Fetes un nus

La petita està a punt de fer un any. Està a punt de fer-se gran. I fa por. Intento acompanyar-la mentre creix, i tot i que em costa deixar-la anar, ho faig. Quan la portejo sóc jo qui em sento més segura, en saber que ella està millor que al cotxet. Quan dormim juntetes sóc jo qui dorm millor, perquè ella té tot el que necessita. Quan aprèn a moure’s i cau i surt un nyanyo, i la consolo amb una abraçada i paraules dolces sóc jo qui es consola, perquè ella se sent recolzada i estimada.

image

I quan se n’adona que es fa gran i no vol adormir-se un cop a tingut tota la teta que ha volgut, perquè s’en recorda que ha d’aprendre a ser autònoma, i vol comunicar-se i escalar per tot arreu, però a deshora, l’abraço, i ens anem fent un nus. Ben juntetes i cada cop més unides. I per uns instants ella torna a ser petitona, mica en mica. I jo la torno a sentir com a una part de mi. Ens anem fent un nus, fusionant-nos. Sincronitjant respiracions. Confonent les mans, les cames. Esquena contra el pit. Despullades. Pell amb pell com quan la vaig ajudar a neixer i ella em va ajudar a sortir del forat a mi. I la sento calenteta. I amb la suor recordo com fa gairebé un any, me la posava al pit mullada i relliscosa. I encara m’emociono. I m’en recordo que sóc mare. I que aquests moments on ens fem un nus no poden ser eterns. Perquè ella té molt per expandir i jo necessito perspectiva per veure-la i viure-la en plenitud.
Però quan es fa de nit i ens quedem soles, ens ho podem permetre, mig en secret. És aquell moment nostre, on en la foscor de l’habitació ens relaxem juntes. I penso en el dia. En què ha après. En què he encertat i què he de millorar. I sobretot penso en quant l’estimo i en tot el que ens queda per avançar juntes però no fetes un nus. Però permetent-nos la fusió quan una de les dues ho necessiti. O simplement quan ens vingui de gust. Com aquesta nit. On sóc jo qui s’ha asserenat ajudant-la a relaxar-se marcant un ritme suau de respiració fins que els dos ritmes s’han confós com si fossin un de sol.

Anuncis

I ara què mengem? Part II

A veure… ja us he explicat diverses vegades, i si seguiu el blog ho sabreu de sobres, que nosaltres utilitzem el SMCP per a tot, de manera compulsiva. Vull aclarir que això no vol dir de cap manera, que per crear-lo i anar-lo actualitzant, no anem picant d’aquí i d’allà, de mètodes descrits en llibres que no llegim, o d’internet o fins i tot de maneres de fer d’altres famílies. I a més, ara fem i ara desfem i al final trobem un camí ple de curves o ben recte, depèn del dia, del moment o del tema que tractem.

Si parlem de l’alimentació us diré que estem tan i tan contents de com ho hem fet, i ens pengem medalletes cada dia, que em fa fins i tot il.lusió explicar-vos-ho. Potser a algú que encara pensi com ho afrontarà li pot servir per picar-ne una miqueta, o simplement per a decidir com NO ho vol fer. Sigui com sigui, a nosaltres ens ha funcionat d’allò més bé.

Primer advertir-vos de que és un camí més aviat curvilini. I que si no teniu un punt de massoquisme no cal ni que ho intenteu, perquè us fareu un fart de netejar. Un incís perquè entengueu això que us dic. Quan va néixer la petita,  vam decidir que no volíem invertir ni un moment a netejar. I com que , per fi, els dos teníem feina, vam invertir una petita part del sou en algú que un cop per setmana vingués a netejar. Com que tampoc som uns obsessius de la neteja, i som força endreçadets, doncs ja ens anava bé. Jo personalment ODIO molt tot el que sigui netejar la llar. Per tant, podria haver trobat un camí més net pel tema de l’alimentació de la petita. Però com que sóc així de massoca, doncs, ale, el mètode més marrano és el que ens ha funcionat. Almenys pel pas del triturat al sòlid.

Ja se que ara està molt de moda el BLW (que això de les inicials fa expert). I això últim ho he dit amb veu de “pija rematada”. Siiii, ja ho sé que ho recomanen a tot arreu. Doncs mira, nosaltres no ho vam fer, almenys al principi i almenys no a rajatabla. Resulta que havia d’anar a la llar d’infants, i resulta que desgraciadament mai li ha entusiasmat el biberó, encara que fós amb llet materna, i encara que tingués molta gana. Jo crec que s’el prenia per supervivència i prou, perquè a la que ha pogut deixar-lo ningú ha aconseguit mai donar-n’hi cap altre. Així que vam haver d’avançar als cinc mesos o inclús abans l’alimentació complementaria. Son pare bé l’havia d’alimentar i s’hi havia de sentir segur. I a mi em feia sentir segura que ell s’hi sentís segur. I així tots estàvem segurs del què fèiem, i la nena s’assegurava la supervivència, de ben segur.

La veritat és que els triturats, si parlem de textures, ens van anar molt bé. De seguida s’hi va enganxar, i quan jo hi era, teta, teta i més i només teta. A la feina em treia llet i així el seu super pare només l’hi donava altres coses a mig matí. La resta biberons de llet materna. Però ara parlarem no de textures sinó d’ingredients. A veure… com dir-ho finament… hem fet una mica el que ens ha sortit de… la babycook! Vam començar per compotes de fruïtes políticament correctes i l’hi barrejàvem uns cereals sense gluten boníssims ecològics sense sucres ni demés (perdoneu) merdes, per afegir calories al tema. I els dies que jo arribava tard també li donava alguna verdura també políticament correcta. I sempre amb oli d’oliva.

A partir dels sis mesos ja va ser un “despelote”, tal i com diuen al país del meu marit. Maduixes als sis i mig , espàrrecs als set, bròquil, llenties als set i mig, peix ja ni m’en recordo quan… olives, seitons i cerveseta… ah, no! això ens ho fotíem nosaltres… Triturat, però ja amb textures: els cereals amb gluten (en poca quantitat) o sense glute sempre sencers: quinoa, arròs, mill, fideuets, etc. I la mar de bé. Tot li anava bé. De tant en quant li donàvem alguna fruïta sencera, o a trossos grans perquè anés experimentant, llepant, jugant amb la llengua… Fins que va començar a trencar-ne trossos grans que s’empassava sense mastegar i ens donava cada ensurt, que vam deixar de donar-li. Ella no es va posar mai blava, però nosaltres si que ens posàvem morats i no pel que esteu pensant. I verds, i de tots colors.

Però fa més o menys uns dos mesets, cap als nou i mig, o deu… no ho recordo exactament, hem començat amb allò de donar-li fregona sempre de postres. Vam començar a jugar amb els trossets i els aliments sencers… Sincerament jo estava ja una mica farta dels triturats i d’haver de condicionar tant els menjars. Però clar, com tot, és un aprenentatge, per a ella i també per a nosaltres, que hem hagut d’aprendre a contenir la respiració i l’impuls d’atacar-la amb el dit a la boca més d’una vegada. Però ara que ho veig amb perspectiva, crec que la cosa ha anat prou ràpid. El tema principal ha estat trobar les textures per començar. Mai sabíem si era prou dura, o prou tova, o si tallar-ho, o si era millor deixar-ho sencer i que mossegués. Al final vam seguir la norma de que si ho aixafàvem amb els dits, ella ho aixafava amb les genives, i ens ha funcionat. Primer feia vasques, cada cop menys, fins que cap ni una. I a partir d’aquí nosaltres vam anar agafant confiança en ella i en nosaltres i ella va anar agafant pràctica. També les textures van anar agafant complexitat. I avui en dia, la molt sibarita, ha avorrit els triturats, i diu que ens els mengem nosaltres. I clar, aquí ha començat la meva imaginació per a fer-li els dinars i els sopars. Però a mi ja m’agrada, perquè sempre m’ha encantat cuinar.
Finalment, pel què fa a mètode doncs pregunteu-li a ella, perquè ens ho ha marcat ella. Sempre hem tingut clar que a aquesta edat la llet materna era la prioritat, així que no l’hem obligat mai a menjar ni ens hem encaparrat mai amb una quantitat o una altra. Així sempre ho hem viscut tots com un joc per anar descobrint. I és el que té l’SMCP! I mica en mica es va anar acostumant a tots els gustos, sense pressions…

Ara, amb 11 mesos, la petita ja menja sola sense coberts, sense triturar i amb un gust que dóna gust! Li agrada tot! No hem trobat encara un aliment que no li agradi, i que duri! I cada cop fa menys merder. Fins i tot, per aprofitar la llet materna que tinc al congelador i que ja ningú li donarà, li faig receptes com ara pans de pessic, puddings de peix i verdures, postres… Estem encantats però ens fem uns farts de netejar que per no voler-ho fer, no ho tenim gaire ben muntat.

Els aliments que millor ens han anat per fer la transició són:

  • Bròquil, espàrrecs, mongetes tendres i pastanagues al vapor, sense tallar, tot sencer o a trossos grans, en la categoria de verdures. El carbassó  i l’esbergínia també tot i que al ser més tova anava millor per a barrejar amb llentíes o cereals.
  • En la categoria de llegums: els pèsols, els cigrons, als quals els treiem la pell. Les llenties també, però van millor ara que ja domina molt més.
  • En la categoria de fruïtes les maduixetes de bosc s’emporten la palma. Tot i que qualsevol fruïta ben madura ens ha estat un bon recurs: préssecs i peres d’aigua, plàtan madur, maduixots, gerds, etc.
  • En la categoria de plats elaborats: hamburgueses de vedella o pollastre supertrinxat amb ceba i cuïtes al vapor, pudding de peix i verdures (llet materna, ou, torradetes d’espelta ecològiques, qualsevol verdura , rap o lluç, passat tot pel túrmix, col.locat en motlles de magdalena de silicona i cuït al vapor),  “tortitas” de polenta amb verduretes al vapor i carn o peix supertrinxats ( barreges la polenta ja remullada i inflada, amb la verdureta cuïta i talladeta a trossets i la carn o peix supertrinxats també cuïts al vapor, i fas “tortites” i les passes una mica per la planxa), ou dur i truïta a la francesa.
  • En la categoria de menjar per a “grans”, el formatge fresc de cabra ha estat sens dubte al top five!

Tot això, us ho dic de memòria ja que ara ja és més fàcil, i moltes coses em marxen del cap. Però són exemples clars per il.lustrar-vos com ho hem fet.

Avaluació: Amb les circumstàncies que vam tenir, tornaríem a passar pel triturat ja que ens va donar molta seguretat, i perquè a la llar no els podíem donar aquesta responsabilitat (o marron) si nosaltres no n’estàvem segurs. I a ella li va servir per anar-s’hi sentint segura també. I crec que amb la transició ho hem fet genial, i perquè no felicitar-nos. Crec que si jo no hagués hagut de treballar, hauria pogut mantenir la LM (que això de les inicials fa expert) exclusiva, i no hauria d’haver passat pels triturats, o no m’hi hauria hagut de capficar (que tampoc ho he fet gaire). Però la vida no sempre és com volem, i si no ho acceptes et frustraràs molt. Així que tot i que les circumstàncies, com li passa a la majoria de mortals al món occidental, no són les òptimes, hem aconseguit que la petita mengi, abans de fer l’any, com una “nena gran”. Perquè encara que per a mi sigui la meva petita, sempre ha estat molt gran i no precisament de tamany.

Espero que a algú li hagi servit si més no, per  treure’n alguna idea del que pot fer o del que NO vol fer.

I ara què mengem? Doncs gairebé de tot!

Vaig dir que no ho faria però aquí estic

Vaig dir que no ho faria… Però aquí estic penjant una foto nostra. I és que l’ocasió s’ho val. És la setmana mundial de la lactància materna. I de tan necessària que és, que és lamentable. A més hi ha una etiqueta d’allò més temptadora, de rebel que és, que reconec que em va fer gràcia des del principi: #mamánoteescondas.
A més… Què co**ons! M’encanta estèticament i m’encanta veure’ns així. Ho trobo poètic i al.lucinant!

I com que jo sóc rebel de mena i la meva filla és punk, alletem, en públic i en privat. Sense complexes. Perquè volem, perquè ens va bé i simplement, encara que hi hagi gent que, no se perquè vol boicotejar aquest fet, és el millor per a les dues!

La penjo perquè estic orgullosa de totes les dificultats que vam superar. Perquè ho vam aconseguir i ho vam convertir en fàcil i feliç. I perquè no ho sento com una reivindicació sinó com a l’acte més enriquidor i satisfactori per a les dues dels que estem visquent com a mare i filla. Perquè “nosotras lo valemos” i per animar a totes aquelles dones que no troben el suport ni els recursos per a superar les dificultats a buscar el recolzament i a lluïtar per a convertir l’alletament en senzill i lliure.

I a qui tingui els pebrots de jutjar-nos, que n’hi ha i ni haurà… Només els dic que no els hem demanat l’opinió. Així, sense més explicacions. Perquè d’on no n’hi ha no en raja. I que ara que gairebé portem un any practicant l’alletament és així, però que s’hi vagin acostumant perquè segurament d’aquí a un any estarem igual. I que ja esperem amb casc i genolleres la darrera crisi de creixement!

Alleto perquè com a mare lliure que sóc, simplement em dóna la gana. I perquè és l’acte d’honestedat més gran de la meva vida, juntament amb el meu part. Malgrat dificultats de tot tipus, vaig lluïtar.

I si… Vaig dir que no ho faria però avui penjaré una imatge. I ben preciosa que és!

image

Vull passar amb nota.

Avui ha acabat el curs a la superllardinfantsdelpoblequeéslhòstia. I parlant de cursos us confesso que sempre he estat, amb els estudis, de la llei del mínim esforç. I com que tinc una “làbia” ( i que em perdoni Pompeu Fabra) que déu n’hi do, doncs sempre, amb una lectureta, havia pogut passar els exàmens amb la nota suficient com per aprovar i que no em toquéssin els nassos: bens i notables, algunt sufi i també algún excel.lent…. mai matrícules ni suspensos. Però ja us vaig dir que la maternitat m’ha capgirat, i resulta que aquest curs de ser mare el vull passar amb nota. I per això l’autoavaluació l’he de fer bé. De fet ha de ser avaluació contínua. I a arrel del post de l’altre dia, doncs el meu cap va seguir donant-hi voltes… i em van sortir més coses a valorar. Una de les peces que em va quedar al teler va ser el tema de la baixa per maternitat. La vaig ajuntar amb les vacances. De manera que van ser 16 setmanes més 30 dies. I les hores per alletament, a part de que no m’ho haguessin deixat fer, les vaig voler guardar per això, per alletar. No directament, sinó per a treure’m llet amb la maquinota sideral perquè el meu home l’hi donés amb el biberó a l’endemà. I això tornaria a fer-ho. Però segurament , si decidís tenir un altre fill, em dedicaria a estalviar o a vendre propietats (si és que en tingués) per tal de poder-me demanar una excedència d’almenys un any més a partir de la baixa per maternitat. Ai, si… que curta s’em va fer… i quina poca necessitat que tenia de separar-me’n. A més, sincerament… canviar la meva petita pels meus caps desastrosos no era la il.lusió de la meva vida… Una altra cosa que faria millor és abandonar-me a la maternitat molt abans, des del minut zero. Després del naixement de la petita, però no gaire després vaig intentar fer coses que abans hauria fet encantada, essent-ne al centre organitzador i dinamitzador. I el resultat va ser sentir-me totalment com un peix fora de l’aigua. I això em va fer patir. Segurament, si no ho hagués fet, no m’hauria allunyat tant de les coses que m’he allunyat. I que consti que me n’he allunyat perquè no em fan bé, però potser essent més conscient de la meva nova situació i dels meus propis canvis abans, no me n’hagués sentit tan lluny i no hagués sabut que em feia mal. I ara potser m’hagués estat més fàcil tornar-hi. Mantinc els meus desitjos d’aquell moment, d’integrar la meva petita a la meva vida. Però hauria d’haver estat conscient de que la meva vida havia canviat  i que ja no m’interessava el mateix que unes setmanes abans. I finalment (almenys fins que se m’acodeixi una altra cosa), el que faria diferent, si aconseguís negociar-ho amb el meu company, seria parir a casa. Tenim la sort de viure a cinc minuts de l’hospital. Així que em sentiria segura fent-ho a casa. Ara és fàcil dir-ho, perquè he parit sense necessitar a ningú. Abans ho sabia, però ara ho he viscut. I no ho diria a ningú que no fós capaç d’empatitzar i respectar. O millor dit, no ho diria fins que ja fós fet. Perquè una altra cosa que no repetiria és posar-me a mercè de judicis insensibles, impertinents i superficials. Fan mal. I lligant amb el part a casa, que suposo que no és res més que seguir el meu instint, crec que això ho he fet molt bé i ho tornaria a fer: seguir el meu instint de mare. A més en el meu cas ha tingut molt mèrit (porque yo lo valgo!) ja que seguint-lo he trencat sense dubtar un munt d’idees preconcebudes que havia anat forjant durant anys, fruït de no haber-ho viscut, o d’escoltar les fonts equivocades, o bé d’escoltar malament. Sense dubtar i amb l’humilitat de qui reconeix que ha estat molt equivocat, m’he desdit de “tot” i he deixat de pensar, moltes vegades, per passar a ser mamífera, mama i dona: tant en el part, com en el post part com ara en la criança de la meva petita gran filla. I això ho mantindré sempre, o això intentaré, i espero adonar-me’n si un dia deixo d’escoltar-me, escoltar-la i escoltar-nos. Ara crec que si, que ja em dóno per avaluada…No ho he fet tan malament, o això m’agrada pensar. La prova està en el somriure de la meva petita.

Avaluacions de final de curs.

Arriben les vacances, i amb elles, les avaluacions. Sabrem si hem de fer deures o no durant l’estiu.

D’aquí a un més i sis dies la petita farà un any, i estic segura que llavors només em sortiran paraules nyonyes i llacrimògenes. Així que crec que ha arribat l’hora de l’autocrítica constructiva i les felicitacions. De pensar què he de mantenir i què he de millorar. I a aquestes alçades, no crec que canvïi massa el que pensi ara, o d’aquí a un més.

Tirem enrera… a l’embaràs. Crec que vaig esperar massa i això em (ens) va fer molt de mal. Esperava comprensió i no empatia, i no vaig saber demanar ni una ni l’altra. Vaig parar poc, i necessitava fer-ho per entendre què m’estava passant , per escoltar-me i posar paraules al que sentia, per asserenar-me i per ajudar al meu entorn immediat a acompanyar-me, en comtes de transmetre el meu embolic, i esperar que el meu marit actués com jo necessitava. Si mai tinc un altre fill llegiré això i abans d’obrir la boca em prendré 24 hores de recés, com a mínim. Crec que em va faltar introspecció, i em va sobrar necessitat de compartir amb massa gent els meus anhels i desitjos. Em va sobrar esperar dels altres i em va faltar expressió serena i assertiva. I no és la primera vegada que em passa, i amb 35 anyets acabats de fer, ja em toca anar-ne aprenent. Així que no em fustigaré però intento aplicar-ho a tots els àmbits de la meva vida. Com diuen al sud: ya no tengo el chichi pa farolillos, i no tinc ganes ni temps per tenir disgustos que puc evitar amb una mica de feina introspectiva. Si més no, prefereixo treballar-m’ho per millorar.

Pel que fa al part, una mica el mateix. No necessitava l’aprovació de ningú per saber què volia i com ho volia, però a l’hora la buscava. I al final, cercant l’aprovació i l’acompanyament, em vaig sentir més sola que mai. Vaig entendre tard que aquell procés era meu. I si; em va faltar, no se si mentir, però si aprendre a callar. Si tornés a quedar-me embarassada faria el procés voluntàriament sola, i no cercaria l’acompanyament, però si que l’acceptaria de les persones que s’apropessin, sabent ara com saben la majoria de gent que m’envolta, quins serien els meus desitjos. Qui no s’apropés de manera pura, amb amor i recolzament, senzillament seria despatxada amb molta educació. Sense súpliques de comprensió, sense recerca d’aprovació, sense rencor ni frustració. Simplement un “d’acord, consideraré la teva opinó, gràcies”, és a dir: un “si, si , carinyo”. I al meu company, el deixaria ser company, i li expressaria de manera concreta els meus pensaments i necessitats. Intentaria explicar-li bé què espero d’ell. Va ser un company de part genial, però igual que jo faria coses diferents, també li demanaria a ell que pulís certes coses, però sense responsabilitzar-lo dels meus estats, que per això són meus.

De l’alletament també en trec conclusions. Si ara tingués un altre nadó, cercaria la intimitat així que la necessités, sense formalismes. Qui m’estimi ho entendrà i ho podrà respectar. El primer que faria seria mirar-li la llengua, i no fiar-me de cap professional, que ja m’han demostrat que de frenets no hi entenen un borrall. I els que si que en saben, no m’els vaig creuar, així que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. I a la primer dolor, trucadeta a l’assessora de lactància, que per això s’ha format  i sort d’ella en vaig tenir. No tornaria a deixar passar el temps esperant que se solucionés sol. Els frenets no se solucionen sols. Cal actuar, i he après a que no cal patir si hi ha solucions a l’abast. No tornaré a plorar mai per l’alletament de cap fill meu. Tampoc tornaré a comprar ni utilitzar la pomada del dimoni per a clivelles. A part de no servir per a res, fa un merder important. Llet i un cop més, intimitat per passejar-te amb els pits a l’aire per casa. A més, se m’han despertat les ganes de formar-me com a assessora de lactància. És un tema que m’ha encantat, m’ha atrapat, i sé com es pot arribar a patir i a gaudir. I vull ajudar a superar el patiment i compartir la joia d’haver-ho fet. No se si m’hi vull dedicar professionalment, o si podré. Però m’agradaria com a mínim fer voluntariat, i m’encantaria crear un grup de suport a l’alletament, amb el temps. Però ja veurem si algun cop m’hi poso. Espero que no se m’oblidi aquest propòsit.

De la criança. No se si ho faig bé o no, però crec que estic fent fantàsticament bé una cosa: escoltar la meva petita, i escoltar-me a mi i al meu company. Però sobretot, escoltar les necessitats de la meva filla, que no ha triat venir al món, sinó que jo la hi vaig obligar, i per tant és la meva responsabilitat que s’hi trobi bé. Potser cometo molts errors, però vull esforçar-me a trobar-los i rectificar-los, com ara estic fent, des de que va néixer, i crec que no m’en surto pas malament. Crec que progresso adequadament. Si tingués un altre fill, intentaria viure-ho com ara, com una aventura i un joc constant. Un joc important, i divertit. Gaudir-ho al màxim.

I pel que fa a la parella, intentaria cuidar-lo una miqueta més, tot i que les hormones de la maternitat t’ho posen difícil. Intentaria no oblidar-me cap dia de l’abraçada diària. I se que alguns dies l’he descuidat. I no m’agrada. També intentaria discutir menys i més suau. N’estem aprenent. Però si ara tingués un altre fill crec que ho faríem millor els dos. Ho hauríem de fer millor, si més no. Però el que no podria fer, és estimar-lo més… crec que és impossible. Ara tinc dos grans amors, un de ganapia, i l’altre petita i adorable.

Si tingués un altre fill, seria el doble de mare. És a dir el doble de petonera, el doble de cantaire, el doble de pesada i el doble d’implicada. No sé si és bo o dolent, però en tot cas ara no és el moment d’avaluar-ho.

El quart tatuatge

Sabeu de sobres el que defenso l’apropiament lícit dels parts. Millor dit dels naixements dels nostres fills. Perquè hi hagi o no complicacions SEMPRE són nostres. No som criatures tutoritzades per un adult que ha de decidir per nosaltres. Som adultes, que podem i hem de triar. I que en cas de no poder, hauríem de delegar aquesta facultat a algú de confiança: parella, mare, amic… Perquè és molt trist que el que hauria de ser el millor dia de la nostra vida, passi a ser només un dia feliç, o fins i tot un dia traumàtic, o per oblidar.

I demano perdó sincerament si mai ha semblat que menyspreo o menystinc tots els tipus de part medicalitzats. Perquè de veritat que no és així. Si sóc honesta, reconec que a totes les dones que aprecio els desitjo que desitgin un part no intervingut. Perquè sé que el que se sent només és així d’intens si et tornes animal i et lliures al procés únicament fisiològic. I això és meravellós. Però hi ha molts motius que et poden portar a prendre la decisió de delegar part del teu procés a la medicina.I aquests naixements/parts són igual de valuosos. I a vegades et creues amb dones admirables que t’expliquen la seva experiència i et capgiren els esquemes. I et fan créixer amb la seva experiència.

Avui he demanat col.laboració a una persona que va apropiar-se del seu procés, que el va canviar degut a una potencial complicació. I va ser prou valenta com per canviar el seu plantejament i fer-lo feliç malgrat el que imagino que va sentir. Jo no puc parlar del tema simplement perquè no ho he passat ni viscut en primera persona. Però si algun dia he d’afrontar-ho, pensaré en ella i la imitaré. I juro que també hi seré feliç.

La seva filla té uns dies menys que la meva petita. És bonica, riallera i tan grassoneta que la pessigaries amorosament per tot arreu! I la seva mare, a qui conec menys que a la filla, em sembla des del dia que me la vaig trobar al tren, molt valenta i forta. Admirable. Parlant de les nostres experiències, em va explicar el seu part. Si. El seu PART. SEU, i només SEU. Respectat, sa , plàcid i feliç. Com va ser-ho el meu: respectat, sa, plàcid i feliç. Una cesària meravellosa, com no n’havia sentit cap. En el fons no van ser tant diferents, les nostres vivències: vam haver de lluïtar per a trobar-nos còmodes en la nostra elecció i ho vam aconseguir, malgrat judicis i segurament també ella, moments de soledat.

No en puc parlar jo. Per això li vaig demanar, malgrat no sabia ni el seu nom (ara ja si!), si la volia i podia relatar ella. I li vaig demanar si em donava permís per a comentar-la, no només per a transcriure-la literalment. Perquè jo ja sabia que no em podria contenir, perquè sóc així de bocamolla. I em va sorprendre l’entusiasme i la rapidesa amb la que m’ha contestat. I aquí la teniu, amb els meus comentaris inclosos, que són el menys interessant i rellevant, però que si no els faig rebento.

I abans de mostrar-vos el seu relat, moltes gràcies, Marta, per obrir-me una mica més la mirada.

Sempre havia tingut molt clar com volia que fós el meu part. Volia parir a l’hospital, ser-hi amb temps de sobres, volia que fós vaginalment, i decidiria en aquell moment si volia epidural o no, però tenia bastant clar que si. 

M’havia preparat molt mentalment per al moment, no havia tingut mai cap tipus de por, tenia (i tinc) confiança cega en el meu ginecòleg, i estava més que preparada pel gran moment. 

A finals d’agost, a una de les darreres visites, el meu gine em va detectar pelvis estreta. Per un moment vaig entrar en pànic, i és que tres mesos abans, una amiga va trencar aigües a casa, va anar corrents a l’hospital (de Barcelona a Barcelona), i quan va ingressar el nen ja estava massa en camí per fer-li una cessària, quan li van detectar pelvis estreta, i mai prèviament l’hi havien detectat. Aquesta amiga es va desgarrar interna i externament, més de 50 punts de sutura, van haver de treure el nen amb fòrceps, i un cop el nen ja estava fora li van haver de fer una transfussió de sang de tanta que n’havia perdut. Actualment encara té pèrdues per davant i per darrere, i ja fa més d’un any. Jo em vaig quedar en estat de shock i vaig explicar-li totes les meves pors al meu metge. I en cap cas volia passar per una situació tan traumàtica com aquella noia, i a més jo havia d’anar de Sant Pol a Barcelona. Més trajecte encara perquè la nena sortís massa. 

Aquella notícia va trencar tots els meus esquemes i el que havia planejat els gairebé nou mesos d’embaràs. El primer que vaig dir va ser: VULL UNA CESSÀRIA. M’aterrava el fet d’estar mig morta els primers dies de vida de la meva filla, que anés malament i no poder-la agafar, no poder estar amb ella, no poder transmetre una seguretat tan necessària a la vida de la meva filla. El meu ginecòleg de seguida em va dir: Ep! Calma i serenitat. La primera opció no serà la cessària, perquè tot i tenir la pelvis estreta no vol dir que el teu part hagi de ser desastrós com el que m’has explicat. Aquell cas era, segons ell em va dir, una suma d’infortunis. Allò a mi no em passaria, i si arribava el moment en el que hi hagués una possibilitat de risc per a mi o per a la meva filla, farien una cessària sense pensar-s’ho, però no havia de ser la primera opció. La primera opció sempre seria el part vaginal.

Jo i el meu home sempre hem tingut clar que volíem tenir quatre fills, com les quatre barres de la senyera. Forofades a part, en el cas que fós cessària ja no podríem tenir-ne quatre. Havia sentit a parlar tan malament de les cessàries que ara si, començava a tenir por del gran moment, perquè la cessària ara era una opció molt real… I la cessària era el dimoni! O així m’ho havien dit amistats, a les classes pre part, havia llegit a tot arreu…

La meva princesa no volia sortir, i vaig sortir de comptes cinc dies abans d’ingressar de manera programada un tres de setembre a la Clínica del Remei. Allà m’esperava el meu estimat ginecòleg i la seva encantadora llevadora. Em van mirar de dalt a baix i em van dir que estava tan verda com als set mesos. Que em podia posar el gota a gota, començarien les contraccions i podia passar-me 12 hores amb dolors, però que la seva experiència deia que m’hauria d’acabar fent la cessària. Ell estaria allà tot el dia i no tenia cap prioritat per una opció ni per l’altra. La decisió era meva. Els seus més de 40 anys d’experiència i incomptables parts van ser suficients per prendre LA MEVA decisió. 

Vaig decidir optar per la cessària per diverses raons:

– Sabia que hi havia un impedimento físic (pelvis estreta) i un alt percentatge de complicacions al part vaginal. 

– Volia que aquell tres de setembre, el dia més especial de tota la meva vida, fós aquell dia que sempre que el recordés com el millor. Com alegria, amor, felicitat i joia. No com dolor, patiment i histèria. Volia plorar de felicitat i no de dolor. 

– Les persones que pitjor m’havien parlat de la cessària, són persones que no n’havien tingut, de vegades ni tan sols havien tingut un part. L’arrogància impertinent dels consells de qui no té ni p*** ideai parla des del desconeixement. 

I vaig ingressar a quiròfan. El meu gine va deixar entrar al meu home al part, perquè un part per cessària també és un part,  i va estar al meu costat absolutament en tot moment. La meva nena va sortir a llum i de seguida va arrencar a plorar. Jo i el meu home ploràvem desconsolats de felicitat. La van netejar una mica i la van posar als braços del meu home. Em van estar cosint i curant durant gairebé una hora, l’hora més curta de la meva vida, ja que jo estava perfectament bé. Estava a un quiròfan però estava amb la meva família i em podria haver passat allà tot el dia, mirant-los, completament conscient i feliç. Més feliç que mai. 

Mites falsos de les cessàries:

– La llet no puja tan ràpid com als parts vaginals. MENTIDA. Jo només arribar a l’habitació ja gotejava calostre. 

– Aixecar-se fa un mal insuportable. MENTIDA. Jo m’hagúes aixecat molt abans, però no em deixaven. A l’endemà em vaig aixecar tan tranquil.la, amb moltíssimes ganes de caminar i de moure’m amb fortalesa i seguretat per poder portar la nena amb mi a tot arreu. 

– La cicatriu és un drama. MENTIDA. Tenint en compte que a mi em seria exactament igual que la cicatriu dels meus fills fós enorme, en mig de la cara i prominent… És petita, no molesta i amb qualsevol tipus de calceta queda tapada. Tinc tres tatuatges, i per mi, la cicatriu n’és el meu quart, i el més especial. 

– La recuperació és molt lenta. MENTIDA. Jo no vaig estar ni tres dies a l’hospital. El dia 6 a primera hora del matí ja sortíem cap a Sant Pol. I no em vaig prendre ni un dels analgèsics que em van dir que havia de prendre a casa. No em calien. 

– No és el mateix que parir. MENTIDA.  Jo no m’he quedat amb ganes de res més que repetir aquesta experiència magnífica. I, com em va dir la Mare Massoca, això és perquè jo vaig poder decidir. 

Ara ve quan el maten. Ara ve el moment que esguerro el clímax emotiu del relat, i hi foto cullerada amb els meus comentaris. Així que si no els voleu llegir aquest és el moment de desviar la vista cap a una altra banda.

D’aquest relat en trec un munt de reflexions. Primer que té molt de mèrit tot el procés. Entenc que no havia de ser fàcil renunciar a l’opció del part vaginal i passar a DESITJAR i a convertir en FELIÇ la cessària. Jo no sé si n’hagués estat capaç. Ara, que ja vaig passar per un naixement, de cara a un segon, i amb les reflexions que estic fent, suposo que si, però en el meu primer part… uff… Ja ho dic jo… valenta!

Per altra banda, crec que va haver-hi un factor sort, de caure en mans d’un equip capacitat per empatitzar i respectar el moment i els desitjos. Per entendre la cessària no com un procés quirúrgic sinó com a el moment emocional que és el naixement d’un fill. Acompanyar la mare i la seva parella en aquest procés.  Així que gràcies a aquest equip per humanitzar les cessàries. Tan de bo sempre fós així. I sabem que no ho és en la majoria dels casos, i per això la cessària és el dimoni. No per la cessària, sinó per qui les fa. Un cop més la violència obstètrica mata instints, felicitat i humanitat.

El tema de la pujada de la llet és cert: no depèn de per on surt el nadó sinó del desprendiment de la placenta, així que tururú a qui condemna l’alletament de qui ha viscut un part per cessària.

Definitivament, aquesta vivència demostra que qualsevol dona pot apropiar-se i sentir-se poderosa amb el seu part, sigui com sigui! I tan de bo, totes les dones que tenen els seus fills les visquessin així. Un cop més podríem parlar de més naixements sans, plàcids i feliços.

D’aquest relat i de la decisió que va prendre en trec una gran lliçó d’amor incondicional. Qualsevol dona crec que desitja un part vaginal. Renunciar-hi d’aquesta manera tan serena, i fer-ho bonic només pot respondre a l’amor més pur: el d’una mare al seu fill. I és preciós. Si… amb la maternitat m’estic tornant tan nyonya…

Finalment, ja us vaig explicar com veig d’important la creació d’un pla de part . I us vaig explicar també les modificacions que hi faria. Doncs bé… si hagués de tornar-ne a fer un, n’hi faria un altre, d’afegit. Prepararia els meus desitjos també en cas d’haver-hi complicacions urgents que obliguessin a fer una cessària. Perquè voldria que fos plàcida, sana i feliç. Perquè voldria que fós plena d’amor. Com aquesta. Hi posaria que vull ser acompanyada pel meu company. Que mentres em cusen vull contacte amb la meva filla, encara que fós agafar-li la maneta mentre fa pell amb pell amb el meu marit. Que no vull separació. I abans de parir, si decidís fer-ho en un hospital (que ho dubto, en cas d’embaràs de baix risc com el primer), m’asseguraria de fer-ho en un on es permetin totes aquestes condicions. A mi no em feien por les complicacions, ni les cessàries (bé, una mica si), sinó la deshumanització del moment, el sentir-me petita, em feia por la por i la soledat. I també en les cessàries es pot evitar. M’asseguraria de que, en cas de ser necessària, jo també hi plorés de felicitat i no de dolor ni de por. Jo també voldria transformar la cicatriu en el meu sisè tatuatge!

I ara què mengem??

Quin guirigall això d’alimentar un nadó… Sembla fàcil, oi? si, si…

Primer l’alletament, que en les seves etapes inicials de fàcil no en té res. Ja us ho vaig explicar en un post sobre la lactància. Després, treient algun momentet d’inseguretat amb les crisis de creixement i amb el retorn a la feina, es torna més o menys fàcil. Però arribes als sis mesos… I t’agafa una mala llet que ni te l’explico… Però en surts airosa i te n’adones que te la podries haver estalviat, sobretot quan la nena fa deu mesos i els pots de llet de fórmula continuen sense ser oberts. Però també cap als sis mesos (nosaltres un pèl abans per logística) arriba el moment d’introduir l’alimentació complementària. A partir d’ara AC, que això de les inicials fa expert.

És aquí quan comença el guirigall. Abans una mica també, però amb informació i recolzament, t’en pots sortir força airosament. Hi ha una divergència d’opinions en el tema que no te l’acabes. Hi ha la veïna que et diu que els seus fills amb sis mesos ja menjaven el mateix que ella, amb sal inclosa (pot estar agraïda que els seus fills conservin els dos ronyons). Després hi ha els pediatres que et diuen cadascú la seva. A part de dir-te què pot menjar i què no pot menjar el teu bebé (moltes vegades quan tú ja l’hi has introduït als sis, el que suposadament poden a partir dels 10), n’hi ha que et diuen bestieses com que si no li dones llet de continuació tindrà dèficit de ferro. També n’hi ha que et donen quatre fruïtes i cinc verdures i l’hi has de donar totes juntes, i pesades amb balança. A més, és obligatori donar-li triturat, si o si. A vegades en trobes algun de més obert que troba bé que li donguis fruïta per llepar, o que en comptes de quatre fruïtes t’en deixa donar-li sis. Després hi ha els defensors del Baby Led Weaning, a partir d’ara BLW, que això de les inicials fa expert. Normalment són defensores. Et miren amb ulls de suspens i fan silenci quan els expliques que la majoria d’aliments els tritures. En realitat el silenci i la mirada volen dir: no t’ho vull dir perquè sóc super respectuosa amb totes les opcions però et diria que ho estàs fent molt malament. I paral.lelament a tot aquest guirigall, tu continues fent amb l’alletament. Per a alguns ara ja és innecessari i ja hauries d’anar-ho deixant (alguns d’aquest grup són pediatres i metges de família, encara que no tots), per a altres, és el millor que li pots donar, per a altres (la sogra, per exemple) si la petita es “salta un àpat” no ha menjat encara que t’hagi deixat seca de tant succionar (aquests últims, els de la sogra, fan molta ràbia). I, a més, per a tu, l’alletament ha arribat al punt on és fàcil, relaxat, pràctic i nodridor a tots nivells tant pel nadó com per la mare, i on més clar tens que si has pogut arribar fins a aquest oasi, ara si que  no tens cap motiu per a deixar-ho.

Als pediatres que no s’actualitzen i que deixen que les mares en sapiguem més que ells sobre alimentació complementària dels bebés de 0 a 2 anys, els diria que pel bé de les mares i pares deixin d’incordiar, que creen fins i tot conflictes familiars i/o de parella (no és el meu, però en conec casos). Que fins que no s’actualitzin, assumeixin que no en saben i derivin les famílies als entesos corresponents. Dic pel bé de les mares i pares, perquè pel bé dels nadons molts cops ens n’encarreguem les mares i els pares, informant-nos degudament.

A les veïnes, les sogres i altres “entesos” en la matèria els diria que ja que no tenen l’obligació d’informar-se, pensin si algú els ha demanat l’opinió i s’ho pensin dues vegades abans d’arriscar-se a emportar-se una bufada. I que si no poden reprimir les ganes de donar la llibertat a la seva llengua, que escriguin en un blog, com jo, que no se li és bo o no, però desfoga que dóna gust.

I a les mares (no he trobat pares en aquest grup) que fan BLW extrem els diria que ho sento, que sóc mediocre, ja ho sé, però que a mi el SMCP em funciona a la perfecció. I que m’agrada ser mediocre perquè la imperfecció em fa tenir ganes de millorar, a banda de que amb les galetes de plàtan es fot unes ennuegades que ella no es posa blava de miracle però jo em poso verda i de tots colors. A part, també els diria, que si: que comparteixo que el sucre refinat és parent del diable, però que un pà de pessic és dolç aquí i al japó, i que l’hi busco un equivalent sa (panela, melassa d’arròs…) perquè a qui em faci pel meu aniversari un pastís de dàtils li fotré per allà on no sona.

Lligant amb el tema de les textures hi ha tota l’aventura dels triturats i sencers. El triturat no fa por, i això per a nosaltres ha estat un gran recurs, tenint en compte que encara no té dents i que alguna cosa havia de menjar a la llar, ara que no vol ni sentir a parlar dels biberons, hi hagi aigua, llet materna (a partir d’ara LLM, que això de les inicials fa expert) o vodka amb taronja. Però no t’hi pots quedar anclat, ja que la criatura, molt a pesar teu, demana créixer i vol robar-te el pernil pota negra que tens al plat. I els sencers, sobretot sense dents, és tot un aprenentatge…. Per a mi està essent molt divertit, però el meu marit s’està plantejant arrencar-li les dents  així que li vagin sortint per mantenir els triturats fins que en faci 18, de la por que li fa, tot i que també ho va superant. I no us explicaré detalls perquè seria molt llarg, ja que estem sent molt flexibles i canviants, que és el que té aplicar el SMCP. I igual que a mi m’està agradant trobar el nostre camí junts, no vull embolicar a ningú amb les pedres i dreceres que ens hi trobem.

Conclusió: I ara què mengem? Menja el que vulguis però no ens mengis l’olla! (a partir d’ara, NEMO, que això de les inicials fa expert).

I afegeixo un: Gràcies!

I la fillitis com caram es cura?

La meva petita de mamitis. Quina paraula odiosa. La fan servir sobretot persones que hi veuen un significat horrorós, de nena malcriada sense remei, de nena amb pares sobreprotectors que haurien de deixar-la plorar i no agafar-la tant a coll. I al final et trobes justificant-te davant de persones que ni tant sols són capaços de plantejar-se que amb 10 mesets, encara no, es tenen unes necessitats d’afecte i acompanyament que no són moralment qüestionables.

Si! La meva filla té mamitis! I què!? Té mamitis perquè de cop ha hagut de viure tants canvis que se sent insegura. I em dol que s’en senti perquè faig tot el que puc. A vegades em sembla que faig màgia. Perquè no puc conciliar millor del que ho faig la meva vida laboral amb la de mare. Perquè li dono tot l’afecte que puc i estic disponible per a ella al 100% el temps que passo amb ella. Per això em dol, que tot i així tingui aquesta inseguretat que fa que hi hagi moments en els que no em puc separar ni mig metre d’ella. Em dol perquè veig que al seu pare li fa una mica de mal quan l’agafa i plora, tot i que sap que és una etapa normal que ha de passar i passarà. Em dol perquè a vegades em fa sentir que no li se correspondre a les seves necessitats emocionals. Em dol perquè si deixem que algú se n’encarregui quan està malalta, intentem que siguin les millors mans que podem, i tot i així, quan veu algun dels seus cuidadors, fa careta de trista i recolza el cap sobre la meva espatlla i se m’agafa fort.

I he de fer un esforç inhumà per racionalitzar-ho. Entendre que no és culpa nostra que tinguem les circumstàncies que tenim i que són millors que les de moltes altres persones. Entendre que simplement té molt poques vivències encara per estar segura de que pot confiar en nosaltres; que no la deixarem mai, que marxarem mil vegades però que sempre tornarem, amb un somriure, una abraçada, mil petons i els nostres ulls, orelles i mans només per a ella.

I és la meva obligació continuar racionalitzant-ho, i continuar oferint-me disponible per a les seves necessitats emocionals, continuar arribant a buscar-la amb un somriure i una abraçada i mil petons. La meva obligació és no obligar-la a anar amb ningú que ella no vulgui, sinó acompanyar-la fins als braços de les persones que l’estimen i no girar-me fins que ella s’hi senti segura, perquè aprengui que és segur relacionar-se amb d’altres. El meu deure és seguir-me acomiadant cada cop que he de marxar, encara que s’em trenqui el cor veure com es queda plorant. He de seguir construint la seva confiança envers a mi, encara que seria menys dolorós per a mi marxar quan dorm o quan no mira, però no ho faré.

Si, se que la mamitis es cura, fent totes aquestes coses i algunes més. Però tinc un problema molt pitjor: la fillitis. I com es cura la fillitis? Ni idea!

Tinc una fillitis que no me l’acabo! I ningú en parla de la fillitis! Així que no sé si es soluciona. De fet no la vull solucionar! Suposo que algun dia començaré a tenir estones on potser estic millor sense ella. A necessitar espais només per a mi. Però no, encara no ho necessito. I quan algú ve a proposar-te de deixar la nena amb algú per anar a un concert, et mira estrany quan la mires estrany. Però és que no ho vull encara. O quan algú s’estranya perquè et lleves tan d’hora, fent-te sentir extranya perquè has d’esmorzar, dutxar-te, donar-li el pit a la petita, canviar-li el bolquer, vestir-la , preparar-li l’esmorzar per a la llar, i portar-li a la cangur perquè la porti a la llar, i això requereix matinar força, al final reafirmes que fas això i el que calgui per ella. I que no tens ganes que tenir gent que se n’extranya a prop. Perquè la teva fillitis fa que ni et plantegis cap altre cosa. I no vull que s’em curin les ganes de jugar, abraçar i petonejar-la constantment!

Però suposo que és com un virus d’herpes labial. Primer agafes la malaltia, i després, tot i que està latent i no el veus, de tant en tant surt i es deixa veure. I jo encara estic en la fase explosiva del començament, i espero que em duri tant de temps com ella ho necessiti perquè ho gaudeixo i sé que com més fillitis tingui jo, menys mamitis tindrà ella!

A pregunta sàvia… la veritat és que me la pela!

Afirmació (A): Si la portes sempre a coll s’hi acostumarà!

Resposta (R): Només faltaria, senyora!

A: Ja pots anar deixant de donar-li el pit.

R: Si, clar, perquè tu ho diguis.

A: Hauries d’anar canviant-la d’habitació, després et costarà més.

R: Ostres! Podries haver dit abans que tenies una bola de vidre!!!!

A: Estàs boja!!! Jo ni de conya volia parir amb dolor! Jo vaig demanarla (l’epidural) només entrar!

R: Em sembla fantàstic! Però… què representa que he de fer amb aquesta informació?

A: Ui… si te la poses al llit ja no la treuràs mai més!

R: De veritat? Es portarà els ligues al meu llit quan sigui adolescent??? Espero que canvïi els llençols!!!!

A: Aquesta nena està molt emmarada!

R: Home… només faltaria que estigués enveïnada, o enfruïterada, o encarnisserada… no creus?

PREGUNTA (P): Encara li dones el pit?

R: Si. Tens problemes de visió? Conec un oftalmòleg molt bo. Quan la petita acabi et busco la targeta.

A: L’hauries d’abrigar més, que fa fred.

R: Tinc una nena esquimal i no me n’havia adonat? Estic fatal!

A: És massa petita per a menjar maduixes (et al).

R: La propera vegada que tingui sis mesos ho tindré en compte. Li prometo.

A: La llar d’infants li anirà molt bé. S’espavilarà molt!

R: Més encara?

A: Ostres! Encara no té dents!! Va tard!

R: Si? Quina hora dius que és?

P: Fins quan li donaràs el pit?

R: En cinc minuts acabarà*

* Aquesta la vaig llegir, crec que de l’Alba Padró. No n’estic segura de l’autoria, però me la vaig apropiar perquè em va semblar brillant.

I la més genial de totes:

P: (Formulada per algú que no té fills) On acaben les necessitats de la mare i comencen les del nen?

R: (Me l’he callat mossegant-me el llavi inferior) Segurament en algun lloc i moment on decideixin mare i fill, i que segurament coneixeràs quan en tinguis un.

CONCLUSIÓ: El que jutgen els altres sobre com crio, estimo, acompanyo o cuido la meva petita, dit brusca però sincerament… me la pela! Amb el que ens divertim no ens esguerraran la festa!

El massollit i d’altres trampes mortals

Darrerament a casa estem patint un altre brot de massoquisme greu. Fa un mes (des de que va començar l’aventura de la llar d’infants) que la ballem amb els virus. Ara concretament tenim un okupa a casa anomenat adenovirus. La maternitat, per altra banda, constantment et para trampes, et fa fer coses que havies jurat que mai faries i que de cop et semblen meravelloses. Et menja el cap. Et manipula. És com una secta que t’atrapa i ja no en pots sortir.

La petita sempre ha dormit bé al seu llitet, ben a prop del nostre, però al seu llitet. Tot i que mai hem tingut problemes en posar-la al nostre si ha estat inquieta, o si simplement ens ha vingut de gust. Però sempre havíem tingut molt clar els dos que la nostra opció no és el collit. De fet jo, personalment sempre havia descansat pitjor amb la petita entre nosaltres. Però alguna cosa ha canviat.

Amb el desenvolupament normal de la petita va tenir una època en que dormia pitjor. Tenia un son més inquiet, amb més desvetllaments durant la nit… i la solució va començar a ser acollir-la al nostre llit, i santespasqües. I just després va arribar el primer virus: l’amigdalitis vírica. I cagada pastoret. No ens ho vam plantejar. Directament a dormir amb nosaltres. És que ni s’ens va passar pel cap que no havíem de fer-ho. Ens va semblar obvi. I clar, després del primer virus, que va durar uns dies, va venir el segon, i el tercer , i ara l’adenovirus pebroter. En fi… portem un més fent collit. Ja està. He caigut a la trampa. I dic HE caigut , i no HEM, perquè hi he caigut jo soleta. Per a mi el collit, ja és massollit. Pel meu company el collit és collit.

Us ho explico. Pel meu company el collit segueix essent la mesura extraordinària i necessària per afrontar certes situacions d’emergència. Encara que el cap de setmana al matí l’hi trobi el gustet de posar-se-la al llit amb ell quan jo ja m’he llevat. Però no ha canviat la seva postura d’intentar que el normal per a tots sigui que la petita dormi al seu llitet.

Però per a mi el collit ja és inevitablement un acte massoquista. Jo ja l’hi he trobat el gust als cops de peu a les costelles, a que em vagi arreconant fins a caure del llit, a embrutar els llençols cada nit amb el reflexe d’ejecció, etc. Per a mi ja no la treuria del nostre llit. Però clar… no és decisió només meva.

Però sóc astuta… no trec el tema i guanyo temps i nits de massollit . El problema és que el meu company també ho és, d’astut. I em veu a venir d’una hora lluny. I encara que jo calli, ell de tant en quant em treu el tema: “intentem que quan estigui bé torni a dormir al seu llitet, eh?”. I jo tinc diverses opcions:

a) Ser sincera i admetre públicament que ara ja és vici.

b) Intentar argumentar des de la pedagogia i l’estudi del desenvolupament infantil que és bo massollitar

c) Discutir i intentar imposar la meva opció amb arguments absoluts com ara: no em penso aixecar cada nit com fins ara cada cop que vulgui menjar.

d) Donar-li la raó i fer el que em rota.

D’aquestes opcions, depenent del dia, del propi humor, i de com et planteja el tema l’altre, n’agafaries una o una altra.

Crec que la opció a) és un greu error. Et desbanca d’arguments creïbles. A partir de que ho admetis, cap altre argument servirà, en front al seu que és: “quan sigui el moment ens costarà més que vagi a dormir a la seva habitació” (això ja vam acordar que no seria mínim fins que dormís habitualment tota la nit seguida). Per tant la primera opció queda totalment descartada. Però us confesso aquí, en secret, que és la més encertada en el meu cas. Pur massoquisme.

La segona opció sonaria artificial. Perquè tot i que si que en podria agafar algun argument creient-me’l, reconec que no seria el meu estil. No se… no he sentit mai que fós l’única opció correcta. Jo ja estic satisfeta amb com estàvem fent les coses fins ara, a nivell de criança. No trobo malament el collit, ni de bon tros. És més, encara que fins ara no ho hem fet de manera habitual, l’he defensat en moltes converses. Però mai com si fós la única opció vàlida o respectuosa amb l’infant. Crec que cadascú ha de trobar la seva opció també en això, que més s’avingui a les necessitats de l’infant i dels pares, inclús dels germanets, si en té.

La tercera opció amb el meu company no funciona ni és justa, perquè al llit també hi és ell, i no m’agradaria que marxés a l’habitació del costat. I a part, quan discutim el seu cervell deixa d’escoltar. No funcionaria. Possiblement seguiríem fent collit, però de mala llufa. Descartat.

Per tant, l’opció d) em sembla la més viable. Dir que si , que en realitat, fredament és el que penso, i deixar que els esdeveniments es vagin donant de manera natural, sense intentar matissar coses que estic segura que al final cauran pel seu propi pes. En tots aquests mesos he après, que estant els dos igual d’implicats i interessats, els cervells del pare  i la mare funcionen diferent en això de tenir criatures. I que molts cops els debats entre nosaltres esdevenen discussions, i al final a qui hem d’escoltar és a ella. No trio l’opció d) per donar-li la raó com als babaus, sinó perquè escolto la seva opinió, em reservo gran part de la meva, i al final farem cas a la petita, que és qui té raó sempre, perquè és la única que sap al 100% què necessita realment. Aquestes coses no les hem de decidir només nosaltres, i cada cop n’estic més convençuda. I que quedi entre nosaltres, però estic gairebé segura de que la meva petita i el temps em donaran la raó a mi… però que sigui un secret… shhhhhhh.