la-guarda. Resulta que, bromes de la natura, la prolactina tan necessaria per a la lactància, s’ocupa de que el teu cos ni tan sols pensi en voler fer més cries fins que no hagis alimentat bé la teva successora actual. Què hi farem. Mica en mica tornarem a ser dones, i no plantetes assexuades. Tot arribarà. Això si, mica en mica també et vas adonant que per més que la teva cicatriu i les teves hormones no necessitin una penetració dolorosa, si que necessites donar i rebre carícies, esclafor i amor físic. I en això crec que s’ha de fer un esforç important però que val la pena. I per fer-ho s’ha de lluïtar contra les hormones que et fan tenir ulls i mans només per a la criatura, contra el cansament i la falta de son i contra el radar sempre enfocat cap a el teu fill. No dic que sigui fàcil, però crec que és important almenys una abraçada al dia, de més de mig segon. Així les coses es passen més fàcils i menys sols.

I mica en mica, totes aquestes coses van essent menys intenses. O tu t’hi vas adaptant. I un dia ja no et molesta tant el tamany del teu cul, o penses que li has de donar temps. I veus que els teus pits tornen a ser tous, encara que més grans per la lactància i el sobrepès, perquè s’han tornat intel.ligents i calculen el que han de produir amb precisió. I veus que la cicatriu et fa una mica menys de mal. I que la panxa té la seva gràcia perquè es pot magrejar més que abans quan era plana. I que el sexe saps que tornarà perquè penses en triar un mètode anticonceptiu, encara que no sigui ja, però saps que tornarà. I quan penses en tot això et dius: Hola de nou! Estic contenta de tornar-te a veure! I només et falta poder-te fotre un bon gintonic amb tu mateixa. I fins i tot això també ho podràs fer quan deixis de donar el pit. Encara que no sàpigues quan, saps que ho podràs fer. I llavors penses en el mojito amb qui també tens ganes de retrobar-te. I amb la ratafia, i amb el vinet blanc mentre cuines…. bé, millor no pensar-hi.