Sexe? em sona…

Fa mesos us explicava que em sentia com un ficus. Un puny prominent que em deixava la vagina amb una bona cicatriu d’uns 20 punts (cinc amunt, cinc avall, perquè la llevadora va perdre el compte al dotzè), els alts nivells de prolactina en una lactància que encara dura, l’adaptació a la nova situació, la maternitat en general… no són bons amics del sexe en una parella.

Segur que cada cas és diferent, perquè hi entren en joc moltes coses. Però a tot això, cal sumar-hi en el nostre cas, un allunyament emocional i físic immens entre el meu company i jo que va iniciar-se de manera brutal a l’embaràs i que ha suposat tot un procés i molt d’esforç començar a reduir.

No entraré en el que ja us he explicat de moltes maneres. Però si que diré que a tot això que ja us he explicat de moltes maneres cal sumar-hi l’aprensió d’un marit cap a una panxa i un estat que mai va saber integrar com a normal, ni va saber manegar; i una embarassada totalment assexuada que ni al tercer trimestre va sentir els fogots que moltes descriuen.

Parim. I la prolactina fa acte de presència per agreujar aquest allunyament que ja us he explicat. I comença tot un procés d’adaptació i acceptació, individual i de parella. No gens fàcil en el nostre cas.

Des del dia que vam saber que estàvem gestant la nostra petita gran filla, hem tingut comptades trobades sexuals. No ha estat una època gens fàcil. Gens. Hi ha hagut dolor, tristesa, fredor, soledat i distància entre nosaltres. Massa. I amb molt d’esforç, i sobretot molt d’amor, mica en mica hem anat construïnt una nova manera d’estimar-nos. Ens hem anat apropant. Hem anat tancant ferides i cada cop esborrem més cicatrius. Intentant que quedi en un passat lleig  i sense oblidar-ho per no tornar-ho a repetir, però intentant que cada cop dolgui menys. Aprenent dels errors i sobretot madurant. Anant perdent la necessitat de retreure. Sobretot això.

Des de que neix la petita jo encara no he pogut mirar-me la cicatriu. No m’és indiferent tocar-la quan em rento, per exemple. Em fa por. No sé perquè. No ho puc explicar.  No vull. Al part em van oferir mirar amb el mirall com sortia, i vaig respondre amb un no rotund. I després no he pogut afrontar la cicatriu. Però sé que hi és, i m’ha molestat durant mesos, tot i que va anar curant-se a un ritme normal i sense complicacions. Cada cop menys, per sort.

Sumant els milers de factors que han influït puc comptar amb una mà els cops que (perdoneu l’expressió) hem follat. No utilitzo l’expressió “fer l’amor” primer perquè mai m’agradat, em sona pàmfila. I dos perquè jo no faig l’amor amb el sexe, sinó amb l’esforç per fer-nos feliços, amb els detalls, amb les mirades, amb les abraçades, amb la cura en comú de la nostra filla. El sexe, és sexe. Nosaltres fem l’amor (o ho intentem) cada dia, minut i segon, tot i que no sempre ens n’hem ensortit. I follem, tot i que ja us dic que des del 11-12-13 no gaire.

Fins ara, les escasses trobades sexuals que hem tingut, per part meva han estat esforçades. No les he gaudit, més enllà del plaer emocional de sentir-nos a prop, però el meu desig encara era lluny. El meu cap es centrava inevitablement en que la cicatriu no molestés, en trobar altre cop la coreografia natural entre els dos cossos, en cercar inútilment un desig sexual que ha decidit marxar, tot i que la seva pell em continua semblant la més perfecta del món. I hem fet sempre trios: el meu marit, jo, i les ganes d’amagar que el meu cap era cercant les ganes.

També és cert que la logística no és fàcil. La petita dormint al costat del nostre llit, el cansament de la nit que fa que només poguem arraulir-nos al sofà menjant xocolata i mirant una pel.li o algun programa que ens agradi, les escasses migdiades de la petita… No és fàcil trobar el moment quan tens una criatura petita…

I fa un temps que em preocupava, no tornar a ser la d’abans, o haver de forçar les trobades quan volguéssim tenir un altre fill, o que mai més en gaudís.

Però ahir alguna cosa va canviar… Tot va anar com sempre. Portàvem uns dies (des de la darrera discussió) una mica  més units, somrient més, mirant-nos més. Vam veure Merlí, com cada dilluns. Vam estar rient, i ho confesso, fent una guerra de pets al sofà. Fins que cansats vam anar-nos-en al llit. Com sempre. Lavabo, tancar portes i llums i cap al llit. Ens hi vam ficar i com sempre ens vam donar el petó de bona nit i ens vam apropar cercant l’escalforeta i el contacte, com sempre, molt o poc. I aquest contacte va anar creixent. I poc ens va importar que la petita dormís plàcidament allà. Es va encendre un foc que ja gairebé ni recordava. Sense cap. Només pell. De les molèsties de la cicatriu ni m’en vaig enrecordar. Va ser bonic, va ser intens, va ser sexe sense condicionants. Va ser orgasme. Va ser natural i fluïd. I va ser una llàgrima caient per la galta en acabar, de felicitat per haver recuperat una part important de la parella que feia mal no trobar per enlloc i que no augurava res de bo. Per primera vegada des de l’11-12-13, vam follar sense que fós un assaig i ho vam gaudir al 100%. Vam ser nosaltres. I vam agrair que la petita encara sigui prou petita com per no saber fingir que dorm.

I ara si puc dir: Hola de nou, m’alegro de tornar-te a trobar.

I crec que també he de reconèixer al meu company que durant tot aquest temps ha sabut no pressionar-me, respectar-me i no comptar els dies ni el temps. Simplement esperar silent donant-me l’espai que he necessitat, sense límits ni condicions. No estic segura de que totes les parelles del món hagin sigut capaços de respectar com ell ho ha fet. L’estimo cada cop més, malgrat tot.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Hola de nou!

I seguint amb el tema de la recerca del propi jo, que val a dir que podria ser una mica senzilla… fins que hi arribes, passes per tot un món de transformacions, canvis i descobertes de coses boniques i gens boniques que ningú t’havia explicat… passant per diferents etapes.

Primer, en el postpart més immediat et sents immortal. I és més desagradable del què t’havies pensat… Perquè ho dic? Ho dic pel sagnat. Allò de la conya fàcil de no fiar-se d’algú que sagna durant 7 dies i no mor. Doncs això és un innocent joc de nens. Resulta que pots adaptar-te a sagnar durant un més i mig i resulta que la teva salut ni tan sols s’en ressent. Amb una pastilleta de ferro al dia en tens més que suficient. I a les pel.lícules resulta que moren dessagnats en cinc segons. Això teu ha de tenir truc. I m’imagino que el que diré ara és un gran tabú. Perquè si no, no se perquè co..ons ningú me’n va dir res. Hauria estat tot un detall, la veritat. Com si no et sentíssis prou vulnerable els primers dies, com si no en tinguessis prou amb la deformitat dels pits, dels malucs, de la panxa… com per a sobre, haver-te d’acostumar a això que us diré sense sentir-t’hi incòmoda. No ho dic de broma, no. És una de les coses amb les que vaig haver de conviure, lluïtar-hi i intentar que no m’afectés. Us diré una cosa que segurament mai ningú no s’ha atrevit a dir-vos si no heu estat mares , o que no haureu dit a massa gent si ja hi heu passat. Ja està bé de tabús del part i postpart! El sagnat de després de parir és llarg i fa una pudor insuportable! A sobre aquelles compreses de cotó immenses, que no fan sentir-te gens còmode. Vaig arribar a somicar, inclús, perquè sentia aquella pudor sempre, malgrat rentar-me tres o quatre cops al dia! De veritat crec que algú ens hauria d’advertir d’aquestes coses que no ajuden a que et reconcilïis amb el teu físic…

I seguint amb el físic… els pits després de la pujada de la llet. Et veus tota tu inflada, deformada, i els pits, que fins llavors havien estat una part que t’agradava de tu mateixa, passen a ser monstruosos: venes marcades per tot arreu, bonys, textura semblant a la d’una pedra. El que pitjor vaig portar va ser quan vaig començar a treure’m llet per a donar-li amb el biberó fins que s’em curessin les clivelles. Em sentia horrible i dins el meu cap, creia que pel meu company seria una imatge horrible. Que mai més em veuria amb ulls desitjosos. Va ser molt dur. Jo estava molt vulnerable (ja us ho vaig explicar fa uns dies) i veure’m així , com una vaca lletera, feia que no m’agradés gens. I si no m’agradava ni jo, com podria agradar-li al meu company? Em recordo demanant-li disculpes per fer-li presenciar aquella escena. I recordo que ell no em donava cap motiu per pensar això, i em mirava com dient… però què dius tu ara?! Però en aquell moment va ser lleig. Ara em trec llet fins i tot davant les meves companyes de feina i em quedo tan ample, però en aquell moment, les primeres vegades van ser una gran puntada de peu a la meva autoestima.

El volum en general del teu cos va tornant mica en mica a mides acceptables, tot i que les mides acceptables ara són 15 kg. superiors a les d’abans. I això, si et passa com a mi, és una de les altres coses que has d’acceptar: que cinc mesos més tard, encara et sents més còmoda amb els pantalons d’embarassada que amb els pantalons que t’has hagut de comprar tres talles més grans que els d’abans. Però no defalleixo… ja hi arribaré. Em queda un dubte, però. La panxolina que tinc ara no sé si és per haver tingut una filla o és una acumulació de greix 15 vegades superior a la d’abans… Espero esbrinar-ho algun dia.

També s’ha de considerar la cicatriu. La meva filla va tenir la brillant idea de néixer amb un punyet prominent. Per qui no sàpiga què vol dir:  va néixer amb el seu punyet ben tancadet i ben enganxadet a la careta. I em va fer un bon desgarret. Ho dic amb diminutius per no cagar-me en sa mare, que sóc jo. Imagineu-vos el Picasso que em va quedar als baixos… I si, costa de recuperar. Cinc mesos després encara hi tinc alguna molèstia. I us he de dir, que per algunes coses considero que he estat molt valenta. Però amb això reconec que no he tingut ganes ni valor per mirar-me la cicatriu. I no se si ho faré… No puc explicar perquè, però no vull. Potser algun psicòleg podria trobar-hi una explicació llògica. Però simplement no m’hi atreveixo… ho vaig deixant per demà i així porto cinc mesos.

Físicament, no tot van ser males experiències. Vaig aconseguir que no em sortís ni una sola estria. No se si va ser cosa de la natura o bé de que des del primer dia vaig utilitzar dos cops al dia la Nivea de tota la vida, la de la llauna blava. Buena, bonita y barata. Agrairia que em paguessin per la publicitat, però encara no s’han decidit. Però em va anar tan bé que us l’anomeni encara que ells no valorin el meu gest (estaria molt bé que ho fessin…).

Un cop superat tot això, que coincideix bastant amb la quarentena, arriba precisament això: la fi de la quarentena. Aquest moment és crucial en un aspecte: la sexualitat. Per a mi que només és un invent que alguna dona va inventar com a refugi per no haver d’afrontar el sexe abans d’hora. Però crec que es va quedar força curta. Jo hagués inventat, com a mínim, la vuitantena. Després de parir, et converteixes literalment en un ficus. Representa que ja tens la feina feta… Això ho afirmo pel que he anat parlant amb d’altres mares. Però en el meu cas va ser una mica diferent. En el meu cas el ficussisme va arribar després. Crec que ens havíem separat tant durant l’embaràs que tenia la necessitat de sentir-lo a prop altre cop, fins i tot físicament, i fins i tot amb les molèsties de la cicatriu cubista de la meva vagina. Volia intentar-ho. Necessitava sentir la seva pell, la seva escalfor, les seves carícies. I quan la nena tenia uns dos mesos i mig, vam portar-la a la piscina. Va cansar-se i va fer una migdiada del temps suficient com perquè ens hi poséssim. No ho vaig disfrutar sexualment, ni amb el lubricant, la veritat. Però em va encantar, tornar a estar a propet, estimant-nos, sentint-nos. Ho vaig difrutar emocionalment. Crec que ens va apropar. I un cop sentit, va arribar el ficussisme en tot el seu esplendor. La prolactina dels dallonsis hi té molt a veure, segons em va explicar la llevadora-àngel-de-la-guarda. Resulta que, bromes de la natura, la prolactina tan necessaria per a la lactància, s’ocupa de que el teu cos ni tan sols pensi en voler fer més cries fins que no hagis alimentat bé la teva successora actual. Què hi farem. Mica en mica tornarem a ser dones, i no plantetes assexuades. Tot arribarà. Això si, mica en mica també et vas adonant que per més que la teva cicatriu i les teves hormones no necessitin una penetració dolorosa, si que necessites donar i rebre carícies, esclafor i amor físic. I en això crec que s’ha de fer un esforç important però que val la pena. I per fer-ho s’ha de lluïtar contra les hormones que et fan tenir ulls i mans només per a la criatura, contra el cansament i la falta de son i contra el radar sempre enfocat cap a el teu fill. No dic que sigui fàcil, però crec que és important almenys una abraçada al dia, de més de mig segon. Així les coses es passen més fàcils i menys sols.

I mica en mica, totes aquestes coses van essent menys intenses. O tu t’hi vas adaptant. I un dia ja no et molesta tant el tamany del teu cul, o penses que li has de donar temps. I veus que els teus pits tornen a ser tous, encara que més grans per la lactància i el sobrepès, perquè s’han tornat intel.ligents i calculen el que han de produir amb precisió. I veus que la cicatriu et fa una mica menys de mal. I que la panxa té la seva gràcia perquè es pot magrejar més que abans quan era plana. I que el sexe saps que tornarà perquè penses en triar un mètode anticonceptiu, encara que no sigui ja, però saps que tornarà. I quan penses en tot això et dius: Hola de nou! Estic contenta de tornar-te a veure! I només et falta poder-te fotre un bon gintonic amb tu mateixa. I fins i tot això també ho podràs fer quan deixis de donar el pit. Encara que no sàpigues quan, saps que ho podràs fer. I llavors penses en el mojito amb qui també tens ganes de retrobar-te. I amb la ratafia, i amb el vinet blanc mentre cuines…. bé, millor no pensar-hi.

El massopare.

No amigues, el massopare no en té res de massoca… No. És masso pel massoquisme que demostrem nosaltres a vegades quan seguim al seu costat enamorades com a bledes! I no dic que fem malament, o que no ho mereixin, eh? No, no… no em malinterpreteu… Vull dir que segurament són el millor marit i pare que podríem demanar. Per això els vam triar com a pare dels nostres fills. Està molt clar… però segur que esteu d’acord amb mi quan asseguro que a vegades tota aquesta moguda els va un pel gran. I quan això passa, ens complica una miiiiiica la situació a nosaltres, ja de per si complicada… Quan passa? Sempre! Bé, no. Sempre no és la paraula. Em refereixo que pot passar a totes les situacions: embaràs, part, post-part i criança.

Segur que cada cas és diferent i jo només puc parlar del meu. Us presento el meu massomarit. És un home fantàstic! Jo el trobo guapo, la meva filla per sort seva ha tret els seus ulls. És bo. Molt bo. Té un caràcter a vegades no gens fàcil. Però és fort d’esperit, bo, prou humil com per voler millorar les seves errades, més que no pas jo, íntegre, honest, i fa bé tot el que es proposa amb una especial habilitat per a la llògica i les virtuts manuals. A grans trets, es pot definir així. Sembla l’home gairebé perfecte oi? Doncs ho seria si no fos perquè tot això en ocasions no li ha quedat una mica gran, sinó mooooolt gran.

Per commença durant l’embaràs no va saber com portar el tema de les meves hormones. Va entendre tard que no havia d’entendre, jutjar ni fer-me canviar d’opinió. Va entendre tard que només hava de ser-hi. I clar, jo no li vaig posar fàcil. No em trec culpa, eh? Tampoc hi entraré en detalls, ja que us n’he parlat fa uns dies.

El part: va ser el millor! Ja us ho vaig explicar! Durant l’expulsiu va ser perfecte. Allà si que va ser-ho! Però durant les contraccions va ser una altra història. Només us diré que qui va acabar ajudant-me a comptar i controlar les contraccions no va ser ell sinó el seu germà, i a petició meva… Que perquè?? Doncs perquè prou en tenia jo amb les meves contraccions com per a sobre lidiar amb la seva cara de frustración per no saber què fer! Va arribar a dir-me que no sabia com fer-ho per ajudar-me i que necessitava que li demanés el que jo precisés. Que que???? Com si no tingués prou feina com per preocupar-me de què havia de fer ell!!! Això si: els intents múltiples per aplicar un massatge a la zona del sacre, que li havien dit a les classes de preparació al part, no van faltar. I no només no servia absolutament per a res, aquell massatge, sino que a més jo havia de posar expressió tendra d’agraïment! Quan l´únic que volia era aixecar-me d’aquella pilota del dimoni! Però li agraïa la intención. No vull semblar ingrata. Després de diverses de les seves bufades de frustració vaig decidir que era el moment de demanar-li amorosa i carinyosament que avisés el seu germà. Que si ell venia podria aprofitar per reposar una mica, que allò podia anar per llarg. Almenys el seu germà estaria tan acollonit que no gosaria fer res! Sincerament no se qui va patir més les contraccions: jo o el meu company. Però dic amb la boca ben grossa que quan si que el necessitava amb mi (a l’expulsiu) hi va ser i de quina manera!

Del post-part, a l’hospital, només explicaré una cosa: de nit ell dormia a terra. Pobret… Però els dies jo me’ls vaig passar a la butaca infernal i ell dormint amb la nostra filla al meu llit. Venia el ginecòleg i gairebé que li revisava a ell l’estat de l’úter i els punts! I la llevadora va faltar poc perquè li demanés que se la posés al pit.

I aquest va ser un altre tema! La lactància, un cop a casa! Aquest va ser un tema prou sucós com per a dedicar-ne un text en exclusiva. Però el seu paper va tenir dues vessants: mocador per a les llàgrimes, cosa que va ser molt d’agrair, i d’estorb. Si… en els moments més àlgids de culpabilitat, impotència i crisis, la seva opció era recordar-me que podia donar-li un biberó i oferir-se a fer-ho ell… Ho feia amb la millor de les intencions i li valoro… però un cop més aquella lluïta li va anar gran. Tot i així també he de reconeixer-li que respectava i recolzava les meves decisions, però que això requeria un esforç per part meva. Requeria que m’assegués a parlar dolçament amb ell, explicant-li la situació i com creia que ho havíem d’anar afrontant i demanant-li que esborrés del seu vocabulari la paraula biberó. Almenys de moment. Però en realitat, el que tenia ganes de dir-li era: VOLS FER EL FOTUT FAVOR DE CALLAR LA P*** BOCA!!! JA ESTÀ BÉ AMB EL P*** BIBERÓ! QUE SIIII! QUE JA SÉ QUE EXISTEIX! PERÒ NECESSITO SEGUIR CREMANT CARTUTXOS! SI NO POTS ELIMINAR-HO DEL TEU LIMITAT ARXIU DE PROPOSTES MILLOR QUE DEIXIS D’INCORDIAR!!! I acte seguit afegiria un: JOD**!!!!! i encara un: CO***NS!!

I finalment amb la criança encara és d’hora per parlar-ne… ja ho aniré descobrint. Però de moment va millor, encara que a vegades (cada cop menys) se li escapa el tic de passar-me la nena com si fos una bomba a punt d’esclatar quan rondina més del compte. La causa d’això és que la conec una mica més i es calma abans per això. Però això, li vaig haver d’explicar que era precisament gràcies a ell. Gràcies a ell he hagut de rebre la bomba tantes vegades, que he après a desactivar-la ràpidament. Quan no me la passi, n’aprendrà ell també. Em va fer cas i ara ja podria ser de la brigada d’artificiers de la llar d’infants.

I si: en molts moments li ha anat gran. Però s’hi ha esforçat i molt. I això no té preu. Això em fa valorar-lo molt. Hi ha coses, com en l’embaràs, que no ha aconseguit. Però les hem deixat enrere i es van perdre en el moment del part. També les vaig expulsar. I espero que els dos n’haguem après dels nostres errors. Però pel que fa a la nena no puc tenir un company que hi dediqui tanta fal.lera. I això el fa el millor. Si, li ha anat gran moltes vegades. Però a mi també. I les mares comptem amb una arma molt poderosa: l’instint maternal. Que existeix i ajuda molt. Ell no la té. I tot i així, segueix inventant-se’l, aquest instint. I això el fa millor pare, millor company i millor persona. El vull amb mi. Sempre! I ara ja desactiva bombes, no s’enfada quan no m’entén i reprimeix en silenci les ganes d’alimentar a la seva filla perquè sap que el millor és que no ho hagi de fer. Hem format equip i a mi molts cops el que em ve gran és tocar de peus a terra. I això ell ho ha de fer per mi, i me n’ensenya. Espero tenir la mateixa capacitat que ell per aprendre!!!

El naixement. O el que és el mateix: el massopart!

Ja he explicat com va ser la meva preparació al part: llarga, dura i molt profunda. Doncs va arribar un moment on vaig arribar a pensar que no havia servit de res. Va ser quan, estant de 41 setmanes estava sense senyals de que la menuda tingués la menor intenció de deixar-se veure. Aquell dia el recordaré sempre. Vaig entrar a la consulta. Portava una setmana ansiosa, estressada, esgotada emocional i físicament d’esperar el moment. I no arribava. Vaig entrar a la consulta i em vaig trobar un ginecòleg (i demano perdó d’anticip pel vocabulari) totalment imbècil. Sense empatia, sense tacte, sense humiltat. Es creia Déu, simplement. I es creia amb el dret d’actuar sobre mi sense haver-me, ni tant sols, d’explicar què faria i perquè. Aquell dia, un cop més em vaig negar, i amb més motiu que mai a que em fes un tacte vaginal. Fins aquell moment m’hi havia negat simplement perquè no és necessari i perquè no volia que em diguessin si estava verda o no. Ja ho sabia jo que estava verda si no tenia ni una maleïda contracció. I què esperaven trobar?? que estava de 5? No volia arriscar-me a una ruptura prematura de bossa, ni a que em fessin una Hamilton injustificada i de dubtosa utilitat. Però aquell dia no ho vaig voler perquè no volia, a part de tot l’anterior, que aquell impresentable (i és el mínim que se li pot dir) em posés un dit a sobre. Serien dits freds, agressius, insensibles. I jo, sincerament, a aquelles alçades no estava per hòsties. Doncs va ser aquell pobre desgraciat qui em va programar la inducció. I jo sabia que no m’hi podia negar. La responsabilitat era massa i a aquelles alçades jo ja estava massa esquinçada interiorment…

Aquell dia em vaig enfonsar en la por. En la por més profunda i dolorosa. Aquell dia em va semblar que el procés més dur i difícil i solitari de la meva vida perdia tot el sentit. Sabia que la inducció fa que les contraccions siguin més doloroses i seguides. Sabia que augmentava el risc de cedir i demanar l’epidural. Sabia que el més provable era que la inducción fes que el dolor que patiria superés les eines que el meu cos tenia i les eines que jo havia anat construint per al meu cap. Aquell dia vaig plorar. I molt. Vaig plorar de por a no patir el dolor. De por a que, per cedir al dolor, el part es compliqués i la meva filla no tingués el part que jo havia preparat amb tant d’amor per ella. Aquell dia em vaig sentir trista, molt trista. I culpable de traslladar-li la tristesa a ella. I culpable de no alegrar-me de saber quin dia naixeria. Però no volia que naixés així.

I no vaig tenir més remei que refer el procés. I només tenia cinc dies. Vaig haver d’aprendre a alegrar-me de pensar que tindria en braços la meva filla. I a aparentar que m’era igual que fós així. A aparentar-ho perquè a aquelles alçades no podria soportar un altre judici d’algú estimat. Vaig haver de preparar-me per a acceptar que no seria prou forta com per no demanar l’epidural. A perdonar-me abans d’hora. A preparar-me per a afrontar complicacions derivades d’intervencions no desitjades. I em va costar veure que tota la preparació que havia fet em serviria per afrontar la situació i minimitzar les intervencions o a escurçar el temps sota l’anestesia. I això va ser l’únic consol. I aquí em va tornar la idea d’intentar-ho!

Vam ingressar a dos quarts de nou del matí. Ens va rebre una llevadora jove i molt dolça. Em sentia abandonada a la rendició. Sentia que havia perdut la lluita més ferotge de la meva vida. Li vaig dir amb tristesa que tenia el meu pla de naixement però que no sabia si tenia massa sentit entregar-li. Em va insistir perquè ho fes. Això em va arrencar un suspir d’alleujament. Després va arribar el moment de començar. Va venir una altra llevadora, desgraciadament de la vella escola. Aquella dona em va fer una Hamilton. Sense avisar. Sense informar. Dolorosa. Em va fer sagnar molt. I vaig arrencar a plorar. De nervis, de tensió, de tristesa i de dolor. Sabia que me la farien. Ho sabia des de que em van dir que m’induirien el part. Però vaig plorar igualment. I em va servir per desfogar-me. I el meu marit em va agafar la mà. I me la va apretar. I llavors ens vam tornar a apropar, després de tants de mesos. I vaig poder somriure novament.

Després va venir una ginecòloga, molt simpàtica i divertida. Em va fer riure i em va fer relaxar. Em va fer un altre tacte. Però aquest no em va fer mal. Em va informar de que “estava molt verda” i que em posaria les prostaglandines i em va explicar tot el que jo ja sabia, però era d’agrair que es prengués la molèstia. A partir d’aquest moment em vaig relaxar, vaig intentar dormir i em vaig abandonar al destí. Vaig estar un parell d’hores amb monitorització. Tot anava bé. El cor de la petita bategava com havia de fer-ho. I abans de sortir d’allà jo ja tenia contraccions. De baixa intensitat però regulars. Molt suportables. Però no li vaig donar massa importància. No volia pensar. No volia esperar. No volia decebre’m un altre cop. Havia d’estar relaxada i feliç! Aquell dia veuria la cara de la meva petita. L’abraçaria com mai havia abraçat a ningú!

Em van pujar a l’habitació, sempre units per les mirades. No hi havia ningú a l’altre llit. Era d’agrair. Les contraccions cada cop eren una mica més intenses. Al meu company li veia la cara de frustració, de no saber què fer. De sentir-se poc útil. Però jo només el necessitava allà. No necessitava res més. Ni massatges, ni paraules d’ànim ni res. Només la seva presència que tan lluny havia sentit durant els darrers mesos. A cada contracció m’endinsava en mi mateixa, li agafava la mà al dolor i l’acompanyava fins la sortida. I tornava a respirar alleugerida. Cada cop eren més intenses però no les patia. Només les vivia i sentia el dolor sabent que passaria i recordava que a cada contracció feia un passet més cap a la petita.Van passar les hores. Molt ràpid. Respirava i em movia. Ballava al so del dolor. I va arribar un moment, ja a la tarda que m’havia d’esforçar molt més. Però ho tenia sota control. Feia mal. Però el controlava i l’entenia.

A les 18:20 em van venir a buscar per baixar altre cop a monitors. Tornava a tenir por de que aquell esforç no hagués servit de res. Vaig estar mitja hora amb les corretges. Allà si que vaig patir el dolor. No em podia moure. Estava estirada. Necessitava aixecar-me! El cos m’ho demanava! Necessitava moure els malucs, fer-los girar, respirar, tancar els ulls. Però sabia que havia d’aguantar. La llevadora que assistiria el meu part em va fer un tacte i ja estava de cinc. Em vaig omplir d’aire nou! Vaig somriure i em va caure alguna llàgrima, però de felicitat. Allò estava en marxa i com jo havia somiat!

I amb la millor intenció del món em va explicar que podíem seguir amb el meu pla de naixement. Que tot anava bé, però que si jo ho volia no hi havia problema en  posar l’epidural. I que aquell seria un bon moment. Que m’ho pensés. MERDA! Ho va fer amb bona intenció, però va fer saltar un interruptor. De cop va encendre la bombeta del dolor. El va fer visible. Em va fer pensar que hi havia aquella opció que fins llavors havia obviat. Ho portava controlat fins llavors. Vaig tenir una contracció terrible. Allà estirada i subjecta a les corretges no podia suportar-la i vaig cridar que la volia. Plorant. Maleïnt-me a mi mateixa per cedir. No volia però volia. Feia mal. I jo estava allà estirada i de cop petita altre cop. Vaig haver de perdonar-me per cedir.

La llevadora em va preguntar si n’estava segura. Una altra contracció. Si! Poseu-me-la! Mirava als ulls al meu company i li veia un gest de recolzament. Em va semblar que entenia el meu dolor. Per fi! Era allà! Amb mi! La llevadora em va explicar com seria el procés. Em va posar una bossa de serum a la via que ja portava. I vam anar caminant fins a la sala de parts, al mateix passadís. Només van ser uns metres. Pel camí dues contraccions. Dreta, allà, vaig tornar a moure’m, a respirar, a ballar i a controlar, però ja estava a la roda. Vam arribar a la sala. La llum era tènue. Era una sala “sanitària” però no semblava un quiròfan. La camilla de parts al bell mig. Però semblava inofensiva. No tenia els accessoris per a reposar les cames. O els tenia plegats, no ho se. Hi vaig arribar i allà, dreta, una força immensa, indescriptible em va obligar a empènyer. I de cop, un líquid calent, abundant em va mullar les cames, de dalt a baix. Obrint un camí. Un camí que no esperava! Que havia deixat enrera quan havia cedit al dolor! Però si estava de cinc centímetres! Allò no tocava!! De cop em vaig sentir descol.locada, mirant al meu marit que restava al meu costat silent, i igual de desconcertat que jo! Va passar aquella força i la llevadora em va fer un tacte. Allà dreta, com volia estar. Estava de nou centímetres i coronant. No hi havia temps per a l’epidural. I una altra cop aquella força immensa! No podia controlar-la! Em va fer oblidar que volia parir dreta. Em vaig estirar. Tenia calor, suava. No entenia res. Mirava el meu company i li vaig veure una mirada nova. Una mirada que em deia que ell controlava per mi. Em bufava, em ventava perquè no tingués suor que em molestés. Em mirava amb seguretat i em donava ànims. M’anava informant del que veia. M’acaronava i m’agafava la mà. M’estimava i confiava en mi.

Venia la força que em feia empènyer i perdia el control. I passava. I era conscient de tot el que passava o es deia a aquella sala, però ho sentia fora del meu cos, com si se separéssin ànima i cos. No ho se explicar millor. I de cop tornava la força i ànima i cos es tornaven a unir per a treballar juntes. I tornava a empènyer! I sentia la meva filla cada cop més a prop. Em cremava la vagina. Cridava. Em sortia de l’ànima un crit animal. I aquell crit no deixava que la meva filla avancés. El meu company ho veia. Quan cridava la petita tornava endins. I m’ho explicava. Jo sabia que allò era com havia de ser. Que era un mecanisme més del part. Ell no ho sabia. En tot cas tinc la sensació que des d’aquell moment vaig empènyer de manera una mica més conscient. Em va servir per cridar des de ben endins, perquè aquell crit empenyés la petita cap als meus braços. No vaig voler mirar-ho amb un mirall. Només volia que s’acabés. Sentia que no podria fer-ho. Volia que parés aquell dolor! Però tornava la força!

Vaig sentir l’anella de foc. La famosa anella de foc. Vaig trencar-me. I amb aquell darrer dolor tot va accelerar-se. Em van haver de cridar per fer-me tornar i que no perdés l’oportunitat d’ajudar-la a sortir. La vaig agafar quan mig cos era encara envoltat per l’anella de foc. I la vaig ajudar a sortir i la vaig acollir amb les meves mans, els meus braços, les meves llàgrimes. Amb tot el meu jo. Tot havia passat. Tot. Ja no existia res. Només amor. Felicitat. Ens tenia als dos allà per ella.

Aquell moment el tindré tatuat sempre al cor. Estava d’un color gris blavós. Va plorar, però no gaire. El suficient per sentir-li la veu i dir-nos que estava bé. Estava llafiscosa i em relliscava pel pit despullat. I jo m’aferrava a ella perquè no marxés mai més. I li vaig veure la cara. Aquells ulls grossos i vius. Atents. Que em buscaven la mirada. Tranquila. Tranquiles. Tranquils els tres. Allà el meu company ens va deixar soles, en la intimitat, i es va dedicar a interessar-se pel que venia després, el deslliurament i tot allò que havia deixat d’importar-me. Era allà amb la meva petita. I no importava res mes. Ell feia la resta per mi. Ell vetllava per les dues. I ens mirava amb amor. Tot el que no ens haviem sabut donar durant aquells llargs mesos.

I tres mesos després no em puc treure de sobre aquelles sensacions. El poder. Em vaig sentir poderosa. Ho havia pogut fer. No sé d’on ve. Però des d’aquell dia sento poder. I agraïment. No se a qui. Al destí per voler protegir-me del que no volia. A la meva filla per néixer com ho va fer i fer-me aquest regal. Al meu company per ser-hi, per acompanyar-me i ajudar-me. A mi mateixa per haver fet allò malgrat tot el dolor físic del part i psicològic dels mesos anteriors… No ho se. Agraïda a la vida.

Allà va començar un nou jo, una nova vida. I aquell dia la meva filla va començar a fer-me millor persona.

Incomprensió prenatal, i tot i així…

El tema de les massohormones… que n’hem de dir que no sapiguem les que hi hem passat?!. Doncs res, perquè segur que coincidim en que els seus efectes no es poden explicar bé amb paraules… És allò de: quan siguis mare ho entendràs,  però en versió prenatal. En el meu cas no us ho puc explicar, perquè no ho entenia ni jo, i cada cop que intentava explicar-li-ho a la meva parella encara la cagava més… I tot i així,  ho seguia intentant, una vegada i una altra… En definitiva, que vaig agafar-li certa estima a la pedra que em feia ensopegar. I en això recau el masso de les hormones. En aquesta tendència a pretendre que t’entenguin. La llàstima és que quan vaig comprendre que això era impossible ja era massa tard, perquè a una setmana de parir (que al final van ser tres) ja no pots recuperar les 39 setmanes anteriors. I no només això, sinó que a més ja li havia traslladat a ell aquesta necessitat de saber què em passava… i això feia que a la situació, ja de per si complicada, se li sumés una extrema frustració per part seva. Però com mola la massopanxa!… no? Ehem…

Diuen que cada embaràs és diferent. En el meu cas, vaig passar de ser una tia segura, activa, polivalent… a ser petita, petiiiiita, petiiiiiiiiiita. I insegura, inseguuura, inseguuuuura. I depenent emocionalment… Doncs si, una gran cagada. Però després d’haver parit fa dos mesos i mig, ja penso en tornar-me a quedar embarassada! Si, ho se. No tinc remei. M’entregaré i que em tanquin. Però és que és tan bonic…

Amb diferència va ser la pitjor época de la meva vida. No em coneixia ni jo. Però, així com els pels de les cames o els grans a la cara, el teu caràcter original també torna un cop s’ha parit. El que no torna al cos són totes les llàgrimes que t’hi deixes ni les energies perdudes en les crisis d’angoixa. I afegeix el sentiment de culpa pel mal que li puguis estar fent al nadó amb el teu estat anímic. Però… quan busquem el segon????

La pitjor incomprensió és la de la parella, que s’entesta en entendre què coll*** et passa (cosa que és impossible si és del sexe contrari i no ha estat embarassat mai). Al final entens que no pots esperar això, ni ell ho pot pretendre; sinó que la seva funció és de contenció. S’ha de convertir en un abraçador compulsiu i professional. Res més. I les queixes (que hi són, i grosses) les ha de reservar per al seu amic, el seu gos, la seva mare…

Però d’incomprensions n’hi ha més. I també dolen. Tant que, amb el massoquisme que caracteritza les mares de tot el món, fas el possible per oblidar-les ràpid i tornar-t’hi a posar. En el meu cas vaig patir-ho molt amb el tema de com encarava el part. No se per quina extranya raó la gent, fins i tot la que t’estimes, s’entesta en jutjar la manera que has triat per a rebre el teu fill. Fins al punt de titllar-te de boja o d’altres adjectius bastant feridors. Sense parlar de les mirades d’incredulitat que et fan sentir com una boja obsessiva, radical i sectària. Fins i tot alguna escridassada amb acusacions extranyes que encara no he aconseguit entendre.  A mi, almenys, em va passar a partir de tenir clar que volia un part natural i el menys medicalitzat possible. I clar, a mida que m’ho anava treballant (ja ho parlarem un altre dia, perquè no hi ha acte major de massoquisme), el desig anava creixent, proporcionalment a la incredulitat i falta de recolzament de molta gent propera. I saps què passa? Que quan pareixes tal i com havies desitjat i veus que ha estat molt positiu, veus més clar que mai, que no t’equivocaves, i que has reafirmat la teva postura, sigui quina sigui la que havies triat. I que de cop, te la repampimfla supinament l’opinió de qui no t’havia recolzat. I no vols caldo? Doncs té dues tasses: la propera vegada, pariré al menjador. Ole jo! I els faré invitacions personalitzades.

Però no ens desviem del tema… El problema d’aquesta situació, que ara encararia aixecant ben alt un dit en concret; en aquell moment encara et fa tornar més petita. Però en el meu cas em feia reafirmar més en els meus arguments. I al final, cadascú pareix com li surt del mateix lloc que el seu fill. I li trobes gust a tenir raó i a viure un part feliç tal i com l’havies imaginat. I la recompensa la tens, i ho tornaries a viure amb incomprensió inclosa. Cosa que no és gens sana, ja que els mals plors que t’ha fet passar només els saps tu. Però beneïda incomprensió si ha d’acabar així!

Total, que si que s’ha d’estar una mica boja, amb un embaràs emocionalment trastocat com el meu, per voler-hi tornar a passar. Visca la oxitocina! Visca! i visca els ullots grossos i vius de la meva filla que em fan anar per la vida ensenyant el cul a qui no li agradi com va neixer!

Malgrat aquesta conclusió, però, i per més estima i apreci que li hagi agafat a la pedra, la deixaria ben enterrada i per un cop a la vida aprendria a mentir i a assentir amb el cap (i val a dir, que després faria el que sanament em roti). Perquè quan et sents vulnerable, no hi ha res pitjor que trobar-te sol en una habitació fosca, tot i que a la cambra del costat hi hagi la millor recompensa del món: aquella personeta a qui tu t’hauràs d’esforçar per comprendre i recolzar a partir d’ara i per a tota la vida. I no hi ha res millor que això, ni tant sols la massopanxa!

La massopanxa!

Vam passar tres anys buscant ser pares. Tres anys esperant tenir símptomes nefastos d’embaràs, com ara vòmits i nàusees, mal de pits, mal d’esquena, marejos… És a dir, buscant sensacions desagradables i lamentant-me de no patir-los. Doncs resulta que el mes en que va aparèixer una segona ratlleta no tenia símptomes premenstruals, ni d’encostipat, ni de res de res! I precisament en això vaig basar la meva sospita… Aquella calma aparent tant sospitosa… I bingo! Tots contents i feliços! Eufòrics! Predictor a la mà esquerra i telèfon a la dreta! Perquè… perquè esperar a explicar-ho a que es confirmi que tot va bé si et pots aventurar a haver de patir una complicació i haver-ho de reexplicar? M’agrada el risc! Entre aquella nit i el matí següent ja ho sabia tothom!

A partir d’aquí tot va transcorrer normal. Com tothom! Un primer trimestre feliç i animat. Sense símptomes excepte la cremor estomacal. Si, la que no em vaig treure de sobre en les 41+5 setmanes que va durar l’embaràs. I curiosament l’unica cosa nefasta a la que no vaig trobar ni punyetera gràcia! És el que em va salvar de que acabés comprant-me un tanga de cuir negre. Si allò no em produïa felicitat ni goig devia ser que no era un cas tan extrem de massoquisme… anava bé.

I arriba el segon trimestre. Comença a creixer la panxa. Portava ja quatre mesos esperant la maleïda panxa! I aquí comença el drama! De cop, el mantenir la línia no només no t’importa, sinó que dia a dia comences a desitjar veure’t més i més grassa! Et lleves pensant: aix, a veure si se’m comença a notar amb la roba posada. I com més panxuda et veus, més especial et sents  i més t’hi fan sentir (la panxa a més de fer-te massoca, et torna una mica panxacèntrica). I de cop la roba et comença a ser molt incòmoda; gairebé tant com el teu pitjor enemic. Però això et fa feliç! I per fi descobreixes la roba premamà en una cadena d’aquestes tan barates que té una roba estupenda per quatre xavos, i que no anomenaré fins que em paguin, però que tothom coneix. T’hi gastes un dineral sense perdre el somriure! I no t’hi gastes més perquè si ho fas, t’embargaran la nòmina. I somrient. Sempre.

I ara veig, amb la nostàlgia del que ha après molt dels errors, que era una innocent bitrimestrera que no tenia ni idea del que li faria passar aquella panxa.

El tercer trimestre va ser protagonitzat, a part de per la panxa, per un augment de pes que a aquelles alçades era imparable. I arribats a aquell punt va deixar d’importar-me… Ara ho lamento 15 vegades. Una per kg. de més que em queda.  Però, a banda del sobrepès, que quedava dissimulat pel bombo que tothom assumeix i admira, hi ha la massopanxa. Fins el tercer trimestre podíem prescindir del masso i quedar-nos amb la panxa. Però arribats a aquest punt, els dos conceptes no es poden separar. Dos mesos abans de parir, aproximadament, la panxa ja no et fa tanta gràcia… la veus tan grossa que comences a patir pel merder que faràs si explota, pel disgust que tindràs si et surten les temudes estries, pel carretó que t’hauràn de fabricar per desplaçar-te, per l’edema dels peus perquè ni els vasos sanguinis poden respirar… Però com més gran és la panxa més forts sents els moviments i els singlots del teu nadó. I més clares són les ecografies. I mentre botes d’incomoditat, somrius feliç i plena (de goig i de quilos) immediatament després de cada cossa karateka a les costelles del teu petit bebè. I esperes l’hora del part amb candeletes i delit, d’una manera que no es pot explicar, però a l’hora et sents lligada a la major font d’incomoditat de la teva vida: la panxa. Que a aquestes alçades ja no es pot deslligar del masso. Aquell masso que acompanya tot el que té a veure amb la maternitat (massomaternitat seria una reiteració innecessària, que ja se sobreentén).

I a sobre vas i te la pintes! Això és es colmo!