Parella de tres

És estany… Les parelles sempre havien estat Formades per dues persones. Però ara s’em fa impossible trobar un espai prou petit com perquè no hi càpiga aquesta petita individua que ha ocupat gairebé tot el meu jo. 

A vegades és difícil recordar-me que havíem estat només un parell. A vegades no cuido aquest passat. A vegades no cuides aquest passat. I a vegades aquest present de tres es fa feixuc pels dos. De nit, quan al llit no arribes a abraçar. O de dia quan no arribes a besar.

Però som tres. I ens necessita als dos. I et vull a tu, que et vaig triar. I ja n’aprendré altre cop a buscar-te en l’espai de la nostra vida. Dóna’m paciència. Jo t’en dono perquè tu també em puguis cercar. Et faig senyals de fum. Vull que em trobis. Hi sóc. No ho oblidis, que hi sóc. Que et vull, perquè et vaig triar.

A voltes puc semblar-te lluny, ho sé. Se que no és fàcil. Ho sé. No he après encara a dividir-me. Encara sóc un tot mare, des de fa dos anys. Però si t’hi fixes hi ha un ull que sempre et mira, una part del cor que et batega, un bocí de pell que et sent ben intens. 

Encara aprenc a saber on sóc, com sóc, com sento. Dóna’m temps. Jo t’en dono.

Trobem-nos. Et convido a cercar-nos més. A agafar-nos de la mà. Aviat ella també ens deixarà espai per respirar-nos més de prop. Aprenguem a esperar-nos amb memòria i amb ganes de descobrir-nos tal i com ara som. Ben diferents. Sempre aventurers i valents. 

Anuncis

Recuperant-me de l’ensurt

Dilluns

Sabeu allò que passa quan tens un gran ensurt? Alguna cosa que et deixa en xoc. No necessàriament dolenta o negativa… una notícia que de tan bona que és necessites temps per assimilar-la. O bé un accident de cotxe, que un cop curats els blaus et deixa seqüeles en forma de malsons, fins que passa i queda en un record. O quan arriba la teva sogra per sorpresa i diu que es queda a casa teva una quinzena…

Això m’ha passat… ara mateix estic sortint del xoc. No sé si em portarà gaire temps. O si mai en sortiré el tot. Però ja em trobo sobre el camí correcte. La meva amiga Adriana que va ser mare fa cinc anys, tres més que jo, ja m’ho deia, que ella no és va trobar fins que el seu menut ja tenia dos anys. I a mi em sonava estrany. Ara no. Ara me’n recordo.

Fins ara (ja ho sabeu els que heu anat seguint les meves neures massoquistes) he estat immersa en el mar de la maternitat. Nedant entre instint, creixement, sensacions. Escoltar-me,escoltant-la. Gaudint de les profunditats en un estat d’apnea constant. Respirant per ella. I encantada de la vida. Gairebé sense espai per a res més. I ho tornaria a fer. Si no ho gaudeixes, ja ho has perdut. Perquè són coses que no tornen. Ho he viscut intensament i penso seguir-ho fent.

Però porto uns dies sentint-me col.locadament descol.locada…. vaig aterrar en aquest pensament de la manera més idiota… com que no parlo de ningú al.liè, permeteu-me l’adjectiu… vaig començar a pensar-hi un dia en què li vaig negar els braços a la meva filla de manera conscient i convençuda. Se’m cremava el sopar i esquitxava l’oli roent. Ella em demanava insistentment “coooollll”. I jo necessitava les dues mans i a més no podia permetre que s’hi apropés. Ella va plorar fort i enfadada. Però em vaig sentir convençuda de la meva decisió. Li ho vaig explicar. I quan vaig poder la vaig agafar i la vaig consolar. El plor per primer cop, tot i que va ser molt lluny de ser-me indiferent, no em va afectar intensament. Per primer cop no vaig prioritzar calmar el malestar de la meva filla. Vaig estar rumiant sobre els meus sentiments respecte allò. Un altre dia, amb la calorada, no vaig accedir a portar-la a coll fins a casa com faig sovint quan ja està cansada per les seves cametes curtes. Li vaig explicar que la posaria al cotxet perquè jo també estava cansada i necessitàvem arribar a casa i refrescar-nos. Va plorar, i li vaig tornar a dir que jo també m’enfado quan no tinc el que vull, però que no podia portar-la a coll, i li vaig oferir coses per estar bé al cotxet. I em vaig tornar a sentir segura d’això malgrat el plor. La vaig acompanyar en l’enuig, però a la balança també hi vaig posar la meva necessitat. Em vaig sentir de cop menys fusionada amb ella. Com si estigués començant la separació de la que tan es parla. Com si m’en comencés a desenganxar.

Dijous, el massopare va anar de costellada d’empresa. Per horaris jo no tinc opció de fer-ho. Ell per horaris no pot anar a buscar la nostra petita a la llar. Per tant, si o si, he d’anar-hi jo. Quan al vespre m’explicava torrat que s’ho havia passat teta, em vaig alegrar per ell. I quan va acabar em va sortir dir-li, no com a retret sinó com a reflexió personal en veu alta, que encara que segur que no ho faria sovint, m’encantaria tenir l’opció de poder-ho fer. Ara no la tinc, per horaris. I fins ara no n’havia tingut ganes. Doncs resulta que si que ho faré. Acte seguit vaig pensar… coi! Si ara fa horari intensiu… Dimarts m’en vaig a fer paddle surf amb unes amigues! Així que demà per primer cop aniré a divertir-me sola! Perquè necessito riure de coses banals, sense estar pendent de ningú. No n’he fet mai i no m’ha interessat mai! Però per això mateix vull fer-ho! Vull intentar pujar, caure contínuament i no parar de riure! Que em surti una teta del bikini i que ningú cridi tetaaaaaaa mirant amb delit, fotre’m un gintònic quan plegui i tenir tiretes a  les abdominals!!!! Vull fer alguna cosa per mi com si no fós mare. Una estoneta. Com diuen els Pets una estona de cel. O millor, tornar a l’infern!!!! Yeah!

Tinc aquest rampell. Ha coincidit amb què la petita reclama una mica més al seu pare. Cada cop més. Sento que m’està alliberant. I em crea una barreja de sentiments. Nostàlgia, alliberament, por, culpa, alegria, satisfacció, incertesa, orgull… el que sí que tinc clar és que tot i que demà marxi amb aquest punt de culpa, com si abandonés la  meva filla per una activitat massa poc important, el meu cap em diu que m’ho mereixo. Que em mereixo ser jo sense ser mare. No vull recuperar coses. No es tracta d’això. Poques coses vull recuperar. Es tracta de recuperar-me a mi! De pensar en mi! De tornar-me boja durant un parell d’horetes!  És com un impuls! 

I curiosament me’n recordo del que em va dir l’Adriana. I curiosament la petita farà dos anys d’aquí a poquet. I ara em sento un puntet gelosa del meu massomarit… per tenir la possibilitat, per no tenir aquest paper fins ara “imprescindible”. Per no tenir tetes  (tot i que adoro tenir-les). Per no ser la mare sinó el papi.  

Dijous

I ara que ja ho e fet, curiosament l’Adriana també va venir. I curiosament també va ser “la seva primera vegada”. I curiosament també estava eufòrica. I curiosament també es va torrar. Curiosament el gintònic va arribar abans i no després de l’activitat. I curiosament en sortir de l’aigua vaig tenir pressa per tornar a casa a explicar-li al meu massomarit i la meva petita gran que havia estat fantàstic! Que havia rigut a tones!! Que havia disfrutat moltíssim i que em sentia tan i tan bé! I que els havia enyorat… que sempre els enyoro i que em sembla que sempre ho faré. Que em sembla que mai podré fer res sense pensar en ells, tot i que de tant en quant el cos m’ho demani, ho faci i ho disfruti com una adolescent que torna a riure amb les amigues parlant del cambrer guapíssim que et porta el plat de braves.

Els cabells llargs.

Avui et miro i em sorprenc fent-te una cua. Ja tens els cabells llargs. Rossos i arrissats només a les puntes. Preciosos. Preciosos com tu. Els tens tan llargs que hem canviat la pinta pel respall perquè et queixaves quan et desfèiem els nusos. 

Em demanes la cua somrient i amb dues paraules.  Encara la dius a la teva manera. Em dius: “mama cula!” Somrient i fins i tot amb un “pauuuuu”. Me la demanes igual que ja em dius “vine”, just després de que t’ho digui jo. I és que et miro, i amb aquests cabells llargs me n’adono que ja gairebé no en queda res d’aquell nadó. 

Et pregunto si ja ets gran. I treus pit aixecant els dos dits índex i dius “do!”. I no puc evitar el suspir. Si, ja ets gran. Prou com per entendre gairebé tot el que et diem, si ho fem amb cura i paciència. Tant com per decidir. Tant com per adonar-me que ara ja t’he de recordar com eres.

I ha anat tot tan ràpid… t’han crescut tant, els cabells. Fa vertigen, ho reconec. Aquests cabells llargs, ara se m’enganxen al braç quan t’el passo per sobre mentre dormim. Perquè encara ens adormim igual. Igual que quan el nadó encara existia. I he d’anar amb cura de no estirar-te’ls per no desvetllar-te. I no sé si això també passarà ràpid, i per això ho gaudeixo. 

Aquests cabells llargs ara s’et despentinen amb la sal i el vent quan anem a la platja. I els tens tan llargs que sovint et tapen aquests ulls grossos que sempre has tingut i que cada cop són més vius.

I fins i tot m’he sorprès observant com intentes respatllarte’ls. Perquè són tan llargs… han crescut massa ràpid. Tant, que em costa adonar-me’n. I realment no sé si m’he perdut res pel camí. Perquè ha anat tan ràpid. Si no ho sé, suposo que no me n’he perdut gaires, de coses importants.

T’han crescut tant, els cabells, que a vegades se te n’enganxa un a la pipa i quan te la poses a la boca, tot seguit la treus tot fent una ganyota encantadora i dius… “peeeeel”, amb aquella entonació tan teva. 

T’han crescut tant… tens els cabells tan llargs… que tinc ganes de tallar-los una mica, a veure si així tu també pares una mica de créixer… només una mica… però són tan bonics que deixaré que continuin creixent, al ritme que hagin de fer-ho, sense posar-hi entrebancs, respatllant-los per desfer-ne els nusos, fins que puguis desfer-los tu sola, encara que a vegades t’enfadis perquè et faig mal. I deixant que ho intentis tu, jugant, encara que després siguin pitjors. Ja tornaré a respatllar-te’ls.

T’han crescut tant els cabells, i són tan temptadors, que em fa por que t’els estirin. Però et defensaràs. Et protegiré donant-te l’oportunitat d’aprendre a fer-ho. No t’els tallaré.

T’han crescut tant, els cabells… 

Sexe? em sona…

Fa mesos us explicava que em sentia com un ficus. Un puny prominent que em deixava la vagina amb una bona cicatriu d’uns 20 punts (cinc amunt, cinc avall, perquè la llevadora va perdre el compte al dotzè), els alts nivells de prolactina en una lactància que encara dura, l’adaptació a la nova situació, la maternitat en general… no són bons amics del sexe en una parella.

Segur que cada cas és diferent, perquè hi entren en joc moltes coses. Però a tot això, cal sumar-hi en el nostre cas, un allunyament emocional i físic immens entre el meu company i jo que va iniciar-se de manera brutal a l’embaràs i que ha suposat tot un procés i molt d’esforç començar a reduir.

No entraré en el que ja us he explicat de moltes maneres. Però si que diré que a tot això que ja us he explicat de moltes maneres cal sumar-hi l’aprensió d’un marit cap a una panxa i un estat que mai va saber integrar com a normal, ni va saber manegar; i una embarassada totalment assexuada que ni al tercer trimestre va sentir els fogots que moltes descriuen.

Parim. I la prolactina fa acte de presència per agreujar aquest allunyament que ja us he explicat. I comença tot un procés d’adaptació i acceptació, individual i de parella. No gens fàcil en el nostre cas.

Des del dia que vam saber que estàvem gestant la nostra petita gran filla, hem tingut comptades trobades sexuals. No ha estat una època gens fàcil. Gens. Hi ha hagut dolor, tristesa, fredor, soledat i distància entre nosaltres. Massa. I amb molt d’esforç, i sobretot molt d’amor, mica en mica hem anat construïnt una nova manera d’estimar-nos. Ens hem anat apropant. Hem anat tancant ferides i cada cop esborrem més cicatrius. Intentant que quedi en un passat lleig  i sense oblidar-ho per no tornar-ho a repetir, però intentant que cada cop dolgui menys. Aprenent dels errors i sobretot madurant. Anant perdent la necessitat de retreure. Sobretot això.

Des de que neix la petita jo encara no he pogut mirar-me la cicatriu. No m’és indiferent tocar-la quan em rento, per exemple. Em fa por. No sé perquè. No ho puc explicar.  No vull. Al part em van oferir mirar amb el mirall com sortia, i vaig respondre amb un no rotund. I després no he pogut afrontar la cicatriu. Però sé que hi és, i m’ha molestat durant mesos, tot i que va anar curant-se a un ritme normal i sense complicacions. Cada cop menys, per sort.

Sumant els milers de factors que han influït puc comptar amb una mà els cops que (perdoneu l’expressió) hem follat. No utilitzo l’expressió “fer l’amor” primer perquè mai m’agradat, em sona pàmfila. I dos perquè jo no faig l’amor amb el sexe, sinó amb l’esforç per fer-nos feliços, amb els detalls, amb les mirades, amb les abraçades, amb la cura en comú de la nostra filla. El sexe, és sexe. Nosaltres fem l’amor (o ho intentem) cada dia, minut i segon, tot i que no sempre ens n’hem ensortit. I follem, tot i que ja us dic que des del 11-12-13 no gaire.

Fins ara, les escasses trobades sexuals que hem tingut, per part meva han estat esforçades. No les he gaudit, més enllà del plaer emocional de sentir-nos a prop, però el meu desig encara era lluny. El meu cap es centrava inevitablement en que la cicatriu no molestés, en trobar altre cop la coreografia natural entre els dos cossos, en cercar inútilment un desig sexual que ha decidit marxar, tot i que la seva pell em continua semblant la més perfecta del món. I hem fet sempre trios: el meu marit, jo, i les ganes d’amagar que el meu cap era cercant les ganes.

També és cert que la logística no és fàcil. La petita dormint al costat del nostre llit, el cansament de la nit que fa que només poguem arraulir-nos al sofà menjant xocolata i mirant una pel.li o algun programa que ens agradi, les escasses migdiades de la petita… No és fàcil trobar el moment quan tens una criatura petita…

I fa un temps que em preocupava, no tornar a ser la d’abans, o haver de forçar les trobades quan volguéssim tenir un altre fill, o que mai més en gaudís.

Però ahir alguna cosa va canviar… Tot va anar com sempre. Portàvem uns dies (des de la darrera discussió) una mica  més units, somrient més, mirant-nos més. Vam veure Merlí, com cada dilluns. Vam estar rient, i ho confesso, fent una guerra de pets al sofà. Fins que cansats vam anar-nos-en al llit. Com sempre. Lavabo, tancar portes i llums i cap al llit. Ens hi vam ficar i com sempre ens vam donar el petó de bona nit i ens vam apropar cercant l’escalforeta i el contacte, com sempre, molt o poc. I aquest contacte va anar creixent. I poc ens va importar que la petita dormís plàcidament allà. Es va encendre un foc que ja gairebé ni recordava. Sense cap. Només pell. De les molèsties de la cicatriu ni m’en vaig enrecordar. Va ser bonic, va ser intens, va ser sexe sense condicionants. Va ser orgasme. Va ser natural i fluïd. I va ser una llàgrima caient per la galta en acabar, de felicitat per haver recuperat una part important de la parella que feia mal no trobar per enlloc i que no augurava res de bo. Per primera vegada des de l’11-12-13, vam follar sense que fós un assaig i ho vam gaudir al 100%. Vam ser nosaltres. I vam agrair que la petita encara sigui prou petita com per no saber fingir que dorm.

I ara si puc dir: Hola de nou, m’alegro de tornar-te a trobar.

I crec que també he de reconèixer al meu company que durant tot aquest temps ha sabut no pressionar-me, respectar-me i no comptar els dies ni el temps. Simplement esperar silent donant-me l’espai que he necessitat, sense límits ni condicions. No estic segura de que totes les parelles del món hagin sigut capaços de respectar com ell ho ha fet. L’estimo cada cop més, malgrat tot.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Encara em sobren 6 quilets, però avui no!

Encara em sobren sis quilets. Però avui m’els he tret de sobre! No he fet la dieta del cucurucho, que ja no recordo com era… ni he deixat la xocolata, ni res d’això.

Avui he pres una grandíssima decisió. 

M’encanta(va) la meva professió: la teràpia ocupacional. Però ja no. Perquè porto com 15 anys lluïtant per fer la meva feina sense que sigui qüestionada, per la ignorància dels companys i caps. Perquè la crisi ha castigat moltíssim el sector sanitari i portem gairebé 8 anys patint retallades i sous a mitges, i retards, i amb l’incertesa de no saber si cobrarem la paga, o fins i tot el sou, com passarà aquest més vinent. Perquè porto 9 anys en una empresa on els caps menyspreen sistemàtica els treballadors. I m’ofego a la feina. M’hi passo moltes hores, i m’hi ofego masses hores. Sort que puc desconnectar amb facilitat. Però se que a l’endemà hi hauré de tornar. Aquestes hores allà, tot i que hi ha moments molt bons amb els pacients i amb algunes companyes, em buiden, m’esgoten, em desgasten. Em fan sentir que perdo un temps preciós. I estic en un punt on necessito fer un cop de timó. Però em falta valor per deixar-ho tot i començar de zero. Però necessito trobar una activitat productiva (no necessariament remunerada) que m’ompli, que m’il.lusioni, que em faci sentir útil.

Per  altra banda, estic enamorada. Del meu marit, de la meva filla i de la meva maternitat. Als 18 anys vaig descobrir una vocació que s’ha anat debilitant i estroncant. Als 34 en vaig descobrir una de molt més profunda i que m’acompanyarà per sempre més amb una intensitat i una llum impressionants: la vocació de mare. No és (només) que estimi la petita i que m’agradi i gaudeixi de fer de (ser) mare. No és només això. La maternitat m’ha transformat. M’ha regirat els esquemes. M’ha fet xocar contra mi mateixa i trencar-me en mil bocins per tornar-me a construir però amb els ulls i el cor oberts. M’ha fet girar totalment els “jo mai” i els “jo sempre”. I resulta que ara els mai són sempre i els sempre són mai. M’ha fet superar barreres que abans de ser mare pensava que no tindria ganes de superar, i que fins i tot no tenia sentit lluïtar. M’ha fet retrobar-me amb el meu jo més mamífer i instintiu, i voler-me allunyar del més racional. M’ha fet més valenta!

També passa que al.lucino amb l’alletament matern. Al.lucino amb l’alquimia del cos per fer un aliment perfecte, ple de tantes coses que ningú coneix del tot. Al.lucino amb la lisina, al.lucino amb els canvis en la composició, al.lucino amb l’instint, al.lucino amb l’oxitocina, al.lucino amb les crisis de creixement. Al.lucino amb que sigui tan difícil. Al.lucino amb que sigui tan fàcil. Al.lucino amb l’estupidesa de tants professionals i amb la saviesa de tants d’altres. Al.lucino amb les llengues anquilosades que superen les dificultats de succió. Al.lucino amb els relactadors. Al.lucino amb les mares valentes de nadons prematurs. Al.lucino amb els anticossos de la llet. Al.lucino amb la inducció de la lactància. Al.lucino amb que tot, absolutament tot, tingui una explicació. Al.lucino amb les assessores, amb les consultores i amb l’altruisme i solidaritat entre dones. Al.lucino amb mi. Al.lucino amb la meva petita, que de tan petita que es va quedar lluïtava com ningú per mamar. Al.lucino amb les mastitis. Al.lucino amb la frustració perpetua de qui renuncia sense voler renunciar. Al.lucino amb els tirallets. I podria seguir.

Avui una companya em deia que quan em veia amb la meva petita, o em sentia parlar, no podia evitar pensar que potser els problemes que té el seu fill gran ara (TDAH) són culpa de les setmanes en que el seu menut va estar perdent pes i plorant mentre ella intentava donar-li el pit (amb la conseqüent renuncia), i que es va sentir molt sola, però que només feia i creia cegament el que li deia el pediatra. I que no podia evitar pensar que hauria hagut de buscar altres recursos, però que no tenia informació ni suport, i que estava sola perquè el seu marit viatjava per feina.  I a mi s’em trencava el cor, perquè sé que se sent quan l’instint et diu que has d’alimentar la teva cria, però no guanya pes, i a més és com si et clavessin vidres als mugrons. Només he pogut dir-li que no té culpa de res. Que si creu que ella té culpa, en tot cas, té la mateixa que el seu marit, i que el seu pediatra, i que les dones de la seva família… Que no podrà canviar-ho, però el que si podrà fer és recolzar la seva neboda o les seves joves, quan les tingui, quan es trobin amb els mateixos problemes que es va trobar ella.

Totes aquestes coses, avui, m’han fet prendre en ferm una decisió que fa temps que em ronda.

Avui he decidit que…

SERÉ ASSESSORA DE LACTÀNCIA.

I em sento il.lusionada! Al.lucino amb el temari, amb el professorat! Em costa deixar la nena per anar una horeta a arreglar-me els cabellots a la perruqueria, però en canvi, estic disposada a deixar-la tot el dia durant sis dissabtes per anar a fer el curs!

Sento la necessitat de fer-ho, perquè em dec trobar un camí, perquè em dec fer alguna cosa per mi. Perquè s’em trenca el cor quan veig mares amb dificultats. Perquè si la meva filla decideix ser mare i alletar, voldré ajudar-la i no posar-li pals a les rodes amb mals consells, si ella ho vol. Perquè em faria molt feliç ajudar, ni que fós un cop a la vida, a alguna mare que pateix per l’inici de l’alletament i perquè m’agradaria contribuir, almenys un cop a la vida, a que un nadó tingui l’oportunitat de ser alletat per la seva marona. Perquè al.lucino amb el poder de les mares i de les mames.

I el meu marit em recolza i molt!

Faré el curs, seré assessora i ho faré bé!