Avaluacions de final de curs.

Arriben les vacances, i amb elles, les avaluacions. Sabrem si hem de fer deures o no durant l’estiu.

D’aquí a un més i sis dies la petita farà un any, i estic segura que llavors només em sortiran paraules nyonyes i llacrimògenes. Així que crec que ha arribat l’hora de l’autocrítica constructiva i les felicitacions. De pensar què he de mantenir i què he de millorar. I a aquestes alçades, no crec que canvïi massa el que pensi ara, o d’aquí a un més.

Tirem enrera… a l’embaràs. Crec que vaig esperar massa i això em (ens) va fer molt de mal. Esperava comprensió i no empatia, i no vaig saber demanar ni una ni l’altra. Vaig parar poc, i necessitava fer-ho per entendre què m’estava passant , per escoltar-me i posar paraules al que sentia, per asserenar-me i per ajudar al meu entorn immediat a acompanyar-me, en comtes de transmetre el meu embolic, i esperar que el meu marit actués com jo necessitava. Si mai tinc un altre fill llegiré això i abans d’obrir la boca em prendré 24 hores de recés, com a mínim. Crec que em va faltar introspecció, i em va sobrar necessitat de compartir amb massa gent els meus anhels i desitjos. Em va sobrar esperar dels altres i em va faltar expressió serena i assertiva. I no és la primera vegada que em passa, i amb 35 anyets acabats de fer, ja em toca anar-ne aprenent. Així que no em fustigaré però intento aplicar-ho a tots els àmbits de la meva vida. Com diuen al sud: ya no tengo el chichi pa farolillos, i no tinc ganes ni temps per tenir disgustos que puc evitar amb una mica de feina introspectiva. Si més no, prefereixo treballar-m’ho per millorar.

Pel que fa al part, una mica el mateix. No necessitava l’aprovació de ningú per saber què volia i com ho volia, però a l’hora la buscava. I al final, cercant l’aprovació i l’acompanyament, em vaig sentir més sola que mai. Vaig entendre tard que aquell procés era meu. I si; em va faltar, no se si mentir, però si aprendre a callar. Si tornés a quedar-me embarassada faria el procés voluntàriament sola, i no cercaria l’acompanyament, però si que l’acceptaria de les persones que s’apropessin, sabent ara com saben la majoria de gent que m’envolta, quins serien els meus desitjos. Qui no s’apropés de manera pura, amb amor i recolzament, senzillament seria despatxada amb molta educació. Sense súpliques de comprensió, sense recerca d’aprovació, sense rencor ni frustració. Simplement un “d’acord, consideraré la teva opinó, gràcies”, és a dir: un “si, si , carinyo”. I al meu company, el deixaria ser company, i li expressaria de manera concreta els meus pensaments i necessitats. Intentaria explicar-li bé què espero d’ell. Va ser un company de part genial, però igual que jo faria coses diferents, també li demanaria a ell que pulís certes coses, però sense responsabilitzar-lo dels meus estats, que per això són meus.

De l’alletament també en trec conclusions. Si ara tingués un altre nadó, cercaria la intimitat així que la necessités, sense formalismes. Qui m’estimi ho entendrà i ho podrà respectar. El primer que faria seria mirar-li la llengua, i no fiar-me de cap professional, que ja m’han demostrat que de frenets no hi entenen un borrall. I els que si que en saben, no m’els vaig creuar, així que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. I a la primer dolor, trucadeta a l’assessora de lactància, que per això s’ha format  i sort d’ella en vaig tenir. No tornaria a deixar passar el temps esperant que se solucionés sol. Els frenets no se solucionen sols. Cal actuar, i he après a que no cal patir si hi ha solucions a l’abast. No tornaré a plorar mai per l’alletament de cap fill meu. Tampoc tornaré a comprar ni utilitzar la pomada del dimoni per a clivelles. A part de no servir per a res, fa un merder important. Llet i un cop més, intimitat per passejar-te amb els pits a l’aire per casa. A més, se m’han despertat les ganes de formar-me com a assessora de lactància. És un tema que m’ha encantat, m’ha atrapat, i sé com es pot arribar a patir i a gaudir. I vull ajudar a superar el patiment i compartir la joia d’haver-ho fet. No se si m’hi vull dedicar professionalment, o si podré. Però m’agradaria com a mínim fer voluntariat, i m’encantaria crear un grup de suport a l’alletament, amb el temps. Però ja veurem si algun cop m’hi poso. Espero que no se m’oblidi aquest propòsit.

De la criança. No se si ho faig bé o no, però crec que estic fent fantàsticament bé una cosa: escoltar la meva petita, i escoltar-me a mi i al meu company. Però sobretot, escoltar les necessitats de la meva filla, que no ha triat venir al món, sinó que jo la hi vaig obligar, i per tant és la meva responsabilitat que s’hi trobi bé. Potser cometo molts errors, però vull esforçar-me a trobar-los i rectificar-los, com ara estic fent, des de que va néixer, i crec que no m’en surto pas malament. Crec que progresso adequadament. Si tingués un altre fill, intentaria viure-ho com ara, com una aventura i un joc constant. Un joc important, i divertit. Gaudir-ho al màxim.

I pel que fa a la parella, intentaria cuidar-lo una miqueta més, tot i que les hormones de la maternitat t’ho posen difícil. Intentaria no oblidar-me cap dia de l’abraçada diària. I se que alguns dies l’he descuidat. I no m’agrada. També intentaria discutir menys i més suau. N’estem aprenent. Però si ara tingués un altre fill crec que ho faríem millor els dos. Ho hauríem de fer millor, si més no. Però el que no podria fer, és estimar-lo més… crec que és impossible. Ara tinc dos grans amors, un de ganapia, i l’altre petita i adorable.

Si tingués un altre fill, seria el doble de mare. És a dir el doble de petonera, el doble de cantaire, el doble de pesada i el doble d’implicada. No sé si és bo o dolent, però en tot cas ara no és el moment d’avaluar-ho.

El quart tatuatge

Sabeu de sobres el que defenso l’apropiament lícit dels parts. Millor dit dels naixements dels nostres fills. Perquè hi hagi o no complicacions SEMPRE són nostres. No som criatures tutoritzades per un adult que ha de decidir per nosaltres. Som adultes, que podem i hem de triar. I que en cas de no poder, hauríem de delegar aquesta facultat a algú de confiança: parella, mare, amic… Perquè és molt trist que el que hauria de ser el millor dia de la nostra vida, passi a ser només un dia feliç, o fins i tot un dia traumàtic, o per oblidar.

I demano perdó sincerament si mai ha semblat que menyspreo o menystinc tots els tipus de part medicalitzats. Perquè de veritat que no és així. Si sóc honesta, reconec que a totes les dones que aprecio els desitjo que desitgin un part no intervingut. Perquè sé que el que se sent només és així d’intens si et tornes animal i et lliures al procés únicament fisiològic. I això és meravellós. Però hi ha molts motius que et poden portar a prendre la decisió de delegar part del teu procés a la medicina.I aquests naixements/parts són igual de valuosos. I a vegades et creues amb dones admirables que t’expliquen la seva experiència i et capgiren els esquemes. I et fan créixer amb la seva experiència.

Avui he demanat col.laboració a una persona que va apropiar-se del seu procés, que el va canviar degut a una potencial complicació. I va ser prou valenta com per canviar el seu plantejament i fer-lo feliç malgrat el que imagino que va sentir. Jo no puc parlar del tema simplement perquè no ho he passat ni viscut en primera persona. Però si algun dia he d’afrontar-ho, pensaré en ella i la imitaré. I juro que també hi seré feliç.

La seva filla té uns dies menys que la meva petita. És bonica, riallera i tan grassoneta que la pessigaries amorosament per tot arreu! I la seva mare, a qui conec menys que a la filla, em sembla des del dia que me la vaig trobar al tren, molt valenta i forta. Admirable. Parlant de les nostres experiències, em va explicar el seu part. Si. El seu PART. SEU, i només SEU. Respectat, sa , plàcid i feliç. Com va ser-ho el meu: respectat, sa, plàcid i feliç. Una cesària meravellosa, com no n’havia sentit cap. En el fons no van ser tant diferents, les nostres vivències: vam haver de lluïtar per a trobar-nos còmodes en la nostra elecció i ho vam aconseguir, malgrat judicis i segurament també ella, moments de soledat.

No en puc parlar jo. Per això li vaig demanar, malgrat no sabia ni el seu nom (ara ja si!), si la volia i podia relatar ella. I li vaig demanar si em donava permís per a comentar-la, no només per a transcriure-la literalment. Perquè jo ja sabia que no em podria contenir, perquè sóc així de bocamolla. I em va sorprendre l’entusiasme i la rapidesa amb la que m’ha contestat. I aquí la teniu, amb els meus comentaris inclosos, que són el menys interessant i rellevant, però que si no els faig rebento.

I abans de mostrar-vos el seu relat, moltes gràcies, Marta, per obrir-me una mica més la mirada.

Sempre havia tingut molt clar com volia que fós el meu part. Volia parir a l’hospital, ser-hi amb temps de sobres, volia que fós vaginalment, i decidiria en aquell moment si volia epidural o no, però tenia bastant clar que si. 

M’havia preparat molt mentalment per al moment, no havia tingut mai cap tipus de por, tenia (i tinc) confiança cega en el meu ginecòleg, i estava més que preparada pel gran moment. 

A finals d’agost, a una de les darreres visites, el meu gine em va detectar pelvis estreta. Per un moment vaig entrar en pànic, i és que tres mesos abans, una amiga va trencar aigües a casa, va anar corrents a l’hospital (de Barcelona a Barcelona), i quan va ingressar el nen ja estava massa en camí per fer-li una cessària, quan li van detectar pelvis estreta, i mai prèviament l’hi havien detectat. Aquesta amiga es va desgarrar interna i externament, més de 50 punts de sutura, van haver de treure el nen amb fòrceps, i un cop el nen ja estava fora li van haver de fer una transfussió de sang de tanta que n’havia perdut. Actualment encara té pèrdues per davant i per darrere, i ja fa més d’un any. Jo em vaig quedar en estat de shock i vaig explicar-li totes les meves pors al meu metge. I en cap cas volia passar per una situació tan traumàtica com aquella noia, i a més jo havia d’anar de Sant Pol a Barcelona. Més trajecte encara perquè la nena sortís massa. 

Aquella notícia va trencar tots els meus esquemes i el que havia planejat els gairebé nou mesos d’embaràs. El primer que vaig dir va ser: VULL UNA CESSÀRIA. M’aterrava el fet d’estar mig morta els primers dies de vida de la meva filla, que anés malament i no poder-la agafar, no poder estar amb ella, no poder transmetre una seguretat tan necessària a la vida de la meva filla. El meu ginecòleg de seguida em va dir: Ep! Calma i serenitat. La primera opció no serà la cessària, perquè tot i tenir la pelvis estreta no vol dir que el teu part hagi de ser desastrós com el que m’has explicat. Aquell cas era, segons ell em va dir, una suma d’infortunis. Allò a mi no em passaria, i si arribava el moment en el que hi hagués una possibilitat de risc per a mi o per a la meva filla, farien una cessària sense pensar-s’ho, però no havia de ser la primera opció. La primera opció sempre seria el part vaginal.

Jo i el meu home sempre hem tingut clar que volíem tenir quatre fills, com les quatre barres de la senyera. Forofades a part, en el cas que fós cessària ja no podríem tenir-ne quatre. Havia sentit a parlar tan malament de les cessàries que ara si, començava a tenir por del gran moment, perquè la cessària ara era una opció molt real… I la cessària era el dimoni! O així m’ho havien dit amistats, a les classes pre part, havia llegit a tot arreu…

La meva princesa no volia sortir, i vaig sortir de comptes cinc dies abans d’ingressar de manera programada un tres de setembre a la Clínica del Remei. Allà m’esperava el meu estimat ginecòleg i la seva encantadora llevadora. Em van mirar de dalt a baix i em van dir que estava tan verda com als set mesos. Que em podia posar el gota a gota, començarien les contraccions i podia passar-me 12 hores amb dolors, però que la seva experiència deia que m’hauria d’acabar fent la cessària. Ell estaria allà tot el dia i no tenia cap prioritat per una opció ni per l’altra. La decisió era meva. Els seus més de 40 anys d’experiència i incomptables parts van ser suficients per prendre LA MEVA decisió. 

Vaig decidir optar per la cessària per diverses raons:

– Sabia que hi havia un impedimento físic (pelvis estreta) i un alt percentatge de complicacions al part vaginal. 

– Volia que aquell tres de setembre, el dia més especial de tota la meva vida, fós aquell dia que sempre que el recordés com el millor. Com alegria, amor, felicitat i joia. No com dolor, patiment i histèria. Volia plorar de felicitat i no de dolor. 

– Les persones que pitjor m’havien parlat de la cessària, són persones que no n’havien tingut, de vegades ni tan sols havien tingut un part. L’arrogància impertinent dels consells de qui no té ni p*** ideai parla des del desconeixement. 

I vaig ingressar a quiròfan. El meu gine va deixar entrar al meu home al part, perquè un part per cessària també és un part,  i va estar al meu costat absolutament en tot moment. La meva nena va sortir a llum i de seguida va arrencar a plorar. Jo i el meu home ploràvem desconsolats de felicitat. La van netejar una mica i la van posar als braços del meu home. Em van estar cosint i curant durant gairebé una hora, l’hora més curta de la meva vida, ja que jo estava perfectament bé. Estava a un quiròfan però estava amb la meva família i em podria haver passat allà tot el dia, mirant-los, completament conscient i feliç. Més feliç que mai. 

Mites falsos de les cessàries:

– La llet no puja tan ràpid com als parts vaginals. MENTIDA. Jo només arribar a l’habitació ja gotejava calostre. 

– Aixecar-se fa un mal insuportable. MENTIDA. Jo m’hagúes aixecat molt abans, però no em deixaven. A l’endemà em vaig aixecar tan tranquil.la, amb moltíssimes ganes de caminar i de moure’m amb fortalesa i seguretat per poder portar la nena amb mi a tot arreu. 

– La cicatriu és un drama. MENTIDA. Tenint en compte que a mi em seria exactament igual que la cicatriu dels meus fills fós enorme, en mig de la cara i prominent… És petita, no molesta i amb qualsevol tipus de calceta queda tapada. Tinc tres tatuatges, i per mi, la cicatriu n’és el meu quart, i el més especial. 

– La recuperació és molt lenta. MENTIDA. Jo no vaig estar ni tres dies a l’hospital. El dia 6 a primera hora del matí ja sortíem cap a Sant Pol. I no em vaig prendre ni un dels analgèsics que em van dir que havia de prendre a casa. No em calien. 

– No és el mateix que parir. MENTIDA.  Jo no m’he quedat amb ganes de res més que repetir aquesta experiència magnífica. I, com em va dir la Mare Massoca, això és perquè jo vaig poder decidir. 

Ara ve quan el maten. Ara ve el moment que esguerro el clímax emotiu del relat, i hi foto cullerada amb els meus comentaris. Així que si no els voleu llegir aquest és el moment de desviar la vista cap a una altra banda.

D’aquest relat en trec un munt de reflexions. Primer que té molt de mèrit tot el procés. Entenc que no havia de ser fàcil renunciar a l’opció del part vaginal i passar a DESITJAR i a convertir en FELIÇ la cessària. Jo no sé si n’hagués estat capaç. Ara, que ja vaig passar per un naixement, de cara a un segon, i amb les reflexions que estic fent, suposo que si, però en el meu primer part… uff… Ja ho dic jo… valenta!

Per altra banda, crec que va haver-hi un factor sort, de caure en mans d’un equip capacitat per empatitzar i respectar el moment i els desitjos. Per entendre la cessària no com un procés quirúrgic sinó com a el moment emocional que és el naixement d’un fill. Acompanyar la mare i la seva parella en aquest procés.  Així que gràcies a aquest equip per humanitzar les cessàries. Tan de bo sempre fós així. I sabem que no ho és en la majoria dels casos, i per això la cessària és el dimoni. No per la cessària, sinó per qui les fa. Un cop més la violència obstètrica mata instints, felicitat i humanitat.

El tema de la pujada de la llet és cert: no depèn de per on surt el nadó sinó del desprendiment de la placenta, així que tururú a qui condemna l’alletament de qui ha viscut un part per cessària.

Definitivament, aquesta vivència demostra que qualsevol dona pot apropiar-se i sentir-se poderosa amb el seu part, sigui com sigui! I tan de bo, totes les dones que tenen els seus fills les visquessin així. Un cop més podríem parlar de més naixements sans, plàcids i feliços.

D’aquest relat i de la decisió que va prendre en trec una gran lliçó d’amor incondicional. Qualsevol dona crec que desitja un part vaginal. Renunciar-hi d’aquesta manera tan serena, i fer-ho bonic només pot respondre a l’amor més pur: el d’una mare al seu fill. I és preciós. Si… amb la maternitat m’estic tornant tan nyonya…

Finalment, ja us vaig explicar com veig d’important la creació d’un pla de part . I us vaig explicar també les modificacions que hi faria. Doncs bé… si hagués de tornar-ne a fer un, n’hi faria un altre, d’afegit. Prepararia els meus desitjos també en cas d’haver-hi complicacions urgents que obliguessin a fer una cessària. Perquè voldria que fos plàcida, sana i feliç. Perquè voldria que fós plena d’amor. Com aquesta. Hi posaria que vull ser acompanyada pel meu company. Que mentres em cusen vull contacte amb la meva filla, encara que fós agafar-li la maneta mentre fa pell amb pell amb el meu marit. Que no vull separació. I abans de parir, si decidís fer-ho en un hospital (que ho dubto, en cas d’embaràs de baix risc com el primer), m’asseguraria de fer-ho en un on es permetin totes aquestes condicions. A mi no em feien por les complicacions, ni les cessàries (bé, una mica si), sinó la deshumanització del moment, el sentir-me petita, em feia por la por i la soledat. I també en les cessàries es pot evitar. M’asseguraria de que, en cas de ser necessària, jo també hi plorés de felicitat i no de dolor ni de por. Jo també voldria transformar la cicatriu en el meu sisè tatuatge!

I ara què mengem??

Quin guirigall això d’alimentar un nadó… Sembla fàcil, oi? si, si…

Primer l’alletament, que en les seves etapes inicials de fàcil no en té res. Ja us ho vaig explicar en un post sobre la lactància. Després, treient algun momentet d’inseguretat amb les crisis de creixement i amb el retorn a la feina, es torna més o menys fàcil. Però arribes als sis mesos… I t’agafa una mala llet que ni te l’explico… Però en surts airosa i te n’adones que te la podries haver estalviat, sobretot quan la nena fa deu mesos i els pots de llet de fórmula continuen sense ser oberts. Però també cap als sis mesos (nosaltres un pèl abans per logística) arriba el moment d’introduir l’alimentació complementària. A partir d’ara AC, que això de les inicials fa expert.

És aquí quan comença el guirigall. Abans una mica també, però amb informació i recolzament, t’en pots sortir força airosament. Hi ha una divergència d’opinions en el tema que no te l’acabes. Hi ha la veïna que et diu que els seus fills amb sis mesos ja menjaven el mateix que ella, amb sal inclosa (pot estar agraïda que els seus fills conservin els dos ronyons). Després hi ha els pediatres que et diuen cadascú la seva. A part de dir-te què pot menjar i què no pot menjar el teu bebé (moltes vegades quan tú ja l’hi has introduït als sis, el que suposadament poden a partir dels 10), n’hi ha que et diuen bestieses com que si no li dones llet de continuació tindrà dèficit de ferro. També n’hi ha que et donen quatre fruïtes i cinc verdures i l’hi has de donar totes juntes, i pesades amb balança. A més, és obligatori donar-li triturat, si o si. A vegades en trobes algun de més obert que troba bé que li donguis fruïta per llepar, o que en comptes de quatre fruïtes t’en deixa donar-li sis. Després hi ha els defensors del Baby Led Weaning, a partir d’ara BLW, que això de les inicials fa expert. Normalment són defensores. Et miren amb ulls de suspens i fan silenci quan els expliques que la majoria d’aliments els tritures. En realitat el silenci i la mirada volen dir: no t’ho vull dir perquè sóc super respectuosa amb totes les opcions però et diria que ho estàs fent molt malament. I paral.lelament a tot aquest guirigall, tu continues fent amb l’alletament. Per a alguns ara ja és innecessari i ja hauries d’anar-ho deixant (alguns d’aquest grup són pediatres i metges de família, encara que no tots), per a altres, és el millor que li pots donar, per a altres (la sogra, per exemple) si la petita es “salta un àpat” no ha menjat encara que t’hagi deixat seca de tant succionar (aquests últims, els de la sogra, fan molta ràbia). I, a més, per a tu, l’alletament ha arribat al punt on és fàcil, relaxat, pràctic i nodridor a tots nivells tant pel nadó com per la mare, i on més clar tens que si has pogut arribar fins a aquest oasi, ara si que  no tens cap motiu per a deixar-ho.

Als pediatres que no s’actualitzen i que deixen que les mares en sapiguem més que ells sobre alimentació complementària dels bebés de 0 a 2 anys, els diria que pel bé de les mares i pares deixin d’incordiar, que creen fins i tot conflictes familiars i/o de parella (no és el meu, però en conec casos). Que fins que no s’actualitzin, assumeixin que no en saben i derivin les famílies als entesos corresponents. Dic pel bé de les mares i pares, perquè pel bé dels nadons molts cops ens n’encarreguem les mares i els pares, informant-nos degudament.

A les veïnes, les sogres i altres “entesos” en la matèria els diria que ja que no tenen l’obligació d’informar-se, pensin si algú els ha demanat l’opinió i s’ho pensin dues vegades abans d’arriscar-se a emportar-se una bufada. I que si no poden reprimir les ganes de donar la llibertat a la seva llengua, que escriguin en un blog, com jo, que no se li és bo o no, però desfoga que dóna gust.

I a les mares (no he trobat pares en aquest grup) que fan BLW extrem els diria que ho sento, que sóc mediocre, ja ho sé, però que a mi el SMCP em funciona a la perfecció. I que m’agrada ser mediocre perquè la imperfecció em fa tenir ganes de millorar, a banda de que amb les galetes de plàtan es fot unes ennuegades que ella no es posa blava de miracle però jo em poso verda i de tots colors. A part, també els diria, que si: que comparteixo que el sucre refinat és parent del diable, però que un pà de pessic és dolç aquí i al japó, i que l’hi busco un equivalent sa (panela, melassa d’arròs…) perquè a qui em faci pel meu aniversari un pastís de dàtils li fotré per allà on no sona.

Lligant amb el tema de les textures hi ha tota l’aventura dels triturats i sencers. El triturat no fa por, i això per a nosaltres ha estat un gran recurs, tenint en compte que encara no té dents i que alguna cosa havia de menjar a la llar, ara que no vol ni sentir a parlar dels biberons, hi hagi aigua, llet materna (a partir d’ara LLM, que això de les inicials fa expert) o vodka amb taronja. Però no t’hi pots quedar anclat, ja que la criatura, molt a pesar teu, demana créixer i vol robar-te el pernil pota negra que tens al plat. I els sencers, sobretot sense dents, és tot un aprenentatge…. Per a mi està essent molt divertit, però el meu marit s’està plantejant arrencar-li les dents  així que li vagin sortint per mantenir els triturats fins que en faci 18, de la por que li fa, tot i que també ho va superant. I no us explicaré detalls perquè seria molt llarg, ja que estem sent molt flexibles i canviants, que és el que té aplicar el SMCP. I igual que a mi m’està agradant trobar el nostre camí junts, no vull embolicar a ningú amb les pedres i dreceres que ens hi trobem.

Conclusió: I ara què mengem? Menja el que vulguis però no ens mengis l’olla! (a partir d’ara, NEMO, que això de les inicials fa expert).

I afegeixo un: Gràcies!

I la fillitis com caram es cura?

La meva petita de mamitis. Quina paraula odiosa. La fan servir sobretot persones que hi veuen un significat horrorós, de nena malcriada sense remei, de nena amb pares sobreprotectors que haurien de deixar-la plorar i no agafar-la tant a coll. I al final et trobes justificant-te davant de persones que ni tant sols són capaços de plantejar-se que amb 10 mesets, encara no, es tenen unes necessitats d’afecte i acompanyament que no són moralment qüestionables.

Si! La meva filla té mamitis! I què!? Té mamitis perquè de cop ha hagut de viure tants canvis que se sent insegura. I em dol que s’en senti perquè faig tot el que puc. A vegades em sembla que faig màgia. Perquè no puc conciliar millor del que ho faig la meva vida laboral amb la de mare. Perquè li dono tot l’afecte que puc i estic disponible per a ella al 100% el temps que passo amb ella. Per això em dol, que tot i així tingui aquesta inseguretat que fa que hi hagi moments en els que no em puc separar ni mig metre d’ella. Em dol perquè veig que al seu pare li fa una mica de mal quan l’agafa i plora, tot i que sap que és una etapa normal que ha de passar i passarà. Em dol perquè a vegades em fa sentir que no li se correspondre a les seves necessitats emocionals. Em dol perquè si deixem que algú se n’encarregui quan està malalta, intentem que siguin les millors mans que podem, i tot i així, quan veu algun dels seus cuidadors, fa careta de trista i recolza el cap sobre la meva espatlla i se m’agafa fort.

I he de fer un esforç inhumà per racionalitzar-ho. Entendre que no és culpa nostra que tinguem les circumstàncies que tenim i que són millors que les de moltes altres persones. Entendre que simplement té molt poques vivències encara per estar segura de que pot confiar en nosaltres; que no la deixarem mai, que marxarem mil vegades però que sempre tornarem, amb un somriure, una abraçada, mil petons i els nostres ulls, orelles i mans només per a ella.

I és la meva obligació continuar racionalitzant-ho, i continuar oferint-me disponible per a les seves necessitats emocionals, continuar arribant a buscar-la amb un somriure i una abraçada i mil petons. La meva obligació és no obligar-la a anar amb ningú que ella no vulgui, sinó acompanyar-la fins als braços de les persones que l’estimen i no girar-me fins que ella s’hi senti segura, perquè aprengui que és segur relacionar-se amb d’altres. El meu deure és seguir-me acomiadant cada cop que he de marxar, encara que s’em trenqui el cor veure com es queda plorant. He de seguir construint la seva confiança envers a mi, encara que seria menys dolorós per a mi marxar quan dorm o quan no mira, però no ho faré.

Si, se que la mamitis es cura, fent totes aquestes coses i algunes més. Però tinc un problema molt pitjor: la fillitis. I com es cura la fillitis? Ni idea!

Tinc una fillitis que no me l’acabo! I ningú en parla de la fillitis! Així que no sé si es soluciona. De fet no la vull solucionar! Suposo que algun dia començaré a tenir estones on potser estic millor sense ella. A necessitar espais només per a mi. Però no, encara no ho necessito. I quan algú ve a proposar-te de deixar la nena amb algú per anar a un concert, et mira estrany quan la mires estrany. Però és que no ho vull encara. O quan algú s’estranya perquè et lleves tan d’hora, fent-te sentir extranya perquè has d’esmorzar, dutxar-te, donar-li el pit a la petita, canviar-li el bolquer, vestir-la , preparar-li l’esmorzar per a la llar, i portar-li a la cangur perquè la porti a la llar, i això requereix matinar força, al final reafirmes que fas això i el que calgui per ella. I que no tens ganes que tenir gent que se n’extranya a prop. Perquè la teva fillitis fa que ni et plantegis cap altre cosa. I no vull que s’em curin les ganes de jugar, abraçar i petonejar-la constantment!

Però suposo que és com un virus d’herpes labial. Primer agafes la malaltia, i després, tot i que està latent i no el veus, de tant en tant surt i es deixa veure. I jo encara estic en la fase explosiva del començament, i espero que em duri tant de temps com ella ho necessiti perquè ho gaudeixo i sé que com més fillitis tingui jo, menys mamitis tindrà ella!

A pregunta sàvia… la veritat és que me la pela!

Afirmació (A): Si la portes sempre a coll s’hi acostumarà!

Resposta (R): Només faltaria, senyora!

A: Ja pots anar deixant de donar-li el pit.

R: Si, clar, perquè tu ho diguis.

A: Hauries d’anar canviant-la d’habitació, després et costarà més.

R: Ostres! Podries haver dit abans que tenies una bola de vidre!!!!

A: Estàs boja!!! Jo ni de conya volia parir amb dolor! Jo vaig demanarla (l’epidural) només entrar!

R: Em sembla fantàstic! Però… què representa que he de fer amb aquesta informació?

A: Ui… si te la poses al llit ja no la treuràs mai més!

R: De veritat? Es portarà els ligues al meu llit quan sigui adolescent??? Espero que canvïi els llençols!!!!

A: Aquesta nena està molt emmarada!

R: Home… només faltaria que estigués enveïnada, o enfruïterada, o encarnisserada… no creus?

PREGUNTA (P): Encara li dones el pit?

R: Si. Tens problemes de visió? Conec un oftalmòleg molt bo. Quan la petita acabi et busco la targeta.

A: L’hauries d’abrigar més, que fa fred.

R: Tinc una nena esquimal i no me n’havia adonat? Estic fatal!

A: És massa petita per a menjar maduixes (et al).

R: La propera vegada que tingui sis mesos ho tindré en compte. Li prometo.

A: La llar d’infants li anirà molt bé. S’espavilarà molt!

R: Més encara?

A: Ostres! Encara no té dents!! Va tard!

R: Si? Quina hora dius que és?

P: Fins quan li donaràs el pit?

R: En cinc minuts acabarà*

* Aquesta la vaig llegir, crec que de l’Alba Padró. No n’estic segura de l’autoria, però me la vaig apropiar perquè em va semblar brillant.

I la més genial de totes:

P: (Formulada per algú que no té fills) On acaben les necessitats de la mare i comencen les del nen?

R: (Me l’he callat mossegant-me el llavi inferior) Segurament en algun lloc i moment on decideixin mare i fill, i que segurament coneixeràs quan en tinguis un.

CONCLUSIÓ: El que jutgen els altres sobre com crio, estimo, acompanyo o cuido la meva petita, dit brusca però sincerament… me la pela! Amb el que ens divertim no ens esguerraran la festa!

El massollit i d’altres trampes mortals

Darrerament a casa estem patint un altre brot de massoquisme greu. Fa un mes (des de que va començar l’aventura de la llar d’infants) que la ballem amb els virus. Ara concretament tenim un okupa a casa anomenat adenovirus. La maternitat, per altra banda, constantment et para trampes, et fa fer coses que havies jurat que mai faries i que de cop et semblen meravelloses. Et menja el cap. Et manipula. És com una secta que t’atrapa i ja no en pots sortir.

La petita sempre ha dormit bé al seu llitet, ben a prop del nostre, però al seu llitet. Tot i que mai hem tingut problemes en posar-la al nostre si ha estat inquieta, o si simplement ens ha vingut de gust. Però sempre havíem tingut molt clar els dos que la nostra opció no és el collit. De fet jo, personalment sempre havia descansat pitjor amb la petita entre nosaltres. Però alguna cosa ha canviat.

Amb el desenvolupament normal de la petita va tenir una època en que dormia pitjor. Tenia un son més inquiet, amb més desvetllaments durant la nit… i la solució va començar a ser acollir-la al nostre llit, i santespasqües. I just després va arribar el primer virus: l’amigdalitis vírica. I cagada pastoret. No ens ho vam plantejar. Directament a dormir amb nosaltres. És que ni s’ens va passar pel cap que no havíem de fer-ho. Ens va semblar obvi. I clar, després del primer virus, que va durar uns dies, va venir el segon, i el tercer , i ara l’adenovirus pebroter. En fi… portem un més fent collit. Ja està. He caigut a la trampa. I dic HE caigut , i no HEM, perquè hi he caigut jo soleta. Per a mi el collit, ja és massollit. Pel meu company el collit és collit.

Us ho explico. Pel meu company el collit segueix essent la mesura extraordinària i necessària per afrontar certes situacions d’emergència. Encara que el cap de setmana al matí l’hi trobi el gustet de posar-se-la al llit amb ell quan jo ja m’he llevat. Però no ha canviat la seva postura d’intentar que el normal per a tots sigui que la petita dormi al seu llitet.

Però per a mi el collit ja és inevitablement un acte massoquista. Jo ja l’hi he trobat el gust als cops de peu a les costelles, a que em vagi arreconant fins a caure del llit, a embrutar els llençols cada nit amb el reflexe d’ejecció, etc. Per a mi ja no la treuria del nostre llit. Però clar… no és decisió només meva.

Però sóc astuta… no trec el tema i guanyo temps i nits de massollit . El problema és que el meu company també ho és, d’astut. I em veu a venir d’una hora lluny. I encara que jo calli, ell de tant en quant em treu el tema: “intentem que quan estigui bé torni a dormir al seu llitet, eh?”. I jo tinc diverses opcions:

a) Ser sincera i admetre públicament que ara ja és vici.

b) Intentar argumentar des de la pedagogia i l’estudi del desenvolupament infantil que és bo massollitar

c) Discutir i intentar imposar la meva opció amb arguments absoluts com ara: no em penso aixecar cada nit com fins ara cada cop que vulgui menjar.

d) Donar-li la raó i fer el que em rota.

D’aquestes opcions, depenent del dia, del propi humor, i de com et planteja el tema l’altre, n’agafaries una o una altra.

Crec que la opció a) és un greu error. Et desbanca d’arguments creïbles. A partir de que ho admetis, cap altre argument servirà, en front al seu que és: “quan sigui el moment ens costarà més que vagi a dormir a la seva habitació” (això ja vam acordar que no seria mínim fins que dormís habitualment tota la nit seguida). Per tant la primera opció queda totalment descartada. Però us confesso aquí, en secret, que és la més encertada en el meu cas. Pur massoquisme.

La segona opció sonaria artificial. Perquè tot i que si que en podria agafar algun argument creient-me’l, reconec que no seria el meu estil. No se… no he sentit mai que fós l’única opció correcta. Jo ja estic satisfeta amb com estàvem fent les coses fins ara, a nivell de criança. No trobo malament el collit, ni de bon tros. És més, encara que fins ara no ho hem fet de manera habitual, l’he defensat en moltes converses. Però mai com si fós la única opció vàlida o respectuosa amb l’infant. Crec que cadascú ha de trobar la seva opció també en això, que més s’avingui a les necessitats de l’infant i dels pares, inclús dels germanets, si en té.

La tercera opció amb el meu company no funciona ni és justa, perquè al llit també hi és ell, i no m’agradaria que marxés a l’habitació del costat. I a part, quan discutim el seu cervell deixa d’escoltar. No funcionaria. Possiblement seguiríem fent collit, però de mala llufa. Descartat.

Per tant, l’opció d) em sembla la més viable. Dir que si , que en realitat, fredament és el que penso, i deixar que els esdeveniments es vagin donant de manera natural, sense intentar matissar coses que estic segura que al final cauran pel seu propi pes. En tots aquests mesos he après, que estant els dos igual d’implicats i interessats, els cervells del pare  i la mare funcionen diferent en això de tenir criatures. I que molts cops els debats entre nosaltres esdevenen discussions, i al final a qui hem d’escoltar és a ella. No trio l’opció d) per donar-li la raó com als babaus, sinó perquè escolto la seva opinió, em reservo gran part de la meva, i al final farem cas a la petita, que és qui té raó sempre, perquè és la única que sap al 100% què necessita realment. Aquestes coses no les hem de decidir només nosaltres, i cada cop n’estic més convençuda. I que quedi entre nosaltres, però estic gairebé segura de que la meva petita i el temps em donaran la raó a mi… però que sigui un secret… shhhhhhh.

Els virus pebroters

Hi ha un món paral.lel que no coneixem fins que els nostres petits no comencen a la llar d’infants. El món dels virus dels pebrots. Dels pebrots no perquè afectin a les pebroteres, sinó perquè els toquen, i molt!

Hi ha un abans i un després dels primers virus. L’abans és agradable, tranquil, de coneixença amb el teu nadó, vas fent, el nadó es va desenvolupant, vas al pediatra a medir, pesar i vacunar i a no fotre-li ni cas a les seves pautes alimentàries. Però arriba un dia en que el teu nadó comença a la llar d’infants. I et penses que els problemes més greus que tindràs són la seva adaptació i el teu sentiment de culpa. Però no… Hi ha una cosa pitjor… els virus pebroters.

Està clar, que hi ha poques coses pitjors que veure el teu fill malalt. Amb cara de patiment, ullets petits, demanant braços i pit constantment, calent com una estufa de butà… Però una d’aquestes coses pitjors és deixar-lo amb algú per anar a treballar, encara que sigui de la més absoluta confiança. Les primeres vegades (i no sé si s’acabarà mai aquesta sensació) sents que li estàs fallant, perquè l’únic que demana ets tu. I tu marxes. Però després de la primera vegada , sempre hi ha una segona. I de la mateixa manera que t’adaptes a haver d’anar a treballar, t’adaptes a haver de deixar el teu menut amb els avis, o la cangur… I de fet, crec que la missió dels virus pebroters és aquesta, ajudar a la mare a disminuir el sentiment de culpa i la pena cada cop que et separes del nadó. I ho fan molt bé, perquè aproximadament setmana si, setmana no, fan acte de presència, els molt mal parits!

Per altra banda, estic cada cop més convençuda de que tenen una altra missió… Millorar l’aferrament entre mare i nadó. Dic entre mare i nadó, perquè el pare, que és menys massoca que la mare, en general acostuma a delegar de bon grat una gran part de les cures intensives que necessita aquell petit tros de carn en què s’ha convertit el nadó. Llavors, la mare, que està en el fons encantada de que el massopare no interfereixi entre l’enganxamenta que hi ha entre mare i fill/a, té en braços constantment la criatura, li fa petons, li fa carícies constantment, li pren la temperatura el més suaument possible, es desperta constantment a la nit quan el nadó es queixa, i un cop més, la funció sanadora de la lactància materna fa acte de presència. Ofereix l’únic aliment que tol.leren, consol i contacte físic. I un cop més es confirma que no vull deixar l’alletament fins que deixi de fer-nos tan de bé a les dues. I de rebot al massopare, que ja l’hi està bé que siguem nosaltres qui ens n’ocupem intensivament aquests dies. A més, també augmenta l’aferrament ja que , les famílies que fins que els virus pebroters fan presència no havíem collitat, ara ho fem. I resulta que li agafem el gustet. Però té conseqüències, i es mereixen un post a part, així que ja en parlarem.

La gamma de virus pebroters és amplíssima! en tres setmanes hem passat unes angines víriques, una otitis, tos i mocs. I de tot n’hem après: la millor hora per anar a urgències és a la matinada. L’apiretal és miraculós. La millor manera d’administrar-lo és el contagotes. L’alletament fa patir menys a les mares, perquè saps que no està sense menjar. Els banys d’aigua tèbia ajuden molt a baixar la temperatura, i com més estona duren, millor. Et fas més fort i te n’adones de que tanta tranquil.litat no és eterna, i augmenta el teu nivell d’alerta. Has de fer cas a la pròpia intuïció (un cop més): si la notes calenta, segurament tindrà febre; posa-li el termòmetre. Etc.

Ara ja estem esperant el virus de la panxa, que encara no ha fet acte de presència, però segur que és el proper. Just abans de les varicel.les i d’altres tragèdies pebroteres.

Que la fuerza nos acompañe!

Imagini’s per un moment…

Senyor pediatra de la meva filla… Imagini’s per un moment que assisteix a un curs sobre alimentació en la primera infancia per actualitzar-se en els seus coneixements. Imagini’s per un moment que jo no se més que vostè sobre frenets  a la llengua dels neonats. Imagini’s per un moment que sap que si segueix aconsellant que s’alleti deu minuts amb cada pit condemnarà a moltes mares i nadons a abandonar l’alletament matern. Imagini’s que deixa de pesar els neonats cada setmana. Imagini’s que comença a escoltar els pares i mares quan li parlen del seu nadó i les seves intuicions. Imagini’s per un moment que mira als ulls de la mare angoixada del nadó que no guanya prou pes. Imagini’s que deriva als especialistes corresponents davant d’un dubte en comptes de mostrar-se arrogant. Imagini’s per un segon que deixa d’insinuar que no es produeix prou llet per la neura de la mare. Imagini’s que comença a empatitzar. Imagini’s que per un moment es converteix en bon professional. Imagini’s que vostè i els seus col.legues deixen d’insistir en suprimir l’alletament nocturn i que s’informen sobre els horaris dels pics de prolactina i del contingut de certes hormones a la llet materna que ajuden a regular el descans dels nadons. Imagini’s que deixa de pensar que a més de metge és pedagog i deixa de donar consells sobre criança que ningú li ha demanat. Imagini’s que deixa de considerar els nadons com a oques per a fer foie, prescribint-los cereals cada nit. Imagini’s que deixa de posar horaris i xifres a les necessitats dels nadons.

Si tot això que s’imagina fós realitat segurament jo no li demanaria que s’imaginés res. Segurament nosaltres ens hauríem estalviat moltes angoixes. Segurament la meva petita no hauria passat gana tant de temps i hauria hagut de plorar menys. Segurament jo no hauria patit com una truja per les clivelles. Segurament més nadons serien alletats per la mare. Segurament em marxarien les ganes de fotre-li una queixa formal. Segurament no sabria més que vostè sobre anquiloglosies i alimentació infantil. Segurament no hauria perdut tota la credibilitat davant de tantes famílies. Segurament menys gent malparlaria de vostè al poble. I segurament tots, inclòs vostè, seríem més feliços quan toqués la revisió.

Tan de bò jo deixi d’imaginar-me que ja no té totes aquestes mancances i pugui refer el canvi de pediatra. Imagini’s que pot deixar d’imaginar-s’ho.

Diferències entre una mare i la gent normal.

Mai ho havia pensat fins fa 8 mesos i mig. Però ara se que el món es divideix en dues classes de persones. La gent normal … i les mares. La gent normal, fa una vida normal, conviu amb gent normal, té aficions i ocupacions normals… i ho porta amb total normalitat.

Les mares en canvi, fan que coses extranyes als ulls de la gent normal, semblin… no se… doncs això: extranyes… Anava a dir normals, però no, no ens enganyem.

Quines coses? ufff, infinitat de coses extranyes. Per exemple… patir com si et clavessin un punyal al cor quan aquell petit marrec plora perquè té un pet atravessat. Ui, si, que exagerades. O necessitar algú al costat, amb una mà sobre l’espatlla quan et sents sola en el procés complexe i difícil de reconstrucció de la pròpia vida que estàs vivint. Què egocèntriques. O sentir-se culpables per deixar una horeta al bebè amb son pare, per anar-se a arreglar els cabellots. Que burres. O quan el bebè té la primera febre, necessitar al company allà amb tu, tot i que saps que no li deixaràs gaire espai per actuar. Que egoistes.

Doncs resulta que extranyes, egoistes, egocèntriques, burres o exagerades, ho sentim. Perquè posem per davant de tot els nostres fills, però això no ens fa desaparèixer com a persones. Però a vegades una mare s’oblida d’atendre’s. I hi hauria d’haver algú a prop simplement per comprendre. No necessitem a ningú que ens cuidi el nadó quan està malalt o quan plora, no necessitem algú que li tingui cura de la son, no necessitem a ningú que ens organitzi la vida. No. Necessitem una ajuda molt més important. Necessitem que algú s’assegui al nostre costat i ens digui que ho estem fent bé, que el procés que estem vivint és normal, i és difícil, i que costa de fer, però que ens en sortirem. Necessitem algú que ens atansi un mocador quan patim per la primera febre. Necessitem un company que no jutgi els nostres sentiments només perquè ell no els sent  o no els comprèn. Necessitem mirades. Necessitem saber que ja que nosaltres no podem, hi ha algú que pensa en tu. Necessitem que algú s’en recordi de que tots tenim una mare que vetlla per nosaltres plogui o nevi, i l’important que ha estat sempre per a nosaltres, i ens hi vegi reflexades.

I no ho necessitem per egocentrisme. No. Ho necessitem perquè l’inici de la maternitat va acompanyat moltes vegades, de sentiment de soledat, de sentir-se extranya, jutjada. D’oblidar-se sovint d’una mateixa. I d’acord que la nostra cria ens omple de vida i de felicitat, i que compensa tots aquests sentiments. Però a vegades dorm, i quan ho fa, les seves necessitats acostumen a estar momentàniament cobertes. I llavors ens podem relaxar uns instants. I en relaxar-nos, a vegades, els pensaments aconsegueixen separar-se del nadó. I llavors veuen que el món segueix, i que el propi món, en canvi, no pot seguir el ritme de la resta. I això allunya de la resta, d’un mateix  i fins i tot del temps.

I per tot això , per a mi és tant important la Marta, que tot i que ens és difícil veure’ns, fem treure fum al whatsapp, i em deixa compartir amb ella moltes de les coses que em passen, o que visc, o que m’amoïnen. I ella ho comparteix amb mi. I me n’alegro d’haver coincidit en etapa, temps i visió.

I per això per a mi és tan important l’Anna, que ara està embarassada i em pregunta coses. I em fa sentir que tot el que he après i el  que sento i he sentit serveix per a alguna cosa, no només per escalfar-me el coco de tant reordenar els pensaments.

I per això és tan important la meva petita, que em manté tan ocupada i motivada que em dóna respirs llargs i bonics entre peça i peça del puzzle.

I per això són tan importants els meus pares, que m’escolten i no em miren amb cara estranya. Perquè ells ja ho han viscut, i em diuen que faig bé les coses i que potser ells ara les farien diferents amb mi i els meus germans.

I per això són tan importants en Ricky, en Jordi, la Lily, l’Aracely, les botigueres del poble… que es miren amb dolçor el que per a mi és tan i tan important: la meva filla.

I per això són tan importants totes les persones que m’han mirat smb acceptació i empatia quan els he explicat algunes penes o angoixes, perquè ells o elles ja ho han passat abans, i et fan sentir un pel més normal.

I per això és tan important el meu blog, a qui li puc explicar de tot amb la més absoluta sinceritat i mai s’extranya, ni s’atreveix a jutjar, ni a qüestionar, ni a valorar. Simplement a contenir tota la meva olla de grills, que serà com serà, però és meva i la remeno com vull, com puc o com vaig aprenent a remenar.

Poc a poc i bona lletra…

CASUMCONYILAMAREQUEMVAPARIR… QUINA SETMANETA!

Tants dies sense escriure i he hagut de fer una llista de tots els temes sobre els que vull escriure… Però al final, m’he decidit pel darrer… Sincerament és el més intens i complert… i m’estalvio algún post, ja que , tal i com han anat les coses, puc treure diversos temes. Aprofiteu que estem d’oferta!

Bufff… per on començo? Bé, primer us explicaré perquè fa rants dies que no escric, i tinc l’esperança de que la resta vagi sortint solet i sense entrebancs… Anem al gra. La petita ha començat la llar d’infants. Motiu: ara els dos treballem de matí, i per tant, com que va una mica retrassadeta de desenvolupament i encara no se sap cuidar soleta, doncs hem hagut de recórrer a la llar d’infants.

Us explico una miqueta més sobre la llar. Vivim en un poble molt petit. Per tant l’elecció de la llar no ha estat pas un problema: només n’hi ha una. I la veritat és que som molt i molt afortunats. Segueix un model educatiu fantàstic: respectuós amb l’infant i el seu desenvolupament, incloent la família com a part del procés, gens encorsetat ni absurdament acadèmic, amb menjar 100% ecològic, de temporada i de proximitat, amb unes educadores que més que això són àvies, tietes i padrines formades en la matèria. I una particularitat fantàstica és que igual que els infants i les educadores, els pares són part igual de la llar. I què comporta a efectes pràctics? Doncs entre d’altres coses, que la familiarització és lliure i cada família la pot fer en funció de les seves necessitats i possibilitats i sobretot en funció de l’infant. La primera setmana va ser el meu company qui, cada dia hi anava un parell o tres d’horetes amb ella, i s’hi estava, jugant amb la petita i amb els altres nadons, donant un cop de mà a les tietesiavieseducadores. Donant-li un missatge de que aquell lloc forma part de la vida familiar, acompanyant-la, dient amb fets que aquelles dues adultes són totalment de fiar i que hi confiem. La segona setmana ha estat meva. Ai…. la segona setmana! He fet el mateix, però durant més hores. I m’ha tocat (o m’ha encolomat) la part difícil de fer un pas més: el de deixar-la a l’estança amb les tietesiavieseducadores i els altres infants, i sentir-la bramar des del vestíbul de la llar, deixant que fóssin elles qui la consolessin… Ha estat molt dur. Molt. M’he sentit mala mare, he plorat, he sentit que l’abandonava. I això que només eren uns minuts. No podia suportar sentir-li els plors i no anar a abraçar-la i dir-li que tot estava bé. Però sabia que havia de deixar que es coneguin mútuament.

Però el pitjor no és això. El pitjor és altre cop la maleïda incomprensió. He hagut de sentir que sóc una exagerada i que no n’hi ha per tant. I curiosament qui no m’ha mirat extrany, no eren precisament les persones més importants a la meva vida. I començo a estar-ne una mica farta, de sentir-me rareta o incompresa per viure tan intensament la meva maternitat. Què he de fer per no sentir-me altre cop així? No parlar-ne sinó és amb persones que senten de maneres semblants la maternitat? Tancarme en el micromón de les tribus de mamis? No em va aquest rotllo i no vull fer-ho, tot i que ho entenc i ho respecto, i a vegades em sento temptada de crear una associació. Però què voleu que us digui?! preferiria que la gent que tinc a prop no em jutgés, sinó que simplement em digués que està bé, que sóc una bona mare i que aquests sentiments són normals i desapareixeran. Tan difícil és? Però potser he de deixar d’esperar això de certes persones. Però em costa no compartir això que em fa tan feliç amb segons qui: la meva maternitat.

A més, per rematar-ho, li confirmen l’horari al meu company i no podrà portar-la a la llar. Hem de buscar a algú que la porti! A sobre de que hi haurà d’anar, ho farà amb algú que no coneix! Terror! Altre cop les mateixes sensacions i angoixes! Després de moure algunes fitxes, li demanem a una persona de total confiança, amb 18 anys d’experiència amb nadons, i recursos de sobres. Però no deixa de ser una desconeguda per a la petita. Què hi farem!

Després ha vingut la tercera setmana. La xunga de veritat. La definitiva i mortal tercera setmana. La maleïda tercera setmana. La refotuda tercera setmana. La p**a tercera setmana. Arriba dilluns i s’hi ha de quedar tot el dia sense nosaltres! Quin patir!!! Tot el matí pendent del telèfon! Les tietesiavieseducadores enviant-me whatsapp  amb fotos i trucant-me per informar-me! Si, això també ho fan i les adoro per això!  Em diuen que ha menjat la fruïta, que ha dormit a estonetes, i que plora de tant en quant però para. Però no riu. NO RIU!!!! Ella que tot el dia ensenya aquelles genives desdentegades que la fan semblar una petita velleta adorable!! NO RIUUUUU!!!! Informo al meu cap  (no demano permís) de que marxaré al migdia a rescatar-la! Que per ser el primer dia ja n’hi ha prou! I volo cap a la llar! Arribo i està dormint, amb la cara vermella d’haver estat plorant i tota suada. M’assec allà, al seu costadet i  parlo amb les tietesiavieseducadores. Em deu haver sentit entre els seus somnis i es desperta. Em mira amb els seus ullots amb una mirada que diu: mala pècora , abandonadora de filles precioses!!! i es posa a plorar. L’abraço com mai, i li dóno el pit. En vol. I de seguida es posa a jugar amb la panera dels tresors, com si res no hagués passat. Em quedo una horeta amb ella, jugant allà. Li dono aquell dinar tan bo que els donen i se l’acaba tot, tot i que abans no n’havia volgut. Marxem les dues alleugerides cap a casa.

A casa, dorm dues hores al sofà, cosa que no acostuma a fer. O està molt cansada d’estar tot el dia en tensió o és un presagi del que vindrà. O les dues coses.

El dia següent va millor. En les fotos que m’envien les tietesiavieseducadores se li veu una expressió molt més relaxada. Se la veu compartir panera amb d’altres nadons. Tranquilitza. Faig el mateix, la recullo, pit, jugar durant una bona estona, dinar, jugar i marxem. Dues hores de migdiada altre cop.

Durant la matinada passa una cosa curiosa. No m’escolto. Està dormint inquieta. Però ho atribueixo a tants de canvis. Me la fico al llit perquè dormi millor  i tingui el pit a mà sempre que ho necessiti i la noto calenta. Però fa dies que diem de canviar el nòrdic perquè acabem dormint destapats. Fa calor, així que em dic que dec estar exagerant i no en faig cas. Al matí es lleva rient com sempre tot i que té son. Però va a la llar i passa el matí força millor , tot i que fent moltes dormidetes. Està tranquil.la em diuen. Però al migdia em truquen per dir-me que té febre, que està a 38’3. J**er! Caldria que la primera febre de la petita fós tan aviat? Caldria que fós a la p**a tercera setmana? Doncs es veu que en la meva vida anterior devia ser molt molt i molt dolenta… Torno a informar (no demanar permís) al meu cap de que marxo a rescatar la meva petita. I volo! Està calenta, mimosa, feta un bitxet bola sobre el meu pit. I em poso a plorar només agafar-la. Em sento culpable de no haver fet cas del meu instint, d’haver-li fet passar un matí enfebrat a la llar, on ecara no està del tot adaptada. Sé que no hauria de sentir-me així, però m’hi sento, i no tinc ganes de que ningú em digui que en faig un gra massa, així que m’ho passo sola. Vaig informant al meu company que també té un punt d’angoixa des de la seva nova feina. I a sobre, la feina, en ser recent, no li permet encara demanar favors o gastar dies personals. Així que em toca a mi portar el pes de la situació, tot i que em sembla que ho faria igual, perquè no em surt de viure-ho diferent.

Això era dimecres, i fins avui dissabte l’hem estat ballant. El dijous va estar amb la persona que la porta a la llar. Que si ja hi confiàvem, ara més! I a la tarda amb els meus pares, que encara no s’hi havien quedat mai. I divendres amb la veïna, que és un amor i després amb els meus pares també. Ha estat dur per a mi. La primera febre i em sembla que li he fallat. Com que divendres a la tarda encara li pujava amb pics de 39’5ºC vam decidir portar-la al metge. Abans havíem fet consultes telefòniques a sanitat respon i ens havíen tranquilitzat i donat instruccions. L’estrena de l’Apiretal ha arribat! Properament a la seva llar, un ml. d’Apiretal! La pediatra em mostra unes enormes i tacades de blanc angines! Però ho hem fet bé. No hem de fer res més del que fèiem, ja que són víriques. Banyeretes d’aigua tèbia, apiretal cada 6-8 hores, mimos, pit, molt d’aprenentatge i moltes emocions!

En la tercera setmana ha anat sola a la llar, l’hi ha portat una desconeguda, ha estat amb tres “cangurs” diferents, ha tingut febre alta durant tres dies i mig, ha vist discutir els seus pares, plorar la seva mare i sobretot, ha sobreviscut ella i el seu somriure encisador. Aquesta nena pot amb tot! Visca!

Una altra cosa que he pogut veure, és la cara més dolça de la lactància. La no només nutritiva i hidratant. La del consol. La de donar seguretat. Aquests dies només ha menjat la fruïta al matí, potser perquè és freda i li devia consolar el mal de coll, a part de coincidir amb una hora no febril. I només ha volgut pit a tota hora. Ha passat de plorar desconsoladament a adormir-se al pit. A demanar-lo cada deu minuts. I lluny de molestar-me o esgotar-me, a mi també m’ha consolat. M’ha permès tenir la sensació que la compensava per l'”abandó” que li estic fent. M’ha reafirmat en el desig de seguir. Perquè li fa bé i perquè em fa bé. No havia conegut amb aquesta intensitat aquest poder que tinc com a mare. I em fa sentir molt bé dins de la tempesta d’emocions i sentiments que he viscut aquests dies.

Espero que la quarta setmana comenci molt millor!

Em desitjo ànims!