Parella de tres

És estany… Les parelles sempre havien estat Formades per dues persones. Però ara s’em fa impossible trobar un espai prou petit com perquè no hi càpiga aquesta petita individua que ha ocupat gairebé tot el meu jo. 

A vegades és difícil recordar-me que havíem estat només un parell. A vegades no cuido aquest passat. A vegades no cuides aquest passat. I a vegades aquest present de tres es fa feixuc pels dos. De nit, quan al llit no arribes a abraçar. O de dia quan no arribes a besar.

Però som tres. I ens necessita als dos. I et vull a tu, que et vaig triar. I ja n’aprendré altre cop a buscar-te en l’espai de la nostra vida. Dóna’m paciència. Jo t’en dono perquè tu també em puguis cercar. Et faig senyals de fum. Vull que em trobis. Hi sóc. No ho oblidis, que hi sóc. Que et vull, perquè et vaig triar.

A voltes puc semblar-te lluny, ho sé. Se que no és fàcil. Ho sé. No he après encara a dividir-me. Encara sóc un tot mare, des de fa dos anys. Però si t’hi fixes hi ha un ull que sempre et mira, una part del cor que et batega, un bocí de pell que et sent ben intens. 

Encara aprenc a saber on sóc, com sóc, com sento. Dóna’m temps. Jo t’en dono.

Trobem-nos. Et convido a cercar-nos més. A agafar-nos de la mà. Aviat ella també ens deixarà espai per respirar-nos més de prop. Aprenguem a esperar-nos amb memòria i amb ganes de descobrir-nos tal i com ara som. Ben diferents. Sempre aventurers i valents. 

Anuncis

Senyor Estivill, quin és el meu rol?

Senyor Estivill, avui té l’honor de ser escrit per segona vegada en el meu blog. Crec que aviat tindré més motius per parlar de vostè que de la meva filla.

M’agradaria que em respongués. Quin representa que és el meu rol d’esposa? A què es refereix quan diu que el collit fa que es desatengui aquest rol?

Crec que no entén gaire bé de què va la meva vida. Quan vam tenir la petita la nostra vida es va capgirar. Al centre ja no hi érem nosaltres dos. L’arribada de la petita va fer explotar la parella. No l’enganyaré… no va ser fàcil trobar-nos altre cop. Però no al llit, no… sinó en general. Mica en mica, però, hem anat trobant altre cop camins compartits. I cada cop que els caminem, sap qui ens porta de la maneta i camina just enmig dels dos? La nostra petita. Ella ens guia i ens uneix. Ens fa anar en la mateixa direcció.

Al llit, tot i que no sempre, moltes vegades també està al mig dels dos. I és aquí quan despleguem els nostres rols nocturns, estrenats de fa 18 mesos. Per part del meu marit, el seu rol és el de cuidar-nos el son a la petita i a mi. I el meu rol és el de cuidar-los el son a la petita i a ell. Li puc ben assegurar que qui menys desatén el seu rol és una servidora.

Per altra banda, no se ben bé a quin rol d’esposa es refereix. Hi ha qui l’ha acusat de masclista. Per tant, puc intuir que es refereix als rols esterotipats dels còmics per a nenes de l’època de ma mare. A això li puc respondre que tranquil. Cuino jo a casa, per la salut de tots plegats, i li ben juro que mai ho he fet al llit, així que la presència de la meva filla no hi interfereix. Pel que fa  a netejar si que li confessaré que la meva filla és la culpable de que ho hagi deixat de fer: ara paguem algú perquè ens ho faci. En quant al sexe… ai… el sexe… si no en practiquem gaire no és perquè hi hagi una menuda adorable que dorm fent sorollets encantadors entre nosaltres… i algun de menys encantador… no… En realitat és per la feina que hem tingut retrobant-nos, reconeixent-nos, readaptant-nos i reaprenent a estimar-nos de la manera que ho requereix la nostra realitat.

Però encara que vostè es refereixi a aquests estúpids rols i que jo m’hagi pres la molèstia (perquè si: és una molèstia) d’explicar-li-ho, li vull deixar clar que esta equivocat. Els meus rols d’esposa més aviat són ara el de comprendre les noves situacions que poden trasbalsar o remoure el meu company, d’ajudar-lo en l’organització de la llar, de fer-li saber que l’estimo i que tinc ganes de follar amb ell en quant tinguem ocasió al llit de convidats, al sofà o al terra de la cuina, parlar molt amb ell sobre l’educació de la nostra filla, somniar amb ell sobre quines vacances farem o a on anirem d’excursió aquest diumenge. I sap què? Són exactament les mateixes funcions que té el meu marit. I no, no ho sap perquè ni tan sols l’ha anomenat. Ni tan sols s’ha plantejat les necessitats de la mare, respecte al rol del pare. Ni tan sols s’ha plantejat que potser el pare també hi té alguna cosa a dir. I que potser és ell qui prefereix posar la petita al llit. Ni tan sols l’ha anomenat al pobre pare. Ni tan sols s’ha plantejat la possibilitat que sigui el pare qui ha d’atendre el rol de marit.

Això que diré no li agradarà, però vull que sàpiga que el trobo simple i avorrit. Que potser és vostè qui no hauria d’haver desatès cap rol dels que li pertoquen. El de pare, potser? I sap què? Em permeto fer-me aquesta pregunta jutjant la seva persona perquè constantment em dóna pel sac vostè a mi jutjant la meva, sense plantejar-se que els seus judicis i opinions tenen tan valor per a mi com per a vostè la salut mental i emocional dels nens d’aquest país. És a dir, gens ni mica.

Li ho demano: deixi de dir bestieses que fan mal als infants. Deixi el conductisme salvatge que ja no està de moda. Deixi “El lado oscuro”. I sobretot… fins que no entengui el meu rol d’esposa, no torni a opinar sobre si el desatenc o no, perquè no en té ni idea.

Jo, jo, jo i la maternitat.

Tinc la sensació que la maternitat m’ha fet veure’m, valorar-me, escoltar-me molt més i centrar-me més en mi del que estava abans d’embarassar-me.

I fa temps que penso en les causes. Se me n’acodeixen diverses…

Primera possibilitat: un embaràs de merda al qual vaig haver-me de sobreposar com fós i la única manera va ser oblidar-me del voltant i quedar-me només amb el que em reportava créixer i positivitat, recolzament i comprensió. O em cuidava o fugia a costarrica amb la massopanxa. O ells o jo. I mira, vaig triar-me a mi. Qüestió de supervivència.

Segona possibilitat: El puerperi ha de ser una etapa on et sentis forta. T’has de sentir valenta, segura i capaç de tirar endavant la vida d’aquella personeta que depèn de tu i de quina manera! I no sempre és fàcil. Les dificultats per l’alletament, la vulnerabilitat en que et deixen les hormones, la inseguretat que porta qualsevol responsabilitat d’aquestes dimensions, el fet d’haver d’assumir-te com a mare i de reinventar-te i renéixer… tot això fa que t’hagis de centrar molt en tu mateixa i que els altres també t’hagin d’embolcallar molt. Si no, és impossible estar prou bé com per poder-te encarregar del nadó en condicions òptimes.

Tercera possibilitat: superar la soledat. La maternitat porta molts moments de soledat relativa, ja que sempre estàs acompanyada pel teu nadó. El procés de transformació de dona a mare, l’alletament nocturn, incomprensió de l’entorn en certs moments, qüestionaments sobre com cries al teu fill (en el meu cas això no ho he patit, però és comú sentir-ho, per desgràcia). I en aquests moments de soledat has de buscar-te un acompanyant fidel que comprenent-te o no, et recolzi incondicionalment. I qui millor que tu mateixa? Ningú!

Després arriba la part contradictòria de l’ego maternal… Durant tota la criança crec  l’ego de la mare juga a parts iguals d’àngel i dimoni. M’explicaré. Crec que per una banda, és un gran esforç ser mare. No es pot negar. Saps que durant els primers anys ets insustituïble. Ningú coneix el nadó com tu. Ningú significa el mateix que tu per a ell/a. Això pot ser una gran satisfacció (i ho és), t’eleva l’autoestima, t’omple l’ego d’una manera  brutal. Cada cop que la criatura estira els braços cap a tu perquè no vol, en aquell moment, ser consolat per ningú més, una dent al teu somriure deixa anar un reflex i se sent un discret… he! Però per altra banda això pot ser esgotador i no crec que ningú vulgui discutir-ho. A vegades t’ho miraries de lluny des del sofà, mentre el massopare consola la criatura. O deixaries que fós ell que l’adormís al pit cada nit, o que es despertés un , dos, mil cops durant la nit per donar la tetamàgica. O reduiries a la meitat l’instint cuidador que t’empeny a dedicar-te totalment a la criatura.  Però no. No pot ser. Aquest paper ens toca a nosaltres i ho portem escrit a l’ADN. Aquestes coses ens omplen i ens inflen; i després creen situacions com l’agitació per alletament (per sort no és el meu cas), estrés o plantejar-se el deslletament nocturn, que segur que no ha de ser gens fàcil. A vegades l’ego diu: ja estic ple del tot, a partir d’aquí em desinflo i et desinflo. I un cop més no deixa de ser pur massoquisme: una de les coses més dures dels primers anys de vida com a mare és de les que més ens omple!

I potser és certa la díada famosa mare-nadó (sé que ho és). I tinc la teoria que partint d’aquesta díada, per a una mare no existeix res més (durant un temps) i no hi ha res més important (durant tota la vida) que el/s seu/s fill/s, i que per tant, també ho és i ho ha de ser ella mateixa.

El problema (suposo) deu aparèixer quan l’entorn no és conscient d’aquesta díada i d’aquesta necessitat de centrar-se en una mateixa i el nadó per poder equilibrar-se i rutllar correctament. Llavors deu ser quan apareixen conflictes de parella, inseguretats en el pare i/o la mare, desacords i desavinences… No ho sé, aquí ja m’estic posant en aiguamolls desconeguts. Parlo pel que sento d’altra gent, així que no m’hi explaiaré… Només és la meva teoria.

Així que fins ara… jo, jo, jo i la maternitat. Amb ganes de jo, tu, ella i la família sencera a parts iguals, però que sempre s’em reservi la coseta especial d’allò que tenen totes les mares.

 

Sexe? em sona…

Fa mesos us explicava que em sentia com un ficus. Un puny prominent que em deixava la vagina amb una bona cicatriu d’uns 20 punts (cinc amunt, cinc avall, perquè la llevadora va perdre el compte al dotzè), els alts nivells de prolactina en una lactància que encara dura, l’adaptació a la nova situació, la maternitat en general… no són bons amics del sexe en una parella.

Segur que cada cas és diferent, perquè hi entren en joc moltes coses. Però a tot això, cal sumar-hi en el nostre cas, un allunyament emocional i físic immens entre el meu company i jo que va iniciar-se de manera brutal a l’embaràs i que ha suposat tot un procés i molt d’esforç començar a reduir.

No entraré en el que ja us he explicat de moltes maneres. Però si que diré que a tot això que ja us he explicat de moltes maneres cal sumar-hi l’aprensió d’un marit cap a una panxa i un estat que mai va saber integrar com a normal, ni va saber manegar; i una embarassada totalment assexuada que ni al tercer trimestre va sentir els fogots que moltes descriuen.

Parim. I la prolactina fa acte de presència per agreujar aquest allunyament que ja us he explicat. I comença tot un procés d’adaptació i acceptació, individual i de parella. No gens fàcil en el nostre cas.

Des del dia que vam saber que estàvem gestant la nostra petita gran filla, hem tingut comptades trobades sexuals. No ha estat una època gens fàcil. Gens. Hi ha hagut dolor, tristesa, fredor, soledat i distància entre nosaltres. Massa. I amb molt d’esforç, i sobretot molt d’amor, mica en mica hem anat construïnt una nova manera d’estimar-nos. Ens hem anat apropant. Hem anat tancant ferides i cada cop esborrem més cicatrius. Intentant que quedi en un passat lleig  i sense oblidar-ho per no tornar-ho a repetir, però intentant que cada cop dolgui menys. Aprenent dels errors i sobretot madurant. Anant perdent la necessitat de retreure. Sobretot això.

Des de que neix la petita jo encara no he pogut mirar-me la cicatriu. No m’és indiferent tocar-la quan em rento, per exemple. Em fa por. No sé perquè. No ho puc explicar.  No vull. Al part em van oferir mirar amb el mirall com sortia, i vaig respondre amb un no rotund. I després no he pogut afrontar la cicatriu. Però sé que hi és, i m’ha molestat durant mesos, tot i que va anar curant-se a un ritme normal i sense complicacions. Cada cop menys, per sort.

Sumant els milers de factors que han influït puc comptar amb una mà els cops que (perdoneu l’expressió) hem follat. No utilitzo l’expressió “fer l’amor” primer perquè mai m’agradat, em sona pàmfila. I dos perquè jo no faig l’amor amb el sexe, sinó amb l’esforç per fer-nos feliços, amb els detalls, amb les mirades, amb les abraçades, amb la cura en comú de la nostra filla. El sexe, és sexe. Nosaltres fem l’amor (o ho intentem) cada dia, minut i segon, tot i que no sempre ens n’hem ensortit. I follem, tot i que ja us dic que des del 11-12-13 no gaire.

Fins ara, les escasses trobades sexuals que hem tingut, per part meva han estat esforçades. No les he gaudit, més enllà del plaer emocional de sentir-nos a prop, però el meu desig encara era lluny. El meu cap es centrava inevitablement en que la cicatriu no molestés, en trobar altre cop la coreografia natural entre els dos cossos, en cercar inútilment un desig sexual que ha decidit marxar, tot i que la seva pell em continua semblant la més perfecta del món. I hem fet sempre trios: el meu marit, jo, i les ganes d’amagar que el meu cap era cercant les ganes.

També és cert que la logística no és fàcil. La petita dormint al costat del nostre llit, el cansament de la nit que fa que només poguem arraulir-nos al sofà menjant xocolata i mirant una pel.li o algun programa que ens agradi, les escasses migdiades de la petita… No és fàcil trobar el moment quan tens una criatura petita…

I fa un temps que em preocupava, no tornar a ser la d’abans, o haver de forçar les trobades quan volguéssim tenir un altre fill, o que mai més en gaudís.

Però ahir alguna cosa va canviar… Tot va anar com sempre. Portàvem uns dies (des de la darrera discussió) una mica  més units, somrient més, mirant-nos més. Vam veure Merlí, com cada dilluns. Vam estar rient, i ho confesso, fent una guerra de pets al sofà. Fins que cansats vam anar-nos-en al llit. Com sempre. Lavabo, tancar portes i llums i cap al llit. Ens hi vam ficar i com sempre ens vam donar el petó de bona nit i ens vam apropar cercant l’escalforeta i el contacte, com sempre, molt o poc. I aquest contacte va anar creixent. I poc ens va importar que la petita dormís plàcidament allà. Es va encendre un foc que ja gairebé ni recordava. Sense cap. Només pell. De les molèsties de la cicatriu ni m’en vaig enrecordar. Va ser bonic, va ser intens, va ser sexe sense condicionants. Va ser orgasme. Va ser natural i fluïd. I va ser una llàgrima caient per la galta en acabar, de felicitat per haver recuperat una part important de la parella que feia mal no trobar per enlloc i que no augurava res de bo. Per primera vegada des de l’11-12-13, vam follar sense que fós un assaig i ho vam gaudir al 100%. Vam ser nosaltres. I vam agrair que la petita encara sigui prou petita com per no saber fingir que dorm.

I ara si puc dir: Hola de nou, m’alegro de tornar-te a trobar.

I crec que també he de reconèixer al meu company que durant tot aquest temps ha sabut no pressionar-me, respectar-me i no comptar els dies ni el temps. Simplement esperar silent donant-me l’espai que he necessitat, sense límits ni condicions. No estic segura de que totes les parelles del món hagin sigut capaços de respectar com ell ho ha fet. L’estimo cada cop més, malgrat tot.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Fins aquí podíem arribar!

Normalment tinc una llista de temes pendents, i vaig escribint-los durant les migdiades de la petita o a la nit. Però el d’avui és d’urgència. Per desfogar-me. Improvitzat (més que els altres, fins i tot!). L’escric per mi. Per llegir-lo i seguir-hi reflexionant.

Aquests dies a la llar d’infants m’han servit entre d’altres coses per enganxar (jo) el primer virus. I a partir d’aquí he elaborat una teoria i faré una freaky-prova pilot. La meva teoria, a partir de que jo ja m’he curat i ara ha caigut el meu marit, és que com que amb la llet materna li passo els anticossos a la meva petita, ella s’en lliurarà. De fet, va ser ella qui va començar amb els mocs. Però no ha passat d’aquí. Jo en canvi he estat feta una coca durant tres dies. I la freaky-prova pilot que us deia és que, basant-me en aquesta teoria de que ella m’ho contagia però que llavors jo la protegeixo a través de la llet, a partir d’ara cada nit, lleparé la seva pipa plena de virus porqueria. Potser em passo l’any malalta i no serveix de res, però si puc pal.liar l’allau d’infeccions del curs passat, ni que sigui una vegada, ja em donaré per triomfant.

Però la urgència d’aquest post no ve per aquí. Aquest paràgraf anterior l’he fotut per l’esquadra. El post d’avui ve per un tema que m’ha fet donar-me una plantofada a mi mateixa per fer-me reaccionar.

Aquests tres dies de malaltia, sumats a que estic de vacances, i sumats a que la petita es fa gran  i comença a tenir criteri propi, geni i poca o cap capacitat per raonar i utilitzar les paraules ni com a receptora, s’han ajuntat amb una altra circumstància al.liena a mi. Ha coincidit amb una allau de compromisos inel.ludibles del massopare. Resultat: tres dies “non stop” de tenir cura de la petita jo soleta. I ep! que no em queixo, eh? que sóc sa mare! Però tenint en compte les meves condicions pèssimes, hauria agraït el paper de massopare en actiu, perquè us he d’enganyar.

Doncs bé… vain arribar a un nivell de saturació més que important. No se si la petita estava més descontrolada perquè jo no estava per ella com sempre; o si jo tenia el meu grau de tolerància i percepció abatut com el meu nas i la meva gola i el meu cap. El cas és que la vaig renyar per primer cop.

Si. La vaig renyar.

Contundent.

I així com la vaig renyar, s’em va fer un nus a la gola. No l’hi vaig cridar, ni picar ni res de tot això, eh?! Però em vaig quadrar ben seria i amb un to de severitat que era nou per a mi i també per a ella. No va plorar. Però el mateix silenci petrificat que em va sortir a mi, també el va mantenir ella, i després s’em va abraçar en silenci. Així que li devia afectar com a mínim, la meitat del que em va afectar a mi…

No havia fet res que no li correspongui per edat. No havia fet res terrible. Simplement buscava minilímits que troba, i que aquest cop, insistint en trobar-los moltes vegades, s’hi va trobar una paret desconeguda: la seva mare enfadada i amb la paciència sota mínims.

Algú m’ha dit que no serà la última vegada i que ho hauré de seguir fent pel seu bé. No hi estic d’acord. Sé que malauradament ho tornaré a fer, perquè sóc humana. Però no va ser ni la millor manera, ni la més adequada a la seva edat ni moment evolutiu, ni la que em va fer sentir millor. Jo hauria d’haver entès en aquell moment que jo podia fer altres coses abans que esperar que ho fes ella per art de màgia. Podria haver entès que ella també estava cansada perquè era tard i havia estat un dia molt intens. Hauria d’haver seguit pensant abans d’actuar per saber-li posar els millors límits i de la millor manera, que fins ara m’ha donat molt bons resultats. Però la meva paciència va dir prou. I mentre ella m’abraçava, a mi se m’escapaven els remordiments pels ulls. I li vaig demanar perdó. Li vaig explicar que el que ella havia fet no m’agradava, i que no ho havia de fer. Però que jo no li hauria d’haver parlat malament, però que ho havia fet perquè em trobava malament. No devia entendre ni una paraula. Però us prometo que la seva reacció va ser preciosa. Em va somriure i em va tornar a abraçar. I així em vaig poder perdonar per la desproporció de la meva esbroncada.

Segur que molts em direu que sóc una exagerada, però ho sento així, no hi puc fer més.  I suposo que és per ser la primera vegada. Totes les primeres vegades tenen un punt de sobreelevat emocionalment, en això de la maternitat. Almenys en la meva.

Va ser la primera vegada, i amb el temps segur que el meu sentiment de culpa o les meves ganes d’autoflagelar-me perdran intensitat, però no vull oblidar mai ni com em vaig sentir, ni la lliçó que un cop més em va donar ella. Evidentment que puc perdre els nervis en alguna ocasió, com totes les mares i tots els pares, com tots els humans. Però no puc perdre l’oportunitat ni les ganes de demanar-li perdó. D’ensenyar-li que la humilitat és una qualitat que ens ajuda a estimar-nos amb qualitat. D’ensenyar-li que ella també és important i compta molt per a mi. D’ensenyar-li que tots ens podem equivocar, i que tots ens mereixem una disculpa, o poder reparar el mal que haguem fet. D’ensenyar-li que ella té límits però jo també. I Sobretot d’ensenyar-li que tot i que pugui dir “fins aquí podíem arribar” ella també ho pot dir. I que ella haurà de respondre, però jo també, per allò que fem malament.

Tothom parla dels límits que l’hi hem de posar als infants. I crec fermament que són molt necessaris perquè creixin de manera sana i feliç i equilibrada. Però potser no és millor predicar amb l’exemple i mostrant-los els nostres propis límits? Hem de ser déus que no s’equivoquen mai? Els límits no han de ser mostrats amb respecte i civilització? Crec que no podem oblidar que som el seu referent, i que si no ens veuen rectificar, no els podem exigir a ells que ho facin.

Li vaig demanar perdó i ho faré sempre que calgui. Fins aquí podríem arribar! Només faltaria!

A l’endemà, després de reflexionar molt sobre la meva reacció, vaig fer-me el propòsit de que fós millor. Vaig exigir-me que ho havia de fer bé i multiplicar el meu raciocini maternal. Ho vaig fer. Vaig elevar la meva consciència al quadrat. Vaig posar els mateixos límits però d’una manera molt més respectuosa i amable. I aquesta petita meva em va continuar donant lliçons. Va començar a canviar aquesta conducta que tant em molestava i que creiem que havia de ser el seu primer límit. I avui m’ha donat un pam de nas i s’ha passat el matí “practicant” la nova conducta més adaptativa i respectuosa. La que per ella és nova. Tant que potser no cal… Igual que com quan aprenen a posar coses dins d’altres, que s’hi passen el dia sencer.

És increïble veure com creix i com va sent conscient del seu propi ésser i de la seva pròpia conducta i relació amb l’entorn. Avui em sento feliç. Em sento satisfeta i orgullosa d’ella i de mi mateixa, i del massopare. I m’he perdonat per haver passat un límit, i he perdonat al massopare pel partit de paddle de dissabte (lamarequeelvamatricularambelsseuscompromisosinel.ludibles).

I reconec en un altre exercici d’humilitat, que sempre m’havia equivocat. Abans de ser mare diguem que pensava d’una manera molt més conductista, respecte als infants. Com diu l’autora de Cosetes Nostres , des de l’adultocràcia. Però estava obviant la part més important, la part emocional. La part emocional dels menuts i la part emocional de mi mateixa en la meva nova condició de mare. Un cop més, veig i reconec que estava molt equivocada. I que un antic “jo mai” o “jo sempre”, depèn de com t’ho miris, m’explota a la cara emmerdant-ho tot.

Jo també creixo amb ella. I que continüi així!

Avaluacions de final de curs.

Arriben les vacances, i amb elles, les avaluacions. Sabrem si hem de fer deures o no durant l’estiu.

D’aquí a un més i sis dies la petita farà un any, i estic segura que llavors només em sortiran paraules nyonyes i llacrimògenes. Així que crec que ha arribat l’hora de l’autocrítica constructiva i les felicitacions. De pensar què he de mantenir i què he de millorar. I a aquestes alçades, no crec que canvïi massa el que pensi ara, o d’aquí a un més.

Tirem enrera… a l’embaràs. Crec que vaig esperar massa i això em (ens) va fer molt de mal. Esperava comprensió i no empatia, i no vaig saber demanar ni una ni l’altra. Vaig parar poc, i necessitava fer-ho per entendre què m’estava passant , per escoltar-me i posar paraules al que sentia, per asserenar-me i per ajudar al meu entorn immediat a acompanyar-me, en comtes de transmetre el meu embolic, i esperar que el meu marit actués com jo necessitava. Si mai tinc un altre fill llegiré això i abans d’obrir la boca em prendré 24 hores de recés, com a mínim. Crec que em va faltar introspecció, i em va sobrar necessitat de compartir amb massa gent els meus anhels i desitjos. Em va sobrar esperar dels altres i em va faltar expressió serena i assertiva. I no és la primera vegada que em passa, i amb 35 anyets acabats de fer, ja em toca anar-ne aprenent. Així que no em fustigaré però intento aplicar-ho a tots els àmbits de la meva vida. Com diuen al sud: ya no tengo el chichi pa farolillos, i no tinc ganes ni temps per tenir disgustos que puc evitar amb una mica de feina introspectiva. Si més no, prefereixo treballar-m’ho per millorar.

Pel que fa al part, una mica el mateix. No necessitava l’aprovació de ningú per saber què volia i com ho volia, però a l’hora la buscava. I al final, cercant l’aprovació i l’acompanyament, em vaig sentir més sola que mai. Vaig entendre tard que aquell procés era meu. I si; em va faltar, no se si mentir, però si aprendre a callar. Si tornés a quedar-me embarassada faria el procés voluntàriament sola, i no cercaria l’acompanyament, però si que l’acceptaria de les persones que s’apropessin, sabent ara com saben la majoria de gent que m’envolta, quins serien els meus desitjos. Qui no s’apropés de manera pura, amb amor i recolzament, senzillament seria despatxada amb molta educació. Sense súpliques de comprensió, sense recerca d’aprovació, sense rencor ni frustració. Simplement un “d’acord, consideraré la teva opinó, gràcies”, és a dir: un “si, si , carinyo”. I al meu company, el deixaria ser company, i li expressaria de manera concreta els meus pensaments i necessitats. Intentaria explicar-li bé què espero d’ell. Va ser un company de part genial, però igual que jo faria coses diferents, també li demanaria a ell que pulís certes coses, però sense responsabilitzar-lo dels meus estats, que per això són meus.

De l’alletament també en trec conclusions. Si ara tingués un altre nadó, cercaria la intimitat així que la necessités, sense formalismes. Qui m’estimi ho entendrà i ho podrà respectar. El primer que faria seria mirar-li la llengua, i no fiar-me de cap professional, que ja m’han demostrat que de frenets no hi entenen un borrall. I els que si que en saben, no m’els vaig creuar, així que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. I a la primer dolor, trucadeta a l’assessora de lactància, que per això s’ha format  i sort d’ella en vaig tenir. No tornaria a deixar passar el temps esperant que se solucionés sol. Els frenets no se solucionen sols. Cal actuar, i he après a que no cal patir si hi ha solucions a l’abast. No tornaré a plorar mai per l’alletament de cap fill meu. Tampoc tornaré a comprar ni utilitzar la pomada del dimoni per a clivelles. A part de no servir per a res, fa un merder important. Llet i un cop més, intimitat per passejar-te amb els pits a l’aire per casa. A més, se m’han despertat les ganes de formar-me com a assessora de lactància. És un tema que m’ha encantat, m’ha atrapat, i sé com es pot arribar a patir i a gaudir. I vull ajudar a superar el patiment i compartir la joia d’haver-ho fet. No se si m’hi vull dedicar professionalment, o si podré. Però m’agradaria com a mínim fer voluntariat, i m’encantaria crear un grup de suport a l’alletament, amb el temps. Però ja veurem si algun cop m’hi poso. Espero que no se m’oblidi aquest propòsit.

De la criança. No se si ho faig bé o no, però crec que estic fent fantàsticament bé una cosa: escoltar la meva petita, i escoltar-me a mi i al meu company. Però sobretot, escoltar les necessitats de la meva filla, que no ha triat venir al món, sinó que jo la hi vaig obligar, i per tant és la meva responsabilitat que s’hi trobi bé. Potser cometo molts errors, però vull esforçar-me a trobar-los i rectificar-los, com ara estic fent, des de que va néixer, i crec que no m’en surto pas malament. Crec que progresso adequadament. Si tingués un altre fill, intentaria viure-ho com ara, com una aventura i un joc constant. Un joc important, i divertit. Gaudir-ho al màxim.

I pel que fa a la parella, intentaria cuidar-lo una miqueta més, tot i que les hormones de la maternitat t’ho posen difícil. Intentaria no oblidar-me cap dia de l’abraçada diària. I se que alguns dies l’he descuidat. I no m’agrada. També intentaria discutir menys i més suau. N’estem aprenent. Però si ara tingués un altre fill crec que ho faríem millor els dos. Ho hauríem de fer millor, si més no. Però el que no podria fer, és estimar-lo més… crec que és impossible. Ara tinc dos grans amors, un de ganapia, i l’altre petita i adorable.

Si tingués un altre fill, seria el doble de mare. És a dir el doble de petonera, el doble de cantaire, el doble de pesada i el doble d’implicada. No sé si és bo o dolent, però en tot cas ara no és el moment d’avaluar-ho.

El quart tatuatge

Sabeu de sobres el que defenso l’apropiament lícit dels parts. Millor dit dels naixements dels nostres fills. Perquè hi hagi o no complicacions SEMPRE són nostres. No som criatures tutoritzades per un adult que ha de decidir per nosaltres. Som adultes, que podem i hem de triar. I que en cas de no poder, hauríem de delegar aquesta facultat a algú de confiança: parella, mare, amic… Perquè és molt trist que el que hauria de ser el millor dia de la nostra vida, passi a ser només un dia feliç, o fins i tot un dia traumàtic, o per oblidar.

I demano perdó sincerament si mai ha semblat que menyspreo o menystinc tots els tipus de part medicalitzats. Perquè de veritat que no és així. Si sóc honesta, reconec que a totes les dones que aprecio els desitjo que desitgin un part no intervingut. Perquè sé que el que se sent només és així d’intens si et tornes animal i et lliures al procés únicament fisiològic. I això és meravellós. Però hi ha molts motius que et poden portar a prendre la decisió de delegar part del teu procés a la medicina.I aquests naixements/parts són igual de valuosos. I a vegades et creues amb dones admirables que t’expliquen la seva experiència i et capgiren els esquemes. I et fan créixer amb la seva experiència.

Avui he demanat col.laboració a una persona que va apropiar-se del seu procés, que el va canviar degut a una potencial complicació. I va ser prou valenta com per canviar el seu plantejament i fer-lo feliç malgrat el que imagino que va sentir. Jo no puc parlar del tema simplement perquè no ho he passat ni viscut en primera persona. Però si algun dia he d’afrontar-ho, pensaré en ella i la imitaré. I juro que també hi seré feliç.

La seva filla té uns dies menys que la meva petita. És bonica, riallera i tan grassoneta que la pessigaries amorosament per tot arreu! I la seva mare, a qui conec menys que a la filla, em sembla des del dia que me la vaig trobar al tren, molt valenta i forta. Admirable. Parlant de les nostres experiències, em va explicar el seu part. Si. El seu PART. SEU, i només SEU. Respectat, sa , plàcid i feliç. Com va ser-ho el meu: respectat, sa, plàcid i feliç. Una cesària meravellosa, com no n’havia sentit cap. En el fons no van ser tant diferents, les nostres vivències: vam haver de lluïtar per a trobar-nos còmodes en la nostra elecció i ho vam aconseguir, malgrat judicis i segurament també ella, moments de soledat.

No en puc parlar jo. Per això li vaig demanar, malgrat no sabia ni el seu nom (ara ja si!), si la volia i podia relatar ella. I li vaig demanar si em donava permís per a comentar-la, no només per a transcriure-la literalment. Perquè jo ja sabia que no em podria contenir, perquè sóc així de bocamolla. I em va sorprendre l’entusiasme i la rapidesa amb la que m’ha contestat. I aquí la teniu, amb els meus comentaris inclosos, que són el menys interessant i rellevant, però que si no els faig rebento.

I abans de mostrar-vos el seu relat, moltes gràcies, Marta, per obrir-me una mica més la mirada.

Sempre havia tingut molt clar com volia que fós el meu part. Volia parir a l’hospital, ser-hi amb temps de sobres, volia que fós vaginalment, i decidiria en aquell moment si volia epidural o no, però tenia bastant clar que si. 

M’havia preparat molt mentalment per al moment, no havia tingut mai cap tipus de por, tenia (i tinc) confiança cega en el meu ginecòleg, i estava més que preparada pel gran moment. 

A finals d’agost, a una de les darreres visites, el meu gine em va detectar pelvis estreta. Per un moment vaig entrar en pànic, i és que tres mesos abans, una amiga va trencar aigües a casa, va anar corrents a l’hospital (de Barcelona a Barcelona), i quan va ingressar el nen ja estava massa en camí per fer-li una cessària, quan li van detectar pelvis estreta, i mai prèviament l’hi havien detectat. Aquesta amiga es va desgarrar interna i externament, més de 50 punts de sutura, van haver de treure el nen amb fòrceps, i un cop el nen ja estava fora li van haver de fer una transfussió de sang de tanta que n’havia perdut. Actualment encara té pèrdues per davant i per darrere, i ja fa més d’un any. Jo em vaig quedar en estat de shock i vaig explicar-li totes les meves pors al meu metge. I en cap cas volia passar per una situació tan traumàtica com aquella noia, i a més jo havia d’anar de Sant Pol a Barcelona. Més trajecte encara perquè la nena sortís massa. 

Aquella notícia va trencar tots els meus esquemes i el que havia planejat els gairebé nou mesos d’embaràs. El primer que vaig dir va ser: VULL UNA CESSÀRIA. M’aterrava el fet d’estar mig morta els primers dies de vida de la meva filla, que anés malament i no poder-la agafar, no poder estar amb ella, no poder transmetre una seguretat tan necessària a la vida de la meva filla. El meu ginecòleg de seguida em va dir: Ep! Calma i serenitat. La primera opció no serà la cessària, perquè tot i tenir la pelvis estreta no vol dir que el teu part hagi de ser desastrós com el que m’has explicat. Aquell cas era, segons ell em va dir, una suma d’infortunis. Allò a mi no em passaria, i si arribava el moment en el que hi hagués una possibilitat de risc per a mi o per a la meva filla, farien una cessària sense pensar-s’ho, però no havia de ser la primera opció. La primera opció sempre seria el part vaginal.

Jo i el meu home sempre hem tingut clar que volíem tenir quatre fills, com les quatre barres de la senyera. Forofades a part, en el cas que fós cessària ja no podríem tenir-ne quatre. Havia sentit a parlar tan malament de les cessàries que ara si, començava a tenir por del gran moment, perquè la cessària ara era una opció molt real… I la cessària era el dimoni! O així m’ho havien dit amistats, a les classes pre part, havia llegit a tot arreu…

La meva princesa no volia sortir, i vaig sortir de comptes cinc dies abans d’ingressar de manera programada un tres de setembre a la Clínica del Remei. Allà m’esperava el meu estimat ginecòleg i la seva encantadora llevadora. Em van mirar de dalt a baix i em van dir que estava tan verda com als set mesos. Que em podia posar el gota a gota, començarien les contraccions i podia passar-me 12 hores amb dolors, però que la seva experiència deia que m’hauria d’acabar fent la cessària. Ell estaria allà tot el dia i no tenia cap prioritat per una opció ni per l’altra. La decisió era meva. Els seus més de 40 anys d’experiència i incomptables parts van ser suficients per prendre LA MEVA decisió. 

Vaig decidir optar per la cessària per diverses raons:

– Sabia que hi havia un impedimento físic (pelvis estreta) i un alt percentatge de complicacions al part vaginal. 

– Volia que aquell tres de setembre, el dia més especial de tota la meva vida, fós aquell dia que sempre que el recordés com el millor. Com alegria, amor, felicitat i joia. No com dolor, patiment i histèria. Volia plorar de felicitat i no de dolor. 

– Les persones que pitjor m’havien parlat de la cessària, són persones que no n’havien tingut, de vegades ni tan sols havien tingut un part. L’arrogància impertinent dels consells de qui no té ni p*** ideai parla des del desconeixement. 

I vaig ingressar a quiròfan. El meu gine va deixar entrar al meu home al part, perquè un part per cessària també és un part,  i va estar al meu costat absolutament en tot moment. La meva nena va sortir a llum i de seguida va arrencar a plorar. Jo i el meu home ploràvem desconsolats de felicitat. La van netejar una mica i la van posar als braços del meu home. Em van estar cosint i curant durant gairebé una hora, l’hora més curta de la meva vida, ja que jo estava perfectament bé. Estava a un quiròfan però estava amb la meva família i em podria haver passat allà tot el dia, mirant-los, completament conscient i feliç. Més feliç que mai. 

Mites falsos de les cessàries:

– La llet no puja tan ràpid com als parts vaginals. MENTIDA. Jo només arribar a l’habitació ja gotejava calostre. 

– Aixecar-se fa un mal insuportable. MENTIDA. Jo m’hagúes aixecat molt abans, però no em deixaven. A l’endemà em vaig aixecar tan tranquil.la, amb moltíssimes ganes de caminar i de moure’m amb fortalesa i seguretat per poder portar la nena amb mi a tot arreu. 

– La cicatriu és un drama. MENTIDA. Tenint en compte que a mi em seria exactament igual que la cicatriu dels meus fills fós enorme, en mig de la cara i prominent… És petita, no molesta i amb qualsevol tipus de calceta queda tapada. Tinc tres tatuatges, i per mi, la cicatriu n’és el meu quart, i el més especial. 

– La recuperació és molt lenta. MENTIDA. Jo no vaig estar ni tres dies a l’hospital. El dia 6 a primera hora del matí ja sortíem cap a Sant Pol. I no em vaig prendre ni un dels analgèsics que em van dir que havia de prendre a casa. No em calien. 

– No és el mateix que parir. MENTIDA.  Jo no m’he quedat amb ganes de res més que repetir aquesta experiència magnífica. I, com em va dir la Mare Massoca, això és perquè jo vaig poder decidir. 

Ara ve quan el maten. Ara ve el moment que esguerro el clímax emotiu del relat, i hi foto cullerada amb els meus comentaris. Així que si no els voleu llegir aquest és el moment de desviar la vista cap a una altra banda.

D’aquest relat en trec un munt de reflexions. Primer que té molt de mèrit tot el procés. Entenc que no havia de ser fàcil renunciar a l’opció del part vaginal i passar a DESITJAR i a convertir en FELIÇ la cessària. Jo no sé si n’hagués estat capaç. Ara, que ja vaig passar per un naixement, de cara a un segon, i amb les reflexions que estic fent, suposo que si, però en el meu primer part… uff… Ja ho dic jo… valenta!

Per altra banda, crec que va haver-hi un factor sort, de caure en mans d’un equip capacitat per empatitzar i respectar el moment i els desitjos. Per entendre la cessària no com un procés quirúrgic sinó com a el moment emocional que és el naixement d’un fill. Acompanyar la mare i la seva parella en aquest procés.  Així que gràcies a aquest equip per humanitzar les cessàries. Tan de bo sempre fós així. I sabem que no ho és en la majoria dels casos, i per això la cessària és el dimoni. No per la cessària, sinó per qui les fa. Un cop més la violència obstètrica mata instints, felicitat i humanitat.

El tema de la pujada de la llet és cert: no depèn de per on surt el nadó sinó del desprendiment de la placenta, així que tururú a qui condemna l’alletament de qui ha viscut un part per cessària.

Definitivament, aquesta vivència demostra que qualsevol dona pot apropiar-se i sentir-se poderosa amb el seu part, sigui com sigui! I tan de bo, totes les dones que tenen els seus fills les visquessin així. Un cop més podríem parlar de més naixements sans, plàcids i feliços.

D’aquest relat i de la decisió que va prendre en trec una gran lliçó d’amor incondicional. Qualsevol dona crec que desitja un part vaginal. Renunciar-hi d’aquesta manera tan serena, i fer-ho bonic només pot respondre a l’amor més pur: el d’una mare al seu fill. I és preciós. Si… amb la maternitat m’estic tornant tan nyonya…

Finalment, ja us vaig explicar com veig d’important la creació d’un pla de part . I us vaig explicar també les modificacions que hi faria. Doncs bé… si hagués de tornar-ne a fer un, n’hi faria un altre, d’afegit. Prepararia els meus desitjos també en cas d’haver-hi complicacions urgents que obliguessin a fer una cessària. Perquè voldria que fos plàcida, sana i feliç. Perquè voldria que fós plena d’amor. Com aquesta. Hi posaria que vull ser acompanyada pel meu company. Que mentres em cusen vull contacte amb la meva filla, encara que fós agafar-li la maneta mentre fa pell amb pell amb el meu marit. Que no vull separació. I abans de parir, si decidís fer-ho en un hospital (que ho dubto, en cas d’embaràs de baix risc com el primer), m’asseguraria de fer-ho en un on es permetin totes aquestes condicions. A mi no em feien por les complicacions, ni les cessàries (bé, una mica si), sinó la deshumanització del moment, el sentir-me petita, em feia por la por i la soledat. I també en les cessàries es pot evitar. M’asseguraria de que, en cas de ser necessària, jo també hi plorés de felicitat i no de dolor ni de por. Jo també voldria transformar la cicatriu en el meu sisè tatuatge!

I ara què mengem??

Quin guirigall això d’alimentar un nadó… Sembla fàcil, oi? si, si…

Primer l’alletament, que en les seves etapes inicials de fàcil no en té res. Ja us ho vaig explicar en un post sobre la lactància. Després, treient algun momentet d’inseguretat amb les crisis de creixement i amb el retorn a la feina, es torna més o menys fàcil. Però arribes als sis mesos… I t’agafa una mala llet que ni te l’explico… Però en surts airosa i te n’adones que te la podries haver estalviat, sobretot quan la nena fa deu mesos i els pots de llet de fórmula continuen sense ser oberts. Però també cap als sis mesos (nosaltres un pèl abans per logística) arriba el moment d’introduir l’alimentació complementària. A partir d’ara AC, que això de les inicials fa expert.

És aquí quan comença el guirigall. Abans una mica també, però amb informació i recolzament, t’en pots sortir força airosament. Hi ha una divergència d’opinions en el tema que no te l’acabes. Hi ha la veïna que et diu que els seus fills amb sis mesos ja menjaven el mateix que ella, amb sal inclosa (pot estar agraïda que els seus fills conservin els dos ronyons). Després hi ha els pediatres que et diuen cadascú la seva. A part de dir-te què pot menjar i què no pot menjar el teu bebé (moltes vegades quan tú ja l’hi has introduït als sis, el que suposadament poden a partir dels 10), n’hi ha que et diuen bestieses com que si no li dones llet de continuació tindrà dèficit de ferro. També n’hi ha que et donen quatre fruïtes i cinc verdures i l’hi has de donar totes juntes, i pesades amb balança. A més, és obligatori donar-li triturat, si o si. A vegades en trobes algun de més obert que troba bé que li donguis fruïta per llepar, o que en comptes de quatre fruïtes t’en deixa donar-li sis. Després hi ha els defensors del Baby Led Weaning, a partir d’ara BLW, que això de les inicials fa expert. Normalment són defensores. Et miren amb ulls de suspens i fan silenci quan els expliques que la majoria d’aliments els tritures. En realitat el silenci i la mirada volen dir: no t’ho vull dir perquè sóc super respectuosa amb totes les opcions però et diria que ho estàs fent molt malament. I paral.lelament a tot aquest guirigall, tu continues fent amb l’alletament. Per a alguns ara ja és innecessari i ja hauries d’anar-ho deixant (alguns d’aquest grup són pediatres i metges de família, encara que no tots), per a altres, és el millor que li pots donar, per a altres (la sogra, per exemple) si la petita es “salta un àpat” no ha menjat encara que t’hagi deixat seca de tant succionar (aquests últims, els de la sogra, fan molta ràbia). I, a més, per a tu, l’alletament ha arribat al punt on és fàcil, relaxat, pràctic i nodridor a tots nivells tant pel nadó com per la mare, i on més clar tens que si has pogut arribar fins a aquest oasi, ara si que  no tens cap motiu per a deixar-ho.

Als pediatres que no s’actualitzen i que deixen que les mares en sapiguem més que ells sobre alimentació complementària dels bebés de 0 a 2 anys, els diria que pel bé de les mares i pares deixin d’incordiar, que creen fins i tot conflictes familiars i/o de parella (no és el meu, però en conec casos). Que fins que no s’actualitzin, assumeixin que no en saben i derivin les famílies als entesos corresponents. Dic pel bé de les mares i pares, perquè pel bé dels nadons molts cops ens n’encarreguem les mares i els pares, informant-nos degudament.

A les veïnes, les sogres i altres “entesos” en la matèria els diria que ja que no tenen l’obligació d’informar-se, pensin si algú els ha demanat l’opinió i s’ho pensin dues vegades abans d’arriscar-se a emportar-se una bufada. I que si no poden reprimir les ganes de donar la llibertat a la seva llengua, que escriguin en un blog, com jo, que no se li és bo o no, però desfoga que dóna gust.

I a les mares (no he trobat pares en aquest grup) que fan BLW extrem els diria que ho sento, que sóc mediocre, ja ho sé, però que a mi el SMCP em funciona a la perfecció. I que m’agrada ser mediocre perquè la imperfecció em fa tenir ganes de millorar, a banda de que amb les galetes de plàtan es fot unes ennuegades que ella no es posa blava de miracle però jo em poso verda i de tots colors. A part, també els diria, que si: que comparteixo que el sucre refinat és parent del diable, però que un pà de pessic és dolç aquí i al japó, i que l’hi busco un equivalent sa (panela, melassa d’arròs…) perquè a qui em faci pel meu aniversari un pastís de dàtils li fotré per allà on no sona.

Lligant amb el tema de les textures hi ha tota l’aventura dels triturats i sencers. El triturat no fa por, i això per a nosaltres ha estat un gran recurs, tenint en compte que encara no té dents i que alguna cosa havia de menjar a la llar, ara que no vol ni sentir a parlar dels biberons, hi hagi aigua, llet materna (a partir d’ara LLM, que això de les inicials fa expert) o vodka amb taronja. Però no t’hi pots quedar anclat, ja que la criatura, molt a pesar teu, demana créixer i vol robar-te el pernil pota negra que tens al plat. I els sencers, sobretot sense dents, és tot un aprenentatge…. Per a mi està essent molt divertit, però el meu marit s’està plantejant arrencar-li les dents  així que li vagin sortint per mantenir els triturats fins que en faci 18, de la por que li fa, tot i que també ho va superant. I no us explicaré detalls perquè seria molt llarg, ja que estem sent molt flexibles i canviants, que és el que té aplicar el SMCP. I igual que a mi m’està agradant trobar el nostre camí junts, no vull embolicar a ningú amb les pedres i dreceres que ens hi trobem.

Conclusió: I ara què mengem? Menja el que vulguis però no ens mengis l’olla! (a partir d’ara, NEMO, que això de les inicials fa expert).

I afegeixo un: Gràcies!

El massollit i d’altres trampes mortals

Darrerament a casa estem patint un altre brot de massoquisme greu. Fa un mes (des de que va començar l’aventura de la llar d’infants) que la ballem amb els virus. Ara concretament tenim un okupa a casa anomenat adenovirus. La maternitat, per altra banda, constantment et para trampes, et fa fer coses que havies jurat que mai faries i que de cop et semblen meravelloses. Et menja el cap. Et manipula. És com una secta que t’atrapa i ja no en pots sortir.

La petita sempre ha dormit bé al seu llitet, ben a prop del nostre, però al seu llitet. Tot i que mai hem tingut problemes en posar-la al nostre si ha estat inquieta, o si simplement ens ha vingut de gust. Però sempre havíem tingut molt clar els dos que la nostra opció no és el collit. De fet jo, personalment sempre havia descansat pitjor amb la petita entre nosaltres. Però alguna cosa ha canviat.

Amb el desenvolupament normal de la petita va tenir una època en que dormia pitjor. Tenia un son més inquiet, amb més desvetllaments durant la nit… i la solució va començar a ser acollir-la al nostre llit, i santespasqües. I just després va arribar el primer virus: l’amigdalitis vírica. I cagada pastoret. No ens ho vam plantejar. Directament a dormir amb nosaltres. És que ni s’ens va passar pel cap que no havíem de fer-ho. Ens va semblar obvi. I clar, després del primer virus, que va durar uns dies, va venir el segon, i el tercer , i ara l’adenovirus pebroter. En fi… portem un més fent collit. Ja està. He caigut a la trampa. I dic HE caigut , i no HEM, perquè hi he caigut jo soleta. Per a mi el collit, ja és massollit. Pel meu company el collit és collit.

Us ho explico. Pel meu company el collit segueix essent la mesura extraordinària i necessària per afrontar certes situacions d’emergència. Encara que el cap de setmana al matí l’hi trobi el gustet de posar-se-la al llit amb ell quan jo ja m’he llevat. Però no ha canviat la seva postura d’intentar que el normal per a tots sigui que la petita dormi al seu llitet.

Però per a mi el collit ja és inevitablement un acte massoquista. Jo ja l’hi he trobat el gust als cops de peu a les costelles, a que em vagi arreconant fins a caure del llit, a embrutar els llençols cada nit amb el reflexe d’ejecció, etc. Per a mi ja no la treuria del nostre llit. Però clar… no és decisió només meva.

Però sóc astuta… no trec el tema i guanyo temps i nits de massollit . El problema és que el meu company també ho és, d’astut. I em veu a venir d’una hora lluny. I encara que jo calli, ell de tant en quant em treu el tema: “intentem que quan estigui bé torni a dormir al seu llitet, eh?”. I jo tinc diverses opcions:

a) Ser sincera i admetre públicament que ara ja és vici.

b) Intentar argumentar des de la pedagogia i l’estudi del desenvolupament infantil que és bo massollitar

c) Discutir i intentar imposar la meva opció amb arguments absoluts com ara: no em penso aixecar cada nit com fins ara cada cop que vulgui menjar.

d) Donar-li la raó i fer el que em rota.

D’aquestes opcions, depenent del dia, del propi humor, i de com et planteja el tema l’altre, n’agafaries una o una altra.

Crec que la opció a) és un greu error. Et desbanca d’arguments creïbles. A partir de que ho admetis, cap altre argument servirà, en front al seu que és: “quan sigui el moment ens costarà més que vagi a dormir a la seva habitació” (això ja vam acordar que no seria mínim fins que dormís habitualment tota la nit seguida). Per tant la primera opció queda totalment descartada. Però us confesso aquí, en secret, que és la més encertada en el meu cas. Pur massoquisme.

La segona opció sonaria artificial. Perquè tot i que si que en podria agafar algun argument creient-me’l, reconec que no seria el meu estil. No se… no he sentit mai que fós l’única opció correcta. Jo ja estic satisfeta amb com estàvem fent les coses fins ara, a nivell de criança. No trobo malament el collit, ni de bon tros. És més, encara que fins ara no ho hem fet de manera habitual, l’he defensat en moltes converses. Però mai com si fós la única opció vàlida o respectuosa amb l’infant. Crec que cadascú ha de trobar la seva opció també en això, que més s’avingui a les necessitats de l’infant i dels pares, inclús dels germanets, si en té.

La tercera opció amb el meu company no funciona ni és justa, perquè al llit també hi és ell, i no m’agradaria que marxés a l’habitació del costat. I a part, quan discutim el seu cervell deixa d’escoltar. No funcionaria. Possiblement seguiríem fent collit, però de mala llufa. Descartat.

Per tant, l’opció d) em sembla la més viable. Dir que si , que en realitat, fredament és el que penso, i deixar que els esdeveniments es vagin donant de manera natural, sense intentar matissar coses que estic segura que al final cauran pel seu propi pes. En tots aquests mesos he après, que estant els dos igual d’implicats i interessats, els cervells del pare  i la mare funcionen diferent en això de tenir criatures. I que molts cops els debats entre nosaltres esdevenen discussions, i al final a qui hem d’escoltar és a ella. No trio l’opció d) per donar-li la raó com als babaus, sinó perquè escolto la seva opinió, em reservo gran part de la meva, i al final farem cas a la petita, que és qui té raó sempre, perquè és la única que sap al 100% què necessita realment. Aquestes coses no les hem de decidir només nosaltres, i cada cop n’estic més convençuda. I que quedi entre nosaltres, però estic gairebé segura de que la meva petita i el temps em donaran la raó a mi… però que sigui un secret… shhhhhhh.