Qüestió de respecte

Em preocupa la societat en la que vivim. Per mil motius. Però un d’ells és la manca de respecte que tenim pels nostres infants. Em preocupa per ells i em preocupa perquè aquests infants estan aprenen (els estem ensenyant) que no cal el respecte per viure amb d’altres. I si ho preguntes, tothom et contestarà que el que volem ensenyar és just el contrari.
Totes les reflexions que m’han sorgit des d’ahir tarda venen d’una situació concreta. Potser hi ha qui ho trobi normal. Jo no. Gens. Us en faré el resum…Vam estar a l’hospital. La petita portava masses hores vomitant i sense tolerar la ingesta d’aigua, ni teta, ni sòlids. Li havien pujat massa els nivells d’acetona. Quan una infermera va venir a portar-nos un líquid glucosat fastigós que havíem de donar-li cada 10 minuts, ens va portar una xeringa carregada amb allò mateix barrejat amb la medicació per aturar els vòmits. Evidentment la petita es va resistir a prendre-s’ho. I la infermera,de manera segura i decidida, sense preguntar si jo (la seva mare i adulta responsable) volia que ella “m’ajudés”, va atrevir-se a tapar-li el nas per obligar-la a empassar. Va treure el meu jo més salvatge, més instintiu. Va treure la mare lleona. Li vaig etzibar una resposta clara, concisa i que no donava lloc a rèplica. Devia fer por, perquè és va retirar sense ni una paraula i amb un riure nerviós. I en retirar-se, vaig tornar a ser afable.
Em sembla humiliant que a qualsevol se li practiquin aquestes pràctiques autoritàries i agressives. I perquè aquesta gent no és planteja que els nens treuen lliçons de tot el que els adults fem? Que quan més eduquem és quan no intentem fer-ho… Perquè no es plantegen que necessiten més que nosaltres el respecte dels adults, precisament, perquè no es poden defensar? Perquè no es plantegen que no poden passar per sobre de les seves mares i pares? I perquè no es plantegen el més senzill: que a ells els faria sentir humiliats que algú els tapés el nas a la força? Crec que no s’ho plantegen perquè no és res més que un petit (insignificant si voleu) reflexe d’un problema social i injust. On els més desvalguts es converteixen en sotmesos. I es perpetua el problema, perquè es converteix en normal.
No m’agrada. De fet em sembla horrible.
I també em sembla un acte d’irresponsabilitat per part dels pares consentir aquestes faltes a la seva dignitat. El missatge que els donem si ho consentim és: deixa’t fer, fill, que no et mereixes cap respecte. Empassa i calla. Sigues submís.Si, em sembla IRRESPONSABLE. De cara als nostres fills i de cara a la societat en general.
Però estic satisfeta. Em satisfà haver-me sentit forta, lleona, empoderada, responsable. Em satisfà que la meva petita n’hagi tret una lliçó millor.  Espero que a la llarga en tregui la conclusió que ella s’ha de respectar i fer respectar, i que, mentre ella no pugui fer-se valer, hi som nosaltres per protegir la seva dignitat. I així creixi amb l’autoestima on ha de ser, i amb uns valors sòlids envers als altres. Que sàpiga que el respecte als altres és bàsic, i que es pot fer valer sense perdre l’educació, només amb uns valors i criteris clars i molta determinació. Només sabent que el més valuós que té és ella mateixa i que s’ha de cuidar i no permetre que la tractin malament. I que tracti als altres amb amabilitat i tot el respecte del món.
Només així podrem fer que la societat sigui una mica millor. Començant des de la cantera. Després serà massa tard…

En camp de batalla

Ultimament llegeixo molt sobre una suposada guerra entre mares.

Abans de seguir vull aclarir que sóc conscient que en aquest post pot ser que digui (ja us aviso que és més que provable) coses que fereixin sensibilitats. Fins i tot provoqui jo soleta que gent que llegiu el blog deixeu de fer-ho… Però què voleu que us digui!? Una de les coses que més valoro de mi mateixa és l’honestedat amb mi mateixa. Així que n’assumeixo totes les conseqüències.

Deia que llegeixo forces articles sobre la guerra entre mares. Sincerament em sembla una bestiesa. Per diversos motius.

Hi ha coses que no admeten debat. La ciència evidencia certes coses que fa que unes teories tinguin més validesa que d’altres. Per tant, si: hi ha opcions de criança millors (sempre a priori) pel nadó que d’altres. I dic a PRIORI!.

Vull dir que per exemple, en el tema de l’alletament, és evident que la millor opció és el matern. Si! Pel nadó sempre és millor! I crec que no caldria discutir-ho. S’hauria de ser molt curt de gambals per defensar a ultrança la llet de fòrmula sobre la materna. Però he dit dos cops (amb aquest, tres) a priori. I perquè ho dic? Doncs perquè és igual d’evident que hi ha multitud de situacions molt serioses que portin a un alletament artificial. Malformacions mamàries que impedeixen l’alletament, malalties psiquiàtriques de la mare, desesperació per no aconseguir el suport adequat per tirar endavant l’alletament matern, males pràxies dels professionals sanitaris, etc. I en aquests casos, EVIDENTMENT que l’alletament artificial és positiu i és el millor per tots, inclòs el nadó. Ara, que ningú em toqui els picarols dient que l’opció de l’alletament amb llet de fórmula d’entrada és millor que el matern. Ho sento però per aquí no hi passo. Això no vol dir que només faltaria que cadascú a casa seva no pogués fer el que sanament li roti. Però espero que sigui amb informació i plena consciència. I sobretot amb el màxim respecte cap al nadó. I partint de que cadascú a casa seva fa el que vol, i només faltaria! la guerra no sé perquè es dóna!. Hauríem de ser grandets tots per acceptar les evidències científiques, les opinions dels altres i afrontar les nostres inseguretats i les nostres decisions. I si no ho som,  no culpar als altres, ni crispar-nos. Potser hauríem de fer un treball personal, abans de sentir-nos atacats. I això és vàlid per tothom, triem l’opció que triem!

Un altre clar exemple és el tema de la disciplina i la criança. No fotem! Deixar patir un infant quan hauria d’estar dormint, jugant o badant, en comptes d’estar plorant i bramant, no és bo! I no és opinió, és evidència científica. És cortisol i són connexions neuronals. Que tothom a casa seva fa el que li rota? Si, i només faltaria! Que molts adults som víctimes de l’educació i criança rebudes i això acturaria com atenuant? segurament també. Però que després ningú es queixi quan es vegi emmirallat en el seu fill i no li agradi el que hi veu. A partir d’aquí, a mi no és que m’interessi gaire el que passi a les llars al.lienes, per tant, tampoc sento en això que estigui en guerra amb ningú.
Un altre exemple que aixeca ampolles absurdament és el part. Quan algú que ha tingut i triat un part no medicalitzat i n’explica els arguments sempre saltarà algú que s’ha ofès o que es posa a la defensiva. Quan fan això s’ofenen amb l’OMS, amb l’AEP i amb el Ministerio de Sanidad, que recomanen coses contràries a les que van decidir o consentir? O només amb la mare que ha triat un part meravellós i no ha tingut cap complicació que li esguerri? O amb elles mateixes i les seves parelles encara que ho focalitzin cap una altra banda? No ho se… Clar que cadascú pot i HA de triar com parir, si tot va bé. Però un cop més les decisions han de ser informades, assumides i afrontades si en algun moment es torcen o no tenen el desenllaç que esperàvem. Jo no puc dir que em vaig equivocar amb les decisions preses. Però tampoc m’ofèn ni jutjo a qui en va prendre de diferents o fins i tot a qui va tenir la mala fortuna de trobar-se amb un professional que contradiu les recomanacions dels organismes nacionals i internacionals. Un cop més la guerra no ha de ser entre les mares. Però per estupidesa humana ho és. I cadascú té les seves pròpies espines i ombres que fan que el cap actui així. A mi també em passa amb d’altres coses. Però crec que hem d’aprendre a no fer pagar als altres els plats trencats de la nostra vida. Fem la guerra als mals professionals que fan el que no han de fer, que no informen, que se salten les evidències, etc. I no a les mares que van tenir un part ideal o que van decidir demanar analgèsia o deixar-se induir el part o fins i tot que van triar una cessària pel motiu que sigui!.

Podríem posar mil exemples més, però crec que ja veieu per on vaig.

Per altra banda, crec que també, relacionat amb aquesta suposada guerra entre mares (i també pares), hi ha una tendència a justificar-ho tot amb això que jo també he dit: cadascú a casa seva fa el que vol, i només faltaria! Doncs ho sento però només val parcialment! Val a l’hora de no posar-se a la vida dels demés sense que t’hi hagin convidat. Però cadascú té una opinió sobre tot allò que veu. I no sempre ha de ser positiva. O és que som xaiets? Hi ha una cosa que hauria de primar a l’hora de formar-se una opinió: el nadó/nen. Seguint amb els exemples que us he posat abans (i repeteixo que només en són tres), a algú no li fa mal als ulls veure un pare/mare donant el biberó amb el nadó al cotxet, amb una sola mà, mentres amb l’altra trasteja el mòbil? Potser és que no es pot donar un biberó dignament, tal i com el nadó necessita? Cal que especifiqui?: en els braços de la seva mare/pare, en sintonia, amb demostracions d’amor. O potser hi ha algú a qui no li fa mal veure a un pare/mare escridassar el seu fill en públic, o fins i tot insultar-lo  o engegar-li una bufa? Doncs no, això no em crea una opinió positiva, i no puc ni vull evitar-ho. Però no m’hi posaré. Però si em pregunten no podré dissimular.  Seguiré educant la meva filla perquè ella ho faci en basr a uns valors que crec que s’ha de tenir, i creuaré els dits.
I hi ha un altre exemple claríssim que no em podreu negar… Quan un nen li dóna l’embolcall del berenar a la seva mare/pare i aquest/a el llença directament a terra. En aquesta situació ho sento (en realitat no) però si que opino en veu alta, perquè entrem en una falta de respecte a tots els conciutadans, a part de l’exemple espantós que brindes a tots els infants del món. Aquí si que trec tota l’artilleria i declaro la guerra a qui faci falta!

I la guerra, crec fermament, no es crea amb opinions pròpies que ens guardem per nosaltres mateixos. Ni tan sols opinant en veu alta. Crec que la guerra entre mares/pares es desferma com totes les altres guerres del món. No és una qüestió d’entendre la criança d’una manera o d’una altra, o de triar un part o un altre, o d’alimentar d’una manera o una altra. Crec que l’origen és, com en qualsevol “guerra” en els judicis sense fonaments, en les faltes de respecte, en la intromissió. Però també en un mateix. Cadascú ha de ser capaç de prendre les seves pròpies decisions i assumir tot el que comporti. És un acte de responsabilitat cap a un mateix i també cap als altres. Quan un se sent insegur o ve un altre i exposa amb arguments la pràctica que tu portes a terme o la teva creença, el propi sistema de valors trontolla. I no tothom és capaç d’afrontar-ho madurament. O de viure-ho com una oportunitat de millorar o fins i tot, de validar els propis fonaments, de cercar recursos i suports. És més fàcil ofendre’s i enfadar-se, i culpar a l’altre de ser un impertinent o qualsevol altre cosa. Tot i que no és l’opció més pràctica ni sana.

Jo no m’ofenc  si algú em diu que creu que la meva filla ja és massa gran per mamar, ni tan sols si en fa mofa. Ho tinc tan clar que no puc entrar en camp de batalla. Segons qui opini, fins i tot em marxen les ganes d’argumentar ni d’explicar. Somric i em trec la teta per si en vol, o em diverteixo amb algun comentari sarcàstic que encengui els dimonis de l’interlocutor. I així aplicat a gairebé tot. I si, a casa fem el que ens rota, i només faltaria!

Us proposo un exercici doble a veure si així , qui en tingui, es pot treure el sentiment de rivalitat.
Abans d’opinar perquè no ens preguntem si les circunstàncies que ha viscut o viu aquella persona fa apropiat que desfermem la nostra llengua? Preguntem-nos si la nostra opinió és rellevant o pertinent. O fins i tot si s’assembla a un judici o si simplement l’altre interlocutor vol sentir-la, o inclús si li farà mal. És un exercici d’empatia. L’altra part de l’exercici és la següent. En el moment que ens arriba l’opinió d’una altra persona contrària o diferent al que pensem… Preguntem-nos perquè ens afecta, perquè no som capaces d’acceptar-la. Ens fa trontollar la nostra convicció? Esbrinem perquè! Pensem si de veritat aquella opinió o vivència ens afecta, ens ataca o afecta a les nostres pròpies decisions. M’afecta el que els altres facin o vulguin a ca seva? Perquè? Cerquem el problema dins nostre i segur que trobem abans el confort i l’alleugiment.
Sincerament crec que molts cops la guerra és contra un mateix.

A mi, en camp de batalla no m’hi trobaran pas! Però potser si que em troben ben lluny dels qui s’apropin massa amb el fusell. Ser mare d’un nadó que comença amb les rabietes ja és prou dur com per envoltar-se d’interferències i jutges de fireta!

A casa fem l’amor (no gaire) i no la guerra!

 

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Estaria bé

Tinc claríssim que educar la meva filla és el repte més gran i complicat que m’he proposat mai. I no se si ho aconseguiré però podeu estar segurs de que hi posaré tots els meus recursos i en buscaré de nous i que cada dia hi posaré totes les ganes que pugui.
Estaria bé que a part de ser competent emocionalment, sigui capaç de trobar alguna cosa semblant a la felicitat. Que sàpiga que els ous els ponen les gallines i no els fan a una fàbrica, i que es plantegi per on els surten i com els fan.
Estaria bé que poguem ajudar-la a despertar interès suficient com per voler saber i entendre el món on viu. I per criticar-lo.
Estaria molt bé que darrera dels dies com avui entengui que darrera del que se suposa que es “celebra” hi ha molt més i que conquesta avui és sinònim de genocidi.
Estaria bé que descobreixi que sempre hi ha alternatives i que sigui prou responsable com per trobar-les, triar-les i assumir-ne les conseqüències bones i no tan bones. Sense mirar enrere. Que sigui lluïtadora, vencent les pors.
Avui veig les forces armades a la televisió i avui més que mai se que gairebé l’única arma que tinc per fer d’aquest món un lloc una mica millor, és educant la meva filla i que ella, així, vulgui millorar-lo.
Perquè si ens hem de fiar d’aquesta colla… Anem llestos…

Fins aquí podíem arribar!

Normalment tinc una llista de temes pendents, i vaig escribint-los durant les migdiades de la petita o a la nit. Però el d’avui és d’urgència. Per desfogar-me. Improvitzat (més que els altres, fins i tot!). L’escric per mi. Per llegir-lo i seguir-hi reflexionant.

Aquests dies a la llar d’infants m’han servit entre d’altres coses per enganxar (jo) el primer virus. I a partir d’aquí he elaborat una teoria i faré una freaky-prova pilot. La meva teoria, a partir de que jo ja m’he curat i ara ha caigut el meu marit, és que com que amb la llet materna li passo els anticossos a la meva petita, ella s’en lliurarà. De fet, va ser ella qui va començar amb els mocs. Però no ha passat d’aquí. Jo en canvi he estat feta una coca durant tres dies. I la freaky-prova pilot que us deia és que, basant-me en aquesta teoria de que ella m’ho contagia però que llavors jo la protegeixo a través de la llet, a partir d’ara cada nit, lleparé la seva pipa plena de virus porqueria. Potser em passo l’any malalta i no serveix de res, però si puc pal.liar l’allau d’infeccions del curs passat, ni que sigui una vegada, ja em donaré per triomfant.

Però la urgència d’aquest post no ve per aquí. Aquest paràgraf anterior l’he fotut per l’esquadra. El post d’avui ve per un tema que m’ha fet donar-me una plantofada a mi mateixa per fer-me reaccionar.

Aquests tres dies de malaltia, sumats a que estic de vacances, i sumats a que la petita es fa gran  i comença a tenir criteri propi, geni i poca o cap capacitat per raonar i utilitzar les paraules ni com a receptora, s’han ajuntat amb una altra circumstància al.liena a mi. Ha coincidit amb una allau de compromisos inel.ludibles del massopare. Resultat: tres dies “non stop” de tenir cura de la petita jo soleta. I ep! que no em queixo, eh? que sóc sa mare! Però tenint en compte les meves condicions pèssimes, hauria agraït el paper de massopare en actiu, perquè us he d’enganyar.

Doncs bé… vain arribar a un nivell de saturació més que important. No se si la petita estava més descontrolada perquè jo no estava per ella com sempre; o si jo tenia el meu grau de tolerància i percepció abatut com el meu nas i la meva gola i el meu cap. El cas és que la vaig renyar per primer cop.

Si. La vaig renyar.

Contundent.

I així com la vaig renyar, s’em va fer un nus a la gola. No l’hi vaig cridar, ni picar ni res de tot això, eh?! Però em vaig quadrar ben seria i amb un to de severitat que era nou per a mi i també per a ella. No va plorar. Però el mateix silenci petrificat que em va sortir a mi, també el va mantenir ella, i després s’em va abraçar en silenci. Així que li devia afectar com a mínim, la meitat del que em va afectar a mi…

No havia fet res que no li correspongui per edat. No havia fet res terrible. Simplement buscava minilímits que troba, i que aquest cop, insistint en trobar-los moltes vegades, s’hi va trobar una paret desconeguda: la seva mare enfadada i amb la paciència sota mínims.

Algú m’ha dit que no serà la última vegada i que ho hauré de seguir fent pel seu bé. No hi estic d’acord. Sé que malauradament ho tornaré a fer, perquè sóc humana. Però no va ser ni la millor manera, ni la més adequada a la seva edat ni moment evolutiu, ni la que em va fer sentir millor. Jo hauria d’haver entès en aquell moment que jo podia fer altres coses abans que esperar que ho fes ella per art de màgia. Podria haver entès que ella també estava cansada perquè era tard i havia estat un dia molt intens. Hauria d’haver seguit pensant abans d’actuar per saber-li posar els millors límits i de la millor manera, que fins ara m’ha donat molt bons resultats. Però la meva paciència va dir prou. I mentre ella m’abraçava, a mi se m’escapaven els remordiments pels ulls. I li vaig demanar perdó. Li vaig explicar que el que ella havia fet no m’agradava, i que no ho havia de fer. Però que jo no li hauria d’haver parlat malament, però que ho havia fet perquè em trobava malament. No devia entendre ni una paraula. Però us prometo que la seva reacció va ser preciosa. Em va somriure i em va tornar a abraçar. I així em vaig poder perdonar per la desproporció de la meva esbroncada.

Segur que molts em direu que sóc una exagerada, però ho sento així, no hi puc fer més.  I suposo que és per ser la primera vegada. Totes les primeres vegades tenen un punt de sobreelevat emocionalment, en això de la maternitat. Almenys en la meva.

Va ser la primera vegada, i amb el temps segur que el meu sentiment de culpa o les meves ganes d’autoflagelar-me perdran intensitat, però no vull oblidar mai ni com em vaig sentir, ni la lliçó que un cop més em va donar ella. Evidentment que puc perdre els nervis en alguna ocasió, com totes les mares i tots els pares, com tots els humans. Però no puc perdre l’oportunitat ni les ganes de demanar-li perdó. D’ensenyar-li que la humilitat és una qualitat que ens ajuda a estimar-nos amb qualitat. D’ensenyar-li que ella també és important i compta molt per a mi. D’ensenyar-li que tots ens podem equivocar, i que tots ens mereixem una disculpa, o poder reparar el mal que haguem fet. D’ensenyar-li que ella té límits però jo també. I Sobretot d’ensenyar-li que tot i que pugui dir “fins aquí podíem arribar” ella també ho pot dir. I que ella haurà de respondre, però jo també, per allò que fem malament.

Tothom parla dels límits que l’hi hem de posar als infants. I crec fermament que són molt necessaris perquè creixin de manera sana i feliç i equilibrada. Però potser no és millor predicar amb l’exemple i mostrant-los els nostres propis límits? Hem de ser déus que no s’equivoquen mai? Els límits no han de ser mostrats amb respecte i civilització? Crec que no podem oblidar que som el seu referent, i que si no ens veuen rectificar, no els podem exigir a ells que ho facin.

Li vaig demanar perdó i ho faré sempre que calgui. Fins aquí podríem arribar! Només faltaria!

A l’endemà, després de reflexionar molt sobre la meva reacció, vaig fer-me el propòsit de que fós millor. Vaig exigir-me que ho havia de fer bé i multiplicar el meu raciocini maternal. Ho vaig fer. Vaig elevar la meva consciència al quadrat. Vaig posar els mateixos límits però d’una manera molt més respectuosa i amable. I aquesta petita meva em va continuar donant lliçons. Va començar a canviar aquesta conducta que tant em molestava i que creiem que havia de ser el seu primer límit. I avui m’ha donat un pam de nas i s’ha passat el matí “practicant” la nova conducta més adaptativa i respectuosa. La que per ella és nova. Tant que potser no cal… Igual que com quan aprenen a posar coses dins d’altres, que s’hi passen el dia sencer.

És increïble veure com creix i com va sent conscient del seu propi ésser i de la seva pròpia conducta i relació amb l’entorn. Avui em sento feliç. Em sento satisfeta i orgullosa d’ella i de mi mateixa, i del massopare. I m’he perdonat per haver passat un límit, i he perdonat al massopare pel partit de paddle de dissabte (lamarequeelvamatricularambelsseuscompromisosinel.ludibles).

I reconec en un altre exercici d’humilitat, que sempre m’havia equivocat. Abans de ser mare diguem que pensava d’una manera molt més conductista, respecte als infants. Com diu l’autora de Cosetes Nostres , des de l’adultocràcia. Però estava obviant la part més important, la part emocional. La part emocional dels menuts i la part emocional de mi mateixa en la meva nova condició de mare. Un cop més, veig i reconec que estava molt equivocada. I que un antic “jo mai” o “jo sempre”, depèn de com t’ho miris, m’explota a la cara emmerdant-ho tot.

Jo també creixo amb ella. I que continüi així!