Els virus pebroters

Hi ha un món paral.lel que no coneixem fins que els nostres petits no comencen a la llar d’infants. El món dels virus dels pebrots. Dels pebrots no perquè afectin a les pebroteres, sinó perquè els toquen, i molt!

Hi ha un abans i un després dels primers virus. L’abans és agradable, tranquil, de coneixença amb el teu nadó, vas fent, el nadó es va desenvolupant, vas al pediatra a medir, pesar i vacunar i a no fotre-li ni cas a les seves pautes alimentàries. Però arriba un dia en que el teu nadó comença a la llar d’infants. I et penses que els problemes més greus que tindràs són la seva adaptació i el teu sentiment de culpa. Però no… Hi ha una cosa pitjor… els virus pebroters.

Està clar, que hi ha poques coses pitjors que veure el teu fill malalt. Amb cara de patiment, ullets petits, demanant braços i pit constantment, calent com una estufa de butà… Però una d’aquestes coses pitjors és deixar-lo amb algú per anar a treballar, encara que sigui de la més absoluta confiança. Les primeres vegades (i no sé si s’acabarà mai aquesta sensació) sents que li estàs fallant, perquè l’únic que demana ets tu. I tu marxes. Però després de la primera vegada , sempre hi ha una segona. I de la mateixa manera que t’adaptes a haver d’anar a treballar, t’adaptes a haver de deixar el teu menut amb els avis, o la cangur… I de fet, crec que la missió dels virus pebroters és aquesta, ajudar a la mare a disminuir el sentiment de culpa i la pena cada cop que et separes del nadó. I ho fan molt bé, perquè aproximadament setmana si, setmana no, fan acte de presència, els molt mal parits!

Per altra banda, estic cada cop més convençuda de que tenen una altra missió… Millorar l’aferrament entre mare i nadó. Dic entre mare i nadó, perquè el pare, que és menys massoca que la mare, en general acostuma a delegar de bon grat una gran part de les cures intensives que necessita aquell petit tros de carn en què s’ha convertit el nadó. Llavors, la mare, que està en el fons encantada de que el massopare no interfereixi entre l’enganxamenta que hi ha entre mare i fill/a, té en braços constantment la criatura, li fa petons, li fa carícies constantment, li pren la temperatura el més suaument possible, es desperta constantment a la nit quan el nadó es queixa, i un cop més, la funció sanadora de la lactància materna fa acte de presència. Ofereix l’únic aliment que tol.leren, consol i contacte físic. I un cop més es confirma que no vull deixar l’alletament fins que deixi de fer-nos tan de bé a les dues. I de rebot al massopare, que ja l’hi està bé que siguem nosaltres qui ens n’ocupem intensivament aquests dies. A més, també augmenta l’aferrament ja que , les famílies que fins que els virus pebroters fan presència no havíem collitat, ara ho fem. I resulta que li agafem el gustet. Però té conseqüències, i es mereixen un post a part, així que ja en parlarem.

La gamma de virus pebroters és amplíssima! en tres setmanes hem passat unes angines víriques, una otitis, tos i mocs. I de tot n’hem après: la millor hora per anar a urgències és a la matinada. L’apiretal és miraculós. La millor manera d’administrar-lo és el contagotes. L’alletament fa patir menys a les mares, perquè saps que no està sense menjar. Els banys d’aigua tèbia ajuden molt a baixar la temperatura, i com més estona duren, millor. Et fas més fort i te n’adones de que tanta tranquil.litat no és eterna, i augmenta el teu nivell d’alerta. Has de fer cas a la pròpia intuïció (un cop més): si la notes calenta, segurament tindrà febre; posa-li el termòmetre. Etc.

Ara ja estem esperant el virus de la panxa, que encara no ha fet acte de presència, però segur que és el proper. Just abans de les varicel.les i d’altres tragèdies pebroteres.

Que la fuerza nos acompañe!

La mala llet del sisè mes…grrrr.

Ja ho diuen, ja, que a partir del sisè més la llet ja no alimenta… però no sabia fins a quin punt era cert. No hi ha bestiesa més gran que aquesta si s’agafa en el sentit literal, és clar… Però en el meu cas, en un altre sentit, és cert… I no hi ha res que em foti més ara mateix… Us ho explico.

Primer de tot, us vull demanar perdó per anticipat, si en algun moment se m’escapa alguna paraula groixuda. Però és que fa uns dies que estic de molta mala llet. Fa uns dies que vaig descobrir el significat de la frase “mala llet”. Antigament ( i no tan antigament, per desgracia) hi havia la falsa creença de que amb els nervis, mal humor, geni… la llet es tornava agra. Així quan un nen “es portava malament” es deia que era per la mala llet. O alguna cosa semblant. I si això fós cert, ara mateix la meva filla estaria alimentant-se de llet agra de la major intensitat… Però per sort per ella no és veritat. Tot i que si que està en la llet l’origen de la meva mala llufa.

Ja feia uns dies que mirava amb desolació el calaix del congelador destinat a la conservació de la llet que durant els mesos de la baixa per maternitat m’havia estat extraient. Cada cop en quedava menys. I donava voltes a veure com ho solucionaríem quan s’acabessin. A més, com ja va preveure l’assessora de lactància, al matí cada cop em puc extreure menys quantitat de llet. Maleït cervell… el molt p..a sap que al matí no hi ha nadó, i no es deixa enganyar… Sort que a la tarda reconeix la meva filla sense problemes… El tema és el següent. Fins que jo arribo, l’encarregat d’alimentar-la és el meu marit. I fins ara ha pogut seguir el que havíem parlat que volíem fer: alimentació a base sobretot de llet materna i complementació amb altres aliments. I per sort, la petita s’els menja amb delit! És una petita golafre que no en té mai prou. I a sobre, la darrera revisió ens va confirmar que el creixement de la menuda era perfecte.

Però en el moment que les reserves escassegen entren en joc tots els dubtes sobre la seva alimentació. Què fem? Augmentem la quantitat d’aliments sòlids i establim rutines d’alimentació complementària? O bé comencem a introduir llet de fórmula? A més, evidentment val tant la meva opinió i els meus desitjos, com els del meu marit, que és qui se n’ocupa més hores, en realitat. I a ell el fa sentir més segur tenir un pot de llet de fórmula per situacions d’emergència en les que ja s’hagi pres tota la llet que jo li deixo cada matí preparada.

I aquí és on, tot i que accepto que entri un pot de llet a casa i no discuteixo, agafo una mala llet que em fa dubtar de si realment seré el primer cas de llet agra pel mal humor que em genera el tema!

Penso que no hi ha una única opció bona i vàlida per a tothom. Però si que crec que només n’hi ha una de bona per a cada cas. Tantes opcions com famílies i individus. I sempre es pot rectificar, no dic pas que no. Però penso que el que ens fa saber si la nostra opció és la única bona per a nosaltres és el fet de que ens la podem autoargumentar sense dubtes. I l’altra prova infal.lible és que si l’amiga, la germana, la veïna o la cosina ens expliquen la seva amb convicció, no ens farà dubtar ni trontollar la nostra convicció. D’aquesta manera respecto i puc recolzar totes les opcions, però tinc molt clar quina és la meva, la nostra. I aquesta opció convençuda és clarament l’alletament matern.

I ja em va fotre haver d’avançar la introducció d’aliments sòlids abans dels sis mesos, per logística. Però encara em fot més haver d’anar a comprar llet de pot per un motiu tan poc racional com la tornada prematura a la feina. Ja se que mil.lions de nens al món es crien perfectament amb llet de fórmula. I no ho trobo pas malament. Però simplement no és la meva opció. I no volia que ho fós. Ens ha costat molt poder tirar endavant amb el que desitjàvem. I ho vam aconseguir. I no hauria de ser motiu de renunciar a part d’aquesta victòria, viure en un país atrassat on es considera que un nadó de 16 setmanes ja és autònom i pot estar sense conseqüències lluny de la seva mare la major part del dia. Em fa vergonya viure on visc. Un cop més. I estic enfadada. Molt enfadada. No és això el que volia. I encara que se que ho he d’acceptar, i de fet ja ho he fet, em sembla una bestiesa.

I a sobre, quan busco informació sobre llets ecològiques o sobre quines són les millors… em trobo amb la sorpresa de l’estafa i la fal.làcia que eón les llets de continuació. Però com que un cop més l’equip de pediatria de referència no està informat ni actualitzat en el tema, decideixo trucar a una prestigiosa associació de suport a la lactància materna, que em confirmen que el que he llegit és cert, i que sempre és més recomenable utilitzar la llet d’inici que canviar a la de continuació. I encara m’emprenyo més! Amb la porqueria de sistema en el que vivim i amb l’equip de pediatria. Perquè a sobre, les farmacèutiques i altres gegans empresarials estan jugant amb la salut dels nostres nadons; i manca tanta informació que em fa pensar que ens prenen per idiotes perquè ens ho creiem tot com si ho fóssim.

La conclusió que en trec és que és molt important tenir molt clara la teva opció en tots els temes, perquè si no és així, el sistema s’encarregarà de destruir-la. Si tens , en canvi, la TEVA opció ben tatuada a les neurones, i ben argumentada dins el teu cap i amb la teva parella, potser hauràs de modificar-la per les circumstàncies, però seguiràs tenint motius per a buscar maneres de salvar-ne la major part possible. I no parlo només de l’alimentació, sinó de tot el que fa referència a la maternitat. I al final et quedarà la satisfacció d’haver fet el que creies millor per al teu nadó.

I amb els dies, la mala llet va disminuint, a l’hora que aumenta l’acceptació. I no diré que m’agrada, però no hi ha volta de full, i se que no obligaré al meu company a acceptar decisions meves que al final jo no hauria d’assumir. Però segueixo defecant mentalment sobre aquest sistema retrògrad i que no mira més enllà de l’avui, sense donar valor al que realment és important.

Camí de l’escorxador…

16 setmanes més 30 dies després de que haguessis nascut va arribar com una plantofada a mà oberta la tornada a la crua realitat…

Després d’haver estat dedicada a aconseguir que ens adaptéssim, a posar ordre en la parella, en la meva pròpia vida, a organitzar-me, a conèixer-la, a començar a gaudir de la situació i de la maternitat i a aconseguir certa normalitat… va i resulta que he de tornar a treballar! Zasca!

I el més fotut és que no és que sigui posar el despertador i au! a treballar! No, no , no… això seria massa fàcil, i tots sabem com ens agrada patir, martiritzar-nos i recrear-nos en els sentiments fustigants a les noves mares primerenques. El calvari comença aproximadament un mes i mig abans del dia J (J de joooooder). Comences a pensar-hi ja de veritat. Dic de veritat perquè des de que la lactància va començar a fluir, jo ja vaig començar a omplir el congelador com la “Central Lechera Asturiana” de cara a la tornada a la feina. Però quan s’acosta la data ja hi penses com si fos una pel.lícula de terror. Comences a pensar en la logística, a fer proves, a deixar-la durant una estoneta amb qui se n’haurà d’encarregar durant les hores que tu no hi seràs. I aprofites per anar a la perruqueria, com si et fes la més mínima gràcia. I a més encara hi ha gent, normalment sense fills, que et diuen alegrement allò de, vaaaaa, que t’anirà béeeee…. i tu t’has de reprimir per no escopir-los a la cara i dir-los que callin, que no en tenen ni idea del que estàs passant. Però llavors t’en recordes que tu mateixa abans també feies aquests comentaris i decideixes deixar el melodrama en públic per a situacions realment greus.

Et diuen allò tan fals (almenys per a mi) de que m’anirà bé tenir temps per a mi. Com si jo l’hagués demanat! Com si el necessités! I no dic que un dia l’agraeixi… però ja us asseguro que no és ara, i molt menys el dia que vais tornar a pencar.

Uns cinc dies abans de començar ja plorava a estones en secret, quan no em veien. No volia que em prenguessin per una boja o per una depressiva (això darrer ja s’ho havien pensat durant l’embaràs i no mola!). Però dos dies abans vaig considerar que ja era prou raonable fer-ho davant de la meva parella o alguna persona molt propera i comprensiva. I em van passar idees dramàtiques pel cap, com ara que em perdria totes les seves primeres vegades. O que un dia no seria necessaria per a ella. I va ser realment melodramàtic. Me la mirava com si no l’hagués de veure mai més, o donar-la en adopció. Però un cop més la meva filla em va donar una lliçó: va esperar dos o tres dies després de que jo comencés a treballar per girar-se soleta. Va esperar que tornés de la feina. I me la vaig menjar a petons! I vaig plorar, però aquest cop d’alleujament. Ai, què voleu que us digui… m’he tornat bleda assoleiada…

I després dels dies previs va arribar el dia J. El de veritat. El més fotut de tots. Em poso el despertador. Molt d’hora, per poder anar amb temps i munyir-me perquè el meu marit li pugui donar lleteta fresca amb un biberó (que ja havíem provat dies abans i cap problema). Doncs amb la millor intenció del món decideixo treure-la del llitet perquè mengi, i deixar-li adormideta perquè li aguanti més estona i dormi una estona més. Doncs cagada pastoret. La petita es desvetlla i no la puc tornar a adormir. I resulta que just abans de marxar apareix el meu marit amb la nena en braços  i amb cara de son (i val a dir que també de mala llufa) i em deixa anar una fresca com: m’has deixat un problema!

Clar, fins ara la reina de la nit he estat jo. Sóc jo qui la coneix i qui sé què he de fer perquè torni a dormir. I la meva primera reacció és dir-li: Perquè no t’en vas a la piiiiiii, que portes cinc mesos dormint tota piiiiiii la nit seguida i fins l’hora que vols i per un dia que has de matinar em fotràs el dit al piiiiiii i a sobre per culpa teva el sentiment de culpa m’acompanyarà tota la jornada! Ves a piiiiiiiiii i no tornis!!! I recorda que per a mi és pitjor anar-me’n a treballar que quedar-me amb la nena! Espavila d’una piiiiiii vegada! piiiiiiiiiii, piiiiiiiii, piiiiiii.

Però decideixo sàviament callar. No cal discutir a dos de vuit del matí. Millor marxar plorant com una magdalena en secret, i parlar-ne civilitzadament al vespre. Civilitzada però clarament. Nen, t’has passat un piiiiiii. Tot i que també entenc el seu estrés. Però piiiiiiiii.

Faig el primer dia de feina intentant acabar ràpid. M’he fet una reducció de jornada, i a sobre començo en divendres i dia curt. Em passo el dia pendent del mòbil i més perduda que un gat en un garaje (mai he entès aquista expressió). Tothom em pregunta per la nena i em puleixo la bateria ensenyant fotos i enviant missatgets a casa… Em passa ràpid i torno escopetejada cap a casa a abraçar la meva petita. Han sobreviscut! Parlem del que ha passat al matí i de com els ha anat al dia. Intento donar-li consells perquè demà sigui millor. Tot i que han sobreviscut i no els ha anat pas malament.

La nena ho va notar. Bé, això em deia el meu company. Tinc el dubte de si és veritat o de si m’ho deia per fer-me sentir millor. O fins i tot tinc el dubte de si el que per ell era que la nena estava inquieta era la seva pròpia inseguretat. El cas és que  tots tenim un puntet d’ego, i egoistament em reconfortava saber que la nena m’enyorava. I què carai! La meva filla es venjava d’ell pel comentari del primer dia (ara mateix tinc un somriure malèfic a la cara). Però me n’alegro de que ara ja estiguin adaptats l’un a l’altre. A mi també em fa estar tranquil.la. Ara vaig a treballar enyorant-la i molt, però sense por. Perquè sé que està en les millors mans (després de les meves, clar… ejem… torna a sortir l’ego).

Sobre si és massa d’hora o no per a la separació, no hi entraré. Tothom sap que si. Que és antinatural i que no compensa. Però és tan obvi que no hi entraré.

El que si que comentaré és com canvia una mateixa respecte a la feina. Resulta que la maternitat et recobreix de dalt a baix d’una capa de greix (i que consti que és metafòric, no em refereixo als 15 quilos de més) que fa que et rellisquin coses que abans et treien de polleguera. Tot i que també és cert que molts caps (els meus sens dubte), quan actuen i parlen, sovint ho fan amb potents antigreix, que fan trontollar aquesta capa protectora, encara que menys sovint que abans.

La lactància és un altre tema. Quan vaig començar em van sorgir grans inseguretats i dubtes. Aquest cop vaig tirar pel dret sense dubtar. Vaig recórrer a l’assessora de lactància que ens va ajudar tant durant el començament i vaig tornar a sentir-me segura i confiada!. I de moment tot rutlla. Això si, tot el dia amb el tirallets, les ampolletes i la nevereta amunt i avall. Però al final ho incorpores a la teva rutina.

I un mes i mig després, tot i que ho he acceptat, perquè no em queda més remei, cada matí quan marxo em sento com un pobre porquet camí de l’escorxador. I no sé si mai deixaré de sentir-m’hi. Suposo que un bon moment serà quan la petita comenci a anar a l’escola. Suposo que llavors deixaré de sentir que hauria d’estar amb ella i no treballant.

El massopare.

No amigues, el massopare no en té res de massoca… No. És masso pel massoquisme que demostrem nosaltres a vegades quan seguim al seu costat enamorades com a bledes! I no dic que fem malament, o que no ho mereixin, eh? No, no… no em malinterpreteu… Vull dir que segurament són el millor marit i pare que podríem demanar. Per això els vam triar com a pare dels nostres fills. Està molt clar… però segur que esteu d’acord amb mi quan asseguro que a vegades tota aquesta moguda els va un pel gran. I quan això passa, ens complica una miiiiiica la situació a nosaltres, ja de per si complicada… Quan passa? Sempre! Bé, no. Sempre no és la paraula. Em refereixo que pot passar a totes les situacions: embaràs, part, post-part i criança.

Segur que cada cas és diferent i jo només puc parlar del meu. Us presento el meu massomarit. És un home fantàstic! Jo el trobo guapo, la meva filla per sort seva ha tret els seus ulls. És bo. Molt bo. Té un caràcter a vegades no gens fàcil. Però és fort d’esperit, bo, prou humil com per voler millorar les seves errades, més que no pas jo, íntegre, honest, i fa bé tot el que es proposa amb una especial habilitat per a la llògica i les virtuts manuals. A grans trets, es pot definir així. Sembla l’home gairebé perfecte oi? Doncs ho seria si no fos perquè tot això en ocasions no li ha quedat una mica gran, sinó mooooolt gran.

Per commença durant l’embaràs no va saber com portar el tema de les meves hormones. Va entendre tard que no havia d’entendre, jutjar ni fer-me canviar d’opinió. Va entendre tard que només hava de ser-hi. I clar, jo no li vaig posar fàcil. No em trec culpa, eh? Tampoc hi entraré en detalls, ja que us n’he parlat fa uns dies.

El part: va ser el millor! Ja us ho vaig explicar! Durant l’expulsiu va ser perfecte. Allà si que va ser-ho! Però durant les contraccions va ser una altra història. Només us diré que qui va acabar ajudant-me a comptar i controlar les contraccions no va ser ell sinó el seu germà, i a petició meva… Que perquè?? Doncs perquè prou en tenia jo amb les meves contraccions com per a sobre lidiar amb la seva cara de frustración per no saber què fer! Va arribar a dir-me que no sabia com fer-ho per ajudar-me i que necessitava que li demanés el que jo precisés. Que que???? Com si no tingués prou feina com per preocupar-me de què havia de fer ell!!! Això si: els intents múltiples per aplicar un massatge a la zona del sacre, que li havien dit a les classes de preparació al part, no van faltar. I no només no servia absolutament per a res, aquell massatge, sino que a més jo havia de posar expressió tendra d’agraïment! Quan l´únic que volia era aixecar-me d’aquella pilota del dimoni! Però li agraïa la intención. No vull semblar ingrata. Després de diverses de les seves bufades de frustració vaig decidir que era el moment de demanar-li amorosa i carinyosament que avisés el seu germà. Que si ell venia podria aprofitar per reposar una mica, que allò podia anar per llarg. Almenys el seu germà estaria tan acollonit que no gosaria fer res! Sincerament no se qui va patir més les contraccions: jo o el meu company. Però dic amb la boca ben grossa que quan si que el necessitava amb mi (a l’expulsiu) hi va ser i de quina manera!

Del post-part, a l’hospital, només explicaré una cosa: de nit ell dormia a terra. Pobret… Però els dies jo me’ls vaig passar a la butaca infernal i ell dormint amb la nostra filla al meu llit. Venia el ginecòleg i gairebé que li revisava a ell l’estat de l’úter i els punts! I la llevadora va faltar poc perquè li demanés que se la posés al pit.

I aquest va ser un altre tema! La lactància, un cop a casa! Aquest va ser un tema prou sucós com per a dedicar-ne un text en exclusiva. Però el seu paper va tenir dues vessants: mocador per a les llàgrimes, cosa que va ser molt d’agrair, i d’estorb. Si… en els moments més àlgids de culpabilitat, impotència i crisis, la seva opció era recordar-me que podia donar-li un biberó i oferir-se a fer-ho ell… Ho feia amb la millor de les intencions i li valoro… però un cop més aquella lluïta li va anar gran. Tot i així també he de reconeixer-li que respectava i recolzava les meves decisions, però que això requeria un esforç per part meva. Requeria que m’assegués a parlar dolçament amb ell, explicant-li la situació i com creia que ho havíem d’anar afrontant i demanant-li que esborrés del seu vocabulari la paraula biberó. Almenys de moment. Però en realitat, el que tenia ganes de dir-li era: VOLS FER EL FOTUT FAVOR DE CALLAR LA P*** BOCA!!! JA ESTÀ BÉ AMB EL P*** BIBERÓ! QUE SIIII! QUE JA SÉ QUE EXISTEIX! PERÒ NECESSITO SEGUIR CREMANT CARTUTXOS! SI NO POTS ELIMINAR-HO DEL TEU LIMITAT ARXIU DE PROPOSTES MILLOR QUE DEIXIS D’INCORDIAR!!! I acte seguit afegiria un: JOD**!!!!! i encara un: CO***NS!!

I finalment amb la criança encara és d’hora per parlar-ne… ja ho aniré descobrint. Però de moment va millor, encara que a vegades (cada cop menys) se li escapa el tic de passar-me la nena com si fos una bomba a punt d’esclatar quan rondina més del compte. La causa d’això és que la conec una mica més i es calma abans per això. Però això, li vaig haver d’explicar que era precisament gràcies a ell. Gràcies a ell he hagut de rebre la bomba tantes vegades, que he après a desactivar-la ràpidament. Quan no me la passi, n’aprendrà ell també. Em va fer cas i ara ja podria ser de la brigada d’artificiers de la llar d’infants.

I si: en molts moments li ha anat gran. Però s’hi ha esforçat i molt. I això no té preu. Això em fa valorar-lo molt. Hi ha coses, com en l’embaràs, que no ha aconseguit. Però les hem deixat enrere i es van perdre en el moment del part. També les vaig expulsar. I espero que els dos n’haguem après dels nostres errors. Però pel que fa a la nena no puc tenir un company que hi dediqui tanta fal.lera. I això el fa el millor. Si, li ha anat gran moltes vegades. Però a mi també. I les mares comptem amb una arma molt poderosa: l’instint maternal. Que existeix i ajuda molt. Ell no la té. I tot i així, segueix inventant-se’l, aquest instint. I això el fa millor pare, millor company i millor persona. El vull amb mi. Sempre! I ara ja desactiva bombes, no s’enfada quan no m’entén i reprimeix en silenci les ganes d’alimentar a la seva filla perquè sap que el millor és que no ho hagi de fer. Hem format equip i a mi molts cops el que em ve gran és tocar de peus a terra. I això ell ho ha de fer per mi, i me n’ensenya. Espero tenir la mateixa capacitat que ell per aprendre!!!