Jo, jo, jo i la maternitat.

Tinc la sensació que la maternitat m’ha fet veure’m, valorar-me, escoltar-me molt més i centrar-me més en mi del que estava abans d’embarassar-me.

I fa temps que penso en les causes. Se me n’acodeixen diverses…

Primera possibilitat: un embaràs de merda al qual vaig haver-me de sobreposar com fós i la única manera va ser oblidar-me del voltant i quedar-me només amb el que em reportava créixer i positivitat, recolzament i comprensió. O em cuidava o fugia a costarrica amb la massopanxa. O ells o jo. I mira, vaig triar-me a mi. Qüestió de supervivència.

Segona possibilitat: El puerperi ha de ser una etapa on et sentis forta. T’has de sentir valenta, segura i capaç de tirar endavant la vida d’aquella personeta que depèn de tu i de quina manera! I no sempre és fàcil. Les dificultats per l’alletament, la vulnerabilitat en que et deixen les hormones, la inseguretat que porta qualsevol responsabilitat d’aquestes dimensions, el fet d’haver d’assumir-te com a mare i de reinventar-te i renéixer… tot això fa que t’hagis de centrar molt en tu mateixa i que els altres també t’hagin d’embolcallar molt. Si no, és impossible estar prou bé com per poder-te encarregar del nadó en condicions òptimes.

Tercera possibilitat: superar la soledat. La maternitat porta molts moments de soledat relativa, ja que sempre estàs acompanyada pel teu nadó. El procés de transformació de dona a mare, l’alletament nocturn, incomprensió de l’entorn en certs moments, qüestionaments sobre com cries al teu fill (en el meu cas això no ho he patit, però és comú sentir-ho, per desgràcia). I en aquests moments de soledat has de buscar-te un acompanyant fidel que comprenent-te o no, et recolzi incondicionalment. I qui millor que tu mateixa? Ningú!

Després arriba la part contradictòria de l’ego maternal… Durant tota la criança crec  l’ego de la mare juga a parts iguals d’àngel i dimoni. M’explicaré. Crec que per una banda, és un gran esforç ser mare. No es pot negar. Saps que durant els primers anys ets insustituïble. Ningú coneix el nadó com tu. Ningú significa el mateix que tu per a ell/a. Això pot ser una gran satisfacció (i ho és), t’eleva l’autoestima, t’omple l’ego d’una manera  brutal. Cada cop que la criatura estira els braços cap a tu perquè no vol, en aquell moment, ser consolat per ningú més, una dent al teu somriure deixa anar un reflex i se sent un discret… he! Però per altra banda això pot ser esgotador i no crec que ningú vulgui discutir-ho. A vegades t’ho miraries de lluny des del sofà, mentre el massopare consola la criatura. O deixaries que fós ell que l’adormís al pit cada nit, o que es despertés un , dos, mil cops durant la nit per donar la tetamàgica. O reduiries a la meitat l’instint cuidador que t’empeny a dedicar-te totalment a la criatura.  Però no. No pot ser. Aquest paper ens toca a nosaltres i ho portem escrit a l’ADN. Aquestes coses ens omplen i ens inflen; i després creen situacions com l’agitació per alletament (per sort no és el meu cas), estrés o plantejar-se el deslletament nocturn, que segur que no ha de ser gens fàcil. A vegades l’ego diu: ja estic ple del tot, a partir d’aquí em desinflo i et desinflo. I un cop més no deixa de ser pur massoquisme: una de les coses més dures dels primers anys de vida com a mare és de les que més ens omple!

I potser és certa la díada famosa mare-nadó (sé que ho és). I tinc la teoria que partint d’aquesta díada, per a una mare no existeix res més (durant un temps) i no hi ha res més important (durant tota la vida) que el/s seu/s fill/s, i que per tant, també ho és i ho ha de ser ella mateixa.

El problema (suposo) deu aparèixer quan l’entorn no és conscient d’aquesta díada i d’aquesta necessitat de centrar-se en una mateixa i el nadó per poder equilibrar-se i rutllar correctament. Llavors deu ser quan apareixen conflictes de parella, inseguretats en el pare i/o la mare, desacords i desavinences… No ho sé, aquí ja m’estic posant en aiguamolls desconeguts. Parlo pel que sento d’altra gent, així que no m’hi explaiaré… Només és la meva teoria.

Així que fins ara… jo, jo, jo i la maternitat. Amb ganes de jo, tu, ella i la família sencera a parts iguals, però que sempre s’em reservi la coseta especial d’allò que tenen totes les mares.

 

Empoderament trampa.

Quines paraules confoses: maternitat empoderada.

A vegades descobreixes paraules o expressions que posen nom a estats, sentiments, sensacions… que tens i que no saps ben bé com descriure. I la Maternitat empoderada, o empoderament a seques n’és una.

En realitat la maternitat hauria de ser-ho per naturalesa, d’empoderada. No ens hauríem ni d’haver inventat el concepte. Qualsevol mare hauria de parir com l’instint li diu, o com se sent més segura. Hauria d’alletar sense crítiques ni entrebancs. O hauria d’alletar amb llet de fórmula si pel que sigui ho ha decidit i creu que és el millor per la seva situació, sense ser qüestionada. Cada mare hauria de poder criar els seus fills amb l’única negociació que la que ha de fer amb el massopare corresponent. Sense opinions al.lienes i inapropiades. A la maternitat no li hauríem d’haver robat mai l’empoderament.

Però resulta que no fa pas tants d’anys, moviments feministes, pediatres cabuts, mares i pares al.lienats i insegurs, mestres ignorants… van separar violentament les dues paraules, encara que la segona no havia estat mai necessari dir-la perquè ja hi anava implícita. Com ha de ser.

Però ara el mal ja està fet. I es dóna que ara les mares, ens hem d’empoderar. I resulta que no és fàcil. O no fer-ho si ni et planteges que hi ha la possibilitat, però llavors hi ha frustracions que potser no desapareixen mai. O potser hi ha records que potser mai t’arrencaran un somriure de tot complert.  O potser hi haurà espinetes que ni tan sols sabràs que tens, però que sempre et molestaran poc o molt.

I jo em considero una mare empoderada. Per caràcter. Sóc massoca, tossuda i perseverant, només si em motiva el tema. I això se ser mare sempre ho va fer. Abans de sentir enlloc aquest concepte, vaig haver-me d’empoderar. I finalment vaig sentir l’expressió i la vaig fer meva perquè era just el que havia fet.

És molest empoderar-se . Vol dir lluïtar. Vol dir molts cops superar la impotència per haver d’afiançar el teu instint. Vol dir enemistar-te en secret o públicament amb persones. Vol dir allunyament. Vol dir no poder compartir moltes coses. I vol dir acostumar-te  a tot això i aconseguir que t’importi menys.

Però també vol dir fidelitat, a tu mateixa. Vol dir fidelitat i amor pur a la teva petit (o petit). Vol dir créixer i madurar, fer-te una persona més forta i valenta. Vol dir sentir-te com si fossis un superheroi. Vol dir explotar en el millor sentit de la paraula. I vol dir, dit a la meva manera, que t’importi un rave bullit el que de tu pensin els altres.

Vol dir pensar que ningú et pot vèncer. Vol dir sentir que pots amb tot. Vol dir capacitat per racionalitzar els moments de flaquesa. Vol dir estimar-te més. Vol dir valorar-te més.

També vol dir sentir certa ràbia per haver de lluïtar quan saps que vius en una societat que no hauria de concebre la maternitat/paternitat/criança com un dogma conductista. Vol dir estar una mica decebut amb l’entorn que desaprova el que per a tu és tan natural.

Però vol dir també que tot el que fas ho tornaries a fer mil vegades, provocant-te la mateixa satisfacció que et provoca ara mateix haver parit com vas voler, malgrat tot, haver alletat com alletes malgrat tot, haver dormit o no dormit (millor dit) com no dorms malgrat tot, abraçar com abraces malgrat tot, consolar com consoles malgrat tot. I així fins a l’infinit.

Si. Sóc una dona empoderada. Sóc una mare empoderada. I m’agradaria no haver hagut de fabricar aquesta versió de mi mateixa. M’agradaria que la societat no ens parés aquestes trampes.

 

Dins i fora

Ho confesso… sóc una aprofitada… Ara intentaré explicar-vos-ho…

Des de que sóc mare que sento a parlar de la tribu, de fer tribu, de buscar la tribu… que pesats amb la tribu!!!! I no sé perquè sempre he sentit cert rebuig cap aquesta paraula. Em fa una miqueta de repelús… no puc argumentar-ho però és així.

Entenc i comparteixo la necessitat de tots els humans de pertànyer a alguna cosa, de sentir que no estàs sol, ni tés l’únic que et sents d’una manera determinada. Necessitem l’acceptació/aprovació dels altres. I no sempre es troba, sobretot en això de la maternitat on es mouen tantes coses. I on sembla que hi ha mares que es prenen les decisions i opcions dels altres com una ofensa o un atac, no sé per quina estranya raó. Que cadascú faci el que vulgui mentre no emprenyin als altres.

Però alguna vegada m’han proposat explícitament quedar per “ver tribu” i sincerament no n’hi veig el sentit. És a dir… Que algú m’expliqui perquè hauria de quedar amb persones que ni em cauen bé, ni em desperten cap interès? O si! Però no veig el sentit a quedar expressament només perquè ens uneix el fet de ser mares. I a sobre en un dia i horari fixe. Sincerament, he tingut prou feina durant aquests mesos com per voler-ho fer. I estic segura que ningú té la necessitat tampoc de quedar amb mi , només pel fet de que ara sóc mare, si abans no ho havíem fet.

A l’hora, i sé que pot semblar contradictori, com la majoria de mares, he sentit la necessitat de compartir converses, experiències i moments amb altres mares. Si, és clar. Enmig de l’huracà es necessita empatitzar i que empatitzin. Però sento que només en trec o en dono profit si surt de manera natural, espontània. I segurament de manera inconscient això es busca. I si miro objectivament tots aquests mesos no he parat de “fer tribu” però de manera improvitzada, quan jo o algú que m’he creuat n’hem sentit la necessitat i l’altre l’hi ha pogut donar el que necessita.

Reconec, i no amb orgull, que sento la paraula tribu amb certa sorna. Potser perquè ho associo a un club de fans de pediatres que es fan passar per déus (encara que el que diguin tingui tot el sentit del món). Potser perquè ho associo a persones que fan de la seva manera de criar una gran bandera internacional (encara que compartim moltíssims punts). Potser perquè sempre he volgut que la meva maternitat s’integrés en el meu ésser d’una manera natural i no forçada ni esforçada, i cada cop ho aconsegueixo més, i quedar amb aquestes dones es contradiu amb aquesta necessitat… no ho sé, però aquesta situació sempre m’ha fet gràcia. Tot i que entenc el sentit i la necessitat, i ho comparteixo, tot i que no comparteixo el canal ni el mètode.

A l’hora us confessaré també que sóc molt aprofitada. Visc en un poble molt (i ja que he confessat ja no ve d’aquí el “catxondeo”) i molt “mamitribu”. Hi ha tetes a l’aire per tot arreu, hi ha grups de mares/fills per tot arreu, els nens van descalços pels parcs, juguen per terra per tot arreu, les mares ens coneixem i parem cada dos metre a parlar, les mares i els pares porten els seus fills en milions de portanadons diferents. No se senten barbaritats pels carrers com ara: “no emprenyis”, o “mira que ets tonto a vegades” com he sentit pels carrers de diverses ciutats… En definitiva crec que el poble és una tribu gegant. A vegades massa i tot pel meu gust. Perquè la línia entre ser una “mamitribu” i ser una “mamipedant” a vegades és molt fineta.

I perquè dic que sóc una aprofitada? doncs perquè tot i la meva mirada crítica a tot aquest punt empalagoset de les tribus, he de dir que em va molt bé viure en aquest entorn. Perquè tot i que sóc una mica més caballot, malparlada i brusca que moltes d’aquestes mares que queden cada setmana, comparteixo moltes de les coses que senten, pensen o viuen. L’única diferència és que ho expressem diferent: amb les paraules, gests o necessitats de compartir. Però no som tan diferents. I sincerament, mai he sentit que ningú desaprobés que em tregui la teta en cap bar, plaça o al banc del “si no fós”. Ni mai he hagut de sentir comentaris despectius per no córrer a desinfectar amb alcohol la pipa si cau al parc, o ningú mai m’ha preguntat amb incredulitat si em fa mal l’esquena quan porto la petita a la motxilla. En definitiva mai he sentit que la meva manera de criar era estranya ni sobtava a l’entorn social on visc. En part també perquè la part del meu entorn social on em sentia d’una altra manera ja la vaig xutar ben lluny fa temps.

D’alguna manera m’aprofito de l’esperit tribal (d’acoooooord… no ho tornaré a dir en aquest to… pam pam al cul) i em sento còmoda en tot moment. I sé que això no sempre és tan fàcil. Sé de gent que viu en altres municipis que constantment són qüestionades per l’alletament “massa” llarg, o pel collit, o per no posar sabates fins que ja salten i corren, o per portar-los a contramarxa i deixar que s’avorreixin supinament (he engegat el mode irònic, per si no us n’havíeu adonat), o per no plantejar-se introduir el sucre refinat a la dieta com si fós imprescindible.

M’agrada anar a la botiga de menjar ecològic i trobar-m’hi cares conegudes, m’agrada trobar-me al “tetòdrom” de la llar d’infants amb cares conegudes, m’agrada anar amb la manta i el berenar al parc i trobar-me cares conegudes. M’agrada anar a passar el matí a la llar d’infants el dia que tinc festa i trobar-m’hi cares conegudes.

M’agrada que a la carnisseria em convidin a seure si l’hi he de donar el pit. M’agrada que no em qüestionin coses que només són assumpte nostre. M’agrada poder parlar amb normalitat de les coses que per a nosaltres són normals.

I sóc conscient que part d’aquesta sensació és també perquè jo transmeto les coses amb seguretat i normalitat, sense donar gaire espai a la intromissió. Però agraeixo que altres facin tribu de la manera que els vagi bé. Igual que jo, encara que no m’agradi admetre-ho, també en faig. Encara que sigui d’una altra manera. I encara que no m’agradi la paraula. Perquè jo de tribu ja en tinc una , des de que vaig néixer, i no són les altres mares del poble, sinó la meva família, els amics que entren i surten en cada etapa, i sobretot el meu marit i la meva filla, i molts més membres tribals que vindran. I també hi ha mares, les que em vaig trobant pel camí de manera no premeditada i natural, que és la millor llavor perquè creixi qualsevol cosa: la naturalitat.

Però no se m’acodeix una paraula diferent… ja hi pensaré… Mentrestant, sóc dins i fora d’una tribu que és meva sense ser-ho.

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Dame una M!

Dóna’m una M!!!

M de mare. M de mamar. M d’aMor. M de maternitat. M de metamorfosi. M de mimar-se. M de mirar-se. M d’estiMar-se. M de sentiMents. M de massopare. M de marit. M de massoca. M de mogró.

M de MAMÍFERS.

Shhhhh… dolços somnis….

Tinc 14 mesos.

Diguem que ara ja sóc mare. No dic que fins ara no ho fós. Però potser m’he assemblat més, fins fa no gaire, a un projecte extrany de baldufa que gira i gira fins que troba un lloc on parar a reposar, i que de cop, torna a ser absorvida per un remolí de fil que torna a treure’n tota l’energia en forma de moviment. O així m’he sentit.

Però ja no. Ara em sento MARE. Ja sóc una MARE sense la L enganxada al darrera. Ja no destino hores i hores a entendre’m. Ja sento i se que conec bé la meva filla, encara que no deixi de sorprendre’m i que així sigui tota la vida! Ja no em pesen els dols, perquè ja els tinc fets. I el que em pesa ho farà sempre més, però com a record, no com a procés. Ja no necessito donar explicacions, ni cercar l’aprovació. En realitat em rellisca bastant què pensin els altres quan he pres una decisió, o quan el meu instint ha decidit per mi, tot i que escolto i avaluo tot el que em diuen, o gairebé tot (almenys el que no atempta contra alguns principis molt sòlids). Ara em sento totalment empoderada amb la maternitat que estic visquent. I ja no hi ha distorsions que interfereixin entre jo i la meva capacitat de gaudir-la al 100%. Tant el meu marit com jo hem trobat el nostre lloc dins d’aquesta nova família, hem trobat i assumit els nostres rols, les nostres mancances i els nostres punts forts. Cada cop les primeres vegades són menys melodramàtiques i la meva capacitat per raonar ja no està tan supeditada a la voluntat de les hormones. Em sento forta. Em sento feliç. Miro la meva petita amb els mateixos ulls admirats, amb la mateixa emoció i la mateixa intensitat. Ja no em preocupa l’alletament, perquè n’hem superat tantes que ara se que només em queda relaxar-me, gaudir-ne i veure com la petita va madurant fins que ja no necessiti ni unir-se a mi per mama(r). La part de mi que va morir per renéixer com a mare ja ho ha fet del tot, i és ben enterrada en el record. Un record que recordo amb un somriure, però que 14 mesos després (i 41+5 setmanes de propina) em queda molt i molt lluny. Ara ja no penso gaire en mi, només el normal que fem tots, ni en com em sento, perquè m’importa molt més què sent o com creix la meva petita, i perquè jo ja em sento feliç de comptar amb ella. Ens sentim una família, i fem coses de família, com ara organitzar-nos el dia, fer excursions en bicicleta, comprar entrades per a espectacles per a nadons, mirar les webs d’activitats en família, explicar-nos contes abans d’anar a dormir, i cuidar-nos la son tots tres juntets al llit. Ja no hem d’estirar i arronsar les opinions perquè anem tots tres a la una. Ara ja hem trobat una pediatra que ens agrada i ens dóna confiança. Ara ja tenim clares les coses amb les que no hem de fer cas a cap pediatra perquè són decisions que ens pertoquen a nosaltres. Ara estimo igual però amb més serenor. I m’estimo i em valoro més a mi.

Fins fa poc, el batibull de la metamorfosi en mare encara rugia al cap i al cor. Fins fa poc, donava explicacions que em servien per autoargumentar-me les coses i d’alguna manera em servien per anar reafirmant les maneres de fer o pensar que anava configurant. Fins fa poc les dificultats com els virus, les dents o d’altres petites grans catàstrofes s’em feien una muntanya, i ara, en canvi, sé que se superen sempre. De la mateixa manera que sé que totes les etapes igual que comencen s’en van, i que si no les has gaudit no tornaran mai més. Fins fa poc hi havia estones de tanta introspecció que formava boles de foc al pit. I ara el foc dóna escalfor a la meva petita. Fins fa poc m’estava assumint. Ara m’accepto tal i com sóc. Fins fa poc trencava lligams dolorosos amb la part de mi que va morir o enmalaltir, i ara, en canvi, tots aquests lligams ja són ben destruïts. Fins fa poc em faltava al respecte, qüestionant els meus sentiments i, en canvi ara, em valido, em comprenc i em recolzo, per poder validar, empatitzar i recolzar la meva filla.

Ara em sento plena. Em sento amb molta pau. Em sento MARE, tant que tinc ganes de cridar-ho. SÓC MAREEEEEE!! I M’APASSIONAAAAAA!!!! Però no ho faré perquè la petita ja dorm i ja he après la importància de que no es desperti. Així que…

Shhhhhh… bona nit i que descanseu(m).

Els fills cotitzen a la baixa…com l’empatia.

Em sorprèn la contradicció constant de moltes mares, segurament jo també en ocasions… Em refereixo a la contradicció entre l’orgull i babeig constant cap als nostres fills, i la desvalorització que en fem.

Hi ha mares (jo també fins que em vaig cansar de fer-ho, que va ser aviat per sort) que constantment justifiquen la seva descendència. I sincerament, crec que els infants es mereixen que donem més valor que tot això al que senten i al que fan, i sobretot al que són.

Em repateja quan la petita es fa “un coco” i algú diu: no passa res! Ja està! No ploris! Igualment aplicable a qualsevol altre nen/a. Com que ja està! I que no plori?! Que no passa res?! Evidentment que passa! Aquest infant està aprenent a gestionar la seva relació amb el dolor i els ensurts! S’ha fet “un coco”! I els “cocos” fan mal a tothom! I espanten quan no els veus a venir! I potser no entén què collons hi fa aquella taula allà al seu camí! Perquè simplement no som capaços d’acompanyar el mal? Un cop el mal ja està fet ja no els podem protegir d’ell. Però si que podem fer que aprenguin a deixar-lo marxar. Podem dir-los… tranquil.la, que aquest mal passarà tard o d’hora, i mentrestant la mare és aquí amb tu. O qualsevol cosa que s’ens acodeixi i que no negui el motiu pel que estan plorant. A mi em fa una punyetera ràbia que intentin convence’m de que no he de plorar pel que sento. Doncs perquè fem el mateix amb els menuts?

Quan un marrec plora o s’emprenya i la mare corre a explicar que el pobre té son, que fa molt que no dorm. Una: es pot saber perquè justifiquem les enrabiades dels nostres fills davant dels altres? Dos: aquest temps que utilitzem les/els mares/pares a això, no podríem estar-lo utilitzant per esbrinar si de veritat té son o si li passa quelcom, o a ajudar-lo a adormir-se, bressolant-lo i abraçant-lo? Perquè treiem valor a la son, quan la son és capaç d’arrencar llàgrimes i accelerar les pulsacions dels nostres petits? De veritat crec que la son té un efecte molt més refotut en els nens que en els adults.

Una altra… quan un petit està jugant, manipulant o simplement mirant un objecte, i algun company arriba i li treu. Molts pares tendim a posar per davant una imposició del compartir a la injustícia que suposa el fet de que el menut estava fent una cosa i algú altre ha decidit que ja n’hi havia prou. I potser no té dret a decidir ell mateix si ja havia acabat o no? I perquè nassos l’hi ha de cedir quan l’altre o els pares decidim?

Som en una situació “X”. Tan és, qualsevol. I com a adults, amb molts motius molt vàlids, hem decidit que hem de marxar. Agafem el nadó/nen i marxem. Sense explicacions. Sense deixar-lo acabar allò que estava fent. Molts cops, sense ni tant sols avisar-lo. Però qui ens hem cregut que som?! Tant costa entendre que quan comprenen la situació se senten part d’ella, com a tots ens passa, i que tenen l’oportunitat de sentir-se i mostrar-se més participatius i col.laboradors?

Em fan molta rabieta expressions com “no passa res!”, o “va, ja n’hi ha prou d’aquest color”, o “vols fer el favor de deixar-li?”. Crec sincerament que els pares/mares hauríem de fer un exercici d’educació i respecte, que al final és el que volem que els menuts aprenguin, i ni tant sols som capaços de predicar amb l’exemple. Els infants no són accions de borsa que cotitzin a l’alça o a la baixa en funció del temps o ganes que tinguem per oferir-los. Ni cotitzen més o menys en funció de les nostres creences o preferències. Crec fermament que, independentment de com siguem, com ens sentim o quin humor tinguem, els nens són persones que es mereixen el mateix respecte que nosaltres, que tenen el mateix valor que nosaltres i que a sobre no tenen les eines que hauríem de tenir nosaltres. I precisament per això crec que a vegades els pares som els immadurs. Els que hauríem de donar per fet això i en canvi els treiem el valor que es mereixen, dificultant que creixin de manera saludable, sentint-se valorats i aprenent així a respectar l’entorn i els altres, perquè saben què és sentir-se respectats.

Si us plau, quan veieu que em vesteixo d’agent de borsa, simplement recordeu-me que allò que estic a punt de subhastar és la meva petita i que és una nena. La meva filla. I amb aquesta dada, ja sabré què fer-ne. I us en donaré les gràcies.

Estaria bé

Tinc claríssim que educar la meva filla és el repte més gran i complicat que m’he proposat mai. I no se si ho aconseguiré però podeu estar segurs de que hi posaré tots els meus recursos i en buscaré de nous i que cada dia hi posaré totes les ganes que pugui.
Estaria bé que a part de ser competent emocionalment, sigui capaç de trobar alguna cosa semblant a la felicitat. Que sàpiga que els ous els ponen les gallines i no els fan a una fàbrica, i que es plantegi per on els surten i com els fan.
Estaria bé que poguem ajudar-la a despertar interès suficient com per voler saber i entendre el món on viu. I per criticar-lo.
Estaria molt bé que darrera dels dies com avui entengui que darrera del que se suposa que es “celebra” hi ha molt més i que conquesta avui és sinònim de genocidi.
Estaria bé que descobreixi que sempre hi ha alternatives i que sigui prou responsable com per trobar-les, triar-les i assumir-ne les conseqüències bones i no tan bones. Sense mirar enrere. Que sigui lluïtadora, vencent les pors.
Avui veig les forces armades a la televisió i avui més que mai se que gairebé l’única arma que tinc per fer d’aquest món un lloc una mica millor, és educant la meva filla i que ella, així, vulgui millorar-lo.
Perquè si ens hem de fiar d’aquesta colla… Anem llestos…

Converses amb en Massopare…

(Contexte: Dissabte a la nit, després d’uns dies els dos malalts i la petita amb febre per la vacuna de l’any, amb el cansament corresponent, i havent llegit algun blog que parlava sobre la necessitat de dormir i la primera sortida nocturna d’una mare coneguda, que van fer saltar momentàniament alguna alarma… Anem a dormir a l’habitació, on la patufa ja fa hores que dorm, i tot fent conya es dóna literalment la següent conversa)

Mare: Escolta… potser algun dia vull deslletar-la de nit…

Massopare: Si, gordi, lo imagino… Algún día serán duras tantas noches sin dormir seguido, no?

Mare: Si, suposo…

(silenci inquietant)

Mare: I… parlant-ne amb gent, i llegint experiènciaes d’altres, saps en què coincideix més o menys tothom?

Massopare: No, negra, en qué?

Mare: En el paper del pare….

(silenci inquietant)

Mare: Ei, que dorms?

Massopare: No…

Mare: Doncs clar, si es vol deslletar a la nit al nen, clar, el pare se n’ha d’ocupar algunes nits… fins que assumeix el tema…

(silenci inquietant)

Mare: Eo? Eo? Eeeeeoooo?

(silenci inquietant)

Mare: No dius res? (somriure malèfic en la foscor)

Massopare: Mamu, no quiero hablar más. Vamos a dormir.

(silenci inquietant)

Mare: He, he, he… t’estimo. Que descansis… (pausa de 3 segons)… mentres puguis.

Massopare: ………………………… ( i algun soroll gutural estrany)

Colors

L’altre dia llegia divertida una conversa a través d’articles entre una persona sense fills, una mare i un pare. Primer, Purificació Mascarell va escriture un article sobre la seva visió de les persones que hem decidit tenir fills. Després, Bárbara Celis li desmontava la teoria des de la seva perspectiva de mare. I finalment Sergio del Molino  ho acabava de rematar donant la seva opinió de pare.

Ara jo, per al.lusió, i sense que ningú m’ho hagi demanat, hi fotré cullerada. Podria dir moltes coses sobre l’article original. Però clar, estaria en avantatja clara ja que com a ex usuària de la vida sense fills tinc una visió basada en la pròpia experiència. I ara com a mare, també. Sóc als dos bàndols. He jugat a les dues lligues. Com en Piqué, que diuen que va passar dels comunistes al partit popular (en minúscules perquè aquests no es mereixen ni les inicials grosses), però en sensata (o no). I clar, no voldria trepitjar a ningú. Perquè la tal Purificació Mascarell en sap força d’escriure. És filòloga i no sé quantes coses més, entre bolquer i bolquer no he tingut temps d’estudiar el seu currículum, que és molt complert, llarg i lloable, com bé explica ella mateixa, de si mateixa. Però de la vida ma/paternal no que no hi entén gaire. Però es permet opinar, com molts (si no la majoria) hem fet abans de portar descendència al món. I com molts (si no la majoria), en aquesta matèria, opinar és igual a cagar (-la).

No em centraré en això però si que voldria fer un incís abans d’entrar en matèria. Voldria, abans de continuar, aclarir-li que en el meu cas si que he pensat sempre (i ho he comentat) que m’agradaria pensar que m’escarrasso per educar la meva filla perquè essent una persona íntegra i valenta, i respectuosa i intel.ligent, canvïi una mica el món i el faci una mica millor. I que vaig preocupar-me molt del part per poder-li oferir des del naixement la millor base per créixer. Em plantejava com evitar que li arribessin joguines sexistes i esteriotipades de tot arreu. Li ofereixo el meu cos per nodrir-la de seguretat, amor i aliment sublim. M’esforço per respectar-la i que, de gran i de petita, sempre sigui el que vulgui ser, i faci el que vulgui fer, lluny d’opinions i judicis. Entre moltes d’altres coses. I potser el meu cap s’ocupa més d’això que no pas de visites al metge, talla, pes, cursos  (?) de lactància, cotxets i biberons. Però potser m’he donat per al.ludida erròniament. Parla, en el seu article de mares joves. I jo ja he arribat als 35. Potser és per això…

Em centraré només en una frase, perquè la Bárbara Celis i en Sergio del Molino li han dit tot el que jo li diria o més, i millor escrit. I també, perquè no tinc ganes de rebatre-li res. Perquè de judicis jo ja en vaig acabar fins al capdemunt. I ara em rellisquen per tot arreu, com si anés recoberta del millor oli d’oliva verge extra. I aquest article passa d’opinió per apropar-se a la sentència o al judici. Em centraré en la frase de l’article:

la gente que tiene hijos (…) se vuelve prosaica y gris.

I aquí és on la caga, la bona dona. Però és normal. Perquè és universitària (molt). Però no és mare. I jo, com que sóc universitària (en actiu) i mare, puc contestar-li amb coneixement de causa. Perquè això no t’ho ensenyen a la universitat.

Diu que m’he tornat gris… I res més allunyat de la realitat!

Quan vaig parir la meva filla em vaig tornar com l’arc de Sant Martí, o com una carta de colors Pantone, d’aquelles que et deixen a la drogueria. Vaig explotar envoltada de rajos de colors. I aquest estat acolorit em va durar diverses setmanes. Durant aquestes setmanes em vaig tornar també vermella de cap a peus, reenamorant-me amb passió del meu marit. Des de llavors, quan miro embadalida la meva filla o, més encara quan ella em fa una abraçada o un petó d’aquells de boca oberta, em torno d’un rosa pàlid d’aquells ben “nyonyos”. Quan he de netejar una caca de les que sobrepassa els límits del bolquer i ella no para quieta, acostumo a posar-hi accidentalment alguna part del meu cos, i llavors em torno de color verd. Un verd més intens quan he d’agafar aire i m’arriba la pudor. Quan juguem plegats tots tres i la sento riure a ple pulmó, amb riellades d’innocent felicitat plenes d’infantesa, em torno de color groc. D’un groc que brilla com el sol. Intens, enlluernador. Quan es posa malaltona i la veig patir, em torno lila, de patiment. Quan l’enyoro durant tantes hores a la feina m’envaeix un fred que em fa enblavir. Quan l’ajudo a adormir-se cada nit, bressolant-la, o abraçant-la em torno d’un color taronja, de l’escalforeta que ens donem. I cada cop que he de treure un pit per ella, em torno blanca com la llet que li regalo amb tot l’amor del meu cor. Quan em miro al mirall i veig les seqüeles de l’embaràs i del part, encara recents, em poso una mica negra i penso que potser no tornaré a tenir mai el tipet d’abans. Però quan torno a mirar la meva filla, em torno de color platejat com l’argent, i em sento tan bonica com aquest metall noble. Bonica per dins, més que abans, més plena d’amor, molt més femenina, més complerta.

I cada color té molts matissos, igual que la meva vida ara, on cada minut és diferent, i on les rutines són absurdes perquè tot canvia o pot canviar i desviar-se del previst. La meva vida no havia estat mai tan acolorida. Que no fàcil. I el que abans m’omplia de color i que pensava que em pesaria haver de deixar de fer, ara no tinc ganes de recuperar-ho, perquè em faltava alguna cosa que no savia. I aquesta mancança tenyia els colors amb un tel prim grisós, que llavors no veia. Em faltava una cosa molt important. Em faltava la meva filla que va fer esclatar tots els judicis que jo, com fa la Purificació Mascarell, feia des del desconeixement i la ignorància del qui opina sense haver viscut. I en aquesta explosió el gris va marxar, perquè va fer que tot allò, i tot el que com ella pensava, deixés d’importar-me el més mínim.

La meva vida ara és ben acolorida , com jo, com la meva filla, fins que es faci gran i vagi agafant el gris que tots, en arribar a l’edat adulta hem agafat. Només espero que no cometi l’error de pensar que la seva vida professional li donarà l’arc de Sant Martí, perquè s’estarà equivocant, i s’estarà perdent l’oportunitat de conèixer el millor color de tots: el color de l’amor d’ella mare, cap a qui ha sortit de les seves entranyes.