Fetes un nus

La petita està a punt de fer un any. Està a punt de fer-se gran. I fa por. Intento acompanyar-la mentre creix, i tot i que em costa deixar-la anar, ho faig. Quan la portejo sóc jo qui em sento més segura, en saber que ella està millor que al cotxet. Quan dormim juntetes sóc jo qui dorm millor, perquè ella té tot el que necessita. Quan aprèn a moure’s i cau i surt un nyanyo, i la consolo amb una abraçada i paraules dolces sóc jo qui es consola, perquè ella se sent recolzada i estimada.

image

I quan se n’adona que es fa gran i no vol adormir-se un cop a tingut tota la teta que ha volgut, perquè s’en recorda que ha d’aprendre a ser autònoma, i vol comunicar-se i escalar per tot arreu, però a deshora, l’abraço, i ens anem fent un nus. Ben juntetes i cada cop més unides. I per uns instants ella torna a ser petitona, mica en mica. I jo la torno a sentir com a una part de mi. Ens anem fent un nus, fusionant-nos. Sincronitjant respiracions. Confonent les mans, les cames. Esquena contra el pit. Despullades. Pell amb pell com quan la vaig ajudar a neixer i ella em va ajudar a sortir del forat a mi. I la sento calenteta. I amb la suor recordo com fa gairebé un any, me la posava al pit mullada i relliscosa. I encara m’emociono. I m’en recordo que sóc mare. I que aquests moments on ens fem un nus no poden ser eterns. Perquè ella té molt per expandir i jo necessito perspectiva per veure-la i viure-la en plenitud.
Però quan es fa de nit i ens quedem soles, ens ho podem permetre, mig en secret. És aquell moment nostre, on en la foscor de l’habitació ens relaxem juntes. I penso en el dia. En què ha après. En què he encertat i què he de millorar. I sobretot penso en quant l’estimo i en tot el que ens queda per avançar juntes però no fetes un nus. Però permetent-nos la fusió quan una de les dues ho necessiti. O simplement quan ens vingui de gust. Com aquesta nit. On sóc jo qui s’ha asserenat ajudant-la a relaxar-se marcant un ritme suau de respiració fins que els dos ritmes s’han confós com si fossin un de sol.

Anuncis

Vaig dir que no ho faria però aquí estic

Vaig dir que no ho faria… Però aquí estic penjant una foto nostra. I és que l’ocasió s’ho val. És la setmana mundial de la lactància materna. I de tan necessària que és, que és lamentable. A més hi ha una etiqueta d’allò més temptadora, de rebel que és, que reconec que em va fer gràcia des del principi: #mamánoteescondas.
A més… Què co**ons! M’encanta estèticament i m’encanta veure’ns així. Ho trobo poètic i al.lucinant!

I com que jo sóc rebel de mena i la meva filla és punk, alletem, en públic i en privat. Sense complexes. Perquè volem, perquè ens va bé i simplement, encara que hi hagi gent que, no se perquè vol boicotejar aquest fet, és el millor per a les dues!

La penjo perquè estic orgullosa de totes les dificultats que vam superar. Perquè ho vam aconseguir i ho vam convertir en fàcil i feliç. I perquè no ho sento com una reivindicació sinó com a l’acte més enriquidor i satisfactori per a les dues dels que estem visquent com a mare i filla. Perquè “nosotras lo valemos” i per animar a totes aquelles dones que no troben el suport ni els recursos per a superar les dificultats a buscar el recolzament i a lluïtar per a convertir l’alletament en senzill i lliure.

I a qui tingui els pebrots de jutjar-nos, que n’hi ha i ni haurà… Només els dic que no els hem demanat l’opinió. Així, sense més explicacions. Perquè d’on no n’hi ha no en raja. I que ara que gairebé portem un any practicant l’alletament és així, però que s’hi vagin acostumant perquè segurament d’aquí a un any estarem igual. I que ja esperem amb casc i genolleres la darrera crisi de creixement!

Alleto perquè com a mare lliure que sóc, simplement em dóna la gana. I perquè és l’acte d’honestedat més gran de la meva vida, juntament amb el meu part. Malgrat dificultats de tot tipus, vaig lluïtar.

I si… Vaig dir que no ho faria però avui penjaré una imatge. I ben preciosa que és!

image

Vull passar amb nota.

Avui ha acabat el curs a la superllardinfantsdelpoblequeéslhòstia. I parlant de cursos us confesso que sempre he estat, amb els estudis, de la llei del mínim esforç. I com que tinc una “làbia” ( i que em perdoni Pompeu Fabra) que déu n’hi do, doncs sempre, amb una lectureta, havia pogut passar els exàmens amb la nota suficient com per aprovar i que no em toquéssin els nassos: bens i notables, algunt sufi i també algún excel.lent…. mai matrícules ni suspensos. Però ja us vaig dir que la maternitat m’ha capgirat, i resulta que aquest curs de ser mare el vull passar amb nota. I per això l’autoavaluació l’he de fer bé. De fet ha de ser avaluació contínua. I a arrel del post de l’altre dia, doncs el meu cap va seguir donant-hi voltes… i em van sortir més coses a valorar. Una de les peces que em va quedar al teler va ser el tema de la baixa per maternitat. La vaig ajuntar amb les vacances. De manera que van ser 16 setmanes més 30 dies. I les hores per alletament, a part de que no m’ho haguessin deixat fer, les vaig voler guardar per això, per alletar. No directament, sinó per a treure’m llet amb la maquinota sideral perquè el meu home l’hi donés amb el biberó a l’endemà. I això tornaria a fer-ho. Però segurament , si decidís tenir un altre fill, em dedicaria a estalviar o a vendre propietats (si és que en tingués) per tal de poder-me demanar una excedència d’almenys un any més a partir de la baixa per maternitat. Ai, si… que curta s’em va fer… i quina poca necessitat que tenia de separar-me’n. A més, sincerament… canviar la meva petita pels meus caps desastrosos no era la il.lusió de la meva vida… Una altra cosa que faria millor és abandonar-me a la maternitat molt abans, des del minut zero. Després del naixement de la petita, però no gaire després vaig intentar fer coses que abans hauria fet encantada, essent-ne al centre organitzador i dinamitzador. I el resultat va ser sentir-me totalment com un peix fora de l’aigua. I això em va fer patir. Segurament, si no ho hagués fet, no m’hauria allunyat tant de les coses que m’he allunyat. I que consti que me n’he allunyat perquè no em fan bé, però potser essent més conscient de la meva nova situació i dels meus propis canvis abans, no me n’hagués sentit tan lluny i no hagués sabut que em feia mal. I ara potser m’hagués estat més fàcil tornar-hi. Mantinc els meus desitjos d’aquell moment, d’integrar la meva petita a la meva vida. Però hauria d’haver estat conscient de que la meva vida havia canviat  i que ja no m’interessava el mateix que unes setmanes abans. I finalment (almenys fins que se m’acodeixi una altra cosa), el que faria diferent, si aconseguís negociar-ho amb el meu company, seria parir a casa. Tenim la sort de viure a cinc minuts de l’hospital. Així que em sentiria segura fent-ho a casa. Ara és fàcil dir-ho, perquè he parit sense necessitar a ningú. Abans ho sabia, però ara ho he viscut. I no ho diria a ningú que no fós capaç d’empatitzar i respectar. O millor dit, no ho diria fins que ja fós fet. Perquè una altra cosa que no repetiria és posar-me a mercè de judicis insensibles, impertinents i superficials. Fan mal. I lligant amb el part a casa, que suposo que no és res més que seguir el meu instint, crec que això ho he fet molt bé i ho tornaria a fer: seguir el meu instint de mare. A més en el meu cas ha tingut molt mèrit (porque yo lo valgo!) ja que seguint-lo he trencat sense dubtar un munt d’idees preconcebudes que havia anat forjant durant anys, fruït de no haber-ho viscut, o d’escoltar les fonts equivocades, o bé d’escoltar malament. Sense dubtar i amb l’humilitat de qui reconeix que ha estat molt equivocat, m’he desdit de “tot” i he deixat de pensar, moltes vegades, per passar a ser mamífera, mama i dona: tant en el part, com en el post part com ara en la criança de la meva petita gran filla. I això ho mantindré sempre, o això intentaré, i espero adonar-me’n si un dia deixo d’escoltar-me, escoltar-la i escoltar-nos. Ara crec que si, que ja em dóno per avaluada…No ho he fet tan malament, o això m’agrada pensar. La prova està en el somriure de la meva petita.

Avaluacions de final de curs.

Arriben les vacances, i amb elles, les avaluacions. Sabrem si hem de fer deures o no durant l’estiu.

D’aquí a un més i sis dies la petita farà un any, i estic segura que llavors només em sortiran paraules nyonyes i llacrimògenes. Així que crec que ha arribat l’hora de l’autocrítica constructiva i les felicitacions. De pensar què he de mantenir i què he de millorar. I a aquestes alçades, no crec que canvïi massa el que pensi ara, o d’aquí a un més.

Tirem enrera… a l’embaràs. Crec que vaig esperar massa i això em (ens) va fer molt de mal. Esperava comprensió i no empatia, i no vaig saber demanar ni una ni l’altra. Vaig parar poc, i necessitava fer-ho per entendre què m’estava passant , per escoltar-me i posar paraules al que sentia, per asserenar-me i per ajudar al meu entorn immediat a acompanyar-me, en comtes de transmetre el meu embolic, i esperar que el meu marit actués com jo necessitava. Si mai tinc un altre fill llegiré això i abans d’obrir la boca em prendré 24 hores de recés, com a mínim. Crec que em va faltar introspecció, i em va sobrar necessitat de compartir amb massa gent els meus anhels i desitjos. Em va sobrar esperar dels altres i em va faltar expressió serena i assertiva. I no és la primera vegada que em passa, i amb 35 anyets acabats de fer, ja em toca anar-ne aprenent. Així que no em fustigaré però intento aplicar-ho a tots els àmbits de la meva vida. Com diuen al sud: ya no tengo el chichi pa farolillos, i no tinc ganes ni temps per tenir disgustos que puc evitar amb una mica de feina introspectiva. Si més no, prefereixo treballar-m’ho per millorar.

Pel que fa al part, una mica el mateix. No necessitava l’aprovació de ningú per saber què volia i com ho volia, però a l’hora la buscava. I al final, cercant l’aprovació i l’acompanyament, em vaig sentir més sola que mai. Vaig entendre tard que aquell procés era meu. I si; em va faltar, no se si mentir, però si aprendre a callar. Si tornés a quedar-me embarassada faria el procés voluntàriament sola, i no cercaria l’acompanyament, però si que l’acceptaria de les persones que s’apropessin, sabent ara com saben la majoria de gent que m’envolta, quins serien els meus desitjos. Qui no s’apropés de manera pura, amb amor i recolzament, senzillament seria despatxada amb molta educació. Sense súpliques de comprensió, sense recerca d’aprovació, sense rencor ni frustració. Simplement un “d’acord, consideraré la teva opinó, gràcies”, és a dir: un “si, si , carinyo”. I al meu company, el deixaria ser company, i li expressaria de manera concreta els meus pensaments i necessitats. Intentaria explicar-li bé què espero d’ell. Va ser un company de part genial, però igual que jo faria coses diferents, també li demanaria a ell que pulís certes coses, però sense responsabilitzar-lo dels meus estats, que per això són meus.

De l’alletament també en trec conclusions. Si ara tingués un altre nadó, cercaria la intimitat així que la necessités, sense formalismes. Qui m’estimi ho entendrà i ho podrà respectar. El primer que faria seria mirar-li la llengua, i no fiar-me de cap professional, que ja m’han demostrat que de frenets no hi entenen un borrall. I els que si que en saben, no m’els vaig creuar, així que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. I a la primer dolor, trucadeta a l’assessora de lactància, que per això s’ha format  i sort d’ella en vaig tenir. No tornaria a deixar passar el temps esperant que se solucionés sol. Els frenets no se solucionen sols. Cal actuar, i he après a que no cal patir si hi ha solucions a l’abast. No tornaré a plorar mai per l’alletament de cap fill meu. Tampoc tornaré a comprar ni utilitzar la pomada del dimoni per a clivelles. A part de no servir per a res, fa un merder important. Llet i un cop més, intimitat per passejar-te amb els pits a l’aire per casa. A més, se m’han despertat les ganes de formar-me com a assessora de lactància. És un tema que m’ha encantat, m’ha atrapat, i sé com es pot arribar a patir i a gaudir. I vull ajudar a superar el patiment i compartir la joia d’haver-ho fet. No se si m’hi vull dedicar professionalment, o si podré. Però m’agradaria com a mínim fer voluntariat, i m’encantaria crear un grup de suport a l’alletament, amb el temps. Però ja veurem si algun cop m’hi poso. Espero que no se m’oblidi aquest propòsit.

De la criança. No se si ho faig bé o no, però crec que estic fent fantàsticament bé una cosa: escoltar la meva petita, i escoltar-me a mi i al meu company. Però sobretot, escoltar les necessitats de la meva filla, que no ha triat venir al món, sinó que jo la hi vaig obligar, i per tant és la meva responsabilitat que s’hi trobi bé. Potser cometo molts errors, però vull esforçar-me a trobar-los i rectificar-los, com ara estic fent, des de que va néixer, i crec que no m’en surto pas malament. Crec que progresso adequadament. Si tingués un altre fill, intentaria viure-ho com ara, com una aventura i un joc constant. Un joc important, i divertit. Gaudir-ho al màxim.

I pel que fa a la parella, intentaria cuidar-lo una miqueta més, tot i que les hormones de la maternitat t’ho posen difícil. Intentaria no oblidar-me cap dia de l’abraçada diària. I se que alguns dies l’he descuidat. I no m’agrada. També intentaria discutir menys i més suau. N’estem aprenent. Però si ara tingués un altre fill crec que ho faríem millor els dos. Ho hauríem de fer millor, si més no. Però el que no podria fer, és estimar-lo més… crec que és impossible. Ara tinc dos grans amors, un de ganapia, i l’altre petita i adorable.

Si tingués un altre fill, seria el doble de mare. És a dir el doble de petonera, el doble de cantaire, el doble de pesada i el doble d’implicada. No sé si és bo o dolent, però en tot cas ara no és el moment d’avaluar-ho.

El quart tatuatge

Sabeu de sobres el que defenso l’apropiament lícit dels parts. Millor dit dels naixements dels nostres fills. Perquè hi hagi o no complicacions SEMPRE són nostres. No som criatures tutoritzades per un adult que ha de decidir per nosaltres. Som adultes, que podem i hem de triar. I que en cas de no poder, hauríem de delegar aquesta facultat a algú de confiança: parella, mare, amic… Perquè és molt trist que el que hauria de ser el millor dia de la nostra vida, passi a ser només un dia feliç, o fins i tot un dia traumàtic, o per oblidar.

I demano perdó sincerament si mai ha semblat que menyspreo o menystinc tots els tipus de part medicalitzats. Perquè de veritat que no és així. Si sóc honesta, reconec que a totes les dones que aprecio els desitjo que desitgin un part no intervingut. Perquè sé que el que se sent només és així d’intens si et tornes animal i et lliures al procés únicament fisiològic. I això és meravellós. Però hi ha molts motius que et poden portar a prendre la decisió de delegar part del teu procés a la medicina.I aquests naixements/parts són igual de valuosos. I a vegades et creues amb dones admirables que t’expliquen la seva experiència i et capgiren els esquemes. I et fan créixer amb la seva experiència.

Avui he demanat col.laboració a una persona que va apropiar-se del seu procés, que el va canviar degut a una potencial complicació. I va ser prou valenta com per canviar el seu plantejament i fer-lo feliç malgrat el que imagino que va sentir. Jo no puc parlar del tema simplement perquè no ho he passat ni viscut en primera persona. Però si algun dia he d’afrontar-ho, pensaré en ella i la imitaré. I juro que també hi seré feliç.

La seva filla té uns dies menys que la meva petita. És bonica, riallera i tan grassoneta que la pessigaries amorosament per tot arreu! I la seva mare, a qui conec menys que a la filla, em sembla des del dia que me la vaig trobar al tren, molt valenta i forta. Admirable. Parlant de les nostres experiències, em va explicar el seu part. Si. El seu PART. SEU, i només SEU. Respectat, sa , plàcid i feliç. Com va ser-ho el meu: respectat, sa, plàcid i feliç. Una cesària meravellosa, com no n’havia sentit cap. En el fons no van ser tant diferents, les nostres vivències: vam haver de lluïtar per a trobar-nos còmodes en la nostra elecció i ho vam aconseguir, malgrat judicis i segurament també ella, moments de soledat.

No en puc parlar jo. Per això li vaig demanar, malgrat no sabia ni el seu nom (ara ja si!), si la volia i podia relatar ella. I li vaig demanar si em donava permís per a comentar-la, no només per a transcriure-la literalment. Perquè jo ja sabia que no em podria contenir, perquè sóc així de bocamolla. I em va sorprendre l’entusiasme i la rapidesa amb la que m’ha contestat. I aquí la teniu, amb els meus comentaris inclosos, que són el menys interessant i rellevant, però que si no els faig rebento.

I abans de mostrar-vos el seu relat, moltes gràcies, Marta, per obrir-me una mica més la mirada.

Sempre havia tingut molt clar com volia que fós el meu part. Volia parir a l’hospital, ser-hi amb temps de sobres, volia que fós vaginalment, i decidiria en aquell moment si volia epidural o no, però tenia bastant clar que si. 

M’havia preparat molt mentalment per al moment, no havia tingut mai cap tipus de por, tenia (i tinc) confiança cega en el meu ginecòleg, i estava més que preparada pel gran moment. 

A finals d’agost, a una de les darreres visites, el meu gine em va detectar pelvis estreta. Per un moment vaig entrar en pànic, i és que tres mesos abans, una amiga va trencar aigües a casa, va anar corrents a l’hospital (de Barcelona a Barcelona), i quan va ingressar el nen ja estava massa en camí per fer-li una cessària, quan li van detectar pelvis estreta, i mai prèviament l’hi havien detectat. Aquesta amiga es va desgarrar interna i externament, més de 50 punts de sutura, van haver de treure el nen amb fòrceps, i un cop el nen ja estava fora li van haver de fer una transfussió de sang de tanta que n’havia perdut. Actualment encara té pèrdues per davant i per darrere, i ja fa més d’un any. Jo em vaig quedar en estat de shock i vaig explicar-li totes les meves pors al meu metge. I en cap cas volia passar per una situació tan traumàtica com aquella noia, i a més jo havia d’anar de Sant Pol a Barcelona. Més trajecte encara perquè la nena sortís massa. 

Aquella notícia va trencar tots els meus esquemes i el que havia planejat els gairebé nou mesos d’embaràs. El primer que vaig dir va ser: VULL UNA CESSÀRIA. M’aterrava el fet d’estar mig morta els primers dies de vida de la meva filla, que anés malament i no poder-la agafar, no poder estar amb ella, no poder transmetre una seguretat tan necessària a la vida de la meva filla. El meu ginecòleg de seguida em va dir: Ep! Calma i serenitat. La primera opció no serà la cessària, perquè tot i tenir la pelvis estreta no vol dir que el teu part hagi de ser desastrós com el que m’has explicat. Aquell cas era, segons ell em va dir, una suma d’infortunis. Allò a mi no em passaria, i si arribava el moment en el que hi hagués una possibilitat de risc per a mi o per a la meva filla, farien una cessària sense pensar-s’ho, però no havia de ser la primera opció. La primera opció sempre seria el part vaginal.

Jo i el meu home sempre hem tingut clar que volíem tenir quatre fills, com les quatre barres de la senyera. Forofades a part, en el cas que fós cessària ja no podríem tenir-ne quatre. Havia sentit a parlar tan malament de les cessàries que ara si, començava a tenir por del gran moment, perquè la cessària ara era una opció molt real… I la cessària era el dimoni! O així m’ho havien dit amistats, a les classes pre part, havia llegit a tot arreu…

La meva princesa no volia sortir, i vaig sortir de comptes cinc dies abans d’ingressar de manera programada un tres de setembre a la Clínica del Remei. Allà m’esperava el meu estimat ginecòleg i la seva encantadora llevadora. Em van mirar de dalt a baix i em van dir que estava tan verda com als set mesos. Que em podia posar el gota a gota, començarien les contraccions i podia passar-me 12 hores amb dolors, però que la seva experiència deia que m’hauria d’acabar fent la cessària. Ell estaria allà tot el dia i no tenia cap prioritat per una opció ni per l’altra. La decisió era meva. Els seus més de 40 anys d’experiència i incomptables parts van ser suficients per prendre LA MEVA decisió. 

Vaig decidir optar per la cessària per diverses raons:

– Sabia que hi havia un impedimento físic (pelvis estreta) i un alt percentatge de complicacions al part vaginal. 

– Volia que aquell tres de setembre, el dia més especial de tota la meva vida, fós aquell dia que sempre que el recordés com el millor. Com alegria, amor, felicitat i joia. No com dolor, patiment i histèria. Volia plorar de felicitat i no de dolor. 

– Les persones que pitjor m’havien parlat de la cessària, són persones que no n’havien tingut, de vegades ni tan sols havien tingut un part. L’arrogància impertinent dels consells de qui no té ni p*** ideai parla des del desconeixement. 

I vaig ingressar a quiròfan. El meu gine va deixar entrar al meu home al part, perquè un part per cessària també és un part,  i va estar al meu costat absolutament en tot moment. La meva nena va sortir a llum i de seguida va arrencar a plorar. Jo i el meu home ploràvem desconsolats de felicitat. La van netejar una mica i la van posar als braços del meu home. Em van estar cosint i curant durant gairebé una hora, l’hora més curta de la meva vida, ja que jo estava perfectament bé. Estava a un quiròfan però estava amb la meva família i em podria haver passat allà tot el dia, mirant-los, completament conscient i feliç. Més feliç que mai. 

Mites falsos de les cessàries:

– La llet no puja tan ràpid com als parts vaginals. MENTIDA. Jo només arribar a l’habitació ja gotejava calostre. 

– Aixecar-se fa un mal insuportable. MENTIDA. Jo m’hagúes aixecat molt abans, però no em deixaven. A l’endemà em vaig aixecar tan tranquil.la, amb moltíssimes ganes de caminar i de moure’m amb fortalesa i seguretat per poder portar la nena amb mi a tot arreu. 

– La cicatriu és un drama. MENTIDA. Tenint en compte que a mi em seria exactament igual que la cicatriu dels meus fills fós enorme, en mig de la cara i prominent… És petita, no molesta i amb qualsevol tipus de calceta queda tapada. Tinc tres tatuatges, i per mi, la cicatriu n’és el meu quart, i el més especial. 

– La recuperació és molt lenta. MENTIDA. Jo no vaig estar ni tres dies a l’hospital. El dia 6 a primera hora del matí ja sortíem cap a Sant Pol. I no em vaig prendre ni un dels analgèsics que em van dir que havia de prendre a casa. No em calien. 

– No és el mateix que parir. MENTIDA.  Jo no m’he quedat amb ganes de res més que repetir aquesta experiència magnífica. I, com em va dir la Mare Massoca, això és perquè jo vaig poder decidir. 

Ara ve quan el maten. Ara ve el moment que esguerro el clímax emotiu del relat, i hi foto cullerada amb els meus comentaris. Així que si no els voleu llegir aquest és el moment de desviar la vista cap a una altra banda.

D’aquest relat en trec un munt de reflexions. Primer que té molt de mèrit tot el procés. Entenc que no havia de ser fàcil renunciar a l’opció del part vaginal i passar a DESITJAR i a convertir en FELIÇ la cessària. Jo no sé si n’hagués estat capaç. Ara, que ja vaig passar per un naixement, de cara a un segon, i amb les reflexions que estic fent, suposo que si, però en el meu primer part… uff… Ja ho dic jo… valenta!

Per altra banda, crec que va haver-hi un factor sort, de caure en mans d’un equip capacitat per empatitzar i respectar el moment i els desitjos. Per entendre la cessària no com un procés quirúrgic sinó com a el moment emocional que és el naixement d’un fill. Acompanyar la mare i la seva parella en aquest procés.  Així que gràcies a aquest equip per humanitzar les cessàries. Tan de bo sempre fós així. I sabem que no ho és en la majoria dels casos, i per això la cessària és el dimoni. No per la cessària, sinó per qui les fa. Un cop més la violència obstètrica mata instints, felicitat i humanitat.

El tema de la pujada de la llet és cert: no depèn de per on surt el nadó sinó del desprendiment de la placenta, així que tururú a qui condemna l’alletament de qui ha viscut un part per cessària.

Definitivament, aquesta vivència demostra que qualsevol dona pot apropiar-se i sentir-se poderosa amb el seu part, sigui com sigui! I tan de bo, totes les dones que tenen els seus fills les visquessin així. Un cop més podríem parlar de més naixements sans, plàcids i feliços.

D’aquest relat i de la decisió que va prendre en trec una gran lliçó d’amor incondicional. Qualsevol dona crec que desitja un part vaginal. Renunciar-hi d’aquesta manera tan serena, i fer-ho bonic només pot respondre a l’amor més pur: el d’una mare al seu fill. I és preciós. Si… amb la maternitat m’estic tornant tan nyonya…

Finalment, ja us vaig explicar com veig d’important la creació d’un pla de part . I us vaig explicar també les modificacions que hi faria. Doncs bé… si hagués de tornar-ne a fer un, n’hi faria un altre, d’afegit. Prepararia els meus desitjos també en cas d’haver-hi complicacions urgents que obliguessin a fer una cessària. Perquè voldria que fos plàcida, sana i feliç. Perquè voldria que fós plena d’amor. Com aquesta. Hi posaria que vull ser acompanyada pel meu company. Que mentres em cusen vull contacte amb la meva filla, encara que fós agafar-li la maneta mentre fa pell amb pell amb el meu marit. Que no vull separació. I abans de parir, si decidís fer-ho en un hospital (que ho dubto, en cas d’embaràs de baix risc com el primer), m’asseguraria de fer-ho en un on es permetin totes aquestes condicions. A mi no em feien por les complicacions, ni les cessàries (bé, una mica si), sinó la deshumanització del moment, el sentir-me petita, em feia por la por i la soledat. I també en les cessàries es pot evitar. M’asseguraria de que, en cas de ser necessària, jo també hi plorés de felicitat i no de dolor ni de por. Jo també voldria transformar la cicatriu en el meu sisè tatuatge!

Diferències entre una mare i la gent normal.

Mai ho havia pensat fins fa 8 mesos i mig. Però ara se que el món es divideix en dues classes de persones. La gent normal … i les mares. La gent normal, fa una vida normal, conviu amb gent normal, té aficions i ocupacions normals… i ho porta amb total normalitat.

Les mares en canvi, fan que coses extranyes als ulls de la gent normal, semblin… no se… doncs això: extranyes… Anava a dir normals, però no, no ens enganyem.

Quines coses? ufff, infinitat de coses extranyes. Per exemple… patir com si et clavessin un punyal al cor quan aquell petit marrec plora perquè té un pet atravessat. Ui, si, que exagerades. O necessitar algú al costat, amb una mà sobre l’espatlla quan et sents sola en el procés complexe i difícil de reconstrucció de la pròpia vida que estàs vivint. Què egocèntriques. O sentir-se culpables per deixar una horeta al bebè amb son pare, per anar-se a arreglar els cabellots. Que burres. O quan el bebè té la primera febre, necessitar al company allà amb tu, tot i que saps que no li deixaràs gaire espai per actuar. Que egoistes.

Doncs resulta que extranyes, egoistes, egocèntriques, burres o exagerades, ho sentim. Perquè posem per davant de tot els nostres fills, però això no ens fa desaparèixer com a persones. Però a vegades una mare s’oblida d’atendre’s. I hi hauria d’haver algú a prop simplement per comprendre. No necessitem a ningú que ens cuidi el nadó quan està malalt o quan plora, no necessitem algú que li tingui cura de la son, no necessitem a ningú que ens organitzi la vida. No. Necessitem una ajuda molt més important. Necessitem que algú s’assegui al nostre costat i ens digui que ho estem fent bé, que el procés que estem vivint és normal, i és difícil, i que costa de fer, però que ens en sortirem. Necessitem algú que ens atansi un mocador quan patim per la primera febre. Necessitem un company que no jutgi els nostres sentiments només perquè ell no els sent  o no els comprèn. Necessitem mirades. Necessitem saber que ja que nosaltres no podem, hi ha algú que pensa en tu. Necessitem que algú s’en recordi de que tots tenim una mare que vetlla per nosaltres plogui o nevi, i l’important que ha estat sempre per a nosaltres, i ens hi vegi reflexades.

I no ho necessitem per egocentrisme. No. Ho necessitem perquè l’inici de la maternitat va acompanyat moltes vegades, de sentiment de soledat, de sentir-se extranya, jutjada. D’oblidar-se sovint d’una mateixa. I d’acord que la nostra cria ens omple de vida i de felicitat, i que compensa tots aquests sentiments. Però a vegades dorm, i quan ho fa, les seves necessitats acostumen a estar momentàniament cobertes. I llavors ens podem relaxar uns instants. I en relaxar-nos, a vegades, els pensaments aconsegueixen separar-se del nadó. I llavors veuen que el món segueix, i que el propi món, en canvi, no pot seguir el ritme de la resta. I això allunya de la resta, d’un mateix  i fins i tot del temps.

I per tot això , per a mi és tant important la Marta, que tot i que ens és difícil veure’ns, fem treure fum al whatsapp, i em deixa compartir amb ella moltes de les coses que em passen, o que visc, o que m’amoïnen. I ella ho comparteix amb mi. I me n’alegro d’haver coincidit en etapa, temps i visió.

I per això per a mi és tan important l’Anna, que ara està embarassada i em pregunta coses. I em fa sentir que tot el que he après i el  que sento i he sentit serveix per a alguna cosa, no només per escalfar-me el coco de tant reordenar els pensaments.

I per això és tan important la meva petita, que em manté tan ocupada i motivada que em dóna respirs llargs i bonics entre peça i peça del puzzle.

I per això són tan importants els meus pares, que m’escolten i no em miren amb cara estranya. Perquè ells ja ho han viscut, i em diuen que faig bé les coses i que potser ells ara les farien diferents amb mi i els meus germans.

I per això són tan importants en Ricky, en Jordi, la Lily, l’Aracely, les botigueres del poble… que es miren amb dolçor el que per a mi és tan i tan important: la meva filla.

I per això són tan importants totes les persones que m’han mirat smb acceptació i empatia quan els he explicat algunes penes o angoixes, perquè ells o elles ja ho han passat abans, i et fan sentir un pel més normal.

I per això és tan important el meu blog, a qui li puc explicar de tot amb la més absoluta sinceritat i mai s’extranya, ni s’atreveix a jutjar, ni a qüestionar, ni a valorar. Simplement a contenir tota la meva olla de grills, que serà com serà, però és meva i la remeno com vull, com puc o com vaig aprenent a remenar.

Poc a poc i bona lletra…

CASUMCONYILAMAREQUEMVAPARIR… QUINA SETMANETA!

Tants dies sense escriure i he hagut de fer una llista de tots els temes sobre els que vull escriure… Però al final, m’he decidit pel darrer… Sincerament és el més intens i complert… i m’estalvio algún post, ja que , tal i com han anat les coses, puc treure diversos temes. Aprofiteu que estem d’oferta!

Bufff… per on començo? Bé, primer us explicaré perquè fa rants dies que no escric, i tinc l’esperança de que la resta vagi sortint solet i sense entrebancs… Anem al gra. La petita ha començat la llar d’infants. Motiu: ara els dos treballem de matí, i per tant, com que va una mica retrassadeta de desenvolupament i encara no se sap cuidar soleta, doncs hem hagut de recórrer a la llar d’infants.

Us explico una miqueta més sobre la llar. Vivim en un poble molt petit. Per tant l’elecció de la llar no ha estat pas un problema: només n’hi ha una. I la veritat és que som molt i molt afortunats. Segueix un model educatiu fantàstic: respectuós amb l’infant i el seu desenvolupament, incloent la família com a part del procés, gens encorsetat ni absurdament acadèmic, amb menjar 100% ecològic, de temporada i de proximitat, amb unes educadores que més que això són àvies, tietes i padrines formades en la matèria. I una particularitat fantàstica és que igual que els infants i les educadores, els pares són part igual de la llar. I què comporta a efectes pràctics? Doncs entre d’altres coses, que la familiarització és lliure i cada família la pot fer en funció de les seves necessitats i possibilitats i sobretot en funció de l’infant. La primera setmana va ser el meu company qui, cada dia hi anava un parell o tres d’horetes amb ella, i s’hi estava, jugant amb la petita i amb els altres nadons, donant un cop de mà a les tietesiavieseducadores. Donant-li un missatge de que aquell lloc forma part de la vida familiar, acompanyant-la, dient amb fets que aquelles dues adultes són totalment de fiar i que hi confiem. La segona setmana ha estat meva. Ai…. la segona setmana! He fet el mateix, però durant més hores. I m’ha tocat (o m’ha encolomat) la part difícil de fer un pas més: el de deixar-la a l’estança amb les tietesiavieseducadores i els altres infants, i sentir-la bramar des del vestíbul de la llar, deixant que fóssin elles qui la consolessin… Ha estat molt dur. Molt. M’he sentit mala mare, he plorat, he sentit que l’abandonava. I això que només eren uns minuts. No podia suportar sentir-li els plors i no anar a abraçar-la i dir-li que tot estava bé. Però sabia que havia de deixar que es coneguin mútuament.

Però el pitjor no és això. El pitjor és altre cop la maleïda incomprensió. He hagut de sentir que sóc una exagerada i que no n’hi ha per tant. I curiosament qui no m’ha mirat extrany, no eren precisament les persones més importants a la meva vida. I començo a estar-ne una mica farta, de sentir-me rareta o incompresa per viure tan intensament la meva maternitat. Què he de fer per no sentir-me altre cop així? No parlar-ne sinó és amb persones que senten de maneres semblants la maternitat? Tancarme en el micromón de les tribus de mamis? No em va aquest rotllo i no vull fer-ho, tot i que ho entenc i ho respecto, i a vegades em sento temptada de crear una associació. Però què voleu que us digui?! preferiria que la gent que tinc a prop no em jutgés, sinó que simplement em digués que està bé, que sóc una bona mare i que aquests sentiments són normals i desapareixeran. Tan difícil és? Però potser he de deixar d’esperar això de certes persones. Però em costa no compartir això que em fa tan feliç amb segons qui: la meva maternitat.

A més, per rematar-ho, li confirmen l’horari al meu company i no podrà portar-la a la llar. Hem de buscar a algú que la porti! A sobre de que hi haurà d’anar, ho farà amb algú que no coneix! Terror! Altre cop les mateixes sensacions i angoixes! Després de moure algunes fitxes, li demanem a una persona de total confiança, amb 18 anys d’experiència amb nadons, i recursos de sobres. Però no deixa de ser una desconeguda per a la petita. Què hi farem!

Després ha vingut la tercera setmana. La xunga de veritat. La definitiva i mortal tercera setmana. La maleïda tercera setmana. La refotuda tercera setmana. La p**a tercera setmana. Arriba dilluns i s’hi ha de quedar tot el dia sense nosaltres! Quin patir!!! Tot el matí pendent del telèfon! Les tietesiavieseducadores enviant-me whatsapp  amb fotos i trucant-me per informar-me! Si, això també ho fan i les adoro per això!  Em diuen que ha menjat la fruïta, que ha dormit a estonetes, i que plora de tant en quant però para. Però no riu. NO RIU!!!! Ella que tot el dia ensenya aquelles genives desdentegades que la fan semblar una petita velleta adorable!! NO RIUUUUU!!!! Informo al meu cap  (no demano permís) de que marxaré al migdia a rescatar-la! Que per ser el primer dia ja n’hi ha prou! I volo cap a la llar! Arribo i està dormint, amb la cara vermella d’haver estat plorant i tota suada. M’assec allà, al seu costadet i  parlo amb les tietesiavieseducadores. Em deu haver sentit entre els seus somnis i es desperta. Em mira amb els seus ullots amb una mirada que diu: mala pècora , abandonadora de filles precioses!!! i es posa a plorar. L’abraço com mai, i li dóno el pit. En vol. I de seguida es posa a jugar amb la panera dels tresors, com si res no hagués passat. Em quedo una horeta amb ella, jugant allà. Li dono aquell dinar tan bo que els donen i se l’acaba tot, tot i que abans no n’havia volgut. Marxem les dues alleugerides cap a casa.

A casa, dorm dues hores al sofà, cosa que no acostuma a fer. O està molt cansada d’estar tot el dia en tensió o és un presagi del que vindrà. O les dues coses.

El dia següent va millor. En les fotos que m’envien les tietesiavieseducadores se li veu una expressió molt més relaxada. Se la veu compartir panera amb d’altres nadons. Tranquilitza. Faig el mateix, la recullo, pit, jugar durant una bona estona, dinar, jugar i marxem. Dues hores de migdiada altre cop.

Durant la matinada passa una cosa curiosa. No m’escolto. Està dormint inquieta. Però ho atribueixo a tants de canvis. Me la fico al llit perquè dormi millor  i tingui el pit a mà sempre que ho necessiti i la noto calenta. Però fa dies que diem de canviar el nòrdic perquè acabem dormint destapats. Fa calor, així que em dic que dec estar exagerant i no en faig cas. Al matí es lleva rient com sempre tot i que té son. Però va a la llar i passa el matí força millor , tot i que fent moltes dormidetes. Està tranquil.la em diuen. Però al migdia em truquen per dir-me que té febre, que està a 38’3. J**er! Caldria que la primera febre de la petita fós tan aviat? Caldria que fós a la p**a tercera setmana? Doncs es veu que en la meva vida anterior devia ser molt molt i molt dolenta… Torno a informar (no demanar permís) al meu cap de que marxo a rescatar la meva petita. I volo! Està calenta, mimosa, feta un bitxet bola sobre el meu pit. I em poso a plorar només agafar-la. Em sento culpable de no haver fet cas del meu instint, d’haver-li fet passar un matí enfebrat a la llar, on ecara no està del tot adaptada. Sé que no hauria de sentir-me així, però m’hi sento, i no tinc ganes de que ningú em digui que en faig un gra massa, així que m’ho passo sola. Vaig informant al meu company que també té un punt d’angoixa des de la seva nova feina. I a sobre, la feina, en ser recent, no li permet encara demanar favors o gastar dies personals. Així que em toca a mi portar el pes de la situació, tot i que em sembla que ho faria igual, perquè no em surt de viure-ho diferent.

Això era dimecres, i fins avui dissabte l’hem estat ballant. El dijous va estar amb la persona que la porta a la llar. Que si ja hi confiàvem, ara més! I a la tarda amb els meus pares, que encara no s’hi havien quedat mai. I divendres amb la veïna, que és un amor i després amb els meus pares també. Ha estat dur per a mi. La primera febre i em sembla que li he fallat. Com que divendres a la tarda encara li pujava amb pics de 39’5ºC vam decidir portar-la al metge. Abans havíem fet consultes telefòniques a sanitat respon i ens havíen tranquilitzat i donat instruccions. L’estrena de l’Apiretal ha arribat! Properament a la seva llar, un ml. d’Apiretal! La pediatra em mostra unes enormes i tacades de blanc angines! Però ho hem fet bé. No hem de fer res més del que fèiem, ja que són víriques. Banyeretes d’aigua tèbia, apiretal cada 6-8 hores, mimos, pit, molt d’aprenentatge i moltes emocions!

En la tercera setmana ha anat sola a la llar, l’hi ha portat una desconeguda, ha estat amb tres “cangurs” diferents, ha tingut febre alta durant tres dies i mig, ha vist discutir els seus pares, plorar la seva mare i sobretot, ha sobreviscut ella i el seu somriure encisador. Aquesta nena pot amb tot! Visca!

Una altra cosa que he pogut veure, és la cara més dolça de la lactància. La no només nutritiva i hidratant. La del consol. La de donar seguretat. Aquests dies només ha menjat la fruïta al matí, potser perquè és freda i li devia consolar el mal de coll, a part de coincidir amb una hora no febril. I només ha volgut pit a tota hora. Ha passat de plorar desconsoladament a adormir-se al pit. A demanar-lo cada deu minuts. I lluny de molestar-me o esgotar-me, a mi també m’ha consolat. M’ha permès tenir la sensació que la compensava per l'”abandó” que li estic fent. M’ha reafirmat en el desig de seguir. Perquè li fa bé i perquè em fa bé. No havia conegut amb aquesta intensitat aquest poder que tinc com a mare. I em fa sentir molt bé dins de la tempesta d’emocions i sentiments que he viscut aquests dies.

Espero que la quarta setmana comenci molt millor!

Em desitjo ànims!

Per a parir resulta que s’ha de fer un pla!!!

Aquest país no deixa de sorprendre’m, i no pas sempre agradablement…Veig el part (o naixement, segons com ho miris) com un procés natural i fisiològic tan complexe que el cos el torna senzill fent que tu no hagis de pensar. Doncs resulta que de tant “senzill” que és, hi ha professionals i fins i tot dones que hi han de passar, que no ho poden acceptar. Sembla que no es pugui tolerar que la mà de l’ésser humà no sigui necessària per a res.

I us preguntareu perquè a aquestes alçades encara tinc ganes de parlar del part. Molt senzill, de totes les vegades que algú té un fill i en sento el relat del part, la majoria de vegades és, en el millor dels casos,  un moment de felicitat extrema quan ET POSEN el fill als braços. I en molts altres, un procés dolorós on EM VAN HAVER de posar oxitocina perquè no dilatava, o EM VAN HAVER DE TREURE el nen amb forceps, o s’em van posar a sobre apretant-me la panxa, o em van haver de fer una cesàrea perquè portava 10 hores i només havia dilatat 2 centímetres, o el nen no baixava…. i fins i tot, en alguns casos, una experiència traumàtica sense gairebé cap bon record.

I sincerament ho trobo lamentable. En el meu cas no penso dir que vaig tenir sort perquè no va ser un cop de sort. Diré que vaig tenir el mèrit de tenir un part feliç, plàcid, sa i que per això la meva filla va tenir un naixement feliç, plàcid i sa. I per altra banda, vaig tenir la sort (ara si) de no patir cap complicació en el procés.

Perquè crec que és lamentable? i perquè crec que casos com el meu, on, sigui com sigui, acaba essent una experiência meravellosa, són un mèrit i no una sort? Molt senzill. Per una banda hi ha protocols estúpids aplicats indiscriminadament a totes les dones que van a parir, ho necessitin o no. A més, aquests protocols inclouen, encara no entenc perquè, un munt d’intervencions estúpides que poden potencialment i bastant sovint, provocar complicacions evitables i desagradables. En segon lloc (i no va ser el meu cas) hi ha un munt de dones que tenen la mala sort d’anar a petar a unes classes de “preparació” pel part on es fan un munt d’exercicis i respiracions però no els expliquen res sobre com serà el procés, sobre quina drets tenen o sobre les conseqüències de totes aquestes intervencions estúpides. I el més lamentable de tot crec que és que moltes dones, de fet crec fermament que la majoria, no assumeixen el part com a seu i no s’en responsabilitzen. No es plantegen ni tan sols que és un procés fisiològic i no una malaltia, ni tan sols demanen que els expliquin la utilitat del que els faran o directament els estan fent, ni tan sols s’informen per entendre el que viuran. Els regalen el dret als professionals de fer amb elles, amb el seu part, i el que és pitjor: amb el naixement dels seus fills, el que vulguin. Molts cops amb criteris de temps, calendari o econòmics.

I hi ha un munt de bons professionals. Jo en vaig conèixer uns quants. Però és evident que en molts casos falta empatia i responsabilitat per una part, i per part de les mares autoestima i també responsabilitat per la seva banda.

No pretenc dir-li a ningú com ha de parir, només faltaria! Però si que afirmo que si cadascú es preocupés i destinés hores i ganes a dissenyar el seu part (sempre parlant en el cas de que no aparegui cap complicació, és clar), hi hauria més naixements plàcids i més sans i també milions de records positius i feliços dels que hi ha en l’actualitat.

Qui vulgui analgèsia ha de triar-ho sabent-ne les conseqüències positives i negatives. Qui no la vulgui, igual. Qui es deixi trencar una bossa, igual. Qui es deixi posar  oxitocina, igual. I podríem seguir fins demà.

La meva pregunta és: com pot ser que a dia d’avui hi hagi tantes dones a punt de parir o que ja ho han fet que posen cara de no entendre res quan algú els parla del pla de part o pla de naixement? Com pot ser que no sigui el primer que s’explica a les classes de preparació? Com pot ser que hi hagi gent a qui no li importa si el fa o no el fa? La resposta és senzilla: no som conscients del risc que es corre no agafant les rendes dels propis processos. I així van després les coses. I fins i tot: a la propera no em passarà! però és que no hauria de passar ni a la primera!

Jo per sort vaig creuar-me amb la llevadora àngel de la guarda que ens va parlar i informar sobre aquests plans de naixement. I vaig fer el meu. I tot i que pensava a última hora que no s’en podria aprofitar ni les dades personals, al final va servir gairebé en la seva totalitat. I no només això, sinó que durant l’elaboració, correcció, recorrecció i requetecorrecció, vaig aprendre tot el que necessitava aprendre a nivell informatiu i a nivell de consciència.  Crec que tota dona hauria de fer-ho, independentment del què hi escribís, que això és correcte sempre, mentre es pugui autoargumentar davant de qualsevol tribunal!

Us faré el resum del meu! (aiiii, quins recordsssss).

NOM I COGNOMS: Superwoman! (això no ho vaig posar, però ara si que ho posaria!)

Edat, DPP, Hospital de referència… bla, bla, bla…

PREFERÈNCIES RELACIONADES AMB L’ACOMPANYANT: El nom del meu marit (si hagués de fer-lo per a un segon part, hi afegiria la meva filla, en cas de que ella ho desitgés)

PREFERÈNCIES RELACIONADES AMB L’ESPAI FÍSIC: Vaig demanar un espai únic de dilatació i part, però com que em van portar a una habitació sense companya durant tota la dilatació, la veritat és que vaig estar molt còmoda. I ara no veig tan important que l’expulsiu fos en un altre espai. Però vaig tenir sort.

PREFERÈNCIES RELACIONADES AMB ELS PROCEDIMENTS: Ni de conya em deixaria rasurar el pubis. Vaig dir que volia deambular i que volia beure i menjar si en tenia la necessitat. I que abans d’administrar-me cap fàrmac volia que se m’informés i s’em consultés la meva opinió (Només faltaria!).

CONTROL FETAL: Intermitent. Sabia que la monitorització constant limitava el moviment tant necessari pel control de la situació i augmentava la possibilitat de trobar coses normals interpretables com a potencials perills . No cal.

ALLEUJAMENT DEL DOLOR: Vaig posar que volia mètodes alternatius d’alleugiment del dolor (respiració, relaxació, anestèsia local en cas de sutura…) i que decidiria en el moment si volia anestèsia en l’expulsiu o no. Gran error! Ja us ho vaig explicar en el post sobre el part. Avui posaria que ja se que tinc la possibilitat de demanar la peridural quan la necessiti i que per tant no vull que em sigui oferta. Ho posaria amb llums de neó.

ALTRES QÜESTIONS SOBRE LA DILATACIÓ: Material de suport com coixins, pilotes… (després no li vaig fotre ni cas, però per si de cas!). Banyera d’aigua calenta (sabia que no n’hi havia, però si tothom la demana hi haurà més possibilitats de que la instalin). També vaig remarcar que no voldria que s’em trenqués la bossa, ni altres maniobres per accelerar el part manuals ni farmacològiques, ni de cap altre tipus si no era estrictament necessari i imprescindible.

PREFERÈNCIES DURANT EL PERÍODE DE L’EXPULSIU: Vaig posar que volia esperar a tenir ganes per a començar els esponderaments, que volia posar-me en la posició en la que em trobés millor (error: ara posaria que m’ajudessin a trobar la posició vertical més còmoda, ja que en aquell moment no estava per pensar, i estic segura que hagués estat més fàcil), que el meu company em pogués ajudar tota l’estona, que no s’em fes episiotomia si no era indispensable (mulilacions les justes), que volia fer pell amb pell immediatament, que es valorés el nadó en presència nostra i que volia donar-li el pit a la mateixa sala de parts.

PREFERÈNCIES DESPRÉS DEL PART:  Que no separessin el nadó de mi, si no era molt necessari. I això si que no ho van respectar. Se l’emportaven per a cada prova o atenció rutinaria sense possibilitats de mirar a través del vidre. També ara dic que en aquell moment no em va afectar. Estava tranquil.la i confiada.

PREFERÈNCIES SOBRE L’ALLETAMENT: El volia fer immediatament després del naixement, que no li donessin cap tipus d’aliment al nadó sense consultar-me i que faria pit a demanda.

ALTRES QÜESTIONS: Si no hi havia cap circumstància que ho requerís, no volia tracció ni extracció manual de la placenta, volia un deslliurament natural. En aquell moment, no m’importava res mes que sentir la meva filla i no vaig posar objecció. És més, ja m’estava bé acabar ràpid i dedicar-me al que era important per a mi: ella.

L’únic que no es va fer i que em va saber greu va ser que volia donar la sang del cordó. Però entenc que tot va anar tan sorprenentment ràpid que la llevadora no hi va pensar, i nosaltres tampoc fins que ja no es podia fer. Això si que ho faria en un segon part.

Per sort no vaig patir cap complicació que impedís assolir gairebé tot el pla,tot i ser un part induït, i el part va ser com havia de ser: plàcid, sa i feliç. Com hauríen de ser tots, independentment de com siguin! i afegeixo… co..ons!

La mala llet del sisè mes…grrrr.

Ja ho diuen, ja, que a partir del sisè més la llet ja no alimenta… però no sabia fins a quin punt era cert. No hi ha bestiesa més gran que aquesta si s’agafa en el sentit literal, és clar… Però en el meu cas, en un altre sentit, és cert… I no hi ha res que em foti més ara mateix… Us ho explico.

Primer de tot, us vull demanar perdó per anticipat, si en algun moment se m’escapa alguna paraula groixuda. Però és que fa uns dies que estic de molta mala llet. Fa uns dies que vaig descobrir el significat de la frase “mala llet”. Antigament ( i no tan antigament, per desgracia) hi havia la falsa creença de que amb els nervis, mal humor, geni… la llet es tornava agra. Així quan un nen “es portava malament” es deia que era per la mala llet. O alguna cosa semblant. I si això fós cert, ara mateix la meva filla estaria alimentant-se de llet agra de la major intensitat… Però per sort per ella no és veritat. Tot i que si que està en la llet l’origen de la meva mala llufa.

Ja feia uns dies que mirava amb desolació el calaix del congelador destinat a la conservació de la llet que durant els mesos de la baixa per maternitat m’havia estat extraient. Cada cop en quedava menys. I donava voltes a veure com ho solucionaríem quan s’acabessin. A més, com ja va preveure l’assessora de lactància, al matí cada cop em puc extreure menys quantitat de llet. Maleït cervell… el molt p..a sap que al matí no hi ha nadó, i no es deixa enganyar… Sort que a la tarda reconeix la meva filla sense problemes… El tema és el següent. Fins que jo arribo, l’encarregat d’alimentar-la és el meu marit. I fins ara ha pogut seguir el que havíem parlat que volíem fer: alimentació a base sobretot de llet materna i complementació amb altres aliments. I per sort, la petita s’els menja amb delit! És una petita golafre que no en té mai prou. I a sobre, la darrera revisió ens va confirmar que el creixement de la menuda era perfecte.

Però en el moment que les reserves escassegen entren en joc tots els dubtes sobre la seva alimentació. Què fem? Augmentem la quantitat d’aliments sòlids i establim rutines d’alimentació complementària? O bé comencem a introduir llet de fórmula? A més, evidentment val tant la meva opinió i els meus desitjos, com els del meu marit, que és qui se n’ocupa més hores, en realitat. I a ell el fa sentir més segur tenir un pot de llet de fórmula per situacions d’emergència en les que ja s’hagi pres tota la llet que jo li deixo cada matí preparada.

I aquí és on, tot i que accepto que entri un pot de llet a casa i no discuteixo, agafo una mala llet que em fa dubtar de si realment seré el primer cas de llet agra pel mal humor que em genera el tema!

Penso que no hi ha una única opció bona i vàlida per a tothom. Però si que crec que només n’hi ha una de bona per a cada cas. Tantes opcions com famílies i individus. I sempre es pot rectificar, no dic pas que no. Però penso que el que ens fa saber si la nostra opció és la única bona per a nosaltres és el fet de que ens la podem autoargumentar sense dubtes. I l’altra prova infal.lible és que si l’amiga, la germana, la veïna o la cosina ens expliquen la seva amb convicció, no ens farà dubtar ni trontollar la nostra convicció. D’aquesta manera respecto i puc recolzar totes les opcions, però tinc molt clar quina és la meva, la nostra. I aquesta opció convençuda és clarament l’alletament matern.

I ja em va fotre haver d’avançar la introducció d’aliments sòlids abans dels sis mesos, per logística. Però encara em fot més haver d’anar a comprar llet de pot per un motiu tan poc racional com la tornada prematura a la feina. Ja se que mil.lions de nens al món es crien perfectament amb llet de fórmula. I no ho trobo pas malament. Però simplement no és la meva opció. I no volia que ho fós. Ens ha costat molt poder tirar endavant amb el que desitjàvem. I ho vam aconseguir. I no hauria de ser motiu de renunciar a part d’aquesta victòria, viure en un país atrassat on es considera que un nadó de 16 setmanes ja és autònom i pot estar sense conseqüències lluny de la seva mare la major part del dia. Em fa vergonya viure on visc. Un cop més. I estic enfadada. Molt enfadada. No és això el que volia. I encara que se que ho he d’acceptar, i de fet ja ho he fet, em sembla una bestiesa.

I a sobre, quan busco informació sobre llets ecològiques o sobre quines són les millors… em trobo amb la sorpresa de l’estafa i la fal.làcia que eón les llets de continuació. Però com que un cop més l’equip de pediatria de referència no està informat ni actualitzat en el tema, decideixo trucar a una prestigiosa associació de suport a la lactància materna, que em confirmen que el que he llegit és cert, i que sempre és més recomenable utilitzar la llet d’inici que canviar a la de continuació. I encara m’emprenyo més! Amb la porqueria de sistema en el que vivim i amb l’equip de pediatria. Perquè a sobre, les farmacèutiques i altres gegans empresarials estan jugant amb la salut dels nostres nadons; i manca tanta informació que em fa pensar que ens prenen per idiotes perquè ens ho creiem tot com si ho fóssim.

La conclusió que en trec és que és molt important tenir molt clara la teva opció en tots els temes, perquè si no és així, el sistema s’encarregarà de destruir-la. Si tens , en canvi, la TEVA opció ben tatuada a les neurones, i ben argumentada dins el teu cap i amb la teva parella, potser hauràs de modificar-la per les circumstàncies, però seguiràs tenint motius per a buscar maneres de salvar-ne la major part possible. I no parlo només de l’alimentació, sinó de tot el que fa referència a la maternitat. I al final et quedarà la satisfacció d’haver fet el que creies millor per al teu nadó.

I amb els dies, la mala llet va disminuint, a l’hora que aumenta l’acceptació. I no diré que m’agrada, però no hi ha volta de full, i se que no obligaré al meu company a acceptar decisions meves que al final jo no hauria d’assumir. Però segueixo defecant mentalment sobre aquest sistema retrògrad i que no mira més enllà de l’avui, sense donar valor al que realment és important.

SMCP, un nou mètode que penso patentar.

Ja fa temps que penso que tot això de la maternitat està carregat de collonades. Mètodes de tortura per dormir, metges poc respectuosos amb club de fans, dogmes, banderes absurdes com la lactància o la mateixa maternitat, mares que es creuen amb la veritat absoluta, mètodes per menjar, mètodes per cagar, mètodes per jugar, mètodes per madurar… buffff, quina mandra. Fins i tot està de moda les etiquetes. Sempre m’ha fet molta gràcia això del part natural o la criança natural. Potser pot ser d’una altra manera? A partir d’aquí cadascú ho fa com vol, com pot o com sap. Però sobretot com pot.

L’altre dia, passejant plàcidament amb la meva petita, em vaig creuar amb una noia del poble que té un nen un pel més gran que ella. Gairebé abans del bona tarda, o del com va? em va preguntar si ja menjava. Jo vaig pensar… dona, des de que va néixer que menja. Però suposant que es referia a coses que no fossin la llet li vaig contestar que si, que com que havia hagut de tornar a treballar, ja feia un meset que havia començat a menjar fruïtes i verdures. I que anava molt bé, que de moment era una petita golafre. I en algun moment sé que havia especificat que ho menja triturat. La seva resposta (ho sento però un pel pedant i innecessària ja que ja havia dit que era triturat) va ser: ah, i no fas baby led wearing? ah, no! clar… no pots, si no fas lactància a demanda!

Jo, molt educadament, li vaig contestar que no, però que el motiu no era aquest sinó que sincerament no volia passar-me un any patint i amb l’ai al cor per si s’ofega. Però en realitat amb to burleta li hagués contestat: no, jo sóc més del SMCP. I me n’hagués anat tot contenta, no abans de dir-li bona tarda, ja que al començament s’ho havia saltat. Coneixent-la segur que ho hagués buscat a internet al minut següent.

Us explicaré el meu mètode: l’SMCP.

Per  dormir:

Si dorm i nosaltres dormim està bé el que fem. Però si voleu que especifiqui, hem anat improvitzant. Primer moisès normal. Com que m’adormia amb la barra clavada a la cara, vam passar al moisès sidecar (el millor pueriinvent de la història). Quan ja gairebé no hi cabia la vam passar al llitet de baranes, a la nostra habitació. Ens havíem plantejat de canviar-la a la seva habitació, però no. No ens cal, així que ho vam descartar. I el collit també el vam descartar després de comprovar que no és lo nostre: tortícolis, braç adormit, d’una “toma” durant la nit a quatre o cinc… no, descartat. Al final la conclusió és que tots descansem la mar de bé. Una altra limitació no discutible és el no deixar-la plorar. Ens sembla atroç.

Per menjar:

Si el pes i la talla és el correcte, i ella està sanota i somriu, està bé el que fem. La veritat, podria mentir, però en realista no li estem fent cas a ningú. Anem improvitzant. I la nena encantada. Compaginem lactància amb menjar triturat (passem d’àpats i horaris marcats) i segons el què fins i tot l’hi donem sencer perquè vagi llepant i tastant. Això si, intentem que tot el que podem sigui ecològic.

Per jugar:

Si la nena és feliç està bé el que fem. L’hi dediquem tot el temps, el contacte i els somriures que tenim, i a més, de tant en tant li canviem les joguines. S’ho passa teta i nosaltres també. Portar-la a molts llocs i que ja des de ben petita vegi món, natura, persones, animals, senti sorolls, toqui…

Per transportar:

Si ella està tranquila i la nostra esquena també està bé el que fem. Primer foulard, després motxilla ergonòmica. Però porto 17 kg de més (us havia dit 15, però resulta que n’eren 17), més la petita que ja no és tan petita, i el resultat és una lumbàlgia amb la corresponent banderilla de Voltaren. Que per la vostra informació és perfectament compatible amb la lactància. Per tant ara una temporada de cotxet, de cara a nosaltres, això si.

Per millorar:

Com que cadascú és lliure d’aplicar-lo com necessita o vol, és més enriquidor. Com més gran és el nombre de persones que l’apliquen amb qui parles, més idees se t’acuden, rectifiques, o reafirmes. I així et vas enriquint, i de tant en tant, aportes alguna petita cosa a algú altre.

Conclusió: Vivim la maternitat/paternitat com un experiment constant. Una vivència intensa i apassionant on cada minut és un aprenentatge per a tots plegats. Com molta gent. Fins aquí res d’especial. Però fem servir l’SMCP perquè ens funciona, i a tothom que l’apliqui estic segura que li funcionarà. És un mètode senzill però que requereix l’esforç de pensar, d’observar, d’aprendre i de rectificar. I tant de bo més gent l’utilitzés en comptes de tantes complicacions que corren pel món. Les inicials (SMCP) responen a: Segons el Meu Criteri Propi. I el millor del mètode és que s’adapta a les necessitats, circumstàncies i creences de cadascú. I té opcions per a tothom. Per a tots els nadons i per a tots/es els pares/mares del món. Jo em quedo amb aquest! M’encanta l’aventura d’anar-lo inventant minut a minut!