Sexe? em sona…

Fa mesos us explicava que em sentia com un ficus. Un puny prominent que em deixava la vagina amb una bona cicatriu d’uns 20 punts (cinc amunt, cinc avall, perquè la llevadora va perdre el compte al dotzè), els alts nivells de prolactina en una lactància que encara dura, l’adaptació a la nova situació, la maternitat en general… no són bons amics del sexe en una parella.

Segur que cada cas és diferent, perquè hi entren en joc moltes coses. Però a tot això, cal sumar-hi en el nostre cas, un allunyament emocional i físic immens entre el meu company i jo que va iniciar-se de manera brutal a l’embaràs i que ha suposat tot un procés i molt d’esforç començar a reduir.

No entraré en el que ja us he explicat de moltes maneres. Però si que diré que a tot això que ja us he explicat de moltes maneres cal sumar-hi l’aprensió d’un marit cap a una panxa i un estat que mai va saber integrar com a normal, ni va saber manegar; i una embarassada totalment assexuada que ni al tercer trimestre va sentir els fogots que moltes descriuen.

Parim. I la prolactina fa acte de presència per agreujar aquest allunyament que ja us he explicat. I comença tot un procés d’adaptació i acceptació, individual i de parella. No gens fàcil en el nostre cas.

Des del dia que vam saber que estàvem gestant la nostra petita gran filla, hem tingut comptades trobades sexuals. No ha estat una època gens fàcil. Gens. Hi ha hagut dolor, tristesa, fredor, soledat i distància entre nosaltres. Massa. I amb molt d’esforç, i sobretot molt d’amor, mica en mica hem anat construïnt una nova manera d’estimar-nos. Ens hem anat apropant. Hem anat tancant ferides i cada cop esborrem més cicatrius. Intentant que quedi en un passat lleig  i sense oblidar-ho per no tornar-ho a repetir, però intentant que cada cop dolgui menys. Aprenent dels errors i sobretot madurant. Anant perdent la necessitat de retreure. Sobretot això.

Des de que neix la petita jo encara no he pogut mirar-me la cicatriu. No m’és indiferent tocar-la quan em rento, per exemple. Em fa por. No sé perquè. No ho puc explicar.  No vull. Al part em van oferir mirar amb el mirall com sortia, i vaig respondre amb un no rotund. I després no he pogut afrontar la cicatriu. Però sé que hi és, i m’ha molestat durant mesos, tot i que va anar curant-se a un ritme normal i sense complicacions. Cada cop menys, per sort.

Sumant els milers de factors que han influït puc comptar amb una mà els cops que (perdoneu l’expressió) hem follat. No utilitzo l’expressió “fer l’amor” primer perquè mai m’agradat, em sona pàmfila. I dos perquè jo no faig l’amor amb el sexe, sinó amb l’esforç per fer-nos feliços, amb els detalls, amb les mirades, amb les abraçades, amb la cura en comú de la nostra filla. El sexe, és sexe. Nosaltres fem l’amor (o ho intentem) cada dia, minut i segon, tot i que no sempre ens n’hem ensortit. I follem, tot i que ja us dic que des del 11-12-13 no gaire.

Fins ara, les escasses trobades sexuals que hem tingut, per part meva han estat esforçades. No les he gaudit, més enllà del plaer emocional de sentir-nos a prop, però el meu desig encara era lluny. El meu cap es centrava inevitablement en que la cicatriu no molestés, en trobar altre cop la coreografia natural entre els dos cossos, en cercar inútilment un desig sexual que ha decidit marxar, tot i que la seva pell em continua semblant la més perfecta del món. I hem fet sempre trios: el meu marit, jo, i les ganes d’amagar que el meu cap era cercant les ganes.

També és cert que la logística no és fàcil. La petita dormint al costat del nostre llit, el cansament de la nit que fa que només poguem arraulir-nos al sofà menjant xocolata i mirant una pel.li o algun programa que ens agradi, les escasses migdiades de la petita… No és fàcil trobar el moment quan tens una criatura petita…

I fa un temps que em preocupava, no tornar a ser la d’abans, o haver de forçar les trobades quan volguéssim tenir un altre fill, o que mai més en gaudís.

Però ahir alguna cosa va canviar… Tot va anar com sempre. Portàvem uns dies (des de la darrera discussió) una mica  més units, somrient més, mirant-nos més. Vam veure Merlí, com cada dilluns. Vam estar rient, i ho confesso, fent una guerra de pets al sofà. Fins que cansats vam anar-nos-en al llit. Com sempre. Lavabo, tancar portes i llums i cap al llit. Ens hi vam ficar i com sempre ens vam donar el petó de bona nit i ens vam apropar cercant l’escalforeta i el contacte, com sempre, molt o poc. I aquest contacte va anar creixent. I poc ens va importar que la petita dormís plàcidament allà. Es va encendre un foc que ja gairebé ni recordava. Sense cap. Només pell. De les molèsties de la cicatriu ni m’en vaig enrecordar. Va ser bonic, va ser intens, va ser sexe sense condicionants. Va ser orgasme. Va ser natural i fluïd. I va ser una llàgrima caient per la galta en acabar, de felicitat per haver recuperat una part important de la parella que feia mal no trobar per enlloc i que no augurava res de bo. Per primera vegada des de l’11-12-13, vam follar sense que fós un assaig i ho vam gaudir al 100%. Vam ser nosaltres. I vam agrair que la petita encara sigui prou petita com per no saber fingir que dorm.

I ara si puc dir: Hola de nou, m’alegro de tornar-te a trobar.

I crec que també he de reconèixer al meu company que durant tot aquest temps ha sabut no pressionar-me, respectar-me i no comptar els dies ni el temps. Simplement esperar silent donant-me l’espai que he necessitat, sense límits ni condicions. No estic segura de que totes les parelles del món hagin sigut capaços de respectar com ell ho ha fet. L’estimo cada cop més, malgrat tot.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Colors

L’altre dia llegia divertida una conversa a través d’articles entre una persona sense fills, una mare i un pare. Primer, Purificació Mascarell va escriture un article sobre la seva visió de les persones que hem decidit tenir fills. Després, Bárbara Celis li desmontava la teoria des de la seva perspectiva de mare. I finalment Sergio del Molino  ho acabava de rematar donant la seva opinió de pare.

Ara jo, per al.lusió, i sense que ningú m’ho hagi demanat, hi fotré cullerada. Podria dir moltes coses sobre l’article original. Però clar, estaria en avantatja clara ja que com a ex usuària de la vida sense fills tinc una visió basada en la pròpia experiència. I ara com a mare, també. Sóc als dos bàndols. He jugat a les dues lligues. Com en Piqué, que diuen que va passar dels comunistes al partit popular (en minúscules perquè aquests no es mereixen ni les inicials grosses), però en sensata (o no). I clar, no voldria trepitjar a ningú. Perquè la tal Purificació Mascarell en sap força d’escriure. És filòloga i no sé quantes coses més, entre bolquer i bolquer no he tingut temps d’estudiar el seu currículum, que és molt complert, llarg i lloable, com bé explica ella mateixa, de si mateixa. Però de la vida ma/paternal no que no hi entén gaire. Però es permet opinar, com molts (si no la majoria) hem fet abans de portar descendència al món. I com molts (si no la majoria), en aquesta matèria, opinar és igual a cagar (-la).

No em centraré en això però si que voldria fer un incís abans d’entrar en matèria. Voldria, abans de continuar, aclarir-li que en el meu cas si que he pensat sempre (i ho he comentat) que m’agradaria pensar que m’escarrasso per educar la meva filla perquè essent una persona íntegra i valenta, i respectuosa i intel.ligent, canvïi una mica el món i el faci una mica millor. I que vaig preocupar-me molt del part per poder-li oferir des del naixement la millor base per créixer. Em plantejava com evitar que li arribessin joguines sexistes i esteriotipades de tot arreu. Li ofereixo el meu cos per nodrir-la de seguretat, amor i aliment sublim. M’esforço per respectar-la i que, de gran i de petita, sempre sigui el que vulgui ser, i faci el que vulgui fer, lluny d’opinions i judicis. Entre moltes d’altres coses. I potser el meu cap s’ocupa més d’això que no pas de visites al metge, talla, pes, cursos  (?) de lactància, cotxets i biberons. Però potser m’he donat per al.ludida erròniament. Parla, en el seu article de mares joves. I jo ja he arribat als 35. Potser és per això…

Em centraré només en una frase, perquè la Bárbara Celis i en Sergio del Molino li han dit tot el que jo li diria o més, i millor escrit. I també, perquè no tinc ganes de rebatre-li res. Perquè de judicis jo ja en vaig acabar fins al capdemunt. I ara em rellisquen per tot arreu, com si anés recoberta del millor oli d’oliva verge extra. I aquest article passa d’opinió per apropar-se a la sentència o al judici. Em centraré en la frase de l’article:

la gente que tiene hijos (…) se vuelve prosaica y gris.

I aquí és on la caga, la bona dona. Però és normal. Perquè és universitària (molt). Però no és mare. I jo, com que sóc universitària (en actiu) i mare, puc contestar-li amb coneixement de causa. Perquè això no t’ho ensenyen a la universitat.

Diu que m’he tornat gris… I res més allunyat de la realitat!

Quan vaig parir la meva filla em vaig tornar com l’arc de Sant Martí, o com una carta de colors Pantone, d’aquelles que et deixen a la drogueria. Vaig explotar envoltada de rajos de colors. I aquest estat acolorit em va durar diverses setmanes. Durant aquestes setmanes em vaig tornar també vermella de cap a peus, reenamorant-me amb passió del meu marit. Des de llavors, quan miro embadalida la meva filla o, més encara quan ella em fa una abraçada o un petó d’aquells de boca oberta, em torno d’un rosa pàlid d’aquells ben “nyonyos”. Quan he de netejar una caca de les que sobrepassa els límits del bolquer i ella no para quieta, acostumo a posar-hi accidentalment alguna part del meu cos, i llavors em torno de color verd. Un verd més intens quan he d’agafar aire i m’arriba la pudor. Quan juguem plegats tots tres i la sento riure a ple pulmó, amb riellades d’innocent felicitat plenes d’infantesa, em torno de color groc. D’un groc que brilla com el sol. Intens, enlluernador. Quan es posa malaltona i la veig patir, em torno lila, de patiment. Quan l’enyoro durant tantes hores a la feina m’envaeix un fred que em fa enblavir. Quan l’ajudo a adormir-se cada nit, bressolant-la, o abraçant-la em torno d’un color taronja, de l’escalforeta que ens donem. I cada cop que he de treure un pit per ella, em torno blanca com la llet que li regalo amb tot l’amor del meu cor. Quan em miro al mirall i veig les seqüeles de l’embaràs i del part, encara recents, em poso una mica negra i penso que potser no tornaré a tenir mai el tipet d’abans. Però quan torno a mirar la meva filla, em torno de color platejat com l’argent, i em sento tan bonica com aquest metall noble. Bonica per dins, més que abans, més plena d’amor, molt més femenina, més complerta.

I cada color té molts matissos, igual que la meva vida ara, on cada minut és diferent, i on les rutines són absurdes perquè tot canvia o pot canviar i desviar-se del previst. La meva vida no havia estat mai tan acolorida. Que no fàcil. I el que abans m’omplia de color i que pensava que em pesaria haver de deixar de fer, ara no tinc ganes de recuperar-ho, perquè em faltava alguna cosa que no savia. I aquesta mancança tenyia els colors amb un tel prim grisós, que llavors no veia. Em faltava una cosa molt important. Em faltava la meva filla que va fer esclatar tots els judicis que jo, com fa la Purificació Mascarell, feia des del desconeixement i la ignorància del qui opina sense haver viscut. I en aquesta explosió el gris va marxar, perquè va fer que tot allò, i tot el que com ella pensava, deixés d’importar-me el més mínim.

La meva vida ara és ben acolorida , com jo, com la meva filla, fins que es faci gran i vagi agafant el gris que tots, en arribar a l’edat adulta hem agafat. Només espero que no cometi l’error de pensar que la seva vida professional li donarà l’arc de Sant Martí, perquè s’estarà equivocant, i s’estarà perdent l’oportunitat de conèixer el millor color de tots: el color de l’amor d’ella mare, cap a qui ha sortit de les seves entranyes.

Record d’una habitació fosca

Fa tres dies que sento un nus a dins, ganes de plorar, melangia… I primer no sabia perquè però mica en mica m’han anat arribant a la consciència records. I ara se perquè aquest sentiment de tristesa. Ara se perquè les ferides que creia tancades tornen a  sagnar per alguna punta de la cicatriu.

Demà és 21 d’agost. El 21 d’agost del 2014 va ser un dels pitjors dies que recordo en tota la meva vida. Aquell dia morien petits bocins de mi. Aquell dia arribaven al seu punt més àlgid el sentiment de soledat, l’esgotament emocional i la rendició més absoluta. Aquell dia entrava en el pànic més absolut. Aquell dia sentia la por més aterridora de la meva vida. Aquell dia em sentia petita i desvalguda. Aquell dia s’enfonsava el projecte més valuós que mai havia tingut. Aquell dia sentia una angoixa incontrolable. Aquell dia perdien tot el sentit les 41 setmanes anteriors. Aquell dia m’enfonsava de pensar que aquelles 41 setmanes de soledat, tristesa i lluïta no havien servit de res. Aquell dia sentia culpa. Aquell dia sentia buidor. Aquell dia només podia plorar. Aquell dia perdia el control. solo

Aquell dia em van programar la inducció al part, i després només silenci i foscor. 

Aquell dia amb l’anunci de la inducció sentia odi cap a la meva
incapacitat per a portar al món la meva filla. Aquell dia les paraules oxitocina, patiment fetal, episiotomia, forceps, cessària… m’envaien les entranyes i els pensaments. Aquell dia em vaig sentir sense cap autoritat sobre mi. Aquell dia plorava pensant perquè la meva filla no volia estar amb nosaltres i la culpa m’envaïa de pensar que potser era culpa meva per haver omplert aquells mesos de mals sentiments. Aquell dia vaig creure’m que no tenia raó ni dret a voler allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió.

Aquell dia m’equivocava. Però entre el silenci i la foscor no ho veia. I aquell dia vaig deixar que petits bocins de mi morissin per sempre.

Aquell dia una de les persones que havia admirat més tota la vida, en qui més havia confiat abans de l’embaràs, m’escridassava. Aquell dia aquesta persona em va jutjar a crits. Aquell dia aquesta persona m’acusava d’estar fent mal al meu marit i a la meva filla. Aquell dia aquesta persona em culpava. Aquell dia aquesta persona feia que em creiés que jo mateixa era la pitjor persona del món per voler allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió. Aquell dia aquesta persona, a cinc dies de parir, destapava la capsa dels trons i feia que esclatés en forma de diverses crisis d’angoixa. Aquell dia, aquesta persona agreujava tot el meu estat emocional que s’havia anat tornant cada cop més fràgil. Aquell dia aquesta persona m’enfonsava encara més en el silenci i la foscor. Aquell dia aquesta persona  creuava Catalunya de sud a nord no se encara amb quina finalitat, però finalment marxava reafirmant tot el que ja m’havia dit per telèfon. Aquell dia el meu germà gran es convertia en un autèntic desconegut i encara no se perquè ni perquè va reaccionar així a les meves pors i les meves debilitats.

Aquell dia necessitava que algú m’abracés. Aquell dia necessitava que algú m’acompanyés en el meu dolor. Aquell dia necessitava que algú m’acostés una mica de llum. Aquell dia necessitava que algú validés allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió. Aquell dia necessitava que algú em fes veure que no tenia raó d’enfonsar-me i que res havia perdut el sentit. Aquell dia necessitava que algú m’animés a seguir lluïtant. Aquell dia necessitava que algú s’adonésque em sentia indefensa i que necessitava que em cuidessin.

Però no ho va fer ningú. I aquell dia recordo que m’agrafava fort a la panxa rodejant-la amb els dos braços perquè sentia que era l’únic que em quedava. L’únic que tenia sentit.

No se si vaig ser jo qui va allunyar a tothom. O si els importants no van saber com no deixar que m’allunyés jo. O si em van allunyar ells. El cas és que aquell dia vaig sentir que  no se qui o què m’havia robat l’embaràs, el control, l’alegria que fins llavors mai m’havia faltat així… la pau.

Aquell dia la foscor i el silenci va envair tot el meu jo. I va matar petits bocins de mi.

I com l’au fènix que un dia em vaig tatuar, cinc dies més tard, resurgia de les meves cendres i tenia una filla que neixia regalant-me una nova tona de pau. Que em salvava de mi mateixa. Que em tornava l’alegria amb escreix. Que tornava el sentit a tot i em donava la raó. Em va tornar el control i el poder sobre mi mateixa. E tornava a fer forta.

I fins fa tres dies pensava que aquella habitació fosca era tacada i barrada, i que aquelles ferides ja no sagnarien mai més. Però encara puc veure aquella cambra per una esquerda a la paret, i la cicatriu em recorda que un dia va ser una ferida oberta. I quan penso el perquè veig que des d’aquell dia segueixo esperant que algú valid tots aquells desitjos i aquells sentiments. Segueixo esperant que algú em demani perdó per deixar-me sola, per escridassar-me, o per negar-me el dret de desitjar i de sentir. Per negar-me el dret a sentir-me com una nena envaïda pel terror. Per fer-me creure que aquell estat en què em trobava era només culpa meva per no haver controlat els meus sentiments. Que ningú m’havia deixat sola.

I resulta que demà serà 21 d’agost. I ara que ho penso, un any més tard,  veig que jo he fet un esforç grandíssim per ser proactiva, responsabilitzar-me només a mi de que tot allò no es torni a repetir i somio en que si un  dia torno a quedar-me embarassada, sabré acceptar el procés com a meu i només meu, i no esperaré res de ningú que no vingui a compartir-ho pel propi peu. I buscaré suport en una doula (ho tinc clar). Però tot i que se que ho aconseguiré i que no necessitaré a ningú i que ara més que mai sé que tenia raó, també entenc que allò no va ser només responsabilitat meva, i que no era tan difícil no jutjar i acompanyar, o simplement contenir. I no ho van fer. Ningú. I demà serà 21 d’agost i aquella persona que fa un any creuava Catalunya per jutjar-me i culpar-me i escridassar-me, demà ho farà per venir a celebrar a deshora l’aniversari de la meva petita salvadora. I dubto que ni tan sols pensi en aquell 21 d’agost del 2014. I fins i tot, marxarà i comentarà amb la seva dona amb to de sorna que quan la petita tingui novio jo encara li donaré el pit. O qualsevol altra animalada. Però sabeu què? que aquell 21 d’agost encara em cou. Molt. Però em va fer forta i em va fer més autosuficient. I em va fer una mare segura  i sense por d’encertar i equivocar. I que no necessito l’aprovació de ningú. I em va fer veure que no necessito a ningú que no hi sigui i que en canvi puc valorar moltíssim més del que ho feia a qui hi és sense tenir perquè ser-hi. I puc donar molt més perquè filtro més que abans.

I demà serà 21 d’agost i el meu company segurament seguirà sense demanar-me perdó per deixar-me tants mesos sola en una habitació fosca sense intentar entrar-hi de cap altra manera que la que ell creia correcta. I segurament seguirà vivint en la mentida de que tot allò queda oblidat. I evidentment que ha perdut i perdrà pes. Però encara cou. I dubto que mai pugui oblidar-me de tots els petits bocins de mi que aquell dia, aquell embaràs, van morir.

Per sort, cinc dies després, vaig tornar a ser un fènix ple d’oxitocina i d’amor pur i brutal.