Deu grans cagades en el disseny de la maternitat

Si una cosa m’ha al.lucinat de la maternitat és el descobrir que les dones, si volem i si ens deixen, i sobretot i exigim que ens deixin, normalment (excepte en comptades i malaurades excepcions) som màquines perfectes dissenyades per fer perfectament coses tan extraordinàries com parir un cos de tres quilos en el millor dels casos, per un forat tan petit com el forat per on parim. O coses tan brutalment sorprenents com fabricar ni més ni menys (a vegades més) la quantitat d’un aliment perfecte i molt complexe que el nadó necessita. Un aliment, a sobre, viu i intel.ligent, que s’adapta a les necessitats del marrec sense que no hi hagi cap programador que hi intervingui.

Però hi ha errors. Que podem viure-hi i conviure-hi. Però ja em direu quan acabi, si són cagades en el disseny o no…

Intentaré fer una llista. L’ordre no indica res. Això seria subjectiu així que simplement, seguiré l’ordre d’aparició en els meus pensaments.

1- Els braços. Haurien de ser retràctils durant la fase de son i lactància en posició estirada. A qui no se li ha adormit el braç en aquesta situació? Qui no ha estat pensant i repensant on dallonsis amagar el braç durant les hores que pots estar dormint en la mateixa posició? Qui no ha desitjat arrencar-se’l i tornar-lo a posar quan pugui canviar de postura?

2- Els nadons, quan dormen, haurien de paralitzar-se. Això facilitaria un munt de coses. Faria que no caiguessin mai del llit ni del sofà, i s’estalviarien les migdiades sobre l’estora de jugar. O facilitaria que els poguéssim posar a l’altra banda quan dormim, facilitant-nos el nostre canvi de postura. Però qui els va dissenyar es va oblidar del botó de PAUSE.

3- Els nadons no maduren en càmeres com els plàtans. Sincerament… Ajudaria força poder-los posar en una càmera frigorífica i treure’ls quan ja siguessin prou madurs com per dormir tota la nit seguida o saber gestionar les emocions sense rabietes. Però el dissenyador no ens va proveir de la paciència que a vegades necessitem. L’error en aquest cas és de les mares i els pares.

4- Això si que em sambla obvi. La dentició. No trobo normal que no pensessin en fer més fàcil la sortida de les dents. Vull dir que tot el dolor fisiològic en la maternitat té un sentit. Les contraccions són doloroses amb un motiu, per exemple. Però les dents?! Cal fer patir les criatures així? Tan difícil era posar una comporta a cada dent que s’obrís sense més complicació quan fós el moment? Aquí va relliscar, el dissenyador.

5- Els tels curts d’algunes llengües. No deixen de ser un error del sistema en un moment molt concret de la formació del producte. Quan s’hauria de separar la llengua, no ho fa del tot. I mira quina gràcia… S’hauria de corregir, enviant informe.

6- L’amenorrea durant l’alletament, duri el que duri, és massa curta. Tan és si t’estàs dos mesos o dos anys sense la menstruació. Sempre és massa poc. Un altre error de sistema.

7- Cada nen és diferent. A qui se li acodeix?! No trobo normal que compris un producte i no sàpigues si dormirà poc o molt, si caminarà aviat o tard, si li agradaran les bledes o si te les hauràs enginyar per endollar-li. Amb el dineral que costen, ja podrien venir amb manual d’instruccions i garantia!

8- Crec que el dissenyador va badar quan va pensar l’inici de la parla. Si una cosa hauríen de fer des del naixement és , sens dubte, saber comunicar-se. Tampoc dic que hagin de saber parlar de tot. No caldria que desenvolupessin una tesis sobre física quàntica. Però si que seria força necessari que aprenguessin a comunicar les seves necessitats més bàsiques.

9- El pare és una altra cagada de planificació. Algú m’explica perquè no tenen pits que segreguin llet? Alguns amb obesitat en tenen més que la mare, però per desgràcia no són productius. Ja m’agrada l’alletament, ja… no ho canvio per res del món. Però a la nit no m’agrada tant i estaria bé que la criatura pogués girar-se, també, i trobar allò que vol dels dos cantons. Llavors, el massopare quan es queixés de que ha dormit malament, tindria raó de fer-ho…

10- Les sogres. I qui diu les sogres diu les veïnes. A vegades fins i tot les àvies. S’els hauria de poder desconnectar el so directament quan una es queda embarassada. No ho argumentaré. Totes sabem de què parlo.

11- Aquest ve de propina. El programador de la maternitat es va oblidar del sistema d’actualitzacions automàtiques de molts professionals relacionats amb la neonatologia i primera infància.

Tot i així, i tot i que segur que trobaria més grans cagades de disseny, compraria el producte una i mil vegades. Que per alguna cosa sóc mare i sóc massoca!

 

 

 

La Riera va plena

És hora de matissar parcialment la meva entrada sobre els nadons-atrezzo de les sèries de TV. Igual que en aquell moment vaig criticar certes coses, és hora de reconèixer el mèrit del canvi a la sèrie La Riera de TV3.

La segueixo, malgrat la idea fantasiosa, perjudicial i un tant estúpida de la maternitat, criança i respecte cap als infants. Ho confesso. Sóc molt fan de La Riera. Malgrat això.

Us situo: Capítol 1265, minut 16. Però abans d’arribar-hi no vull que us penseu que tot és de color de rosa. No, no, no… Abans d’arribar al que ara us explicaré cal destacar l’inici de part idiota, perquè no se m’acodeix cap millor adjectiu per descriure-ho que aquesta, de l’Àgata al restaurant. Si hi ha algú que de cop trenca aigües i automàticament  (en aproximadament un segon) comença amb contraccions fortes, de zero a cent i directe cap a l’hospital a parir… que m’ho expliqui. Si a sobre, en el part, l’acompanyant s’espera a fora, digueu-me en quin segle vau parir. En fi… abans de reconèixer el mèrit, cal reconèixer també l’estupidesa a l’hora de retratar una situació tan sagrada com el part. Perquè? Perquè tenim clitxés televisius tan ficats al cap, respecte al part, que ens pensem que el naixement dels nostres fills és així. I llavors venen les pors, els regalets mèdics inapropiats i nefastos, la manca de consciència i responsabilitat, etc… Imagino que els guionistes deuen ser homes i/o dones sense fills ni gent al voltant que n’hagin tingut. Si no, no ho entenc…

Però no volia centrar-me en això! Avui volia ser positiva i llençar una llança a favor de la Riera. No sempre es veuen coses com les que ara us relataré. I és d’agrair.

Per començar, el post part de l’Àgata està essent agre. Hi ha moments de plor en soledat. Hi ha soledat. Hi ha sobrecàrrega. Hi ha estrés. Hi ha manca de recolzament. Hi ha sentiments trobats i ambivalents. Hi ha transformació. Hi ha realitat. És el primer postpart així que veig en una sèrie de TV. Gràcies per no fer sentir idiotes a totes aquelles dones que tenen un primer postpart on no volen papallones i flors de colors. Gràcies per mostrar la realitat menys bonica de la lactància , evitant així la frustració de la dona que la viu amb problemes a l’inici. Gràcies perquè l’Àgata tot i així, no hi ha renunciat (a veure quan dura), i m’agradaria agrair-vos també que més endavant mostréssiu també la cara amable de l’alletament, que aviat li arribaria, si fós realitat i no ficció.

En el capitol i minut que us volia mostrar i comentar, l’Àgata li diu al Claudi (exmarit i pare de la criatura) que li ha deixat al seu marit actual, per la Miranda (m’encanta el nom, per cert) un biberó amb la seva llet. Sóc criticona, ja em coneixeu. Estic cursant la formació d’assessora de lactància així que estic especialment receptiva i exigent amb el tema. No m’en puc estar de puntualitzar dues coses. Primer, que millor que a una criatura tan petita, no li administrin amb un biberó , sinó amb altres mecanismes que no puguin interferir en la lactància. Ja se que és perapunyetes, però em sabria greu que la pobra Miranda es quedés sense el tresor de les tetes maternes per aquest biberó, què voleu que us hi digui! Segon. Potser hauria estat millor que n’hi deixés dos o tres. Les que hi hem passat sabem que els neonats són màquines infernals de mamar i que mai sabràs si n’hi has deixat prou. Millor prevenir que curar, no fós cas que la Mirandeta passés ganona.

Però un cop filat prim, cal reconeixer el canvi. Cal donar les gràcies per visibilitzar, per normalitzar. També agrair el missatge de conciliació de la lactància materna amb situacions complicades de separació o vida laboral. Gràcies per la dosi de realitat que heu injectat de cop a la sèrie. Gràcies per, tot i veure’s de lluny que no en teniu ni idea de maternitat, criança ni lactància, haver fet l’esforç. Gràcies per tractar amb més respecte el tema de la maternitat i els mateixos nadons.  Crec que heu fet un salt qualitatiu en el vostre producte televisiu. Tot i així no deixeu de millorar. Potser ben aviat, abans de que s’acabi la temporada definitiva, podré agrair-vos que sembli que si que en sabeu i que la serie s’ha tornat del tot creïble en aquest aspecte.

Finalment una petició: que algú mati la Lídia Almeda, que és com un gra infectat i encapsulat al cul, si us plau.

Empoderament trampa.

Quines paraules confoses: maternitat empoderada.

A vegades descobreixes paraules o expressions que posen nom a estats, sentiments, sensacions… que tens i que no saps ben bé com descriure. I la Maternitat empoderada, o empoderament a seques n’és una.

En realitat la maternitat hauria de ser-ho per naturalesa, d’empoderada. No ens hauríem ni d’haver inventat el concepte. Qualsevol mare hauria de parir com l’instint li diu, o com se sent més segura. Hauria d’alletar sense crítiques ni entrebancs. O hauria d’alletar amb llet de fórmula si pel que sigui ho ha decidit i creu que és el millor per la seva situació, sense ser qüestionada. Cada mare hauria de poder criar els seus fills amb l’única negociació que la que ha de fer amb el massopare corresponent. Sense opinions al.lienes i inapropiades. A la maternitat no li hauríem d’haver robat mai l’empoderament.

Però resulta que no fa pas tants d’anys, moviments feministes, pediatres cabuts, mares i pares al.lienats i insegurs, mestres ignorants… van separar violentament les dues paraules, encara que la segona no havia estat mai necessari dir-la perquè ja hi anava implícita. Com ha de ser.

Però ara el mal ja està fet. I es dóna que ara les mares, ens hem d’empoderar. I resulta que no és fàcil. O no fer-ho si ni et planteges que hi ha la possibilitat, però llavors hi ha frustracions que potser no desapareixen mai. O potser hi ha records que potser mai t’arrencaran un somriure de tot complert.  O potser hi haurà espinetes que ni tan sols sabràs que tens, però que sempre et molestaran poc o molt.

I jo em considero una mare empoderada. Per caràcter. Sóc massoca, tossuda i perseverant, només si em motiva el tema. I això se ser mare sempre ho va fer. Abans de sentir enlloc aquest concepte, vaig haver-me d’empoderar. I finalment vaig sentir l’expressió i la vaig fer meva perquè era just el que havia fet.

És molest empoderar-se . Vol dir lluïtar. Vol dir molts cops superar la impotència per haver d’afiançar el teu instint. Vol dir enemistar-te en secret o públicament amb persones. Vol dir allunyament. Vol dir no poder compartir moltes coses. I vol dir acostumar-te  a tot això i aconseguir que t’importi menys.

Però també vol dir fidelitat, a tu mateixa. Vol dir fidelitat i amor pur a la teva petit (o petit). Vol dir créixer i madurar, fer-te una persona més forta i valenta. Vol dir sentir-te com si fossis un superheroi. Vol dir explotar en el millor sentit de la paraula. I vol dir, dit a la meva manera, que t’importi un rave bullit el que de tu pensin els altres.

Vol dir pensar que ningú et pot vèncer. Vol dir sentir que pots amb tot. Vol dir capacitat per racionalitzar els moments de flaquesa. Vol dir estimar-te més. Vol dir valorar-te més.

També vol dir sentir certa ràbia per haver de lluïtar quan saps que vius en una societat que no hauria de concebre la maternitat/paternitat/criança com un dogma conductista. Vol dir estar una mica decebut amb l’entorn que desaprova el que per a tu és tan natural.

Però vol dir també que tot el que fas ho tornaries a fer mil vegades, provocant-te la mateixa satisfacció que et provoca ara mateix haver parit com vas voler, malgrat tot, haver alletat com alletes malgrat tot, haver dormit o no dormit (millor dit) com no dorms malgrat tot, abraçar com abraces malgrat tot, consolar com consoles malgrat tot. I així fins a l’infinit.

Si. Sóc una dona empoderada. Sóc una mare empoderada. I m’agradaria no haver hagut de fabricar aquesta versió de mi mateixa. M’agradaria que la societat no ens parés aquestes trampes.

 

Sexe? em sona…

Fa mesos us explicava que em sentia com un ficus. Un puny prominent que em deixava la vagina amb una bona cicatriu d’uns 20 punts (cinc amunt, cinc avall, perquè la llevadora va perdre el compte al dotzè), els alts nivells de prolactina en una lactància que encara dura, l’adaptació a la nova situació, la maternitat en general… no són bons amics del sexe en una parella.

Segur que cada cas és diferent, perquè hi entren en joc moltes coses. Però a tot això, cal sumar-hi en el nostre cas, un allunyament emocional i físic immens entre el meu company i jo que va iniciar-se de manera brutal a l’embaràs i que ha suposat tot un procés i molt d’esforç començar a reduir.

No entraré en el que ja us he explicat de moltes maneres. Però si que diré que a tot això que ja us he explicat de moltes maneres cal sumar-hi l’aprensió d’un marit cap a una panxa i un estat que mai va saber integrar com a normal, ni va saber manegar; i una embarassada totalment assexuada que ni al tercer trimestre va sentir els fogots que moltes descriuen.

Parim. I la prolactina fa acte de presència per agreujar aquest allunyament que ja us he explicat. I comença tot un procés d’adaptació i acceptació, individual i de parella. No gens fàcil en el nostre cas.

Des del dia que vam saber que estàvem gestant la nostra petita gran filla, hem tingut comptades trobades sexuals. No ha estat una època gens fàcil. Gens. Hi ha hagut dolor, tristesa, fredor, soledat i distància entre nosaltres. Massa. I amb molt d’esforç, i sobretot molt d’amor, mica en mica hem anat construïnt una nova manera d’estimar-nos. Ens hem anat apropant. Hem anat tancant ferides i cada cop esborrem més cicatrius. Intentant que quedi en un passat lleig  i sense oblidar-ho per no tornar-ho a repetir, però intentant que cada cop dolgui menys. Aprenent dels errors i sobretot madurant. Anant perdent la necessitat de retreure. Sobretot això.

Des de que neix la petita jo encara no he pogut mirar-me la cicatriu. No m’és indiferent tocar-la quan em rento, per exemple. Em fa por. No sé perquè. No ho puc explicar.  No vull. Al part em van oferir mirar amb el mirall com sortia, i vaig respondre amb un no rotund. I després no he pogut afrontar la cicatriu. Però sé que hi és, i m’ha molestat durant mesos, tot i que va anar curant-se a un ritme normal i sense complicacions. Cada cop menys, per sort.

Sumant els milers de factors que han influït puc comptar amb una mà els cops que (perdoneu l’expressió) hem follat. No utilitzo l’expressió “fer l’amor” primer perquè mai m’agradat, em sona pàmfila. I dos perquè jo no faig l’amor amb el sexe, sinó amb l’esforç per fer-nos feliços, amb els detalls, amb les mirades, amb les abraçades, amb la cura en comú de la nostra filla. El sexe, és sexe. Nosaltres fem l’amor (o ho intentem) cada dia, minut i segon, tot i que no sempre ens n’hem ensortit. I follem, tot i que ja us dic que des del 11-12-13 no gaire.

Fins ara, les escasses trobades sexuals que hem tingut, per part meva han estat esforçades. No les he gaudit, més enllà del plaer emocional de sentir-nos a prop, però el meu desig encara era lluny. El meu cap es centrava inevitablement en que la cicatriu no molestés, en trobar altre cop la coreografia natural entre els dos cossos, en cercar inútilment un desig sexual que ha decidit marxar, tot i que la seva pell em continua semblant la més perfecta del món. I hem fet sempre trios: el meu marit, jo, i les ganes d’amagar que el meu cap era cercant les ganes.

També és cert que la logística no és fàcil. La petita dormint al costat del nostre llit, el cansament de la nit que fa que només poguem arraulir-nos al sofà menjant xocolata i mirant una pel.li o algun programa que ens agradi, les escasses migdiades de la petita… No és fàcil trobar el moment quan tens una criatura petita…

I fa un temps que em preocupava, no tornar a ser la d’abans, o haver de forçar les trobades quan volguéssim tenir un altre fill, o que mai més en gaudís.

Però ahir alguna cosa va canviar… Tot va anar com sempre. Portàvem uns dies (des de la darrera discussió) una mica  més units, somrient més, mirant-nos més. Vam veure Merlí, com cada dilluns. Vam estar rient, i ho confesso, fent una guerra de pets al sofà. Fins que cansats vam anar-nos-en al llit. Com sempre. Lavabo, tancar portes i llums i cap al llit. Ens hi vam ficar i com sempre ens vam donar el petó de bona nit i ens vam apropar cercant l’escalforeta i el contacte, com sempre, molt o poc. I aquest contacte va anar creixent. I poc ens va importar que la petita dormís plàcidament allà. Es va encendre un foc que ja gairebé ni recordava. Sense cap. Només pell. De les molèsties de la cicatriu ni m’en vaig enrecordar. Va ser bonic, va ser intens, va ser sexe sense condicionants. Va ser orgasme. Va ser natural i fluïd. I va ser una llàgrima caient per la galta en acabar, de felicitat per haver recuperat una part important de la parella que feia mal no trobar per enlloc i que no augurava res de bo. Per primera vegada des de l’11-12-13, vam follar sense que fós un assaig i ho vam gaudir al 100%. Vam ser nosaltres. I vam agrair que la petita encara sigui prou petita com per no saber fingir que dorm.

I ara si puc dir: Hola de nou, m’alegro de tornar-te a trobar.

I crec que també he de reconèixer al meu company que durant tot aquest temps ha sabut no pressionar-me, respectar-me i no comptar els dies ni el temps. Simplement esperar silent donant-me l’espai que he necessitat, sense límits ni condicions. No estic segura de que totes les parelles del món hagin sigut capaços de respectar com ell ho ha fet. L’estimo cada cop més, malgrat tot.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Massohormones i altres substàncies… quin subidón!

Avui parlarem de les hormones. Quin tema, eh?
Jo no sóc metge, ni biòloga ni res per l’estil, però sé de què parlo. Així que en parlaré com a damnificada i com a beneficiària, a la vegada. Parlo de la meva experiència amb les massohormones, i de com, després d’haver-ne patit els efectes, dins de la maternitat en totes les seves etapes, em moro perquè reapareguin. És un dels grans misteris massoquistes de la maternitat. De com les bones et fan oblidar les més refotudes.

Embaràs… no se quines hormones apareixen o desapareixen que et fan tornar tan vulnerable, però imagino que la serotonina hi deu tenir algun paper, no? Si algú pogués aclarir-m’ho li agrairé. Però dels efectes d’aquestes ja us n’he parlat molt i ja m’han fet plorar massa, així que ja va sent hora de deixar-les tranquil.les.

Avui vull parlar de les que em van fer aparcar temporalment les anteriors i les que segurament em van salvar de la temuda depressió post part, per la qual havia comprat tots els números durant l’embaràs. Avui parlaré de la meva addicció a les hormones del part.

Em centraré en les endorfines i l’oxitocina. Quin “subidón”! Les contraccions de la fase activa de dilatació i bla, bla i bla. Sincerament, eren tan seguides que les endorfines que suposadament se segreguen entre contracció i contracció, no tenia temps ni de sentir-les. Però arriba l’expulsiu sense analgèsia. Em fa pensar, inevitablement en els yonquis que veia a la plaça als anys 80 , quan era petita (si, jo ja existia als anys 80 i tenia consciència). Entre espoderament i espoderament arriben els opiacis (que em sembla que no són hormones però ho fotré al sac d’aquesta entrada) que et fan estar com si t’haguéssis fotut una dosi d’heroïna en vena. Ulls en blanc, abandonament a la son, relaxació màxima, manca de control sobre el teu cos que queda com mort, sensació de separació del cos i l’ànima… un viatge! I la sensació de plaer absolut i de “ara no m’emprenyeu” entre un i l’altre. I no sé que és el que et fa empènyer però deu ser alguna cosa semblant a l’adrenalina, perquè de la sensació que us he descrit, a la manca de control del cos, altre cop, però totalment oposada: impossible contenir les ganes d’empènyer. Una mica semblan a la droga caníbal aquesta que van ensenyar a les notícies no fa gaire… Grunys com un animal, empenys, fas tanta força que la meitat del colon et surt per on no hauria… I un altre cop la versió més yonqui d’una mateixa.

I així alternativament fins que ja ha sortit la bèstia parda de dins l’interior al més pur estil al.lien. Llavors si que arriba el subidón màxim, sense temps entre una cosa i l’altra! És autòmàtic! Arriba l’MDMA. Amor per tot arreu, papallones, necessitat d’abraçar i de contacte físic, alegria al quadrat multiplicat per 1000. No és que jo sàpiga quins efectes té aquesta droga, eh? però m’hi recorda bastant (Mode Corona-de-santa ON). La sensació més increïble i positiva de la meva vida! Manca de control altre cop. Però aquesta vegada, manca de control de la felicitat. Simplement: brutal. També és veritat que l’oxitocina aquesta que us presento és la mateixa que et fa passar vergonya quan la teva filla t’abraça i, a l’hora, taques la samarreta de llet sempre en el pitjor lloc i en el pitjor moment. I que conviu amb la prolactina que compensa tant d’amor treient-te temporalment el desig sexual com si de bromur es tractés! Però aquest és un altre tema!

I per això dic que les hormones i altres substàncies em van salvar de la temuda depressió post-part. O potser és que algú em va posar droga a la beguda. Només ho sabré si torno a parir. Les drogues no són bones, però s’assemblen bastant a la natura! M’ajudeu a convèncer al meu marit?

Record d’una habitació fosca

Fa tres dies que sento un nus a dins, ganes de plorar, melangia… I primer no sabia perquè però mica en mica m’han anat arribant a la consciència records. I ara se perquè aquest sentiment de tristesa. Ara se perquè les ferides que creia tancades tornen a  sagnar per alguna punta de la cicatriu.

Demà és 21 d’agost. El 21 d’agost del 2014 va ser un dels pitjors dies que recordo en tota la meva vida. Aquell dia morien petits bocins de mi. Aquell dia arribaven al seu punt més àlgid el sentiment de soledat, l’esgotament emocional i la rendició més absoluta. Aquell dia entrava en el pànic més absolut. Aquell dia sentia la por més aterridora de la meva vida. Aquell dia em sentia petita i desvalguda. Aquell dia s’enfonsava el projecte més valuós que mai havia tingut. Aquell dia sentia una angoixa incontrolable. Aquell dia perdien tot el sentit les 41 setmanes anteriors. Aquell dia m’enfonsava de pensar que aquelles 41 setmanes de soledat, tristesa i lluïta no havien servit de res. Aquell dia sentia culpa. Aquell dia sentia buidor. Aquell dia només podia plorar. Aquell dia perdia el control. solo

Aquell dia em van programar la inducció al part, i després només silenci i foscor. 

Aquell dia amb l’anunci de la inducció sentia odi cap a la meva
incapacitat per a portar al món la meva filla. Aquell dia les paraules oxitocina, patiment fetal, episiotomia, forceps, cessària… m’envaien les entranyes i els pensaments. Aquell dia em vaig sentir sense cap autoritat sobre mi. Aquell dia plorava pensant perquè la meva filla no volia estar amb nosaltres i la culpa m’envaïa de pensar que potser era culpa meva per haver omplert aquells mesos de mals sentiments. Aquell dia vaig creure’m que no tenia raó ni dret a voler allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió.

Aquell dia m’equivocava. Però entre el silenci i la foscor no ho veia. I aquell dia vaig deixar que petits bocins de mi morissin per sempre.

Aquell dia una de les persones que havia admirat més tota la vida, en qui més havia confiat abans de l’embaràs, m’escridassava. Aquell dia aquesta persona em va jutjar a crits. Aquell dia aquesta persona m’acusava d’estar fent mal al meu marit i a la meva filla. Aquell dia aquesta persona em culpava. Aquell dia aquesta persona feia que em creiés que jo mateixa era la pitjor persona del món per voler allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió. Aquell dia aquesta persona, a cinc dies de parir, destapava la capsa dels trons i feia que esclatés en forma de diverses crisis d’angoixa. Aquell dia, aquesta persona agreujava tot el meu estat emocional que s’havia anat tornant cada cop més fràgil. Aquell dia aquesta persona m’enfonsava encara més en el silenci i la foscor. Aquell dia aquesta persona  creuava Catalunya de sud a nord no se encara amb quina finalitat, però finalment marxava reafirmant tot el que ja m’havia dit per telèfon. Aquell dia el meu germà gran es convertia en un autèntic desconegut i encara no se perquè ni perquè va reaccionar així a les meves pors i les meves debilitats.

Aquell dia necessitava que algú m’abracés. Aquell dia necessitava que algú m’acompanyés en el meu dolor. Aquell dia necessitava que algú m’acostés una mica de llum. Aquell dia necessitava que algú validés allò que desitjava amb tant d’amor i tanta passió. Aquell dia necessitava que algú em fes veure que no tenia raó d’enfonsar-me i que res havia perdut el sentit. Aquell dia necessitava que algú m’animés a seguir lluïtant. Aquell dia necessitava que algú s’adonésque em sentia indefensa i que necessitava que em cuidessin.

Però no ho va fer ningú. I aquell dia recordo que m’agrafava fort a la panxa rodejant-la amb els dos braços perquè sentia que era l’únic que em quedava. L’únic que tenia sentit.

No se si vaig ser jo qui va allunyar a tothom. O si els importants no van saber com no deixar que m’allunyés jo. O si em van allunyar ells. El cas és que aquell dia vaig sentir que  no se qui o què m’havia robat l’embaràs, el control, l’alegria que fins llavors mai m’havia faltat així… la pau.

Aquell dia la foscor i el silenci va envair tot el meu jo. I va matar petits bocins de mi.

I com l’au fènix que un dia em vaig tatuar, cinc dies més tard, resurgia de les meves cendres i tenia una filla que neixia regalant-me una nova tona de pau. Que em salvava de mi mateixa. Que em tornava l’alegria amb escreix. Que tornava el sentit a tot i em donava la raó. Em va tornar el control i el poder sobre mi mateixa. E tornava a fer forta.

I fins fa tres dies pensava que aquella habitació fosca era tacada i barrada, i que aquelles ferides ja no sagnarien mai més. Però encara puc veure aquella cambra per una esquerda a la paret, i la cicatriu em recorda que un dia va ser una ferida oberta. I quan penso el perquè veig que des d’aquell dia segueixo esperant que algú valid tots aquells desitjos i aquells sentiments. Segueixo esperant que algú em demani perdó per deixar-me sola, per escridassar-me, o per negar-me el dret de desitjar i de sentir. Per negar-me el dret a sentir-me com una nena envaïda pel terror. Per fer-me creure que aquell estat en què em trobava era només culpa meva per no haver controlat els meus sentiments. Que ningú m’havia deixat sola.

I resulta que demà serà 21 d’agost. I ara que ho penso, un any més tard,  veig que jo he fet un esforç grandíssim per ser proactiva, responsabilitzar-me només a mi de que tot allò no es torni a repetir i somio en que si un  dia torno a quedar-me embarassada, sabré acceptar el procés com a meu i només meu, i no esperaré res de ningú que no vingui a compartir-ho pel propi peu. I buscaré suport en una doula (ho tinc clar). Però tot i que se que ho aconseguiré i que no necessitaré a ningú i que ara més que mai sé que tenia raó, també entenc que allò no va ser només responsabilitat meva, i que no era tan difícil no jutjar i acompanyar, o simplement contenir. I no ho van fer. Ningú. I demà serà 21 d’agost i aquella persona que fa un any creuava Catalunya per jutjar-me i culpar-me i escridassar-me, demà ho farà per venir a celebrar a deshora l’aniversari de la meva petita salvadora. I dubto que ni tan sols pensi en aquell 21 d’agost del 2014. I fins i tot, marxarà i comentarà amb la seva dona amb to de sorna que quan la petita tingui novio jo encara li donaré el pit. O qualsevol altra animalada. Però sabeu què? que aquell 21 d’agost encara em cou. Molt. Però em va fer forta i em va fer més autosuficient. I em va fer una mare segura  i sense por d’encertar i equivocar. I que no necessito l’aprovació de ningú. I em va fer veure que no necessito a ningú que no hi sigui i que en canvi puc valorar moltíssim més del que ho feia a qui hi és sense tenir perquè ser-hi. I puc donar molt més perquè filtro més que abans.

I demà serà 21 d’agost i el meu company segurament seguirà sense demanar-me perdó per deixar-me tants mesos sola en una habitació fosca sense intentar entrar-hi de cap altra manera que la que ell creia correcta. I segurament seguirà vivint en la mentida de que tot allò queda oblidat. I evidentment que ha perdut i perdrà pes. Però encara cou. I dubto que mai pugui oblidar-me de tots els petits bocins de mi que aquell dia, aquell embaràs, van morir.

Per sort, cinc dies després, vaig tornar a ser un fènix ple d’oxitocina i d’amor pur i brutal. 

Avaluacions de final de curs.

Arriben les vacances, i amb elles, les avaluacions. Sabrem si hem de fer deures o no durant l’estiu.

D’aquí a un més i sis dies la petita farà un any, i estic segura que llavors només em sortiran paraules nyonyes i llacrimògenes. Així que crec que ha arribat l’hora de l’autocrítica constructiva i les felicitacions. De pensar què he de mantenir i què he de millorar. I a aquestes alçades, no crec que canvïi massa el que pensi ara, o d’aquí a un més.

Tirem enrera… a l’embaràs. Crec que vaig esperar massa i això em (ens) va fer molt de mal. Esperava comprensió i no empatia, i no vaig saber demanar ni una ni l’altra. Vaig parar poc, i necessitava fer-ho per entendre què m’estava passant , per escoltar-me i posar paraules al que sentia, per asserenar-me i per ajudar al meu entorn immediat a acompanyar-me, en comtes de transmetre el meu embolic, i esperar que el meu marit actués com jo necessitava. Si mai tinc un altre fill llegiré això i abans d’obrir la boca em prendré 24 hores de recés, com a mínim. Crec que em va faltar introspecció, i em va sobrar necessitat de compartir amb massa gent els meus anhels i desitjos. Em va sobrar esperar dels altres i em va faltar expressió serena i assertiva. I no és la primera vegada que em passa, i amb 35 anyets acabats de fer, ja em toca anar-ne aprenent. Així que no em fustigaré però intento aplicar-ho a tots els àmbits de la meva vida. Com diuen al sud: ya no tengo el chichi pa farolillos, i no tinc ganes ni temps per tenir disgustos que puc evitar amb una mica de feina introspectiva. Si més no, prefereixo treballar-m’ho per millorar.

Pel que fa al part, una mica el mateix. No necessitava l’aprovació de ningú per saber què volia i com ho volia, però a l’hora la buscava. I al final, cercant l’aprovació i l’acompanyament, em vaig sentir més sola que mai. Vaig entendre tard que aquell procés era meu. I si; em va faltar, no se si mentir, però si aprendre a callar. Si tornés a quedar-me embarassada faria el procés voluntàriament sola, i no cercaria l’acompanyament, però si que l’acceptaria de les persones que s’apropessin, sabent ara com saben la majoria de gent que m’envolta, quins serien els meus desitjos. Qui no s’apropés de manera pura, amb amor i recolzament, senzillament seria despatxada amb molta educació. Sense súpliques de comprensió, sense recerca d’aprovació, sense rencor ni frustració. Simplement un “d’acord, consideraré la teva opinó, gràcies”, és a dir: un “si, si , carinyo”. I al meu company, el deixaria ser company, i li expressaria de manera concreta els meus pensaments i necessitats. Intentaria explicar-li bé què espero d’ell. Va ser un company de part genial, però igual que jo faria coses diferents, també li demanaria a ell que pulís certes coses, però sense responsabilitzar-lo dels meus estats, que per això són meus.

De l’alletament també en trec conclusions. Si ara tingués un altre nadó, cercaria la intimitat així que la necessités, sense formalismes. Qui m’estimi ho entendrà i ho podrà respectar. El primer que faria seria mirar-li la llengua, i no fiar-me de cap professional, que ja m’han demostrat que de frenets no hi entenen un borrall. I els que si que en saben, no m’els vaig creuar, així que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. I a la primer dolor, trucadeta a l’assessora de lactància, que per això s’ha format  i sort d’ella en vaig tenir. No tornaria a deixar passar el temps esperant que se solucionés sol. Els frenets no se solucionen sols. Cal actuar, i he après a que no cal patir si hi ha solucions a l’abast. No tornaré a plorar mai per l’alletament de cap fill meu. Tampoc tornaré a comprar ni utilitzar la pomada del dimoni per a clivelles. A part de no servir per a res, fa un merder important. Llet i un cop més, intimitat per passejar-te amb els pits a l’aire per casa. A més, se m’han despertat les ganes de formar-me com a assessora de lactància. És un tema que m’ha encantat, m’ha atrapat, i sé com es pot arribar a patir i a gaudir. I vull ajudar a superar el patiment i compartir la joia d’haver-ho fet. No se si m’hi vull dedicar professionalment, o si podré. Però m’agradaria com a mínim fer voluntariat, i m’encantaria crear un grup de suport a l’alletament, amb el temps. Però ja veurem si algun cop m’hi poso. Espero que no se m’oblidi aquest propòsit.

De la criança. No se si ho faig bé o no, però crec que estic fent fantàsticament bé una cosa: escoltar la meva petita, i escoltar-me a mi i al meu company. Però sobretot, escoltar les necessitats de la meva filla, que no ha triat venir al món, sinó que jo la hi vaig obligar, i per tant és la meva responsabilitat que s’hi trobi bé. Potser cometo molts errors, però vull esforçar-me a trobar-los i rectificar-los, com ara estic fent, des de que va néixer, i crec que no m’en surto pas malament. Crec que progresso adequadament. Si tingués un altre fill, intentaria viure-ho com ara, com una aventura i un joc constant. Un joc important, i divertit. Gaudir-ho al màxim.

I pel que fa a la parella, intentaria cuidar-lo una miqueta més, tot i que les hormones de la maternitat t’ho posen difícil. Intentaria no oblidar-me cap dia de l’abraçada diària. I se que alguns dies l’he descuidat. I no m’agrada. També intentaria discutir menys i més suau. N’estem aprenent. Però si ara tingués un altre fill crec que ho faríem millor els dos. Ho hauríem de fer millor, si més no. Però el que no podria fer, és estimar-lo més… crec que és impossible. Ara tinc dos grans amors, un de ganapia, i l’altre petita i adorable.

Si tingués un altre fill, seria el doble de mare. És a dir el doble de petonera, el doble de cantaire, el doble de pesada i el doble d’implicada. No sé si és bo o dolent, però en tot cas ara no és el moment d’avaluar-ho.

El quart tatuatge

Sabeu de sobres el que defenso l’apropiament lícit dels parts. Millor dit dels naixements dels nostres fills. Perquè hi hagi o no complicacions SEMPRE són nostres. No som criatures tutoritzades per un adult que ha de decidir per nosaltres. Som adultes, que podem i hem de triar. I que en cas de no poder, hauríem de delegar aquesta facultat a algú de confiança: parella, mare, amic… Perquè és molt trist que el que hauria de ser el millor dia de la nostra vida, passi a ser només un dia feliç, o fins i tot un dia traumàtic, o per oblidar.

I demano perdó sincerament si mai ha semblat que menyspreo o menystinc tots els tipus de part medicalitzats. Perquè de veritat que no és així. Si sóc honesta, reconec que a totes les dones que aprecio els desitjo que desitgin un part no intervingut. Perquè sé que el que se sent només és així d’intens si et tornes animal i et lliures al procés únicament fisiològic. I això és meravellós. Però hi ha molts motius que et poden portar a prendre la decisió de delegar part del teu procés a la medicina.I aquests naixements/parts són igual de valuosos. I a vegades et creues amb dones admirables que t’expliquen la seva experiència i et capgiren els esquemes. I et fan créixer amb la seva experiència.

Avui he demanat col.laboració a una persona que va apropiar-se del seu procés, que el va canviar degut a una potencial complicació. I va ser prou valenta com per canviar el seu plantejament i fer-lo feliç malgrat el que imagino que va sentir. Jo no puc parlar del tema simplement perquè no ho he passat ni viscut en primera persona. Però si algun dia he d’afrontar-ho, pensaré en ella i la imitaré. I juro que també hi seré feliç.

La seva filla té uns dies menys que la meva petita. És bonica, riallera i tan grassoneta que la pessigaries amorosament per tot arreu! I la seva mare, a qui conec menys que a la filla, em sembla des del dia que me la vaig trobar al tren, molt valenta i forta. Admirable. Parlant de les nostres experiències, em va explicar el seu part. Si. El seu PART. SEU, i només SEU. Respectat, sa , plàcid i feliç. Com va ser-ho el meu: respectat, sa, plàcid i feliç. Una cesària meravellosa, com no n’havia sentit cap. En el fons no van ser tant diferents, les nostres vivències: vam haver de lluïtar per a trobar-nos còmodes en la nostra elecció i ho vam aconseguir, malgrat judicis i segurament també ella, moments de soledat.

No en puc parlar jo. Per això li vaig demanar, malgrat no sabia ni el seu nom (ara ja si!), si la volia i podia relatar ella. I li vaig demanar si em donava permís per a comentar-la, no només per a transcriure-la literalment. Perquè jo ja sabia que no em podria contenir, perquè sóc així de bocamolla. I em va sorprendre l’entusiasme i la rapidesa amb la que m’ha contestat. I aquí la teniu, amb els meus comentaris inclosos, que són el menys interessant i rellevant, però que si no els faig rebento.

I abans de mostrar-vos el seu relat, moltes gràcies, Marta, per obrir-me una mica més la mirada.

Sempre havia tingut molt clar com volia que fós el meu part. Volia parir a l’hospital, ser-hi amb temps de sobres, volia que fós vaginalment, i decidiria en aquell moment si volia epidural o no, però tenia bastant clar que si. 

M’havia preparat molt mentalment per al moment, no havia tingut mai cap tipus de por, tenia (i tinc) confiança cega en el meu ginecòleg, i estava més que preparada pel gran moment. 

A finals d’agost, a una de les darreres visites, el meu gine em va detectar pelvis estreta. Per un moment vaig entrar en pànic, i és que tres mesos abans, una amiga va trencar aigües a casa, va anar corrents a l’hospital (de Barcelona a Barcelona), i quan va ingressar el nen ja estava massa en camí per fer-li una cessària, quan li van detectar pelvis estreta, i mai prèviament l’hi havien detectat. Aquesta amiga es va desgarrar interna i externament, més de 50 punts de sutura, van haver de treure el nen amb fòrceps, i un cop el nen ja estava fora li van haver de fer una transfussió de sang de tanta que n’havia perdut. Actualment encara té pèrdues per davant i per darrere, i ja fa més d’un any. Jo em vaig quedar en estat de shock i vaig explicar-li totes les meves pors al meu metge. I en cap cas volia passar per una situació tan traumàtica com aquella noia, i a més jo havia d’anar de Sant Pol a Barcelona. Més trajecte encara perquè la nena sortís massa. 

Aquella notícia va trencar tots els meus esquemes i el que havia planejat els gairebé nou mesos d’embaràs. El primer que vaig dir va ser: VULL UNA CESSÀRIA. M’aterrava el fet d’estar mig morta els primers dies de vida de la meva filla, que anés malament i no poder-la agafar, no poder estar amb ella, no poder transmetre una seguretat tan necessària a la vida de la meva filla. El meu ginecòleg de seguida em va dir: Ep! Calma i serenitat. La primera opció no serà la cessària, perquè tot i tenir la pelvis estreta no vol dir que el teu part hagi de ser desastrós com el que m’has explicat. Aquell cas era, segons ell em va dir, una suma d’infortunis. Allò a mi no em passaria, i si arribava el moment en el que hi hagués una possibilitat de risc per a mi o per a la meva filla, farien una cessària sense pensar-s’ho, però no havia de ser la primera opció. La primera opció sempre seria el part vaginal.

Jo i el meu home sempre hem tingut clar que volíem tenir quatre fills, com les quatre barres de la senyera. Forofades a part, en el cas que fós cessària ja no podríem tenir-ne quatre. Havia sentit a parlar tan malament de les cessàries que ara si, començava a tenir por del gran moment, perquè la cessària ara era una opció molt real… I la cessària era el dimoni! O així m’ho havien dit amistats, a les classes pre part, havia llegit a tot arreu…

La meva princesa no volia sortir, i vaig sortir de comptes cinc dies abans d’ingressar de manera programada un tres de setembre a la Clínica del Remei. Allà m’esperava el meu estimat ginecòleg i la seva encantadora llevadora. Em van mirar de dalt a baix i em van dir que estava tan verda com als set mesos. Que em podia posar el gota a gota, començarien les contraccions i podia passar-me 12 hores amb dolors, però que la seva experiència deia que m’hauria d’acabar fent la cessària. Ell estaria allà tot el dia i no tenia cap prioritat per una opció ni per l’altra. La decisió era meva. Els seus més de 40 anys d’experiència i incomptables parts van ser suficients per prendre LA MEVA decisió. 

Vaig decidir optar per la cessària per diverses raons:

– Sabia que hi havia un impedimento físic (pelvis estreta) i un alt percentatge de complicacions al part vaginal. 

– Volia que aquell tres de setembre, el dia més especial de tota la meva vida, fós aquell dia que sempre que el recordés com el millor. Com alegria, amor, felicitat i joia. No com dolor, patiment i histèria. Volia plorar de felicitat i no de dolor. 

– Les persones que pitjor m’havien parlat de la cessària, són persones que no n’havien tingut, de vegades ni tan sols havien tingut un part. L’arrogància impertinent dels consells de qui no té ni p*** ideai parla des del desconeixement. 

I vaig ingressar a quiròfan. El meu gine va deixar entrar al meu home al part, perquè un part per cessària també és un part,  i va estar al meu costat absolutament en tot moment. La meva nena va sortir a llum i de seguida va arrencar a plorar. Jo i el meu home ploràvem desconsolats de felicitat. La van netejar una mica i la van posar als braços del meu home. Em van estar cosint i curant durant gairebé una hora, l’hora més curta de la meva vida, ja que jo estava perfectament bé. Estava a un quiròfan però estava amb la meva família i em podria haver passat allà tot el dia, mirant-los, completament conscient i feliç. Més feliç que mai. 

Mites falsos de les cessàries:

– La llet no puja tan ràpid com als parts vaginals. MENTIDA. Jo només arribar a l’habitació ja gotejava calostre. 

– Aixecar-se fa un mal insuportable. MENTIDA. Jo m’hagúes aixecat molt abans, però no em deixaven. A l’endemà em vaig aixecar tan tranquil.la, amb moltíssimes ganes de caminar i de moure’m amb fortalesa i seguretat per poder portar la nena amb mi a tot arreu. 

– La cicatriu és un drama. MENTIDA. Tenint en compte que a mi em seria exactament igual que la cicatriu dels meus fills fós enorme, en mig de la cara i prominent… És petita, no molesta i amb qualsevol tipus de calceta queda tapada. Tinc tres tatuatges, i per mi, la cicatriu n’és el meu quart, i el més especial. 

– La recuperació és molt lenta. MENTIDA. Jo no vaig estar ni tres dies a l’hospital. El dia 6 a primera hora del matí ja sortíem cap a Sant Pol. I no em vaig prendre ni un dels analgèsics que em van dir que havia de prendre a casa. No em calien. 

– No és el mateix que parir. MENTIDA.  Jo no m’he quedat amb ganes de res més que repetir aquesta experiència magnífica. I, com em va dir la Mare Massoca, això és perquè jo vaig poder decidir. 

Ara ve quan el maten. Ara ve el moment que esguerro el clímax emotiu del relat, i hi foto cullerada amb els meus comentaris. Així que si no els voleu llegir aquest és el moment de desviar la vista cap a una altra banda.

D’aquest relat en trec un munt de reflexions. Primer que té molt de mèrit tot el procés. Entenc que no havia de ser fàcil renunciar a l’opció del part vaginal i passar a DESITJAR i a convertir en FELIÇ la cessària. Jo no sé si n’hagués estat capaç. Ara, que ja vaig passar per un naixement, de cara a un segon, i amb les reflexions que estic fent, suposo que si, però en el meu primer part… uff… Ja ho dic jo… valenta!

Per altra banda, crec que va haver-hi un factor sort, de caure en mans d’un equip capacitat per empatitzar i respectar el moment i els desitjos. Per entendre la cessària no com un procés quirúrgic sinó com a el moment emocional que és el naixement d’un fill. Acompanyar la mare i la seva parella en aquest procés.  Així que gràcies a aquest equip per humanitzar les cessàries. Tan de bo sempre fós així. I sabem que no ho és en la majoria dels casos, i per això la cessària és el dimoni. No per la cessària, sinó per qui les fa. Un cop més la violència obstètrica mata instints, felicitat i humanitat.

El tema de la pujada de la llet és cert: no depèn de per on surt el nadó sinó del desprendiment de la placenta, així que tururú a qui condemna l’alletament de qui ha viscut un part per cessària.

Definitivament, aquesta vivència demostra que qualsevol dona pot apropiar-se i sentir-se poderosa amb el seu part, sigui com sigui! I tan de bo, totes les dones que tenen els seus fills les visquessin així. Un cop més podríem parlar de més naixements sans, plàcids i feliços.

D’aquest relat i de la decisió que va prendre en trec una gran lliçó d’amor incondicional. Qualsevol dona crec que desitja un part vaginal. Renunciar-hi d’aquesta manera tan serena, i fer-ho bonic només pot respondre a l’amor més pur: el d’una mare al seu fill. I és preciós. Si… amb la maternitat m’estic tornant tan nyonya…

Finalment, ja us vaig explicar com veig d’important la creació d’un pla de part . I us vaig explicar també les modificacions que hi faria. Doncs bé… si hagués de tornar-ne a fer un, n’hi faria un altre, d’afegit. Prepararia els meus desitjos també en cas d’haver-hi complicacions urgents que obliguessin a fer una cessària. Perquè voldria que fos plàcida, sana i feliç. Perquè voldria que fós plena d’amor. Com aquesta. Hi posaria que vull ser acompanyada pel meu company. Que mentres em cusen vull contacte amb la meva filla, encara que fós agafar-li la maneta mentre fa pell amb pell amb el meu marit. Que no vull separació. I abans de parir, si decidís fer-ho en un hospital (que ho dubto, en cas d’embaràs de baix risc com el primer), m’asseguraria de fer-ho en un on es permetin totes aquestes condicions. A mi no em feien por les complicacions, ni les cessàries (bé, una mica si), sinó la deshumanització del moment, el sentir-me petita, em feia por la por i la soledat. I també en les cessàries es pot evitar. M’asseguraria de que, en cas de ser necessària, jo també hi plorés de felicitat i no de dolor ni de por. Jo també voldria transformar la cicatriu en el meu sisè tatuatge!

A pregunta sàvia… la veritat és que me la pela!

Afirmació (A): Si la portes sempre a coll s’hi acostumarà!

Resposta (R): Només faltaria, senyora!

A: Ja pots anar deixant de donar-li el pit.

R: Si, clar, perquè tu ho diguis.

A: Hauries d’anar canviant-la d’habitació, després et costarà més.

R: Ostres! Podries haver dit abans que tenies una bola de vidre!!!!

A: Estàs boja!!! Jo ni de conya volia parir amb dolor! Jo vaig demanarla (l’epidural) només entrar!

R: Em sembla fantàstic! Però… què representa que he de fer amb aquesta informació?

A: Ui… si te la poses al llit ja no la treuràs mai més!

R: De veritat? Es portarà els ligues al meu llit quan sigui adolescent??? Espero que canvïi els llençols!!!!

A: Aquesta nena està molt emmarada!

R: Home… només faltaria que estigués enveïnada, o enfruïterada, o encarnisserada… no creus?

PREGUNTA (P): Encara li dones el pit?

R: Si. Tens problemes de visió? Conec un oftalmòleg molt bo. Quan la petita acabi et busco la targeta.

A: L’hauries d’abrigar més, que fa fred.

R: Tinc una nena esquimal i no me n’havia adonat? Estic fatal!

A: És massa petita per a menjar maduixes (et al).

R: La propera vegada que tingui sis mesos ho tindré en compte. Li prometo.

A: La llar d’infants li anirà molt bé. S’espavilarà molt!

R: Més encara?

A: Ostres! Encara no té dents!! Va tard!

R: Si? Quina hora dius que és?

P: Fins quan li donaràs el pit?

R: En cinc minuts acabarà*

* Aquesta la vaig llegir, crec que de l’Alba Padró. No n’estic segura de l’autoria, però me la vaig apropiar perquè em va semblar brillant.

I la més genial de totes:

P: (Formulada per algú que no té fills) On acaben les necessitats de la mare i comencen les del nen?

R: (Me l’he callat mossegant-me el llavi inferior) Segurament en algun lloc i moment on decideixin mare i fill, i que segurament coneixeràs quan en tinguis un.

CONCLUSIÓ: El que jutgen els altres sobre com crio, estimo, acompanyo o cuido la meva petita, dit brusca però sincerament… me la pela! Amb el que ens divertim no ens esguerraran la festa!