A dormir!

És el moment de parlar de les nits… tinc una sensació estranya… és una cosa de la qual s’en parla moltíssim i en canvi a casa no té massa rellevància. Potser perquè excepte a temporades curtes sempre hem descansat prou bé, potser perquè hem trobat un sistema que ens va bé a tots tres, o potser perquè som uns mals pares que ni tan sols ens plantegem que haguem d’ensenyar gaire cosa la nostra filla en matèria de necessitats bàsiques, sinó més aviat ella a nosaltres… no ho sé… la qüestió és que en aquest tema som feliçots i, sobretot, tenim la consciència molt tranquil.la. I potser per això mai he escrit, que jo recordi, una entrada sobre el descans nocturn de la petita ni de la família.

Però darrerament arriben al meu coneixement moltes situacions al.lienes sobre aquest tema. Deu portar-ho l’edat de les criatures… i realment fan que em senti afortunada per no haver-me, de moment, de plantejar cap canvi. Perquè la veritat és que em fa mandra només de pensar-hi.  I també m’ha arribat opinions i experiències tiràniques i conductistes, adoctrinadores i cruels sobre la necessitat d’ensenyar (obligar, diria jo!) a dormir sols als nadons/nens. I m’esgarrifa!!!! Tant que no penso ni entrar-hi!

Suposo que forma part de la fal.làcia de colors que sempre ens han venut sobre la maternitat: als 4 o 6 mesos els nadons marxen de l’habitació dormint d’una tirada tota la nit. S’adormen solets després de llegir-los un conte i com a molt si els fa mal alguna cosa és desperten i passes una nit del lloro… però només de tant en quant.

Doncs jo, des del moment que vaig acollir a aquest món la meva petita amb les meves mans, amb mig cos encara dins meu, vaig saber que ja no recordaria mai més totes aquestes estupideses que ens havien fet creure tota la vida. Vaig sentir-me i encara em sento (en menor grau) tan fusionada que le seves necessitats van convertir-se en les meves. El dormir n’és una. I sempre ha estat important que ho faci feliçment, com jo mateixa, i més i tot. També les circumstàncies han jugat a favor: un marit que fins ara no s’ha plantejat la necessitat de cap canvi, problemes de lactància superats i l’empoderament corresponent, una filla que sempre ha dormit prou acceptablement… i estic segura també que l’ús de la pipa, i que consti que aquest és un tema complexe i que no la defenso a ultrança ni sense ultrança, han contribuït positivament. Sobre la pipa fa temps que vull escriure’n un bon post. Ara no hi entraré.

La veritat és que mai m’he sentit desbordada per les nits. Mai. Mai he sentit que cap altra situació fós millor que l’actual per nosaltres. Mai he sentit que la meva filla hagués de dormir més ni millor. Potser perquè sempre he vist la meva filla com una nena normal que no fa res que no li toqui per edat, amb avantatges i desavantatges per a nosaltres, evidentment. Mai he vist la meva necessitat de descans insatisfeta. Potser només en alguna època concreta i curta però sempre hi he pogut atribuir una causa que m’ha fet entendre-ho. I entendre et fa afrontar les situacions d’una manera més serena.  Fins ara tot ha jugat a favor meu en aquest sentit i que duri!

El cas és que seguint el mètode de SMCP del qual us he parlat en profunditat en altres ocasions hem anat adaptant-nous a les circumstàncies i necessitats de tots els implicats, sobretot les de la petita, que no ha triat res, ni tant sols aparèixer en escena i per tant li devem un mínim de respecte. Ara mateix, amb 21 mesos que ja té, el segueixo estirant amb ella al llit de matrimoni on ella s’enganxa a la teta fins que s’adorm, entre 19 i 21 hores, depenent del seu cansament. Acostuma a no trigar gaire en caure. La passo amb cura al seu llitet, ben enganxat al nostre. Potser un dia ens plantejarem tunejar-lo per poder-lo convertir en un de collit. I quan es desperta la passo al nostre llit, entre els dos. On es torna a adormir altre cop amb la teta a la boca. I realment acabo no essent conscient de què passa a partir de llavors. No sé si torna a menester la teta una, dues o deu vegades més. Realment descanso.

Si. Ara fem massollit, però no sempre ha estat així. A vegades ha estat una tortura per mi. Per no poder canviar de postura literalment en tota la nit. Amb una irritació brutal als mugrons per la succión no nutritiva constant i eccemes de repetició, que per sort, ara que sóc assessora de lactància se solucionar. Amb despertars (meus) constants. En èpoques per sort curtes on ella dormia d’una altra manera. I llavors m’ha compensat incorporar-me, donar-li el pit i tornar-la al seu bressol. I almenys així descansava una mica més. I quan el temporal va haver passat, torna a compensar. I realment cada cop espais més els microdespertars. Però tampoc sé quan durarà ni em preocupa.

Realment el SMCP a casa en aquest tema ha estat una metamorfosi constant. Per això em sobta quan sento per boca d’altres que quan es pren una decisió amb els nens no és  bo tornar enrera. Em costa molt pensar que només hi ha un camí per acompanyar-hi a la meva filla, quan per a nosaltres cada dia ws diferent. A mi em fa segura conservar-la, entendre-la, escoltar-me i actuar en conseqüència cada dia.
No sé si ho fem bé o no. Però ens funciona. I m’agradaria que experiències relaxades com la nostra servíssin perquè pares capicats perquè els seus nadons de 10 mesos no dormen 10 hores seguides no és plantegessin mètodes cruels, o no s’angoixessin amb la culpa que els genera posar-los al seu llit, o perquè no perdéssim temps pensant en fer passos que encara no els toca fer per simple biologia… la mà/paternitat ja és prou complicada com per embolicar-ho amb coses que només ens esborraran el somriure. Que cadascú trobi la seva manera. La que els va bé. I que no hi gui por a canviar si de cop deixa d funcionar. I que no tingui por a tornar-hi si torna a semblar miraculós… ser mare o pare és un etern i apassionat laberint.

Anuncis

Carta oberta al Sr. Estivill

Benvolgut Senyor Estivill,

em presento: sóc mare d’una preciositat que demà farà 12 mesos i me l’estimo molt.

Precisament perquè sóc mare i perquè me l’estimo m’estic esforçant molt en pensar tot allò que faig amb ella, com la crio, com l’educo o com l’educaré, i sobretot intento trobar una manera sana d’estimar-la.

No es pensi que no li he dedicat temps a vostè. N’hi he dedicat el just. Ni més ni menys. I després de documentar-me sobre el seu meravellós i eficaç mètode, penso que és massa temps (tot i que no crec que hagi superat la mitja hora en total).

M’agradaria explicar-li d’una manera senzilla, que pugui entendre, el meu punt de vista. Fer-li unes quantes reflexions.

Primer… si tinc un amic que quan estic plorant perquè em sento desamparada ni tant sols s’esforça a consolar-me, gairebé que ell vull ben lluny. Si vol, com que fa el que vostè proposa, li enviaré de regal. Segur que són molt feliços junts.

Segon… si algú em sent cridar i no acudeix a veure què em passa i a ajudar-me, pensaré que és bastant mala persona.

Tercer… li ho dic per experiència… sentir-se massa temps sol no mola! Fa pupeta. I si… te n’acabes ensortint, però sempre és millor tenir algú que t’abraci.

Quart… a l’hivern els llençols són freds i sempre busco l’escalfor del meu marit per tal que els meus peus de la talla 41 i el meu cor agafin temperatura. I és gustoset tenir escalforeta a prop. A vegades també faig mitja volta per escalfar-me el cul, que amb la cel.lulitis també es posa fresquet.

Cinquè… dormo amb el meu marit perquè l’estimo, i tenir a prop les persones que un s’estima et fa sentir bé i segur. I no crec que això em provoqui cap trauma ni cap dependència emocional d’ell.

Sisè… jo vaig triar tenir la meva filla. No va ser ella que va triar venir a aquest món que sovint gràcies a persones com vostè és hostil per als infants. Per tant, és responsabilitat meva que s’hi trobi a gustet. I no crec que cridant de soledat i por, s’hi senti gaire.

Setè… no cal ser metge per saber que l’ansietat i l’angoixa no porta a res de bo. Si no… provi de fer-se apujar el cortisol una estoneta i després m’ho explica.

Vuitè… Quan vam fer-li posar les primeres vacunes, pràcticament la meva filla i jo vam plorar el mateix. Crec que en els seus llibres es va oblidar d’explicar-li a les mares i pares com aguantar el plor desesperat dels seus fills. Imagino que un alt percentatge dels que ho van fer segueixen sense dormir de remordiments i de mal a l’ànima. I deuen pensar molt en vostè cada cop que llegeixen algun estudi científic que demostra la burrada colosal que és el seu mètode.

Novè… Jo mai m’aprofitaria de la desesperació que suposa per algunes famílies no dormir bé durant molt de temps. En comptes de crear situacions doloroses per a tots els seus membres, m’ompliria les butxaques d’una altra manera… Potser escrivint llibres sobre suport emocional per aquestes situacions. Mai fent llibres sobre terrorisme de criança ni sortint a la tele a vendre la poca vergonya que tinc.

Desè… Si jo fós tan valenta com per vendre fum contaminat sense dir que està contaminat a tort i a dret, amb pantalla, altaveus i focs d’artifici; també ho hauria de ser per desmentir la seva validesa amb el mateix “bombo i platerets”, no sota-veu en una entrevista. M’agrada ser honesta.

I com que no vull que la meva petita es senti de cap d’aquestes maneres, ni vull haver-me de penedir de fer-li mal, ni vull sentir-me mala mare mentre la sento cridar, ni és un animaló que s’hagi d’ensinistrar… I com que vull que a casa imperi el respecte, l’empatia, l’esforç per fer-nos feliços i l’amor en positiu, doncs amb el seu permís i sense, no seguiré el seu mètode. Però segur que si algú em regala el seu llibre quan li digui com dorm la meva petita, l’hi donaré una gran utilitat: netejar els vidres de casa, que falta els fa… La neteja de la meva llar li agrairà.

I que sàpiga que em permeto parlar-li així perquè qui no respecta els infants no es mereix gaire respecte de ningú. Assebenti-s’en d’una vegada: els infants són el més gran tresor que tenim. Ells volen canviar el món, però ho faran en funció de com siguin educats. Que canviïn el món correctament és responsabilitat nostra!