Parella de tres

És estany… Les parelles sempre havien estat Formades per dues persones. Però ara s’em fa impossible trobar un espai prou petit com perquè no hi càpiga aquesta petita individua que ha ocupat gairebé tot el meu jo. 

A vegades és difícil recordar-me que havíem estat només un parell. A vegades no cuido aquest passat. A vegades no cuides aquest passat. I a vegades aquest present de tres es fa feixuc pels dos. De nit, quan al llit no arribes a abraçar. O de dia quan no arribes a besar.

Però som tres. I ens necessita als dos. I et vull a tu, que et vaig triar. I ja n’aprendré altre cop a buscar-te en l’espai de la nostra vida. Dóna’m paciència. Jo t’en dono perquè tu també em puguis cercar. Et faig senyals de fum. Vull que em trobis. Hi sóc. No ho oblidis, que hi sóc. Que et vull, perquè et vaig triar.

A voltes puc semblar-te lluny, ho sé. Se que no és fàcil. Ho sé. No he après encara a dividir-me. Encara sóc un tot mare, des de fa dos anys. Però si t’hi fixes hi ha un ull que sempre et mira, una part del cor que et batega, un bocí de pell que et sent ben intens. 

Encara aprenc a saber on sóc, com sóc, com sento. Dóna’m temps. Jo t’en dono.

Trobem-nos. Et convido a cercar-nos més. A agafar-nos de la mà. Aviat ella també ens deixarà espai per respirar-nos més de prop. Aprenguem a esperar-nos amb memòria i amb ganes de descobrir-nos tal i com ara som. Ben diferents. Sempre aventurers i valents. 

Anuncis

Recuperant-me de l’ensurt

Dilluns

Sabeu allò que passa quan tens un gran ensurt? Alguna cosa que et deixa en xoc. No necessàriament dolenta o negativa… una notícia que de tan bona que és necessites temps per assimilar-la. O bé un accident de cotxe, que un cop curats els blaus et deixa seqüeles en forma de malsons, fins que passa i queda en un record. O quan arriba la teva sogra per sorpresa i diu que es queda a casa teva una quinzena…

Això m’ha passat… ara mateix estic sortint del xoc. No sé si em portarà gaire temps. O si mai en sortiré el tot. Però ja em trobo sobre el camí correcte. La meva amiga Adriana que va ser mare fa cinc anys, tres més que jo, ja m’ho deia, que ella no és va trobar fins que el seu menut ja tenia dos anys. I a mi em sonava estrany. Ara no. Ara me’n recordo.

Fins ara (ja ho sabeu els que heu anat seguint les meves neures massoquistes) he estat immersa en el mar de la maternitat. Nedant entre instint, creixement, sensacions. Escoltar-me,escoltant-la. Gaudint de les profunditats en un estat d’apnea constant. Respirant per ella. I encantada de la vida. Gairebé sense espai per a res més. I ho tornaria a fer. Si no ho gaudeixes, ja ho has perdut. Perquè són coses que no tornen. Ho he viscut intensament i penso seguir-ho fent.

Però porto uns dies sentint-me col.locadament descol.locada…. vaig aterrar en aquest pensament de la manera més idiota… com que no parlo de ningú al.liè, permeteu-me l’adjectiu… vaig començar a pensar-hi un dia en què li vaig negar els braços a la meva filla de manera conscient i convençuda. Se’m cremava el sopar i esquitxava l’oli roent. Ella em demanava insistentment “coooollll”. I jo necessitava les dues mans i a més no podia permetre que s’hi apropés. Ella va plorar fort i enfadada. Però em vaig sentir convençuda de la meva decisió. Li ho vaig explicar. I quan vaig poder la vaig agafar i la vaig consolar. El plor per primer cop, tot i que va ser molt lluny de ser-me indiferent, no em va afectar intensament. Per primer cop no vaig prioritzar calmar el malestar de la meva filla. Vaig estar rumiant sobre els meus sentiments respecte allò. Un altre dia, amb la calorada, no vaig accedir a portar-la a coll fins a casa com faig sovint quan ja està cansada per les seves cametes curtes. Li vaig explicar que la posaria al cotxet perquè jo també estava cansada i necessitàvem arribar a casa i refrescar-nos. Va plorar, i li vaig tornar a dir que jo també m’enfado quan no tinc el que vull, però que no podia portar-la a coll, i li vaig oferir coses per estar bé al cotxet. I em vaig tornar a sentir segura d’això malgrat el plor. La vaig acompanyar en l’enuig, però a la balança també hi vaig posar la meva necessitat. Em vaig sentir de cop menys fusionada amb ella. Com si estigués començant la separació de la que tan es parla. Com si m’en comencés a desenganxar.

Dijous, el massopare va anar de costellada d’empresa. Per horaris jo no tinc opció de fer-ho. Ell per horaris no pot anar a buscar la nostra petita a la llar. Per tant, si o si, he d’anar-hi jo. Quan al vespre m’explicava torrat que s’ho havia passat teta, em vaig alegrar per ell. I quan va acabar em va sortir dir-li, no com a retret sinó com a reflexió personal en veu alta, que encara que segur que no ho faria sovint, m’encantaria tenir l’opció de poder-ho fer. Ara no la tinc, per horaris. I fins ara no n’havia tingut ganes. Doncs resulta que si que ho faré. Acte seguit vaig pensar… coi! Si ara fa horari intensiu… Dimarts m’en vaig a fer paddle surf amb unes amigues! Així que demà per primer cop aniré a divertir-me sola! Perquè necessito riure de coses banals, sense estar pendent de ningú. No n’he fet mai i no m’ha interessat mai! Però per això mateix vull fer-ho! Vull intentar pujar, caure contínuament i no parar de riure! Que em surti una teta del bikini i que ningú cridi tetaaaaaaa mirant amb delit, fotre’m un gintònic quan plegui i tenir tiretes a  les abdominals!!!! Vull fer alguna cosa per mi com si no fós mare. Una estoneta. Com diuen els Pets una estona de cel. O millor, tornar a l’infern!!!! Yeah!

Tinc aquest rampell. Ha coincidit amb què la petita reclama una mica més al seu pare. Cada cop més. Sento que m’està alliberant. I em crea una barreja de sentiments. Nostàlgia, alliberament, por, culpa, alegria, satisfacció, incertesa, orgull… el que sí que tinc clar és que tot i que demà marxi amb aquest punt de culpa, com si abandonés la  meva filla per una activitat massa poc important, el meu cap em diu que m’ho mereixo. Que em mereixo ser jo sense ser mare. No vull recuperar coses. No es tracta d’això. Poques coses vull recuperar. Es tracta de recuperar-me a mi! De pensar en mi! De tornar-me boja durant un parell d’horetes!  És com un impuls! 

I curiosament me’n recordo del que em va dir l’Adriana. I curiosament la petita farà dos anys d’aquí a poquet. I ara em sento un puntet gelosa del meu massomarit… per tenir la possibilitat, per no tenir aquest paper fins ara “imprescindible”. Per no tenir tetes  (tot i que adoro tenir-les). Per no ser la mare sinó el papi.  

Dijous

I ara que ja ho e fet, curiosament l’Adriana també va venir. I curiosament també va ser “la seva primera vegada”. I curiosament també estava eufòrica. I curiosament també es va torrar. Curiosament el gintònic va arribar abans i no després de l’activitat. I curiosament en sortir de l’aigua vaig tenir pressa per tornar a casa a explicar-li al meu massomarit i la meva petita gran que havia estat fantàstic! Que havia rigut a tones!! Que havia disfrutat moltíssim i que em sentia tan i tan bé! I que els havia enyorat… que sempre els enyoro i que em sembla que sempre ho faré. Que em sembla que mai podré fer res sense pensar en ells, tot i que de tant en quant el cos m’ho demani, ho faci i ho disfruti com una adolescent que torna a riure amb les amigues parlant del cambrer guapíssim que et porta el plat de braves.

Jo també era d’aquestes.

Jo també era d’aquestes persones que jutjava la que encara amb la panxa deixava de sortir amb les amigues. Jo també vaig titllar d’absurd canviar per culpa d’haver tingut un fill. Jo també vaig fer bromes despectives quan veia nens de dos anys mamant en un restaurant. Jo també vaig dir que malcriaven el seu nadó els que abraçaven en comptes de deixar plorar. Jo també deia que les que desitjaven un part natural estaven boges. Jo també vaig creure fermament que no passava res si no es podia alletar. També era de les que opinava sobre com la gent educa els seus fills. Jo també vaig jutjar, vaig opinar i vaig dir totes les bestieses que podia dir, abans de canviar-me de jaqueta. 

Un dia em vaig sentir sola perquè poca gent empatitzava amb mi i em vaig sentir petita i sola. Un dia em van acusar d’estar fent mal a la meva filla per encaparrar-me en donar-li el que considero el millor per a ella i millor per a mi: respecte en el seu naixement. Un dia em vaig sentir estranya en coses que sempre havien ocupat un gran lloc en la meva vida. Un dia em vaig adonar que volgués o no volgués havia canviat, i era més forta, més valenta, més independent, més femenina, més jo! Un dia vaig voler trencar amb coses, persones, activitats. Un dia vaig voler-me centrar en la meva filla, la meva família i en mi. Un dia vaig adonar-me que si que passaven coses renunciant a donar el pit, i no vaig voler que passessin. Un dia vaig adonar-me que alleto la meva filla de gairebé dos anys i que no vull pensar que més aviat que tard acabarà. Un dia vaig adonar-me que estava eduant la meva filla de la manera que mai havia volgut fer-ho, i que vull seguir-ho fent així. Un dia vaig adonar-me que havia jutjat, opinat i dit bestieses.

Però ara no jutjo a qui ho fa, com jo ho havia fet. No és el correcte, però ho comprenc. Comprenc que la meva vida ni la dels altres no és com la seva. Comprenc, perquè m’ha passat, que això ho porta la mateixa situació, que no s’entén perquè no s’ha viscut. Entenc que és massa complex per a ells, igual que ho va ser per a mi en el seu moment. Ja els passarà. I si no… tant és. Igual que ja no jutjo, tampoc m’afecta. Perquè jo vaig ser al seu lloc. És així i és normal. 

Però m’alegro d’haver estat als dos llocs. D’haver pogut sortir del judici i d’haver pogut tenir l’oportunitat de créixer i viure-ho! Jo també era d’aquelles que jutgen a les mares. Però ja no. I tot i que comprenc la posició d’aquells qui no han viscut el que jo ara visc, tampoc vull a prop qui sentencïi sobre les decisions o actituds que prenc. Potser és per això que sembla que hi hagi dos mons. Perquè realment hi ha un món abans i un després….

Qüestió de respecte

Em preocupa la societat en la que vivim. Per mil motius. Però un d’ells és la manca de respecte que tenim pels nostres infants. Em preocupa per ells i em preocupa perquè aquests infants estan aprenen (els estem ensenyant) que no cal el respecte per viure amb d’altres. I si ho preguntes, tothom et contestarà que el que volem ensenyar és just el contrari.
Totes les reflexions que m’han sorgit des d’ahir tarda venen d’una situació concreta. Potser hi ha qui ho trobi normal. Jo no. Gens. Us en faré el resum…Vam estar a l’hospital. La petita portava masses hores vomitant i sense tolerar la ingesta d’aigua, ni teta, ni sòlids. Li havien pujat massa els nivells d’acetona. Quan una infermera va venir a portar-nos un líquid glucosat fastigós que havíem de donar-li cada 10 minuts, ens va portar una xeringa carregada amb allò mateix barrejat amb la medicació per aturar els vòmits. Evidentment la petita es va resistir a prendre-s’ho. I la infermera,de manera segura i decidida, sense preguntar si jo (la seva mare i adulta responsable) volia que ella “m’ajudés”, va atrevir-se a tapar-li el nas per obligar-la a empassar. Va treure el meu jo més salvatge, més instintiu. Va treure la mare lleona. Li vaig etzibar una resposta clara, concisa i que no donava lloc a rèplica. Devia fer por, perquè és va retirar sense ni una paraula i amb un riure nerviós. I en retirar-se, vaig tornar a ser afable.
Em sembla humiliant que a qualsevol se li practiquin aquestes pràctiques autoritàries i agressives. I perquè aquesta gent no és planteja que els nens treuen lliçons de tot el que els adults fem? Que quan més eduquem és quan no intentem fer-ho… Perquè no es plantegen que necessiten més que nosaltres el respecte dels adults, precisament, perquè no es poden defensar? Perquè no es plantegen que no poden passar per sobre de les seves mares i pares? I perquè no es plantegen el més senzill: que a ells els faria sentir humiliats que algú els tapés el nas a la força? Crec que no s’ho plantegen perquè no és res més que un petit (insignificant si voleu) reflexe d’un problema social i injust. On els més desvalguts es converteixen en sotmesos. I es perpetua el problema, perquè es converteix en normal.
No m’agrada. De fet em sembla horrible.
I també em sembla un acte d’irresponsabilitat per part dels pares consentir aquestes faltes a la seva dignitat. El missatge que els donem si ho consentim és: deixa’t fer, fill, que no et mereixes cap respecte. Empassa i calla. Sigues submís.Si, em sembla IRRESPONSABLE. De cara als nostres fills i de cara a la societat en general.
Però estic satisfeta. Em satisfà haver-me sentit forta, lleona, empoderada, responsable. Em satisfà que la meva petita n’hagi tret una lliçó millor.  Espero que a la llarga en tregui la conclusió que ella s’ha de respectar i fer respectar, i que, mentre ella no pugui fer-se valer, hi som nosaltres per protegir la seva dignitat. I així creixi amb l’autoestima on ha de ser, i amb uns valors sòlids envers als altres. Que sàpiga que el respecte als altres és bàsic, i que es pot fer valer sense perdre l’educació, només amb uns valors i criteris clars i molta determinació. Només sabent que el més valuós que té és ella mateixa i que s’ha de cuidar i no permetre que la tractin malament. I que tracti als altres amb amabilitat i tot el respecte del món.
Només així podrem fer que la societat sigui una mica millor. Començant des de la cantera. Després serà massa tard…

Culpables fins que es demostri el contrari

He estat absent. Molt. Però ha estat per una bona causa. La veritat és que el blog sempre l’he tingut al cap però he tingut les energies posades en un altre lloc. Disculpeu. He estat formant-me com assessora de lactància que era una gran il.lusió que sento com a vocació. I acte seguit m’he immers en la creació d’una associació pro lactància que creix cada dia i que trepitja fort. Una feinada! Però intento seguir present. Perquè ho segueixo necessitant. Em segueix agradant.
En aquest procés estic coneixent casos i reescoltant casos des d’altres perspectives. I he arribat a una conclusió… la lactància materna natural o artificial està plena de superheroïnes. Dones valentes que lluiten no només pels seus fills, sinó també pel que volen. Pel que creuen i pel que desitgen. Dones que fan fintes constantment als dubtes i reticències dels seu marits i familiars sobre el seu tresor de llet. Dones que pateixen dolor físic i psicològic durant mesos i que tot i així no abandonen perquè saben que és el millor pel seu nadó i per elles. O no ho saben però ho senten així i ho superen. Dones que lluiten perquè la ineptitud i ignorància de molts professionals sanitaris no és carreguin tot el que han construït, informar-se, formant-se i evitant fins i tot els propis dubtes que a vegades els acaben generant. Dones que després d’un abscés, o una intervenció quirúrgica, o del que sigui que han patit, s’esforcen per relactar. Dones a qui ningú ha ajudat a superar les dificultats i que tot i la seva renúncia continuen defensant el dret a alletar de les mares. Dones que adopten els seus fills i fan l’impossible per induir-se la producció d’aliment pel seu fill. Dones a qui els han mal fet una reducció mamària i no poden alletar, o això els han dit, i han de lluitar contra els judicis de qui no aprova el biberó d’or que li donen al seu nadó, a més de lluitar contra els seus propis sentiments de culpa, rabia o tristor. Dones que malgrat els comentaris i els judicis continuen amb les nits per tandes, sense canviar de posició tot adolorides, durant dos anys, o tres, o sis… Dones que de cop han de renunciar, perquè, tot i que pocs, hi ha fàrmacs que posen en perill als seus fills a través de la llet. I que fan el seu dol. O no el fan i busquen maneres impossibles que fan possible seguir alletant. Dones que s’agrupen per donar-se suport i refugiar-se d’una societat que et fa demostrar la innocència, carregant-se de culpa quan la culpa és d’altres. De metges ignorants en la matèria, de professionals que et donen opinions que ni has demanat ni vols ni tenen cap valor, de familiars que jutgen i qüestionen, de sogres i mares que posen en dubte l’èxit que elles no van saber o poder trobar, dels marits que no saben recolzar ni comprendre, de la pròpia inseguretat… Dones valentes.
I al final ni les nits interrompudes, ni les molèsties que en alguns casos es perpetuen, ni les constants intromissions, ni la pressió ni res, fa caure la seva convicció, el seu desig, la seva passió. No fan caure la connexió brutal que han establert amb el seu nadó i amb el seu propi cos, malgrat tot. Al final, se senten fortes, malgrat tot. I tenen una cosa immensa per la qual lluitar. I ho fan amb totes les seves armes. Que no són d’altres que l’amor i la seva pròpia fortalesa. La seva maternitat que com a tal ja és l’arma més poderosa que mai tindran. Massoquisne en estat pur
Superheroïnes anònimes que es guarden l’heroïcitat per a la seva pròpia satisfacció i per a les altres superheroïnes que es van creuant pel camí. Culpables fins que es demostri el contrari.

Deu grans cagades en el disseny de la maternitat

Si una cosa m’ha al.lucinat de la maternitat és el descobrir que les dones, si volem i si ens deixen, i sobretot i exigim que ens deixin, normalment (excepte en comptades i malaurades excepcions) som màquines perfectes dissenyades per fer perfectament coses tan extraordinàries com parir un cos de tres quilos en el millor dels casos, per un forat tan petit com el forat per on parim. O coses tan brutalment sorprenents com fabricar ni més ni menys (a vegades més) la quantitat d’un aliment perfecte i molt complexe que el nadó necessita. Un aliment, a sobre, viu i intel.ligent, que s’adapta a les necessitats del marrec sense que no hi hagi cap programador que hi intervingui.

Però hi ha errors. Que podem viure-hi i conviure-hi. Però ja em direu quan acabi, si són cagades en el disseny o no…

Intentaré fer una llista. L’ordre no indica res. Això seria subjectiu així que simplement, seguiré l’ordre d’aparició en els meus pensaments.

1- Els braços. Haurien de ser retràctils durant la fase de son i lactància en posició estirada. A qui no se li ha adormit el braç en aquesta situació? Qui no ha estat pensant i repensant on dallonsis amagar el braç durant les hores que pots estar dormint en la mateixa posició? Qui no ha desitjat arrencar-se’l i tornar-lo a posar quan pugui canviar de postura?

2- Els nadons, quan dormen, haurien de paralitzar-se. Això facilitaria un munt de coses. Faria que no caiguessin mai del llit ni del sofà, i s’estalviarien les migdiades sobre l’estora de jugar. O facilitaria que els poguéssim posar a l’altra banda quan dormim, facilitant-nos el nostre canvi de postura. Però qui els va dissenyar es va oblidar del botó de PAUSE.

3- Els nadons no maduren en càmeres com els plàtans. Sincerament… Ajudaria força poder-los posar en una càmera frigorífica i treure’ls quan ja siguessin prou madurs com per dormir tota la nit seguida o saber gestionar les emocions sense rabietes. Però el dissenyador no ens va proveir de la paciència que a vegades necessitem. L’error en aquest cas és de les mares i els pares.

4- Això si que em sambla obvi. La dentició. No trobo normal que no pensessin en fer més fàcil la sortida de les dents. Vull dir que tot el dolor fisiològic en la maternitat té un sentit. Les contraccions són doloroses amb un motiu, per exemple. Però les dents?! Cal fer patir les criatures així? Tan difícil era posar una comporta a cada dent que s’obrís sense més complicació quan fós el moment? Aquí va relliscar, el dissenyador.

5- Els tels curts d’algunes llengües. No deixen de ser un error del sistema en un moment molt concret de la formació del producte. Quan s’hauria de separar la llengua, no ho fa del tot. I mira quina gràcia… S’hauria de corregir, enviant informe.

6- L’amenorrea durant l’alletament, duri el que duri, és massa curta. Tan és si t’estàs dos mesos o dos anys sense la menstruació. Sempre és massa poc. Un altre error de sistema.

7- Cada nen és diferent. A qui se li acodeix?! No trobo normal que compris un producte i no sàpigues si dormirà poc o molt, si caminarà aviat o tard, si li agradaran les bledes o si te les hauràs enginyar per endollar-li. Amb el dineral que costen, ja podrien venir amb manual d’instruccions i garantia!

8- Crec que el dissenyador va badar quan va pensar l’inici de la parla. Si una cosa hauríen de fer des del naixement és , sens dubte, saber comunicar-se. Tampoc dic que hagin de saber parlar de tot. No caldria que desenvolupessin una tesis sobre física quàntica. Però si que seria força necessari que aprenguessin a comunicar les seves necessitats més bàsiques.

9- El pare és una altra cagada de planificació. Algú m’explica perquè no tenen pits que segreguin llet? Alguns amb obesitat en tenen més que la mare, però per desgràcia no són productius. Ja m’agrada l’alletament, ja… no ho canvio per res del món. Però a la nit no m’agrada tant i estaria bé que la criatura pogués girar-se, també, i trobar allò que vol dels dos cantons. Llavors, el massopare quan es queixés de que ha dormit malament, tindria raó de fer-ho…

10- Les sogres. I qui diu les sogres diu les veïnes. A vegades fins i tot les àvies. S’els hauria de poder desconnectar el so directament quan una es queda embarassada. No ho argumentaré. Totes sabem de què parlo.

11- Aquest ve de propina. El programador de la maternitat es va oblidar del sistema d’actualitzacions automàtiques de molts professionals relacionats amb la neonatologia i primera infància.

Tot i així, i tot i que segur que trobaria més grans cagades de disseny, compraria el producte una i mil vegades. Que per alguna cosa sóc mare i sóc massoca!

 

 

 

La mare perfecta existeix. Es diu Maremassoca.

No m’ha agradat mai que la gent apliqui la falsa modèstia. Es veu de mil hores lluny que no és sincera! El llenguatge corporal que acostuma a acompanyar-la no la fa gens creïble.

N’estic una mica fins el capdemunt de sentir allò de… “No vull ser perfecte… si ho fóssim seria avorrit!” o allò de… “si fóssim pares perfectes no podríem aprendre, i no li ensenyaríem al/s nostre/s fill/s a equivocar-se i rectificar”. Bla-bla-bla.

Què diríeu si us explico que hi ha una mare que estima d’una manera infinita a la seva filla? Aquesta mare, a més, s’hi dedica amb cos i ànima. Intenta que tot el temps que passen, sigui molt o poc, sigui de qualitat, amb amor, amb somriures. S’esforça per posar els límits que creu necessaris, ni més ni menys, però sempre de la manera més respectuosa que sap. Fins i tot més respectuosa que les formes que va rebre de menuda. S’esforça perquè la seva filla tingui una alimentació sana i equilibrada, encara que sigui més car, i ha estat disposada a canviar d’hàbits. I quan una cosa no li agrada, busca la manera de que s’ho mengi, fent màgia als fogons. A vegades perd les formes, però hi pensa i intenta rectificar. Inclús demana disculpes a la seva petita. Es sacrifica per la seva filla però també pensa que el propi sacrifici tindrà un límit i no vol que ningú s’el trobi de morros, així que ja va pensant en com cuidar-se quan sigui més necessari sense fer-li mal a la petita. A vegades perd el nord, però després se n’adona i rebusca dins la bossa la brúixola que s’ha amagat. Té una llengua que corre més que els pensaments, però intenta assossegar-la perquè les paraules no esgarrapin al nadó. No vol engegar la tele com a recurs, però els dies tan llargs de pluja intensa, cau en la debilitat i posa en Mic o en Pingu, perquè el filtre dels continguts encara no l’ha perdut. I després no se sent gaire bé. Però mira la brúixola i aquesta li explica que una vegada de tant en quant no la idiotitzarà. I li fa cas. I un altre dia es deixa guixar la cara per retoladors i tot tipus de materials. Què diríeu si us explico que aquesta mare s’equivocarà, rectificarà, aprendrà, es sacrificarà, estimarà infinitament i s’esforçarà durant tota la seva vida? Què diríeu si us explico que a més sabrà perdonar-se i perdonar, respectar-se i respectar, i que quan no li surti del tot bé, no es cansarà d’intentar-ho?

Si a mi m’ho expliquessin segurament pensaria d’entrada que s’assembla força a la perfecció. Després pensaria que (què carai!) s’assembla molt a mi! I un cop pensat això, segur que em vindrien al cap moltes més mares, entre elles la meva!

I perquè simular una modèstia falsa… Si la mare perfecta existeix i es diu Maremassoca!

Com també es diu Maria, i Marta, i Alexandra, i Eulàlia, i Anna, i Mercè, i Joana…

 

Jo, jo, jo i la maternitat.

Tinc la sensació que la maternitat m’ha fet veure’m, valorar-me, escoltar-me molt més i centrar-me més en mi del que estava abans d’embarassar-me.

I fa temps que penso en les causes. Se me n’acodeixen diverses…

Primera possibilitat: un embaràs de merda al qual vaig haver-me de sobreposar com fós i la única manera va ser oblidar-me del voltant i quedar-me només amb el que em reportava créixer i positivitat, recolzament i comprensió. O em cuidava o fugia a costarrica amb la massopanxa. O ells o jo. I mira, vaig triar-me a mi. Qüestió de supervivència.

Segona possibilitat: El puerperi ha de ser una etapa on et sentis forta. T’has de sentir valenta, segura i capaç de tirar endavant la vida d’aquella personeta que depèn de tu i de quina manera! I no sempre és fàcil. Les dificultats per l’alletament, la vulnerabilitat en que et deixen les hormones, la inseguretat que porta qualsevol responsabilitat d’aquestes dimensions, el fet d’haver d’assumir-te com a mare i de reinventar-te i renéixer… tot això fa que t’hagis de centrar molt en tu mateixa i que els altres també t’hagin d’embolcallar molt. Si no, és impossible estar prou bé com per poder-te encarregar del nadó en condicions òptimes.

Tercera possibilitat: superar la soledat. La maternitat porta molts moments de soledat relativa, ja que sempre estàs acompanyada pel teu nadó. El procés de transformació de dona a mare, l’alletament nocturn, incomprensió de l’entorn en certs moments, qüestionaments sobre com cries al teu fill (en el meu cas això no ho he patit, però és comú sentir-ho, per desgràcia). I en aquests moments de soledat has de buscar-te un acompanyant fidel que comprenent-te o no, et recolzi incondicionalment. I qui millor que tu mateixa? Ningú!

Després arriba la part contradictòria de l’ego maternal… Durant tota la criança crec  l’ego de la mare juga a parts iguals d’àngel i dimoni. M’explicaré. Crec que per una banda, és un gran esforç ser mare. No es pot negar. Saps que durant els primers anys ets insustituïble. Ningú coneix el nadó com tu. Ningú significa el mateix que tu per a ell/a. Això pot ser una gran satisfacció (i ho és), t’eleva l’autoestima, t’omple l’ego d’una manera  brutal. Cada cop que la criatura estira els braços cap a tu perquè no vol, en aquell moment, ser consolat per ningú més, una dent al teu somriure deixa anar un reflex i se sent un discret… he! Però per altra banda això pot ser esgotador i no crec que ningú vulgui discutir-ho. A vegades t’ho miraries de lluny des del sofà, mentre el massopare consola la criatura. O deixaries que fós ell que l’adormís al pit cada nit, o que es despertés un , dos, mil cops durant la nit per donar la tetamàgica. O reduiries a la meitat l’instint cuidador que t’empeny a dedicar-te totalment a la criatura.  Però no. No pot ser. Aquest paper ens toca a nosaltres i ho portem escrit a l’ADN. Aquestes coses ens omplen i ens inflen; i després creen situacions com l’agitació per alletament (per sort no és el meu cas), estrés o plantejar-se el deslletament nocturn, que segur que no ha de ser gens fàcil. A vegades l’ego diu: ja estic ple del tot, a partir d’aquí em desinflo i et desinflo. I un cop més no deixa de ser pur massoquisme: una de les coses més dures dels primers anys de vida com a mare és de les que més ens omple!

I potser és certa la díada famosa mare-nadó (sé que ho és). I tinc la teoria que partint d’aquesta díada, per a una mare no existeix res més (durant un temps) i no hi ha res més important (durant tota la vida) que el/s seu/s fill/s, i que per tant, també ho és i ho ha de ser ella mateixa.

El problema (suposo) deu aparèixer quan l’entorn no és conscient d’aquesta díada i d’aquesta necessitat de centrar-se en una mateixa i el nadó per poder equilibrar-se i rutllar correctament. Llavors deu ser quan apareixen conflictes de parella, inseguretats en el pare i/o la mare, desacords i desavinences… No ho sé, aquí ja m’estic posant en aiguamolls desconeguts. Parlo pel que sento d’altra gent, així que no m’hi explaiaré… Només és la meva teoria.

Així que fins ara… jo, jo, jo i la maternitat. Amb ganes de jo, tu, ella i la família sencera a parts iguals, però que sempre s’em reservi la coseta especial d’allò que tenen totes les mares.

 

Només per portar la contrària… Creix tot el que puguis (però no més!)

L’altre dia m’emocionava amb un gran post d’un blog genial sobre paternitat amb sentit de l’humor. Pensava en que és així com em sentiria d’aquí a uns anys, desitjant que la petita no creixi més. Que no es foti de morros amb la realitat adulta de merda que ens envolta. Que no perdi la capacitat d’explorar, imaginar, crear i gaudir amb cada petit detall.

Però no… no estic en aquest punt…Ara mateix li demano que creixi!

Creix fins que puguis moure’t lliurement, i que amb la nostra escolta ja en tinguis suficient. Creix i no et perdis la sensació d’anar sola a l’escola per primera vegada. Creix i crea’t el teu propi camí, i desitja ser bombera, astronauta, metge i perruquera. Creix i aprèn a parlar, a protestar i a dir no m’agrada. Creix i pregunta. Creix i descobreix. Creix i aprèn a desobeir sense que t’enganxin, i falsifica la meva firma (si és que pots!). Creix i aprèn a caminar i tria unes vambes de córrer molt. Creix i qüestiona’ns. Creix i fés cabanes al bosc. Creix i sigues rebel, i digue’ns que no. Creix i enamora’t per primer cop. Creix i disfruta com una boja del sexe sense amor i del teu propi cos. Creix i sent les papallones de l’amor que encara no ha trobat el sexe. Creix i cau, moltes vegades, que jo ja et curaré les ferides. Creix i sigues lliure, sense dependre de la teta, ni de dormir amb nosaltres. Creix i aprèn a triar el teu sopar. Creix i fem la nit de la pizza. Creix i porta les butxaques plenes de pedres. Creix i somia. Creix i creu en els reis mags i en el tió de Nadal. Creix i il.lusiona’t amb les teves primeres colònies. Creix i planifica el teu primer viatge en avió. Creix i al.lucina amb la idea d’independitzar-te. Creix i arriba plorant a casa perquè una parella teva t’ha fet mal. I aprèn a refer-te, sabent que pots. Creix i fés-te el teu primer tatuatge, piercing, o decideix que no en vols. Creix i amaga’ns coses teves. Creix i defensa’t dels que van créixer massa. Creix i descobreix com et pots posar un tampó. Creix i demana’ns un germanet. Creix i aprèn a fer un trencaclosques de tres peces, i de cinc, i de deu, i de mil! Creix i riu amb en Tom & Jerry. Creix i demana’ns diners per sortir amb la colla. Creix i tria què vols estudiar. Creix i prova mil extraescolars. O si ho tens clar, creix i tria la teva vocació precoç, que nosaltres et recolzarem. Creix i plora, riu, crida, enfada’t, refés-te, sigues feliç. Creix i aprèn a deixar-te sentir. Creix i pregunta’t perquè creixes. Creix i troba la felicitat en fer-te gran. Creix i tasta la xocolata. Creix i tasta el marisc. Creix i estalvia per anar a un restaurant amb estrella Michelin, o per pagar-te unes entrades a Broadway, o pel que vulguis, però si vols, estalvia, i si estalvies, fes-ho. Creix i digues no m’agrada. Creix i adona’t que ens estimes. Creix i tingues ganes de ser mare, fes-me cas encara que hagis crescut , i no et perdis aquesta experiència. Creix i escriu un llibre, tingues un fill o planta un arbre.

Creix encara que a mi em faci por que això passi. Creix encara que costi i a vegades faci mal. Perquè si no creixes et perdràs la vida sencera. Però creix fins on puguis, ni més ni menys. Perquè si et passes de la ratlla perdràs l’essència, el color i la capacitat per ser feliç. Creix però només el suficient. Creix però no et passis de frenada. I no t’aturis mai de créixer, però aprèn a enlentir la crescuda quan el gris s’acosti a la teva vida. Creix però no perdis la il.lusió. Creix però no t’oblidis de la fantasia. Creix però no t’allunyis massa dels records d’infantesa. Creix i no t’oblidis de sentir-te acompanyada en aquest camí. Creix però no t’oblidis de qui ets. Creix però no deixis de fer cagar el tió i donar-li mandarines. Creix però no deixis de mirar els dibuixos dels contes infantils, que amaguen missatges reveladors i les teves primeres lliçons de vida, les que quan creixis no recordaràs, però que t’hauran marcat la trajectòria. Creix però no deixis mai de divertir-te.

Creix fins on puguis, però no més.

Dins i fora

Ho confesso… sóc una aprofitada… Ara intentaré explicar-vos-ho…

Des de que sóc mare que sento a parlar de la tribu, de fer tribu, de buscar la tribu… que pesats amb la tribu!!!! I no sé perquè sempre he sentit cert rebuig cap aquesta paraula. Em fa una miqueta de repelús… no puc argumentar-ho però és així.

Entenc i comparteixo la necessitat de tots els humans de pertànyer a alguna cosa, de sentir que no estàs sol, ni tés l’únic que et sents d’una manera determinada. Necessitem l’acceptació/aprovació dels altres. I no sempre es troba, sobretot en això de la maternitat on es mouen tantes coses. I on sembla que hi ha mares que es prenen les decisions i opcions dels altres com una ofensa o un atac, no sé per quina estranya raó. Que cadascú faci el que vulgui mentre no emprenyin als altres.

Però alguna vegada m’han proposat explícitament quedar per “ver tribu” i sincerament no n’hi veig el sentit. És a dir… Que algú m’expliqui perquè hauria de quedar amb persones que ni em cauen bé, ni em desperten cap interès? O si! Però no veig el sentit a quedar expressament només perquè ens uneix el fet de ser mares. I a sobre en un dia i horari fixe. Sincerament, he tingut prou feina durant aquests mesos com per voler-ho fer. I estic segura que ningú té la necessitat tampoc de quedar amb mi , només pel fet de que ara sóc mare, si abans no ho havíem fet.

A l’hora, i sé que pot semblar contradictori, com la majoria de mares, he sentit la necessitat de compartir converses, experiències i moments amb altres mares. Si, és clar. Enmig de l’huracà es necessita empatitzar i que empatitzin. Però sento que només en trec o en dono profit si surt de manera natural, espontània. I segurament de manera inconscient això es busca. I si miro objectivament tots aquests mesos no he parat de “fer tribu” però de manera improvitzada, quan jo o algú que m’he creuat n’hem sentit la necessitat i l’altre l’hi ha pogut donar el que necessita.

Reconec, i no amb orgull, que sento la paraula tribu amb certa sorna. Potser perquè ho associo a un club de fans de pediatres que es fan passar per déus (encara que el que diguin tingui tot el sentit del món). Potser perquè ho associo a persones que fan de la seva manera de criar una gran bandera internacional (encara que compartim moltíssims punts). Potser perquè sempre he volgut que la meva maternitat s’integrés en el meu ésser d’una manera natural i no forçada ni esforçada, i cada cop ho aconsegueixo més, i quedar amb aquestes dones es contradiu amb aquesta necessitat… no ho sé, però aquesta situació sempre m’ha fet gràcia. Tot i que entenc el sentit i la necessitat, i ho comparteixo, tot i que no comparteixo el canal ni el mètode.

A l’hora us confessaré també que sóc molt aprofitada. Visc en un poble molt (i ja que he confessat ja no ve d’aquí el “catxondeo”) i molt “mamitribu”. Hi ha tetes a l’aire per tot arreu, hi ha grups de mares/fills per tot arreu, els nens van descalços pels parcs, juguen per terra per tot arreu, les mares ens coneixem i parem cada dos metre a parlar, les mares i els pares porten els seus fills en milions de portanadons diferents. No se senten barbaritats pels carrers com ara: “no emprenyis”, o “mira que ets tonto a vegades” com he sentit pels carrers de diverses ciutats… En definitiva crec que el poble és una tribu gegant. A vegades massa i tot pel meu gust. Perquè la línia entre ser una “mamitribu” i ser una “mamipedant” a vegades és molt fineta.

I perquè dic que sóc una aprofitada? doncs perquè tot i la meva mirada crítica a tot aquest punt empalagoset de les tribus, he de dir que em va molt bé viure en aquest entorn. Perquè tot i que sóc una mica més caballot, malparlada i brusca que moltes d’aquestes mares que queden cada setmana, comparteixo moltes de les coses que senten, pensen o viuen. L’única diferència és que ho expressem diferent: amb les paraules, gests o necessitats de compartir. Però no som tan diferents. I sincerament, mai he sentit que ningú desaprobés que em tregui la teta en cap bar, plaça o al banc del “si no fós”. Ni mai he hagut de sentir comentaris despectius per no córrer a desinfectar amb alcohol la pipa si cau al parc, o ningú mai m’ha preguntat amb incredulitat si em fa mal l’esquena quan porto la petita a la motxilla. En definitiva mai he sentit que la meva manera de criar era estranya ni sobtava a l’entorn social on visc. En part també perquè la part del meu entorn social on em sentia d’una altra manera ja la vaig xutar ben lluny fa temps.

D’alguna manera m’aprofito de l’esperit tribal (d’acoooooord… no ho tornaré a dir en aquest to… pam pam al cul) i em sento còmoda en tot moment. I sé que això no sempre és tan fàcil. Sé de gent que viu en altres municipis que constantment són qüestionades per l’alletament “massa” llarg, o pel collit, o per no posar sabates fins que ja salten i corren, o per portar-los a contramarxa i deixar que s’avorreixin supinament (he engegat el mode irònic, per si no us n’havíeu adonat), o per no plantejar-se introduir el sucre refinat a la dieta com si fós imprescindible.

M’agrada anar a la botiga de menjar ecològic i trobar-m’hi cares conegudes, m’agrada trobar-me al “tetòdrom” de la llar d’infants amb cares conegudes, m’agrada anar amb la manta i el berenar al parc i trobar-me cares conegudes. M’agrada anar a passar el matí a la llar d’infants el dia que tinc festa i trobar-m’hi cares conegudes.

M’agrada que a la carnisseria em convidin a seure si l’hi he de donar el pit. M’agrada que no em qüestionin coses que només són assumpte nostre. M’agrada poder parlar amb normalitat de les coses que per a nosaltres són normals.

I sóc conscient que part d’aquesta sensació és també perquè jo transmeto les coses amb seguretat i normalitat, sense donar gaire espai a la intromissió. Però agraeixo que altres facin tribu de la manera que els vagi bé. Igual que jo, encara que no m’agradi admetre-ho, també en faig. Encara que sigui d’una altra manera. I encara que no m’agradi la paraula. Perquè jo de tribu ja en tinc una , des de que vaig néixer, i no són les altres mares del poble, sinó la meva família, els amics que entren i surten en cada etapa, i sobretot el meu marit i la meva filla, i molts més membres tribals que vindran. I també hi ha mares, les que em vaig trobant pel camí de manera no premeditada i natural, que és la millor llavor perquè creixi qualsevol cosa: la naturalitat.

Però no se m’acodeix una paraula diferent… ja hi pensaré… Mentrestant, sóc dins i fora d’una tribu que és meva sense ser-ho.