Record d’una habitació fosca

Fa tres dies que sento un nus a dins, ganes de plorar, melangia… I primer no sabia perquè però mica en mica m’han anat arribant a la consciència records. I ara se perquè aquest sentiment de tristesa. Ara se perquè les ferides que creia tancades tornen a  sagnar per alguna punta de la cicatriu.

Demà és 21 d’agost. El 21 d’agost del 2014 va ser un dels pitjors dies que recordo en tota la meva vida. Aquell dia morien petits bocins de mi. Aquell dia arribaven al seu punt més àlgid el sentiment de soledat, l’esgotament emocional i la rendició més absoluta. Aquell dia entrava en el pànic més absolut. Aquell dia sentia la por més aterridora de la meva vida. Aquell dia em sentia petita i desvalguda. Aquell dia s’enfonsava el projecte més valuós que mai havia tingut. Aquell dia sentia una angoixa incontrolable. Aquell dia perdien tot el sentit les 41 setmanes anteriors. Aquell dia m’enfonsava de pensar que aquelles 41 setmanes de soledat, tristesa i lluïta no havien servit de res. Aquell dia sentia culpa. Aquell dia sentia buidor. Aquell dia només podia plorar. Aquell dia perdia el control. solo

Aquell dia em van programar la inducció al part, i després només silenci i foscor. 

Aquell dia amb l’anunci de la inducció sentia odi cap a la meva
incapacitat per a portar al món la meva filla. Aquell dia les paraules oxitocina, patiment fetal, episiotomia, forceps, cessària… m’envaien les entranyes i els pensaments. Aquell dia em vaig sentir sense cap autoritat sobre mi. Aquell dia plorava pensant perquè la meva filla no volia estar amb nosaltres i la culpa m’envaïa de pensar que potser era culpa meva per haver omplert aquells mesos de mals sentiments. Aquell dia vaig creure’m que no tenia raó ni dret a voler allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió.

Aquell dia m’equivocava. Però entre el silenci i la foscor no ho veia. I aquell dia vaig deixar que petits bocins de mi morissin per sempre.

Aquell dia una de les persones que havia admirat més tota la vida, en qui més havia confiat abans de l’embaràs, m’escridassava. Aquell dia aquesta persona em va jutjar a crits. Aquell dia aquesta persona m’acusava d’estar fent mal al meu marit i a la meva filla. Aquell dia aquesta persona em culpava. Aquell dia aquesta persona feia que em creiés que jo mateixa era la pitjor persona del món per voler allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió. Aquell dia aquesta persona, a cinc dies de parir, destapava la capsa dels trons i feia que esclatés en forma de diverses crisis d’angoixa. Aquell dia, aquesta persona agreujava tot el meu estat emocional que s’havia anat tornant cada cop més fràgil. Aquell dia aquesta persona m’enfonsava encara més en el silenci i la foscor. Aquell dia aquesta persona  creuava Catalunya de sud a nord no se encara amb quina finalitat, però finalment marxava reafirmant tot el que ja m’havia dit per telèfon. Aquell dia el meu germà gran es convertia en un autèntic desconegut i encara no se perquè ni perquè va reaccionar així a les meves pors i les meves debilitats.

Aquell dia necessitava que algú m’abracés. Aquell dia necessitava que algú m’acompanyés en el meu dolor. Aquell dia necessitava que algú m’acostés una mica de llum. Aquell dia necessitava que algú validés allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió. Aquell dia necessitava que algú em fes veure que no tenia raó d’enfonsar-me i que res havia perdut el sentit. Aquell dia necessitava que algú m’animés a seguir lluïtant. Aquell dia necessitava que algú s’adonésque em sentia indefensa i que necessitava que em cuidessin.

Però no ho va fer ningú. I aquell dia recordo que m’agrafava fort a la panxa rodejant-la amb els dos braços perquè sentia que era l’únic que em quedava. L’únic que tenia sentit.

No se si vaig ser jo qui va allunyar a tothom. O si els importants no van saber com no deixar que m’allunyés jo. O si em van allunyar ells. El cas és que aquell dia vaig sentir que  no se qui o què m’havia robat l’embaràs, el control, l’alegria que fins llavors mai m’havia faltat així… la pau.

Aquell dia la foscor i el silenci va envair tot el meu jo. I va matar petits bocins de mi.

I com l’au fènix que un dia em vaig tatuar, cinc dies més tard, resurgia de les meves cendres i tenia una filla que neixia regalant-me una nova tona de pau. Que em salvava de mi mateixa. Que em tornava l’alegria amb escreix. Que tornava el sentit a tot i em donava la raó. Em va tornar el control i el poder sobre mi mateixa. E tornava a fer forta.

I fins fa tres dies pensava que aquella habitació fosca era tacada i barrada, i que aquelles ferides ja no sagnarien mai més. Però encara puc veure aquella cambra per una esquerda a la paret, i la cicatriu em recorda que un dia va ser una ferida oberta. I quan penso el perquè veig que des d’aquell dia segueixo esperant que algú valid tots aquells desitjos i aquells sentiments. Segueixo esperant que algú em demani perdó per deixar-me sola, per escridassar-me, o per negar-me el dret de desitjar i de sentir. Per negar-me el dret a sentir-me com una nena envaïda pel terror. Per fer-me creure que aquell estat en què em trobava era només culpa meva per no haver controlat els meus sentiments. Que ningú m’havia deixat sola.

I resulta que demà serà 21 d’agost. I ara que ho penso, un any més tard,  veig que jo he fet un esforç grandíssim per ser proactiva, responsabilitzar-me només a mi de que tot allò no es torni a repetir i somio en que si un  dia torno a quedar-me embarassada, sabré acceptar el procés com a meu i només meu, i no esperaré res de ningú que no vingui a compartir-ho pel propi peu. I buscaré suport en una doula (ho tinc clar). Però tot i que se que ho aconseguiré i que no necessitaré a ningú i que ara més que mai sé que tenia raó, també entenc que allò no va ser només responsabilitat meva, i que no era tan difícil no jutjar i acompanyar, o simplement contenir. I no ho van fer. Ningú. I demà serà 21 d’agost i aquella persona que fa un any creuava Catalunya per jutjar-me i culpar-me i escridassar-me, demà ho farà per venir a celebrar a deshora l’aniversari de la meva petita salvadora. I dubto que ni tan sols pensi en aquell 21 d’agost del 2014. I fins i tot, marxarà i comentarà amb la seva dona amb to de sorna que quan la petita tingui novio jo encara li donaré el pit. O qualsevol altra animalada. Però sabeu què? que aquell 21 d’agost encara em cou. Molt. Però em va fer forta i em va fer més autosuficient. I em va fer una mare segura  i sense por d’encertar i equivocar. I que no necessito l’aprovació de ningú. I em va fer veure que no necessito a ningú que no hi sigui i que en canvi puc valorar moltíssim més del que ho feia a qui hi és sense tenir perquè ser-hi. I puc donar molt més perquè filtro més que abans.

I demà serà 21 d’agost i el meu company segurament seguirà sense demanar-me perdó per deixar-me tants mesos sola en una habitació fosca sense intentar entrar-hi de cap altra manera que la que ell creia correcta. I segurament seguirà vivint en la mentida de que tot allò queda oblidat. I evidentment que ha perdut i perdrà pes. Però encara cou. I dubto que mai pugui oblidar-me de tots els petits bocins de mi que aquell dia, aquell embaràs, van morir.

Per sort, cinc dies després, vaig tornar a ser un fènix ple d’oxitocina i d’amor pur i brutal. 

Anuncis

Per a parir resulta que s’ha de fer un pla!!!

Aquest país no deixa de sorprendre’m, i no pas sempre agradablement…Veig el part (o naixement, segons com ho miris) com un procés natural i fisiològic tan complexe que el cos el torna senzill fent que tu no hagis de pensar. Doncs resulta que de tant “senzill” que és, hi ha professionals i fins i tot dones que hi han de passar, que no ho poden acceptar. Sembla que no es pugui tolerar que la mà de l’ésser humà no sigui necessària per a res.

I us preguntareu perquè a aquestes alçades encara tinc ganes de parlar del part. Molt senzill, de totes les vegades que algú té un fill i en sento el relat del part, la majoria de vegades és, en el millor dels casos,  un moment de felicitat extrema quan ET POSEN el fill als braços. I en molts altres, un procés dolorós on EM VAN HAVER de posar oxitocina perquè no dilatava, o EM VAN HAVER DE TREURE el nen amb forceps, o s’em van posar a sobre apretant-me la panxa, o em van haver de fer una cesàrea perquè portava 10 hores i només havia dilatat 2 centímetres, o el nen no baixava…. i fins i tot, en alguns casos, una experiència traumàtica sense gairebé cap bon record.

I sincerament ho trobo lamentable. En el meu cas no penso dir que vaig tenir sort perquè no va ser un cop de sort. Diré que vaig tenir el mèrit de tenir un part feliç, plàcid, sa i que per això la meva filla va tenir un naixement feliç, plàcid i sa. I per altra banda, vaig tenir la sort (ara si) de no patir cap complicació en el procés.

Perquè crec que és lamentable? i perquè crec que casos com el meu, on, sigui com sigui, acaba essent una experiência meravellosa, són un mèrit i no una sort? Molt senzill. Per una banda hi ha protocols estúpids aplicats indiscriminadament a totes les dones que van a parir, ho necessitin o no. A més, aquests protocols inclouen, encara no entenc perquè, un munt d’intervencions estúpides que poden potencialment i bastant sovint, provocar complicacions evitables i desagradables. En segon lloc (i no va ser el meu cas) hi ha un munt de dones que tenen la mala sort d’anar a petar a unes classes de “preparació” pel part on es fan un munt d’exercicis i respiracions però no els expliquen res sobre com serà el procés, sobre quina drets tenen o sobre les conseqüències de totes aquestes intervencions estúpides. I el més lamentable de tot crec que és que moltes dones, de fet crec fermament que la majoria, no assumeixen el part com a seu i no s’en responsabilitzen. No es plantegen ni tan sols que és un procés fisiològic i no una malaltia, ni tan sols demanen que els expliquin la utilitat del que els faran o directament els estan fent, ni tan sols s’informen per entendre el que viuran. Els regalen el dret als professionals de fer amb elles, amb el seu part, i el que és pitjor: amb el naixement dels seus fills, el que vulguin. Molts cops amb criteris de temps, calendari o econòmics.

I hi ha un munt de bons professionals. Jo en vaig conèixer uns quants. Però és evident que en molts casos falta empatia i responsabilitat per una part, i per part de les mares autoestima i també responsabilitat per la seva banda.

No pretenc dir-li a ningú com ha de parir, només faltaria! Però si que afirmo que si cadascú es preocupés i destinés hores i ganes a dissenyar el seu part (sempre parlant en el cas de que no aparegui cap complicació, és clar), hi hauria més naixements plàcids i més sans i també milions de records positius i feliços dels que hi ha en l’actualitat.

Qui vulgui analgèsia ha de triar-ho sabent-ne les conseqüències positives i negatives. Qui no la vulgui, igual. Qui es deixi trencar una bossa, igual. Qui es deixi posar  oxitocina, igual. I podríem seguir fins demà.

La meva pregunta és: com pot ser que a dia d’avui hi hagi tantes dones a punt de parir o que ja ho han fet que posen cara de no entendre res quan algú els parla del pla de part o pla de naixement? Com pot ser que no sigui el primer que s’explica a les classes de preparació? Com pot ser que hi hagi gent a qui no li importa si el fa o no el fa? La resposta és senzilla: no som conscients del risc que es corre no agafant les rendes dels propis processos. I així van després les coses. I fins i tot: a la propera no em passarà! però és que no hauria de passar ni a la primera!

Jo per sort vaig creuar-me amb la llevadora àngel de la guarda que ens va parlar i informar sobre aquests plans de naixement. I vaig fer el meu. I tot i que pensava a última hora que no s’en podria aprofitar ni les dades personals, al final va servir gairebé en la seva totalitat. I no només això, sinó que durant l’elaboració, correcció, recorrecció i requetecorrecció, vaig aprendre tot el que necessitava aprendre a nivell informatiu i a nivell de consciència.  Crec que tota dona hauria de fer-ho, independentment del què hi escribís, que això és correcte sempre, mentre es pugui autoargumentar davant de qualsevol tribunal!

Us faré el resum del meu! (aiiii, quins recordsssss).

NOM I COGNOMS: Superwoman! (això no ho vaig posar, però ara si que ho posaria!)

Edat, DPP, Hospital de referència… bla, bla, bla…

PREFERÈNCIES RELACIONADES AMB L’ACOMPANYANT: El nom del meu marit (si hagués de fer-lo per a un segon part, hi afegiria la meva filla, en cas de que ella ho desitgés)

PREFERÈNCIES RELACIONADES AMB L’ESPAI FÍSIC: Vaig demanar un espai únic de dilatació i part, però com que em van portar a una habitació sense companya durant tota la dilatació, la veritat és que vaig estar molt còmoda. I ara no veig tan important que l’expulsiu fos en un altre espai. Però vaig tenir sort.

PREFERÈNCIES RELACIONADES AMB ELS PROCEDIMENTS: Ni de conya em deixaria rasurar el pubis. Vaig dir que volia deambular i que volia beure i menjar si en tenia la necessitat. I que abans d’administrar-me cap fàrmac volia que se m’informés i s’em consultés la meva opinió (Només faltaria!).

CONTROL FETAL: Intermitent. Sabia que la monitorització constant limitava el moviment tant necessari pel control de la situació i augmentava la possibilitat de trobar coses normals interpretables com a potencials perills . No cal.

ALLEUJAMENT DEL DOLOR: Vaig posar que volia mètodes alternatius d’alleugiment del dolor (respiració, relaxació, anestèsia local en cas de sutura…) i que decidiria en el moment si volia anestèsia en l’expulsiu o no. Gran error! Ja us ho vaig explicar en el post sobre el part. Avui posaria que ja se que tinc la possibilitat de demanar la peridural quan la necessiti i que per tant no vull que em sigui oferta. Ho posaria amb llums de neó.

ALTRES QÜESTIONS SOBRE LA DILATACIÓ: Material de suport com coixins, pilotes… (després no li vaig fotre ni cas, però per si de cas!). Banyera d’aigua calenta (sabia que no n’hi havia, però si tothom la demana hi haurà més possibilitats de que la instalin). També vaig remarcar que no voldria que s’em trenqués la bossa, ni altres maniobres per accelerar el part manuals ni farmacològiques, ni de cap altre tipus si no era estrictament necessari i imprescindible.

PREFERÈNCIES DURANT EL PERÍODE DE L’EXPULSIU: Vaig posar que volia esperar a tenir ganes per a començar els esponderaments, que volia posar-me en la posició en la que em trobés millor (error: ara posaria que m’ajudessin a trobar la posició vertical més còmoda, ja que en aquell moment no estava per pensar, i estic segura que hagués estat més fàcil), que el meu company em pogués ajudar tota l’estona, que no s’em fes episiotomia si no era indispensable (mulilacions les justes), que volia fer pell amb pell immediatament, que es valorés el nadó en presència nostra i que volia donar-li el pit a la mateixa sala de parts.

PREFERÈNCIES DESPRÉS DEL PART:  Que no separessin el nadó de mi, si no era molt necessari. I això si que no ho van respectar. Se l’emportaven per a cada prova o atenció rutinaria sense possibilitats de mirar a través del vidre. També ara dic que en aquell moment no em va afectar. Estava tranquil.la i confiada.

PREFERÈNCIES SOBRE L’ALLETAMENT: El volia fer immediatament després del naixement, que no li donessin cap tipus d’aliment al nadó sense consultar-me i que faria pit a demanda.

ALTRES QÜESTIONS: Si no hi havia cap circumstància que ho requerís, no volia tracció ni extracció manual de la placenta, volia un deslliurament natural. En aquell moment, no m’importava res mes que sentir la meva filla i no vaig posar objecció. És més, ja m’estava bé acabar ràpid i dedicar-me al que era important per a mi: ella.

L’únic que no es va fer i que em va saber greu va ser que volia donar la sang del cordó. Però entenc que tot va anar tan sorprenentment ràpid que la llevadora no hi va pensar, i nosaltres tampoc fins que ja no es podia fer. Això si que ho faria en un segon part.

Per sort no vaig patir cap complicació que impedís assolir gairebé tot el pla,tot i ser un part induït, i el part va ser com havia de ser: plàcid, sa i feliç. Com hauríen de ser tots, independentment de com siguin! i afegeixo… co..ons!

El naixement. O el que és el mateix: el massopart!

Ja he explicat com va ser la meva preparació al part: llarga, dura i molt profunda. Doncs va arribar un moment on vaig arribar a pensar que no havia servit de res. Va ser quan, estant de 41 setmanes estava sense senyals de que la menuda tingués la menor intenció de deixar-se veure. Aquell dia el recordaré sempre. Vaig entrar a la consulta. Portava una setmana ansiosa, estressada, esgotada emocional i físicament d’esperar el moment. I no arribava. Vaig entrar a la consulta i em vaig trobar un ginecòleg (i demano perdó d’anticip pel vocabulari) totalment imbècil. Sense empatia, sense tacte, sense humiltat. Es creia Déu, simplement. I es creia amb el dret d’actuar sobre mi sense haver-me, ni tant sols, d’explicar què faria i perquè. Aquell dia, un cop més em vaig negar, i amb més motiu que mai a que em fes un tacte vaginal. Fins aquell moment m’hi havia negat simplement perquè no és necessari i perquè no volia que em diguessin si estava verda o no. Ja ho sabia jo que estava verda si no tenia ni una maleïda contracció. I què esperaven trobar?? que estava de 5? No volia arriscar-me a una ruptura prematura de bossa, ni a que em fessin una Hamilton injustificada i de dubtosa utilitat. Però aquell dia no ho vaig voler perquè no volia, a part de tot l’anterior, que aquell impresentable (i és el mínim que se li pot dir) em posés un dit a sobre. Serien dits freds, agressius, insensibles. I jo, sincerament, a aquelles alçades no estava per hòsties. Doncs va ser aquell pobre desgraciat qui em va programar la inducció. I jo sabia que no m’hi podia negar. La responsabilitat era massa i a aquelles alçades jo ja estava massa esquinçada interiorment…

Aquell dia em vaig enfonsar en la por. En la por més profunda i dolorosa. Aquell dia em va semblar que el procés més dur i difícil i solitari de la meva vida perdia tot el sentit. Sabia que la inducció fa que les contraccions siguin més doloroses i seguides. Sabia que augmentava el risc de cedir i demanar l’epidural. Sabia que el més provable era que la inducción fes que el dolor que patiria superés les eines que el meu cos tenia i les eines que jo havia anat construint per al meu cap. Aquell dia vaig plorar. I molt. Vaig plorar de por a no patir el dolor. De por a que, per cedir al dolor, el part es compliqués i la meva filla no tingués el part que jo havia preparat amb tant d’amor per ella. Aquell dia em vaig sentir trista, molt trista. I culpable de traslladar-li la tristesa a ella. I culpable de no alegrar-me de saber quin dia naixeria. Però no volia que naixés així.

I no vaig tenir més remei que refer el procés. I només tenia cinc dies. Vaig haver d’aprendre a alegrar-me de pensar que tindria en braços la meva filla. I a aparentar que m’era igual que fós així. A aparentar-ho perquè a aquelles alçades no podria soportar un altre judici d’algú estimat. Vaig haver de preparar-me per a acceptar que no seria prou forta com per no demanar l’epidural. A perdonar-me abans d’hora. A preparar-me per a afrontar complicacions derivades d’intervencions no desitjades. I em va costar veure que tota la preparació que havia fet em serviria per afrontar la situació i minimitzar les intervencions o a escurçar el temps sota l’anestesia. I això va ser l’únic consol. I aquí em va tornar la idea d’intentar-ho!

Vam ingressar a dos quarts de nou del matí. Ens va rebre una llevadora jove i molt dolça. Em sentia abandonada a la rendició. Sentia que havia perdut la lluita més ferotge de la meva vida. Li vaig dir amb tristesa que tenia el meu pla de naixement però que no sabia si tenia massa sentit entregar-li. Em va insistir perquè ho fes. Això em va arrencar un suspir d’alleujament. Després va arribar el moment de començar. Va venir una altra llevadora, desgraciadament de la vella escola. Aquella dona em va fer una Hamilton. Sense avisar. Sense informar. Dolorosa. Em va fer sagnar molt. I vaig arrencar a plorar. De nervis, de tensió, de tristesa i de dolor. Sabia que me la farien. Ho sabia des de que em van dir que m’induirien el part. Però vaig plorar igualment. I em va servir per desfogar-me. I el meu marit em va agafar la mà. I me la va apretar. I llavors ens vam tornar a apropar, després de tants de mesos. I vaig poder somriure novament.

Després va venir una ginecòloga, molt simpàtica i divertida. Em va fer riure i em va fer relaxar. Em va fer un altre tacte. Però aquest no em va fer mal. Em va informar de que “estava molt verda” i que em posaria les prostaglandines i em va explicar tot el que jo ja sabia, però era d’agrair que es prengués la molèstia. A partir d’aquest moment em vaig relaxar, vaig intentar dormir i em vaig abandonar al destí. Vaig estar un parell d’hores amb monitorització. Tot anava bé. El cor de la petita bategava com havia de fer-ho. I abans de sortir d’allà jo ja tenia contraccions. De baixa intensitat però regulars. Molt suportables. Però no li vaig donar massa importància. No volia pensar. No volia esperar. No volia decebre’m un altre cop. Havia d’estar relaxada i feliç! Aquell dia veuria la cara de la meva petita. L’abraçaria com mai havia abraçat a ningú!

Em van pujar a l’habitació, sempre units per les mirades. No hi havia ningú a l’altre llit. Era d’agrair. Les contraccions cada cop eren una mica més intenses. Al meu company li veia la cara de frustració, de no saber què fer. De sentir-se poc útil. Però jo només el necessitava allà. No necessitava res més. Ni massatges, ni paraules d’ànim ni res. Només la seva presència que tan lluny havia sentit durant els darrers mesos. A cada contracció m’endinsava en mi mateixa, li agafava la mà al dolor i l’acompanyava fins la sortida. I tornava a respirar alleugerida. Cada cop eren més intenses però no les patia. Només les vivia i sentia el dolor sabent que passaria i recordava que a cada contracció feia un passet més cap a la petita.Van passar les hores. Molt ràpid. Respirava i em movia. Ballava al so del dolor. I va arribar un moment, ja a la tarda que m’havia d’esforçar molt més. Però ho tenia sota control. Feia mal. Però el controlava i l’entenia.

A les 18:20 em van venir a buscar per baixar altre cop a monitors. Tornava a tenir por de que aquell esforç no hagués servit de res. Vaig estar mitja hora amb les corretges. Allà si que vaig patir el dolor. No em podia moure. Estava estirada. Necessitava aixecar-me! El cos m’ho demanava! Necessitava moure els malucs, fer-los girar, respirar, tancar els ulls. Però sabia que havia d’aguantar. La llevadora que assistiria el meu part em va fer un tacte i ja estava de cinc. Em vaig omplir d’aire nou! Vaig somriure i em va caure alguna llàgrima, però de felicitat. Allò estava en marxa i com jo havia somiat!

I amb la millor intenció del món em va explicar que podíem seguir amb el meu pla de naixement. Que tot anava bé, però que si jo ho volia no hi havia problema en  posar l’epidural. I que aquell seria un bon moment. Que m’ho pensés. MERDA! Ho va fer amb bona intenció, però va fer saltar un interruptor. De cop va encendre la bombeta del dolor. El va fer visible. Em va fer pensar que hi havia aquella opció que fins llavors havia obviat. Ho portava controlat fins llavors. Vaig tenir una contracció terrible. Allà estirada i subjecta a les corretges no podia suportar-la i vaig cridar que la volia. Plorant. Maleïnt-me a mi mateixa per cedir. No volia però volia. Feia mal. I jo estava allà estirada i de cop petita altre cop. Vaig haver de perdonar-me per cedir.

La llevadora em va preguntar si n’estava segura. Una altra contracció. Si! Poseu-me-la! Mirava als ulls al meu company i li veia un gest de recolzament. Em va semblar que entenia el meu dolor. Per fi! Era allà! Amb mi! La llevadora em va explicar com seria el procés. Em va posar una bossa de serum a la via que ja portava. I vam anar caminant fins a la sala de parts, al mateix passadís. Només van ser uns metres. Pel camí dues contraccions. Dreta, allà, vaig tornar a moure’m, a respirar, a ballar i a controlar, però ja estava a la roda. Vam arribar a la sala. La llum era tènue. Era una sala “sanitària” però no semblava un quiròfan. La camilla de parts al bell mig. Però semblava inofensiva. No tenia els accessoris per a reposar les cames. O els tenia plegats, no ho se. Hi vaig arribar i allà, dreta, una força immensa, indescriptible em va obligar a empènyer. I de cop, un líquid calent, abundant em va mullar les cames, de dalt a baix. Obrint un camí. Un camí que no esperava! Que havia deixat enrera quan havia cedit al dolor! Però si estava de cinc centímetres! Allò no tocava!! De cop em vaig sentir descol.locada, mirant al meu marit que restava al meu costat silent, i igual de desconcertat que jo! Va passar aquella força i la llevadora em va fer un tacte. Allà dreta, com volia estar. Estava de nou centímetres i coronant. No hi havia temps per a l’epidural. I una altra cop aquella força immensa! No podia controlar-la! Em va fer oblidar que volia parir dreta. Em vaig estirar. Tenia calor, suava. No entenia res. Mirava el meu company i li vaig veure una mirada nova. Una mirada que em deia que ell controlava per mi. Em bufava, em ventava perquè no tingués suor que em molestés. Em mirava amb seguretat i em donava ànims. M’anava informant del que veia. M’acaronava i m’agafava la mà. M’estimava i confiava en mi.

Venia la força que em feia empènyer i perdia el control. I passava. I era conscient de tot el que passava o es deia a aquella sala, però ho sentia fora del meu cos, com si se separéssin ànima i cos. No ho se explicar millor. I de cop tornava la força i ànima i cos es tornaven a unir per a treballar juntes. I tornava a empènyer! I sentia la meva filla cada cop més a prop. Em cremava la vagina. Cridava. Em sortia de l’ànima un crit animal. I aquell crit no deixava que la meva filla avancés. El meu company ho veia. Quan cridava la petita tornava endins. I m’ho explicava. Jo sabia que allò era com havia de ser. Que era un mecanisme més del part. Ell no ho sabia. En tot cas tinc la sensació que des d’aquell moment vaig empènyer de manera una mica més conscient. Em va servir per cridar des de ben endins, perquè aquell crit empenyés la petita cap als meus braços. No vaig voler mirar-ho amb un mirall. Només volia que s’acabés. Sentia que no podria fer-ho. Volia que parés aquell dolor! Però tornava la força!

Vaig sentir l’anella de foc. La famosa anella de foc. Vaig trencar-me. I amb aquell darrer dolor tot va accelerar-se. Em van haver de cridar per fer-me tornar i que no perdés l’oportunitat d’ajudar-la a sortir. La vaig agafar quan mig cos era encara envoltat per l’anella de foc. I la vaig ajudar a sortir i la vaig acollir amb les meves mans, els meus braços, les meves llàgrimes. Amb tot el meu jo. Tot havia passat. Tot. Ja no existia res. Només amor. Felicitat. Ens tenia als dos allà per ella.

Aquell moment el tindré tatuat sempre al cor. Estava d’un color gris blavós. Va plorar, però no gaire. El suficient per sentir-li la veu i dir-nos que estava bé. Estava llafiscosa i em relliscava pel pit despullat. I jo m’aferrava a ella perquè no marxés mai més. I li vaig veure la cara. Aquells ulls grossos i vius. Atents. Que em buscaven la mirada. Tranquila. Tranquiles. Tranquils els tres. Allà el meu company ens va deixar soles, en la intimitat, i es va dedicar a interessar-se pel que venia després, el deslliurament i tot allò que havia deixat d’importar-me. Era allà amb la meva petita. I no importava res mes. Ell feia la resta per mi. Ell vetllava per les dues. I ens mirava amb amor. Tot el que no ens haviem sabut donar durant aquells llargs mesos.

I tres mesos després no em puc treure de sobre aquelles sensacions. El poder. Em vaig sentir poderosa. Ho havia pogut fer. No sé d’on ve. Però des d’aquell dia sento poder. I agraïment. No se a qui. Al destí per voler protegir-me del que no volia. A la meva filla per néixer com ho va fer i fer-me aquest regal. Al meu company per ser-hi, per acompanyar-me i ajudar-me. A mi mateixa per haver fet allò malgrat tot el dolor físic del part i psicològic dels mesos anteriors… No ho se. Agraïda a la vida.

Allà va començar un nou jo, una nova vida. I aquell dia la meva filla va començar a fer-me millor persona.

Preparació al part.

Avui em poso seriosa. No puc ironitzar ni vanalitzar sobre el més profund que he viscut mai: el part. El part: l’experiència més dolorosa de la meva vida. I com pot ser, doncs, que la recordi com la més bonica, excitant, intensa, feliç i brutalment positiva de la teva vida? Molt senzill: perquè les hormones que segregues et deixen en tot moment drogada perduda. Però també perquè és el més gran que he fet mai. I és que és molt gros tot el que es viu.

Però comencem pel principi. Quan vaig començar a motivar-me amb la bogeria del part natural? Mesos abans del part. De fet, el part en si va començar mesos abans que naixés la meva petita. Ho dic perquè per a mi, el part va començar en el moment que em vaig començar a preparar per afrontar-lo, que gairebé va ser més difícil que el part en si.

Jo era de les que, en el moment de parir volia una epidural a cada vèrtebra (si no dos) , des de les cervicals fins al sacre. Però vaig tenir la gran sort de creurar-me a les classes de preparació al part amb una llevadora/àngel de la guarda formada en un país bastant més avançat en el tema que el país en el que vivim. Ens va donar tota la informació que necessitàvem per decidir quin tipus de part volíem. I quan dic tota, vull dir fins i tot la que et fa decidir que vols sentir el dolor del part.

I perquè ho vaig decidir? Perquè en algún moment vaig arribar a la conclusió que el meu part era això: meu.  I per tant, no era el més important. El més important era que el dia que jo anés a l’hospital, jo pariria, però per sobre d’això, hi hauria el seu naixement. Que era seu, però depenia del meu part. Així que el meu part no era el més important, però si el més rellevant perquè la meva filla tingués el que es mereixia: un part plàcid, sa i ple d’amor. Amor meu i del seu pare. Amor entre nosaltres i amor cap a ella. I això feia que sentís un alt grau de responsabilitat i respecte cap aquell succés.

I més endavant vaig entendre que aquell procés era seu, però també era meu perquè era jo (a més d’ella) qui hi havia de passar, i que seria l’experiència més rellevant de la meva vida. I per tant, com era meu i només meu era jo qui havia de decidir com volia que fós. I decidia també compartir-lo. Volia que fós també seu: del meu company. Érem un equip de dos regalant-li el millor naixement a algú que no havia decidit néixer. I això m’ho vaig prendre com una gran responsabilitat.

Vaig meditar tota la informació que tenia. I no em va costar arribar a la conclusió que, tot i que totes les opcions són vàlides i respectables, la meva seria la més senzilla i simple: seria un part, un naixement natural. Volia evitar la medicalització a tota costa sempre, és clar, que no hi hagués una complicació que posés en risc la salut de la petita ni la meva. No volia posar traves a la meva filla. Volia un part animal, instintiu, sense contaminar, responsable, respectuós i humà (no mèdic). Aquell part/naixement no era de la medicina. Era de la meva filla, meu i del meu company.

I no era una decisió romàntica. Era una decisió basada en arguments llògics i mèdics. I en segon terme hi havia la meva decisió com a dona que vol viure-ho en plenitud, sentint-se dona i sentint-se animal, que és la manera més pura de sentir-se mare. No com una llopa o una lleona. No. Com una mare, simplement, amb tot l’instint humà, que si el deixes fluir, per sobre de tota la mala educació obstétrica que hem mamat des de fa anys, surt i t’omple de vida.

I el que havia de ser l’opció més fàcil va acabar sent la més difícil. I això va ser per topar amb la incomprensió de la que us vaig parlar fa uns dies. Tenia clar que era un problema meu perquè era jo qui ho patia, però que això no em faria canviar d’opció. Estava convençuda i m’havia de preparar molt per no caure en el que culturalment tenim tan instaurat: la por al dolor.

Va ser un procés llarg, el de preparació. Llarg i que va tenir un cost emocional, ja que per deixar de lluitar contra la incomprensió em va portar a cert tancament en mi mateixa, i distanciament amb aquestes persones.  A vegades inclús de la meva parella. Que, tot i que durant el procés no va trobar sempre la manera d’acompanyar-me, he de dir que va aprendre a respectar-ho i acceptar-ho;  i durant el part va ser el millor company que hauria pogut tenir, sens dubte. I aquell dia si que vam ser un equip. Un grandíssim equip.

Durant tot aquest procés vaig entendre moltes coses. I em va canviar la visió de moltes coses. Vaig fer un aprenentatge profund i molt important per afrontar el part com ho vaig fer. Vaig entendre que havia de conèixer com funcionaria el meu cos per no tenir por. Vaig entendre que el dolor no era allò contra el que havia de lluitar, ja que això em portaria al patiment. Sinó que havia de controlar-lo i acompanyar-lo quan vingués fins que passés. El dolor seria l’eina del cos per a ajudar a venir a la meva filla. Vaig entendre que quan l’últim dolor passés seria quan rebria la meva filla; la meva nova vida.

Vaig aprendre i entendre que el meu cos, si no fallava res i anava com havia d’anar (no hi havia res que indiqués el contrari), era una màquina perfecte, programada perquè tot anés bé. Que tenia eines naturals per afrontar físicament aquell dolor. Que ningú moria de dolor en el part. I que les eines psicològiques que s’havien anat perdent durant dècades era jo qui les podia recuperar.

Va ser un procés llarg i que també va ser molt dur, perquè el vaig fer sola. I en aquell moment era dur fer-lo sola. Però ara entenc que no hi ha altra manera. És un succés tan i tan íntim que només ho podia fer sola. Tot i que reconec que m’hagués agradat trobar-me més persones pel camí que em diguessin que ho estava fent bé.

Però tot i que va ser dur ara se que ho vaig fer bé. Perquè tot el que vaig aprendre i el que vaig haver d’aprendre a creure’m va resultar ser cert. Vaig fer un exercici per apprendre a  confiar cegament en mi i en la meva petita i finalment no vam fallar. Amb l’ajuda tan valuosa del meu company, que també va patir el procés, des de la posició sovint incòmoda del marit/pare, que en molts moments no sap on és el seu lloc. Però d’això ja en parlarem un altre dia…

Ara, que tinc la meva petita als braços, se que ho tornaria a repetir. Tornaria a passar per la soledat del procés, amb la maduresa de ja haver-ho viscut i la capacitat de processar-ho diferent. D’acceptar-ho. La recompensa ho val, una i mil vegades. Ho vaig fer bé. Ho vam fer bé. Ho vam fer feliç. I això no té preu ni cost. Això és simplement fantàstic!