Qüestió de respecte

Em preocupa la societat en la que vivim. Per mil motius. Però un d’ells és la manca de respecte que tenim pels nostres infants. Em preocupa per ells i em preocupa perquè aquests infants estan aprenen (els estem ensenyant) que no cal el respecte per viure amb d’altres. I si ho preguntes, tothom et contestarà que el que volem ensenyar és just el contrari.
Totes les reflexions que m’han sorgit des d’ahir tarda venen d’una situació concreta. Potser hi ha qui ho trobi normal. Jo no. Gens. Us en faré el resum…Vam estar a l’hospital. La petita portava masses hores vomitant i sense tolerar la ingesta d’aigua, ni teta, ni sòlids. Li havien pujat massa els nivells d’acetona. Quan una infermera va venir a portar-nos un líquid glucosat fastigós que havíem de donar-li cada 10 minuts, ens va portar una xeringa carregada amb allò mateix barrejat amb la medicació per aturar els vòmits. Evidentment la petita es va resistir a prendre-s’ho. I la infermera,de manera segura i decidida, sense preguntar si jo (la seva mare i adulta responsable) volia que ella “m’ajudés”, va atrevir-se a tapar-li el nas per obligar-la a empassar. Va treure el meu jo més salvatge, més instintiu. Va treure la mare lleona. Li vaig etzibar una resposta clara, concisa i que no donava lloc a rèplica. Devia fer por, perquè és va retirar sense ni una paraula i amb un riure nerviós. I en retirar-se, vaig tornar a ser afable.
Em sembla humiliant que a qualsevol se li practiquin aquestes pràctiques autoritàries i agressives. I perquè aquesta gent no és planteja que els nens treuen lliçons de tot el que els adults fem? Que quan més eduquem és quan no intentem fer-ho… Perquè no es plantegen que necessiten més que nosaltres el respecte dels adults, precisament, perquè no es poden defensar? Perquè no es plantegen que no poden passar per sobre de les seves mares i pares? I perquè no es plantegen el més senzill: que a ells els faria sentir humiliats que algú els tapés el nas a la força? Crec que no s’ho plantegen perquè no és res més que un petit (insignificant si voleu) reflexe d’un problema social i injust. On els més desvalguts es converteixen en sotmesos. I es perpetua el problema, perquè es converteix en normal.
No m’agrada. De fet em sembla horrible.
I també em sembla un acte d’irresponsabilitat per part dels pares consentir aquestes faltes a la seva dignitat. El missatge que els donem si ho consentim és: deixa’t fer, fill, que no et mereixes cap respecte. Empassa i calla. Sigues submís.Si, em sembla IRRESPONSABLE. De cara als nostres fills i de cara a la societat en general.
Però estic satisfeta. Em satisfà haver-me sentit forta, lleona, empoderada, responsable. Em satisfà que la meva petita n’hagi tret una lliçó millor.  Espero que a la llarga en tregui la conclusió que ella s’ha de respectar i fer respectar, i que, mentre ella no pugui fer-se valer, hi som nosaltres per protegir la seva dignitat. I així creixi amb l’autoestima on ha de ser, i amb uns valors sòlids envers als altres. Que sàpiga que el respecte als altres és bàsic, i que es pot fer valer sense perdre l’educació, només amb uns valors i criteris clars i molta determinació. Només sabent que el més valuós que té és ella mateixa i que s’ha de cuidar i no permetre que la tractin malament. I que tracti als altres amb amabilitat i tot el respecte del món.
Només així podrem fer que la societat sigui una mica millor. Començant des de la cantera. Després serà massa tard…

Anuncis

La mare perfecta existeix. Es diu Maremassoca.

No m’ha agradat mai que la gent apliqui la falsa modèstia. Es veu de mil hores lluny que no és sincera! El llenguatge corporal que acostuma a acompanyar-la no la fa gens creïble.

N’estic una mica fins el capdemunt de sentir allò de… “No vull ser perfecte… si ho fóssim seria avorrit!” o allò de… “si fóssim pares perfectes no podríem aprendre, i no li ensenyaríem al/s nostre/s fill/s a equivocar-se i rectificar”. Bla-bla-bla.

Què diríeu si us explico que hi ha una mare que estima d’una manera infinita a la seva filla? Aquesta mare, a més, s’hi dedica amb cos i ànima. Intenta que tot el temps que passen, sigui molt o poc, sigui de qualitat, amb amor, amb somriures. S’esforça per posar els límits que creu necessaris, ni més ni menys, però sempre de la manera més respectuosa que sap. Fins i tot més respectuosa que les formes que va rebre de menuda. S’esforça perquè la seva filla tingui una alimentació sana i equilibrada, encara que sigui més car, i ha estat disposada a canviar d’hàbits. I quan una cosa no li agrada, busca la manera de que s’ho mengi, fent màgia als fogons. A vegades perd les formes, però hi pensa i intenta rectificar. Inclús demana disculpes a la seva petita. Es sacrifica per la seva filla però també pensa que el propi sacrifici tindrà un límit i no vol que ningú s’el trobi de morros, així que ja va pensant en com cuidar-se quan sigui més necessari sense fer-li mal a la petita. A vegades perd el nord, però després se n’adona i rebusca dins la bossa la brúixola que s’ha amagat. Té una llengua que corre més que els pensaments, però intenta assossegar-la perquè les paraules no esgarrapin al nadó. No vol engegar la tele com a recurs, però els dies tan llargs de pluja intensa, cau en la debilitat i posa en Mic o en Pingu, perquè el filtre dels continguts encara no l’ha perdut. I després no se sent gaire bé. Però mira la brúixola i aquesta li explica que una vegada de tant en quant no la idiotitzarà. I li fa cas. I un altre dia es deixa guixar la cara per retoladors i tot tipus de materials. Què diríeu si us explico que aquesta mare s’equivocarà, rectificarà, aprendrà, es sacrificarà, estimarà infinitament i s’esforçarà durant tota la seva vida? Què diríeu si us explico que a més sabrà perdonar-se i perdonar, respectar-se i respectar, i que quan no li surti del tot bé, no es cansarà d’intentar-ho?

Si a mi m’ho expliquessin segurament pensaria d’entrada que s’assembla força a la perfecció. Després pensaria que (què carai!) s’assembla molt a mi! I un cop pensat això, segur que em vindrien al cap moltes més mares, entre elles la meva!

I perquè simular una modèstia falsa… Si la mare perfecta existeix i es diu Maremassoca!

Com també es diu Maria, i Marta, i Alexandra, i Eulàlia, i Anna, i Mercè, i Joana…

 

Fins aquí podíem arribar!

Normalment tinc una llista de temes pendents, i vaig escribint-los durant les migdiades de la petita o a la nit. Però el d’avui és d’urgència. Per desfogar-me. Improvitzat (més que els altres, fins i tot!). L’escric per mi. Per llegir-lo i seguir-hi reflexionant.

Aquests dies a la llar d’infants m’han servit entre d’altres coses per enganxar (jo) el primer virus. I a partir d’aquí he elaborat una teoria i faré una freaky-prova pilot. La meva teoria, a partir de que jo ja m’he curat i ara ha caigut el meu marit, és que com que amb la llet materna li passo els anticossos a la meva petita, ella s’en lliurarà. De fet, va ser ella qui va començar amb els mocs. Però no ha passat d’aquí. Jo en canvi he estat feta una coca durant tres dies. I la freaky-prova pilot que us deia és que, basant-me en aquesta teoria de que ella m’ho contagia però que llavors jo la protegeixo a través de la llet, a partir d’ara cada nit, lleparé la seva pipa plena de virus porqueria. Potser em passo l’any malalta i no serveix de res, però si puc pal.liar l’allau d’infeccions del curs passat, ni que sigui una vegada, ja em donaré per triomfant.

Però la urgència d’aquest post no ve per aquí. Aquest paràgraf anterior l’he fotut per l’esquadra. El post d’avui ve per un tema que m’ha fet donar-me una plantofada a mi mateixa per fer-me reaccionar.

Aquests tres dies de malaltia, sumats a que estic de vacances, i sumats a que la petita es fa gran  i comença a tenir criteri propi, geni i poca o cap capacitat per raonar i utilitzar les paraules ni com a receptora, s’han ajuntat amb una altra circumstància al.liena a mi. Ha coincidit amb una allau de compromisos inel.ludibles del massopare. Resultat: tres dies “non stop” de tenir cura de la petita jo soleta. I ep! que no em queixo, eh? que sóc sa mare! Però tenint en compte les meves condicions pèssimes, hauria agraït el paper de massopare en actiu, perquè us he d’enganyar.

Doncs bé… vain arribar a un nivell de saturació més que important. No se si la petita estava més descontrolada perquè jo no estava per ella com sempre; o si jo tenia el meu grau de tolerància i percepció abatut com el meu nas i la meva gola i el meu cap. El cas és que la vaig renyar per primer cop.

Si. La vaig renyar.

Contundent.

I així com la vaig renyar, s’em va fer un nus a la gola. No l’hi vaig cridar, ni picar ni res de tot això, eh?! Però em vaig quadrar ben seria i amb un to de severitat que era nou per a mi i també per a ella. No va plorar. Però el mateix silenci petrificat que em va sortir a mi, també el va mantenir ella, i després s’em va abraçar en silenci. Així que li devia afectar com a mínim, la meitat del que em va afectar a mi…

No havia fet res que no li correspongui per edat. No havia fet res terrible. Simplement buscava minilímits que troba, i que aquest cop, insistint en trobar-los moltes vegades, s’hi va trobar una paret desconeguda: la seva mare enfadada i amb la paciència sota mínims.

Algú m’ha dit que no serà la última vegada i que ho hauré de seguir fent pel seu bé. No hi estic d’acord. Sé que malauradament ho tornaré a fer, perquè sóc humana. Però no va ser ni la millor manera, ni la més adequada a la seva edat ni moment evolutiu, ni la que em va fer sentir millor. Jo hauria d’haver entès en aquell moment que jo podia fer altres coses abans que esperar que ho fes ella per art de màgia. Podria haver entès que ella també estava cansada perquè era tard i havia estat un dia molt intens. Hauria d’haver seguit pensant abans d’actuar per saber-li posar els millors límits i de la millor manera, que fins ara m’ha donat molt bons resultats. Però la meva paciència va dir prou. I mentre ella m’abraçava, a mi se m’escapaven els remordiments pels ulls. I li vaig demanar perdó. Li vaig explicar que el que ella havia fet no m’agradava, i que no ho havia de fer. Però que jo no li hauria d’haver parlat malament, però que ho havia fet perquè em trobava malament. No devia entendre ni una paraula. Però us prometo que la seva reacció va ser preciosa. Em va somriure i em va tornar a abraçar. I així em vaig poder perdonar per la desproporció de la meva esbroncada.

Segur que molts em direu que sóc una exagerada, però ho sento així, no hi puc fer més.  I suposo que és per ser la primera vegada. Totes les primeres vegades tenen un punt de sobreelevat emocionalment, en això de la maternitat. Almenys en la meva.

Va ser la primera vegada, i amb el temps segur que el meu sentiment de culpa o les meves ganes d’autoflagelar-me perdran intensitat, però no vull oblidar mai ni com em vaig sentir, ni la lliçó que un cop més em va donar ella. Evidentment que puc perdre els nervis en alguna ocasió, com totes les mares i tots els pares, com tots els humans. Però no puc perdre l’oportunitat ni les ganes de demanar-li perdó. D’ensenyar-li que la humilitat és una qualitat que ens ajuda a estimar-nos amb qualitat. D’ensenyar-li que ella també és important i compta molt per a mi. D’ensenyar-li que tots ens podem equivocar, i que tots ens mereixem una disculpa, o poder reparar el mal que haguem fet. D’ensenyar-li que ella té límits però jo també. I Sobretot d’ensenyar-li que tot i que pugui dir “fins aquí podíem arribar” ella també ho pot dir. I que ella haurà de respondre, però jo també, per allò que fem malament.

Tothom parla dels límits que l’hi hem de posar als infants. I crec fermament que són molt necessaris perquè creixin de manera sana i feliç i equilibrada. Però potser no és millor predicar amb l’exemple i mostrant-los els nostres propis límits? Hem de ser déus que no s’equivoquen mai? Els límits no han de ser mostrats amb respecte i civilització? Crec que no podem oblidar que som el seu referent, i que si no ens veuen rectificar, no els podem exigir a ells que ho facin.

Li vaig demanar perdó i ho faré sempre que calgui. Fins aquí podríem arribar! Només faltaria!

A l’endemà, després de reflexionar molt sobre la meva reacció, vaig fer-me el propòsit de que fós millor. Vaig exigir-me que ho havia de fer bé i multiplicar el meu raciocini maternal. Ho vaig fer. Vaig elevar la meva consciència al quadrat. Vaig posar els mateixos límits però d’una manera molt més respectuosa i amable. I aquesta petita meva em va continuar donant lliçons. Va començar a canviar aquesta conducta que tant em molestava i que creiem que havia de ser el seu primer límit. I avui m’ha donat un pam de nas i s’ha passat el matí “practicant” la nova conducta més adaptativa i respectuosa. La que per ella és nova. Tant que potser no cal… Igual que com quan aprenen a posar coses dins d’altres, que s’hi passen el dia sencer.

És increïble veure com creix i com va sent conscient del seu propi ésser i de la seva pròpia conducta i relació amb l’entorn. Avui em sento feliç. Em sento satisfeta i orgullosa d’ella i de mi mateixa, i del massopare. I m’he perdonat per haver passat un límit, i he perdonat al massopare pel partit de paddle de dissabte (lamarequeelvamatricularambelsseuscompromisosinel.ludibles).

I reconec en un altre exercici d’humilitat, que sempre m’havia equivocat. Abans de ser mare diguem que pensava d’una manera molt més conductista, respecte als infants. Com diu l’autora de Cosetes Nostres , des de l’adultocràcia. Però estava obviant la part més important, la part emocional. La part emocional dels menuts i la part emocional de mi mateixa en la meva nova condició de mare. Un cop més, veig i reconec que estava molt equivocada. I que un antic “jo mai” o “jo sempre”, depèn de com t’ho miris, m’explota a la cara emmerdant-ho tot.

Jo també creixo amb ella. I que continüi així!

Alterant les rutines.

Aquests dies estic de vacances. Iujuuuu. Doncs tinc la mateixa quantitat de rutines que sempre però diferents. Estic acompanyant la petita en el procés de familiarització a la llar d’infants. Crec que en algun post ja us n’havia parlat d’aquesta llar d’infants-miracle. La familiarització la pots fer de la manera que necessitin els nadons i les famílies. En el nostre cas, aquest any, com que ha coincidit amb les meves vacances (que no amb les del massopare, per mala sort), doncs la familiarització l’estem  fent amb toooota la calma i tot el temps del món. Això vol dir el següent:

La primera setmana ens vam llevar rutinàriament quan la petita va decidir: mai abans de les nou del matí. Dutxa conjunta, esmorzar conjunt i cap a la llar conjuntament. Ens hi vam quedar la resta del matí, va dinar allà en companyia meva, una estoneta més allà i au! cap a casa. Als dos metres de la llar cada dia la petita s’hi adormia. Estava tan cansada que dormia al voltant de dues hores. I això m’ha donat temps per dinar tranquil.lament, fer la migdiada o escriure al blog, o simplement mirar La Riera i els seus nens abandonats. Les hores que hem estat allà entre d’altres coses que després us explicaré, han donat per jugar juntes, donar el pit (el poc que encara vol durant el dia), donar-li l’espai perquè ella es vagi desenganxant de mi i vinculant amb l’espai, els companys i les àviestieteseducadores. Al seu ritme, respectant-li els temps i les capacitats. Acompanynant-la.

La segona setmana i al final de la primera, ella estava molt contenta, campant lliurement sense mirar enrera per la seva estança, sortint al pati. En dues paraules: ignorant-me vilment. I he cregut que era el moment de provar de marxar uns minutets, al vestíbul, on sento què passa a l’estança i des d’on puc espiar darrera la cortina sense que em vegi. I la veritat és que ha anat molt millor que el curs anterior! Si que ha plorat, però només uns minutets curtets i s’ha deixat consolar per les àviesitieteseducadores, iniciant així el seu vincle i la seva relació de confiança.  Potser demà m’animi a marxar a dinar i tornar a recollir-la quan acabi, o a anar a fer un cafetó i llegir el diari. No ho sé. No em vull avançar… ja ho veurem. Vull seguir com fins ara, anar decidint en funció del que és millor per ella, amb temps, amb calma, i sense expectatives que no es puguin canviar. Estic molt contenta de com està anant i cada dia em sento afortunada de poder oferir-li aquesta llar d’infants a la meva petita i de que sigui municipal! De fet, al poble no n’hi ha cap d’altra!

Però l’objectiu de l’entrada no és ni refregar-vos que estic de vacances (Us he dit que estic de vacances???), ni alegrar-me de la llar d’infants-miracle que tenim, ni explicar-vos la familiarització de la petita. El que passa és que m’embolico.

El que us volia explicar és que, fent aquest procés així, coincideixes amb d’altres pares que també estan en el mateix punt, i xerres amb ells i amb les àviesitieteseducadores i fins i tot amb la recepcionista i la directora del centre. I és d’allò més enriquidor. I l’altre dia , en un moment de tranquil.litat on la majoria dels infants descansaven o jugaven encuriosits amb una capsa plena de sorpreses va sorgir una conversa que em va fer reflexionar molt. Era entre un pare, una de les àviesitieteseducadores i jo. Parlàvem sobre les rutines de cada nen/a, per dormir, per menjar… i de com havíem afrontat cada família aquestes rutines, i de com influïa això en el funcionament del grup. I la veritat és que gaire temps no l’hi havia dedicat al tema, perquè sempre hem deixat fluïr les coses amb la petita, dins de les nostres possibilitats. Però precisament per això, la conversa em va obligar a cercar paraules al que sempre hem fet. Parlàvem de com influeix el trencament de les rutines en els nanos. L’altre pare comentava que si la seva menuda no dorm a tal hora després no s’aguanta ni ella. I l’àviatietaeducadora comentava que moltes rutines no eren viables allà, perquè elles no són la mare, ni el pare, ni l’àvia… i que s’en creen d’altres de pròpies de l’estança però que els primers dies costa. I jo els comentava que amb la petita hem intentat no seguir mai rutines. I que sempre ens hem adaptat a les seves necessitats immediates. Sempre que hem pogut, almenys. Per exemple, si no vol menjar més no l’obliguem perquè assumim que ja no té més gana. I que ja berenarà més, en tot cas. Això si, si no menja més perquè no vol allò, sense fer cap drama ni cap escarafall, no l’obliguem ni la forcem, però tampoc li oferim un pla B. O per domir, no hem forçat mai horaris. Mai l’hem forçat a fer una migdiada a tal hora, o a tal altra. Però si té son li facilitem que dormi, allà on sigui, mai en un bressol, per no crear-li la necessitat. El bressol sempre ha estat per la nit i a les fosques. Perquè amb el que ens agrada voltar, si l’encadenem al bressol i a la tranquil.litat de l’entorn, la torturarem cada cop que vulgui dormir i no serem a casa.

Però en realitat la primera afirmació que he fet és mentida. Si ho penso bé, si que l’hi hem, d’alguna manera, fomentat rutines. La diferència , però , és que hem intentat que aquestes no responguin a les nostres necessitats  sinó a les seves. És a dir: no li hem fomentat mai que dormi després de dinar si ella no té son. Però a la nit, com que a partir de les 20h o 20’30h ja no s’aguanta els pets, doncs si que vam anar induint rutines per ajudar-la a asserenar-se i a agafar la son amb més pau.  O si li agafa la son en plena sortida familiar doncs portem la motxilla de porteig per ajudar-la a agafar la son. O hem intentat mica en mica, que els àpats fossin amb la mateixa estructura i en horaris semblans, per afavorir-li l’adquisició d’hàbits en un futur. Però aquests exemples són sempre flexibles, perquè entenem que té molt de temps per anar adquirint hàbits, i que aquesta adquisició serà conseqüència inevitable de la seva maduració i adaptación al medí, més que no un objectiu  en si mateix. Si no té son, doncs no forcem que s’adormi. I si no té gana, doncs retirem sense problemes. Així li responem a les seves necessitats de manera respectuosa amb el seu desenvolupament normal i li facilitem. O almenys ho fem amb aquest objectiu.

Fa uns dies, l’autora del bloc Cosetes Nostres, en un comentari que va fer en un post meu, parlava d’adultocràcia. Em va agradar el concepte. I crec que va lligat amb això. Veig famílies que s’encaparren amb rutines que en realitat responen a la necessitat o preferences dels adults, i ben poc a la dels infants. I crec que és un error… Espero no equivocar-me, perquè ho tenim fotut si no tinc raó! Crec que és un error perquè normalment aquests pares i mares acompanyen aquestes rutines molts cops de comentaris fruït de la frustració. Per exemple: Ostres! És que no hi ha manera que s’adormi! Portem mitja hora intentant que es mengi la papilla!No hi ha manera que s’estigui quiet al cotxet!

En canvi quan les coses es deixen fluir i no et crees unes expectatives tan altes, o amb criteris teus i no de l’infant, no tens aquest sentiment de frustració tan sovint. I dediques el temps a coses més productives… jugar, riure, gaudir, abraçar… Crec que l’adultocràcia porta a dinars desagradables i mala relació amb el menjar, o a moments de crispació, o a frustració de pares/mares i fills…. I no crec que sigui bo.

Si una cosa m’ha ensenyat la petita, és que igual que a mi m’agrada prendre les meves pròpies decisions i que els que m’estimo me les recolzin i respectin… ella també té aquest dret: el de formar-se un criteri, i ser  acompanyada en la formació d’ella mateixa. Que jo no sóc qui per marcar-li quines són les seves necessitats de supervivència, però si que hi he de respondre.

I tot  això no vol dir que no li vulgui posar límits, com segur que algú que estigui llegint això pensarà… No! Vol dir que entenc que aquests límits han de ser sempre respectuosos amb l’infant i que han d’ajudar-la a expandir-se, perquè els necessita. I que no m’els he d’inventar jo només  segons els meus desitjos, necessitats o mandres, perquè això el que fa és limitar-la a ella en el seu propi creixement. En tot cas, han de respondre a l’equilibri entre les necessitats de tots, incloses les seves.

Però segur que més endavant hi tindré moltes més coses a dir, sobre límits i educació. Ara tot just estem començant. I encara sóc una “demo” en la matèria. De moment, seguiré alterant les rutines sempre que faci falta! Que per alguna cosa som els inventors del propi SMCP!