Dins i fora

Ho confesso… sóc una aprofitada… Ara intentaré explicar-vos-ho…

Des de que sóc mare que sento a parlar de la tribu, de fer tribu, de buscar la tribu… que pesats amb la tribu!!!! I no sé perquè sempre he sentit cert rebuig cap aquesta paraula. Em fa una miqueta de repelús… no puc argumentar-ho però és així.

Entenc i comparteixo la necessitat de tots els humans de pertànyer a alguna cosa, de sentir que no estàs sol, ni tés l’únic que et sents d’una manera determinada. Necessitem l’acceptació/aprovació dels altres. I no sempre es troba, sobretot en això de la maternitat on es mouen tantes coses. I on sembla que hi ha mares que es prenen les decisions i opcions dels altres com una ofensa o un atac, no sé per quina estranya raó. Que cadascú faci el que vulgui mentre no emprenyin als altres.

Però alguna vegada m’han proposat explícitament quedar per “ver tribu” i sincerament no n’hi veig el sentit. És a dir… Que algú m’expliqui perquè hauria de quedar amb persones que ni em cauen bé, ni em desperten cap interès? O si! Però no veig el sentit a quedar expressament només perquè ens uneix el fet de ser mares. I a sobre en un dia i horari fixe. Sincerament, he tingut prou feina durant aquests mesos com per voler-ho fer. I estic segura que ningú té la necessitat tampoc de quedar amb mi , només pel fet de que ara sóc mare, si abans no ho havíem fet.

A l’hora, i sé que pot semblar contradictori, com la majoria de mares, he sentit la necessitat de compartir converses, experiències i moments amb altres mares. Si, és clar. Enmig de l’huracà es necessita empatitzar i que empatitzin. Però sento que només en trec o en dono profit si surt de manera natural, espontània. I segurament de manera inconscient això es busca. I si miro objectivament tots aquests mesos no he parat de “fer tribu” però de manera improvitzada, quan jo o algú que m’he creuat n’hem sentit la necessitat i l’altre l’hi ha pogut donar el que necessita.

Reconec, i no amb orgull, que sento la paraula tribu amb certa sorna. Potser perquè ho associo a un club de fans de pediatres que es fan passar per déus (encara que el que diguin tingui tot el sentit del món). Potser perquè ho associo a persones que fan de la seva manera de criar una gran bandera internacional (encara que compartim moltíssims punts). Potser perquè sempre he volgut que la meva maternitat s’integrés en el meu ésser d’una manera natural i no forçada ni esforçada, i cada cop ho aconsegueixo més, i quedar amb aquestes dones es contradiu amb aquesta necessitat… no ho sé, però aquesta situació sempre m’ha fet gràcia. Tot i que entenc el sentit i la necessitat, i ho comparteixo, tot i que no comparteixo el canal ni el mètode.

A l’hora us confessaré també que sóc molt aprofitada. Visc en un poble molt (i ja que he confessat ja no ve d’aquí el “catxondeo”) i molt “mamitribu”. Hi ha tetes a l’aire per tot arreu, hi ha grups de mares/fills per tot arreu, els nens van descalços pels parcs, juguen per terra per tot arreu, les mares ens coneixem i parem cada dos metre a parlar, les mares i els pares porten els seus fills en milions de portanadons diferents. No se senten barbaritats pels carrers com ara: “no emprenyis”, o “mira que ets tonto a vegades” com he sentit pels carrers de diverses ciutats… En definitiva crec que el poble és una tribu gegant. A vegades massa i tot pel meu gust. Perquè la línia entre ser una “mamitribu” i ser una “mamipedant” a vegades és molt fineta.

I perquè dic que sóc una aprofitada? doncs perquè tot i la meva mirada crítica a tot aquest punt empalagoset de les tribus, he de dir que em va molt bé viure en aquest entorn. Perquè tot i que sóc una mica més caballot, malparlada i brusca que moltes d’aquestes mares que queden cada setmana, comparteixo moltes de les coses que senten, pensen o viuen. L’única diferència és que ho expressem diferent: amb les paraules, gests o necessitats de compartir. Però no som tan diferents. I sincerament, mai he sentit que ningú desaprobés que em tregui la teta en cap bar, plaça o al banc del “si no fós”. Ni mai he hagut de sentir comentaris despectius per no córrer a desinfectar amb alcohol la pipa si cau al parc, o ningú mai m’ha preguntat amb incredulitat si em fa mal l’esquena quan porto la petita a la motxilla. En definitiva mai he sentit que la meva manera de criar era estranya ni sobtava a l’entorn social on visc. En part també perquè la part del meu entorn social on em sentia d’una altra manera ja la vaig xutar ben lluny fa temps.

D’alguna manera m’aprofito de l’esperit tribal (d’acoooooord… no ho tornaré a dir en aquest to… pam pam al cul) i em sento còmoda en tot moment. I sé que això no sempre és tan fàcil. Sé de gent que viu en altres municipis que constantment són qüestionades per l’alletament “massa” llarg, o pel collit, o per no posar sabates fins que ja salten i corren, o per portar-los a contramarxa i deixar que s’avorreixin supinament (he engegat el mode irònic, per si no us n’havíeu adonat), o per no plantejar-se introduir el sucre refinat a la dieta com si fós imprescindible.

M’agrada anar a la botiga de menjar ecològic i trobar-m’hi cares conegudes, m’agrada trobar-me al “tetòdrom” de la llar d’infants amb cares conegudes, m’agrada anar amb la manta i el berenar al parc i trobar-me cares conegudes. M’agrada anar a passar el matí a la llar d’infants el dia que tinc festa i trobar-m’hi cares conegudes.

M’agrada que a la carnisseria em convidin a seure si l’hi he de donar el pit. M’agrada que no em qüestionin coses que només són assumpte nostre. M’agrada poder parlar amb normalitat de les coses que per a nosaltres són normals.

I sóc conscient que part d’aquesta sensació és també perquè jo transmeto les coses amb seguretat i normalitat, sense donar gaire espai a la intromissió. Però agraeixo que altres facin tribu de la manera que els vagi bé. Igual que jo, encara que no m’agradi admetre-ho, també en faig. Encara que sigui d’una altra manera. I encara que no m’agradi la paraula. Perquè jo de tribu ja en tinc una , des de que vaig néixer, i no són les altres mares del poble, sinó la meva família, els amics que entren i surten en cada etapa, i sobretot el meu marit i la meva filla, i molts més membres tribals que vindran. I també hi ha mares, les que em vaig trobant pel camí de manera no premeditada i natural, que és la millor llavor perquè creixi qualsevol cosa: la naturalitat.

Però no se m’acodeix una paraula diferent… ja hi pensaré… Mentrestant, sóc dins i fora d’una tribu que és meva sense ser-ho.

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Fins aquí podíem arribar!

Normalment tinc una llista de temes pendents, i vaig escribint-los durant les migdiades de la petita o a la nit. Però el d’avui és d’urgència. Per desfogar-me. Improvitzat (més que els altres, fins i tot!). L’escric per mi. Per llegir-lo i seguir-hi reflexionant.

Aquests dies a la llar d’infants m’han servit entre d’altres coses per enganxar (jo) el primer virus. I a partir d’aquí he elaborat una teoria i faré una freaky-prova pilot. La meva teoria, a partir de que jo ja m’he curat i ara ha caigut el meu marit, és que com que amb la llet materna li passo els anticossos a la meva petita, ella s’en lliurarà. De fet, va ser ella qui va començar amb els mocs. Però no ha passat d’aquí. Jo en canvi he estat feta una coca durant tres dies. I la freaky-prova pilot que us deia és que, basant-me en aquesta teoria de que ella m’ho contagia però que llavors jo la protegeixo a través de la llet, a partir d’ara cada nit, lleparé la seva pipa plena de virus porqueria. Potser em passo l’any malalta i no serveix de res, però si puc pal.liar l’allau d’infeccions del curs passat, ni que sigui una vegada, ja em donaré per triomfant.

Però la urgència d’aquest post no ve per aquí. Aquest paràgraf anterior l’he fotut per l’esquadra. El post d’avui ve per un tema que m’ha fet donar-me una plantofada a mi mateixa per fer-me reaccionar.

Aquests tres dies de malaltia, sumats a que estic de vacances, i sumats a que la petita es fa gran  i comença a tenir criteri propi, geni i poca o cap capacitat per raonar i utilitzar les paraules ni com a receptora, s’han ajuntat amb una altra circumstància al.liena a mi. Ha coincidit amb una allau de compromisos inel.ludibles del massopare. Resultat: tres dies “non stop” de tenir cura de la petita jo soleta. I ep! que no em queixo, eh? que sóc sa mare! Però tenint en compte les meves condicions pèssimes, hauria agraït el paper de massopare en actiu, perquè us he d’enganyar.

Doncs bé… vain arribar a un nivell de saturació més que important. No se si la petita estava més descontrolada perquè jo no estava per ella com sempre; o si jo tenia el meu grau de tolerància i percepció abatut com el meu nas i la meva gola i el meu cap. El cas és que la vaig renyar per primer cop.

Si. La vaig renyar.

Contundent.

I així com la vaig renyar, s’em va fer un nus a la gola. No l’hi vaig cridar, ni picar ni res de tot això, eh?! Però em vaig quadrar ben seria i amb un to de severitat que era nou per a mi i també per a ella. No va plorar. Però el mateix silenci petrificat que em va sortir a mi, també el va mantenir ella, i després s’em va abraçar en silenci. Així que li devia afectar com a mínim, la meitat del que em va afectar a mi…

No havia fet res que no li correspongui per edat. No havia fet res terrible. Simplement buscava minilímits que troba, i que aquest cop, insistint en trobar-los moltes vegades, s’hi va trobar una paret desconeguda: la seva mare enfadada i amb la paciència sota mínims.

Algú m’ha dit que no serà la última vegada i que ho hauré de seguir fent pel seu bé. No hi estic d’acord. Sé que malauradament ho tornaré a fer, perquè sóc humana. Però no va ser ni la millor manera, ni la més adequada a la seva edat ni moment evolutiu, ni la que em va fer sentir millor. Jo hauria d’haver entès en aquell moment que jo podia fer altres coses abans que esperar que ho fes ella per art de màgia. Podria haver entès que ella també estava cansada perquè era tard i havia estat un dia molt intens. Hauria d’haver seguit pensant abans d’actuar per saber-li posar els millors límits i de la millor manera, que fins ara m’ha donat molt bons resultats. Però la meva paciència va dir prou. I mentre ella m’abraçava, a mi se m’escapaven els remordiments pels ulls. I li vaig demanar perdó. Li vaig explicar que el que ella havia fet no m’agradava, i que no ho havia de fer. Però que jo no li hauria d’haver parlat malament, però que ho havia fet perquè em trobava malament. No devia entendre ni una paraula. Però us prometo que la seva reacció va ser preciosa. Em va somriure i em va tornar a abraçar. I així em vaig poder perdonar per la desproporció de la meva esbroncada.

Segur que molts em direu que sóc una exagerada, però ho sento així, no hi puc fer més.  I suposo que és per ser la primera vegada. Totes les primeres vegades tenen un punt de sobreelevat emocionalment, en això de la maternitat. Almenys en la meva.

Va ser la primera vegada, i amb el temps segur que el meu sentiment de culpa o les meves ganes d’autoflagelar-me perdran intensitat, però no vull oblidar mai ni com em vaig sentir, ni la lliçó que un cop més em va donar ella. Evidentment que puc perdre els nervis en alguna ocasió, com totes les mares i tots els pares, com tots els humans. Però no puc perdre l’oportunitat ni les ganes de demanar-li perdó. D’ensenyar-li que la humilitat és una qualitat que ens ajuda a estimar-nos amb qualitat. D’ensenyar-li que ella també és important i compta molt per a mi. D’ensenyar-li que tots ens podem equivocar, i que tots ens mereixem una disculpa, o poder reparar el mal que haguem fet. D’ensenyar-li que ella té límits però jo també. I Sobretot d’ensenyar-li que tot i que pugui dir “fins aquí podíem arribar” ella també ho pot dir. I que ella haurà de respondre, però jo també, per allò que fem malament.

Tothom parla dels límits que l’hi hem de posar als infants. I crec fermament que són molt necessaris perquè creixin de manera sana i feliç i equilibrada. Però potser no és millor predicar amb l’exemple i mostrant-los els nostres propis límits? Hem de ser déus que no s’equivoquen mai? Els límits no han de ser mostrats amb respecte i civilització? Crec que no podem oblidar que som el seu referent, i que si no ens veuen rectificar, no els podem exigir a ells que ho facin.

Li vaig demanar perdó i ho faré sempre que calgui. Fins aquí podríem arribar! Només faltaria!

A l’endemà, després de reflexionar molt sobre la meva reacció, vaig fer-me el propòsit de que fós millor. Vaig exigir-me que ho havia de fer bé i multiplicar el meu raciocini maternal. Ho vaig fer. Vaig elevar la meva consciència al quadrat. Vaig posar els mateixos límits però d’una manera molt més respectuosa i amable. I aquesta petita meva em va continuar donant lliçons. Va començar a canviar aquesta conducta que tant em molestava i que creiem que havia de ser el seu primer límit. I avui m’ha donat un pam de nas i s’ha passat el matí “practicant” la nova conducta més adaptativa i respectuosa. La que per ella és nova. Tant que potser no cal… Igual que com quan aprenen a posar coses dins d’altres, que s’hi passen el dia sencer.

És increïble veure com creix i com va sent conscient del seu propi ésser i de la seva pròpia conducta i relació amb l’entorn. Avui em sento feliç. Em sento satisfeta i orgullosa d’ella i de mi mateixa, i del massopare. I m’he perdonat per haver passat un límit, i he perdonat al massopare pel partit de paddle de dissabte (lamarequeelvamatricularambelsseuscompromisosinel.ludibles).

I reconec en un altre exercici d’humilitat, que sempre m’havia equivocat. Abans de ser mare diguem que pensava d’una manera molt més conductista, respecte als infants. Com diu l’autora de Cosetes Nostres , des de l’adultocràcia. Però estava obviant la part més important, la part emocional. La part emocional dels menuts i la part emocional de mi mateixa en la meva nova condició de mare. Un cop més, veig i reconec que estava molt equivocada. I que un antic “jo mai” o “jo sempre”, depèn de com t’ho miris, m’explota a la cara emmerdant-ho tot.

Jo també creixo amb ella. I que continüi així!

Alterant les rutines.

Aquests dies estic de vacances. Iujuuuu. Doncs tinc la mateixa quantitat de rutines que sempre però diferents. Estic acompanyant la petita en el procés de familiarització a la llar d’infants. Crec que en algun post ja us n’havia parlat d’aquesta llar d’infants-miracle. La familiarització la pots fer de la manera que necessitin els nadons i les famílies. En el nostre cas, aquest any, com que ha coincidit amb les meves vacances (que no amb les del massopare, per mala sort), doncs la familiarització l’estem  fent amb toooota la calma i tot el temps del món. Això vol dir el següent:

La primera setmana ens vam llevar rutinàriament quan la petita va decidir: mai abans de les nou del matí. Dutxa conjunta, esmorzar conjunt i cap a la llar conjuntament. Ens hi vam quedar la resta del matí, va dinar allà en companyia meva, una estoneta més allà i au! cap a casa. Als dos metres de la llar cada dia la petita s’hi adormia. Estava tan cansada que dormia al voltant de dues hores. I això m’ha donat temps per dinar tranquil.lament, fer la migdiada o escriure al blog, o simplement mirar La Riera i els seus nens abandonats. Les hores que hem estat allà entre d’altres coses que després us explicaré, han donat per jugar juntes, donar el pit (el poc que encara vol durant el dia), donar-li l’espai perquè ella es vagi desenganxant de mi i vinculant amb l’espai, els companys i les àviestieteseducadores. Al seu ritme, respectant-li els temps i les capacitats. Acompanynant-la.

La segona setmana i al final de la primera, ella estava molt contenta, campant lliurement sense mirar enrera per la seva estança, sortint al pati. En dues paraules: ignorant-me vilment. I he cregut que era el moment de provar de marxar uns minutets, al vestíbul, on sento què passa a l’estança i des d’on puc espiar darrera la cortina sense que em vegi. I la veritat és que ha anat molt millor que el curs anterior! Si que ha plorat, però només uns minutets curtets i s’ha deixat consolar per les àviesitieteseducadores, iniciant així el seu vincle i la seva relació de confiança.  Potser demà m’animi a marxar a dinar i tornar a recollir-la quan acabi, o a anar a fer un cafetó i llegir el diari. No ho sé. No em vull avançar… ja ho veurem. Vull seguir com fins ara, anar decidint en funció del que és millor per ella, amb temps, amb calma, i sense expectatives que no es puguin canviar. Estic molt contenta de com està anant i cada dia em sento afortunada de poder oferir-li aquesta llar d’infants a la meva petita i de que sigui municipal! De fet, al poble no n’hi ha cap d’altra!

Però l’objectiu de l’entrada no és ni refregar-vos que estic de vacances (Us he dit que estic de vacances???), ni alegrar-me de la llar d’infants-miracle que tenim, ni explicar-vos la familiarització de la petita. El que passa és que m’embolico.

El que us volia explicar és que, fent aquest procés així, coincideixes amb d’altres pares que també estan en el mateix punt, i xerres amb ells i amb les àviesitieteseducadores i fins i tot amb la recepcionista i la directora del centre. I és d’allò més enriquidor. I l’altre dia , en un moment de tranquil.litat on la majoria dels infants descansaven o jugaven encuriosits amb una capsa plena de sorpreses va sorgir una conversa que em va fer reflexionar molt. Era entre un pare, una de les àviesitieteseducadores i jo. Parlàvem sobre les rutines de cada nen/a, per dormir, per menjar… i de com havíem afrontat cada família aquestes rutines, i de com influïa això en el funcionament del grup. I la veritat és que gaire temps no l’hi havia dedicat al tema, perquè sempre hem deixat fluïr les coses amb la petita, dins de les nostres possibilitats. Però precisament per això, la conversa em va obligar a cercar paraules al que sempre hem fet. Parlàvem de com influeix el trencament de les rutines en els nanos. L’altre pare comentava que si la seva menuda no dorm a tal hora després no s’aguanta ni ella. I l’àviatietaeducadora comentava que moltes rutines no eren viables allà, perquè elles no són la mare, ni el pare, ni l’àvia… i que s’en creen d’altres de pròpies de l’estança però que els primers dies costa. I jo els comentava que amb la petita hem intentat no seguir mai rutines. I que sempre ens hem adaptat a les seves necessitats immediates. Sempre que hem pogut, almenys. Per exemple, si no vol menjar més no l’obliguem perquè assumim que ja no té més gana. I que ja berenarà més, en tot cas. Això si, si no menja més perquè no vol allò, sense fer cap drama ni cap escarafall, no l’obliguem ni la forcem, però tampoc li oferim un pla B. O per domir, no hem forçat mai horaris. Mai l’hem forçat a fer una migdiada a tal hora, o a tal altra. Però si té son li facilitem que dormi, allà on sigui, mai en un bressol, per no crear-li la necessitat. El bressol sempre ha estat per la nit i a les fosques. Perquè amb el que ens agrada voltar, si l’encadenem al bressol i a la tranquil.litat de l’entorn, la torturarem cada cop que vulgui dormir i no serem a casa.

Però en realitat la primera afirmació que he fet és mentida. Si ho penso bé, si que l’hi hem, d’alguna manera, fomentat rutines. La diferència , però , és que hem intentat que aquestes no responguin a les nostres necessitats  sinó a les seves. És a dir: no li hem fomentat mai que dormi després de dinar si ella no té son. Però a la nit, com que a partir de les 20h o 20’30h ja no s’aguanta els pets, doncs si que vam anar induint rutines per ajudar-la a asserenar-se i a agafar la son amb més pau.  O si li agafa la son en plena sortida familiar doncs portem la motxilla de porteig per ajudar-la a agafar la son. O hem intentat mica en mica, que els àpats fossin amb la mateixa estructura i en horaris semblans, per afavorir-li l’adquisició d’hàbits en un futur. Però aquests exemples són sempre flexibles, perquè entenem que té molt de temps per anar adquirint hàbits, i que aquesta adquisició serà conseqüència inevitable de la seva maduració i adaptación al medí, més que no un objectiu  en si mateix. Si no té son, doncs no forcem que s’adormi. I si no té gana, doncs retirem sense problemes. Així li responem a les seves necessitats de manera respectuosa amb el seu desenvolupament normal i li facilitem. O almenys ho fem amb aquest objectiu.

Fa uns dies, l’autora del bloc Cosetes Nostres, en un comentari que va fer en un post meu, parlava d’adultocràcia. Em va agradar el concepte. I crec que va lligat amb això. Veig famílies que s’encaparren amb rutines que en realitat responen a la necessitat o preferences dels adults, i ben poc a la dels infants. I crec que és un error… Espero no equivocar-me, perquè ho tenim fotut si no tinc raó! Crec que és un error perquè normalment aquests pares i mares acompanyen aquestes rutines molts cops de comentaris fruït de la frustració. Per exemple: Ostres! És que no hi ha manera que s’adormi! Portem mitja hora intentant que es mengi la papilla!No hi ha manera que s’estigui quiet al cotxet!

En canvi quan les coses es deixen fluir i no et crees unes expectatives tan altes, o amb criteris teus i no de l’infant, no tens aquest sentiment de frustració tan sovint. I dediques el temps a coses més productives… jugar, riure, gaudir, abraçar… Crec que l’adultocràcia porta a dinars desagradables i mala relació amb el menjar, o a moments de crispació, o a frustració de pares/mares i fills…. I no crec que sigui bo.

Si una cosa m’ha ensenyat la petita, és que igual que a mi m’agrada prendre les meves pròpies decisions i que els que m’estimo me les recolzin i respectin… ella també té aquest dret: el de formar-se un criteri, i ser  acompanyada en la formació d’ella mateixa. Que jo no sóc qui per marcar-li quines són les seves necessitats de supervivència, però si que hi he de respondre.

I tot  això no vol dir que no li vulgui posar límits, com segur que algú que estigui llegint això pensarà… No! Vol dir que entenc que aquests límits han de ser sempre respectuosos amb l’infant i que han d’ajudar-la a expandir-se, perquè els necessita. I que no m’els he d’inventar jo només  segons els meus desitjos, necessitats o mandres, perquè això el que fa és limitar-la a ella en el seu propi creixement. En tot cas, han de respondre a l’equilibri entre les necessitats de tots, incloses les seves.

Però segur que més endavant hi tindré moltes més coses a dir, sobre límits i educació. Ara tot just estem començant. I encara sóc una “demo” en la matèria. De moment, seguiré alterant les rutines sempre que faci falta! Que per alguna cosa som els inventors del propi SMCP!

Vull passar amb nota.

Avui ha acabat el curs a la superllardinfantsdelpoblequeéslhòstia. I parlant de cursos us confesso que sempre he estat, amb els estudis, de la llei del mínim esforç. I com que tinc una “làbia” ( i que em perdoni Pompeu Fabra) que déu n’hi do, doncs sempre, amb una lectureta, havia pogut passar els exàmens amb la nota suficient com per aprovar i que no em toquéssin els nassos: bens i notables, algunt sufi i també algún excel.lent…. mai matrícules ni suspensos. Però ja us vaig dir que la maternitat m’ha capgirat, i resulta que aquest curs de ser mare el vull passar amb nota. I per això l’autoavaluació l’he de fer bé. De fet ha de ser avaluació contínua. I a arrel del post de l’altre dia, doncs el meu cap va seguir donant-hi voltes… i em van sortir més coses a valorar. Una de les peces que em va quedar al teler va ser el tema de la baixa per maternitat. La vaig ajuntar amb les vacances. De manera que van ser 16 setmanes més 30 dies. I les hores per alletament, a part de que no m’ho haguessin deixat fer, les vaig voler guardar per això, per alletar. No directament, sinó per a treure’m llet amb la maquinota sideral perquè el meu home l’hi donés amb el biberó a l’endemà. I això tornaria a fer-ho. Però segurament , si decidís tenir un altre fill, em dedicaria a estalviar o a vendre propietats (si és que en tingués) per tal de poder-me demanar una excedència d’almenys un any més a partir de la baixa per maternitat. Ai, si… que curta s’em va fer… i quina poca necessitat que tenia de separar-me’n. A més, sincerament… canviar la meva petita pels meus caps desastrosos no era la il.lusió de la meva vida… Una altra cosa que faria millor és abandonar-me a la maternitat molt abans, des del minut zero. Després del naixement de la petita, però no gaire després vaig intentar fer coses que abans hauria fet encantada, essent-ne al centre organitzador i dinamitzador. I el resultat va ser sentir-me totalment com un peix fora de l’aigua. I això em va fer patir. Segurament, si no ho hagués fet, no m’hauria allunyat tant de les coses que m’he allunyat. I que consti que me n’he allunyat perquè no em fan bé, però potser essent més conscient de la meva nova situació i dels meus propis canvis abans, no me n’hagués sentit tan lluny i no hagués sabut que em feia mal. I ara potser m’hagués estat més fàcil tornar-hi. Mantinc els meus desitjos d’aquell moment, d’integrar la meva petita a la meva vida. Però hauria d’haver estat conscient de que la meva vida havia canviat  i que ja no m’interessava el mateix que unes setmanes abans. I finalment (almenys fins que se m’acodeixi una altra cosa), el que faria diferent, si aconseguís negociar-ho amb el meu company, seria parir a casa. Tenim la sort de viure a cinc minuts de l’hospital. Així que em sentiria segura fent-ho a casa. Ara és fàcil dir-ho, perquè he parit sense necessitar a ningú. Abans ho sabia, però ara ho he viscut. I no ho diria a ningú que no fós capaç d’empatitzar i respectar. O millor dit, no ho diria fins que ja fós fet. Perquè una altra cosa que no repetiria és posar-me a mercè de judicis insensibles, impertinents i superficials. Fan mal. I lligant amb el part a casa, que suposo que no és res més que seguir el meu instint, crec que això ho he fet molt bé i ho tornaria a fer: seguir el meu instint de mare. A més en el meu cas ha tingut molt mèrit (porque yo lo valgo!) ja que seguint-lo he trencat sense dubtar un munt d’idees preconcebudes que havia anat forjant durant anys, fruït de no haber-ho viscut, o d’escoltar les fonts equivocades, o bé d’escoltar malament. Sense dubtar i amb l’humilitat de qui reconeix que ha estat molt equivocat, m’he desdit de “tot” i he deixat de pensar, moltes vegades, per passar a ser mamífera, mama i dona: tant en el part, com en el post part com ara en la criança de la meva petita gran filla. I això ho mantindré sempre, o això intentaré, i espero adonar-me’n si un dia deixo d’escoltar-me, escoltar-la i escoltar-nos. Ara crec que si, que ja em dóno per avaluada…No ho he fet tan malament, o això m’agrada pensar. La prova està en el somriure de la meva petita.

I ara què mengem??

Quin guirigall això d’alimentar un nadó… Sembla fàcil, oi? si, si…

Primer l’alletament, que en les seves etapes inicials de fàcil no en té res. Ja us ho vaig explicar en un post sobre la lactància. Després, treient algun momentet d’inseguretat amb les crisis de creixement i amb el retorn a la feina, es torna més o menys fàcil. Però arribes als sis mesos… I t’agafa una mala llet que ni te l’explico… Però en surts airosa i te n’adones que te la podries haver estalviat, sobretot quan la nena fa deu mesos i els pots de llet de fórmula continuen sense ser oberts. Però també cap als sis mesos (nosaltres un pèl abans per logística) arriba el moment d’introduir l’alimentació complementària. A partir d’ara AC, que això de les inicials fa expert.

És aquí quan comença el guirigall. Abans una mica també, però amb informació i recolzament, t’en pots sortir força airosament. Hi ha una divergència d’opinions en el tema que no te l’acabes. Hi ha la veïna que et diu que els seus fills amb sis mesos ja menjaven el mateix que ella, amb sal inclosa (pot estar agraïda que els seus fills conservin els dos ronyons). Després hi ha els pediatres que et diuen cadascú la seva. A part de dir-te què pot menjar i què no pot menjar el teu bebé (moltes vegades quan tú ja l’hi has introduït als sis, el que suposadament poden a partir dels 10), n’hi ha que et diuen bestieses com que si no li dones llet de continuació tindrà dèficit de ferro. També n’hi ha que et donen quatre fruïtes i cinc verdures i l’hi has de donar totes juntes, i pesades amb balança. A més, és obligatori donar-li triturat, si o si. A vegades en trobes algun de més obert que troba bé que li donguis fruïta per llepar, o que en comptes de quatre fruïtes t’en deixa donar-li sis. Després hi ha els defensors del Baby Led Weaning, a partir d’ara BLW, que això de les inicials fa expert. Normalment són defensores. Et miren amb ulls de suspens i fan silenci quan els expliques que la majoria d’aliments els tritures. En realitat el silenci i la mirada volen dir: no t’ho vull dir perquè sóc super respectuosa amb totes les opcions però et diria que ho estàs fent molt malament. I paral.lelament a tot aquest guirigall, tu continues fent amb l’alletament. Per a alguns ara ja és innecessari i ja hauries d’anar-ho deixant (alguns d’aquest grup són pediatres i metges de família, encara que no tots), per a altres, és el millor que li pots donar, per a altres (la sogra, per exemple) si la petita es “salta un àpat” no ha menjat encara que t’hagi deixat seca de tant succionar (aquests últims, els de la sogra, fan molta ràbia). I, a més, per a tu, l’alletament ha arribat al punt on és fàcil, relaxat, pràctic i nodridor a tots nivells tant pel nadó com per la mare, i on més clar tens que si has pogut arribar fins a aquest oasi, ara si que  no tens cap motiu per a deixar-ho.

Als pediatres que no s’actualitzen i que deixen que les mares en sapiguem més que ells sobre alimentació complementària dels bebés de 0 a 2 anys, els diria que pel bé de les mares i pares deixin d’incordiar, que creen fins i tot conflictes familiars i/o de parella (no és el meu, però en conec casos). Que fins que no s’actualitzin, assumeixin que no en saben i derivin les famílies als entesos corresponents. Dic pel bé de les mares i pares, perquè pel bé dels nadons molts cops ens n’encarreguem les mares i els pares, informant-nos degudament.

A les veïnes, les sogres i altres “entesos” en la matèria els diria que ja que no tenen l’obligació d’informar-se, pensin si algú els ha demanat l’opinió i s’ho pensin dues vegades abans d’arriscar-se a emportar-se una bufada. I que si no poden reprimir les ganes de donar la llibertat a la seva llengua, que escriguin en un blog, com jo, que no se li és bo o no, però desfoga que dóna gust.

I a les mares (no he trobat pares en aquest grup) que fan BLW extrem els diria que ho sento, que sóc mediocre, ja ho sé, però que a mi el SMCP em funciona a la perfecció. I que m’agrada ser mediocre perquè la imperfecció em fa tenir ganes de millorar, a banda de que amb les galetes de plàtan es fot unes ennuegades que ella no es posa blava de miracle però jo em poso verda i de tots colors. A part, també els diria, que si: que comparteixo que el sucre refinat és parent del diable, però que un pà de pessic és dolç aquí i al japó, i que l’hi busco un equivalent sa (panela, melassa d’arròs…) perquè a qui em faci pel meu aniversari un pastís de dàtils li fotré per allà on no sona.

Lligant amb el tema de les textures hi ha tota l’aventura dels triturats i sencers. El triturat no fa por, i això per a nosaltres ha estat un gran recurs, tenint en compte que encara no té dents i que alguna cosa havia de menjar a la llar, ara que no vol ni sentir a parlar dels biberons, hi hagi aigua, llet materna (a partir d’ara LLM, que això de les inicials fa expert) o vodka amb taronja. Però no t’hi pots quedar anclat, ja que la criatura, molt a pesar teu, demana créixer i vol robar-te el pernil pota negra que tens al plat. I els sencers, sobretot sense dents, és tot un aprenentatge…. Per a mi està essent molt divertit, però el meu marit s’està plantejant arrencar-li les dents  així que li vagin sortint per mantenir els triturats fins que en faci 18, de la por que li fa, tot i que també ho va superant. I no us explicaré detalls perquè seria molt llarg, ja que estem sent molt flexibles i canviants, que és el que té aplicar el SMCP. I igual que a mi m’està agradant trobar el nostre camí junts, no vull embolicar a ningú amb les pedres i dreceres que ens hi trobem.

Conclusió: I ara què mengem? Menja el que vulguis però no ens mengis l’olla! (a partir d’ara, NEMO, que això de les inicials fa expert).

I afegeixo un: Gràcies!

A pregunta sàvia… la veritat és que me la pela!

Afirmació (A): Si la portes sempre a coll s’hi acostumarà!

Resposta (R): Només faltaria, senyora!

A: Ja pots anar deixant de donar-li el pit.

R: Si, clar, perquè tu ho diguis.

A: Hauries d’anar canviant-la d’habitació, després et costarà més.

R: Ostres! Podries haver dit abans que tenies una bola de vidre!!!!

A: Estàs boja!!! Jo ni de conya volia parir amb dolor! Jo vaig demanarla (l’epidural) només entrar!

R: Em sembla fantàstic! Però… què representa que he de fer amb aquesta informació?

A: Ui… si te la poses al llit ja no la treuràs mai més!

R: De veritat? Es portarà els ligues al meu llit quan sigui adolescent??? Espero que canvïi els llençols!!!!

A: Aquesta nena està molt emmarada!

R: Home… només faltaria que estigués enveïnada, o enfruïterada, o encarnisserada… no creus?

PREGUNTA (P): Encara li dones el pit?

R: Si. Tens problemes de visió? Conec un oftalmòleg molt bo. Quan la petita acabi et busco la targeta.

A: L’hauries d’abrigar més, que fa fred.

R: Tinc una nena esquimal i no me n’havia adonat? Estic fatal!

A: És massa petita per a menjar maduixes (et al).

R: La propera vegada que tingui sis mesos ho tindré en compte. Li prometo.

A: La llar d’infants li anirà molt bé. S’espavilarà molt!

R: Més encara?

A: Ostres! Encara no té dents!! Va tard!

R: Si? Quina hora dius que és?

P: Fins quan li donaràs el pit?

R: En cinc minuts acabarà*

* Aquesta la vaig llegir, crec que de l’Alba Padró. No n’estic segura de l’autoria, però me la vaig apropiar perquè em va semblar brillant.

I la més genial de totes:

P: (Formulada per algú que no té fills) On acaben les necessitats de la mare i comencen les del nen?

R: (Me l’he callat mossegant-me el llavi inferior) Segurament en algun lloc i moment on decideixin mare i fill, i que segurament coneixeràs quan en tinguis un.

CONCLUSIÓ: El que jutgen els altres sobre com crio, estimo, acompanyo o cuido la meva petita, dit brusca però sincerament… me la pela! Amb el que ens divertim no ens esguerraran la festa!

Els virus pebroters

Hi ha un món paral.lel que no coneixem fins que els nostres petits no comencen a la llar d’infants. El món dels virus dels pebrots. Dels pebrots no perquè afectin a les pebroteres, sinó perquè els toquen, i molt!

Hi ha un abans i un després dels primers virus. L’abans és agradable, tranquil, de coneixença amb el teu nadó, vas fent, el nadó es va desenvolupant, vas al pediatra a medir, pesar i vacunar i a no fotre-li ni cas a les seves pautes alimentàries. Però arriba un dia en que el teu nadó comença a la llar d’infants. I et penses que els problemes més greus que tindràs són la seva adaptació i el teu sentiment de culpa. Però no… Hi ha una cosa pitjor… els virus pebroters.

Està clar, que hi ha poques coses pitjors que veure el teu fill malalt. Amb cara de patiment, ullets petits, demanant braços i pit constantment, calent com una estufa de butà… Però una d’aquestes coses pitjors és deixar-lo amb algú per anar a treballar, encara que sigui de la més absoluta confiança. Les primeres vegades (i no sé si s’acabarà mai aquesta sensació) sents que li estàs fallant, perquè l’únic que demana ets tu. I tu marxes. Però després de la primera vegada , sempre hi ha una segona. I de la mateixa manera que t’adaptes a haver d’anar a treballar, t’adaptes a haver de deixar el teu menut amb els avis, o la cangur… I de fet, crec que la missió dels virus pebroters és aquesta, ajudar a la mare a disminuir el sentiment de culpa i la pena cada cop que et separes del nadó. I ho fan molt bé, perquè aproximadament setmana si, setmana no, fan acte de presència, els molt mal parits!

Per altra banda, estic cada cop més convençuda de que tenen una altra missió… Millorar l’aferrament entre mare i nadó. Dic entre mare i nadó, perquè el pare, que és menys massoca que la mare, en general acostuma a delegar de bon grat una gran part de les cures intensives que necessita aquell petit tros de carn en què s’ha convertit el nadó. Llavors, la mare, que està en el fons encantada de que el massopare no interfereixi entre l’enganxamenta que hi ha entre mare i fill/a, té en braços constantment la criatura, li fa petons, li fa carícies constantment, li pren la temperatura el més suaument possible, es desperta constantment a la nit quan el nadó es queixa, i un cop més, la funció sanadora de la lactància materna fa acte de presència. Ofereix l’únic aliment que tol.leren, consol i contacte físic. I un cop més es confirma que no vull deixar l’alletament fins que deixi de fer-nos tan de bé a les dues. I de rebot al massopare, que ja l’hi està bé que siguem nosaltres qui ens n’ocupem intensivament aquests dies. A més, també augmenta l’aferrament ja que , les famílies que fins que els virus pebroters fan presència no havíem collitat, ara ho fem. I resulta que li agafem el gustet. Però té conseqüències, i es mereixen un post a part, així que ja en parlarem.

La gamma de virus pebroters és amplíssima! en tres setmanes hem passat unes angines víriques, una otitis, tos i mocs. I de tot n’hem après: la millor hora per anar a urgències és a la matinada. L’apiretal és miraculós. La millor manera d’administrar-lo és el contagotes. L’alletament fa patir menys a les mares, perquè saps que no està sense menjar. Els banys d’aigua tèbia ajuden molt a baixar la temperatura, i com més estona duren, millor. Et fas més fort i te n’adones de que tanta tranquil.litat no és eterna, i augmenta el teu nivell d’alerta. Has de fer cas a la pròpia intuïció (un cop més): si la notes calenta, segurament tindrà febre; posa-li el termòmetre. Etc.

Ara ja estem esperant el virus de la panxa, que encara no ha fet acte de presència, però segur que és el proper. Just abans de les varicel.les i d’altres tragèdies pebroteres.

Que la fuerza nos acompañe!

CASUMCONYILAMAREQUEMVAPARIR… QUINA SETMANETA!

Tants dies sense escriure i he hagut de fer una llista de tots els temes sobre els que vull escriure… Però al final, m’he decidit pel darrer… Sincerament és el més intens i complert… i m’estalvio algún post, ja que , tal i com han anat les coses, puc treure diversos temes. Aprofiteu que estem d’oferta!

Bufff… per on començo? Bé, primer us explicaré perquè fa rants dies que no escric, i tinc l’esperança de que la resta vagi sortint solet i sense entrebancs… Anem al gra. La petita ha començat la llar d’infants. Motiu: ara els dos treballem de matí, i per tant, com que va una mica retrassadeta de desenvolupament i encara no se sap cuidar soleta, doncs hem hagut de recórrer a la llar d’infants.

Us explico una miqueta més sobre la llar. Vivim en un poble molt petit. Per tant l’elecció de la llar no ha estat pas un problema: només n’hi ha una. I la veritat és que som molt i molt afortunats. Segueix un model educatiu fantàstic: respectuós amb l’infant i el seu desenvolupament, incloent la família com a part del procés, gens encorsetat ni absurdament acadèmic, amb menjar 100% ecològic, de temporada i de proximitat, amb unes educadores que més que això són àvies, tietes i padrines formades en la matèria. I una particularitat fantàstica és que igual que els infants i les educadores, els pares són part igual de la llar. I què comporta a efectes pràctics? Doncs entre d’altres coses, que la familiarització és lliure i cada família la pot fer en funció de les seves necessitats i possibilitats i sobretot en funció de l’infant. La primera setmana va ser el meu company qui, cada dia hi anava un parell o tres d’horetes amb ella, i s’hi estava, jugant amb la petita i amb els altres nadons, donant un cop de mà a les tietesiavieseducadores. Donant-li un missatge de que aquell lloc forma part de la vida familiar, acompanyant-la, dient amb fets que aquelles dues adultes són totalment de fiar i que hi confiem. La segona setmana ha estat meva. Ai…. la segona setmana! He fet el mateix, però durant més hores. I m’ha tocat (o m’ha encolomat) la part difícil de fer un pas més: el de deixar-la a l’estança amb les tietesiavieseducadores i els altres infants, i sentir-la bramar des del vestíbul de la llar, deixant que fóssin elles qui la consolessin… Ha estat molt dur. Molt. M’he sentit mala mare, he plorat, he sentit que l’abandonava. I això que només eren uns minuts. No podia suportar sentir-li els plors i no anar a abraçar-la i dir-li que tot estava bé. Però sabia que havia de deixar que es coneguin mútuament.

Però el pitjor no és això. El pitjor és altre cop la maleïda incomprensió. He hagut de sentir que sóc una exagerada i que no n’hi ha per tant. I curiosament qui no m’ha mirat extrany, no eren precisament les persones més importants a la meva vida. I començo a estar-ne una mica farta, de sentir-me rareta o incompresa per viure tan intensament la meva maternitat. Què he de fer per no sentir-me altre cop així? No parlar-ne sinó és amb persones que senten de maneres semblants la maternitat? Tancarme en el micromón de les tribus de mamis? No em va aquest rotllo i no vull fer-ho, tot i que ho entenc i ho respecto, i a vegades em sento temptada de crear una associació. Però què voleu que us digui?! preferiria que la gent que tinc a prop no em jutgés, sinó que simplement em digués que està bé, que sóc una bona mare i que aquests sentiments són normals i desapareixeran. Tan difícil és? Però potser he de deixar d’esperar això de certes persones. Però em costa no compartir això que em fa tan feliç amb segons qui: la meva maternitat.

A més, per rematar-ho, li confirmen l’horari al meu company i no podrà portar-la a la llar. Hem de buscar a algú que la porti! A sobre de que hi haurà d’anar, ho farà amb algú que no coneix! Terror! Altre cop les mateixes sensacions i angoixes! Després de moure algunes fitxes, li demanem a una persona de total confiança, amb 18 anys d’experiència amb nadons, i recursos de sobres. Però no deixa de ser una desconeguda per a la petita. Què hi farem!

Després ha vingut la tercera setmana. La xunga de veritat. La definitiva i mortal tercera setmana. La maleïda tercera setmana. La refotuda tercera setmana. La p**a tercera setmana. Arriba dilluns i s’hi ha de quedar tot el dia sense nosaltres! Quin patir!!! Tot el matí pendent del telèfon! Les tietesiavieseducadores enviant-me whatsapp  amb fotos i trucant-me per informar-me! Si, això també ho fan i les adoro per això!  Em diuen que ha menjat la fruïta, que ha dormit a estonetes, i que plora de tant en quant però para. Però no riu. NO RIU!!!! Ella que tot el dia ensenya aquelles genives desdentegades que la fan semblar una petita velleta adorable!! NO RIUUUUU!!!! Informo al meu cap  (no demano permís) de que marxaré al migdia a rescatar-la! Que per ser el primer dia ja n’hi ha prou! I volo cap a la llar! Arribo i està dormint, amb la cara vermella d’haver estat plorant i tota suada. M’assec allà, al seu costadet i  parlo amb les tietesiavieseducadores. Em deu haver sentit entre els seus somnis i es desperta. Em mira amb els seus ullots amb una mirada que diu: mala pècora , abandonadora de filles precioses!!! i es posa a plorar. L’abraço com mai, i li dóno el pit. En vol. I de seguida es posa a jugar amb la panera dels tresors, com si res no hagués passat. Em quedo una horeta amb ella, jugant allà. Li dono aquell dinar tan bo que els donen i se l’acaba tot, tot i que abans no n’havia volgut. Marxem les dues alleugerides cap a casa.

A casa, dorm dues hores al sofà, cosa que no acostuma a fer. O està molt cansada d’estar tot el dia en tensió o és un presagi del que vindrà. O les dues coses.

El dia següent va millor. En les fotos que m’envien les tietesiavieseducadores se li veu una expressió molt més relaxada. Se la veu compartir panera amb d’altres nadons. Tranquilitza. Faig el mateix, la recullo, pit, jugar durant una bona estona, dinar, jugar i marxem. Dues hores de migdiada altre cop.

Durant la matinada passa una cosa curiosa. No m’escolto. Està dormint inquieta. Però ho atribueixo a tants de canvis. Me la fico al llit perquè dormi millor  i tingui el pit a mà sempre que ho necessiti i la noto calenta. Però fa dies que diem de canviar el nòrdic perquè acabem dormint destapats. Fa calor, així que em dic que dec estar exagerant i no en faig cas. Al matí es lleva rient com sempre tot i que té son. Però va a la llar i passa el matí força millor , tot i que fent moltes dormidetes. Està tranquil.la em diuen. Però al migdia em truquen per dir-me que té febre, que està a 38’3. J**er! Caldria que la primera febre de la petita fós tan aviat? Caldria que fós a la p**a tercera setmana? Doncs es veu que en la meva vida anterior devia ser molt molt i molt dolenta… Torno a informar (no demanar permís) al meu cap de que marxo a rescatar la meva petita. I volo! Està calenta, mimosa, feta un bitxet bola sobre el meu pit. I em poso a plorar només agafar-la. Em sento culpable de no haver fet cas del meu instint, d’haver-li fet passar un matí enfebrat a la llar, on ecara no està del tot adaptada. Sé que no hauria de sentir-me així, però m’hi sento, i no tinc ganes de que ningú em digui que en faig un gra massa, així que m’ho passo sola. Vaig informant al meu company que també té un punt d’angoixa des de la seva nova feina. I a sobre, la feina, en ser recent, no li permet encara demanar favors o gastar dies personals. Així que em toca a mi portar el pes de la situació, tot i que em sembla que ho faria igual, perquè no em surt de viure-ho diferent.

Això era dimecres, i fins avui dissabte l’hem estat ballant. El dijous va estar amb la persona que la porta a la llar. Que si ja hi confiàvem, ara més! I a la tarda amb els meus pares, que encara no s’hi havien quedat mai. I divendres amb la veïna, que és un amor i després amb els meus pares també. Ha estat dur per a mi. La primera febre i em sembla que li he fallat. Com que divendres a la tarda encara li pujava amb pics de 39’5ºC vam decidir portar-la al metge. Abans havíem fet consultes telefòniques a sanitat respon i ens havíen tranquilitzat i donat instruccions. L’estrena de l’Apiretal ha arribat! Properament a la seva llar, un ml. d’Apiretal! La pediatra em mostra unes enormes i tacades de blanc angines! Però ho hem fet bé. No hem de fer res més del que fèiem, ja que són víriques. Banyeretes d’aigua tèbia, apiretal cada 6-8 hores, mimos, pit, molt d’aprenentatge i moltes emocions!

En la tercera setmana ha anat sola a la llar, l’hi ha portat una desconeguda, ha estat amb tres “cangurs” diferents, ha tingut febre alta durant tres dies i mig, ha vist discutir els seus pares, plorar la seva mare i sobretot, ha sobreviscut ella i el seu somriure encisador. Aquesta nena pot amb tot! Visca!

Una altra cosa que he pogut veure, és la cara més dolça de la lactància. La no només nutritiva i hidratant. La del consol. La de donar seguretat. Aquests dies només ha menjat la fruïta al matí, potser perquè és freda i li devia consolar el mal de coll, a part de coincidir amb una hora no febril. I només ha volgut pit a tota hora. Ha passat de plorar desconsoladament a adormir-se al pit. A demanar-lo cada deu minuts. I lluny de molestar-me o esgotar-me, a mi també m’ha consolat. M’ha permès tenir la sensació que la compensava per l'”abandó” que li estic fent. M’ha reafirmat en el desig de seguir. Perquè li fa bé i perquè em fa bé. No havia conegut amb aquesta intensitat aquest poder que tinc com a mare. I em fa sentir molt bé dins de la tempesta d’emocions i sentiments que he viscut aquests dies.

Espero que la quarta setmana comenci molt millor!

Em desitjo ànims!