Parella de tres

És estany… Les parelles sempre havien estat Formades per dues persones. Però ara s’em fa impossible trobar un espai prou petit com perquè no hi càpiga aquesta petita individua que ha ocupat gairebé tot el meu jo. 

A vegades és difícil recordar-me que havíem estat només un parell. A vegades no cuido aquest passat. A vegades no cuides aquest passat. I a vegades aquest present de tres es fa feixuc pels dos. De nit, quan al llit no arribes a abraçar. O de dia quan no arribes a besar.

Però som tres. I ens necessita als dos. I et vull a tu, que et vaig triar. I ja n’aprendré altre cop a buscar-te en l’espai de la nostra vida. Dóna’m paciència. Jo t’en dono perquè tu també em puguis cercar. Et faig senyals de fum. Vull que em trobis. Hi sóc. No ho oblidis, que hi sóc. Que et vull, perquè et vaig triar.

A voltes puc semblar-te lluny, ho sé. Se que no és fàcil. Ho sé. No he après encara a dividir-me. Encara sóc un tot mare, des de fa dos anys. Però si t’hi fixes hi ha un ull que sempre et mira, una part del cor que et batega, un bocí de pell que et sent ben intens. 

Encara aprenc a saber on sóc, com sóc, com sento. Dóna’m temps. Jo t’en dono.

Trobem-nos. Et convido a cercar-nos més. A agafar-nos de la mà. Aviat ella també ens deixarà espai per respirar-nos més de prop. Aprenguem a esperar-nos amb memòria i amb ganes de descobrir-nos tal i com ara som. Ben diferents. Sempre aventurers i valents. 

Deu grans cagades en el disseny de la maternitat

Si una cosa m’ha al.lucinat de la maternitat és el descobrir que les dones, si volem i si ens deixen, i sobretot i exigim que ens deixin, normalment (excepte en comptades i malaurades excepcions) som màquines perfectes dissenyades per fer perfectament coses tan extraordinàries com parir un cos de tres quilos en el millor dels casos, per un forat tan petit com el forat per on parim. O coses tan brutalment sorprenents com fabricar ni més ni menys (a vegades més) la quantitat d’un aliment perfecte i molt complexe que el nadó necessita. Un aliment, a sobre, viu i intel.ligent, que s’adapta a les necessitats del marrec sense que no hi hagi cap programador que hi intervingui.

Però hi ha errors. Que podem viure-hi i conviure-hi. Però ja em direu quan acabi, si són cagades en el disseny o no…

Intentaré fer una llista. L’ordre no indica res. Això seria subjectiu així que simplement, seguiré l’ordre d’aparició en els meus pensaments.

1- Els braços. Haurien de ser retràctils durant la fase de son i lactància en posició estirada. A qui no se li ha adormit el braç en aquesta situació? Qui no ha estat pensant i repensant on dallonsis amagar el braç durant les hores que pots estar dormint en la mateixa posició? Qui no ha desitjat arrencar-se’l i tornar-lo a posar quan pugui canviar de postura?

2- Els nadons, quan dormen, haurien de paralitzar-se. Això facilitaria un munt de coses. Faria que no caiguessin mai del llit ni del sofà, i s’estalviarien les migdiades sobre l’estora de jugar. O facilitaria que els poguéssim posar a l’altra banda quan dormim, facilitant-nos el nostre canvi de postura. Però qui els va dissenyar es va oblidar del botó de PAUSE.

3- Els nadons no maduren en càmeres com els plàtans. Sincerament… Ajudaria força poder-los posar en una càmera frigorífica i treure’ls quan ja siguessin prou madurs com per dormir tota la nit seguida o saber gestionar les emocions sense rabietes. Però el dissenyador no ens va proveir de la paciència que a vegades necessitem. L’error en aquest cas és de les mares i els pares.

4- Això si que em sambla obvi. La dentició. No trobo normal que no pensessin en fer més fàcil la sortida de les dents. Vull dir que tot el dolor fisiològic en la maternitat té un sentit. Les contraccions són doloroses amb un motiu, per exemple. Però les dents?! Cal fer patir les criatures així? Tan difícil era posar una comporta a cada dent que s’obrís sense més complicació quan fós el moment? Aquí va relliscar, el dissenyador.

5- Els tels curts d’algunes llengües. No deixen de ser un error del sistema en un moment molt concret de la formació del producte. Quan s’hauria de separar la llengua, no ho fa del tot. I mira quina gràcia… S’hauria de corregir, enviant informe.

6- L’amenorrea durant l’alletament, duri el que duri, és massa curta. Tan és si t’estàs dos mesos o dos anys sense la menstruació. Sempre és massa poc. Un altre error de sistema.

7- Cada nen és diferent. A qui se li acodeix?! No trobo normal que compris un producte i no sàpigues si dormirà poc o molt, si caminarà aviat o tard, si li agradaran les bledes o si te les hauràs enginyar per endollar-li. Amb el dineral que costen, ja podrien venir amb manual d’instruccions i garantia!

8- Crec que el dissenyador va badar quan va pensar l’inici de la parla. Si una cosa hauríen de fer des del naixement és , sens dubte, saber comunicar-se. Tampoc dic que hagin de saber parlar de tot. No caldria que desenvolupessin una tesis sobre física quàntica. Però si que seria força necessari que aprenguessin a comunicar les seves necessitats més bàsiques.

9- El pare és una altra cagada de planificació. Algú m’explica perquè no tenen pits que segreguin llet? Alguns amb obesitat en tenen més que la mare, però per desgràcia no són productius. Ja m’agrada l’alletament, ja… no ho canvio per res del món. Però a la nit no m’agrada tant i estaria bé que la criatura pogués girar-se, també, i trobar allò que vol dels dos cantons. Llavors, el massopare quan es queixés de que ha dormit malament, tindria raó de fer-ho…

10- Les sogres. I qui diu les sogres diu les veïnes. A vegades fins i tot les àvies. S’els hauria de poder desconnectar el so directament quan una es queda embarassada. No ho argumentaré. Totes sabem de què parlo.

11- Aquest ve de propina. El programador de la maternitat es va oblidar del sistema d’actualitzacions automàtiques de molts professionals relacionats amb la neonatologia i primera infància.

Tot i així, i tot i que segur que trobaria més grans cagades de disseny, compraria el producte una i mil vegades. Que per alguna cosa sóc mare i sóc massoca!

 

 

 

En camp de batalla

Ultimament llegeixo molt sobre una suposada guerra entre mares.

Abans de seguir vull aclarir que sóc conscient que en aquest post pot ser que digui (ja us aviso que és més que provable) coses que fereixin sensibilitats. Fins i tot provoqui jo soleta que gent que llegiu el blog deixeu de fer-ho… Però què voleu que us digui!? Una de les coses que més valoro de mi mateixa és l’honestedat amb mi mateixa. Així que n’assumeixo totes les conseqüències.

Deia que llegeixo forces articles sobre la guerra entre mares. Sincerament em sembla una bestiesa. Per diversos motius.

Hi ha coses que no admeten debat. La ciència evidencia certes coses que fa que unes teories tinguin més validesa que d’altres. Per tant, si: hi ha opcions de criança millors (sempre a priori) pel nadó que d’altres. I dic a PRIORI!.

Vull dir que per exemple, en el tema de l’alletament, és evident que la millor opció és el matern. Si! Pel nadó sempre és millor! I crec que no caldria discutir-ho. S’hauria de ser molt curt de gambals per defensar a ultrança la llet de fòrmula sobre la materna. Però he dit dos cops (amb aquest, tres) a priori. I perquè ho dic? Doncs perquè és igual d’evident que hi ha multitud de situacions molt serioses que portin a un alletament artificial. Malformacions mamàries que impedeixen l’alletament, malalties psiquiàtriques de la mare, desesperació per no aconseguir el suport adequat per tirar endavant l’alletament matern, males pràxies dels professionals sanitaris, etc. I en aquests casos, EVIDENTMENT que l’alletament artificial és positiu i és el millor per tots, inclòs el nadó. Ara, que ningú em toqui els picarols dient que l’opció de l’alletament amb llet de fórmula d’entrada és millor que el matern. Ho sento però per aquí no hi passo. Això no vol dir que només faltaria que cadascú a casa seva no pogués fer el que sanament li roti. Però espero que sigui amb informació i plena consciència. I sobretot amb el màxim respecte cap al nadó. I partint de que cadascú a casa seva fa el que vol, i només faltaria! la guerra no sé perquè es dóna!. Hauríem de ser grandets tots per acceptar les evidències científiques, les opinions dels altres i afrontar les nostres inseguretats i les nostres decisions. I si no ho som,  no culpar als altres, ni crispar-nos. Potser hauríem de fer un treball personal, abans de sentir-nos atacats. I això és vàlid per tothom, triem l’opció que triem!

Un altre clar exemple és el tema de la disciplina i la criança. No fotem! Deixar patir un infant quan hauria d’estar dormint, jugant o badant, en comptes d’estar plorant i bramant, no és bo! I no és opinió, és evidència científica. És cortisol i són connexions neuronals. Que tothom a casa seva fa el que li rota? Si, i només faltaria! Que molts adults som víctimes de l’educació i criança rebudes i això acturaria com atenuant? segurament també. Però que després ningú es queixi quan es vegi emmirallat en el seu fill i no li agradi el que hi veu. A partir d’aquí, a mi no és que m’interessi gaire el que passi a les llars al.lienes, per tant, tampoc sento en això que estigui en guerra amb ningú.
Un altre exemple que aixeca ampolles absurdament és el part. Quan algú que ha tingut i triat un part no medicalitzat i n’explica els arguments sempre saltarà algú que s’ha ofès o que es posa a la defensiva. Quan fan això s’ofenen amb l’OMS, amb l’AEP i amb el Ministerio de Sanidad, que recomanen coses contràries a les que van decidir o consentir? O només amb la mare que ha triat un part meravellós i no ha tingut cap complicació que li esguerri? O amb elles mateixes i les seves parelles encara que ho focalitzin cap una altra banda? No ho se… Clar que cadascú pot i HA de triar com parir, si tot va bé. Però un cop més les decisions han de ser informades, assumides i afrontades si en algun moment es torcen o no tenen el desenllaç que esperàvem. Jo no puc dir que em vaig equivocar amb les decisions preses. Però tampoc m’ofèn ni jutjo a qui en va prendre de diferents o fins i tot a qui va tenir la mala fortuna de trobar-se amb un professional que contradiu les recomanacions dels organismes nacionals i internacionals. Un cop més la guerra no ha de ser entre les mares. Però per estupidesa humana ho és. I cadascú té les seves pròpies espines i ombres que fan que el cap actui així. A mi també em passa amb d’altres coses. Però crec que hem d’aprendre a no fer pagar als altres els plats trencats de la nostra vida. Fem la guerra als mals professionals que fan el que no han de fer, que no informen, que se salten les evidències, etc. I no a les mares que van tenir un part ideal o que van decidir demanar analgèsia o deixar-se induir el part o fins i tot que van triar una cessària pel motiu que sigui!.

Podríem posar mil exemples més, però crec que ja veieu per on vaig.

Per altra banda, crec que també, relacionat amb aquesta suposada guerra entre mares (i també pares), hi ha una tendència a justificar-ho tot amb això que jo també he dit: cadascú a casa seva fa el que vol, i només faltaria! Doncs ho sento però només val parcialment! Val a l’hora de no posar-se a la vida dels demés sense que t’hi hagin convidat. Però cadascú té una opinió sobre tot allò que veu. I no sempre ha de ser positiva. O és que som xaiets? Hi ha una cosa que hauria de primar a l’hora de formar-se una opinió: el nadó/nen. Seguint amb els exemples que us he posat abans (i repeteixo que només en són tres), a algú no li fa mal als ulls veure un pare/mare donant el biberó amb el nadó al cotxet, amb una sola mà, mentres amb l’altra trasteja el mòbil? Potser és que no es pot donar un biberó dignament, tal i com el nadó necessita? Cal que especifiqui?: en els braços de la seva mare/pare, en sintonia, amb demostracions d’amor. O potser hi ha algú a qui no li fa mal veure a un pare/mare escridassar el seu fill en públic, o fins i tot insultar-lo  o engegar-li una bufa? Doncs no, això no em crea una opinió positiva, i no puc ni vull evitar-ho. Però no m’hi posaré. Però si em pregunten no podré dissimular.  Seguiré educant la meva filla perquè ella ho faci en basr a uns valors que crec que s’ha de tenir, i creuaré els dits.
I hi ha un altre exemple claríssim que no em podreu negar… Quan un nen li dóna l’embolcall del berenar a la seva mare/pare i aquest/a el llença directament a terra. En aquesta situació ho sento (en realitat no) però si que opino en veu alta, perquè entrem en una falta de respecte a tots els conciutadans, a part de l’exemple espantós que brindes a tots els infants del món. Aquí si que trec tota l’artilleria i declaro la guerra a qui faci falta!

I la guerra, crec fermament, no es crea amb opinions pròpies que ens guardem per nosaltres mateixos. Ni tan sols opinant en veu alta. Crec que la guerra entre mares/pares es desferma com totes les altres guerres del món. No és una qüestió d’entendre la criança d’una manera o d’una altra, o de triar un part o un altre, o d’alimentar d’una manera o una altra. Crec que l’origen és, com en qualsevol “guerra” en els judicis sense fonaments, en les faltes de respecte, en la intromissió. Però també en un mateix. Cadascú ha de ser capaç de prendre les seves pròpies decisions i assumir tot el que comporti. És un acte de responsabilitat cap a un mateix i també cap als altres. Quan un se sent insegur o ve un altre i exposa amb arguments la pràctica que tu portes a terme o la teva creença, el propi sistema de valors trontolla. I no tothom és capaç d’afrontar-ho madurament. O de viure-ho com una oportunitat de millorar o fins i tot, de validar els propis fonaments, de cercar recursos i suports. És més fàcil ofendre’s i enfadar-se, i culpar a l’altre de ser un impertinent o qualsevol altre cosa. Tot i que no és l’opció més pràctica ni sana.

Jo no m’ofenc  si algú em diu que creu que la meva filla ja és massa gran per mamar, ni tan sols si en fa mofa. Ho tinc tan clar que no puc entrar en camp de batalla. Segons qui opini, fins i tot em marxen les ganes d’argumentar ni d’explicar. Somric i em trec la teta per si en vol, o em diverteixo amb algun comentari sarcàstic que encengui els dimonis de l’interlocutor. I així aplicat a gairebé tot. I si, a casa fem el que ens rota, i només faltaria!

Us proposo un exercici doble a veure si així , qui en tingui, es pot treure el sentiment de rivalitat.
Abans d’opinar perquè no ens preguntem si les circunstàncies que ha viscut o viu aquella persona fa apropiat que desfermem la nostra llengua? Preguntem-nos si la nostra opinió és rellevant o pertinent. O fins i tot si s’assembla a un judici o si simplement l’altre interlocutor vol sentir-la, o inclús si li farà mal. És un exercici d’empatia. L’altra part de l’exercici és la següent. En el moment que ens arriba l’opinió d’una altra persona contrària o diferent al que pensem… Preguntem-nos perquè ens afecta, perquè no som capaces d’acceptar-la. Ens fa trontollar la nostra convicció? Esbrinem perquè! Pensem si de veritat aquella opinió o vivència ens afecta, ens ataca o afecta a les nostres pròpies decisions. M’afecta el que els altres facin o vulguin a ca seva? Perquè? Cerquem el problema dins nostre i segur que trobem abans el confort i l’alleugiment.
Sincerament crec que molts cops la guerra és contra un mateix.

A mi, en camp de batalla no m’hi trobaran pas! Però potser si que em troben ben lluny dels qui s’apropin massa amb el fusell. Ser mare d’un nadó que comença amb les rabietes ja és prou dur com per envoltar-se d’interferències i jutges de fireta!

A casa fem l’amor (no gaire) i no la guerra!

 

Jo, jo, jo i la maternitat.

Tinc la sensació que la maternitat m’ha fet veure’m, valorar-me, escoltar-me molt més i centrar-me més en mi del que estava abans d’embarassar-me.

I fa temps que penso en les causes. Se me n’acodeixen diverses…

Primera possibilitat: un embaràs de merda al qual vaig haver-me de sobreposar com fós i la única manera va ser oblidar-me del voltant i quedar-me només amb el que em reportava créixer i positivitat, recolzament i comprensió. O em cuidava o fugia a costarrica amb la massopanxa. O ells o jo. I mira, vaig triar-me a mi. Qüestió de supervivència.

Segona possibilitat: El puerperi ha de ser una etapa on et sentis forta. T’has de sentir valenta, segura i capaç de tirar endavant la vida d’aquella personeta que depèn de tu i de quina manera! I no sempre és fàcil. Les dificultats per l’alletament, la vulnerabilitat en que et deixen les hormones, la inseguretat que porta qualsevol responsabilitat d’aquestes dimensions, el fet d’haver d’assumir-te com a mare i de reinventar-te i renéixer… tot això fa que t’hagis de centrar molt en tu mateixa i que els altres també t’hagin d’embolcallar molt. Si no, és impossible estar prou bé com per poder-te encarregar del nadó en condicions òptimes.

Tercera possibilitat: superar la soledat. La maternitat porta molts moments de soledat relativa, ja que sempre estàs acompanyada pel teu nadó. El procés de transformació de dona a mare, l’alletament nocturn, incomprensió de l’entorn en certs moments, qüestionaments sobre com cries al teu fill (en el meu cas això no ho he patit, però és comú sentir-ho, per desgràcia). I en aquests moments de soledat has de buscar-te un acompanyant fidel que comprenent-te o no, et recolzi incondicionalment. I qui millor que tu mateixa? Ningú!

Després arriba la part contradictòria de l’ego maternal… Durant tota la criança crec  l’ego de la mare juga a parts iguals d’àngel i dimoni. M’explicaré. Crec que per una banda, és un gran esforç ser mare. No es pot negar. Saps que durant els primers anys ets insustituïble. Ningú coneix el nadó com tu. Ningú significa el mateix que tu per a ell/a. Això pot ser una gran satisfacció (i ho és), t’eleva l’autoestima, t’omple l’ego d’una manera  brutal. Cada cop que la criatura estira els braços cap a tu perquè no vol, en aquell moment, ser consolat per ningú més, una dent al teu somriure deixa anar un reflex i se sent un discret… he! Però per altra banda això pot ser esgotador i no crec que ningú vulgui discutir-ho. A vegades t’ho miraries de lluny des del sofà, mentre el massopare consola la criatura. O deixaries que fós ell que l’adormís al pit cada nit, o que es despertés un , dos, mil cops durant la nit per donar la tetamàgica. O reduiries a la meitat l’instint cuidador que t’empeny a dedicar-te totalment a la criatura.  Però no. No pot ser. Aquest paper ens toca a nosaltres i ho portem escrit a l’ADN. Aquestes coses ens omplen i ens inflen; i després creen situacions com l’agitació per alletament (per sort no és el meu cas), estrés o plantejar-se el deslletament nocturn, que segur que no ha de ser gens fàcil. A vegades l’ego diu: ja estic ple del tot, a partir d’aquí em desinflo i et desinflo. I un cop més no deixa de ser pur massoquisme: una de les coses més dures dels primers anys de vida com a mare és de les que més ens omple!

I potser és certa la díada famosa mare-nadó (sé que ho és). I tinc la teoria que partint d’aquesta díada, per a una mare no existeix res més (durant un temps) i no hi ha res més important (durant tota la vida) que el/s seu/s fill/s, i que per tant, també ho és i ho ha de ser ella mateixa.

El problema (suposo) deu aparèixer quan l’entorn no és conscient d’aquesta díada i d’aquesta necessitat de centrar-se en una mateixa i el nadó per poder equilibrar-se i rutllar correctament. Llavors deu ser quan apareixen conflictes de parella, inseguretats en el pare i/o la mare, desacords i desavinences… No ho sé, aquí ja m’estic posant en aiguamolls desconeguts. Parlo pel que sento d’altra gent, així que no m’hi explaiaré… Només és la meva teoria.

Així que fins ara… jo, jo, jo i la maternitat. Amb ganes de jo, tu, ella i la família sencera a parts iguals, però que sempre s’em reservi la coseta especial d’allò que tenen totes les mares.

 

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Enmirallant-nos per avançar

Ahir a la llar d’infants-miracle de la petita hi vam fer la castanyada amb els avis. Hi vam assistir, per part nostra, en massopare, la petita, la iaia, l’avi, una servidora, i algú que no havíem convidat però va venir igual: el monstre de l’avi , i que consti que no em refereixo al meu pare amb això de monstre! Va ser una tarda en família d’aquelles que em fan tornar bleda fins a caure alguna llagrimeta. De compartir moments, moniatos i magrana. De iaies ballant country com millor saben . De música i alegria.

Primer hi van convocar als avis, i després als pares. Volien conspirar o vés a saber què. El cas és que quan vaig arribar-hi la directora de la llar-miracle s’estava dirigint a tots ells. Feien por… allò de a reunió de pastors… Vaig sentir la darrera reflexió. Parlava de la relació especial que s’estableix normalment entre els avis i els néts i viceversa. Si que és veritat que sempre he pensat que això és així, però la reflexió que vaig sentir no se m’havia acodit mai. I a mi m’agrada escoltar i enriquir-me de les persones que em semblen sàvies. I ella m’en sembla. Deia alguna cosa semblant a que entre una generació i la següent es produeix un trencament per poder avançar, però entre una generació i els seus néts no hi ha aquesta necessitat, i que per això esclaten aquestes relacions tan i tan entranyables i especials, com la que recordo jo mateixa amb els meus propis avis materns (els paterns van ser un món a part…). I per això quan avis i néts es troben no paren de tirar-se pets de colors, com diu en massopare.

M’en vaig anar a dormir pensant-hi. Pensant en la meva relació amb els meus pares. Cercant-hi aquest trencament. I si, si que l’hi veig. Crec que l’haver estat mare amb ja certa edat (tampoc tanta!) m’ha aportat una més que suficient capacitat d’autoanàlisi, i prou maduresa com per veure que amb els meus estimats progenitors ni tot va ser fantàstic i meravellós, ni tot va ser terrible i horripilant, a la meva infantesa/adolescència. I tot això que no era ni tan bo ni tan dolent, ara té unes conseqüències. En mi, en la meva manera de ser i sobretot de sentir. I també en com entenc la criança i en com vull fer les coses amb la petita.

Crec que els meus pares, com molts dels de la seva generació van ser víctimes d’una gran crisis educativa i cultural. Van ser dogmatitzats en els “beneficis” del biberó i la llet de fórmula, van ser dogmatitzats en el conductisme més salvatge que carregava contra els nens en major o menor mesura, dogmatitzats en el valor de la disciplina i el reforç positiu i també negatiu. Van ser dogmatitzats en la cultura de la mare que carrega el 95% de la criança i del pare que treballa moltíssim per sostenir la família econòmicament i s’oblida sistemàticament de canviar bolquers i asseure’s a terra a simplement riure amb els seus fills. I alguns es van passar de frenada, tres, quatre o cinc mil pobles. Per sort no va ser el cas dels meus.

Però també van ser educats per a transmetre el valor de l’esforç i de guanyar-se les coses que tenen valor. També van haver d’educar sense pantalles per a tot arreu ni la distorsió de la tecnologia; almenys fins que ja teníem certa edat. També van haver de trencar amb l’excés d’autoritarisme de la seva generació anterior, i de la violència que van rebre a l’escola, en una època de postguerra i dictadura.  També van voler trobar la llibertat i ens la van transmetre de la manera que van saber, en forma d’esperit de lluïta i esperit crític amb l’entorn cultural i sòcio-polític que ens contextualitzava.

Si, tot això van ser, en general molts dels pares de la generació dels meus. Si. Ens van enviar a la nostra habitació amb la porta tancada, fins que deixéssim de plorar i ens tranquil.litzéssim, sense saber que no deixava de fer-nos mal, sinó que deixàvem de plorar per rebre altre cop les seves atencions. Si. Ens van deixar anar algun mastegot (en el meu cas em van treure la pols) al cul, d’aquells que donats a temps no fan cap mal (o això diuen alguns). Si. Ens van criar amb biberons plens de llet de fórmula i sobretot plens de molt d’amor i segurament mai van dormir amb nosaltres, perdent-se ells aquest gran plaer. Si. Van fer algunes coses sobre les quals jo avui m’emmirallo i en veig el resultat. I en el reflexe que hi veig, no vull veure-hi la petita, perquè si tan bo hagués estat (com els van vendre en aquella època) avui jo ho voldria repetir. I perquè en aquest reflexe veig les mancances que a mi m’ha provocat tot això a nivell de gestió de les meves emocions…

Però també veig en el reflex que van respectar i recolzar les meves decisions encara que els produïssin mal al fetge o úlceres a l’estómac. També van portar-me a la muntanya i em van deixar caure de la bicicleta, deixant que creixés, encara que després m’haguéssin de llepar les ferides. També em van ensenyar el valor de la cultura, de la lectura, de les arts escèniques, de la curiositat pel món. També em van parlar clar a mida que anava creixent i van anar-se apropant als seus fills a mida que hi anàven veient les versions adultes. També ens van aguantar impertinències i baralles de germans en edats difícils, i potser no ho van acompanyar com a mi m’agradaria fer-ho, però ho van aguantar, que és més del que segurament podria fer jo amb les animalades que dèiem/fèiem. També ens han donat records impagables, sense demanar-nos res a canvi. També han lluïtat perquè tinguéssim tot el millor que necessitàvem, lluïtant contra les dificultats econòmiques. I quan les van superar ens van ensenyar a ser generosos i a que les coses materials no eren tan importants com crèiem, i que per això ens ho han donat sempre tot.  I en aquest reflex si que hi vull veure la meva petita. Vull que hi sigui amb mi, amb el seu massopare, amb els seus avis, tiets i cosines.

I en el reflex que d’aquí a trenta (i escatx) anys vegi la petita quan pensi en els seus pares, vull que hi vegi, com jo veig, que ho hem donat tot perquè sigui feliç, com els meus pares. I que haurem fet coses que ella no veu del tot bé, i que vol fer-ho diferent amb els seus fills,. Però que tot ho haurem fet amb la millor voluntat de veure-la créixer sana emocionalment. Igual que ara veig que els meus pares han fet amb mi i els meus germans, a la seva manera, com la societat els va ensenyar que havien de fer-ho. I que se senti estimada com jo m’hi sento. I que ens estimi com jo estimo als meus pares perquè ens ho haurem intentat guanyar sempre, des d’aquell 26 d’agost del 2014 fins que ens morim.

Els fills cotitzen a la baixa…com l’empatia.

Em sorprèn la contradicció constant de moltes mares, segurament jo també en ocasions… Em refereixo a la contradicció entre l’orgull i babeig constant cap als nostres fills, i la desvalorització que en fem.

Hi ha mares (jo també fins que em vaig cansar de fer-ho, que va ser aviat per sort) que constantment justifiquen la seva descendència. I sincerament, crec que els infants es mereixen que donem més valor que tot això al que senten i al que fan, i sobretot al que són.

Em repateja quan la petita es fa “un coco” i algú diu: no passa res! Ja està! No ploris! Igualment aplicable a qualsevol altre nen/a. Com que ja està! I que no plori?! Que no passa res?! Evidentment que passa! Aquest infant està aprenent a gestionar la seva relació amb el dolor i els ensurts! S’ha fet “un coco”! I els “cocos” fan mal a tothom! I espanten quan no els veus a venir! I potser no entén què collons hi fa aquella taula allà al seu camí! Perquè simplement no som capaços d’acompanyar el mal? Un cop el mal ja està fet ja no els podem protegir d’ell. Però si que podem fer que aprenguin a deixar-lo marxar. Podem dir-los… tranquil.la, que aquest mal passarà tard o d’hora, i mentrestant la mare és aquí amb tu. O qualsevol cosa que s’ens acodeixi i que no negui el motiu pel que estan plorant. A mi em fa una punyetera ràbia que intentin convence’m de que no he de plorar pel que sento. Doncs perquè fem el mateix amb els menuts?

Quan un marrec plora o s’emprenya i la mare corre a explicar que el pobre té son, que fa molt que no dorm. Una: es pot saber perquè justifiquem les enrabiades dels nostres fills davant dels altres? Dos: aquest temps que utilitzem les/els mares/pares a això, no podríem estar-lo utilitzant per esbrinar si de veritat té son o si li passa quelcom, o a ajudar-lo a adormir-se, bressolant-lo i abraçant-lo? Perquè treiem valor a la son, quan la son és capaç d’arrencar llàgrimes i accelerar les pulsacions dels nostres petits? De veritat crec que la son té un efecte molt més refotut en els nens que en els adults.

Una altra… quan un petit està jugant, manipulant o simplement mirant un objecte, i algun company arriba i li treu. Molts pares tendim a posar per davant una imposició del compartir a la injustícia que suposa el fet de que el menut estava fent una cosa i algú altre ha decidit que ja n’hi havia prou. I potser no té dret a decidir ell mateix si ja havia acabat o no? I perquè nassos l’hi ha de cedir quan l’altre o els pares decidim?

Som en una situació “X”. Tan és, qualsevol. I com a adults, amb molts motius molt vàlids, hem decidit que hem de marxar. Agafem el nadó/nen i marxem. Sense explicacions. Sense deixar-lo acabar allò que estava fent. Molts cops, sense ni tant sols avisar-lo. Però qui ens hem cregut que som?! Tant costa entendre que quan comprenen la situació se senten part d’ella, com a tots ens passa, i que tenen l’oportunitat de sentir-se i mostrar-se més participatius i col.laboradors?

Em fan molta rabieta expressions com “no passa res!”, o “va, ja n’hi ha prou d’aquest color”, o “vols fer el favor de deixar-li?”. Crec sincerament que els pares/mares hauríem de fer un exercici d’educació i respecte, que al final és el que volem que els menuts aprenguin, i ni tant sols som capaços de predicar amb l’exemple. Els infants no són accions de borsa que cotitzin a l’alça o a la baixa en funció del temps o ganes que tinguem per oferir-los. Ni cotitzen més o menys en funció de les nostres creences o preferències. Crec fermament que, independentment de com siguem, com ens sentim o quin humor tinguem, els nens són persones que es mereixen el mateix respecte que nosaltres, que tenen el mateix valor que nosaltres i que a sobre no tenen les eines que hauríem de tenir nosaltres. I precisament per això crec que a vegades els pares som els immadurs. Els que hauríem de donar per fet això i en canvi els treiem el valor que es mereixen, dificultant que creixin de manera saludable, sentint-se valorats i aprenent així a respectar l’entorn i els altres, perquè saben què és sentir-se respectats.

Si us plau, quan veieu que em vesteixo d’agent de borsa, simplement recordeu-me que allò que estic a punt de subhastar és la meva petita i que és una nena. La meva filla. I amb aquesta dada, ja sabré què fer-ne. I us en donaré les gràcies.

El massopare (part II)

Ja vaig explicar el concepte de massopare. Però clar… ha plogut molt des de llavors. Tots hem canviat. Tot ha canviat. De fet res no és igual. Ara en tinc una opinió actualitzada. Ara ni la mare ni el massopare ja no som una demo (no sé si encara s’utilitza aquest terme…). Ara ja som de veritat.

El massopare d’avui no pensa que s’ha d’encarregar i cosir les etiquetes a tota la roba per anar a la llar d’infants. Ni tan sols intenta planificar els àpats de la petita per al dia, i molt menys per a l’endemà… crec que pensa que pot passar sense menjar. El massopare no s’informa, no llegeix, i es fia del que tu li expliques sobre la seva pròpia filla. No prepara la roba per a l’endemà, i a l’endemà quan va a vestir-la, et pregunta on són els pantalons; i tu li respons: al primer calaix, com tots els altres pantalons , i com sempre! El massopare s’oblida dels controls mèdics, i delega la gestió de l’agenda i dels controls a l’especialista del frenet. El massopare ni pensa en la possibilitat d’anar pensant quines sabates li posarem quan comenci a caminar d’aquí a quatre dies.El massopare no comenta amb altres pares coses com les crisis de creixement.  Al massopare li és igual si la petita berena fruïta o mig quilo de patates fregides, o si aquestes patates són ecològiques o carregades de fertilitzants químics… El massopare encara no ha decidit si li farà angúnia o no veure la seva filla de dos anys enganxada al pit, i encara té un any per decidir-ho. El massopare necessita fer la migdiada i dormir una horeta més, encara que la seva filla ja volti pel llit fent merder. El massopare rondina quan s’ha despertat dos cops en una nit encara que en porti 15 de bones, i pensa massa tard que jo porto gairebé 13 mesos sense dormir una nit seguida.

El massopare d’avui accepta estoïcament els episodis de mamitis i fa veure que no li punxa. El massopare ha après a tenir paciència amb el plor de la seva filla i a abraçar-la amb molt d’amor quan menys “carinyosa” està. El massopare de tant en quant em diu que sóc una supermare i que ho estic fent bé. El massopare m’empeny a fer coses que jo creia impossibles. El massopare mira la seva filla amb ulls d’enamorat. Juga i juga amb ella arrencant-li unes riellades que ningú més és capaç d’arrencar-li. El massopare ha acceptat moltes decisions que he pres, encara que sigui consultant-li, perquè ha après a confiar en mi com a mare. El massopare cuida la petita com ningú quan jo no hi sóc, i quan hi sóc també. El massopare segueix, un any després, inventant-se el seu propi instint ma(pa)ternal amb tot l’amor del seu cor. El massopare s’esforça per curar les ferides de la seva pròpia infantesa, i a no assemblar-se al seu pare quan està amb la petita. El massopare cada cop ens uneix més com a família.

El massopare és la bomba!

Avaluacions de final de curs.

Arriben les vacances, i amb elles, les avaluacions. Sabrem si hem de fer deures o no durant l’estiu.

D’aquí a un més i sis dies la petita farà un any, i estic segura que llavors només em sortiran paraules nyonyes i llacrimògenes. Així que crec que ha arribat l’hora de l’autocrítica constructiva i les felicitacions. De pensar què he de mantenir i què he de millorar. I a aquestes alçades, no crec que canvïi massa el que pensi ara, o d’aquí a un més.

Tirem enrera… a l’embaràs. Crec que vaig esperar massa i això em (ens) va fer molt de mal. Esperava comprensió i no empatia, i no vaig saber demanar ni una ni l’altra. Vaig parar poc, i necessitava fer-ho per entendre què m’estava passant , per escoltar-me i posar paraules al que sentia, per asserenar-me i per ajudar al meu entorn immediat a acompanyar-me, en comtes de transmetre el meu embolic, i esperar que el meu marit actués com jo necessitava. Si mai tinc un altre fill llegiré això i abans d’obrir la boca em prendré 24 hores de recés, com a mínim. Crec que em va faltar introspecció, i em va sobrar necessitat de compartir amb massa gent els meus anhels i desitjos. Em va sobrar esperar dels altres i em va faltar expressió serena i assertiva. I no és la primera vegada que em passa, i amb 35 anyets acabats de fer, ja em toca anar-ne aprenent. Així que no em fustigaré però intento aplicar-ho a tots els àmbits de la meva vida. Com diuen al sud: ya no tengo el chichi pa farolillos, i no tinc ganes ni temps per tenir disgustos que puc evitar amb una mica de feina introspectiva. Si més no, prefereixo treballar-m’ho per millorar.

Pel que fa al part, una mica el mateix. No necessitava l’aprovació de ningú per saber què volia i com ho volia, però a l’hora la buscava. I al final, cercant l’aprovació i l’acompanyament, em vaig sentir més sola que mai. Vaig entendre tard que aquell procés era meu. I si; em va faltar, no se si mentir, però si aprendre a callar. Si tornés a quedar-me embarassada faria el procés voluntàriament sola, i no cercaria l’acompanyament, però si que l’acceptaria de les persones que s’apropessin, sabent ara com saben la majoria de gent que m’envolta, quins serien els meus desitjos. Qui no s’apropés de manera pura, amb amor i recolzament, senzillament seria despatxada amb molta educació. Sense súpliques de comprensió, sense recerca d’aprovació, sense rencor ni frustració. Simplement un “d’acord, consideraré la teva opinó, gràcies”, és a dir: un “si, si , carinyo”. I al meu company, el deixaria ser company, i li expressaria de manera concreta els meus pensaments i necessitats. Intentaria explicar-li bé què espero d’ell. Va ser un company de part genial, però igual que jo faria coses diferents, també li demanaria a ell que pulís certes coses, però sense responsabilitzar-lo dels meus estats, que per això són meus.

De l’alletament també en trec conclusions. Si ara tingués un altre nadó, cercaria la intimitat així que la necessités, sense formalismes. Qui m’estimi ho entendrà i ho podrà respectar. El primer que faria seria mirar-li la llengua, i no fiar-me de cap professional, que ja m’han demostrat que de frenets no hi entenen un borrall. I els que si que en saben, no m’els vaig creuar, així que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. I a la primer dolor, trucadeta a l’assessora de lactància, que per això s’ha format  i sort d’ella en vaig tenir. No tornaria a deixar passar el temps esperant que se solucionés sol. Els frenets no se solucionen sols. Cal actuar, i he après a que no cal patir si hi ha solucions a l’abast. No tornaré a plorar mai per l’alletament de cap fill meu. Tampoc tornaré a comprar ni utilitzar la pomada del dimoni per a clivelles. A part de no servir per a res, fa un merder important. Llet i un cop més, intimitat per passejar-te amb els pits a l’aire per casa. A més, se m’han despertat les ganes de formar-me com a assessora de lactància. És un tema que m’ha encantat, m’ha atrapat, i sé com es pot arribar a patir i a gaudir. I vull ajudar a superar el patiment i compartir la joia d’haver-ho fet. No se si m’hi vull dedicar professionalment, o si podré. Però m’agradaria com a mínim fer voluntariat, i m’encantaria crear un grup de suport a l’alletament, amb el temps. Però ja veurem si algun cop m’hi poso. Espero que no se m’oblidi aquest propòsit.

De la criança. No se si ho faig bé o no, però crec que estic fent fantàsticament bé una cosa: escoltar la meva petita, i escoltar-me a mi i al meu company. Però sobretot, escoltar les necessitats de la meva filla, que no ha triat venir al món, sinó que jo la hi vaig obligar, i per tant és la meva responsabilitat que s’hi trobi bé. Potser cometo molts errors, però vull esforçar-me a trobar-los i rectificar-los, com ara estic fent, des de que va néixer, i crec que no m’en surto pas malament. Crec que progresso adequadament. Si tingués un altre fill, intentaria viure-ho com ara, com una aventura i un joc constant. Un joc important, i divertit. Gaudir-ho al màxim.

I pel que fa a la parella, intentaria cuidar-lo una miqueta més, tot i que les hormones de la maternitat t’ho posen difícil. Intentaria no oblidar-me cap dia de l’abraçada diària. I se que alguns dies l’he descuidat. I no m’agrada. També intentaria discutir menys i més suau. N’estem aprenent. Però si ara tingués un altre fill crec que ho faríem millor els dos. Ho hauríem de fer millor, si més no. Però el que no podria fer, és estimar-lo més… crec que és impossible. Ara tinc dos grans amors, un de ganapia, i l’altre petita i adorable.

Si tingués un altre fill, seria el doble de mare. És a dir el doble de petonera, el doble de cantaire, el doble de pesada i el doble d’implicada. No sé si és bo o dolent, però en tot cas ara no és el moment d’avaluar-ho.

El quart tatuatge

Sabeu de sobres el que defenso l’apropiament lícit dels parts. Millor dit dels naixements dels nostres fills. Perquè hi hagi o no complicacions SEMPRE són nostres. No som criatures tutoritzades per un adult que ha de decidir per nosaltres. Som adultes, que podem i hem de triar. I que en cas de no poder, hauríem de delegar aquesta facultat a algú de confiança: parella, mare, amic… Perquè és molt trist que el que hauria de ser el millor dia de la nostra vida, passi a ser només un dia feliç, o fins i tot un dia traumàtic, o per oblidar.

I demano perdó sincerament si mai ha semblat que menyspreo o menystinc tots els tipus de part medicalitzats. Perquè de veritat que no és així. Si sóc honesta, reconec que a totes les dones que aprecio els desitjo que desitgin un part no intervingut. Perquè sé que el que se sent només és així d’intens si et tornes animal i et lliures al procés únicament fisiològic. I això és meravellós. Però hi ha molts motius que et poden portar a prendre la decisió de delegar part del teu procés a la medicina.I aquests naixements/parts són igual de valuosos. I a vegades et creues amb dones admirables que t’expliquen la seva experiència i et capgiren els esquemes. I et fan créixer amb la seva experiència.

Avui he demanat col.laboració a una persona que va apropiar-se del seu procés, que el va canviar degut a una potencial complicació. I va ser prou valenta com per canviar el seu plantejament i fer-lo feliç malgrat el que imagino que va sentir. Jo no puc parlar del tema simplement perquè no ho he passat ni viscut en primera persona. Però si algun dia he d’afrontar-ho, pensaré en ella i la imitaré. I juro que també hi seré feliç.

La seva filla té uns dies menys que la meva petita. És bonica, riallera i tan grassoneta que la pessigaries amorosament per tot arreu! I la seva mare, a qui conec menys que a la filla, em sembla des del dia que me la vaig trobar al tren, molt valenta i forta. Admirable. Parlant de les nostres experiències, em va explicar el seu part. Si. El seu PART. SEU, i només SEU. Respectat, sa , plàcid i feliç. Com va ser-ho el meu: respectat, sa, plàcid i feliç. Una cesària meravellosa, com no n’havia sentit cap. En el fons no van ser tant diferents, les nostres vivències: vam haver de lluïtar per a trobar-nos còmodes en la nostra elecció i ho vam aconseguir, malgrat judicis i segurament també ella, moments de soledat.

No en puc parlar jo. Per això li vaig demanar, malgrat no sabia ni el seu nom (ara ja si!), si la volia i podia relatar ella. I li vaig demanar si em donava permís per a comentar-la, no només per a transcriure-la literalment. Perquè jo ja sabia que no em podria contenir, perquè sóc així de bocamolla. I em va sorprendre l’entusiasme i la rapidesa amb la que m’ha contestat. I aquí la teniu, amb els meus comentaris inclosos, que són el menys interessant i rellevant, però que si no els faig rebento.

I abans de mostrar-vos el seu relat, moltes gràcies, Marta, per obrir-me una mica més la mirada.

Sempre havia tingut molt clar com volia que fós el meu part. Volia parir a l’hospital, ser-hi amb temps de sobres, volia que fós vaginalment, i decidiria en aquell moment si volia epidural o no, però tenia bastant clar que si. 

M’havia preparat molt mentalment per al moment, no havia tingut mai cap tipus de por, tenia (i tinc) confiança cega en el meu ginecòleg, i estava més que preparada pel gran moment. 

A finals d’agost, a una de les darreres visites, el meu gine em va detectar pelvis estreta. Per un moment vaig entrar en pànic, i és que tres mesos abans, una amiga va trencar aigües a casa, va anar corrents a l’hospital (de Barcelona a Barcelona), i quan va ingressar el nen ja estava massa en camí per fer-li una cessària, quan li van detectar pelvis estreta, i mai prèviament l’hi havien detectat. Aquesta amiga es va desgarrar interna i externament, més de 50 punts de sutura, van haver de treure el nen amb fòrceps, i un cop el nen ja estava fora li van haver de fer una transfussió de sang de tanta que n’havia perdut. Actualment encara té pèrdues per davant i per darrere, i ja fa més d’un any. Jo em vaig quedar en estat de shock i vaig explicar-li totes les meves pors al meu metge. I en cap cas volia passar per una situació tan traumàtica com aquella noia, i a més jo havia d’anar de Sant Pol a Barcelona. Més trajecte encara perquè la nena sortís massa. 

Aquella notícia va trencar tots els meus esquemes i el que havia planejat els gairebé nou mesos d’embaràs. El primer que vaig dir va ser: VULL UNA CESSÀRIA. M’aterrava el fet d’estar mig morta els primers dies de vida de la meva filla, que anés malament i no poder-la agafar, no poder estar amb ella, no poder transmetre una seguretat tan necessària a la vida de la meva filla. El meu ginecòleg de seguida em va dir: Ep! Calma i serenitat. La primera opció no serà la cessària, perquè tot i tenir la pelvis estreta no vol dir que el teu part hagi de ser desastrós com el que m’has explicat. Aquell cas era, segons ell em va dir, una suma d’infortunis. Allò a mi no em passaria, i si arribava el moment en el que hi hagués una possibilitat de risc per a mi o per a la meva filla, farien una cessària sense pensar-s’ho, però no havia de ser la primera opció. La primera opció sempre seria el part vaginal.

Jo i el meu home sempre hem tingut clar que volíem tenir quatre fills, com les quatre barres de la senyera. Forofades a part, en el cas que fós cessària ja no podríem tenir-ne quatre. Havia sentit a parlar tan malament de les cessàries que ara si, començava a tenir por del gran moment, perquè la cessària ara era una opció molt real… I la cessària era el dimoni! O així m’ho havien dit amistats, a les classes pre part, havia llegit a tot arreu…

La meva princesa no volia sortir, i vaig sortir de comptes cinc dies abans d’ingressar de manera programada un tres de setembre a la Clínica del Remei. Allà m’esperava el meu estimat ginecòleg i la seva encantadora llevadora. Em van mirar de dalt a baix i em van dir que estava tan verda com als set mesos. Que em podia posar el gota a gota, començarien les contraccions i podia passar-me 12 hores amb dolors, però que la seva experiència deia que m’hauria d’acabar fent la cessària. Ell estaria allà tot el dia i no tenia cap prioritat per una opció ni per l’altra. La decisió era meva. Els seus més de 40 anys d’experiència i incomptables parts van ser suficients per prendre LA MEVA decisió. 

Vaig decidir optar per la cessària per diverses raons:

– Sabia que hi havia un impedimento físic (pelvis estreta) i un alt percentatge de complicacions al part vaginal. 

– Volia que aquell tres de setembre, el dia més especial de tota la meva vida, fós aquell dia que sempre que el recordés com el millor. Com alegria, amor, felicitat i joia. No com dolor, patiment i histèria. Volia plorar de felicitat i no de dolor. 

– Les persones que pitjor m’havien parlat de la cessària, són persones que no n’havien tingut, de vegades ni tan sols havien tingut un part. L’arrogància impertinent dels consells de qui no té ni p*** ideai parla des del desconeixement. 

I vaig ingressar a quiròfan. El meu gine va deixar entrar al meu home al part, perquè un part per cessària també és un part,  i va estar al meu costat absolutament en tot moment. La meva nena va sortir a llum i de seguida va arrencar a plorar. Jo i el meu home ploràvem desconsolats de felicitat. La van netejar una mica i la van posar als braços del meu home. Em van estar cosint i curant durant gairebé una hora, l’hora més curta de la meva vida, ja que jo estava perfectament bé. Estava a un quiròfan però estava amb la meva família i em podria haver passat allà tot el dia, mirant-los, completament conscient i feliç. Més feliç que mai. 

Mites falsos de les cessàries:

– La llet no puja tan ràpid com als parts vaginals. MENTIDA. Jo només arribar a l’habitació ja gotejava calostre. 

– Aixecar-se fa un mal insuportable. MENTIDA. Jo m’hagúes aixecat molt abans, però no em deixaven. A l’endemà em vaig aixecar tan tranquil.la, amb moltíssimes ganes de caminar i de moure’m amb fortalesa i seguretat per poder portar la nena amb mi a tot arreu. 

– La cicatriu és un drama. MENTIDA. Tenint en compte que a mi em seria exactament igual que la cicatriu dels meus fills fós enorme, en mig de la cara i prominent… És petita, no molesta i amb qualsevol tipus de calceta queda tapada. Tinc tres tatuatges, i per mi, la cicatriu n’és el meu quart, i el més especial. 

– La recuperació és molt lenta. MENTIDA. Jo no vaig estar ni tres dies a l’hospital. El dia 6 a primera hora del matí ja sortíem cap a Sant Pol. I no em vaig prendre ni un dels analgèsics que em van dir que havia de prendre a casa. No em calien. 

– No és el mateix que parir. MENTIDA.  Jo no m’he quedat amb ganes de res més que repetir aquesta experiència magnífica. I, com em va dir la Mare Massoca, això és perquè jo vaig poder decidir. 

Ara ve quan el maten. Ara ve el moment que esguerro el clímax emotiu del relat, i hi foto cullerada amb els meus comentaris. Així que si no els voleu llegir aquest és el moment de desviar la vista cap a una altra banda.

D’aquest relat en trec un munt de reflexions. Primer que té molt de mèrit tot el procés. Entenc que no havia de ser fàcil renunciar a l’opció del part vaginal i passar a DESITJAR i a convertir en FELIÇ la cessària. Jo no sé si n’hagués estat capaç. Ara, que ja vaig passar per un naixement, de cara a un segon, i amb les reflexions que estic fent, suposo que si, però en el meu primer part… uff… Ja ho dic jo… valenta!

Per altra banda, crec que va haver-hi un factor sort, de caure en mans d’un equip capacitat per empatitzar i respectar el moment i els desitjos. Per entendre la cessària no com un procés quirúrgic sinó com a el moment emocional que és el naixement d’un fill. Acompanyar la mare i la seva parella en aquest procés.  Així que gràcies a aquest equip per humanitzar les cessàries. Tan de bo sempre fós així. I sabem que no ho és en la majoria dels casos, i per això la cessària és el dimoni. No per la cessària, sinó per qui les fa. Un cop més la violència obstètrica mata instints, felicitat i humanitat.

El tema de la pujada de la llet és cert: no depèn de per on surt el nadó sinó del desprendiment de la placenta, així que tururú a qui condemna l’alletament de qui ha viscut un part per cessària.

Definitivament, aquesta vivència demostra que qualsevol dona pot apropiar-se i sentir-se poderosa amb el seu part, sigui com sigui! I tan de bo, totes les dones que tenen els seus fills les visquessin així. Un cop més podríem parlar de més naixements sans, plàcids i feliços.

D’aquest relat i de la decisió que va prendre en trec una gran lliçó d’amor incondicional. Qualsevol dona crec que desitja un part vaginal. Renunciar-hi d’aquesta manera tan serena, i fer-ho bonic només pot respondre a l’amor més pur: el d’una mare al seu fill. I és preciós. Si… amb la maternitat m’estic tornant tan nyonya…

Finalment, ja us vaig explicar com veig d’important la creació d’un pla de part . I us vaig explicar també les modificacions que hi faria. Doncs bé… si hagués de tornar-ne a fer un, n’hi faria un altre, d’afegit. Prepararia els meus desitjos també en cas d’haver-hi complicacions urgents que obliguessin a fer una cessària. Perquè voldria que fos plàcida, sana i feliç. Perquè voldria que fós plena d’amor. Com aquesta. Hi posaria que vull ser acompanyada pel meu company. Que mentres em cusen vull contacte amb la meva filla, encara que fós agafar-li la maneta mentre fa pell amb pell amb el meu marit. Que no vull separació. I abans de parir, si decidís fer-ho en un hospital (que ho dubto, en cas d’embaràs de baix risc com el primer), m’asseguraria de fer-ho en un on es permetin totes aquestes condicions. A mi no em feien por les complicacions, ni les cessàries (bé, una mica si), sinó la deshumanització del moment, el sentir-me petita, em feia por la por i la soledat. I també en les cessàries es pot evitar. M’asseguraria de que, en cas de ser necessària, jo també hi plorés de felicitat i no de dolor ni de por. Jo també voldria transformar la cicatriu en el meu sisè tatuatge!