Jo també era d’aquestes.

Jo també era d’aquestes persones que jutjava la que encara amb la panxa deixava de sortir amb les amigues. Jo també vaig titllar d’absurd canviar per culpa d’haver tingut un fill. Jo també vaig fer bromes despectives quan veia nens de dos anys mamant en un restaurant. Jo també vaig dir que malcriaven el seu nadó els que abraçaven en comptes de deixar plorar. Jo també deia que les que desitjaven un part natural estaven boges. Jo també vaig creure fermament que no passava res si no es podia alletar. També era de les que opinava sobre com la gent educa els seus fills. Jo també vaig jutjar, vaig opinar i vaig dir totes les bestieses que podia dir, abans de canviar-me de jaqueta. 

Un dia em vaig sentir sola perquè poca gent empatitzava amb mi i em vaig sentir petita i sola. Un dia em van acusar d’estar fent mal a la meva filla per encaparrar-me en donar-li el que considero el millor per a ella i millor per a mi: respecte en el seu naixement. Un dia em vaig sentir estranya en coses que sempre havien ocupat un gran lloc en la meva vida. Un dia em vaig adonar que volgués o no volgués havia canviat, i era més forta, més valenta, més independent, més femenina, més jo! Un dia vaig voler trencar amb coses, persones, activitats. Un dia vaig voler-me centrar en la meva filla, la meva família i en mi. Un dia vaig adonar-me que si que passaven coses renunciant a donar el pit, i no vaig voler que passessin. Un dia vaig adonar-me que alleto la meva filla de gairebé dos anys i que no vull pensar que més aviat que tard acabarà. Un dia vaig adonar-me que estava eduant la meva filla de la manera que mai havia volgut fer-ho, i que vull seguir-ho fent així. Un dia vaig adonar-me que havia jutjat, opinat i dit bestieses.

Però ara no jutjo a qui ho fa, com jo ho havia fet. No és el correcte, però ho comprenc. Comprenc que la meva vida ni la dels altres no és com la seva. Comprenc, perquè m’ha passat, que això ho porta la mateixa situació, que no s’entén perquè no s’ha viscut. Entenc que és massa complex per a ells, igual que ho va ser per a mi en el seu moment. Ja els passarà. I si no… tant és. Igual que ja no jutjo, tampoc m’afecta. Perquè jo vaig ser al seu lloc. És així i és normal. 

Però m’alegro d’haver estat als dos llocs. D’haver pogut sortir del judici i d’haver pogut tenir l’oportunitat de créixer i viure-ho! Jo també era d’aquelles que jutgen a les mares. Però ja no. I tot i que comprenc la posició d’aquells qui no han viscut el que jo ara visc, tampoc vull a prop qui sentencïi sobre les decisions o actituds que prenc. Potser és per això que sembla que hi hagi dos mons. Perquè realment hi ha un món abans i un després….

Anuncis

Els cabells llargs.

Avui et miro i em sorprenc fent-te una cua. Ja tens els cabells llargs. Rossos i arrissats només a les puntes. Preciosos. Preciosos com tu. Els tens tan llargs que hem canviat la pinta pel respall perquè et queixaves quan et desfèiem els nusos. 

Em demanes la cua somrient i amb dues paraules.  Encara la dius a la teva manera. Em dius: “mama cula!” Somrient i fins i tot amb un “pauuuuu”. Me la demanes igual que ja em dius “vine”, just després de que t’ho digui jo. I és que et miro, i amb aquests cabells llargs me n’adono que ja gairebé no en queda res d’aquell nadó. 

Et pregunto si ja ets gran. I treus pit aixecant els dos dits índex i dius “do!”. I no puc evitar el suspir. Si, ja ets gran. Prou com per entendre gairebé tot el que et diem, si ho fem amb cura i paciència. Tant com per decidir. Tant com per adonar-me que ara ja t’he de recordar com eres.

I ha anat tot tan ràpid… t’han crescut tant, els cabells. Fa vertigen, ho reconec. Aquests cabells llargs, ara se m’enganxen al braç quan t’el passo per sobre mentre dormim. Perquè encara ens adormim igual. Igual que quan el nadó encara existia. I he d’anar amb cura de no estirar-te’ls per no desvetllar-te. I no sé si això també passarà ràpid, i per això ho gaudeixo. 

Aquests cabells llargs ara s’et despentinen amb la sal i el vent quan anem a la platja. I els tens tan llargs que sovint et tapen aquests ulls grossos que sempre has tingut i que cada cop són més vius.

I fins i tot m’he sorprès observant com intentes respatllarte’ls. Perquè són tan llargs… han crescut massa ràpid. Tant, que em costa adonar-me’n. I realment no sé si m’he perdut res pel camí. Perquè ha anat tan ràpid. Si no ho sé, suposo que no me n’he perdut gaires, de coses importants.

T’han crescut tant, els cabells, que a vegades se te n’enganxa un a la pipa i quan te la poses a la boca, tot seguit la treus tot fent una ganyota encantadora i dius… “peeeeel”, amb aquella entonació tan teva. 

T’han crescut tant… tens els cabells tan llargs… que tinc ganes de tallar-los una mica, a veure si així tu també pares una mica de créixer… només una mica… però són tan bonics que deixaré que continuin creixent, al ritme que hagin de fer-ho, sense posar-hi entrebancs, respatllant-los per desfer-ne els nusos, fins que puguis desfer-los tu sola, encara que a vegades t’enfadis perquè et faig mal. I deixant que ho intentis tu, jugant, encara que després siguin pitjors. Ja tornaré a respatllar-te’ls.

T’han crescut tant els cabells, i són tan temptadors, que em fa por que t’els estirin. Però et defensaràs. Et protegiré donant-te l’oportunitat d’aprendre a fer-ho. No t’els tallaré.

T’han crescut tant, els cabells… 

Qüestió de respecte

Em preocupa la societat en la que vivim. Per mil motius. Però un d’ells és la manca de respecte que tenim pels nostres infants. Em preocupa per ells i em preocupa perquè aquests infants estan aprenen (els estem ensenyant) que no cal el respecte per viure amb d’altres. I si ho preguntes, tothom et contestarà que el que volem ensenyar és just el contrari.
Totes les reflexions que m’han sorgit des d’ahir tarda venen d’una situació concreta. Potser hi ha qui ho trobi normal. Jo no. Gens. Us en faré el resum…Vam estar a l’hospital. La petita portava masses hores vomitant i sense tolerar la ingesta d’aigua, ni teta, ni sòlids. Li havien pujat massa els nivells d’acetona. Quan una infermera va venir a portar-nos un líquid glucosat fastigós que havíem de donar-li cada 10 minuts, ens va portar una xeringa carregada amb allò mateix barrejat amb la medicació per aturar els vòmits. Evidentment la petita es va resistir a prendre-s’ho. I la infermera,de manera segura i decidida, sense preguntar si jo (la seva mare i adulta responsable) volia que ella “m’ajudés”, va atrevir-se a tapar-li el nas per obligar-la a empassar. Va treure el meu jo més salvatge, més instintiu. Va treure la mare lleona. Li vaig etzibar una resposta clara, concisa i que no donava lloc a rèplica. Devia fer por, perquè és va retirar sense ni una paraula i amb un riure nerviós. I en retirar-se, vaig tornar a ser afable.
Em sembla humiliant que a qualsevol se li practiquin aquestes pràctiques autoritàries i agressives. I perquè aquesta gent no és planteja que els nens treuen lliçons de tot el que els adults fem? Que quan més eduquem és quan no intentem fer-ho… Perquè no es plantegen que necessiten més que nosaltres el respecte dels adults, precisament, perquè no es poden defensar? Perquè no es plantegen que no poden passar per sobre de les seves mares i pares? I perquè no es plantegen el més senzill: que a ells els faria sentir humiliats que algú els tapés el nas a la força? Crec que no s’ho plantegen perquè no és res més que un petit (insignificant si voleu) reflexe d’un problema social i injust. On els més desvalguts es converteixen en sotmesos. I es perpetua el problema, perquè es converteix en normal.
No m’agrada. De fet em sembla horrible.
I també em sembla un acte d’irresponsabilitat per part dels pares consentir aquestes faltes a la seva dignitat. El missatge que els donem si ho consentim és: deixa’t fer, fill, que no et mereixes cap respecte. Empassa i calla. Sigues submís.Si, em sembla IRRESPONSABLE. De cara als nostres fills i de cara a la societat en general.
Però estic satisfeta. Em satisfà haver-me sentit forta, lleona, empoderada, responsable. Em satisfà que la meva petita n’hagi tret una lliçó millor.  Espero que a la llarga en tregui la conclusió que ella s’ha de respectar i fer respectar, i que, mentre ella no pugui fer-se valer, hi som nosaltres per protegir la seva dignitat. I així creixi amb l’autoestima on ha de ser, i amb uns valors sòlids envers als altres. Que sàpiga que el respecte als altres és bàsic, i que es pot fer valer sense perdre l’educació, només amb uns valors i criteris clars i molta determinació. Només sabent que el més valuós que té és ella mateixa i que s’ha de cuidar i no permetre que la tractin malament. I que tracti als altres amb amabilitat i tot el respecte del món.
Només així podrem fer que la societat sigui una mica millor. Començant des de la cantera. Després serà massa tard…

El puerperi que no existeix

Ja sabem que hi ha mil coses que no ens ha explicat ni ens explicarà ningú sobre el puerperi. Coses íntimes. Coses úniques. Inexplicables o massa fortes i que s’escapen del llenguatge racional. Coses que trigues tant en entendre que quan ho fas ja no té sentit compartir. O si, però no ho fas. Coses que et queden a dins per sempre. Coses immenses. I coses que es tornen immensament petites i insignificants. Pèrdues i dols. Guanys que són tan valuosos que costen d’assumir com a propis. Canvis. De cos i ànima. Sentiments. Alguns llògics i d’altres que no verbalitzes perquè no t’hi atreveixes, d’extranyes que et semblen. Felicitats tan grans que fan mal al pit i que es mengen la resta del teu món. I melanconies tan profundes que no pots contenir. Soledat en la companyia infinita del teu nou estat. Acompanyament infinit en la soledat del teu laberíntic puerperi.

Però també n’hi ha moltes, de coses que no t’expliquen, en un postpart del qual ningú parla. Un postpart que dura molt més que una quarentena. Que dura un any, o dos, o tres…

Perquè canviar tota una vida per una altra que vius a dins però que a voltes sembla que no és teva, no és fàcil. Vas fent, immersa en una maternitat viscuda, sentida, intensa i gaudida al màxim nivell. Però un dia pares. I veus fotografies d’àlbums que semblen d’una altra persona. Com d’una vida anterior. I et queda tan lluny… Fins i tot t’hi reconeixes una lluentor a la mirada diferent a la d’ara. A vegades l’enyores i t’agradaria tornar-la a sentir.  D’altres et sembla buida. I saps que allò no tornarà. Que ara ets més gran, en tots els sentits. Ho diu la teva edat, que no saps com, s’ha oblidat de que no oblidis els tres anys que has viscut vivint-los, sense ser-ne del tot conscient. Plens de records recents que no tens temps de païr de ràpids que van. Records que no tens temps d’assaborir perquè abans de que té n’adonis ja et semblen d’una altra vida. Ara el temps passa i a vegades sembla que no n’ets del tot conscient, que se t’escola entre els dits. Que ara el temps ja no és teu. Que no et pertany i que el tens cedit fins no saps quan. I a vegades sents un punt de vertigen per la velocitat que perceps constantment, i tens ganes de parar uns segons a contemplar-ho i païr-ho tot des de fora. D’altres vols rebolcar-te de plaer en tantes emocions i aventures incertes. Algunes que ni vols ni pots controlar. D’altres que si que t’agradaria moderar.

Un dia pares a pensar els sentiments i té n’adones que hi ha parts de tu que tens cedides incondicionalment. Però de les quals a vegades t’agradaria recuperar: els pits que encara tenen usufructe, els pensaments que sempre són dirigits cap una altra persona i que ara tenen un parcela pròpia massa petita; els braços que encara no decideixen quan volen ser lliures o alliberats. I no ho vols canviar encara. Perquè encara et genera culpa pensar en reclamar-li. Però comences a assumir, poc a poc, que un dia diràs en veu alta que són teus: els pensaments, els pits, els braços…

Gairebé tres anys després de l’anunci de l’embaràs encara segueixes rebuscant-te entre el nou model de parella. I rebuscant-lo. Cada cop més a prop. Però tens la sensació que a partir d’ara serà sempre tot nou. Etapes noves i fugaces que farà que mai més us pareu al mateix lloc per massa temps. I vas assumint  que aquella parella que constantment estava agafada de les mans, que es mirava quan es parlava, que escombrava el menjador mentre l’altre canviava la música i treia la pols, trigarà a tornar, almenys en horari no restringit. I que ara està unida en un altre sentit. I potser l’amor és més gran i més profund, però no és manifesta igual. I no saps si has de buscar l’espai perquè ho torni a fer o si t’has de dirigir a trobar la nova fórmula magistral que farà no enyorar certes coses, malgrat en disfruteu plenament d’altres.
Un dia te n’adones que ets monotemàtica i que jo existeix gairebé res més. Ni tant sols les teves antigues prioritats que eren tan importants i ara no són res en absolut. I et planteges si la maduresa que et toca és fer el camí per retrobar-les o per deixar-les enrere total i definitivament.
I hi ha persones que posen la barrera estabilitzadora per a tots aquest canvis i moviments cap als dos anys des del part. Que et diuen que cap als dos anys de la criatura tornes a sentir-te persona independent, a banda de mare. I realment sento que m’hi acosto. Cada cop em sento més mare i menys com era. Però de manera més integrada i menys absorbent. No ho puc separar, però cada cop deixa més espai per a d’altres parts de mi.  I m’agrada, ho gaudeixo. Tot i que encara hi ha moments recordats que no han quedat del tot allà. Però cada cop menys.

I crec que una de les barreres definitives serà el deslletament, sigui quan sigui i sigui com sigui. Suposo que hi haurà un punt de no retorn positiu i negatiu a parts iguals. Que fins i tot potser desitjaré però que deixarà enrere coses que mai més tornaran… i fa por. I forma part d’aquest puerperi etern, intensa, a vegades esgotador, d’altres miraculós. D’etapes que es cremen a la velocitat de la llum i que no t’esperen. D’etapes que si no les gaudeixes marcaran en un tren que no torna. Tot això forma part d’aquest puerperi del qual ningú et parla. Menys encara que del post part més immediat.

Només per portar la contrària… Creix tot el que puguis (però no més!)

L’altre dia m’emocionava amb un gran post d’un blog genial sobre paternitat amb sentit de l’humor. Pensava en que és així com em sentiria d’aquí a uns anys, desitjant que la petita no creixi més. Que no es foti de morros amb la realitat adulta de merda que ens envolta. Que no perdi la capacitat d’explorar, imaginar, crear i gaudir amb cada petit detall.

Però no… no estic en aquest punt…Ara mateix li demano que creixi!

Creix fins que puguis moure’t lliurement, i que amb la nostra escolta ja en tinguis suficient. Creix i no et perdis la sensació d’anar sola a l’escola per primera vegada. Creix i crea’t el teu propi camí, i desitja ser bombera, astronauta, metge i perruquera. Creix i aprèn a parlar, a protestar i a dir no m’agrada. Creix i pregunta. Creix i descobreix. Creix i aprèn a desobeir sense que t’enganxin, i falsifica la meva firma (si és que pots!). Creix i aprèn a caminar i tria unes vambes de córrer molt. Creix i qüestiona’ns. Creix i fés cabanes al bosc. Creix i sigues rebel, i digue’ns que no. Creix i enamora’t per primer cop. Creix i disfruta com una boja del sexe sense amor i del teu propi cos. Creix i sent les papallones de l’amor que encara no ha trobat el sexe. Creix i cau, moltes vegades, que jo ja et curaré les ferides. Creix i sigues lliure, sense dependre de la teta, ni de dormir amb nosaltres. Creix i aprèn a triar el teu sopar. Creix i fem la nit de la pizza. Creix i porta les butxaques plenes de pedres. Creix i somia. Creix i creu en els reis mags i en el tió de Nadal. Creix i il.lusiona’t amb les teves primeres colònies. Creix i planifica el teu primer viatge en avió. Creix i al.lucina amb la idea d’independitzar-te. Creix i arriba plorant a casa perquè una parella teva t’ha fet mal. I aprèn a refer-te, sabent que pots. Creix i fés-te el teu primer tatuatge, piercing, o decideix que no en vols. Creix i amaga’ns coses teves. Creix i defensa’t dels que van créixer massa. Creix i descobreix com et pots posar un tampó. Creix i demana’ns un germanet. Creix i aprèn a fer un trencaclosques de tres peces, i de cinc, i de deu, i de mil! Creix i riu amb en Tom & Jerry. Creix i demana’ns diners per sortir amb la colla. Creix i tria què vols estudiar. Creix i prova mil extraescolars. O si ho tens clar, creix i tria la teva vocació precoç, que nosaltres et recolzarem. Creix i plora, riu, crida, enfada’t, refés-te, sigues feliç. Creix i aprèn a deixar-te sentir. Creix i pregunta’t perquè creixes. Creix i troba la felicitat en fer-te gran. Creix i tasta la xocolata. Creix i tasta el marisc. Creix i estalvia per anar a un restaurant amb estrella Michelin, o per pagar-te unes entrades a Broadway, o pel que vulguis, però si vols, estalvia, i si estalvies, fes-ho. Creix i digues no m’agrada. Creix i adona’t que ens estimes. Creix i tingues ganes de ser mare, fes-me cas encara que hagis crescut , i no et perdis aquesta experiència. Creix i escriu un llibre, tingues un fill o planta un arbre.

Creix encara que a mi em faci por que això passi. Creix encara que costi i a vegades faci mal. Perquè si no creixes et perdràs la vida sencera. Però creix fins on puguis, ni més ni menys. Perquè si et passes de la ratlla perdràs l’essència, el color i la capacitat per ser feliç. Creix però només el suficient. Creix però no et passis de frenada. I no t’aturis mai de créixer, però aprèn a enlentir la crescuda quan el gris s’acosti a la teva vida. Creix però no perdis la il.lusió. Creix però no t’oblidis de la fantasia. Creix però no t’allunyis massa dels records d’infantesa. Creix i no t’oblidis de sentir-te acompanyada en aquest camí. Creix però no t’oblidis de qui ets. Creix però no deixis de fer cagar el tió i donar-li mandarines. Creix però no deixis de mirar els dibuixos dels contes infantils, que amaguen missatges reveladors i les teves primeres lliçons de vida, les que quan creixis no recordaràs, però que t’hauran marcat la trajectòria. Creix però no deixis mai de divertir-te.

Creix fins on puguis, però no més.

Empoderament trampa.

Quines paraules confoses: maternitat empoderada.

A vegades descobreixes paraules o expressions que posen nom a estats, sentiments, sensacions… que tens i que no saps ben bé com descriure. I la Maternitat empoderada, o empoderament a seques n’és una.

En realitat la maternitat hauria de ser-ho per naturalesa, d’empoderada. No ens hauríem ni d’haver inventat el concepte. Qualsevol mare hauria de parir com l’instint li diu, o com se sent més segura. Hauria d’alletar sense crítiques ni entrebancs. O hauria d’alletar amb llet de fórmula si pel que sigui ho ha decidit i creu que és el millor per la seva situació, sense ser qüestionada. Cada mare hauria de poder criar els seus fills amb l’única negociació que la que ha de fer amb el massopare corresponent. Sense opinions al.lienes i inapropiades. A la maternitat no li hauríem d’haver robat mai l’empoderament.

Però resulta que no fa pas tants d’anys, moviments feministes, pediatres cabuts, mares i pares al.lienats i insegurs, mestres ignorants… van separar violentament les dues paraules, encara que la segona no havia estat mai necessari dir-la perquè ja hi anava implícita. Com ha de ser.

Però ara el mal ja està fet. I es dóna que ara les mares, ens hem d’empoderar. I resulta que no és fàcil. O no fer-ho si ni et planteges que hi ha la possibilitat, però llavors hi ha frustracions que potser no desapareixen mai. O potser hi ha records que potser mai t’arrencaran un somriure de tot complert.  O potser hi haurà espinetes que ni tan sols sabràs que tens, però que sempre et molestaran poc o molt.

I jo em considero una mare empoderada. Per caràcter. Sóc massoca, tossuda i perseverant, només si em motiva el tema. I això se ser mare sempre ho va fer. Abans de sentir enlloc aquest concepte, vaig haver-me d’empoderar. I finalment vaig sentir l’expressió i la vaig fer meva perquè era just el que havia fet.

És molest empoderar-se . Vol dir lluïtar. Vol dir molts cops superar la impotència per haver d’afiançar el teu instint. Vol dir enemistar-te en secret o públicament amb persones. Vol dir allunyament. Vol dir no poder compartir moltes coses. I vol dir acostumar-te  a tot això i aconseguir que t’importi menys.

Però també vol dir fidelitat, a tu mateixa. Vol dir fidelitat i amor pur a la teva petit (o petit). Vol dir créixer i madurar, fer-te una persona més forta i valenta. Vol dir sentir-te com si fossis un superheroi. Vol dir explotar en el millor sentit de la paraula. I vol dir, dit a la meva manera, que t’importi un rave bullit el que de tu pensin els altres.

Vol dir pensar que ningú et pot vèncer. Vol dir sentir que pots amb tot. Vol dir capacitat per racionalitzar els moments de flaquesa. Vol dir estimar-te més. Vol dir valorar-te més.

També vol dir sentir certa ràbia per haver de lluïtar quan saps que vius en una societat que no hauria de concebre la maternitat/paternitat/criança com un dogma conductista. Vol dir estar una mica decebut amb l’entorn que desaprova el que per a tu és tan natural.

Però vol dir també que tot el que fas ho tornaries a fer mil vegades, provocant-te la mateixa satisfacció que et provoca ara mateix haver parit com vas voler, malgrat tot, haver alletat com alletes malgrat tot, haver dormit o no dormit (millor dit) com no dorms malgrat tot, abraçar com abraces malgrat tot, consolar com consoles malgrat tot. I així fins a l’infinit.

Si. Sóc una dona empoderada. Sóc una mare empoderada. I m’agradaria no haver hagut de fabricar aquesta versió de mi mateixa. M’agradaria que la societat no ens parés aquestes trampes.

 

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Shhhhh… dolços somnis….

Tinc 14 mesos.

Diguem que ara ja sóc mare. No dic que fins ara no ho fós. Però potser m’he assemblat més, fins fa no gaire, a un projecte extrany de baldufa que gira i gira fins que troba un lloc on parar a reposar, i que de cop, torna a ser absorvida per un remolí de fil que torna a treure’n tota l’energia en forma de moviment. O així m’he sentit.

Però ja no. Ara em sento MARE. Ja sóc una MARE sense la L enganxada al darrera. Ja no destino hores i hores a entendre’m. Ja sento i se que conec bé la meva filla, encara que no deixi de sorprendre’m i que així sigui tota la vida! Ja no em pesen els dols, perquè ja els tinc fets. I el que em pesa ho farà sempre més, però com a record, no com a procés. Ja no necessito donar explicacions, ni cercar l’aprovació. En realitat em rellisca bastant què pensin els altres quan he pres una decisió, o quan el meu instint ha decidit per mi, tot i que escolto i avaluo tot el que em diuen, o gairebé tot (almenys el que no atempta contra alguns principis molt sòlids). Ara em sento totalment empoderada amb la maternitat que estic visquent. I ja no hi ha distorsions que interfereixin entre jo i la meva capacitat de gaudir-la al 100%. Tant el meu marit com jo hem trobat el nostre lloc dins d’aquesta nova família, hem trobat i assumit els nostres rols, les nostres mancances i els nostres punts forts. Cada cop les primeres vegades són menys melodramàtiques i la meva capacitat per raonar ja no està tan supeditada a la voluntat de les hormones. Em sento forta. Em sento feliç. Miro la meva petita amb els mateixos ulls admirats, amb la mateixa emoció i la mateixa intensitat. Ja no em preocupa l’alletament, perquè n’hem superat tantes que ara se que només em queda relaxar-me, gaudir-ne i veure com la petita va madurant fins que ja no necessiti ni unir-se a mi per mama(r). La part de mi que va morir per renéixer com a mare ja ho ha fet del tot, i és ben enterrada en el record. Un record que recordo amb un somriure, però que 14 mesos després (i 41+5 setmanes de propina) em queda molt i molt lluny. Ara ja no penso gaire en mi, només el normal que fem tots, ni en com em sento, perquè m’importa molt més què sent o com creix la meva petita, i perquè jo ja em sento feliç de comptar amb ella. Ens sentim una família, i fem coses de família, com ara organitzar-nos el dia, fer excursions en bicicleta, comprar entrades per a espectacles per a nadons, mirar les webs d’activitats en família, explicar-nos contes abans d’anar a dormir, i cuidar-nos la son tots tres juntets al llit. Ja no hem d’estirar i arronsar les opinions perquè anem tots tres a la una. Ara ja hem trobat una pediatra que ens agrada i ens dóna confiança. Ara ja tenim clares les coses amb les que no hem de fer cas a cap pediatra perquè són decisions que ens pertoquen a nosaltres. Ara estimo igual però amb més serenor. I m’estimo i em valoro més a mi.

Fins fa poc, el batibull de la metamorfosi en mare encara rugia al cap i al cor. Fins fa poc, donava explicacions que em servien per autoargumentar-me les coses i d’alguna manera em servien per anar reafirmant les maneres de fer o pensar que anava configurant. Fins fa poc les dificultats com els virus, les dents o d’altres petites grans catàstrofes s’em feien una muntanya, i ara, en canvi, sé que se superen sempre. De la mateixa manera que sé que totes les etapes igual que comencen s’en van, i que si no les has gaudit no tornaran mai més. Fins fa poc hi havia estones de tanta introspecció que formava boles de foc al pit. I ara el foc dóna escalfor a la meva petita. Fins fa poc m’estava assumint. Ara m’accepto tal i com sóc. Fins fa poc trencava lligams dolorosos amb la part de mi que va morir o enmalaltir, i ara, en canvi, tots aquests lligams ja són ben destruïts. Fins fa poc em faltava al respecte, qüestionant els meus sentiments i, en canvi ara, em valido, em comprenc i em recolzo, per poder validar, empatitzar i recolzar la meva filla.

Ara em sento plena. Em sento amb molta pau. Em sento MARE, tant que tinc ganes de cridar-ho. SÓC MAREEEEEE!! I M’APASSIONAAAAAA!!!! Però no ho faré perquè la petita ja dorm i ja he après la importància de que no es desperti. Així que…

Shhhhhh… bona nit i que descanseu(m).

Els fills cotitzen a la baixa…com l’empatia.

Em sorprèn la contradicció constant de moltes mares, segurament jo també en ocasions… Em refereixo a la contradicció entre l’orgull i babeig constant cap als nostres fills, i la desvalorització que en fem.

Hi ha mares (jo també fins que em vaig cansar de fer-ho, que va ser aviat per sort) que constantment justifiquen la seva descendència. I sincerament, crec que els infants es mereixen que donem més valor que tot això al que senten i al que fan, i sobretot al que són.

Em repateja quan la petita es fa “un coco” i algú diu: no passa res! Ja està! No ploris! Igualment aplicable a qualsevol altre nen/a. Com que ja està! I que no plori?! Que no passa res?! Evidentment que passa! Aquest infant està aprenent a gestionar la seva relació amb el dolor i els ensurts! S’ha fet “un coco”! I els “cocos” fan mal a tothom! I espanten quan no els veus a venir! I potser no entén què collons hi fa aquella taula allà al seu camí! Perquè simplement no som capaços d’acompanyar el mal? Un cop el mal ja està fet ja no els podem protegir d’ell. Però si que podem fer que aprenguin a deixar-lo marxar. Podem dir-los… tranquil.la, que aquest mal passarà tard o d’hora, i mentrestant la mare és aquí amb tu. O qualsevol cosa que s’ens acodeixi i que no negui el motiu pel que estan plorant. A mi em fa una punyetera ràbia que intentin convence’m de que no he de plorar pel que sento. Doncs perquè fem el mateix amb els menuts?

Quan un marrec plora o s’emprenya i la mare corre a explicar que el pobre té son, que fa molt que no dorm. Una: es pot saber perquè justifiquem les enrabiades dels nostres fills davant dels altres? Dos: aquest temps que utilitzem les/els mares/pares a això, no podríem estar-lo utilitzant per esbrinar si de veritat té son o si li passa quelcom, o a ajudar-lo a adormir-se, bressolant-lo i abraçant-lo? Perquè treiem valor a la son, quan la son és capaç d’arrencar llàgrimes i accelerar les pulsacions dels nostres petits? De veritat crec que la son té un efecte molt més refotut en els nens que en els adults.

Una altra… quan un petit està jugant, manipulant o simplement mirant un objecte, i algun company arriba i li treu. Molts pares tendim a posar per davant una imposició del compartir a la injustícia que suposa el fet de que el menut estava fent una cosa i algú altre ha decidit que ja n’hi havia prou. I potser no té dret a decidir ell mateix si ja havia acabat o no? I perquè nassos l’hi ha de cedir quan l’altre o els pares decidim?

Som en una situació “X”. Tan és, qualsevol. I com a adults, amb molts motius molt vàlids, hem decidit que hem de marxar. Agafem el nadó/nen i marxem. Sense explicacions. Sense deixar-lo acabar allò que estava fent. Molts cops, sense ni tant sols avisar-lo. Però qui ens hem cregut que som?! Tant costa entendre que quan comprenen la situació se senten part d’ella, com a tots ens passa, i que tenen l’oportunitat de sentir-se i mostrar-se més participatius i col.laboradors?

Em fan molta rabieta expressions com “no passa res!”, o “va, ja n’hi ha prou d’aquest color”, o “vols fer el favor de deixar-li?”. Crec sincerament que els pares/mares hauríem de fer un exercici d’educació i respecte, que al final és el que volem que els menuts aprenguin, i ni tant sols som capaços de predicar amb l’exemple. Els infants no són accions de borsa que cotitzin a l’alça o a la baixa en funció del temps o ganes que tinguem per oferir-los. Ni cotitzen més o menys en funció de les nostres creences o preferències. Crec fermament que, independentment de com siguem, com ens sentim o quin humor tinguem, els nens són persones que es mereixen el mateix respecte que nosaltres, que tenen el mateix valor que nosaltres i que a sobre no tenen les eines que hauríem de tenir nosaltres. I precisament per això crec que a vegades els pares som els immadurs. Els que hauríem de donar per fet això i en canvi els treiem el valor que es mereixen, dificultant que creixin de manera saludable, sentint-se valorats i aprenent així a respectar l’entorn i els altres, perquè saben què és sentir-se respectats.

Si us plau, quan veieu que em vesteixo d’agent de borsa, simplement recordeu-me que allò que estic a punt de subhastar és la meva petita i que és una nena. La meva filla. I amb aquesta dada, ja sabré què fer-ne. I us en donaré les gràcies.

Estaria bé

Tinc claríssim que educar la meva filla és el repte més gran i complicat que m’he proposat mai. I no se si ho aconseguiré però podeu estar segurs de que hi posaré tots els meus recursos i en buscaré de nous i que cada dia hi posaré totes les ganes que pugui.
Estaria bé que a part de ser competent emocionalment, sigui capaç de trobar alguna cosa semblant a la felicitat. Que sàpiga que els ous els ponen les gallines i no els fan a una fàbrica, i que es plantegi per on els surten i com els fan.
Estaria bé que poguem ajudar-la a despertar interès suficient com per voler saber i entendre el món on viu. I per criticar-lo.
Estaria molt bé que darrera dels dies com avui entengui que darrera del que se suposa que es “celebra” hi ha molt més i que conquesta avui és sinònim de genocidi.
Estaria bé que descobreixi que sempre hi ha alternatives i que sigui prou responsable com per trobar-les, triar-les i assumir-ne les conseqüències bones i no tan bones. Sense mirar enrere. Que sigui lluïtadora, vencent les pors.
Avui veig les forces armades a la televisió i avui més que mai se que gairebé l’única arma que tinc per fer d’aquest món un lloc una mica millor, és educant la meva filla i que ella, així, vulgui millorar-lo.
Perquè si ens hem de fiar d’aquesta colla… Anem llestos…