Fetes un nus

La petita està a punt de fer un any. Està a punt de fer-se gran. I fa por. Intento acompanyar-la mentre creix, i tot i que em costa deixar-la anar, ho faig. Quan la portejo sóc jo qui em sento més segura, en saber que ella està millor que al cotxet. Quan dormim juntetes sóc jo qui dorm millor, perquè ella té tot el que necessita. Quan aprèn a moure’s i cau i surt un nyanyo, i la consolo amb una abraçada i paraules dolces sóc jo qui es consola, perquè ella se sent recolzada i estimada.

image

I quan se n’adona que es fa gran i no vol adormir-se un cop a tingut tota la teta que ha volgut, perquè s’en recorda que ha d’aprendre a ser autònoma, i vol comunicar-se i escalar per tot arreu, però a deshora, l’abraço, i ens anem fent un nus. Ben juntetes i cada cop més unides. I per uns instants ella torna a ser petitona, mica en mica. I jo la torno a sentir com a una part de mi. Ens anem fent un nus, fusionant-nos. Sincronitjant respiracions. Confonent les mans, les cames. Esquena contra el pit. Despullades. Pell amb pell com quan la vaig ajudar a neixer i ella em va ajudar a sortir del forat a mi. I la sento calenteta. I amb la suor recordo com fa gairebé un any, me la posava al pit mullada i relliscosa. I encara m’emociono. I m’en recordo que sóc mare. I que aquests moments on ens fem un nus no poden ser eterns. Perquè ella té molt per expandir i jo necessito perspectiva per veure-la i viure-la en plenitud.
Però quan es fa de nit i ens quedem soles, ens ho podem permetre, mig en secret. És aquell moment nostre, on en la foscor de l’habitació ens relaxem juntes. I penso en el dia. En què ha après. En què he encertat i què he de millorar. I sobretot penso en quant l’estimo i en tot el que ens queda per avançar juntes però no fetes un nus. Però permetent-nos la fusió quan una de les dues ho necessiti. O simplement quan ens vingui de gust. Com aquesta nit. On sóc jo qui s’ha asserenat ajudant-la a relaxar-se marcant un ritme suau de respiració fins que els dos ritmes s’han confós com si fossin un de sol.

I la fillitis com caram es cura?

La meva petita de mamitis. Quina paraula odiosa. La fan servir sobretot persones que hi veuen un significat horrorós, de nena malcriada sense remei, de nena amb pares sobreprotectors que haurien de deixar-la plorar i no agafar-la tant a coll. I al final et trobes justificant-te davant de persones que ni tant sols són capaços de plantejar-se que amb 10 mesets, encara no, es tenen unes necessitats d’afecte i acompanyament que no són moralment qüestionables.

Si! La meva filla té mamitis! I què!? Té mamitis perquè de cop ha hagut de viure tants canvis que se sent insegura. I em dol que s’en senti perquè faig tot el que puc. A vegades em sembla que faig màgia. Perquè no puc conciliar millor del que ho faig la meva vida laboral amb la de mare. Perquè li dono tot l’afecte que puc i estic disponible per a ella al 100% el temps que passo amb ella. Per això em dol, que tot i així tingui aquesta inseguretat que fa que hi hagi moments en els que no em puc separar ni mig metre d’ella. Em dol perquè veig que al seu pare li fa una mica de mal quan l’agafa i plora, tot i que sap que és una etapa normal que ha de passar i passarà. Em dol perquè a vegades em fa sentir que no li se correspondre a les seves necessitats emocionals. Em dol perquè si deixem que algú se n’encarregui quan està malalta, intentem que siguin les millors mans que podem, i tot i així, quan veu algun dels seus cuidadors, fa careta de trista i recolza el cap sobre la meva espatlla i se m’agafa fort.

I he de fer un esforç inhumà per racionalitzar-ho. Entendre que no és culpa nostra que tinguem les circumstàncies que tenim i que són millors que les de moltes altres persones. Entendre que simplement té molt poques vivències encara per estar segura de que pot confiar en nosaltres; que no la deixarem mai, que marxarem mil vegades però que sempre tornarem, amb un somriure, una abraçada, mil petons i els nostres ulls, orelles i mans només per a ella.

I és la meva obligació continuar racionalitzant-ho, i continuar oferint-me disponible per a les seves necessitats emocionals, continuar arribant a buscar-la amb un somriure i una abraçada i mil petons. La meva obligació és no obligar-la a anar amb ningú que ella no vulgui, sinó acompanyar-la fins als braços de les persones que l’estimen i no girar-me fins que ella s’hi senti segura, perquè aprengui que és segur relacionar-se amb d’altres. El meu deure és seguir-me acomiadant cada cop que he de marxar, encara que s’em trenqui el cor veure com es queda plorant. He de seguir construint la seva confiança envers a mi, encara que seria menys dolorós per a mi marxar quan dorm o quan no mira, però no ho faré.

Si, se que la mamitis es cura, fent totes aquestes coses i algunes més. Però tinc un problema molt pitjor: la fillitis. I com es cura la fillitis? Ni idea!

Tinc una fillitis que no me l’acabo! I ningú en parla de la fillitis! Així que no sé si es soluciona. De fet no la vull solucionar! Suposo que algun dia començaré a tenir estones on potser estic millor sense ella. A necessitar espais només per a mi. Però no, encara no ho necessito. I quan algú ve a proposar-te de deixar la nena amb algú per anar a un concert, et mira estrany quan la mires estrany. Però és que no ho vull encara. O quan algú s’estranya perquè et lleves tan d’hora, fent-te sentir extranya perquè has d’esmorzar, dutxar-te, donar-li el pit a la petita, canviar-li el bolquer, vestir-la , preparar-li l’esmorzar per a la llar, i portar-li a la cangur perquè la porti a la llar, i això requereix matinar força, al final reafirmes que fas això i el que calgui per ella. I que no tens ganes que tenir gent que se n’extranya a prop. Perquè la teva fillitis fa que ni et plantegis cap altre cosa. I no vull que s’em curin les ganes de jugar, abraçar i petonejar-la constantment!

Però suposo que és com un virus d’herpes labial. Primer agafes la malaltia, i després, tot i que està latent i no el veus, de tant en tant surt i es deixa veure. I jo encara estic en la fase explosiva del començament, i espero que em duri tant de temps com ella ho necessiti perquè ho gaudeixo i sé que com més fillitis tingui jo, menys mamitis tindrà ella!