Àngel i dimoni 

No sé què passa quan s’apropa l’aniversari de la petita que em venen atacs d’introspecció. Però no em ve de gust escriure sobre la profunditat del moment. Avui no. Avui em ve més de gust parlar d’una de les coses concretes que si tornés enrera faria diferent. O no, encara no ho he decidit. Potser només és un anàlisi sobre un fet concret que si tinc experiències posteriors ja tindré fet i m’ajudarà a afrontar certes coses.

Em puc donar per satisfeta. Respecte a mi ho faria tot diferent però respecte la petita hi ha poques coses que em plantejaria diferent i potser faria d’una altra manera. És el premi per invertir un gran esforç a escoltar l’instint, a desplegar tota la consciència en la maternitat, malgrat que la societat no ho posa fàcil. Però si que hi ha una cosa que potser pararia a pensar i a decidir altre cop (no sé amb quin resultat): l’ús de la pipa.

Potser us sembla que no dóna per gaire aquest tema… però espereu i veureu!

En principi no tenia una postura clara sobre la pipa. Em refereixo a l’inici de la maternitat. No hi havia posat mai gaire atenció, ni per entendre ni per posicionar-me. I tot i que mica en mica si que anava preferint no utilitzar-lo, els problemes d’alletament, el desbordament emocional i físic pel dolor, el patiment per la culpa… van fer que deixés de pensar-hi. Igual que vaig oblidar-me de molta de la informació sobre l’inici de la lactància que tenia prèviament. Em vaig veure totalment desbordada per la situació. Finalment ho vam superar. Amb molt d’esforç. I fent moltes coses “malament”. Fent moltes coses que com assessora no recomenaria a ningú. Fent coses que avui encara tenen el seu efecte. Però mira! Aquí estem! Una d’aquestes coses és insistir en l’ús de la pipa. I dic que tot i saber tot el que ara se, no tinc clar que ara no ho tornés a fer perquè en realitat va jugar d’àngel i dimoni.

Venia d’un més i mig de dolor, de plors, de pressió externa i interna. Veníem de tardes desesperants de cinc, sis, set hores de succió compensatòria ininterrompuda i maldestre sobre mugrons ja ensangonats. Veníem de la desesperació. Veníem d’una cirereta pel pastís en forma de mastitis junt amb la única crisis de creixement que he viscut com a dura. Vaig trencar-me. Tot i que ja vèiem la llum vaig trencar-me. Tot i que la petita ja recuperava el pes que li tocava, tot i que els mugrons ja és curaven i gairebé ja no feien mal, vaig trencar-me. Vaig tenir la sensació que o aconseguia una mica d’espai o deixava definitivament (després de dos intents per acabar amb allò) l’alletament.

Vam provar totes les del mercat. I en una de les darreres visites que vam fer a la infermera d’aquell CAP diabòlic on tant m’havien fet plorar i desempoderar, aquella dona va fer l’únic bo per a mi. Em va donar una pipa que tenia de mostra, davant de la meva desesperació. I va resultar ser l’única que no havíem provat. Recordo que simplement és va adormir.

El meu home va marxar a treballar. I es van quedar amb mi els meus pares. Em recordo eufòrica! Era a la cuina fent feina i m’encantava!!!!!! I els meus pares amb la petita mentre dormia. No parava de treure el cap per veure si estava bé! I no parava de dir… encara dorm?!?!?! Entre eufòrica i incrèdula!!! Recordaré sempre l’alliberament que vaig sentir. Després sempre he seguit portejant-la i no me n’he separat gens. Mai he desatès les necessitats de protecció y braços de la petita. No és això. Però allò estava essent una tortura, i necessitava treure’m de sobre aquella sensació.i la pipa m’ho va donar. I li va tornar a la petita la mare tranquil.la i assossegada que la petita es mereixia i que no havia tingut en l’embaràs ni en aquell més de vida. Allà vaig començar a gaudir de la situació i a poder oferir l’entorn emocional que ella (i jo) necessitava. 
Segurament, i no haguéssim patit tot allò, hagués primat les desavantatges del seu ús. Però no estava capacitada per fer-ho. I realment, ens va ajudar. I ara això, tot i que paradoxalment no sóc partidària de la seva utilització, mai m’atreviria a jutjar-ne l’opció. 

Per experiència, però, si que se que té un preu. D’alguna manera ha estat vendre l’ànima al diable. Això i el tel curt de la llengua han fet segurament que alteri lleugerament el patró de succió, i hi ha temporades que em fa mal, pateixo eccemes recidivants que he d’anar tractant. També ha fet (crec) que la meva filla no Mami tant com d’altres nadons (sense ànim de comparar). És com si associés la teta només al menjar i no al consol. I com que el menjar li apassiona, no queda gIre lloc (de dia) per la teta. Segurament la lactància està durant tant perquè jo li he seguit oferint. I estant molt lluny del penediment, reconec que quan es fa mal i ve als meus braços, m’agradaria que cridés tetaaaaa en comptes de pipaaaaa. Però això és una qüestió d’ego maternal

Per últim, tinc la sensació d’haver-li creat una addicció important. I sóc conscient que hi vaig insistir per una necessitat meva, encara que revertia en el seu benestar. Per tant, he de ser justa, i no puc forçar la desintoxicació. I ara sentim que és un bon moment per començar. Ni massa d’hora ni massa tard. Entén tot el que li diem, pot expressar-se molt millor que abans. No m’agrada aquesta dependència. No me n’agrada cap ni de cap tipus. I el que no m’agrada per a mi, menys encara per a la meva filla. I tinc la sensació que això sí no ho creiem només pot anar a pitjor. Per tot això hem iniciat els tràmits per al seu ingrés a la granja… el tractament inclou explicar-li que al parc no utilitzarà la pipa, perquè quan juga li cau i se li embruta amb la sorra. Cosa que, de passada sigui dit, és totalment certa. Els primers tres dies van venir els pollastres. Però ahir ja ens la va donar i no la va demanar més fins que vam marxar. El tractament inclou la pastilla de l’acompanyament emocional.

Reconec que està essent un repte educatiu emocionant. L’estem acompanyant en el maneig de la frustració i veure’n els resultats està sent molt satisfactori. 

Com tot en la maternitat, té parts positives i aspectes negatius. I què és millor? Qui és ningú per decidir-ho? Que cadascú trïi els seus àngels i els seus dimonis, i convisqui amb ells. La coherència acostuma a ser un bon aliat per a fer-ho. I la consciència el millor amic per viure-ho. 

Anuncis

Els cabells llargs.

Avui et miro i em sorprenc fent-te una cua. Ja tens els cabells llargs. Rossos i arrissats només a les puntes. Preciosos. Preciosos com tu. Els tens tan llargs que hem canviat la pinta pel respall perquè et queixaves quan et desfèiem els nusos. 

Em demanes la cua somrient i amb dues paraules.  Encara la dius a la teva manera. Em dius: “mama cula!” Somrient i fins i tot amb un “pauuuuu”. Me la demanes igual que ja em dius “vine”, just després de que t’ho digui jo. I és que et miro, i amb aquests cabells llargs me n’adono que ja gairebé no en queda res d’aquell nadó. 

Et pregunto si ja ets gran. I treus pit aixecant els dos dits índex i dius “do!”. I no puc evitar el suspir. Si, ja ets gran. Prou com per entendre gairebé tot el que et diem, si ho fem amb cura i paciència. Tant com per decidir. Tant com per adonar-me que ara ja t’he de recordar com eres.

I ha anat tot tan ràpid… t’han crescut tant, els cabells. Fa vertigen, ho reconec. Aquests cabells llargs, ara se m’enganxen al braç quan t’el passo per sobre mentre dormim. Perquè encara ens adormim igual. Igual que quan el nadó encara existia. I he d’anar amb cura de no estirar-te’ls per no desvetllar-te. I no sé si això també passarà ràpid, i per això ho gaudeixo. 

Aquests cabells llargs ara s’et despentinen amb la sal i el vent quan anem a la platja. I els tens tan llargs que sovint et tapen aquests ulls grossos que sempre has tingut i que cada cop són més vius.

I fins i tot m’he sorprès observant com intentes respatllarte’ls. Perquè són tan llargs… han crescut massa ràpid. Tant, que em costa adonar-me’n. I realment no sé si m’he perdut res pel camí. Perquè ha anat tan ràpid. Si no ho sé, suposo que no me n’he perdut gaires, de coses importants.

T’han crescut tant, els cabells, que a vegades se te n’enganxa un a la pipa i quan te la poses a la boca, tot seguit la treus tot fent una ganyota encantadora i dius… “peeeeel”, amb aquella entonació tan teva. 

T’han crescut tant… tens els cabells tan llargs… que tinc ganes de tallar-los una mica, a veure si així tu també pares una mica de créixer… només una mica… però són tan bonics que deixaré que continuin creixent, al ritme que hagin de fer-ho, sense posar-hi entrebancs, respatllant-los per desfer-ne els nusos, fins que puguis desfer-los tu sola, encara que a vegades t’enfadis perquè et faig mal. I deixant que ho intentis tu, jugant, encara que després siguin pitjors. Ja tornaré a respatllar-te’ls.

T’han crescut tant els cabells, i són tan temptadors, que em fa por que t’els estirin. Però et defensaràs. Et protegiré donant-te l’oportunitat d’aprendre a fer-ho. No t’els tallaré.

T’han crescut tant, els cabells… 

Qüestió de respecte

Em preocupa la societat en la que vivim. Per mil motius. Però un d’ells és la manca de respecte que tenim pels nostres infants. Em preocupa per ells i em preocupa perquè aquests infants estan aprenen (els estem ensenyant) que no cal el respecte per viure amb d’altres. I si ho preguntes, tothom et contestarà que el que volem ensenyar és just el contrari.
Totes les reflexions que m’han sorgit des d’ahir tarda venen d’una situació concreta. Potser hi ha qui ho trobi normal. Jo no. Gens. Us en faré el resum…Vam estar a l’hospital. La petita portava masses hores vomitant i sense tolerar la ingesta d’aigua, ni teta, ni sòlids. Li havien pujat massa els nivells d’acetona. Quan una infermera va venir a portar-nos un líquid glucosat fastigós que havíem de donar-li cada 10 minuts, ens va portar una xeringa carregada amb allò mateix barrejat amb la medicació per aturar els vòmits. Evidentment la petita es va resistir a prendre-s’ho. I la infermera,de manera segura i decidida, sense preguntar si jo (la seva mare i adulta responsable) volia que ella “m’ajudés”, va atrevir-se a tapar-li el nas per obligar-la a empassar. Va treure el meu jo més salvatge, més instintiu. Va treure la mare lleona. Li vaig etzibar una resposta clara, concisa i que no donava lloc a rèplica. Devia fer por, perquè és va retirar sense ni una paraula i amb un riure nerviós. I en retirar-se, vaig tornar a ser afable.
Em sembla humiliant que a qualsevol se li practiquin aquestes pràctiques autoritàries i agressives. I perquè aquesta gent no és planteja que els nens treuen lliçons de tot el que els adults fem? Que quan més eduquem és quan no intentem fer-ho… Perquè no es plantegen que necessiten més que nosaltres el respecte dels adults, precisament, perquè no es poden defensar? Perquè no es plantegen que no poden passar per sobre de les seves mares i pares? I perquè no es plantegen el més senzill: que a ells els faria sentir humiliats que algú els tapés el nas a la força? Crec que no s’ho plantegen perquè no és res més que un petit (insignificant si voleu) reflexe d’un problema social i injust. On els més desvalguts es converteixen en sotmesos. I es perpetua el problema, perquè es converteix en normal.
No m’agrada. De fet em sembla horrible.
I també em sembla un acte d’irresponsabilitat per part dels pares consentir aquestes faltes a la seva dignitat. El missatge que els donem si ho consentim és: deixa’t fer, fill, que no et mereixes cap respecte. Empassa i calla. Sigues submís.Si, em sembla IRRESPONSABLE. De cara als nostres fills i de cara a la societat en general.
Però estic satisfeta. Em satisfà haver-me sentit forta, lleona, empoderada, responsable. Em satisfà que la meva petita n’hagi tret una lliçó millor.  Espero que a la llarga en tregui la conclusió que ella s’ha de respectar i fer respectar, i que, mentre ella no pugui fer-se valer, hi som nosaltres per protegir la seva dignitat. I així creixi amb l’autoestima on ha de ser, i amb uns valors sòlids envers als altres. Que sàpiga que el respecte als altres és bàsic, i que es pot fer valer sense perdre l’educació, només amb uns valors i criteris clars i molta determinació. Només sabent que el més valuós que té és ella mateixa i que s’ha de cuidar i no permetre que la tractin malament. I que tracti als altres amb amabilitat i tot el respecte del món.
Només així podrem fer que la societat sigui una mica millor. Començant des de la cantera. Després serà massa tard…

La dimensió desconeguda

Porto uns dies frustradeta, la veritat… Amb una crisi de maternitat. Cansada.  Estic fent el curs d’assessora de lactància i això vol dir que un dissabte si, un dissabte no, no veig en tot el dia la petita. I en conseqüència ella no em veu a mi. S’ha ajuntat aquesta circumstància amb d’altres de puntuals, que ha fet que haguem passat alguna setmana d’aquestes en la que ens hem vist realment poquet. Això, més un queixal que ens està fent la murga a nivells màxims i algun altre contratemps, fa que la petita porti uns dies més irritable del que seria l’habitual. I tinc la sensació/certesa que amb mi ho està més que amb els altres.

Necessitàvem estar juntes, molt juntes. Les dues ho necessitàvem, crec. Penso que no és només cosa meva.

Hem passat uns dies on tot ho demana plorant. On hi ha hagut rabietes bastant pujadetes de to, i  força repetitives. On m’ha picat. On a vegades he sabut parar, pensar i actuar, i d’altres he pecat de més o de menys. Però reconec que he arribat a un punt de frustració i cansament gens agradable.

Avui en canvi, hem fet un viatge a la dimensió desconeguda. La dimensió bebé. Aquella que sembla que la societat no ens deixa visitar gaire sovint. Aquella que és atemporal i que no té espai ni rumb. Una que és tan gran o tan petita com les circumstàncies et permetin i com tu vulguis deixar que sigui.

El massopare avui ha anat a passar el dia amb un bon amic. Camp Nou inclòs. Això ha fet que la petita i jo hem pogut passar una tarda de noies que almenys jo necessitava. No teníem res planificat. O almenys res que no es pogués canviar. No teníem ningú que ens esperés a casa, ni cap pressa. El fet de que encara faci teta ajuda a que, per exemple, si no sopa perquè arribem tard i està massa cansada,  tampoc ens haguem d’amoinar gens.

Hem sortit de casa cap a dos quarts de quatre de la tarda. Havent dinat i abans havent dormit una horeta. Me l’he carregat a l’esquena. M’encanta portejar-la.  No sabíem on acabaríem. Volia portar-la a Mataró, a la Fira de l’Arbre i la Natura. Però al cel hi havia uns núvols que no auguraven res de bo i he decidit que li proposaria agafar el tren i que depenent de què em responia, aniríem a un lloc o a un altre. Hem passejat. Li he preguntat si volia agafar el tren, just quan aquest arribava. M’ha dit amb el cap que si, amb un gran somriure. Hi hem pujat, fins al poble del costat. Allà hem baixat. Hi ha un gran carrer peatonal plè de gent, botigues i nens en patinet, ideal perquè camini amb les seves passes encara maldestres, sense haver de patir pels cotxes o les motos.

En aquest moment el temps ja s’havia aturat. No teníem cap pressa ni cap hora de tornada, ni cap cita amb ningú. Tampoc teníem on anar així que podíem anar a tot arreu. He decidit que avui manava ella i que jo ho gaudiria. Li encanta, quan camina pel carrer lliurement, asseure’s a cada portal. I quan dic a cada portal, és a cada portal. I avui he decidit que m’hi asseuria amb ella. Hem recorregut tot el carrer de portal en portal. Ha parat a tocar cada gos que ens hem creuat. L’escena devia ser divertida, perquè molta gent la mirava i em somreia acte seguit. Tampoc ens hem creuat cap infant de la seva edat que anés fora del cotxet o del portanadons cosa que m’ha sobtat tenint en compte que era diumenge i la gent anava de passeig. És agradable veure tants somriures de gent desconeguda, que no tenen obligació de fer-ho. Després de tant d’exercici ha fet amb la seva maneta el signe de menjar (un dia us explicaré el llenguatge de signes que fa servir per comunicar-se, perquè té tela!). He decidit que faríem un berenar d’aquells que de tant en quant s’ha de fer. Hem buscat un bar. Ella ha menjat el que portava preparat (pastís casolà de fruïts secs i tres mandarines petites) i jo m’he demanat una xocolata desfeta. Ha estat relaxada i tranquil.la. I jo també. Hem rigut i hem tingut mirades als ulls. Moltes. Després hem sortit i ha volgut seguir caminant. Hem anat fent, entre xerrameca que només nosaltres entenem i codis secrets,  i de cop ens hem trobat uns amics que venien de fer un dinar romàntic pel dia de Sant Valentí. Hem anat xerrant  i rient una bona estona, amb la petita com a part del grup. Amb selfie inclosa. Ha estat un passeig molt agradable. M’ha acompanyat fins a l’estació. No perquè fos l’hora de res. Sinó perquè la petita ja feia signes d’estar cansadota i he preferit seguir sense presses i fer una entrada triomfal a casa. Així ha estat. El tren trigava una mica en arribar. I ens hem recorregut unes cinc vegades l’andana. Amunt i avall.  Anava saludant amb la maneta a tots (quan dic tots, és tots) els viatgers que també esperaven. I la majoria li contestaven amb la mà i amb un gran somriure, tantes vegades com hem passat per davant seu, incansables com ella. Hem tingut una bona dosi de somriures desinteressats avui! I m’encanta saber que ella soleta ha donat a tanta gent una excusa per deixar anar el més bonic que tenim. Hem tornat cap a casa, altre cop a la motxilla, perquè aquestes cametes tan curtes ja havien fet un bon esforç. Un cop a casa ens hem estirat a terra, abans de sopar, a mirar juntes tants contes com ha demanat. M’ha ajudat a fer el sopar, passant-me els estris tota contenta i tranquil.la. I jo no podia parar de mirar-la enamoradíssima. Ha sopat jugant i fent escampall amb el menjar. No ha sopat gaire. I què?! L’he ajudat a posar-se el pijama, a terra, sobre el seu matalasset de jugar, com fem darrerament, mentre juga. M’ha fet petons i abraçades, i jo a ella. Fins que m’ha agafat la mà per anar a la nostra habitació per dormir. I allà li ha costat aclucar els ulls, però no s’hi resistia. Estavem tranquil.les, abraçades, i de tant en quant em deia “holaaa”, que és de les poques paraules que diu (de fet només diu holaaaa, mama i no, tot i que ja comença a llençar-se amb papa). Poc a poc s’ha anat adormint, i jo també una estona.

Tinc la sensació d’haver estat fora del món “normal”. He gaudit com mai de la meva filla. I crec que ella de mi també. Sense grans activitats, ni un gran desplegament de recursos. Hem estat connectades en la senzillesa d’una tarda de diumenge qualsevol. Tan connectades entre nosaltres com desconnectades del temps i del rumb. Avui hem viscut la tarda. Ens hem regalat mútuament la tarda. Avui m’en vaig a dormir amb una sensació de felicitat plena. Amb una sensació de pau i de reconciliació amb la situació que he viscut aquests darrers dies. Ja se què fer quan em torni a passar.

Gràcies , petita, per transportar-me a la dimensió desconeguda. Prometo aprendre la lliçó i aplicar-ho més sovint.

 

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Estaria bé

Tinc claríssim que educar la meva filla és el repte més gran i complicat que m’he proposat mai. I no se si ho aconseguiré però podeu estar segurs de que hi posaré tots els meus recursos i en buscaré de nous i que cada dia hi posaré totes les ganes que pugui.
Estaria bé que a part de ser competent emocionalment, sigui capaç de trobar alguna cosa semblant a la felicitat. Que sàpiga que els ous els ponen les gallines i no els fan a una fàbrica, i que es plantegi per on els surten i com els fan.
Estaria bé que poguem ajudar-la a despertar interès suficient com per voler saber i entendre el món on viu. I per criticar-lo.
Estaria molt bé que darrera dels dies com avui entengui que darrera del que se suposa que es “celebra” hi ha molt més i que conquesta avui és sinònim de genocidi.
Estaria bé que descobreixi que sempre hi ha alternatives i que sigui prou responsable com per trobar-les, triar-les i assumir-ne les conseqüències bones i no tan bones. Sense mirar enrere. Que sigui lluïtadora, vencent les pors.
Avui veig les forces armades a la televisió i avui més que mai se que gairebé l’única arma que tinc per fer d’aquest món un lloc una mica millor, és educant la meva filla i que ella, així, vulgui millorar-lo.
Perquè si ens hem de fiar d’aquesta colla… Anem llestos…

Carta oberta al Sr. Estivill

Benvolgut Senyor Estivill,

em presento: sóc mare d’una preciositat que demà farà 12 mesos i me l’estimo molt.

Precisament perquè sóc mare i perquè me l’estimo m’estic esforçant molt en pensar tot allò que faig amb ella, com la crio, com l’educo o com l’educaré, i sobretot intento trobar una manera sana d’estimar-la.

No es pensi que no li he dedicat temps a vostè. N’hi he dedicat el just. Ni més ni menys. I després de documentar-me sobre el seu meravellós i eficaç mètode, penso que és massa temps (tot i que no crec que hagi superat la mitja hora en total).

M’agradaria explicar-li d’una manera senzilla, que pugui entendre, el meu punt de vista. Fer-li unes quantes reflexions.

Primer… si tinc un amic que quan estic plorant perquè em sento desamparada ni tant sols s’esforça a consolar-me, gairebé que ell vull ben lluny. Si vol, com que fa el que vostè proposa, li enviaré de regal. Segur que són molt feliços junts.

Segon… si algú em sent cridar i no acudeix a veure què em passa i a ajudar-me, pensaré que és bastant mala persona.

Tercer… li ho dic per experiència… sentir-se massa temps sol no mola! Fa pupeta. I si… te n’acabes ensortint, però sempre és millor tenir algú que t’abraci.

Quart… a l’hivern els llençols són freds i sempre busco l’escalfor del meu marit per tal que els meus peus de la talla 41 i el meu cor agafin temperatura. I és gustoset tenir escalforeta a prop. A vegades també faig mitja volta per escalfar-me el cul, que amb la cel.lulitis també es posa fresquet.

Cinquè… dormo amb el meu marit perquè l’estimo, i tenir a prop les persones que un s’estima et fa sentir bé i segur. I no crec que això em provoqui cap trauma ni cap dependència emocional d’ell.

Sisè… jo vaig triar tenir la meva filla. No va ser ella que va triar venir a aquest món que sovint gràcies a persones com vostè és hostil per als infants. Per tant, és responsabilitat meva que s’hi trobi a gustet. I no crec que cridant de soledat i por, s’hi senti gaire.

Setè… no cal ser metge per saber que l’ansietat i l’angoixa no porta a res de bo. Si no… provi de fer-se apujar el cortisol una estoneta i després m’ho explica.

Vuitè… Quan vam fer-li posar les primeres vacunes, pràcticament la meva filla i jo vam plorar el mateix. Crec que en els seus llibres es va oblidar d’explicar-li a les mares i pares com aguantar el plor desesperat dels seus fills. Imagino que un alt percentatge dels que ho van fer segueixen sense dormir de remordiments i de mal a l’ànima. I deuen pensar molt en vostè cada cop que llegeixen algun estudi científic que demostra la burrada colosal que és el seu mètode.

Novè… Jo mai m’aprofitaria de la desesperació que suposa per algunes famílies no dormir bé durant molt de temps. En comptes de crear situacions doloroses per a tots els seus membres, m’ompliria les butxaques d’una altra manera… Potser escrivint llibres sobre suport emocional per aquestes situacions. Mai fent llibres sobre terrorisme de criança ni sortint a la tele a vendre la poca vergonya que tinc.

Desè… Si jo fós tan valenta com per vendre fum contaminat sense dir que està contaminat a tort i a dret, amb pantalla, altaveus i focs d’artifici; també ho hauria de ser per desmentir la seva validesa amb el mateix “bombo i platerets”, no sota-veu en una entrevista. M’agrada ser honesta.

I com que no vull que la meva petita es senti de cap d’aquestes maneres, ni vull haver-me de penedir de fer-li mal, ni vull sentir-me mala mare mentre la sento cridar, ni és un animaló que s’hagi d’ensinistrar… I com que vull que a casa imperi el respecte, l’empatia, l’esforç per fer-nos feliços i l’amor en positiu, doncs amb el seu permís i sense, no seguiré el seu mètode. Però segur que si algú em regala el seu llibre quan li digui com dorm la meva petita, l’hi donaré una gran utilitat: netejar els vidres de casa, que falta els fa… La neteja de la meva llar li agrairà.

I que sàpiga que em permeto parlar-li així perquè qui no respecta els infants no es mereix gaire respecte de ningú. Assebenti-s’en d’una vegada: els infants són el més gran tresor que tenim. Ells volen canviar el món, però ho faran en funció de com siguin educats. Que canviïn el món correctament és responsabilitat nostra!