Deu grans cagades en el disseny de la maternitat

Si una cosa m’ha al.lucinat de la maternitat és el descobrir que les dones, si volem i si ens deixen, i sobretot i exigim que ens deixin, normalment (excepte en comptades i malaurades excepcions) som màquines perfectes dissenyades per fer perfectament coses tan extraordinàries com parir un cos de tres quilos en el millor dels casos, per un forat tan petit com el forat per on parim. O coses tan brutalment sorprenents com fabricar ni més ni menys (a vegades més) la quantitat d’un aliment perfecte i molt complexe que el nadó necessita. Un aliment, a sobre, viu i intel.ligent, que s’adapta a les necessitats del marrec sense que no hi hagi cap programador que hi intervingui.

Però hi ha errors. Que podem viure-hi i conviure-hi. Però ja em direu quan acabi, si són cagades en el disseny o no…

Intentaré fer una llista. L’ordre no indica res. Això seria subjectiu així que simplement, seguiré l’ordre d’aparició en els meus pensaments.

1- Els braços. Haurien de ser retràctils durant la fase de son i lactància en posició estirada. A qui no se li ha adormit el braç en aquesta situació? Qui no ha estat pensant i repensant on dallonsis amagar el braç durant les hores que pots estar dormint en la mateixa posició? Qui no ha desitjat arrencar-se’l i tornar-lo a posar quan pugui canviar de postura?

2- Els nadons, quan dormen, haurien de paralitzar-se. Això facilitaria un munt de coses. Faria que no caiguessin mai del llit ni del sofà, i s’estalviarien les migdiades sobre l’estora de jugar. O facilitaria que els poguéssim posar a l’altra banda quan dormim, facilitant-nos el nostre canvi de postura. Però qui els va dissenyar es va oblidar del botó de PAUSE.

3- Els nadons no maduren en càmeres com els plàtans. Sincerament… Ajudaria força poder-los posar en una càmera frigorífica i treure’ls quan ja siguessin prou madurs com per dormir tota la nit seguida o saber gestionar les emocions sense rabietes. Però el dissenyador no ens va proveir de la paciència que a vegades necessitem. L’error en aquest cas és de les mares i els pares.

4- Això si que em sambla obvi. La dentició. No trobo normal que no pensessin en fer més fàcil la sortida de les dents. Vull dir que tot el dolor fisiològic en la maternitat té un sentit. Les contraccions són doloroses amb un motiu, per exemple. Però les dents?! Cal fer patir les criatures així? Tan difícil era posar una comporta a cada dent que s’obrís sense més complicació quan fós el moment? Aquí va relliscar, el dissenyador.

5- Els tels curts d’algunes llengües. No deixen de ser un error del sistema en un moment molt concret de la formació del producte. Quan s’hauria de separar la llengua, no ho fa del tot. I mira quina gràcia… S’hauria de corregir, enviant informe.

6- L’amenorrea durant l’alletament, duri el que duri, és massa curta. Tan és si t’estàs dos mesos o dos anys sense la menstruació. Sempre és massa poc. Un altre error de sistema.

7- Cada nen és diferent. A qui se li acodeix?! No trobo normal que compris un producte i no sàpigues si dormirà poc o molt, si caminarà aviat o tard, si li agradaran les bledes o si te les hauràs enginyar per endollar-li. Amb el dineral que costen, ja podrien venir amb manual d’instruccions i garantia!

8- Crec que el dissenyador va badar quan va pensar l’inici de la parla. Si una cosa hauríen de fer des del naixement és , sens dubte, saber comunicar-se. Tampoc dic que hagin de saber parlar de tot. No caldria que desenvolupessin una tesis sobre física quàntica. Però si que seria força necessari que aprenguessin a comunicar les seves necessitats més bàsiques.

9- El pare és una altra cagada de planificació. Algú m’explica perquè no tenen pits que segreguin llet? Alguns amb obesitat en tenen més que la mare, però per desgràcia no són productius. Ja m’agrada l’alletament, ja… no ho canvio per res del món. Però a la nit no m’agrada tant i estaria bé que la criatura pogués girar-se, també, i trobar allò que vol dels dos cantons. Llavors, el massopare quan es queixés de que ha dormit malament, tindria raó de fer-ho…

10- Les sogres. I qui diu les sogres diu les veïnes. A vegades fins i tot les àvies. S’els hauria de poder desconnectar el so directament quan una es queda embarassada. No ho argumentaré. Totes sabem de què parlo.

11- Aquest ve de propina. El programador de la maternitat es va oblidar del sistema d’actualitzacions automàtiques de molts professionals relacionats amb la neonatologia i primera infància.

Tot i així, i tot i que segur que trobaria més grans cagades de disseny, compraria el producte una i mil vegades. Que per alguna cosa sóc mare i sóc massoca!

 

 

 

Anuncis

Jo, jo, jo i la maternitat.

Tinc la sensació que la maternitat m’ha fet veure’m, valorar-me, escoltar-me molt més i centrar-me més en mi del que estava abans d’embarassar-me.

I fa temps que penso en les causes. Se me n’acodeixen diverses…

Primera possibilitat: un embaràs de merda al qual vaig haver-me de sobreposar com fós i la única manera va ser oblidar-me del voltant i quedar-me només amb el que em reportava créixer i positivitat, recolzament i comprensió. O em cuidava o fugia a costarrica amb la massopanxa. O ells o jo. I mira, vaig triar-me a mi. Qüestió de supervivència.

Segona possibilitat: El puerperi ha de ser una etapa on et sentis forta. T’has de sentir valenta, segura i capaç de tirar endavant la vida d’aquella personeta que depèn de tu i de quina manera! I no sempre és fàcil. Les dificultats per l’alletament, la vulnerabilitat en que et deixen les hormones, la inseguretat que porta qualsevol responsabilitat d’aquestes dimensions, el fet d’haver d’assumir-te com a mare i de reinventar-te i renéixer… tot això fa que t’hagis de centrar molt en tu mateixa i que els altres també t’hagin d’embolcallar molt. Si no, és impossible estar prou bé com per poder-te encarregar del nadó en condicions òptimes.

Tercera possibilitat: superar la soledat. La maternitat porta molts moments de soledat relativa, ja que sempre estàs acompanyada pel teu nadó. El procés de transformació de dona a mare, l’alletament nocturn, incomprensió de l’entorn en certs moments, qüestionaments sobre com cries al teu fill (en el meu cas això no ho he patit, però és comú sentir-ho, per desgràcia). I en aquests moments de soledat has de buscar-te un acompanyant fidel que comprenent-te o no, et recolzi incondicionalment. I qui millor que tu mateixa? Ningú!

Després arriba la part contradictòria de l’ego maternal… Durant tota la criança crec  l’ego de la mare juga a parts iguals d’àngel i dimoni. M’explicaré. Crec que per una banda, és un gran esforç ser mare. No es pot negar. Saps que durant els primers anys ets insustituïble. Ningú coneix el nadó com tu. Ningú significa el mateix que tu per a ell/a. Això pot ser una gran satisfacció (i ho és), t’eleva l’autoestima, t’omple l’ego d’una manera  brutal. Cada cop que la criatura estira els braços cap a tu perquè no vol, en aquell moment, ser consolat per ningú més, una dent al teu somriure deixa anar un reflex i se sent un discret… he! Però per altra banda això pot ser esgotador i no crec que ningú vulgui discutir-ho. A vegades t’ho miraries de lluny des del sofà, mentre el massopare consola la criatura. O deixaries que fós ell que l’adormís al pit cada nit, o que es despertés un , dos, mil cops durant la nit per donar la tetamàgica. O reduiries a la meitat l’instint cuidador que t’empeny a dedicar-te totalment a la criatura.  Però no. No pot ser. Aquest paper ens toca a nosaltres i ho portem escrit a l’ADN. Aquestes coses ens omplen i ens inflen; i després creen situacions com l’agitació per alletament (per sort no és el meu cas), estrés o plantejar-se el deslletament nocturn, que segur que no ha de ser gens fàcil. A vegades l’ego diu: ja estic ple del tot, a partir d’aquí em desinflo i et desinflo. I un cop més no deixa de ser pur massoquisme: una de les coses més dures dels primers anys de vida com a mare és de les que més ens omple!

I potser és certa la díada famosa mare-nadó (sé que ho és). I tinc la teoria que partint d’aquesta díada, per a una mare no existeix res més (durant un temps) i no hi ha res més important (durant tota la vida) que el/s seu/s fill/s, i que per tant, també ho és i ho ha de ser ella mateixa.

El problema (suposo) deu aparèixer quan l’entorn no és conscient d’aquesta díada i d’aquesta necessitat de centrar-se en una mateixa i el nadó per poder equilibrar-se i rutllar correctament. Llavors deu ser quan apareixen conflictes de parella, inseguretats en el pare i/o la mare, desacords i desavinences… No ho sé, aquí ja m’estic posant en aiguamolls desconeguts. Parlo pel que sento d’altra gent, així que no m’hi explaiaré… Només és la meva teoria.

Així que fins ara… jo, jo, jo i la maternitat. Amb ganes de jo, tu, ella i la família sencera a parts iguals, però que sempre s’em reservi la coseta especial d’allò que tenen totes les mares.

 

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Dame una M!

Dóna’m una M!!!

M de mare. M de mamar. M d’aMor. M de maternitat. M de metamorfosi. M de mimar-se. M de mirar-se. M d’estiMar-se. M de sentiMents. M de massopare. M de marit. M de massoca. M de mogró.

M de MAMÍFERS.

Massohormones i altres substàncies… quin subidón!

Avui parlarem de les hormones. Quin tema, eh?
Jo no sóc metge, ni biòloga ni res per l’estil, però sé de què parlo. Així que en parlaré com a damnificada i com a beneficiària, a la vegada. Parlo de la meva experiència amb les massohormones, i de com, després d’haver-ne patit els efectes, dins de la maternitat en totes les seves etapes, em moro perquè reapareguin. És un dels grans misteris massoquistes de la maternitat. De com les bones et fan oblidar les més refotudes.

Embaràs… no se quines hormones apareixen o desapareixen que et fan tornar tan vulnerable, però imagino que la serotonina hi deu tenir algun paper, no? Si algú pogués aclarir-m’ho li agrairé. Però dels efectes d’aquestes ja us n’he parlat molt i ja m’han fet plorar massa, així que ja va sent hora de deixar-les tranquil.les.

Avui vull parlar de les que em van fer aparcar temporalment les anteriors i les que segurament em van salvar de la temuda depressió post part, per la qual havia comprat tots els números durant l’embaràs. Avui parlaré de la meva addicció a les hormones del part.

Em centraré en les endorfines i l’oxitocina. Quin “subidón”! Les contraccions de la fase activa de dilatació i bla, bla i bla. Sincerament, eren tan seguides que les endorfines que suposadament se segreguen entre contracció i contracció, no tenia temps ni de sentir-les. Però arriba l’expulsiu sense analgèsia. Em fa pensar, inevitablement en els yonquis que veia a la plaça als anys 80 , quan era petita (si, jo ja existia als anys 80 i tenia consciència). Entre espoderament i espoderament arriben els opiacis (que em sembla que no són hormones però ho fotré al sac d’aquesta entrada) que et fan estar com si t’haguéssis fotut una dosi d’heroïna en vena. Ulls en blanc, abandonament a la son, relaxació màxima, manca de control sobre el teu cos que queda com mort, sensació de separació del cos i l’ànima… un viatge! I la sensació de plaer absolut i de “ara no m’emprenyeu” entre un i l’altre. I no sé que és el que et fa empènyer però deu ser alguna cosa semblant a l’adrenalina, perquè de la sensació que us he descrit, a la manca de control del cos, altre cop, però totalment oposada: impossible contenir les ganes d’empènyer. Una mica semblan a la droga caníbal aquesta que van ensenyar a les notícies no fa gaire… Grunys com un animal, empenys, fas tanta força que la meitat del colon et surt per on no hauria… I un altre cop la versió més yonqui d’una mateixa.

I així alternativament fins que ja ha sortit la bèstia parda de dins l’interior al més pur estil al.lien. Llavors si que arriba el subidón màxim, sense temps entre una cosa i l’altra! És autòmàtic! Arriba l’MDMA. Amor per tot arreu, papallones, necessitat d’abraçar i de contacte físic, alegria al quadrat multiplicat per 1000. No és que jo sàpiga quins efectes té aquesta droga, eh? però m’hi recorda bastant (Mode Corona-de-santa ON). La sensació més increïble i positiva de la meva vida! Manca de control altre cop. Però aquesta vegada, manca de control de la felicitat. Simplement: brutal. També és veritat que l’oxitocina aquesta que us presento és la mateixa que et fa passar vergonya quan la teva filla t’abraça i, a l’hora, taques la samarreta de llet sempre en el pitjor lloc i en el pitjor moment. I que conviu amb la prolactina que compensa tant d’amor treient-te temporalment el desig sexual com si de bromur es tractés! Però aquest és un altre tema!

I per això dic que les hormones i altres substàncies em van salvar de la temuda depressió post-part. O potser és que algú em va posar droga a la beguda. Només ho sabré si torno a parir. Les drogues no són bones, però s’assemblen bastant a la natura! M’ajudeu a convèncer al meu marit?

I ara què mengem? Part II

A veure… ja us he explicat diverses vegades, i si seguiu el blog ho sabreu de sobres, que nosaltres utilitzem el SMCP per a tot, de manera compulsiva. Vull aclarir que això no vol dir de cap manera, que per crear-lo i anar-lo actualitzant, no anem picant d’aquí i d’allà, de mètodes descrits en llibres que no llegim, o d’internet o fins i tot de maneres de fer d’altres famílies. I a més, ara fem i ara desfem i al final trobem un camí ple de curves o ben recte, depèn del dia, del moment o del tema que tractem.

Si parlem de l’alimentació us diré que estem tan i tan contents de com ho hem fet, i ens pengem medalletes cada dia, que em fa fins i tot il.lusió explicar-vos-ho. Potser a algú que encara pensi com ho afrontarà li pot servir per picar-ne una miqueta, o simplement per a decidir com NO ho vol fer. Sigui com sigui, a nosaltres ens ha funcionat d’allò més bé.

Primer advertir-vos de que és un camí més aviat curvilini. I que si no teniu un punt de massoquisme no cal ni que ho intenteu, perquè us fareu un fart de netejar. Un incís perquè entengueu això que us dic. Quan va néixer la petita,  vam decidir que no volíem invertir ni un moment a netejar. I com que , per fi, els dos teníem feina, vam invertir una petita part del sou en algú que un cop per setmana vingués a netejar. Com que tampoc som uns obsessius de la neteja, i som força endreçadets, doncs ja ens anava bé. Jo personalment ODIO molt tot el que sigui netejar la llar. Per tant, podria haver trobat un camí més net pel tema de l’alimentació de la petita. Però com que sóc així de massoca, doncs, ale, el mètode més marrano és el que ens ha funcionat. Almenys pel pas del triturat al sòlid.

Ja se que ara està molt de moda el BLW (que això de les inicials fa expert). I això últim ho he dit amb veu de “pija rematada”. Siiii, ja ho sé que ho recomanen a tot arreu. Doncs mira, nosaltres no ho vam fer, almenys al principi i almenys no a rajatabla. Resulta que havia d’anar a la llar d’infants, i resulta que desgraciadament mai li ha entusiasmat el biberó, encara que fós amb llet materna, i encara que tingués molta gana. Jo crec que s’el prenia per supervivència i prou, perquè a la que ha pogut deixar-lo ningú ha aconseguit mai donar-n’hi cap altre. Així que vam haver d’avançar als cinc mesos o inclús abans l’alimentació complementaria. Son pare bé l’havia d’alimentar i s’hi havia de sentir segur. I a mi em feia sentir segura que ell s’hi sentís segur. I així tots estàvem segurs del què fèiem, i la nena s’assegurava la supervivència, de ben segur.

La veritat és que els triturats, si parlem de textures, ens van anar molt bé. De seguida s’hi va enganxar, i quan jo hi era, teta, teta i més i només teta. A la feina em treia llet i així el seu super pare només l’hi donava altres coses a mig matí. La resta biberons de llet materna. Però ara parlarem no de textures sinó d’ingredients. A veure… com dir-ho finament… hem fet una mica el que ens ha sortit de… la babycook! Vam començar per compotes de fruïtes políticament correctes i l’hi barrejàvem uns cereals sense gluten boníssims ecològics sense sucres ni demés (perdoneu) merdes, per afegir calories al tema. I els dies que jo arribava tard també li donava alguna verdura també políticament correcta. I sempre amb oli d’oliva.

A partir dels sis mesos ja va ser un “despelote”, tal i com diuen al país del meu marit. Maduixes als sis i mig , espàrrecs als set, bròquil, llenties als set i mig, peix ja ni m’en recordo quan… olives, seitons i cerveseta… ah, no! això ens ho fotíem nosaltres… Triturat, però ja amb textures: els cereals amb gluten (en poca quantitat) o sense glute sempre sencers: quinoa, arròs, mill, fideuets, etc. I la mar de bé. Tot li anava bé. De tant en quant li donàvem alguna fruïta sencera, o a trossos grans perquè anés experimentant, llepant, jugant amb la llengua… Fins que va començar a trencar-ne trossos grans que s’empassava sense mastegar i ens donava cada ensurt, que vam deixar de donar-li. Ella no es va posar mai blava, però nosaltres si que ens posàvem morats i no pel que esteu pensant. I verds, i de tots colors.

Però fa més o menys uns dos mesets, cap als nou i mig, o deu… no ho recordo exactament, hem començat amb allò de donar-li fregona sempre de postres. Vam començar a jugar amb els trossets i els aliments sencers… Sincerament jo estava ja una mica farta dels triturats i d’haver de condicionar tant els menjars. Però clar, com tot, és un aprenentatge, per a ella i també per a nosaltres, que hem hagut d’aprendre a contenir la respiració i l’impuls d’atacar-la amb el dit a la boca més d’una vegada. Però ara que ho veig amb perspectiva, crec que la cosa ha anat prou ràpid. El tema principal ha estat trobar les textures per començar. Mai sabíem si era prou dura, o prou tova, o si tallar-ho, o si era millor deixar-ho sencer i que mossegués. Al final vam seguir la norma de que si ho aixafàvem amb els dits, ella ho aixafava amb les genives, i ens ha funcionat. Primer feia vasques, cada cop menys, fins que cap ni una. I a partir d’aquí nosaltres vam anar agafant confiança en ella i en nosaltres i ella va anar agafant pràctica. També les textures van anar agafant complexitat. I avui en dia, la molt sibarita, ha avorrit els triturats, i diu que ens els mengem nosaltres. I clar, aquí ha començat la meva imaginació per a fer-li els dinars i els sopars. Però a mi ja m’agrada, perquè sempre m’ha encantat cuinar.
Finalment, pel què fa a mètode doncs pregunteu-li a ella, perquè ens ho ha marcat ella. Sempre hem tingut clar que a aquesta edat la llet materna era la prioritat, així que no l’hem obligat mai a menjar ni ens hem encaparrat mai amb una quantitat o una altra. Així sempre ho hem viscut tots com un joc per anar descobrint. I és el que té l’SMCP! I mica en mica es va anar acostumant a tots els gustos, sense pressions…

Ara, amb 11 mesos, la petita ja menja sola sense coberts, sense triturar i amb un gust que dóna gust! Li agrada tot! No hem trobat encara un aliment que no li agradi, i que duri! I cada cop fa menys merder. Fins i tot, per aprofitar la llet materna que tinc al congelador i que ja ningú li donarà, li faig receptes com ara pans de pessic, puddings de peix i verdures, postres… Estem encantats però ens fem uns farts de netejar que per no voler-ho fer, no ho tenim gaire ben muntat.

Els aliments que millor ens han anat per fer la transició són:

  • Bròquil, espàrrecs, mongetes tendres i pastanagues al vapor, sense tallar, tot sencer o a trossos grans, en la categoria de verdures. El carbassó  i l’esbergínia també tot i que al ser més tova anava millor per a barrejar amb llentíes o cereals.
  • En la categoria de llegums: els pèsols, els cigrons, als quals els treiem la pell. Les llenties també, però van millor ara que ja domina molt més.
  • En la categoria de fruïtes les maduixetes de bosc s’emporten la palma. Tot i que qualsevol fruïta ben madura ens ha estat un bon recurs: préssecs i peres d’aigua, plàtan madur, maduixots, gerds, etc.
  • En la categoria de plats elaborats: hamburgueses de vedella o pollastre supertrinxat amb ceba i cuïtes al vapor, pudding de peix i verdures (llet materna, ou, torradetes d’espelta ecològiques, qualsevol verdura , rap o lluç, passat tot pel túrmix, col.locat en motlles de magdalena de silicona i cuït al vapor),  “tortitas” de polenta amb verduretes al vapor i carn o peix supertrinxats ( barreges la polenta ja remullada i inflada, amb la verdureta cuïta i talladeta a trossets i la carn o peix supertrinxats també cuïts al vapor, i fas “tortites” i les passes una mica per la planxa), ou dur i truïta a la francesa.
  • En la categoria de menjar per a “grans”, el formatge fresc de cabra ha estat sens dubte al top five!

Tot això, us ho dic de memòria ja que ara ja és més fàcil, i moltes coses em marxen del cap. Però són exemples clars per il.lustrar-vos com ho hem fet.

Avaluació: Amb les circumstàncies que vam tenir, tornaríem a passar pel triturat ja que ens va donar molta seguretat, i perquè a la llar no els podíem donar aquesta responsabilitat (o marron) si nosaltres no n’estàvem segurs. I a ella li va servir per anar-s’hi sentint segura també. I crec que amb la transició ho hem fet genial, i perquè no felicitar-nos. Crec que si jo no hagués hagut de treballar, hauria pogut mantenir la LM (que això de les inicials fa expert) exclusiva, i no hauria d’haver passat pels triturats, o no m’hi hauria hagut de capficar (que tampoc ho he fet gaire). Però la vida no sempre és com volem, i si no ho acceptes et frustraràs molt. Així que tot i que les circumstàncies, com li passa a la majoria de mortals al món occidental, no són les òptimes, hem aconseguit que la petita mengi, abans de fer l’any, com una “nena gran”. Perquè encara que per a mi sigui la meva petita, sempre ha estat molt gran i no precisament de tamany.

Espero que a algú li hagi servit si més no, per  treure’n alguna idea del que pot fer o del que NO vol fer.

I ara què mengem? Doncs gairebé de tot!

Vaig dir que no ho faria però aquí estic

Vaig dir que no ho faria… Però aquí estic penjant una foto nostra. I és que l’ocasió s’ho val. És la setmana mundial de la lactància materna. I de tan necessària que és, que és lamentable. A més hi ha una etiqueta d’allò més temptadora, de rebel que és, que reconec que em va fer gràcia des del principi: #mamánoteescondas.
A més… Què co**ons! M’encanta estèticament i m’encanta veure’ns així. Ho trobo poètic i al.lucinant!

I com que jo sóc rebel de mena i la meva filla és punk, alletem, en públic i en privat. Sense complexes. Perquè volem, perquè ens va bé i simplement, encara que hi hagi gent que, no se perquè vol boicotejar aquest fet, és el millor per a les dues!

La penjo perquè estic orgullosa de totes les dificultats que vam superar. Perquè ho vam aconseguir i ho vam convertir en fàcil i feliç. I perquè no ho sento com una reivindicació sinó com a l’acte més enriquidor i satisfactori per a les dues dels que estem visquent com a mare i filla. Perquè “nosotras lo valemos” i per animar a totes aquelles dones que no troben el suport ni els recursos per a superar les dificultats a buscar el recolzament i a lluïtar per a convertir l’alletament en senzill i lliure.

I a qui tingui els pebrots de jutjar-nos, que n’hi ha i ni haurà… Només els dic que no els hem demanat l’opinió. Així, sense més explicacions. Perquè d’on no n’hi ha no en raja. I que ara que gairebé portem un any practicant l’alletament és així, però que s’hi vagin acostumant perquè segurament d’aquí a un any estarem igual. I que ja esperem amb casc i genolleres la darrera crisi de creixement!

Alleto perquè com a mare lliure que sóc, simplement em dóna la gana. I perquè és l’acte d’honestedat més gran de la meva vida, juntament amb el meu part. Malgrat dificultats de tot tipus, vaig lluïtar.

I si… Vaig dir que no ho faria però avui penjaré una imatge. I ben preciosa que és!

image

Vull passar amb nota.

Avui ha acabat el curs a la superllardinfantsdelpoblequeéslhòstia. I parlant de cursos us confesso que sempre he estat, amb els estudis, de la llei del mínim esforç. I com que tinc una “làbia” ( i que em perdoni Pompeu Fabra) que déu n’hi do, doncs sempre, amb una lectureta, havia pogut passar els exàmens amb la nota suficient com per aprovar i que no em toquéssin els nassos: bens i notables, algunt sufi i també algún excel.lent…. mai matrícules ni suspensos. Però ja us vaig dir que la maternitat m’ha capgirat, i resulta que aquest curs de ser mare el vull passar amb nota. I per això l’autoavaluació l’he de fer bé. De fet ha de ser avaluació contínua. I a arrel del post de l’altre dia, doncs el meu cap va seguir donant-hi voltes… i em van sortir més coses a valorar. Una de les peces que em va quedar al teler va ser el tema de la baixa per maternitat. La vaig ajuntar amb les vacances. De manera que van ser 16 setmanes més 30 dies. I les hores per alletament, a part de que no m’ho haguessin deixat fer, les vaig voler guardar per això, per alletar. No directament, sinó per a treure’m llet amb la maquinota sideral perquè el meu home l’hi donés amb el biberó a l’endemà. I això tornaria a fer-ho. Però segurament , si decidís tenir un altre fill, em dedicaria a estalviar o a vendre propietats (si és que en tingués) per tal de poder-me demanar una excedència d’almenys un any més a partir de la baixa per maternitat. Ai, si… que curta s’em va fer… i quina poca necessitat que tenia de separar-me’n. A més, sincerament… canviar la meva petita pels meus caps desastrosos no era la il.lusió de la meva vida… Una altra cosa que faria millor és abandonar-me a la maternitat molt abans, des del minut zero. Després del naixement de la petita, però no gaire després vaig intentar fer coses que abans hauria fet encantada, essent-ne al centre organitzador i dinamitzador. I el resultat va ser sentir-me totalment com un peix fora de l’aigua. I això em va fer patir. Segurament, si no ho hagués fet, no m’hauria allunyat tant de les coses que m’he allunyat. I que consti que me n’he allunyat perquè no em fan bé, però potser essent més conscient de la meva nova situació i dels meus propis canvis abans, no me n’hagués sentit tan lluny i no hagués sabut que em feia mal. I ara potser m’hagués estat més fàcil tornar-hi. Mantinc els meus desitjos d’aquell moment, d’integrar la meva petita a la meva vida. Però hauria d’haver estat conscient de que la meva vida havia canviat  i que ja no m’interessava el mateix que unes setmanes abans. I finalment (almenys fins que se m’acodeixi una altra cosa), el que faria diferent, si aconseguís negociar-ho amb el meu company, seria parir a casa. Tenim la sort de viure a cinc minuts de l’hospital. Així que em sentiria segura fent-ho a casa. Ara és fàcil dir-ho, perquè he parit sense necessitar a ningú. Abans ho sabia, però ara ho he viscut. I no ho diria a ningú que no fós capaç d’empatitzar i respectar. O millor dit, no ho diria fins que ja fós fet. Perquè una altra cosa que no repetiria és posar-me a mercè de judicis insensibles, impertinents i superficials. Fan mal. I lligant amb el part a casa, que suposo que no és res més que seguir el meu instint, crec que això ho he fet molt bé i ho tornaria a fer: seguir el meu instint de mare. A més en el meu cas ha tingut molt mèrit (porque yo lo valgo!) ja que seguint-lo he trencat sense dubtar un munt d’idees preconcebudes que havia anat forjant durant anys, fruït de no haber-ho viscut, o d’escoltar les fonts equivocades, o bé d’escoltar malament. Sense dubtar i amb l’humilitat de qui reconeix que ha estat molt equivocat, m’he desdit de “tot” i he deixat de pensar, moltes vegades, per passar a ser mamífera, mama i dona: tant en el part, com en el post part com ara en la criança de la meva petita gran filla. I això ho mantindré sempre, o això intentaré, i espero adonar-me’n si un dia deixo d’escoltar-me, escoltar-la i escoltar-nos. Ara crec que si, que ja em dóno per avaluada…No ho he fet tan malament, o això m’agrada pensar. La prova està en el somriure de la meva petita.

El quart tatuatge

Sabeu de sobres el que defenso l’apropiament lícit dels parts. Millor dit dels naixements dels nostres fills. Perquè hi hagi o no complicacions SEMPRE són nostres. No som criatures tutoritzades per un adult que ha de decidir per nosaltres. Som adultes, que podem i hem de triar. I que en cas de no poder, hauríem de delegar aquesta facultat a algú de confiança: parella, mare, amic… Perquè és molt trist que el que hauria de ser el millor dia de la nostra vida, passi a ser només un dia feliç, o fins i tot un dia traumàtic, o per oblidar.

I demano perdó sincerament si mai ha semblat que menyspreo o menystinc tots els tipus de part medicalitzats. Perquè de veritat que no és així. Si sóc honesta, reconec que a totes les dones que aprecio els desitjo que desitgin un part no intervingut. Perquè sé que el que se sent només és així d’intens si et tornes animal i et lliures al procés únicament fisiològic. I això és meravellós. Però hi ha molts motius que et poden portar a prendre la decisió de delegar part del teu procés a la medicina.I aquests naixements/parts són igual de valuosos. I a vegades et creues amb dones admirables que t’expliquen la seva experiència i et capgiren els esquemes. I et fan créixer amb la seva experiència.

Avui he demanat col.laboració a una persona que va apropiar-se del seu procés, que el va canviar degut a una potencial complicació. I va ser prou valenta com per canviar el seu plantejament i fer-lo feliç malgrat el que imagino que va sentir. Jo no puc parlar del tema simplement perquè no ho he passat ni viscut en primera persona. Però si algun dia he d’afrontar-ho, pensaré en ella i la imitaré. I juro que també hi seré feliç.

La seva filla té uns dies menys que la meva petita. És bonica, riallera i tan grassoneta que la pessigaries amorosament per tot arreu! I la seva mare, a qui conec menys que a la filla, em sembla des del dia que me la vaig trobar al tren, molt valenta i forta. Admirable. Parlant de les nostres experiències, em va explicar el seu part. Si. El seu PART. SEU, i només SEU. Respectat, sa , plàcid i feliç. Com va ser-ho el meu: respectat, sa, plàcid i feliç. Una cesària meravellosa, com no n’havia sentit cap. En el fons no van ser tant diferents, les nostres vivències: vam haver de lluïtar per a trobar-nos còmodes en la nostra elecció i ho vam aconseguir, malgrat judicis i segurament també ella, moments de soledat.

No en puc parlar jo. Per això li vaig demanar, malgrat no sabia ni el seu nom (ara ja si!), si la volia i podia relatar ella. I li vaig demanar si em donava permís per a comentar-la, no només per a transcriure-la literalment. Perquè jo ja sabia que no em podria contenir, perquè sóc així de bocamolla. I em va sorprendre l’entusiasme i la rapidesa amb la que m’ha contestat. I aquí la teniu, amb els meus comentaris inclosos, que són el menys interessant i rellevant, però que si no els faig rebento.

I abans de mostrar-vos el seu relat, moltes gràcies, Marta, per obrir-me una mica més la mirada.

Sempre havia tingut molt clar com volia que fós el meu part. Volia parir a l’hospital, ser-hi amb temps de sobres, volia que fós vaginalment, i decidiria en aquell moment si volia epidural o no, però tenia bastant clar que si. 

M’havia preparat molt mentalment per al moment, no havia tingut mai cap tipus de por, tenia (i tinc) confiança cega en el meu ginecòleg, i estava més que preparada pel gran moment. 

A finals d’agost, a una de les darreres visites, el meu gine em va detectar pelvis estreta. Per un moment vaig entrar en pànic, i és que tres mesos abans, una amiga va trencar aigües a casa, va anar corrents a l’hospital (de Barcelona a Barcelona), i quan va ingressar el nen ja estava massa en camí per fer-li una cessària, quan li van detectar pelvis estreta, i mai prèviament l’hi havien detectat. Aquesta amiga es va desgarrar interna i externament, més de 50 punts de sutura, van haver de treure el nen amb fòrceps, i un cop el nen ja estava fora li van haver de fer una transfussió de sang de tanta que n’havia perdut. Actualment encara té pèrdues per davant i per darrere, i ja fa més d’un any. Jo em vaig quedar en estat de shock i vaig explicar-li totes les meves pors al meu metge. I en cap cas volia passar per una situació tan traumàtica com aquella noia, i a més jo havia d’anar de Sant Pol a Barcelona. Més trajecte encara perquè la nena sortís massa. 

Aquella notícia va trencar tots els meus esquemes i el que havia planejat els gairebé nou mesos d’embaràs. El primer que vaig dir va ser: VULL UNA CESSÀRIA. M’aterrava el fet d’estar mig morta els primers dies de vida de la meva filla, que anés malament i no poder-la agafar, no poder estar amb ella, no poder transmetre una seguretat tan necessària a la vida de la meva filla. El meu ginecòleg de seguida em va dir: Ep! Calma i serenitat. La primera opció no serà la cessària, perquè tot i tenir la pelvis estreta no vol dir que el teu part hagi de ser desastrós com el que m’has explicat. Aquell cas era, segons ell em va dir, una suma d’infortunis. Allò a mi no em passaria, i si arribava el moment en el que hi hagués una possibilitat de risc per a mi o per a la meva filla, farien una cessària sense pensar-s’ho, però no havia de ser la primera opció. La primera opció sempre seria el part vaginal.

Jo i el meu home sempre hem tingut clar que volíem tenir quatre fills, com les quatre barres de la senyera. Forofades a part, en el cas que fós cessària ja no podríem tenir-ne quatre. Havia sentit a parlar tan malament de les cessàries que ara si, començava a tenir por del gran moment, perquè la cessària ara era una opció molt real… I la cessària era el dimoni! O així m’ho havien dit amistats, a les classes pre part, havia llegit a tot arreu…

La meva princesa no volia sortir, i vaig sortir de comptes cinc dies abans d’ingressar de manera programada un tres de setembre a la Clínica del Remei. Allà m’esperava el meu estimat ginecòleg i la seva encantadora llevadora. Em van mirar de dalt a baix i em van dir que estava tan verda com als set mesos. Que em podia posar el gota a gota, començarien les contraccions i podia passar-me 12 hores amb dolors, però que la seva experiència deia que m’hauria d’acabar fent la cessària. Ell estaria allà tot el dia i no tenia cap prioritat per una opció ni per l’altra. La decisió era meva. Els seus més de 40 anys d’experiència i incomptables parts van ser suficients per prendre LA MEVA decisió. 

Vaig decidir optar per la cessària per diverses raons:

– Sabia que hi havia un impedimento físic (pelvis estreta) i un alt percentatge de complicacions al part vaginal. 

– Volia que aquell tres de setembre, el dia més especial de tota la meva vida, fós aquell dia que sempre que el recordés com el millor. Com alegria, amor, felicitat i joia. No com dolor, patiment i histèria. Volia plorar de felicitat i no de dolor. 

– Les persones que pitjor m’havien parlat de la cessària, són persones que no n’havien tingut, de vegades ni tan sols havien tingut un part. L’arrogància impertinent dels consells de qui no té ni p*** ideai parla des del desconeixement. 

I vaig ingressar a quiròfan. El meu gine va deixar entrar al meu home al part, perquè un part per cessària també és un part,  i va estar al meu costat absolutament en tot moment. La meva nena va sortir a llum i de seguida va arrencar a plorar. Jo i el meu home ploràvem desconsolats de felicitat. La van netejar una mica i la van posar als braços del meu home. Em van estar cosint i curant durant gairebé una hora, l’hora més curta de la meva vida, ja que jo estava perfectament bé. Estava a un quiròfan però estava amb la meva família i em podria haver passat allà tot el dia, mirant-los, completament conscient i feliç. Més feliç que mai. 

Mites falsos de les cessàries:

– La llet no puja tan ràpid com als parts vaginals. MENTIDA. Jo només arribar a l’habitació ja gotejava calostre. 

– Aixecar-se fa un mal insuportable. MENTIDA. Jo m’hagúes aixecat molt abans, però no em deixaven. A l’endemà em vaig aixecar tan tranquil.la, amb moltíssimes ganes de caminar i de moure’m amb fortalesa i seguretat per poder portar la nena amb mi a tot arreu. 

– La cicatriu és un drama. MENTIDA. Tenint en compte que a mi em seria exactament igual que la cicatriu dels meus fills fós enorme, en mig de la cara i prominent… És petita, no molesta i amb qualsevol tipus de calceta queda tapada. Tinc tres tatuatges, i per mi, la cicatriu n’és el meu quart, i el més especial. 

– La recuperació és molt lenta. MENTIDA. Jo no vaig estar ni tres dies a l’hospital. El dia 6 a primera hora del matí ja sortíem cap a Sant Pol. I no em vaig prendre ni un dels analgèsics que em van dir que havia de prendre a casa. No em calien. 

– No és el mateix que parir. MENTIDA.  Jo no m’he quedat amb ganes de res més que repetir aquesta experiència magnífica. I, com em va dir la Mare Massoca, això és perquè jo vaig poder decidir. 

Ara ve quan el maten. Ara ve el moment que esguerro el clímax emotiu del relat, i hi foto cullerada amb els meus comentaris. Així que si no els voleu llegir aquest és el moment de desviar la vista cap a una altra banda.

D’aquest relat en trec un munt de reflexions. Primer que té molt de mèrit tot el procés. Entenc que no havia de ser fàcil renunciar a l’opció del part vaginal i passar a DESITJAR i a convertir en FELIÇ la cessària. Jo no sé si n’hagués estat capaç. Ara, que ja vaig passar per un naixement, de cara a un segon, i amb les reflexions que estic fent, suposo que si, però en el meu primer part… uff… Ja ho dic jo… valenta!

Per altra banda, crec que va haver-hi un factor sort, de caure en mans d’un equip capacitat per empatitzar i respectar el moment i els desitjos. Per entendre la cessària no com un procés quirúrgic sinó com a el moment emocional que és el naixement d’un fill. Acompanyar la mare i la seva parella en aquest procés.  Així que gràcies a aquest equip per humanitzar les cessàries. Tan de bo sempre fós així. I sabem que no ho és en la majoria dels casos, i per això la cessària és el dimoni. No per la cessària, sinó per qui les fa. Un cop més la violència obstètrica mata instints, felicitat i humanitat.

El tema de la pujada de la llet és cert: no depèn de per on surt el nadó sinó del desprendiment de la placenta, així que tururú a qui condemna l’alletament de qui ha viscut un part per cessària.

Definitivament, aquesta vivència demostra que qualsevol dona pot apropiar-se i sentir-se poderosa amb el seu part, sigui com sigui! I tan de bo, totes les dones que tenen els seus fills les visquessin així. Un cop més podríem parlar de més naixements sans, plàcids i feliços.

D’aquest relat i de la decisió que va prendre en trec una gran lliçó d’amor incondicional. Qualsevol dona crec que desitja un part vaginal. Renunciar-hi d’aquesta manera tan serena, i fer-ho bonic només pot respondre a l’amor més pur: el d’una mare al seu fill. I és preciós. Si… amb la maternitat m’estic tornant tan nyonya…

Finalment, ja us vaig explicar com veig d’important la creació d’un pla de part . I us vaig explicar també les modificacions que hi faria. Doncs bé… si hagués de tornar-ne a fer un, n’hi faria un altre, d’afegit. Prepararia els meus desitjos també en cas d’haver-hi complicacions urgents que obliguessin a fer una cessària. Perquè voldria que fos plàcida, sana i feliç. Perquè voldria que fós plena d’amor. Com aquesta. Hi posaria que vull ser acompanyada pel meu company. Que mentres em cusen vull contacte amb la meva filla, encara que fós agafar-li la maneta mentre fa pell amb pell amb el meu marit. Que no vull separació. I abans de parir, si decidís fer-ho en un hospital (que ho dubto, en cas d’embaràs de baix risc com el primer), m’asseguraria de fer-ho en un on es permetin totes aquestes condicions. A mi no em feien por les complicacions, ni les cessàries (bé, una mica si), sinó la deshumanització del moment, el sentir-me petita, em feia por la por i la soledat. I també en les cessàries es pot evitar. M’asseguraria de que, en cas de ser necessària, jo també hi plorés de felicitat i no de dolor ni de por. Jo també voldria transformar la cicatriu en el meu sisè tatuatge!

I la fillitis com caram es cura?

La meva petita de mamitis. Quina paraula odiosa. La fan servir sobretot persones que hi veuen un significat horrorós, de nena malcriada sense remei, de nena amb pares sobreprotectors que haurien de deixar-la plorar i no agafar-la tant a coll. I al final et trobes justificant-te davant de persones que ni tant sols són capaços de plantejar-se que amb 10 mesets, encara no, es tenen unes necessitats d’afecte i acompanyament que no són moralment qüestionables.

Si! La meva filla té mamitis! I què!? Té mamitis perquè de cop ha hagut de viure tants canvis que se sent insegura. I em dol que s’en senti perquè faig tot el que puc. A vegades em sembla que faig màgia. Perquè no puc conciliar millor del que ho faig la meva vida laboral amb la de mare. Perquè li dono tot l’afecte que puc i estic disponible per a ella al 100% el temps que passo amb ella. Per això em dol, que tot i així tingui aquesta inseguretat que fa que hi hagi moments en els que no em puc separar ni mig metre d’ella. Em dol perquè veig que al seu pare li fa una mica de mal quan l’agafa i plora, tot i que sap que és una etapa normal que ha de passar i passarà. Em dol perquè a vegades em fa sentir que no li se correspondre a les seves necessitats emocionals. Em dol perquè si deixem que algú se n’encarregui quan està malalta, intentem que siguin les millors mans que podem, i tot i així, quan veu algun dels seus cuidadors, fa careta de trista i recolza el cap sobre la meva espatlla i se m’agafa fort.

I he de fer un esforç inhumà per racionalitzar-ho. Entendre que no és culpa nostra que tinguem les circumstàncies que tenim i que són millors que les de moltes altres persones. Entendre que simplement té molt poques vivències encara per estar segura de que pot confiar en nosaltres; que no la deixarem mai, que marxarem mil vegades però que sempre tornarem, amb un somriure, una abraçada, mil petons i els nostres ulls, orelles i mans només per a ella.

I és la meva obligació continuar racionalitzant-ho, i continuar oferint-me disponible per a les seves necessitats emocionals, continuar arribant a buscar-la amb un somriure i una abraçada i mil petons. La meva obligació és no obligar-la a anar amb ningú que ella no vulgui, sinó acompanyar-la fins als braços de les persones que l’estimen i no girar-me fins que ella s’hi senti segura, perquè aprengui que és segur relacionar-se amb d’altres. El meu deure és seguir-me acomiadant cada cop que he de marxar, encara que s’em trenqui el cor veure com es queda plorant. He de seguir construint la seva confiança envers a mi, encara que seria menys dolorós per a mi marxar quan dorm o quan no mira, però no ho faré.

Si, se que la mamitis es cura, fent totes aquestes coses i algunes més. Però tinc un problema molt pitjor: la fillitis. I com es cura la fillitis? Ni idea!

Tinc una fillitis que no me l’acabo! I ningú en parla de la fillitis! Així que no sé si es soluciona. De fet no la vull solucionar! Suposo que algun dia començaré a tenir estones on potser estic millor sense ella. A necessitar espais només per a mi. Però no, encara no ho necessito. I quan algú ve a proposar-te de deixar la nena amb algú per anar a un concert, et mira estrany quan la mires estrany. Però és que no ho vull encara. O quan algú s’estranya perquè et lleves tan d’hora, fent-te sentir extranya perquè has d’esmorzar, dutxar-te, donar-li el pit a la petita, canviar-li el bolquer, vestir-la , preparar-li l’esmorzar per a la llar, i portar-li a la cangur perquè la porti a la llar, i això requereix matinar força, al final reafirmes que fas això i el que calgui per ella. I que no tens ganes que tenir gent que se n’extranya a prop. Perquè la teva fillitis fa que ni et plantegis cap altre cosa. I no vull que s’em curin les ganes de jugar, abraçar i petonejar-la constantment!

Però suposo que és com un virus d’herpes labial. Primer agafes la malaltia, i després, tot i que està latent i no el veus, de tant en tant surt i es deixa veure. I jo encara estic en la fase explosiva del començament, i espero que em duri tant de temps com ella ho necessiti perquè ho gaudeixo i sé que com més fillitis tingui jo, menys mamitis tindrà ella!