No m’ha agradat mai que la gent apliqui la falsa modèstia. Es veu de mil hores lluny que no és sincera! El llenguatge corporal que acostuma a acompanyar-la no la fa gens creïble.
N’estic una mica fins el capdemunt de sentir allò de… “No vull ser perfecte… si ho fóssim seria avorrit!” o allò de… “si fóssim pares perfectes no podríem aprendre, i no li ensenyaríem al/s nostre/s fill/s a equivocar-se i rectificar”. Bla-bla-bla.
Què diríeu si us explico que hi ha una mare que estima d’una manera infinita a la seva filla? Aquesta mare, a més, s’hi dedica amb cos i ànima. Intenta que tot el temps que passen, sigui molt o poc, sigui de qualitat, amb amor, amb somriures. S’esforça per posar els límits que creu necessaris, ni més ni menys, però sempre de la manera més respectuosa que sap. Fins i tot més respectuosa que les formes que va rebre de menuda. S’esforça perquè la seva filla tingui una alimentació sana i equilibrada, encara que sigui més car, i ha estat disposada a canviar d’hàbits. I quan una cosa no li agrada, busca la manera de que s’ho mengi, fent màgia als fogons. A vegades perd les formes, però hi pensa i intenta rectificar. Inclús demana disculpes a la seva petita. Es sacrifica per la seva filla però també pensa que el propi sacrifici tindrà un límit i no vol que ningú s’el trobi de morros, així que ja va pensant en com cuidar-se quan sigui més necessari sense fer-li mal a la petita. A vegades perd el nord, però després se n’adona i rebusca dins la bossa la brúixola que s’ha amagat. Té una llengua que corre més que els pensaments, però intenta assossegar-la perquè les paraules no esgarrapin al nadó. No vol engegar la tele com a recurs, però els dies tan llargs de pluja intensa, cau en la debilitat i posa en Mic o en Pingu, perquè el filtre dels continguts encara no l’ha perdut. I després no se sent gaire bé. Però mira la brúixola i aquesta li explica que una vegada de tant en quant no la idiotitzarà. I li fa cas. I un altre dia es deixa guixar la cara per retoladors i tot tipus de materials. Què diríeu si us explico que aquesta mare s’equivocarà, rectificarà, aprendrà, es sacrificarà, estimarà infinitament i s’esforçarà durant tota la seva vida? Què diríeu si us explico que a més sabrà perdonar-se i perdonar, respectar-se i respectar, i que quan no li surti del tot bé, no es cansarà d’intentar-ho?
Si a mi m’ho expliquessin segurament pensaria d’entrada que s’assembla força a la perfecció. Després pensaria que (què carai!) s’assembla molt a mi! I un cop pensat això, segur que em vindrien al cap moltes més mares, entre elles la meva!
I perquè simular una modèstia falsa… Si la mare perfecta existeix i es diu Maremassoca!
Com també es diu Maria, i Marta, i Alexandra, i Eulàlia, i Anna, i Mercè, i Joana…
