Parella de tres

És estany… Les parelles sempre havien estat Formades per dues persones. Però ara s’em fa impossible trobar un espai prou petit com perquè no hi càpiga aquesta petita individua que ha ocupat gairebé tot el meu jo. 

A vegades és difícil recordar-me que havíem estat només un parell. A vegades no cuido aquest passat. A vegades no cuides aquest passat. I a vegades aquest present de tres es fa feixuc pels dos. De nit, quan al llit no arribes a abraçar. O de dia quan no arribes a besar.

Però som tres. I ens necessita als dos. I et vull a tu, que et vaig triar. I ja n’aprendré altre cop a buscar-te en l’espai de la nostra vida. Dóna’m paciència. Jo t’en dono perquè tu també em puguis cercar. Et faig senyals de fum. Vull que em trobis. Hi sóc. No ho oblidis, que hi sóc. Que et vull, perquè et vaig triar.

A voltes puc semblar-te lluny, ho sé. Se que no és fàcil. Ho sé. No he après encara a dividir-me. Encara sóc un tot mare, des de fa dos anys. Però si t’hi fixes hi ha un ull que sempre et mira, una part del cor que et batega, un bocí de pell que et sent ben intens. 

Encara aprenc a saber on sóc, com sóc, com sento. Dóna’m temps. Jo t’en dono.

Trobem-nos. Et convido a cercar-nos més. A agafar-nos de la mà. Aviat ella també ens deixarà espai per respirar-nos més de prop. Aprenguem a esperar-nos amb memòria i amb ganes de descobrir-nos tal i com ara som. Ben diferents. Sempre aventurers i valents. 

Anuncis

Els cabells llargs.

Avui et miro i em sorprenc fent-te una cua. Ja tens els cabells llargs. Rossos i arrissats només a les puntes. Preciosos. Preciosos com tu. Els tens tan llargs que hem canviat la pinta pel respall perquè et queixaves quan et desfèiem els nusos. 

Em demanes la cua somrient i amb dues paraules.  Encara la dius a la teva manera. Em dius: “mama cula!” Somrient i fins i tot amb un “pauuuuu”. Me la demanes igual que ja em dius “vine”, just després de que t’ho digui jo. I és que et miro, i amb aquests cabells llargs me n’adono que ja gairebé no en queda res d’aquell nadó. 

Et pregunto si ja ets gran. I treus pit aixecant els dos dits índex i dius “do!”. I no puc evitar el suspir. Si, ja ets gran. Prou com per entendre gairebé tot el que et diem, si ho fem amb cura i paciència. Tant com per decidir. Tant com per adonar-me que ara ja t’he de recordar com eres.

I ha anat tot tan ràpid… t’han crescut tant, els cabells. Fa vertigen, ho reconec. Aquests cabells llargs, ara se m’enganxen al braç quan t’el passo per sobre mentre dormim. Perquè encara ens adormim igual. Igual que quan el nadó encara existia. I he d’anar amb cura de no estirar-te’ls per no desvetllar-te. I no sé si això també passarà ràpid, i per això ho gaudeixo. 

Aquests cabells llargs ara s’et despentinen amb la sal i el vent quan anem a la platja. I els tens tan llargs que sovint et tapen aquests ulls grossos que sempre has tingut i que cada cop són més vius.

I fins i tot m’he sorprès observant com intentes respatllarte’ls. Perquè són tan llargs… han crescut massa ràpid. Tant, que em costa adonar-me’n. I realment no sé si m’he perdut res pel camí. Perquè ha anat tan ràpid. Si no ho sé, suposo que no me n’he perdut gaires, de coses importants.

T’han crescut tant, els cabells, que a vegades se te n’enganxa un a la pipa i quan te la poses a la boca, tot seguit la treus tot fent una ganyota encantadora i dius… “peeeeel”, amb aquella entonació tan teva. 

T’han crescut tant… tens els cabells tan llargs… que tinc ganes de tallar-los una mica, a veure si així tu també pares una mica de créixer… només una mica… però són tan bonics que deixaré que continuin creixent, al ritme que hagin de fer-ho, sense posar-hi entrebancs, respatllant-los per desfer-ne els nusos, fins que puguis desfer-los tu sola, encara que a vegades t’enfadis perquè et faig mal. I deixant que ho intentis tu, jugant, encara que després siguin pitjors. Ja tornaré a respatllar-te’ls.

T’han crescut tant els cabells, i són tan temptadors, que em fa por que t’els estirin. Però et defensaràs. Et protegiré donant-te l’oportunitat d’aprendre a fer-ho. No t’els tallaré.

T’han crescut tant, els cabells… 

Qüestió de respecte

Em preocupa la societat en la que vivim. Per mil motius. Però un d’ells és la manca de respecte que tenim pels nostres infants. Em preocupa per ells i em preocupa perquè aquests infants estan aprenen (els estem ensenyant) que no cal el respecte per viure amb d’altres. I si ho preguntes, tothom et contestarà que el que volem ensenyar és just el contrari.
Totes les reflexions que m’han sorgit des d’ahir tarda venen d’una situació concreta. Potser hi ha qui ho trobi normal. Jo no. Gens. Us en faré el resum…Vam estar a l’hospital. La petita portava masses hores vomitant i sense tolerar la ingesta d’aigua, ni teta, ni sòlids. Li havien pujat massa els nivells d’acetona. Quan una infermera va venir a portar-nos un líquid glucosat fastigós que havíem de donar-li cada 10 minuts, ens va portar una xeringa carregada amb allò mateix barrejat amb la medicació per aturar els vòmits. Evidentment la petita es va resistir a prendre-s’ho. I la infermera,de manera segura i decidida, sense preguntar si jo (la seva mare i adulta responsable) volia que ella “m’ajudés”, va atrevir-se a tapar-li el nas per obligar-la a empassar. Va treure el meu jo més salvatge, més instintiu. Va treure la mare lleona. Li vaig etzibar una resposta clara, concisa i que no donava lloc a rèplica. Devia fer por, perquè és va retirar sense ni una paraula i amb un riure nerviós. I en retirar-se, vaig tornar a ser afable.
Em sembla humiliant que a qualsevol se li practiquin aquestes pràctiques autoritàries i agressives. I perquè aquesta gent no és planteja que els nens treuen lliçons de tot el que els adults fem? Que quan més eduquem és quan no intentem fer-ho… Perquè no es plantegen que necessiten més que nosaltres el respecte dels adults, precisament, perquè no es poden defensar? Perquè no es plantegen que no poden passar per sobre de les seves mares i pares? I perquè no es plantegen el més senzill: que a ells els faria sentir humiliats que algú els tapés el nas a la força? Crec que no s’ho plantegen perquè no és res més que un petit (insignificant si voleu) reflexe d’un problema social i injust. On els més desvalguts es converteixen en sotmesos. I es perpetua el problema, perquè es converteix en normal.
No m’agrada. De fet em sembla horrible.
I també em sembla un acte d’irresponsabilitat per part dels pares consentir aquestes faltes a la seva dignitat. El missatge que els donem si ho consentim és: deixa’t fer, fill, que no et mereixes cap respecte. Empassa i calla. Sigues submís.Si, em sembla IRRESPONSABLE. De cara als nostres fills i de cara a la societat en general.
Però estic satisfeta. Em satisfà haver-me sentit forta, lleona, empoderada, responsable. Em satisfà que la meva petita n’hagi tret una lliçó millor.  Espero que a la llarga en tregui la conclusió que ella s’ha de respectar i fer respectar, i que, mentre ella no pugui fer-se valer, hi som nosaltres per protegir la seva dignitat. I així creixi amb l’autoestima on ha de ser, i amb uns valors sòlids envers als altres. Que sàpiga que el respecte als altres és bàsic, i que es pot fer valer sense perdre l’educació, només amb uns valors i criteris clars i molta determinació. Només sabent que el més valuós que té és ella mateixa i que s’ha de cuidar i no permetre que la tractin malament. I que tracti als altres amb amabilitat i tot el respecte del món.
Només així podrem fer que la societat sigui una mica millor. Començant des de la cantera. Després serà massa tard…

A dormir!

És el moment de parlar de les nits… tinc una sensació estranya… és una cosa de la qual s’en parla moltíssim i en canvi a casa no té massa rellevància. Potser perquè excepte a temporades curtes sempre hem descansat prou bé, potser perquè hem trobat un sistema que ens va bé a tots tres, o potser perquè som uns mals pares que ni tan sols ens plantegem que haguem d’ensenyar gaire cosa la nostra filla en matèria de necessitats bàsiques, sinó més aviat ella a nosaltres… no ho sé… la qüestió és que en aquest tema som feliçots i, sobretot, tenim la consciència molt tranquil.la. I potser per això mai he escrit, que jo recordi, una entrada sobre el descans nocturn de la petita ni de la família.

Però darrerament arriben al meu coneixement moltes situacions al.lienes sobre aquest tema. Deu portar-ho l’edat de les criatures… i realment fan que em senti afortunada per no haver-me, de moment, de plantejar cap canvi. Perquè la veritat és que em fa mandra només de pensar-hi.  I també m’ha arribat opinions i experiències tiràniques i conductistes, adoctrinadores i cruels sobre la necessitat d’ensenyar (obligar, diria jo!) a dormir sols als nadons/nens. I m’esgarrifa!!!! Tant que no penso ni entrar-hi!

Suposo que forma part de la fal.làcia de colors que sempre ens han venut sobre la maternitat: als 4 o 6 mesos els nadons marxen de l’habitació dormint d’una tirada tota la nit. S’adormen solets després de llegir-los un conte i com a molt si els fa mal alguna cosa és desperten i passes una nit del lloro… però només de tant en quant.

Doncs jo, des del moment que vaig acollir a aquest món la meva petita amb les meves mans, amb mig cos encara dins meu, vaig saber que ja no recordaria mai més totes aquestes estupideses que ens havien fet creure tota la vida. Vaig sentir-me i encara em sento (en menor grau) tan fusionada que le seves necessitats van convertir-se en les meves. El dormir n’és una. I sempre ha estat important que ho faci feliçment, com jo mateixa, i més i tot. També les circumstàncies han jugat a favor: un marit que fins ara no s’ha plantejat la necessitat de cap canvi, problemes de lactància superats i l’empoderament corresponent, una filla que sempre ha dormit prou acceptablement… i estic segura també que l’ús de la pipa, i que consti que aquest és un tema complexe i que no la defenso a ultrança ni sense ultrança, han contribuït positivament. Sobre la pipa fa temps que vull escriure’n un bon post. Ara no hi entraré.

La veritat és que mai m’he sentit desbordada per les nits. Mai. Mai he sentit que cap altra situació fós millor que l’actual per nosaltres. Mai he sentit que la meva filla hagués de dormir més ni millor. Potser perquè sempre he vist la meva filla com una nena normal que no fa res que no li toqui per edat, amb avantatges i desavantatges per a nosaltres, evidentment. Mai he vist la meva necessitat de descans insatisfeta. Potser només en alguna època concreta i curta però sempre hi he pogut atribuir una causa que m’ha fet entendre-ho. I entendre et fa afrontar les situacions d’una manera més serena.  Fins ara tot ha jugat a favor meu en aquest sentit i que duri!

El cas és que seguint el mètode de SMCP del qual us he parlat en profunditat en altres ocasions hem anat adaptant-nous a les circumstàncies i necessitats de tots els implicats, sobretot les de la petita, que no ha triat res, ni tant sols aparèixer en escena i per tant li devem un mínim de respecte. Ara mateix, amb 21 mesos que ja té, el segueixo estirant amb ella al llit de matrimoni on ella s’enganxa a la teta fins que s’adorm, entre 19 i 21 hores, depenent del seu cansament. Acostuma a no trigar gaire en caure. La passo amb cura al seu llitet, ben enganxat al nostre. Potser un dia ens plantejarem tunejar-lo per poder-lo convertir en un de collit. I quan es desperta la passo al nostre llit, entre els dos. On es torna a adormir altre cop amb la teta a la boca. I realment acabo no essent conscient de què passa a partir de llavors. No sé si torna a menester la teta una, dues o deu vegades més. Realment descanso.

Si. Ara fem massollit, però no sempre ha estat així. A vegades ha estat una tortura per mi. Per no poder canviar de postura literalment en tota la nit. Amb una irritació brutal als mugrons per la succión no nutritiva constant i eccemes de repetició, que per sort, ara que sóc assessora de lactància se solucionar. Amb despertars (meus) constants. En èpoques per sort curtes on ella dormia d’una altra manera. I llavors m’ha compensat incorporar-me, donar-li el pit i tornar-la al seu bressol. I almenys així descansava una mica més. I quan el temporal va haver passat, torna a compensar. I realment cada cop espais més els microdespertars. Però tampoc sé quan durarà ni em preocupa.

Realment el SMCP a casa en aquest tema ha estat una metamorfosi constant. Per això em sobta quan sento per boca d’altres que quan es pren una decisió amb els nens no és  bo tornar enrera. Em costa molt pensar que només hi ha un camí per acompanyar-hi a la meva filla, quan per a nosaltres cada dia ws diferent. A mi em fa segura conservar-la, entendre-la, escoltar-me i actuar en conseqüència cada dia.
No sé si ho fem bé o no. Però ens funciona. I m’agradaria que experiències relaxades com la nostra servíssin perquè pares capicats perquè els seus nadons de 10 mesos no dormen 10 hores seguides no és plantegessin mètodes cruels, o no s’angoixessin amb la culpa que els genera posar-los al seu llit, o perquè no perdéssim temps pensant en fer passos que encara no els toca fer per simple biologia… la mà/paternitat ja és prou complicada com per embolicar-ho amb coses que només ens esborraran el somriure. Que cadascú trobi la seva manera. La que els va bé. I que no hi gui por a canviar si de cop deixa d funcionar. I que no tingui por a tornar-hi si torna a semblar miraculós… ser mare o pare és un etern i apassionat laberint.

El puerperi que no existeix

Ja sabem que hi ha mil coses que no ens ha explicat ni ens explicarà ningú sobre el puerperi. Coses íntimes. Coses úniques. Inexplicables o massa fortes i que s’escapen del llenguatge racional. Coses que trigues tant en entendre que quan ho fas ja no té sentit compartir. O si, però no ho fas. Coses que et queden a dins per sempre. Coses immenses. I coses que es tornen immensament petites i insignificants. Pèrdues i dols. Guanys que són tan valuosos que costen d’assumir com a propis. Canvis. De cos i ànima. Sentiments. Alguns llògics i d’altres que no verbalitzes perquè no t’hi atreveixes, d’extranyes que et semblen. Felicitats tan grans que fan mal al pit i que es mengen la resta del teu món. I melanconies tan profundes que no pots contenir. Soledat en la companyia infinita del teu nou estat. Acompanyament infinit en la soledat del teu laberíntic puerperi.

Però també n’hi ha moltes, de coses que no t’expliquen, en un postpart del qual ningú parla. Un postpart que dura molt més que una quarentena. Que dura un any, o dos, o tres…

Perquè canviar tota una vida per una altra que vius a dins però que a voltes sembla que no és teva, no és fàcil. Vas fent, immersa en una maternitat viscuda, sentida, intensa i gaudida al màxim nivell. Però un dia pares. I veus fotografies d’àlbums que semblen d’una altra persona. Com d’una vida anterior. I et queda tan lluny… Fins i tot t’hi reconeixes una lluentor a la mirada diferent a la d’ara. A vegades l’enyores i t’agradaria tornar-la a sentir.  D’altres et sembla buida. I saps que allò no tornarà. Que ara ets més gran, en tots els sentits. Ho diu la teva edat, que no saps com, s’ha oblidat de que no oblidis els tres anys que has viscut vivint-los, sense ser-ne del tot conscient. Plens de records recents que no tens temps de païr de ràpids que van. Records que no tens temps d’assaborir perquè abans de que té n’adonis ja et semblen d’una altra vida. Ara el temps passa i a vegades sembla que no n’ets del tot conscient, que se t’escola entre els dits. Que ara el temps ja no és teu. Que no et pertany i que el tens cedit fins no saps quan. I a vegades sents un punt de vertigen per la velocitat que perceps constantment, i tens ganes de parar uns segons a contemplar-ho i païr-ho tot des de fora. D’altres vols rebolcar-te de plaer en tantes emocions i aventures incertes. Algunes que ni vols ni pots controlar. D’altres que si que t’agradaria moderar.

Un dia pares a pensar els sentiments i té n’adones que hi ha parts de tu que tens cedides incondicionalment. Però de les quals a vegades t’agradaria recuperar: els pits que encara tenen usufructe, els pensaments que sempre són dirigits cap una altra persona i que ara tenen un parcela pròpia massa petita; els braços que encara no decideixen quan volen ser lliures o alliberats. I no ho vols canviar encara. Perquè encara et genera culpa pensar en reclamar-li. Però comences a assumir, poc a poc, que un dia diràs en veu alta que són teus: els pensaments, els pits, els braços…

Gairebé tres anys després de l’anunci de l’embaràs encara segueixes rebuscant-te entre el nou model de parella. I rebuscant-lo. Cada cop més a prop. Però tens la sensació que a partir d’ara serà sempre tot nou. Etapes noves i fugaces que farà que mai més us pareu al mateix lloc per massa temps. I vas assumint  que aquella parella que constantment estava agafada de les mans, que es mirava quan es parlava, que escombrava el menjador mentre l’altre canviava la música i treia la pols, trigarà a tornar, almenys en horari no restringit. I que ara està unida en un altre sentit. I potser l’amor és més gran i més profund, però no és manifesta igual. I no saps si has de buscar l’espai perquè ho torni a fer o si t’has de dirigir a trobar la nova fórmula magistral que farà no enyorar certes coses, malgrat en disfruteu plenament d’altres.
Un dia te n’adones que ets monotemàtica i que jo existeix gairebé res més. Ni tant sols les teves antigues prioritats que eren tan importants i ara no són res en absolut. I et planteges si la maduresa que et toca és fer el camí per retrobar-les o per deixar-les enrere total i definitivament.
I hi ha persones que posen la barrera estabilitzadora per a tots aquest canvis i moviments cap als dos anys des del part. Que et diuen que cap als dos anys de la criatura tornes a sentir-te persona independent, a banda de mare. I realment sento que m’hi acosto. Cada cop em sento més mare i menys com era. Però de manera més integrada i menys absorbent. No ho puc separar, però cada cop deixa més espai per a d’altres parts de mi.  I m’agrada, ho gaudeixo. Tot i que encara hi ha moments recordats que no han quedat del tot allà. Però cada cop menys.

I crec que una de les barreres definitives serà el deslletament, sigui quan sigui i sigui com sigui. Suposo que hi haurà un punt de no retorn positiu i negatiu a parts iguals. Que fins i tot potser desitjaré però que deixarà enrere coses que mai més tornaran… i fa por. I forma part d’aquest puerperi etern, intensa, a vegades esgotador, d’altres miraculós. D’etapes que es cremen a la velocitat de la llum i que no t’esperen. D’etapes que si no les gaudeixes marcaran en un tren que no torna. Tot això forma part d’aquest puerperi del qual ningú et parla. Menys encara que del post part més immediat.

Culpables fins que es demostri el contrari

He estat absent. Molt. Però ha estat per una bona causa. La veritat és que el blog sempre l’he tingut al cap però he tingut les energies posades en un altre lloc. Disculpeu. He estat formant-me com assessora de lactància que era una gran il.lusió que sento com a vocació. I acte seguit m’he immers en la creació d’una associació pro lactància que creix cada dia i que trepitja fort. Una feinada! Però intento seguir present. Perquè ho segueixo necessitant. Em segueix agradant.
En aquest procés estic coneixent casos i reescoltant casos des d’altres perspectives. I he arribat a una conclusió… la lactància materna natural o artificial està plena de superheroïnes. Dones valentes que lluiten no només pels seus fills, sinó també pel que volen. Pel que creuen i pel que desitgen. Dones que fan fintes constantment als dubtes i reticències dels seu marits i familiars sobre el seu tresor de llet. Dones que pateixen dolor físic i psicològic durant mesos i que tot i així no abandonen perquè saben que és el millor pel seu nadó i per elles. O no ho saben però ho senten així i ho superen. Dones que lluiten perquè la ineptitud i ignorància de molts professionals sanitaris no és carreguin tot el que han construït, informar-se, formant-se i evitant fins i tot els propis dubtes que a vegades els acaben generant. Dones que després d’un abscés, o una intervenció quirúrgica, o del que sigui que han patit, s’esforcen per relactar. Dones a qui ningú ha ajudat a superar les dificultats i que tot i la seva renúncia continuen defensant el dret a alletar de les mares. Dones que adopten els seus fills i fan l’impossible per induir-se la producció d’aliment pel seu fill. Dones a qui els han mal fet una reducció mamària i no poden alletar, o això els han dit, i han de lluitar contra els judicis de qui no aprova el biberó d’or que li donen al seu nadó, a més de lluitar contra els seus propis sentiments de culpa, rabia o tristor. Dones que malgrat els comentaris i els judicis continuen amb les nits per tandes, sense canviar de posició tot adolorides, durant dos anys, o tres, o sis… Dones que de cop han de renunciar, perquè, tot i que pocs, hi ha fàrmacs que posen en perill als seus fills a través de la llet. I que fan el seu dol. O no el fan i busquen maneres impossibles que fan possible seguir alletant. Dones que s’agrupen per donar-se suport i refugiar-se d’una societat que et fa demostrar la innocència, carregant-se de culpa quan la culpa és d’altres. De metges ignorants en la matèria, de professionals que et donen opinions que ni has demanat ni vols ni tenen cap valor, de familiars que jutgen i qüestionen, de sogres i mares que posen en dubte l’èxit que elles no van saber o poder trobar, dels marits que no saben recolzar ni comprendre, de la pròpia inseguretat… Dones valentes.
I al final ni les nits interrompudes, ni les molèsties que en alguns casos es perpetuen, ni les constants intromissions, ni la pressió ni res, fa caure la seva convicció, el seu desig, la seva passió. No fan caure la connexió brutal que han establert amb el seu nadó i amb el seu propi cos, malgrat tot. Al final, se senten fortes, malgrat tot. I tenen una cosa immensa per la qual lluitar. I ho fan amb totes les seves armes. Que no són d’altres que l’amor i la seva pròpia fortalesa. La seva maternitat que com a tal ja és l’arma més poderosa que mai tindran. Massoquisne en estat pur
Superheroïnes anònimes que es guarden l’heroïcitat per a la seva pròpia satisfacció i per a les altres superheroïnes que es van creuant pel camí. Culpables fins que es demostri el contrari.

La mare perfecta existeix. Es diu Maremassoca.

No m’ha agradat mai que la gent apliqui la falsa modèstia. Es veu de mil hores lluny que no és sincera! El llenguatge corporal que acostuma a acompanyar-la no la fa gens creïble.

N’estic una mica fins el capdemunt de sentir allò de… “No vull ser perfecte… si ho fóssim seria avorrit!” o allò de… “si fóssim pares perfectes no podríem aprendre, i no li ensenyaríem al/s nostre/s fill/s a equivocar-se i rectificar”. Bla-bla-bla.

Què diríeu si us explico que hi ha una mare que estima d’una manera infinita a la seva filla? Aquesta mare, a més, s’hi dedica amb cos i ànima. Intenta que tot el temps que passen, sigui molt o poc, sigui de qualitat, amb amor, amb somriures. S’esforça per posar els límits que creu necessaris, ni més ni menys, però sempre de la manera més respectuosa que sap. Fins i tot més respectuosa que les formes que va rebre de menuda. S’esforça perquè la seva filla tingui una alimentació sana i equilibrada, encara que sigui més car, i ha estat disposada a canviar d’hàbits. I quan una cosa no li agrada, busca la manera de que s’ho mengi, fent màgia als fogons. A vegades perd les formes, però hi pensa i intenta rectificar. Inclús demana disculpes a la seva petita. Es sacrifica per la seva filla però també pensa que el propi sacrifici tindrà un límit i no vol que ningú s’el trobi de morros, així que ja va pensant en com cuidar-se quan sigui més necessari sense fer-li mal a la petita. A vegades perd el nord, però després se n’adona i rebusca dins la bossa la brúixola que s’ha amagat. Té una llengua que corre més que els pensaments, però intenta assossegar-la perquè les paraules no esgarrapin al nadó. No vol engegar la tele com a recurs, però els dies tan llargs de pluja intensa, cau en la debilitat i posa en Mic o en Pingu, perquè el filtre dels continguts encara no l’ha perdut. I després no se sent gaire bé. Però mira la brúixola i aquesta li explica que una vegada de tant en quant no la idiotitzarà. I li fa cas. I un altre dia es deixa guixar la cara per retoladors i tot tipus de materials. Què diríeu si us explico que aquesta mare s’equivocarà, rectificarà, aprendrà, es sacrificarà, estimarà infinitament i s’esforçarà durant tota la seva vida? Què diríeu si us explico que a més sabrà perdonar-se i perdonar, respectar-se i respectar, i que quan no li surti del tot bé, no es cansarà d’intentar-ho?

Si a mi m’ho expliquessin segurament pensaria d’entrada que s’assembla força a la perfecció. Després pensaria que (què carai!) s’assembla molt a mi! I un cop pensat això, segur que em vindrien al cap moltes més mares, entre elles la meva!

I perquè simular una modèstia falsa… Si la mare perfecta existeix i es diu Maremassoca!

Com també es diu Maria, i Marta, i Alexandra, i Eulàlia, i Anna, i Mercè, i Joana…

 

En camp de batalla

Ultimament llegeixo molt sobre una suposada guerra entre mares.

Abans de seguir vull aclarir que sóc conscient que en aquest post pot ser que digui (ja us aviso que és més que provable) coses que fereixin sensibilitats. Fins i tot provoqui jo soleta que gent que llegiu el blog deixeu de fer-ho… Però què voleu que us digui!? Una de les coses que més valoro de mi mateixa és l’honestedat amb mi mateixa. Així que n’assumeixo totes les conseqüències.

Deia que llegeixo forces articles sobre la guerra entre mares. Sincerament em sembla una bestiesa. Per diversos motius.

Hi ha coses que no admeten debat. La ciència evidencia certes coses que fa que unes teories tinguin més validesa que d’altres. Per tant, si: hi ha opcions de criança millors (sempre a priori) pel nadó que d’altres. I dic a PRIORI!.

Vull dir que per exemple, en el tema de l’alletament, és evident que la millor opció és el matern. Si! Pel nadó sempre és millor! I crec que no caldria discutir-ho. S’hauria de ser molt curt de gambals per defensar a ultrança la llet de fòrmula sobre la materna. Però he dit dos cops (amb aquest, tres) a priori. I perquè ho dic? Doncs perquè és igual d’evident que hi ha multitud de situacions molt serioses que portin a un alletament artificial. Malformacions mamàries que impedeixen l’alletament, malalties psiquiàtriques de la mare, desesperació per no aconseguir el suport adequat per tirar endavant l’alletament matern, males pràxies dels professionals sanitaris, etc. I en aquests casos, EVIDENTMENT que l’alletament artificial és positiu i és el millor per tots, inclòs el nadó. Ara, que ningú em toqui els picarols dient que l’opció de l’alletament amb llet de fórmula d’entrada és millor que el matern. Ho sento però per aquí no hi passo. Això no vol dir que només faltaria que cadascú a casa seva no pogués fer el que sanament li roti. Però espero que sigui amb informació i plena consciència. I sobretot amb el màxim respecte cap al nadó. I partint de que cadascú a casa seva fa el que vol, i només faltaria! la guerra no sé perquè es dóna!. Hauríem de ser grandets tots per acceptar les evidències científiques, les opinions dels altres i afrontar les nostres inseguretats i les nostres decisions. I si no ho som,  no culpar als altres, ni crispar-nos. Potser hauríem de fer un treball personal, abans de sentir-nos atacats. I això és vàlid per tothom, triem l’opció que triem!

Un altre clar exemple és el tema de la disciplina i la criança. No fotem! Deixar patir un infant quan hauria d’estar dormint, jugant o badant, en comptes d’estar plorant i bramant, no és bo! I no és opinió, és evidència científica. És cortisol i són connexions neuronals. Que tothom a casa seva fa el que li rota? Si, i només faltaria! Que molts adults som víctimes de l’educació i criança rebudes i això acturaria com atenuant? segurament també. Però que després ningú es queixi quan es vegi emmirallat en el seu fill i no li agradi el que hi veu. A partir d’aquí, a mi no és que m’interessi gaire el que passi a les llars al.lienes, per tant, tampoc sento en això que estigui en guerra amb ningú.
Un altre exemple que aixeca ampolles absurdament és el part. Quan algú que ha tingut i triat un part no medicalitzat i n’explica els arguments sempre saltarà algú que s’ha ofès o que es posa a la defensiva. Quan fan això s’ofenen amb l’OMS, amb l’AEP i amb el Ministerio de Sanidad, que recomanen coses contràries a les que van decidir o consentir? O només amb la mare que ha triat un part meravellós i no ha tingut cap complicació que li esguerri? O amb elles mateixes i les seves parelles encara que ho focalitzin cap una altra banda? No ho se… Clar que cadascú pot i HA de triar com parir, si tot va bé. Però un cop més les decisions han de ser informades, assumides i afrontades si en algun moment es torcen o no tenen el desenllaç que esperàvem. Jo no puc dir que em vaig equivocar amb les decisions preses. Però tampoc m’ofèn ni jutjo a qui en va prendre de diferents o fins i tot a qui va tenir la mala fortuna de trobar-se amb un professional que contradiu les recomanacions dels organismes nacionals i internacionals. Un cop més la guerra no ha de ser entre les mares. Però per estupidesa humana ho és. I cadascú té les seves pròpies espines i ombres que fan que el cap actui així. A mi també em passa amb d’altres coses. Però crec que hem d’aprendre a no fer pagar als altres els plats trencats de la nostra vida. Fem la guerra als mals professionals que fan el que no han de fer, que no informen, que se salten les evidències, etc. I no a les mares que van tenir un part ideal o que van decidir demanar analgèsia o deixar-se induir el part o fins i tot que van triar una cessària pel motiu que sigui!.

Podríem posar mil exemples més, però crec que ja veieu per on vaig.

Per altra banda, crec que també, relacionat amb aquesta suposada guerra entre mares (i també pares), hi ha una tendència a justificar-ho tot amb això que jo també he dit: cadascú a casa seva fa el que vol, i només faltaria! Doncs ho sento però només val parcialment! Val a l’hora de no posar-se a la vida dels demés sense que t’hi hagin convidat. Però cadascú té una opinió sobre tot allò que veu. I no sempre ha de ser positiva. O és que som xaiets? Hi ha una cosa que hauria de primar a l’hora de formar-se una opinió: el nadó/nen. Seguint amb els exemples que us he posat abans (i repeteixo que només en són tres), a algú no li fa mal als ulls veure un pare/mare donant el biberó amb el nadó al cotxet, amb una sola mà, mentres amb l’altra trasteja el mòbil? Potser és que no es pot donar un biberó dignament, tal i com el nadó necessita? Cal que especifiqui?: en els braços de la seva mare/pare, en sintonia, amb demostracions d’amor. O potser hi ha algú a qui no li fa mal veure a un pare/mare escridassar el seu fill en públic, o fins i tot insultar-lo  o engegar-li una bufa? Doncs no, això no em crea una opinió positiva, i no puc ni vull evitar-ho. Però no m’hi posaré. Però si em pregunten no podré dissimular.  Seguiré educant la meva filla perquè ella ho faci en basr a uns valors que crec que s’ha de tenir, i creuaré els dits.
I hi ha un altre exemple claríssim que no em podreu negar… Quan un nen li dóna l’embolcall del berenar a la seva mare/pare i aquest/a el llença directament a terra. En aquesta situació ho sento (en realitat no) però si que opino en veu alta, perquè entrem en una falta de respecte a tots els conciutadans, a part de l’exemple espantós que brindes a tots els infants del món. Aquí si que trec tota l’artilleria i declaro la guerra a qui faci falta!

I la guerra, crec fermament, no es crea amb opinions pròpies que ens guardem per nosaltres mateixos. Ni tan sols opinant en veu alta. Crec que la guerra entre mares/pares es desferma com totes les altres guerres del món. No és una qüestió d’entendre la criança d’una manera o d’una altra, o de triar un part o un altre, o d’alimentar d’una manera o una altra. Crec que l’origen és, com en qualsevol “guerra” en els judicis sense fonaments, en les faltes de respecte, en la intromissió. Però també en un mateix. Cadascú ha de ser capaç de prendre les seves pròpies decisions i assumir tot el que comporti. És un acte de responsabilitat cap a un mateix i també cap als altres. Quan un se sent insegur o ve un altre i exposa amb arguments la pràctica que tu portes a terme o la teva creença, el propi sistema de valors trontolla. I no tothom és capaç d’afrontar-ho madurament. O de viure-ho com una oportunitat de millorar o fins i tot, de validar els propis fonaments, de cercar recursos i suports. És més fàcil ofendre’s i enfadar-se, i culpar a l’altre de ser un impertinent o qualsevol altre cosa. Tot i que no és l’opció més pràctica ni sana.

Jo no m’ofenc  si algú em diu que creu que la meva filla ja és massa gran per mamar, ni tan sols si en fa mofa. Ho tinc tan clar que no puc entrar en camp de batalla. Segons qui opini, fins i tot em marxen les ganes d’argumentar ni d’explicar. Somric i em trec la teta per si en vol, o em diverteixo amb algun comentari sarcàstic que encengui els dimonis de l’interlocutor. I així aplicat a gairebé tot. I si, a casa fem el que ens rota, i només faltaria!

Us proposo un exercici doble a veure si així , qui en tingui, es pot treure el sentiment de rivalitat.
Abans d’opinar perquè no ens preguntem si les circunstàncies que ha viscut o viu aquella persona fa apropiat que desfermem la nostra llengua? Preguntem-nos si la nostra opinió és rellevant o pertinent. O fins i tot si s’assembla a un judici o si simplement l’altre interlocutor vol sentir-la, o inclús si li farà mal. És un exercici d’empatia. L’altra part de l’exercici és la següent. En el moment que ens arriba l’opinió d’una altra persona contrària o diferent al que pensem… Preguntem-nos perquè ens afecta, perquè no som capaces d’acceptar-la. Ens fa trontollar la nostra convicció? Esbrinem perquè! Pensem si de veritat aquella opinió o vivència ens afecta, ens ataca o afecta a les nostres pròpies decisions. M’afecta el que els altres facin o vulguin a ca seva? Perquè? Cerquem el problema dins nostre i segur que trobem abans el confort i l’alleugiment.
Sincerament crec que molts cops la guerra és contra un mateix.

A mi, en camp de batalla no m’hi trobaran pas! Però potser si que em troben ben lluny dels qui s’apropin massa amb el fusell. Ser mare d’un nadó que comença amb les rabietes ja és prou dur com per envoltar-se d’interferències i jutges de fireta!

A casa fem l’amor (no gaire) i no la guerra!

 

Empoderament trampa.

Quines paraules confoses: maternitat empoderada.

A vegades descobreixes paraules o expressions que posen nom a estats, sentiments, sensacions… que tens i que no saps ben bé com descriure. I la Maternitat empoderada, o empoderament a seques n’és una.

En realitat la maternitat hauria de ser-ho per naturalesa, d’empoderada. No ens hauríem ni d’haver inventat el concepte. Qualsevol mare hauria de parir com l’instint li diu, o com se sent més segura. Hauria d’alletar sense crítiques ni entrebancs. O hauria d’alletar amb llet de fórmula si pel que sigui ho ha decidit i creu que és el millor per la seva situació, sense ser qüestionada. Cada mare hauria de poder criar els seus fills amb l’única negociació que la que ha de fer amb el massopare corresponent. Sense opinions al.lienes i inapropiades. A la maternitat no li hauríem d’haver robat mai l’empoderament.

Però resulta que no fa pas tants d’anys, moviments feministes, pediatres cabuts, mares i pares al.lienats i insegurs, mestres ignorants… van separar violentament les dues paraules, encara que la segona no havia estat mai necessari dir-la perquè ja hi anava implícita. Com ha de ser.

Però ara el mal ja està fet. I es dóna que ara les mares, ens hem d’empoderar. I resulta que no és fàcil. O no fer-ho si ni et planteges que hi ha la possibilitat, però llavors hi ha frustracions que potser no desapareixen mai. O potser hi ha records que potser mai t’arrencaran un somriure de tot complert.  O potser hi haurà espinetes que ni tan sols sabràs que tens, però que sempre et molestaran poc o molt.

I jo em considero una mare empoderada. Per caràcter. Sóc massoca, tossuda i perseverant, només si em motiva el tema. I això se ser mare sempre ho va fer. Abans de sentir enlloc aquest concepte, vaig haver-me d’empoderar. I finalment vaig sentir l’expressió i la vaig fer meva perquè era just el que havia fet.

És molest empoderar-se . Vol dir lluïtar. Vol dir molts cops superar la impotència per haver d’afiançar el teu instint. Vol dir enemistar-te en secret o públicament amb persones. Vol dir allunyament. Vol dir no poder compartir moltes coses. I vol dir acostumar-te  a tot això i aconseguir que t’importi menys.

Però també vol dir fidelitat, a tu mateixa. Vol dir fidelitat i amor pur a la teva petit (o petit). Vol dir créixer i madurar, fer-te una persona més forta i valenta. Vol dir sentir-te com si fossis un superheroi. Vol dir explotar en el millor sentit de la paraula. I vol dir, dit a la meva manera, que t’importi un rave bullit el que de tu pensin els altres.

Vol dir pensar que ningú et pot vèncer. Vol dir sentir que pots amb tot. Vol dir capacitat per racionalitzar els moments de flaquesa. Vol dir estimar-te més. Vol dir valorar-te més.

També vol dir sentir certa ràbia per haver de lluïtar quan saps que vius en una societat que no hauria de concebre la maternitat/paternitat/criança com un dogma conductista. Vol dir estar una mica decebut amb l’entorn que desaprova el que per a tu és tan natural.

Però vol dir també que tot el que fas ho tornaries a fer mil vegades, provocant-te la mateixa satisfacció que et provoca ara mateix haver parit com vas voler, malgrat tot, haver alletat com alletes malgrat tot, haver dormit o no dormit (millor dit) com no dorms malgrat tot, abraçar com abraces malgrat tot, consolar com consoles malgrat tot. I així fins a l’infinit.

Si. Sóc una dona empoderada. Sóc una mare empoderada. I m’agradaria no haver hagut de fabricar aquesta versió de mi mateixa. M’agradaria que la societat no ens parés aquestes trampes.