Avaluacions de final de curs.

Arriben les vacances, i amb elles, les avaluacions. Sabrem si hem de fer deures o no durant l’estiu.

D’aquí a un més i sis dies la petita farà un any, i estic segura que llavors només em sortiran paraules nyonyes i llacrimògenes. Així que crec que ha arribat l’hora de l’autocrítica constructiva i les felicitacions. De pensar què he de mantenir i què he de millorar. I a aquestes alçades, no crec que canvïi massa el que pensi ara, o d’aquí a un més.

Tirem enrera… a l’embaràs. Crec que vaig esperar massa i això em (ens) va fer molt de mal. Esperava comprensió i no empatia, i no vaig saber demanar ni una ni l’altra. Vaig parar poc, i necessitava fer-ho per entendre què m’estava passant , per escoltar-me i posar paraules al que sentia, per asserenar-me i per ajudar al meu entorn immediat a acompanyar-me, en comtes de transmetre el meu embolic, i esperar que el meu marit actués com jo necessitava. Si mai tinc un altre fill llegiré això i abans d’obrir la boca em prendré 24 hores de recés, com a mínim. Crec que em va faltar introspecció, i em va sobrar necessitat de compartir amb massa gent els meus anhels i desitjos. Em va sobrar esperar dels altres i em va faltar expressió serena i assertiva. I no és la primera vegada que em passa, i amb 35 anyets acabats de fer, ja em toca anar-ne aprenent. Així que no em fustigaré però intento aplicar-ho a tots els àmbits de la meva vida. Com diuen al sud: ya no tengo el chichi pa farolillos, i no tinc ganes ni temps per tenir disgustos que puc evitar amb una mica de feina introspectiva. Si més no, prefereixo treballar-m’ho per millorar.

Pel que fa al part, una mica el mateix. No necessitava l’aprovació de ningú per saber què volia i com ho volia, però a l’hora la buscava. I al final, cercant l’aprovació i l’acompanyament, em vaig sentir més sola que mai. Vaig entendre tard que aquell procés era meu. I si; em va faltar, no se si mentir, però si aprendre a callar. Si tornés a quedar-me embarassada faria el procés voluntàriament sola, i no cercaria l’acompanyament, però si que l’acceptaria de les persones que s’apropessin, sabent ara com saben la majoria de gent que m’envolta, quins serien els meus desitjos. Qui no s’apropés de manera pura, amb amor i recolzament, senzillament seria despatxada amb molta educació. Sense súpliques de comprensió, sense recerca d’aprovació, sense rencor ni frustració. Simplement un “d’acord, consideraré la teva opinó, gràcies”, és a dir: un “si, si , carinyo”. I al meu company, el deixaria ser company, i li expressaria de manera concreta els meus pensaments i necessitats. Intentaria explicar-li bé què espero d’ell. Va ser un company de part genial, però igual que jo faria coses diferents, també li demanaria a ell que pulís certes coses, però sense responsabilitzar-lo dels meus estats, que per això són meus.

De l’alletament també en trec conclusions. Si ara tingués un altre nadó, cercaria la intimitat així que la necessités, sense formalismes. Qui m’estimi ho entendrà i ho podrà respectar. El primer que faria seria mirar-li la llengua, i no fiar-me de cap professional, que ja m’han demostrat que de frenets no hi entenen un borrall. I els que si que en saben, no m’els vaig creuar, així que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. I a la primer dolor, trucadeta a l’assessora de lactància, que per això s’ha format  i sort d’ella en vaig tenir. No tornaria a deixar passar el temps esperant que se solucionés sol. Els frenets no se solucionen sols. Cal actuar, i he après a que no cal patir si hi ha solucions a l’abast. No tornaré a plorar mai per l’alletament de cap fill meu. Tampoc tornaré a comprar ni utilitzar la pomada del dimoni per a clivelles. A part de no servir per a res, fa un merder important. Llet i un cop més, intimitat per passejar-te amb els pits a l’aire per casa. A més, se m’han despertat les ganes de formar-me com a assessora de lactància. És un tema que m’ha encantat, m’ha atrapat, i sé com es pot arribar a patir i a gaudir. I vull ajudar a superar el patiment i compartir la joia d’haver-ho fet. No se si m’hi vull dedicar professionalment, o si podré. Però m’agradaria com a mínim fer voluntariat, i m’encantaria crear un grup de suport a l’alletament, amb el temps. Però ja veurem si algun cop m’hi poso. Espero que no se m’oblidi aquest propòsit.

De la criança. No se si ho faig bé o no, però crec que estic fent fantàsticament bé una cosa: escoltar la meva petita, i escoltar-me a mi i al meu company. Però sobretot, escoltar les necessitats de la meva filla, que no ha triat venir al món, sinó que jo la hi vaig obligar, i per tant és la meva responsabilitat que s’hi trobi bé. Potser cometo molts errors, però vull esforçar-me a trobar-los i rectificar-los, com ara estic fent, des de que va néixer, i crec que no m’en surto pas malament. Crec que progresso adequadament. Si tingués un altre fill, intentaria viure-ho com ara, com una aventura i un joc constant. Un joc important, i divertit. Gaudir-ho al màxim.

I pel que fa a la parella, intentaria cuidar-lo una miqueta més, tot i que les hormones de la maternitat t’ho posen difícil. Intentaria no oblidar-me cap dia de l’abraçada diària. I se que alguns dies l’he descuidat. I no m’agrada. També intentaria discutir menys i més suau. N’estem aprenent. Però si ara tingués un altre fill crec que ho faríem millor els dos. Ho hauríem de fer millor, si més no. Però el que no podria fer, és estimar-lo més… crec que és impossible. Ara tinc dos grans amors, un de ganapia, i l’altre petita i adorable.

Si tingués un altre fill, seria el doble de mare. És a dir el doble de petonera, el doble de cantaire, el doble de pesada i el doble d’implicada. No sé si és bo o dolent, però en tot cas ara no és el moment d’avaluar-ho.

Anuncis

El quart tatuatge

Sabeu de sobres el que defenso l’apropiament lícit dels parts. Millor dit dels naixements dels nostres fills. Perquè hi hagi o no complicacions SEMPRE són nostres. No som criatures tutoritzades per un adult que ha de decidir per nosaltres. Som adultes, que podem i hem de triar. I que en cas de no poder, hauríem de delegar aquesta facultat a algú de confiança: parella, mare, amic… Perquè és molt trist que el que hauria de ser el millor dia de la nostra vida, passi a ser només un dia feliç, o fins i tot un dia traumàtic, o per oblidar.

I demano perdó sincerament si mai ha semblat que menyspreo o menystinc tots els tipus de part medicalitzats. Perquè de veritat que no és així. Si sóc honesta, reconec que a totes les dones que aprecio els desitjo que desitgin un part no intervingut. Perquè sé que el que se sent només és així d’intens si et tornes animal i et lliures al procés únicament fisiològic. I això és meravellós. Però hi ha molts motius que et poden portar a prendre la decisió de delegar part del teu procés a la medicina.I aquests naixements/parts són igual de valuosos. I a vegades et creues amb dones admirables que t’expliquen la seva experiència i et capgiren els esquemes. I et fan créixer amb la seva experiència.

Avui he demanat col.laboració a una persona que va apropiar-se del seu procés, que el va canviar degut a una potencial complicació. I va ser prou valenta com per canviar el seu plantejament i fer-lo feliç malgrat el que imagino que va sentir. Jo no puc parlar del tema simplement perquè no ho he passat ni viscut en primera persona. Però si algun dia he d’afrontar-ho, pensaré en ella i la imitaré. I juro que també hi seré feliç.

La seva filla té uns dies menys que la meva petita. És bonica, riallera i tan grassoneta que la pessigaries amorosament per tot arreu! I la seva mare, a qui conec menys que a la filla, em sembla des del dia que me la vaig trobar al tren, molt valenta i forta. Admirable. Parlant de les nostres experiències, em va explicar el seu part. Si. El seu PART. SEU, i només SEU. Respectat, sa , plàcid i feliç. Com va ser-ho el meu: respectat, sa, plàcid i feliç. Una cesària meravellosa, com no n’havia sentit cap. En el fons no van ser tant diferents, les nostres vivències: vam haver de lluïtar per a trobar-nos còmodes en la nostra elecció i ho vam aconseguir, malgrat judicis i segurament també ella, moments de soledat.

No en puc parlar jo. Per això li vaig demanar, malgrat no sabia ni el seu nom (ara ja si!), si la volia i podia relatar ella. I li vaig demanar si em donava permís per a comentar-la, no només per a transcriure-la literalment. Perquè jo ja sabia que no em podria contenir, perquè sóc així de bocamolla. I em va sorprendre l’entusiasme i la rapidesa amb la que m’ha contestat. I aquí la teniu, amb els meus comentaris inclosos, que són el menys interessant i rellevant, però que si no els faig rebento.

I abans de mostrar-vos el seu relat, moltes gràcies, Marta, per obrir-me una mica més la mirada.

Sempre havia tingut molt clar com volia que fós el meu part. Volia parir a l’hospital, ser-hi amb temps de sobres, volia que fós vaginalment, i decidiria en aquell moment si volia epidural o no, però tenia bastant clar que si. 

M’havia preparat molt mentalment per al moment, no havia tingut mai cap tipus de por, tenia (i tinc) confiança cega en el meu ginecòleg, i estava més que preparada pel gran moment. 

A finals d’agost, a una de les darreres visites, el meu gine em va detectar pelvis estreta. Per un moment vaig entrar en pànic, i és que tres mesos abans, una amiga va trencar aigües a casa, va anar corrents a l’hospital (de Barcelona a Barcelona), i quan va ingressar el nen ja estava massa en camí per fer-li una cessària, quan li van detectar pelvis estreta, i mai prèviament l’hi havien detectat. Aquesta amiga es va desgarrar interna i externament, més de 50 punts de sutura, van haver de treure el nen amb fòrceps, i un cop el nen ja estava fora li van haver de fer una transfussió de sang de tanta que n’havia perdut. Actualment encara té pèrdues per davant i per darrere, i ja fa més d’un any. Jo em vaig quedar en estat de shock i vaig explicar-li totes les meves pors al meu metge. I en cap cas volia passar per una situació tan traumàtica com aquella noia, i a més jo havia d’anar de Sant Pol a Barcelona. Més trajecte encara perquè la nena sortís massa. 

Aquella notícia va trencar tots els meus esquemes i el que havia planejat els gairebé nou mesos d’embaràs. El primer que vaig dir va ser: VULL UNA CESSÀRIA. M’aterrava el fet d’estar mig morta els primers dies de vida de la meva filla, que anés malament i no poder-la agafar, no poder estar amb ella, no poder transmetre una seguretat tan necessària a la vida de la meva filla. El meu ginecòleg de seguida em va dir: Ep! Calma i serenitat. La primera opció no serà la cessària, perquè tot i tenir la pelvis estreta no vol dir que el teu part hagi de ser desastrós com el que m’has explicat. Aquell cas era, segons ell em va dir, una suma d’infortunis. Allò a mi no em passaria, i si arribava el moment en el que hi hagués una possibilitat de risc per a mi o per a la meva filla, farien una cessària sense pensar-s’ho, però no havia de ser la primera opció. La primera opció sempre seria el part vaginal.

Jo i el meu home sempre hem tingut clar que volíem tenir quatre fills, com les quatre barres de la senyera. Forofades a part, en el cas que fós cessària ja no podríem tenir-ne quatre. Havia sentit a parlar tan malament de les cessàries que ara si, començava a tenir por del gran moment, perquè la cessària ara era una opció molt real… I la cessària era el dimoni! O així m’ho havien dit amistats, a les classes pre part, havia llegit a tot arreu…

La meva princesa no volia sortir, i vaig sortir de comptes cinc dies abans d’ingressar de manera programada un tres de setembre a la Clínica del Remei. Allà m’esperava el meu estimat ginecòleg i la seva encantadora llevadora. Em van mirar de dalt a baix i em van dir que estava tan verda com als set mesos. Que em podia posar el gota a gota, començarien les contraccions i podia passar-me 12 hores amb dolors, però que la seva experiència deia que m’hauria d’acabar fent la cessària. Ell estaria allà tot el dia i no tenia cap prioritat per una opció ni per l’altra. La decisió era meva. Els seus més de 40 anys d’experiència i incomptables parts van ser suficients per prendre LA MEVA decisió. 

Vaig decidir optar per la cessària per diverses raons:

– Sabia que hi havia un impedimento físic (pelvis estreta) i un alt percentatge de complicacions al part vaginal. 

– Volia que aquell tres de setembre, el dia més especial de tota la meva vida, fós aquell dia que sempre que el recordés com el millor. Com alegria, amor, felicitat i joia. No com dolor, patiment i histèria. Volia plorar de felicitat i no de dolor. 

– Les persones que pitjor m’havien parlat de la cessària, són persones que no n’havien tingut, de vegades ni tan sols havien tingut un part. L’arrogància impertinent dels consells de qui no té ni p*** ideai parla des del desconeixement. 

I vaig ingressar a quiròfan. El meu gine va deixar entrar al meu home al part, perquè un part per cessària també és un part,  i va estar al meu costat absolutament en tot moment. La meva nena va sortir a llum i de seguida va arrencar a plorar. Jo i el meu home ploràvem desconsolats de felicitat. La van netejar una mica i la van posar als braços del meu home. Em van estar cosint i curant durant gairebé una hora, l’hora més curta de la meva vida, ja que jo estava perfectament bé. Estava a un quiròfan però estava amb la meva família i em podria haver passat allà tot el dia, mirant-los, completament conscient i feliç. Més feliç que mai. 

Mites falsos de les cessàries:

– La llet no puja tan ràpid com als parts vaginals. MENTIDA. Jo només arribar a l’habitació ja gotejava calostre. 

– Aixecar-se fa un mal insuportable. MENTIDA. Jo m’hagúes aixecat molt abans, però no em deixaven. A l’endemà em vaig aixecar tan tranquil.la, amb moltíssimes ganes de caminar i de moure’m amb fortalesa i seguretat per poder portar la nena amb mi a tot arreu. 

– La cicatriu és un drama. MENTIDA. Tenint en compte que a mi em seria exactament igual que la cicatriu dels meus fills fós enorme, en mig de la cara i prominent… És petita, no molesta i amb qualsevol tipus de calceta queda tapada. Tinc tres tatuatges, i per mi, la cicatriu n’és el meu quart, i el més especial. 

– La recuperació és molt lenta. MENTIDA. Jo no vaig estar ni tres dies a l’hospital. El dia 6 a primera hora del matí ja sortíem cap a Sant Pol. I no em vaig prendre ni un dels analgèsics que em van dir que havia de prendre a casa. No em calien. 

– No és el mateix que parir. MENTIDA.  Jo no m’he quedat amb ganes de res més que repetir aquesta experiència magnífica. I, com em va dir la Mare Massoca, això és perquè jo vaig poder decidir. 

Ara ve quan el maten. Ara ve el moment que esguerro el clímax emotiu del relat, i hi foto cullerada amb els meus comentaris. Així que si no els voleu llegir aquest és el moment de desviar la vista cap a una altra banda.

D’aquest relat en trec un munt de reflexions. Primer que té molt de mèrit tot el procés. Entenc que no havia de ser fàcil renunciar a l’opció del part vaginal i passar a DESITJAR i a convertir en FELIÇ la cessària. Jo no sé si n’hagués estat capaç. Ara, que ja vaig passar per un naixement, de cara a un segon, i amb les reflexions que estic fent, suposo que si, però en el meu primer part… uff… Ja ho dic jo… valenta!

Per altra banda, crec que va haver-hi un factor sort, de caure en mans d’un equip capacitat per empatitzar i respectar el moment i els desitjos. Per entendre la cessària no com un procés quirúrgic sinó com a el moment emocional que és el naixement d’un fill. Acompanyar la mare i la seva parella en aquest procés.  Així que gràcies a aquest equip per humanitzar les cessàries. Tan de bo sempre fós així. I sabem que no ho és en la majoria dels casos, i per això la cessària és el dimoni. No per la cessària, sinó per qui les fa. Un cop més la violència obstètrica mata instints, felicitat i humanitat.

El tema de la pujada de la llet és cert: no depèn de per on surt el nadó sinó del desprendiment de la placenta, així que tururú a qui condemna l’alletament de qui ha viscut un part per cessària.

Definitivament, aquesta vivència demostra que qualsevol dona pot apropiar-se i sentir-se poderosa amb el seu part, sigui com sigui! I tan de bo, totes les dones que tenen els seus fills les visquessin així. Un cop més podríem parlar de més naixements sans, plàcids i feliços.

D’aquest relat i de la decisió que va prendre en trec una gran lliçó d’amor incondicional. Qualsevol dona crec que desitja un part vaginal. Renunciar-hi d’aquesta manera tan serena, i fer-ho bonic només pot respondre a l’amor més pur: el d’una mare al seu fill. I és preciós. Si… amb la maternitat m’estic tornant tan nyonya…

Finalment, ja us vaig explicar com veig d’important la creació d’un pla de part . I us vaig explicar també les modificacions que hi faria. Doncs bé… si hagués de tornar-ne a fer un, n’hi faria un altre, d’afegit. Prepararia els meus desitjos també en cas d’haver-hi complicacions urgents que obliguessin a fer una cessària. Perquè voldria que fos plàcida, sana i feliç. Perquè voldria que fós plena d’amor. Com aquesta. Hi posaria que vull ser acompanyada pel meu company. Que mentres em cusen vull contacte amb la meva filla, encara que fós agafar-li la maneta mentre fa pell amb pell amb el meu marit. Que no vull separació. I abans de parir, si decidís fer-ho en un hospital (que ho dubto, en cas d’embaràs de baix risc com el primer), m’asseguraria de fer-ho en un on es permetin totes aquestes condicions. A mi no em feien por les complicacions, ni les cessàries (bé, una mica si), sinó la deshumanització del moment, el sentir-me petita, em feia por la por i la soledat. I també en les cessàries es pot evitar. M’asseguraria de que, en cas de ser necessària, jo també hi plorés de felicitat i no de dolor ni de por. Jo també voldria transformar la cicatriu en el meu sisè tatuatge!

I ara què mengem??

Quin guirigall això d’alimentar un nadó… Sembla fàcil, oi? si, si…

Primer l’alletament, que en les seves etapes inicials de fàcil no en té res. Ja us ho vaig explicar en un post sobre la lactància. Després, treient algun momentet d’inseguretat amb les crisis de creixement i amb el retorn a la feina, es torna més o menys fàcil. Però arribes als sis mesos… I t’agafa una mala llet que ni te l’explico… Però en surts airosa i te n’adones que te la podries haver estalviat, sobretot quan la nena fa deu mesos i els pots de llet de fórmula continuen sense ser oberts. Però també cap als sis mesos (nosaltres un pèl abans per logística) arriba el moment d’introduir l’alimentació complementària. A partir d’ara AC, que això de les inicials fa expert.

És aquí quan comença el guirigall. Abans una mica també, però amb informació i recolzament, t’en pots sortir força airosament. Hi ha una divergència d’opinions en el tema que no te l’acabes. Hi ha la veïna que et diu que els seus fills amb sis mesos ja menjaven el mateix que ella, amb sal inclosa (pot estar agraïda que els seus fills conservin els dos ronyons). Després hi ha els pediatres que et diuen cadascú la seva. A part de dir-te què pot menjar i què no pot menjar el teu bebé (moltes vegades quan tú ja l’hi has introduït als sis, el que suposadament poden a partir dels 10), n’hi ha que et diuen bestieses com que si no li dones llet de continuació tindrà dèficit de ferro. També n’hi ha que et donen quatre fruïtes i cinc verdures i l’hi has de donar totes juntes, i pesades amb balança. A més, és obligatori donar-li triturat, si o si. A vegades en trobes algun de més obert que troba bé que li donguis fruïta per llepar, o que en comptes de quatre fruïtes t’en deixa donar-li sis. Després hi ha els defensors del Baby Led Weaning, a partir d’ara BLW, que això de les inicials fa expert. Normalment són defensores. Et miren amb ulls de suspens i fan silenci quan els expliques que la majoria d’aliments els tritures. En realitat el silenci i la mirada volen dir: no t’ho vull dir perquè sóc super respectuosa amb totes les opcions però et diria que ho estàs fent molt malament. I paral.lelament a tot aquest guirigall, tu continues fent amb l’alletament. Per a alguns ara ja és innecessari i ja hauries d’anar-ho deixant (alguns d’aquest grup són pediatres i metges de família, encara que no tots), per a altres, és el millor que li pots donar, per a altres (la sogra, per exemple) si la petita es “salta un àpat” no ha menjat encara que t’hagi deixat seca de tant succionar (aquests últims, els de la sogra, fan molta ràbia). I, a més, per a tu, l’alletament ha arribat al punt on és fàcil, relaxat, pràctic i nodridor a tots nivells tant pel nadó com per la mare, i on més clar tens que si has pogut arribar fins a aquest oasi, ara si que  no tens cap motiu per a deixar-ho.

Als pediatres que no s’actualitzen i que deixen que les mares en sapiguem més que ells sobre alimentació complementària dels bebés de 0 a 2 anys, els diria que pel bé de les mares i pares deixin d’incordiar, que creen fins i tot conflictes familiars i/o de parella (no és el meu, però en conec casos). Que fins que no s’actualitzin, assumeixin que no en saben i derivin les famílies als entesos corresponents. Dic pel bé de les mares i pares, perquè pel bé dels nadons molts cops ens n’encarreguem les mares i els pares, informant-nos degudament.

A les veïnes, les sogres i altres “entesos” en la matèria els diria que ja que no tenen l’obligació d’informar-se, pensin si algú els ha demanat l’opinió i s’ho pensin dues vegades abans d’arriscar-se a emportar-se una bufada. I que si no poden reprimir les ganes de donar la llibertat a la seva llengua, que escriguin en un blog, com jo, que no se li és bo o no, però desfoga que dóna gust.

I a les mares (no he trobat pares en aquest grup) que fan BLW extrem els diria que ho sento, que sóc mediocre, ja ho sé, però que a mi el SMCP em funciona a la perfecció. I que m’agrada ser mediocre perquè la imperfecció em fa tenir ganes de millorar, a banda de que amb les galetes de plàtan es fot unes ennuegades que ella no es posa blava de miracle però jo em poso verda i de tots colors. A part, també els diria, que si: que comparteixo que el sucre refinat és parent del diable, però que un pà de pessic és dolç aquí i al japó, i que l’hi busco un equivalent sa (panela, melassa d’arròs…) perquè a qui em faci pel meu aniversari un pastís de dàtils li fotré per allà on no sona.

Lligant amb el tema de les textures hi ha tota l’aventura dels triturats i sencers. El triturat no fa por, i això per a nosaltres ha estat un gran recurs, tenint en compte que encara no té dents i que alguna cosa havia de menjar a la llar, ara que no vol ni sentir a parlar dels biberons, hi hagi aigua, llet materna (a partir d’ara LLM, que això de les inicials fa expert) o vodka amb taronja. Però no t’hi pots quedar anclat, ja que la criatura, molt a pesar teu, demana créixer i vol robar-te el pernil pota negra que tens al plat. I els sencers, sobretot sense dents, és tot un aprenentatge…. Per a mi està essent molt divertit, però el meu marit s’està plantejant arrencar-li les dents  així que li vagin sortint per mantenir els triturats fins que en faci 18, de la por que li fa, tot i que també ho va superant. I no us explicaré detalls perquè seria molt llarg, ja que estem sent molt flexibles i canviants, que és el que té aplicar el SMCP. I igual que a mi m’està agradant trobar el nostre camí junts, no vull embolicar a ningú amb les pedres i dreceres que ens hi trobem.

Conclusió: I ara què mengem? Menja el que vulguis però no ens mengis l’olla! (a partir d’ara, NEMO, que això de les inicials fa expert).

I afegeixo un: Gràcies!

El massollit i d’altres trampes mortals

Darrerament a casa estem patint un altre brot de massoquisme greu. Fa un mes (des de que va començar l’aventura de la llar d’infants) que la ballem amb els virus. Ara concretament tenim un okupa a casa anomenat adenovirus. La maternitat, per altra banda, constantment et para trampes, et fa fer coses que havies jurat que mai faries i que de cop et semblen meravelloses. Et menja el cap. Et manipula. És com una secta que t’atrapa i ja no en pots sortir.

La petita sempre ha dormit bé al seu llitet, ben a prop del nostre, però al seu llitet. Tot i que mai hem tingut problemes en posar-la al nostre si ha estat inquieta, o si simplement ens ha vingut de gust. Però sempre havíem tingut molt clar els dos que la nostra opció no és el collit. De fet jo, personalment sempre havia descansat pitjor amb la petita entre nosaltres. Però alguna cosa ha canviat.

Amb el desenvolupament normal de la petita va tenir una època en que dormia pitjor. Tenia un son més inquiet, amb més desvetllaments durant la nit… i la solució va començar a ser acollir-la al nostre llit, i santespasqües. I just després va arribar el primer virus: l’amigdalitis vírica. I cagada pastoret. No ens ho vam plantejar. Directament a dormir amb nosaltres. És que ni s’ens va passar pel cap que no havíem de fer-ho. Ens va semblar obvi. I clar, després del primer virus, que va durar uns dies, va venir el segon, i el tercer , i ara l’adenovirus pebroter. En fi… portem un més fent collit. Ja està. He caigut a la trampa. I dic HE caigut , i no HEM, perquè hi he caigut jo soleta. Per a mi el collit, ja és massollit. Pel meu company el collit és collit.

Us ho explico. Pel meu company el collit segueix essent la mesura extraordinària i necessària per afrontar certes situacions d’emergència. Encara que el cap de setmana al matí l’hi trobi el gustet de posar-se-la al llit amb ell quan jo ja m’he llevat. Però no ha canviat la seva postura d’intentar que el normal per a tots sigui que la petita dormi al seu llitet.

Però per a mi el collit ja és inevitablement un acte massoquista. Jo ja l’hi he trobat el gust als cops de peu a les costelles, a que em vagi arreconant fins a caure del llit, a embrutar els llençols cada nit amb el reflexe d’ejecció, etc. Per a mi ja no la treuria del nostre llit. Però clar… no és decisió només meva.

Però sóc astuta… no trec el tema i guanyo temps i nits de massollit . El problema és que el meu company també ho és, d’astut. I em veu a venir d’una hora lluny. I encara que jo calli, ell de tant en quant em treu el tema: “intentem que quan estigui bé torni a dormir al seu llitet, eh?”. I jo tinc diverses opcions:

a) Ser sincera i admetre públicament que ara ja és vici.

b) Intentar argumentar des de la pedagogia i l’estudi del desenvolupament infantil que és bo massollitar

c) Discutir i intentar imposar la meva opció amb arguments absoluts com ara: no em penso aixecar cada nit com fins ara cada cop que vulgui menjar.

d) Donar-li la raó i fer el que em rota.

D’aquestes opcions, depenent del dia, del propi humor, i de com et planteja el tema l’altre, n’agafaries una o una altra.

Crec que la opció a) és un greu error. Et desbanca d’arguments creïbles. A partir de que ho admetis, cap altre argument servirà, en front al seu que és: “quan sigui el moment ens costarà més que vagi a dormir a la seva habitació” (això ja vam acordar que no seria mínim fins que dormís habitualment tota la nit seguida). Per tant la primera opció queda totalment descartada. Però us confesso aquí, en secret, que és la més encertada en el meu cas. Pur massoquisme.

La segona opció sonaria artificial. Perquè tot i que si que en podria agafar algun argument creient-me’l, reconec que no seria el meu estil. No se… no he sentit mai que fós l’única opció correcta. Jo ja estic satisfeta amb com estàvem fent les coses fins ara, a nivell de criança. No trobo malament el collit, ni de bon tros. És més, encara que fins ara no ho hem fet de manera habitual, l’he defensat en moltes converses. Però mai com si fós la única opció vàlida o respectuosa amb l’infant. Crec que cadascú ha de trobar la seva opció també en això, que més s’avingui a les necessitats de l’infant i dels pares, inclús dels germanets, si en té.

La tercera opció amb el meu company no funciona ni és justa, perquè al llit també hi és ell, i no m’agradaria que marxés a l’habitació del costat. I a part, quan discutim el seu cervell deixa d’escoltar. No funcionaria. Possiblement seguiríem fent collit, però de mala llufa. Descartat.

Per tant, l’opció d) em sembla la més viable. Dir que si , que en realitat, fredament és el que penso, i deixar que els esdeveniments es vagin donant de manera natural, sense intentar matissar coses que estic segura que al final cauran pel seu propi pes. En tots aquests mesos he après, que estant els dos igual d’implicats i interessats, els cervells del pare  i la mare funcionen diferent en això de tenir criatures. I que molts cops els debats entre nosaltres esdevenen discussions, i al final a qui hem d’escoltar és a ella. No trio l’opció d) per donar-li la raó com als babaus, sinó perquè escolto la seva opinió, em reservo gran part de la meva, i al final farem cas a la petita, que és qui té raó sempre, perquè és la única que sap al 100% què necessita realment. Aquestes coses no les hem de decidir només nosaltres, i cada cop n’estic més convençuda. I que quedi entre nosaltres, però estic gairebé segura de que la meva petita i el temps em donaran la raó a mi… però que sigui un secret… shhhhhhh.

Els virus pebroters

Hi ha un món paral.lel que no coneixem fins que els nostres petits no comencen a la llar d’infants. El món dels virus dels pebrots. Dels pebrots no perquè afectin a les pebroteres, sinó perquè els toquen, i molt!

Hi ha un abans i un després dels primers virus. L’abans és agradable, tranquil, de coneixença amb el teu nadó, vas fent, el nadó es va desenvolupant, vas al pediatra a medir, pesar i vacunar i a no fotre-li ni cas a les seves pautes alimentàries. Però arriba un dia en que el teu nadó comença a la llar d’infants. I et penses que els problemes més greus que tindràs són la seva adaptació i el teu sentiment de culpa. Però no… Hi ha una cosa pitjor… els virus pebroters.

Està clar, que hi ha poques coses pitjors que veure el teu fill malalt. Amb cara de patiment, ullets petits, demanant braços i pit constantment, calent com una estufa de butà… Però una d’aquestes coses pitjors és deixar-lo amb algú per anar a treballar, encara que sigui de la més absoluta confiança. Les primeres vegades (i no sé si s’acabarà mai aquesta sensació) sents que li estàs fallant, perquè l’únic que demana ets tu. I tu marxes. Però després de la primera vegada , sempre hi ha una segona. I de la mateixa manera que t’adaptes a haver d’anar a treballar, t’adaptes a haver de deixar el teu menut amb els avis, o la cangur… I de fet, crec que la missió dels virus pebroters és aquesta, ajudar a la mare a disminuir el sentiment de culpa i la pena cada cop que et separes del nadó. I ho fan molt bé, perquè aproximadament setmana si, setmana no, fan acte de presència, els molt mal parits!

Per altra banda, estic cada cop més convençuda de que tenen una altra missió… Millorar l’aferrament entre mare i nadó. Dic entre mare i nadó, perquè el pare, que és menys massoca que la mare, en general acostuma a delegar de bon grat una gran part de les cures intensives que necessita aquell petit tros de carn en què s’ha convertit el nadó. Llavors, la mare, que està en el fons encantada de que el massopare no interfereixi entre l’enganxamenta que hi ha entre mare i fill/a, té en braços constantment la criatura, li fa petons, li fa carícies constantment, li pren la temperatura el més suaument possible, es desperta constantment a la nit quan el nadó es queixa, i un cop més, la funció sanadora de la lactància materna fa acte de presència. Ofereix l’únic aliment que tol.leren, consol i contacte físic. I un cop més es confirma que no vull deixar l’alletament fins que deixi de fer-nos tan de bé a les dues. I de rebot al massopare, que ja l’hi està bé que siguem nosaltres qui ens n’ocupem intensivament aquests dies. A més, també augmenta l’aferrament ja que , les famílies que fins que els virus pebroters fan presència no havíem collitat, ara ho fem. I resulta que li agafem el gustet. Però té conseqüències, i es mereixen un post a part, així que ja en parlarem.

La gamma de virus pebroters és amplíssima! en tres setmanes hem passat unes angines víriques, una otitis, tos i mocs. I de tot n’hem après: la millor hora per anar a urgències és a la matinada. L’apiretal és miraculós. La millor manera d’administrar-lo és el contagotes. L’alletament fa patir menys a les mares, perquè saps que no està sense menjar. Els banys d’aigua tèbia ajuden molt a baixar la temperatura, i com més estona duren, millor. Et fas més fort i te n’adones de que tanta tranquil.litat no és eterna, i augmenta el teu nivell d’alerta. Has de fer cas a la pròpia intuïció (un cop més): si la notes calenta, segurament tindrà febre; posa-li el termòmetre. Etc.

Ara ja estem esperant el virus de la panxa, que encara no ha fet acte de presència, però segur que és el proper. Just abans de les varicel.les i d’altres tragèdies pebroteres.

Que la fuerza nos acompañe!

Una normalitat molt anormal…

Fa dies que crec que estic canviant d’etapa, com a mare, com a dona i com a persona. Ja ha passat aquella efervescència d’emocions, de canvis, d’alts i baixos… El puzzle de la meva nova vida ja comença a tenir més peces encaixades, i les que encara no ho estan sembla que ja no fan tant mal. Em sento més serena, més capaç de pensar en altres coses, encara que sempre tingui una part dels meu pensaments posants en ella, i a més sóc capaç de mantenir-los en la més profunda intimitat. Ja no necessito pensar i parlar constantment del part, de la lactància, de la nena, dels problemes i emocions i sensacions… Sento com si ja ho tingués gairebé processat i endreçat. Hi és, però és meu i ho domino perquè ho he controlat. Sento emocions, sento els records, sento penes i alegries… però amb més serenor. Ho entenc i per tant ho controlo. Fins no fa gaire no era així, i per això mateix vaig sentir la necessitat d’escriure. Ara, en canvi, continuo el blog perquè m’agrada, perquè em va bé i perquè sempre he disfrutat d’escriure i llegir. Però ja no és una gran necessitat. I suposo que això és bo.

I de tot això en trec la sensació de que he entrat en una fase de normalitat, que a aquestes alçades ja necessitava. Tanta intensitat és esgotadora, la veritat. Però quan ho penso fredament, només és una sensació, no una realitat. Perquè si s’analitza, es veu clarament que es tracta d’una normalitat ben anormal.

Per exemple, s’ha convertit en normal posar tan sovint el dit dins una caca (per accident) i que no et vinguin ganes de vomitar. El normal per a mi és despertar-me a la nit perquè la petita mengi i que no em posi a plorar quan penso que porto gairebé vuit mesos sense dormir una nit seguida, i que no m’importi. És normal que continüi sent un ficus. També és normal que tasti constantment menjars triturats o semitriturats i que els trobi bons. He convertit en normal crear cançons sobre tot: “Anem a fer xip-xap” és un hit a casa, és un hip-hop. És normal que a casa cada cop que sona “Fly Rasta” de Ziggy Marley ens posem a botar i ballar com bojos tots tres. És normal que la vida social activa s’hagi esfumat durant tants mesos i ja no faci mal. És normal que m’enganxi el dit amb la porta de la furgoneta i per no espantar a la meva petita m’aguanti el dolor salvatge i segueixi saludant-la i petonejant-la com si res i pugui reprimir les ganes d’udolar (això és real i m’ha passat aquesta tarda, tinc el dit inflat com una botifarra de perol i ben lilós).S’ha tornat normal que la meva hora de retirada dels llocs sigui entre les 19 i les 19’30. I que si passa de les 20 h. corri perquè ja és molt tard.

Podria seguir així, explicant-vos coses molt normals. Però a cada frase que escric em sento més anormal. Però així és la meva vida ara. Més extranya, però més plena. És una aventura constant, sense espai per a la monotonia. Divertida. On l’alegria ha de primar per sobre de tot, perquè hi ha una extranya personeta que ha d’aprendre a ser feliç.

Ara som uns anormals d’allò més convencionals!

La mala llet del sisè mes…grrrr.

Ja ho diuen, ja, que a partir del sisè més la llet ja no alimenta… però no sabia fins a quin punt era cert. No hi ha bestiesa més gran que aquesta si s’agafa en el sentit literal, és clar… Però en el meu cas, en un altre sentit, és cert… I no hi ha res que em foti més ara mateix… Us ho explico.

Primer de tot, us vull demanar perdó per anticipat, si en algun moment se m’escapa alguna paraula groixuda. Però és que fa uns dies que estic de molta mala llet. Fa uns dies que vaig descobrir el significat de la frase “mala llet”. Antigament ( i no tan antigament, per desgracia) hi havia la falsa creença de que amb els nervis, mal humor, geni… la llet es tornava agra. Així quan un nen “es portava malament” es deia que era per la mala llet. O alguna cosa semblant. I si això fós cert, ara mateix la meva filla estaria alimentant-se de llet agra de la major intensitat… Però per sort per ella no és veritat. Tot i que si que està en la llet l’origen de la meva mala llufa.

Ja feia uns dies que mirava amb desolació el calaix del congelador destinat a la conservació de la llet que durant els mesos de la baixa per maternitat m’havia estat extraient. Cada cop en quedava menys. I donava voltes a veure com ho solucionaríem quan s’acabessin. A més, com ja va preveure l’assessora de lactància, al matí cada cop em puc extreure menys quantitat de llet. Maleït cervell… el molt p..a sap que al matí no hi ha nadó, i no es deixa enganyar… Sort que a la tarda reconeix la meva filla sense problemes… El tema és el següent. Fins que jo arribo, l’encarregat d’alimentar-la és el meu marit. I fins ara ha pogut seguir el que havíem parlat que volíem fer: alimentació a base sobretot de llet materna i complementació amb altres aliments. I per sort, la petita s’els menja amb delit! És una petita golafre que no en té mai prou. I a sobre, la darrera revisió ens va confirmar que el creixement de la menuda era perfecte.

Però en el moment que les reserves escassegen entren en joc tots els dubtes sobre la seva alimentació. Què fem? Augmentem la quantitat d’aliments sòlids i establim rutines d’alimentació complementària? O bé comencem a introduir llet de fórmula? A més, evidentment val tant la meva opinió i els meus desitjos, com els del meu marit, que és qui se n’ocupa més hores, en realitat. I a ell el fa sentir més segur tenir un pot de llet de fórmula per situacions d’emergència en les que ja s’hagi pres tota la llet que jo li deixo cada matí preparada.

I aquí és on, tot i que accepto que entri un pot de llet a casa i no discuteixo, agafo una mala llet que em fa dubtar de si realment seré el primer cas de llet agra pel mal humor que em genera el tema!

Penso que no hi ha una única opció bona i vàlida per a tothom. Però si que crec que només n’hi ha una de bona per a cada cas. Tantes opcions com famílies i individus. I sempre es pot rectificar, no dic pas que no. Però penso que el que ens fa saber si la nostra opció és la única bona per a nosaltres és el fet de que ens la podem autoargumentar sense dubtes. I l’altra prova infal.lible és que si l’amiga, la germana, la veïna o la cosina ens expliquen la seva amb convicció, no ens farà dubtar ni trontollar la nostra convicció. D’aquesta manera respecto i puc recolzar totes les opcions, però tinc molt clar quina és la meva, la nostra. I aquesta opció convençuda és clarament l’alletament matern.

I ja em va fotre haver d’avançar la introducció d’aliments sòlids abans dels sis mesos, per logística. Però encara em fot més haver d’anar a comprar llet de pot per un motiu tan poc racional com la tornada prematura a la feina. Ja se que mil.lions de nens al món es crien perfectament amb llet de fórmula. I no ho trobo pas malament. Però simplement no és la meva opció. I no volia que ho fós. Ens ha costat molt poder tirar endavant amb el que desitjàvem. I ho vam aconseguir. I no hauria de ser motiu de renunciar a part d’aquesta victòria, viure en un país atrassat on es considera que un nadó de 16 setmanes ja és autònom i pot estar sense conseqüències lluny de la seva mare la major part del dia. Em fa vergonya viure on visc. Un cop més. I estic enfadada. Molt enfadada. No és això el que volia. I encara que se que ho he d’acceptar, i de fet ja ho he fet, em sembla una bestiesa.

I a sobre, quan busco informació sobre llets ecològiques o sobre quines són les millors… em trobo amb la sorpresa de l’estafa i la fal.làcia que eón les llets de continuació. Però com que un cop més l’equip de pediatria de referència no està informat ni actualitzat en el tema, decideixo trucar a una prestigiosa associació de suport a la lactància materna, que em confirmen que el que he llegit és cert, i que sempre és més recomenable utilitzar la llet d’inici que canviar a la de continuació. I encara m’emprenyo més! Amb la porqueria de sistema en el que vivim i amb l’equip de pediatria. Perquè a sobre, les farmacèutiques i altres gegans empresarials estan jugant amb la salut dels nostres nadons; i manca tanta informació que em fa pensar que ens prenen per idiotes perquè ens ho creiem tot com si ho fóssim.

La conclusió que en trec és que és molt important tenir molt clara la teva opció en tots els temes, perquè si no és així, el sistema s’encarregarà de destruir-la. Si tens , en canvi, la TEVA opció ben tatuada a les neurones, i ben argumentada dins el teu cap i amb la teva parella, potser hauràs de modificar-la per les circumstàncies, però seguiràs tenint motius per a buscar maneres de salvar-ne la major part possible. I no parlo només de l’alimentació, sinó de tot el que fa referència a la maternitat. I al final et quedarà la satisfacció d’haver fet el que creies millor per al teu nadó.

I amb els dies, la mala llet va disminuint, a l’hora que aumenta l’acceptació. I no diré que m’agrada, però no hi ha volta de full, i se que no obligaré al meu company a acceptar decisions meves que al final jo no hauria d’assumir. Però segueixo defecant mentalment sobre aquest sistema retrògrad i que no mira més enllà de l’avui, sense donar valor al que realment és important.

SMCP, un nou mètode que penso patentar.

Ja fa temps que penso que tot això de la maternitat està carregat de collonades. Mètodes de tortura per dormir, metges poc respectuosos amb club de fans, dogmes, banderes absurdes com la lactància o la mateixa maternitat, mares que es creuen amb la veritat absoluta, mètodes per menjar, mètodes per cagar, mètodes per jugar, mètodes per madurar… buffff, quina mandra. Fins i tot està de moda les etiquetes. Sempre m’ha fet molta gràcia això del part natural o la criança natural. Potser pot ser d’una altra manera? A partir d’aquí cadascú ho fa com vol, com pot o com sap. Però sobretot com pot.

L’altre dia, passejant plàcidament amb la meva petita, em vaig creuar amb una noia del poble que té un nen un pel més gran que ella. Gairebé abans del bona tarda, o del com va? em va preguntar si ja menjava. Jo vaig pensar… dona, des de que va néixer que menja. Però suposant que es referia a coses que no fossin la llet li vaig contestar que si, que com que havia hagut de tornar a treballar, ja feia un meset que havia començat a menjar fruïtes i verdures. I que anava molt bé, que de moment era una petita golafre. I en algun moment sé que havia especificat que ho menja triturat. La seva resposta (ho sento però un pel pedant i innecessària ja que ja havia dit que era triturat) va ser: ah, i no fas baby led wearing? ah, no! clar… no pots, si no fas lactància a demanda!

Jo, molt educadament, li vaig contestar que no, però que el motiu no era aquest sinó que sincerament no volia passar-me un any patint i amb l’ai al cor per si s’ofega. Però en realitat amb to burleta li hagués contestat: no, jo sóc més del SMCP. I me n’hagués anat tot contenta, no abans de dir-li bona tarda, ja que al començament s’ho havia saltat. Coneixent-la segur que ho hagués buscat a internet al minut següent.

Us explicaré el meu mètode: l’SMCP.

Per  dormir:

Si dorm i nosaltres dormim està bé el que fem. Però si voleu que especifiqui, hem anat improvitzant. Primer moisès normal. Com que m’adormia amb la barra clavada a la cara, vam passar al moisès sidecar (el millor pueriinvent de la història). Quan ja gairebé no hi cabia la vam passar al llitet de baranes, a la nostra habitació. Ens havíem plantejat de canviar-la a la seva habitació, però no. No ens cal, així que ho vam descartar. I el collit també el vam descartar després de comprovar que no és lo nostre: tortícolis, braç adormit, d’una “toma” durant la nit a quatre o cinc… no, descartat. Al final la conclusió és que tots descansem la mar de bé. Una altra limitació no discutible és el no deixar-la plorar. Ens sembla atroç.

Per menjar:

Si el pes i la talla és el correcte, i ella està sanota i somriu, està bé el que fem. La veritat, podria mentir, però en realista no li estem fent cas a ningú. Anem improvitzant. I la nena encantada. Compaginem lactància amb menjar triturat (passem d’àpats i horaris marcats) i segons el què fins i tot l’hi donem sencer perquè vagi llepant i tastant. Això si, intentem que tot el que podem sigui ecològic.

Per jugar:

Si la nena és feliç està bé el que fem. L’hi dediquem tot el temps, el contacte i els somriures que tenim, i a més, de tant en tant li canviem les joguines. S’ho passa teta i nosaltres també. Portar-la a molts llocs i que ja des de ben petita vegi món, natura, persones, animals, senti sorolls, toqui…

Per transportar:

Si ella està tranquila i la nostra esquena també està bé el que fem. Primer foulard, després motxilla ergonòmica. Però porto 17 kg de més (us havia dit 15, però resulta que n’eren 17), més la petita que ja no és tan petita, i el resultat és una lumbàlgia amb la corresponent banderilla de Voltaren. Que per la vostra informació és perfectament compatible amb la lactància. Per tant ara una temporada de cotxet, de cara a nosaltres, això si.

Per millorar:

Com que cadascú és lliure d’aplicar-lo com necessita o vol, és més enriquidor. Com més gran és el nombre de persones que l’apliquen amb qui parles, més idees se t’acuden, rectifiques, o reafirmes. I així et vas enriquint, i de tant en tant, aportes alguna petita cosa a algú altre.

Conclusió: Vivim la maternitat/paternitat com un experiment constant. Una vivència intensa i apassionant on cada minut és un aprenentatge per a tots plegats. Com molta gent. Fins aquí res d’especial. Però fem servir l’SMCP perquè ens funciona, i a tothom que l’apliqui estic segura que li funcionarà. És un mètode senzill però que requereix l’esforç de pensar, d’observar, d’aprendre i de rectificar. I tant de bo més gent l’utilitzés en comptes de tantes complicacions que corren pel món. Les inicials (SMCP) responen a: Segons el Meu Criteri Propi. I el millor del mètode és que s’adapta a les necessitats, circumstàncies i creences de cadascú. I té opcions per a tothom. Per a tots els nadons i per a tots/es els pares/mares del món. Jo em quedo amb aquest! M’encanta l’aventura d’anar-lo inventant minut a minut!

Camí de l’escorxador…

16 setmanes més 30 dies després de que haguessis nascut va arribar com una plantofada a mà oberta la tornada a la crua realitat…

Després d’haver estat dedicada a aconseguir que ens adaptéssim, a posar ordre en la parella, en la meva pròpia vida, a organitzar-me, a conèixer-la, a començar a gaudir de la situació i de la maternitat i a aconseguir certa normalitat… va i resulta que he de tornar a treballar! Zasca!

I el més fotut és que no és que sigui posar el despertador i au! a treballar! No, no , no… això seria massa fàcil, i tots sabem com ens agrada patir, martiritzar-nos i recrear-nos en els sentiments fustigants a les noves mares primerenques. El calvari comença aproximadament un mes i mig abans del dia J (J de joooooder). Comences a pensar-hi ja de veritat. Dic de veritat perquè des de que la lactància va començar a fluir, jo ja vaig començar a omplir el congelador com la “Central Lechera Asturiana” de cara a la tornada a la feina. Però quan s’acosta la data ja hi penses com si fos una pel.lícula de terror. Comences a pensar en la logística, a fer proves, a deixar-la durant una estoneta amb qui se n’haurà d’encarregar durant les hores que tu no hi seràs. I aprofites per anar a la perruqueria, com si et fes la més mínima gràcia. I a més encara hi ha gent, normalment sense fills, que et diuen alegrement allò de, vaaaaa, que t’anirà béeeee…. i tu t’has de reprimir per no escopir-los a la cara i dir-los que callin, que no en tenen ni idea del que estàs passant. Però llavors t’en recordes que tu mateixa abans també feies aquests comentaris i decideixes deixar el melodrama en públic per a situacions realment greus.

Et diuen allò tan fals (almenys per a mi) de que m’anirà bé tenir temps per a mi. Com si jo l’hagués demanat! Com si el necessités! I no dic que un dia l’agraeixi… però ja us asseguro que no és ara, i molt menys el dia que vais tornar a pencar.

Uns cinc dies abans de començar ja plorava a estones en secret, quan no em veien. No volia que em prenguessin per una boja o per una depressiva (això darrer ja s’ho havien pensat durant l’embaràs i no mola!). Però dos dies abans vaig considerar que ja era prou raonable fer-ho davant de la meva parella o alguna persona molt propera i comprensiva. I em van passar idees dramàtiques pel cap, com ara que em perdria totes les seves primeres vegades. O que un dia no seria necessaria per a ella. I va ser realment melodramàtic. Me la mirava com si no l’hagués de veure mai més, o donar-la en adopció. Però un cop més la meva filla em va donar una lliçó: va esperar dos o tres dies després de que jo comencés a treballar per girar-se soleta. Va esperar que tornés de la feina. I me la vaig menjar a petons! I vaig plorar, però aquest cop d’alleujament. Ai, què voleu que us digui… m’he tornat bleda assoleiada…

I després dels dies previs va arribar el dia J. El de veritat. El més fotut de tots. Em poso el despertador. Molt d’hora, per poder anar amb temps i munyir-me perquè el meu marit li pugui donar lleteta fresca amb un biberó (que ja havíem provat dies abans i cap problema). Doncs amb la millor intenció del món decideixo treure-la del llitet perquè mengi, i deixar-li adormideta perquè li aguanti més estona i dormi una estona més. Doncs cagada pastoret. La petita es desvetlla i no la puc tornar a adormir. I resulta que just abans de marxar apareix el meu marit amb la nena en braços  i amb cara de son (i val a dir que també de mala llufa) i em deixa anar una fresca com: m’has deixat un problema!

Clar, fins ara la reina de la nit he estat jo. Sóc jo qui la coneix i qui sé què he de fer perquè torni a dormir. I la meva primera reacció és dir-li: Perquè no t’en vas a la piiiiiii, que portes cinc mesos dormint tota piiiiiii la nit seguida i fins l’hora que vols i per un dia que has de matinar em fotràs el dit al piiiiiii i a sobre per culpa teva el sentiment de culpa m’acompanyarà tota la jornada! Ves a piiiiiiiiii i no tornis!!! I recorda que per a mi és pitjor anar-me’n a treballar que quedar-me amb la nena! Espavila d’una piiiiiii vegada! piiiiiiiiiii, piiiiiiiii, piiiiiii.

Però decideixo sàviament callar. No cal discutir a dos de vuit del matí. Millor marxar plorant com una magdalena en secret, i parlar-ne civilitzadament al vespre. Civilitzada però clarament. Nen, t’has passat un piiiiiii. Tot i que també entenc el seu estrés. Però piiiiiiiii.

Faig el primer dia de feina intentant acabar ràpid. M’he fet una reducció de jornada, i a sobre començo en divendres i dia curt. Em passo el dia pendent del mòbil i més perduda que un gat en un garaje (mai he entès aquista expressió). Tothom em pregunta per la nena i em puleixo la bateria ensenyant fotos i enviant missatgets a casa… Em passa ràpid i torno escopetejada cap a casa a abraçar la meva petita. Han sobreviscut! Parlem del que ha passat al matí i de com els ha anat al dia. Intento donar-li consells perquè demà sigui millor. Tot i que han sobreviscut i no els ha anat pas malament.

La nena ho va notar. Bé, això em deia el meu company. Tinc el dubte de si és veritat o de si m’ho deia per fer-me sentir millor. O fins i tot tinc el dubte de si el que per ell era que la nena estava inquieta era la seva pròpia inseguretat. El cas és que  tots tenim un puntet d’ego, i egoistament em reconfortava saber que la nena m’enyorava. I què carai! La meva filla es venjava d’ell pel comentari del primer dia (ara mateix tinc un somriure malèfic a la cara). Però me n’alegro de que ara ja estiguin adaptats l’un a l’altre. A mi també em fa estar tranquil.la. Ara vaig a treballar enyorant-la i molt, però sense por. Perquè sé que està en les millors mans (després de les meves, clar… ejem… torna a sortir l’ego).

Sobre si és massa d’hora o no per a la separació, no hi entraré. Tothom sap que si. Que és antinatural i que no compensa. Però és tan obvi que no hi entraré.

El que si que comentaré és com canvia una mateixa respecte a la feina. Resulta que la maternitat et recobreix de dalt a baix d’una capa de greix (i que consti que és metafòric, no em refereixo als 15 quilos de més) que fa que et rellisquin coses que abans et treien de polleguera. Tot i que també és cert que molts caps (els meus sens dubte), quan actuen i parlen, sovint ho fan amb potents antigreix, que fan trontollar aquesta capa protectora, encara que menys sovint que abans.

La lactància és un altre tema. Quan vaig començar em van sorgir grans inseguretats i dubtes. Aquest cop vaig tirar pel dret sense dubtar. Vaig recórrer a l’assessora de lactància que ens va ajudar tant durant el començament i vaig tornar a sentir-me segura i confiada!. I de moment tot rutlla. Això si, tot el dia amb el tirallets, les ampolletes i la nevereta amunt i avall. Però al final ho incorpores a la teva rutina.

I un mes i mig després, tot i que ho he acceptat, perquè no em queda més remei, cada matí quan marxo em sento com un pobre porquet camí de l’escorxador. I no sé si mai deixaré de sentir-m’hi. Suposo que un bon moment serà quan la petita comenci a anar a l’escola. Suposo que llavors deixaré de sentir que hauria d’estar amb ella i no treballant.

El massopare.

No amigues, el massopare no en té res de massoca… No. És masso pel massoquisme que demostrem nosaltres a vegades quan seguim al seu costat enamorades com a bledes! I no dic que fem malament, o que no ho mereixin, eh? No, no… no em malinterpreteu… Vull dir que segurament són el millor marit i pare que podríem demanar. Per això els vam triar com a pare dels nostres fills. Està molt clar… però segur que esteu d’acord amb mi quan asseguro que a vegades tota aquesta moguda els va un pel gran. I quan això passa, ens complica una miiiiiica la situació a nosaltres, ja de per si complicada… Quan passa? Sempre! Bé, no. Sempre no és la paraula. Em refereixo que pot passar a totes les situacions: embaràs, part, post-part i criança.

Segur que cada cas és diferent i jo només puc parlar del meu. Us presento el meu massomarit. És un home fantàstic! Jo el trobo guapo, la meva filla per sort seva ha tret els seus ulls. És bo. Molt bo. Té un caràcter a vegades no gens fàcil. Però és fort d’esperit, bo, prou humil com per voler millorar les seves errades, més que no pas jo, íntegre, honest, i fa bé tot el que es proposa amb una especial habilitat per a la llògica i les virtuts manuals. A grans trets, es pot definir així. Sembla l’home gairebé perfecte oi? Doncs ho seria si no fos perquè tot això en ocasions no li ha quedat una mica gran, sinó mooooolt gran.

Per commença durant l’embaràs no va saber com portar el tema de les meves hormones. Va entendre tard que no havia d’entendre, jutjar ni fer-me canviar d’opinió. Va entendre tard que només hava de ser-hi. I clar, jo no li vaig posar fàcil. No em trec culpa, eh? Tampoc hi entraré en detalls, ja que us n’he parlat fa uns dies.

El part: va ser el millor! Ja us ho vaig explicar! Durant l’expulsiu va ser perfecte. Allà si que va ser-ho! Però durant les contraccions va ser una altra història. Només us diré que qui va acabar ajudant-me a comptar i controlar les contraccions no va ser ell sinó el seu germà, i a petició meva… Que perquè?? Doncs perquè prou en tenia jo amb les meves contraccions com per a sobre lidiar amb la seva cara de frustración per no saber què fer! Va arribar a dir-me que no sabia com fer-ho per ajudar-me i que necessitava que li demanés el que jo precisés. Que que???? Com si no tingués prou feina com per preocupar-me de què havia de fer ell!!! Això si: els intents múltiples per aplicar un massatge a la zona del sacre, que li havien dit a les classes de preparació al part, no van faltar. I no només no servia absolutament per a res, aquell massatge, sino que a més jo havia de posar expressió tendra d’agraïment! Quan l´únic que volia era aixecar-me d’aquella pilota del dimoni! Però li agraïa la intención. No vull semblar ingrata. Després de diverses de les seves bufades de frustració vaig decidir que era el moment de demanar-li amorosa i carinyosament que avisés el seu germà. Que si ell venia podria aprofitar per reposar una mica, que allò podia anar per llarg. Almenys el seu germà estaria tan acollonit que no gosaria fer res! Sincerament no se qui va patir més les contraccions: jo o el meu company. Però dic amb la boca ben grossa que quan si que el necessitava amb mi (a l’expulsiu) hi va ser i de quina manera!

Del post-part, a l’hospital, només explicaré una cosa: de nit ell dormia a terra. Pobret… Però els dies jo me’ls vaig passar a la butaca infernal i ell dormint amb la nostra filla al meu llit. Venia el ginecòleg i gairebé que li revisava a ell l’estat de l’úter i els punts! I la llevadora va faltar poc perquè li demanés que se la posés al pit.

I aquest va ser un altre tema! La lactància, un cop a casa! Aquest va ser un tema prou sucós com per a dedicar-ne un text en exclusiva. Però el seu paper va tenir dues vessants: mocador per a les llàgrimes, cosa que va ser molt d’agrair, i d’estorb. Si… en els moments més àlgids de culpabilitat, impotència i crisis, la seva opció era recordar-me que podia donar-li un biberó i oferir-se a fer-ho ell… Ho feia amb la millor de les intencions i li valoro… però un cop més aquella lluïta li va anar gran. Tot i així també he de reconeixer-li que respectava i recolzava les meves decisions, però que això requeria un esforç per part meva. Requeria que m’assegués a parlar dolçament amb ell, explicant-li la situació i com creia que ho havíem d’anar afrontant i demanant-li que esborrés del seu vocabulari la paraula biberó. Almenys de moment. Però en realitat, el que tenia ganes de dir-li era: VOLS FER EL FOTUT FAVOR DE CALLAR LA P*** BOCA!!! JA ESTÀ BÉ AMB EL P*** BIBERÓ! QUE SIIII! QUE JA SÉ QUE EXISTEIX! PERÒ NECESSITO SEGUIR CREMANT CARTUTXOS! SI NO POTS ELIMINAR-HO DEL TEU LIMITAT ARXIU DE PROPOSTES MILLOR QUE DEIXIS D’INCORDIAR!!! I acte seguit afegiria un: JOD**!!!!! i encara un: CO***NS!!

I finalment amb la criança encara és d’hora per parlar-ne… ja ho aniré descobrint. Però de moment va millor, encara que a vegades (cada cop menys) se li escapa el tic de passar-me la nena com si fos una bomba a punt d’esclatar quan rondina més del compte. La causa d’això és que la conec una mica més i es calma abans per això. Però això, li vaig haver d’explicar que era precisament gràcies a ell. Gràcies a ell he hagut de rebre la bomba tantes vegades, que he après a desactivar-la ràpidament. Quan no me la passi, n’aprendrà ell també. Em va fer cas i ara ja podria ser de la brigada d’artificiers de la llar d’infants.

I si: en molts moments li ha anat gran. Però s’hi ha esforçat i molt. I això no té preu. Això em fa valorar-lo molt. Hi ha coses, com en l’embaràs, que no ha aconseguit. Però les hem deixat enrere i es van perdre en el moment del part. També les vaig expulsar. I espero que els dos n’haguem après dels nostres errors. Però pel que fa a la nena no puc tenir un company que hi dediqui tanta fal.lera. I això el fa el millor. Si, li ha anat gran moltes vegades. Però a mi també. I les mares comptem amb una arma molt poderosa: l’instint maternal. Que existeix i ajuda molt. Ell no la té. I tot i així, segueix inventant-se’l, aquest instint. I això el fa millor pare, millor company i millor persona. El vull amb mi. Sempre! I ara ja desactiva bombes, no s’enfada quan no m’entén i reprimeix en silenci les ganes d’alimentar a la seva filla perquè sap que el millor és que no ho hagi de fer. Hem format equip i a mi molts cops el que em ve gran és tocar de peus a terra. I això ell ho ha de fer per mi, i me n’ensenya. Espero tenir la mateixa capacitat que ell per aprendre!!!