Avaluacions de final de curs.

Arriben les vacances, i amb elles, les avaluacions. Sabrem si hem de fer deures o no durant l’estiu.

D’aquí a un més i sis dies la petita farà un any, i estic segura que llavors només em sortiran paraules nyonyes i llacrimògenes. Així que crec que ha arribat l’hora de l’autocrítica constructiva i les felicitacions. De pensar què he de mantenir i què he de millorar. I a aquestes alçades, no crec que canvïi massa el que pensi ara, o d’aquí a un més.

Tirem enrera… a l’embaràs. Crec que vaig esperar massa i això em (ens) va fer molt de mal. Esperava comprensió i no empatia, i no vaig saber demanar ni una ni l’altra. Vaig parar poc, i necessitava fer-ho per entendre què m’estava passant , per escoltar-me i posar paraules al que sentia, per asserenar-me i per ajudar al meu entorn immediat a acompanyar-me, en comtes de transmetre el meu embolic, i esperar que el meu marit actués com jo necessitava. Si mai tinc un altre fill llegiré això i abans d’obrir la boca em prendré 24 hores de recés, com a mínim. Crec que em va faltar introspecció, i em va sobrar necessitat de compartir amb massa gent els meus anhels i desitjos. Em va sobrar esperar dels altres i em va faltar expressió serena i assertiva. I no és la primera vegada que em passa, i amb 35 anyets acabats de fer, ja em toca anar-ne aprenent. Així que no em fustigaré però intento aplicar-ho a tots els àmbits de la meva vida. Com diuen al sud: ya no tengo el chichi pa farolillos, i no tinc ganes ni temps per tenir disgustos que puc evitar amb una mica de feina introspectiva. Si més no, prefereixo treballar-m’ho per millorar.

Pel que fa al part, una mica el mateix. No necessitava l’aprovació de ningú per saber què volia i com ho volia, però a l’hora la buscava. I al final, cercant l’aprovació i l’acompanyament, em vaig sentir més sola que mai. Vaig entendre tard que aquell procés era meu. I si; em va faltar, no se si mentir, però si aprendre a callar. Si tornés a quedar-me embarassada faria el procés voluntàriament sola, i no cercaria l’acompanyament, però si que l’acceptaria de les persones que s’apropessin, sabent ara com saben la majoria de gent que m’envolta, quins serien els meus desitjos. Qui no s’apropés de manera pura, amb amor i recolzament, senzillament seria despatxada amb molta educació. Sense súpliques de comprensió, sense recerca d’aprovació, sense rencor ni frustració. Simplement un “d’acord, consideraré la teva opinó, gràcies”, és a dir: un “si, si , carinyo”. I al meu company, el deixaria ser company, i li expressaria de manera concreta els meus pensaments i necessitats. Intentaria explicar-li bé què espero d’ell. Va ser un company de part genial, però igual que jo faria coses diferents, també li demanaria a ell que pulís certes coses, però sense responsabilitzar-lo dels meus estats, que per això són meus.

De l’alletament també en trec conclusions. Si ara tingués un altre nadó, cercaria la intimitat així que la necessités, sense formalismes. Qui m’estimi ho entendrà i ho podrà respectar. El primer que faria seria mirar-li la llengua, i no fiar-me de cap professional, que ja m’han demostrat que de frenets no hi entenen un borrall. I els que si que en saben, no m’els vaig creuar, així que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. I a la primer dolor, trucadeta a l’assessora de lactància, que per això s’ha format  i sort d’ella en vaig tenir. No tornaria a deixar passar el temps esperant que se solucionés sol. Els frenets no se solucionen sols. Cal actuar, i he après a que no cal patir si hi ha solucions a l’abast. No tornaré a plorar mai per l’alletament de cap fill meu. Tampoc tornaré a comprar ni utilitzar la pomada del dimoni per a clivelles. A part de no servir per a res, fa un merder important. Llet i un cop més, intimitat per passejar-te amb els pits a l’aire per casa. A més, se m’han despertat les ganes de formar-me com a assessora de lactància. És un tema que m’ha encantat, m’ha atrapat, i sé com es pot arribar a patir i a gaudir. I vull ajudar a superar el patiment i compartir la joia d’haver-ho fet. No se si m’hi vull dedicar professionalment, o si podré. Però m’agradaria com a mínim fer voluntariat, i m’encantaria crear un grup de suport a l’alletament, amb el temps. Però ja veurem si algun cop m’hi poso. Espero que no se m’oblidi aquest propòsit.

De la criança. No se si ho faig bé o no, però crec que estic fent fantàsticament bé una cosa: escoltar la meva petita, i escoltar-me a mi i al meu company. Però sobretot, escoltar les necessitats de la meva filla, que no ha triat venir al món, sinó que jo la hi vaig obligar, i per tant és la meva responsabilitat que s’hi trobi bé. Potser cometo molts errors, però vull esforçar-me a trobar-los i rectificar-los, com ara estic fent, des de que va néixer, i crec que no m’en surto pas malament. Crec que progresso adequadament. Si tingués un altre fill, intentaria viure-ho com ara, com una aventura i un joc constant. Un joc important, i divertit. Gaudir-ho al màxim.

I pel que fa a la parella, intentaria cuidar-lo una miqueta més, tot i que les hormones de la maternitat t’ho posen difícil. Intentaria no oblidar-me cap dia de l’abraçada diària. I se que alguns dies l’he descuidat. I no m’agrada. També intentaria discutir menys i més suau. N’estem aprenent. Però si ara tingués un altre fill crec que ho faríem millor els dos. Ho hauríem de fer millor, si més no. Però el que no podria fer, és estimar-lo més… crec que és impossible. Ara tinc dos grans amors, un de ganapia, i l’altre petita i adorable.

Si tingués un altre fill, seria el doble de mare. És a dir el doble de petonera, el doble de cantaire, el doble de pesada i el doble d’implicada. No sé si és bo o dolent, però en tot cas ara no és el moment d’avaluar-ho.

El quart tatuatge

Sabeu de sobres el que defenso l’apropiament lícit dels parts. Millor dit dels naixements dels nostres fills. Perquè hi hagi o no complicacions SEMPRE són nostres. No som criatures tutoritzades per un adult que ha de decidir per nosaltres. Som adultes, que podem i hem de triar. I que en cas de no poder, hauríem de delegar aquesta facultat a algú de confiança: parella, mare, amic… Perquè és molt trist que el que hauria de ser el millor dia de la nostra vida, passi a ser només un dia feliç, o fins i tot un dia traumàtic, o per oblidar.

I demano perdó sincerament si mai ha semblat que menyspreo o menystinc tots els tipus de part medicalitzats. Perquè de veritat que no és així. Si sóc honesta, reconec que a totes les dones que aprecio els desitjo que desitgin un part no intervingut. Perquè sé que el que se sent només és així d’intens si et tornes animal i et lliures al procés únicament fisiològic. I això és meravellós. Però hi ha molts motius que et poden portar a prendre la decisió de delegar part del teu procés a la medicina.I aquests naixements/parts són igual de valuosos. I a vegades et creues amb dones admirables que t’expliquen la seva experiència i et capgiren els esquemes. I et fan créixer amb la seva experiència.

Avui he demanat col.laboració a una persona que va apropiar-se del seu procés, que el va canviar degut a una potencial complicació. I va ser prou valenta com per canviar el seu plantejament i fer-lo feliç malgrat el que imagino que va sentir. Jo no puc parlar del tema simplement perquè no ho he passat ni viscut en primera persona. Però si algun dia he d’afrontar-ho, pensaré en ella i la imitaré. I juro que també hi seré feliç.

La seva filla té uns dies menys que la meva petita. És bonica, riallera i tan grassoneta que la pessigaries amorosament per tot arreu! I la seva mare, a qui conec menys que a la filla, em sembla des del dia que me la vaig trobar al tren, molt valenta i forta. Admirable. Parlant de les nostres experiències, em va explicar el seu part. Si. El seu PART. SEU, i només SEU. Respectat, sa , plàcid i feliç. Com va ser-ho el meu: respectat, sa, plàcid i feliç. Una cesària meravellosa, com no n’havia sentit cap. En el fons no van ser tant diferents, les nostres vivències: vam haver de lluïtar per a trobar-nos còmodes en la nostra elecció i ho vam aconseguir, malgrat judicis i segurament també ella, moments de soledat.

No en puc parlar jo. Per això li vaig demanar, malgrat no sabia ni el seu nom (ara ja si!), si la volia i podia relatar ella. I li vaig demanar si em donava permís per a comentar-la, no només per a transcriure-la literalment. Perquè jo ja sabia que no em podria contenir, perquè sóc així de bocamolla. I em va sorprendre l’entusiasme i la rapidesa amb la que m’ha contestat. I aquí la teniu, amb els meus comentaris inclosos, que són el menys interessant i rellevant, però que si no els faig rebento.

I abans de mostrar-vos el seu relat, moltes gràcies, Marta, per obrir-me una mica més la mirada.

Sempre havia tingut molt clar com volia que fós el meu part. Volia parir a l’hospital, ser-hi amb temps de sobres, volia que fós vaginalment, i decidiria en aquell moment si volia epidural o no, però tenia bastant clar que si. 

M’havia preparat molt mentalment per al moment, no havia tingut mai cap tipus de por, tenia (i tinc) confiança cega en el meu ginecòleg, i estava més que preparada pel gran moment. 

A finals d’agost, a una de les darreres visites, el meu gine em va detectar pelvis estreta. Per un moment vaig entrar en pànic, i és que tres mesos abans, una amiga va trencar aigües a casa, va anar corrents a l’hospital (de Barcelona a Barcelona), i quan va ingressar el nen ja estava massa en camí per fer-li una cessària, quan li van detectar pelvis estreta, i mai prèviament l’hi havien detectat. Aquesta amiga es va desgarrar interna i externament, més de 50 punts de sutura, van haver de treure el nen amb fòrceps, i un cop el nen ja estava fora li van haver de fer una transfussió de sang de tanta que n’havia perdut. Actualment encara té pèrdues per davant i per darrere, i ja fa més d’un any. Jo em vaig quedar en estat de shock i vaig explicar-li totes les meves pors al meu metge. I en cap cas volia passar per una situació tan traumàtica com aquella noia, i a més jo havia d’anar de Sant Pol a Barcelona. Més trajecte encara perquè la nena sortís massa. 

Aquella notícia va trencar tots els meus esquemes i el que havia planejat els gairebé nou mesos d’embaràs. El primer que vaig dir va ser: VULL UNA CESSÀRIA. M’aterrava el fet d’estar mig morta els primers dies de vida de la meva filla, que anés malament i no poder-la agafar, no poder estar amb ella, no poder transmetre una seguretat tan necessària a la vida de la meva filla. El meu ginecòleg de seguida em va dir: Ep! Calma i serenitat. La primera opció no serà la cessària, perquè tot i tenir la pelvis estreta no vol dir que el teu part hagi de ser desastrós com el que m’has explicat. Aquell cas era, segons ell em va dir, una suma d’infortunis. Allò a mi no em passaria, i si arribava el moment en el que hi hagués una possibilitat de risc per a mi o per a la meva filla, farien una cessària sense pensar-s’ho, però no havia de ser la primera opció. La primera opció sempre seria el part vaginal.

Jo i el meu home sempre hem tingut clar que volíem tenir quatre fills, com les quatre barres de la senyera. Forofades a part, en el cas que fós cessària ja no podríem tenir-ne quatre. Havia sentit a parlar tan malament de les cessàries que ara si, començava a tenir por del gran moment, perquè la cessària ara era una opció molt real… I la cessària era el dimoni! O així m’ho havien dit amistats, a les classes pre part, havia llegit a tot arreu…

La meva princesa no volia sortir, i vaig sortir de comptes cinc dies abans d’ingressar de manera programada un tres de setembre a la Clínica del Remei. Allà m’esperava el meu estimat ginecòleg i la seva encantadora llevadora. Em van mirar de dalt a baix i em van dir que estava tan verda com als set mesos. Que em podia posar el gota a gota, començarien les contraccions i podia passar-me 12 hores amb dolors, però que la seva experiència deia que m’hauria d’acabar fent la cessària. Ell estaria allà tot el dia i no tenia cap prioritat per una opció ni per l’altra. La decisió era meva. Els seus més de 40 anys d’experiència i incomptables parts van ser suficients per prendre LA MEVA decisió. 

Vaig decidir optar per la cessària per diverses raons:

– Sabia que hi havia un impedimento físic (pelvis estreta) i un alt percentatge de complicacions al part vaginal. 

– Volia que aquell tres de setembre, el dia més especial de tota la meva vida, fós aquell dia que sempre que el recordés com el millor. Com alegria, amor, felicitat i joia. No com dolor, patiment i histèria. Volia plorar de felicitat i no de dolor. 

– Les persones que pitjor m’havien parlat de la cessària, són persones que no n’havien tingut, de vegades ni tan sols havien tingut un part. L’arrogància impertinent dels consells de qui no té ni p*** ideai parla des del desconeixement. 

I vaig ingressar a quiròfan. El meu gine va deixar entrar al meu home al part, perquè un part per cessària també és un part,  i va estar al meu costat absolutament en tot moment. La meva nena va sortir a llum i de seguida va arrencar a plorar. Jo i el meu home ploràvem desconsolats de felicitat. La van netejar una mica i la van posar als braços del meu home. Em van estar cosint i curant durant gairebé una hora, l’hora més curta de la meva vida, ja que jo estava perfectament bé. Estava a un quiròfan però estava amb la meva família i em podria haver passat allà tot el dia, mirant-los, completament conscient i feliç. Més feliç que mai. 

Mites falsos de les cessàries:

– La llet no puja tan ràpid com als parts vaginals. MENTIDA. Jo només arribar a l’habitació ja gotejava calostre. 

– Aixecar-se fa un mal insuportable. MENTIDA. Jo m’hagúes aixecat molt abans, però no em deixaven. A l’endemà em vaig aixecar tan tranquil.la, amb moltíssimes ganes de caminar i de moure’m amb fortalesa i seguretat per poder portar la nena amb mi a tot arreu. 

– La cicatriu és un drama. MENTIDA. Tenint en compte que a mi em seria exactament igual que la cicatriu dels meus fills fós enorme, en mig de la cara i prominent… És petita, no molesta i amb qualsevol tipus de calceta queda tapada. Tinc tres tatuatges, i per mi, la cicatriu n’és el meu quart, i el més especial. 

– La recuperació és molt lenta. MENTIDA. Jo no vaig estar ni tres dies a l’hospital. El dia 6 a primera hora del matí ja sortíem cap a Sant Pol. I no em vaig prendre ni un dels analgèsics que em van dir que havia de prendre a casa. No em calien. 

– No és el mateix que parir. MENTIDA.  Jo no m’he quedat amb ganes de res més que repetir aquesta experiència magnífica. I, com em va dir la Mare Massoca, això és perquè jo vaig poder decidir. 

Ara ve quan el maten. Ara ve el moment que esguerro el clímax emotiu del relat, i hi foto cullerada amb els meus comentaris. Així que si no els voleu llegir aquest és el moment de desviar la vista cap a una altra banda.

D’aquest relat en trec un munt de reflexions. Primer que té molt de mèrit tot el procés. Entenc que no havia de ser fàcil renunciar a l’opció del part vaginal i passar a DESITJAR i a convertir en FELIÇ la cessària. Jo no sé si n’hagués estat capaç. Ara, que ja vaig passar per un naixement, de cara a un segon, i amb les reflexions que estic fent, suposo que si, però en el meu primer part… uff… Ja ho dic jo… valenta!

Per altra banda, crec que va haver-hi un factor sort, de caure en mans d’un equip capacitat per empatitzar i respectar el moment i els desitjos. Per entendre la cessària no com un procés quirúrgic sinó com a el moment emocional que és el naixement d’un fill. Acompanyar la mare i la seva parella en aquest procés.  Així que gràcies a aquest equip per humanitzar les cessàries. Tan de bo sempre fós així. I sabem que no ho és en la majoria dels casos, i per això la cessària és el dimoni. No per la cessària, sinó per qui les fa. Un cop més la violència obstètrica mata instints, felicitat i humanitat.

El tema de la pujada de la llet és cert: no depèn de per on surt el nadó sinó del desprendiment de la placenta, així que tururú a qui condemna l’alletament de qui ha viscut un part per cessària.

Definitivament, aquesta vivència demostra que qualsevol dona pot apropiar-se i sentir-se poderosa amb el seu part, sigui com sigui! I tan de bo, totes les dones que tenen els seus fills les visquessin així. Un cop més podríem parlar de més naixements sans, plàcids i feliços.

D’aquest relat i de la decisió que va prendre en trec una gran lliçó d’amor incondicional. Qualsevol dona crec que desitja un part vaginal. Renunciar-hi d’aquesta manera tan serena, i fer-ho bonic només pot respondre a l’amor més pur: el d’una mare al seu fill. I és preciós. Si… amb la maternitat m’estic tornant tan nyonya…

Finalment, ja us vaig explicar com veig d’important la creació d’un pla de part . I us vaig explicar també les modificacions que hi faria. Doncs bé… si hagués de tornar-ne a fer un, n’hi faria un altre, d’afegit. Prepararia els meus desitjos també en cas d’haver-hi complicacions urgents que obliguessin a fer una cessària. Perquè voldria que fos plàcida, sana i feliç. Perquè voldria que fós plena d’amor. Com aquesta. Hi posaria que vull ser acompanyada pel meu company. Que mentres em cusen vull contacte amb la meva filla, encara que fós agafar-li la maneta mentre fa pell amb pell amb el meu marit. Que no vull separació. I abans de parir, si decidís fer-ho en un hospital (que ho dubto, en cas d’embaràs de baix risc com el primer), m’asseguraria de fer-ho en un on es permetin totes aquestes condicions. A mi no em feien por les complicacions, ni les cessàries (bé, una mica si), sinó la deshumanització del moment, el sentir-me petita, em feia por la por i la soledat. I també en les cessàries es pot evitar. M’asseguraria de que, en cas de ser necessària, jo també hi plorés de felicitat i no de dolor ni de por. Jo també voldria transformar la cicatriu en el meu sisè tatuatge!

A pregunta sàvia… la veritat és que me la pela!

Afirmació (A): Si la portes sempre a coll s’hi acostumarà!

Resposta (R): Només faltaria, senyora!

A: Ja pots anar deixant de donar-li el pit.

R: Si, clar, perquè tu ho diguis.

A: Hauries d’anar canviant-la d’habitació, després et costarà més.

R: Ostres! Podries haver dit abans que tenies una bola de vidre!!!!

A: Estàs boja!!! Jo ni de conya volia parir amb dolor! Jo vaig demanarla (l’epidural) només entrar!

R: Em sembla fantàstic! Però… què representa que he de fer amb aquesta informació?

A: Ui… si te la poses al llit ja no la treuràs mai més!

R: De veritat? Es portarà els ligues al meu llit quan sigui adolescent??? Espero que canvïi els llençols!!!!

A: Aquesta nena està molt emmarada!

R: Home… només faltaria que estigués enveïnada, o enfruïterada, o encarnisserada… no creus?

PREGUNTA (P): Encara li dones el pit?

R: Si. Tens problemes de visió? Conec un oftalmòleg molt bo. Quan la petita acabi et busco la targeta.

A: L’hauries d’abrigar més, que fa fred.

R: Tinc una nena esquimal i no me n’havia adonat? Estic fatal!

A: És massa petita per a menjar maduixes (et al).

R: La propera vegada que tingui sis mesos ho tindré en compte. Li prometo.

A: La llar d’infants li anirà molt bé. S’espavilarà molt!

R: Més encara?

A: Ostres! Encara no té dents!! Va tard!

R: Si? Quina hora dius que és?

P: Fins quan li donaràs el pit?

R: En cinc minuts acabarà*

* Aquesta la vaig llegir, crec que de l’Alba Padró. No n’estic segura de l’autoria, però me la vaig apropiar perquè em va semblar brillant.

I la més genial de totes:

P: (Formulada per algú que no té fills) On acaben les necessitats de la mare i comencen les del nen?

R: (Me l’he callat mossegant-me el llavi inferior) Segurament en algun lloc i moment on decideixin mare i fill, i que segurament coneixeràs quan en tinguis un.

CONCLUSIÓ: El que jutgen els altres sobre com crio, estimo, acompanyo o cuido la meva petita, dit brusca però sincerament… me la pela! Amb el que ens divertim no ens esguerraran la festa!

Per a parir resulta que s’ha de fer un pla!!!

Aquest país no deixa de sorprendre’m, i no pas sempre agradablement…Veig el part (o naixement, segons com ho miris) com un procés natural i fisiològic tan complexe que el cos el torna senzill fent que tu no hagis de pensar. Doncs resulta que de tant “senzill” que és, hi ha professionals i fins i tot dones que hi han de passar, que no ho poden acceptar. Sembla que no es pugui tolerar que la mà de l’ésser humà no sigui necessària per a res.

I us preguntareu perquè a aquestes alçades encara tinc ganes de parlar del part. Molt senzill, de totes les vegades que algú té un fill i en sento el relat del part, la majoria de vegades és, en el millor dels casos,  un moment de felicitat extrema quan ET POSEN el fill als braços. I en molts altres, un procés dolorós on EM VAN HAVER de posar oxitocina perquè no dilatava, o EM VAN HAVER DE TREURE el nen amb forceps, o s’em van posar a sobre apretant-me la panxa, o em van haver de fer una cesàrea perquè portava 10 hores i només havia dilatat 2 centímetres, o el nen no baixava…. i fins i tot, en alguns casos, una experiència traumàtica sense gairebé cap bon record.

I sincerament ho trobo lamentable. En el meu cas no penso dir que vaig tenir sort perquè no va ser un cop de sort. Diré que vaig tenir el mèrit de tenir un part feliç, plàcid, sa i que per això la meva filla va tenir un naixement feliç, plàcid i sa. I per altra banda, vaig tenir la sort (ara si) de no patir cap complicació en el procés.

Perquè crec que és lamentable? i perquè crec que casos com el meu, on, sigui com sigui, acaba essent una experiência meravellosa, són un mèrit i no una sort? Molt senzill. Per una banda hi ha protocols estúpids aplicats indiscriminadament a totes les dones que van a parir, ho necessitin o no. A més, aquests protocols inclouen, encara no entenc perquè, un munt d’intervencions estúpides que poden potencialment i bastant sovint, provocar complicacions evitables i desagradables. En segon lloc (i no va ser el meu cas) hi ha un munt de dones que tenen la mala sort d’anar a petar a unes classes de “preparació” pel part on es fan un munt d’exercicis i respiracions però no els expliquen res sobre com serà el procés, sobre quina drets tenen o sobre les conseqüències de totes aquestes intervencions estúpides. I el més lamentable de tot crec que és que moltes dones, de fet crec fermament que la majoria, no assumeixen el part com a seu i no s’en responsabilitzen. No es plantegen ni tan sols que és un procés fisiològic i no una malaltia, ni tan sols demanen que els expliquin la utilitat del que els faran o directament els estan fent, ni tan sols s’informen per entendre el que viuran. Els regalen el dret als professionals de fer amb elles, amb el seu part, i el que és pitjor: amb el naixement dels seus fills, el que vulguin. Molts cops amb criteris de temps, calendari o econòmics.

I hi ha un munt de bons professionals. Jo en vaig conèixer uns quants. Però és evident que en molts casos falta empatia i responsabilitat per una part, i per part de les mares autoestima i també responsabilitat per la seva banda.

No pretenc dir-li a ningú com ha de parir, només faltaria! Però si que afirmo que si cadascú es preocupés i destinés hores i ganes a dissenyar el seu part (sempre parlant en el cas de que no aparegui cap complicació, és clar), hi hauria més naixements plàcids i més sans i també milions de records positius i feliços dels que hi ha en l’actualitat.

Qui vulgui analgèsia ha de triar-ho sabent-ne les conseqüències positives i negatives. Qui no la vulgui, igual. Qui es deixi trencar una bossa, igual. Qui es deixi posar  oxitocina, igual. I podríem seguir fins demà.

La meva pregunta és: com pot ser que a dia d’avui hi hagi tantes dones a punt de parir o que ja ho han fet que posen cara de no entendre res quan algú els parla del pla de part o pla de naixement? Com pot ser que no sigui el primer que s’explica a les classes de preparació? Com pot ser que hi hagi gent a qui no li importa si el fa o no el fa? La resposta és senzilla: no som conscients del risc que es corre no agafant les rendes dels propis processos. I així van després les coses. I fins i tot: a la propera no em passarà! però és que no hauria de passar ni a la primera!

Jo per sort vaig creuar-me amb la llevadora àngel de la guarda que ens va parlar i informar sobre aquests plans de naixement. I vaig fer el meu. I tot i que pensava a última hora que no s’en podria aprofitar ni les dades personals, al final va servir gairebé en la seva totalitat. I no només això, sinó que durant l’elaboració, correcció, recorrecció i requetecorrecció, vaig aprendre tot el que necessitava aprendre a nivell informatiu i a nivell de consciència.  Crec que tota dona hauria de fer-ho, independentment del què hi escribís, que això és correcte sempre, mentre es pugui autoargumentar davant de qualsevol tribunal!

Us faré el resum del meu! (aiiii, quins recordsssss).

NOM I COGNOMS: Superwoman! (això no ho vaig posar, però ara si que ho posaria!)

Edat, DPP, Hospital de referència… bla, bla, bla…

PREFERÈNCIES RELACIONADES AMB L’ACOMPANYANT: El nom del meu marit (si hagués de fer-lo per a un segon part, hi afegiria la meva filla, en cas de que ella ho desitgés)

PREFERÈNCIES RELACIONADES AMB L’ESPAI FÍSIC: Vaig demanar un espai únic de dilatació i part, però com que em van portar a una habitació sense companya durant tota la dilatació, la veritat és que vaig estar molt còmoda. I ara no veig tan important que l’expulsiu fos en un altre espai. Però vaig tenir sort.

PREFERÈNCIES RELACIONADES AMB ELS PROCEDIMENTS: Ni de conya em deixaria rasurar el pubis. Vaig dir que volia deambular i que volia beure i menjar si en tenia la necessitat. I que abans d’administrar-me cap fàrmac volia que se m’informés i s’em consultés la meva opinió (Només faltaria!).

CONTROL FETAL: Intermitent. Sabia que la monitorització constant limitava el moviment tant necessari pel control de la situació i augmentava la possibilitat de trobar coses normals interpretables com a potencials perills . No cal.

ALLEUJAMENT DEL DOLOR: Vaig posar que volia mètodes alternatius d’alleugiment del dolor (respiració, relaxació, anestèsia local en cas de sutura…) i que decidiria en el moment si volia anestèsia en l’expulsiu o no. Gran error! Ja us ho vaig explicar en el post sobre el part. Avui posaria que ja se que tinc la possibilitat de demanar la peridural quan la necessiti i que per tant no vull que em sigui oferta. Ho posaria amb llums de neó.

ALTRES QÜESTIONS SOBRE LA DILATACIÓ: Material de suport com coixins, pilotes… (després no li vaig fotre ni cas, però per si de cas!). Banyera d’aigua calenta (sabia que no n’hi havia, però si tothom la demana hi haurà més possibilitats de que la instalin). També vaig remarcar que no voldria que s’em trenqués la bossa, ni altres maniobres per accelerar el part manuals ni farmacològiques, ni de cap altre tipus si no era estrictament necessari i imprescindible.

PREFERÈNCIES DURANT EL PERÍODE DE L’EXPULSIU: Vaig posar que volia esperar a tenir ganes per a començar els esponderaments, que volia posar-me en la posició en la que em trobés millor (error: ara posaria que m’ajudessin a trobar la posició vertical més còmoda, ja que en aquell moment no estava per pensar, i estic segura que hagués estat més fàcil), que el meu company em pogués ajudar tota l’estona, que no s’em fes episiotomia si no era indispensable (mulilacions les justes), que volia fer pell amb pell immediatament, que es valorés el nadó en presència nostra i que volia donar-li el pit a la mateixa sala de parts.

PREFERÈNCIES DESPRÉS DEL PART:  Que no separessin el nadó de mi, si no era molt necessari. I això si que no ho van respectar. Se l’emportaven per a cada prova o atenció rutinaria sense possibilitats de mirar a través del vidre. També ara dic que en aquell moment no em va afectar. Estava tranquil.la i confiada.

PREFERÈNCIES SOBRE L’ALLETAMENT: El volia fer immediatament després del naixement, que no li donessin cap tipus d’aliment al nadó sense consultar-me i que faria pit a demanda.

ALTRES QÜESTIONS: Si no hi havia cap circumstància que ho requerís, no volia tracció ni extracció manual de la placenta, volia un deslliurament natural. En aquell moment, no m’importava res mes que sentir la meva filla i no vaig posar objecció. És més, ja m’estava bé acabar ràpid i dedicar-me al que era important per a mi: ella.

L’únic que no es va fer i que em va saber greu va ser que volia donar la sang del cordó. Però entenc que tot va anar tan sorprenentment ràpid que la llevadora no hi va pensar, i nosaltres tampoc fins que ja no es podia fer. Això si que ho faria en un segon part.

Per sort no vaig patir cap complicació que impedís assolir gairebé tot el pla,tot i ser un part induït, i el part va ser com havia de ser: plàcid, sa i feliç. Com hauríen de ser tots, independentment de com siguin! i afegeixo… co..ons!

A tu, que encara no ho pots entendre…

Hola petita. No se si té gaire sentit que t’escrigui a tu, ara que encara no ho pots entendre. Però en tinc la necessitat. Fa dies que sento que estic tancant una etapa agredolça. Però molt més dolça que agre. No vull acabar de tancar-la sense explicar-te que ha significat per a mi aquesta etapa i què has significat tu per a mi en aquesta fase de la meva vida.

No vull que arribi un dia en el que si que entenguis tot això que avui t’escric, i que no t’ho pugui explicar perquè ja no ho recordo amb la mateixa intensitat. O perquè les emocions que avui sento tan vives s’han difuminat en el record. Perquè la memòria té capricis, i no sempre reté el que ens agradaria o com ens agradaria.

Sincerament espero que un dia ho puguis llegir. I sobretot que ho puguis entendre. Això significarà que t’has fet gran. I que ho pots entendre perquè has sentit el mateix que jo. I que això t’ha omplert tant com m’estic omplint jo amb tu. Només ho entendràs quan tu mateixa tinguis un fillet o una filleta. Si ho llegeixes abans que això passi potser t’agrada, o fins i tot potser t’emociona. O potser penses que ta mare és una pàmfila sense remei. I tot i que sabràs llegir entre línies que tot això només vol dir que t’estimo, no ho entendràs.

Estic a punt de tancar una etapa complicada, intensa, fascinant. I de tan intensa que és esgotadora. No en un sentit negatiu, ni molt menys. O vaja, no majoritàriament negatiu. És esgotadora perquè el cor s’et fa tan gran que costa fins i tot fer-lo bategar. Abans de coneixe’t no m’hagués cregut capaç d’estimar d’aquesta manera. De fet no sabia ni que es podia. Per sobre de tot. Per sobre d’una mateixa… inclús per sobre d’això.

Vas néixer, i aquell moment no se m’oblidarà mai.  No ho permetré. Perquè en aquell moment vaig saber que no podria estimar a ningú com a tu. Em vas omplir fins a límits que eren inexistens fins llavors. Vas convertir-me en mare, i ara sé què significa. Vas fer que res més existís de veritat. Des d’aquell moment, tota la resta importa, però sempre va darrera teu.

T’has convertit en el meu timó. Ets qui em marca el rumb. Durant aquests gairebé sis mesos no tot ha estat fàcil. He plorat per perdre amics, identitat i forces davant les dificultats. No t’ho negaré. No ha estat fàcil adaptar-me a tu. Però sempre hi has estat per fer-me mantenir la direcció, les ganes, les forces. Ets com un vent fort, que empeny la vela que em fa moure sense remei, i sense voler parar. M’has ensenyat a no mirar enrera, perquè el passat ha deixat d’existir. Només existeix l’ara, on hi ha un nou somriure, un nou descobriment, un nou gest amb la teva petita maneta, un nou repte per afrontar. Un ara massa bonic i enriquidor com per embrutar-lo amb cabories o coses passades o que encara no han arribat.

M’has ensenyat a escoltar-me. A ser animal. A ser instintiva. A deixar-me fluir en funció del que em vas dient. Perquè també m’has ensenyat a escoltar-te a tu, encara que ara no saps parlar. Però m’has fet veure que és l’única manera que tinc per aconseguir que les coses rutllin.

M’has ensenyat a rugir com una lleona davant de qualsevol cosa que pugui fer-te mal. Treus de mi una força immensa. M’agrada sentir-me així… salvatge, intensa, instintiva, lliure.

M’has ensenyat a rectificar. A adonar-me si m’estic plantejant coses amb tu perquè són les que suposa que toca fer. En algun moment o altre, sense saber-ho, m’en fas adonar i rectifico. Sense orgull i sense por. Amb tu no toca fer res. Tu ets punk. Fas el que vols. Saps què necessites i no et fa por demanar-ho! Tant de bo tota la vida sàpigues lluïtar pel què vols, encara que no sigui fàcil.

Fins ara m’has ensenyat tot això i un munt de coses més. La més important sens dubte és que m’has ensenyat a estimar. Així, sense adhitius, sense contaminació. Només a estimar. Per sobre de tot i sense condicionants.

I sento que estic tancant una etapa, precisament perquè un cop que ja he après la lliçó… un cop que ja me l’has ensenyat i se que ja no la podré desaprendre mai… sento que t’estàs fent gran a marxes forçades. Que cada dia aprens coses. Moltes. Segurament d’aquí a no gaire temps pensaré que masses. I sento també que, ara que ja m’has preparat pel que tinc i pel que vindrà, no puc perdre temps només aprenent. Que ara ja em toca estar per tu. D’aquí a poc necessitaràs menjar quelcom més que la meva llet i hauré d’ajudar-te a que t’agradin un munt de gustos nous. D’aquí a no gaire necessitaràs que t’agafi les manetes per caminar, o que et torni la pilota quan et marxi i encara no sàpigues gatejar per anar-la a buscar tu mateixa. O que et consoli quan no sàpigues ni tu mateixa què et passa, i cridis al supermercat. O que t’eixugui les llàgrimes amb una abraçada quan et facis el primer nyanyo. I segur que necessites que t’acompanyi en un munt de coses immensament importants que ara ni tant sols se m’acodeixen.

Per això sento que ja no tinc més temps per a creixer jo. Almenys de manera conscient i esforçada. Perquè segur que ho seguiré fent però sense ser-ne del tot conscient. Perquè ara si que sento com una bola de foc com m’has fet créixer, ja que ha estat molt i en molt poc temps. Ara ja t’he d’ajudar a créixer a tu. Les teves necessitats augmenten. I requereixen que jo ja estigui preparada per acompanyar-te. I ho estic. Creu-me que ho estic. I espero que quan llegeixis això, si és que ho arribes a fer, les dues creguem que ho estava i que a tu t’ha servit d’alguna cosa. De veritat que m’hi esforçaré. Simplement perquè t’estimo per sobre de tot.

Ets qui més m’ha ensenyat en aquesta vida. Gràcies, petita.

Però per més que estigui a punt de caviar d’etapa, hi ha coses que no vull que s’acabin. No estic preparada encara. No vull negar-te ni negar-me l’alletament. Ens va costar massa i ens dóna massa a les dues com per deixar-ho ara. És nostre i ho seguirem i ho acabarem juntes, quan nosaltres decidim. No tinc ganes de que deixis de riure. Lluïtaré perquè mai deixis de fer-ho. No tinc ganes de deixar de disfrutar com una boja de cada petit gran aprenentatge. Vull dedicar cada segon a observar-te i gaudir-te i a celebrar amb tu cada avenç. No tinc ganes encara de recuperar aficions, activitats i independència. No estic preparada encara per necessitar separar-me de tu, encara que sigui per breus estones, tot i que se que, pel bé de les dues, he d’acceptar que no hi ha més remei que deixar-te durant unes hores. Però el meu cap sempre és amb tu.

Quan llegeixis això, ho entenguis o no, només vull que et quedi una cosa i et seré molt clara: t’estimo i sempre t’estimaré amb una intensitat infinita.

No em neguis mai el dret a ser la mare. Si us plau. M’esforçaré per poder-te donar la meitat del que tu em dones, perquè tot és impossible. Gràcies de nou, petita. No em cansaré d’agraïr-te que apareguessis a la meva vida i que des de que vas fer el primer sorollet ja fora de mi, em comencessis a fer tornar millor persona. Gràcies, petita.

Quina bogeria!

Si… Aquest moment havia d’arribar. El moment on admets que has perdut tot el senderi. Vaja… el poc que et quedava…

Em refereixo a un dels fets més incomprensibles de la meva recent maternitat. El moment on vaig deixar de veure a la meva pròpia mare com un monstre pelut.

Sempre havia tingut bona relació amb la meva mare. Bona. I ja està. És la meva mare, me l’estimo i ella m’estima. I ja està. Vull dir que mai havíem tingut una relació especialment propera. De fet intentar creuar una conversa sobre algun tema important de més de tres frases per cap, sempre havia acabat malament. Com a mínim amb algú bufant. Leo vs. cranc i viceversa. Jo sóc la cranc: passional i apassionada, sensible (massa), emocional, intuïtiva. I ella la lleó: cap quadrada i tossuda, amb punts de vista únics i tancats sobre les coses. No cal sentir les diferències des del seu punt de vista. De veritat que a mi no em cal.

Una barreja explosiva. I això fa que sempre haguem tingut bona relació. Bona. I ja està. Jo me l’estima i ella m’estima. I ja està.

Però què em va passar quan l’embaràs va anar avançant? Doncs que a mida que m’anava fent més i més petita, anava necessitant més i més la mama. No ho puc explicar. Hi havia alguna cosa que m’empenyia cap a ella. Em vaig adonar un dia que l’estava trucant cada dia, cosa que no havia fet mai. I necessitava explicar-li coses: com em trovaba, les proves mèdiques. Res massa íntim. Simplement explicar-li coses. I m’agradava veure com s’anava il.lusionant. Potser era la primera vegada que sentia que vivia amb mi i amb una intensitat similar els meus sentiments. Que els entenia. Que ella ja els havia passat i m’entenia. I en aquell moment va ser tan valuós… jo crec que no n’és conscient i no se si mai tindré prou valor i confiança com per dir-li. Potser algun dia.

Dins del grup de moments importants en aquest procés de canvi, n’hi va haver dos de crucials. Dos moments que no oblidaré mai. Que per a mi van ser l’únic consol. I per tant un gran tresor que sempre guardaré. El primer va ser just després de la programació del part. Estava aterrida, enfonsada i es va donar un desafortunat incident amb una persona molt estimada que em va fer patir molt, em va fer patir diverses crisis d’angoixa en un sol dia. La vaig trucar. Moltes vegades. I pobreta, no sabia què dir-me. I a cada trucada em va dir el millor que em podia dir. L’únic que em consolava respecte a aquell incident amb aquella persona tan important. Em deia un cop i un altre: filla, no ho entenc, per més que ho intenti… i un silenci, que em deixava plorar-li al telèfon. I allò era l’únic que em consolava. Que no ho entenia, com jo, que tampoc ho entenia. Que no tenia explicació. No m’intentava convencer de res. Va ser la única persona que mai em va intentar convencer de res. I a més, comprenia la meva por. O això em semblava.

Durant l’embaràs vaig anar sabent detalls dels seus tres embarassos. Vaig saber que els tres parts van ser per voluntat pròpia sense anestèsia. Simplement perquè va triar viure-ho. Això ja, per si sol, em va fer sentir molt més a prop seu que d’altres dones de la família, amb edats més semblants a la meva. Això també va ser un petit oasi dins del gran desert del meu embaràs.

I l’altre moment tan preuat del que us parlava va ser durant les primeres etapes de la lactància. Vaig saber que ella no ens havia pogut donar el pit a cap dels tres. Que la seva llet no ens alimentava prou. O això li van dir. I quan jo li anava explicant les dificultats ella restava al meu costat, escoltant-me. I quan li anava explicant les solucions que més tard van anar arribant, percebia la seva alegria. S’alegrava per mi. Ni tant sols per la nena. Jo veia a la seva cara que s’alegrava per mi, de que no hagués de passar per la frustració que a ella li havia quedat en aquell moment. I tot i que ja era massa tard per a ella, se que amb la troballa del frenet va poder explicar-se moltes coses que li havien quedat sense resposta. I vull pensar que d’alguna manera la petita i els nostres esforços també l’han ajudat a ella. I a cada sorollet que fa la patufa li segueix un: aquesta nena té gana. Com si el consol del pit no fos només per la baldufa, sino també per ella. I tot i que a la tercera vegada en deu minuts ja recordo com n’és de pesada ma mare, se el que significa. I fa que segueixi volguent la meva mama a prop.

Qui m’ho hauria dit fa un any, que la persona que aconsegueix crispar-me més. La que menys m’entén, la que més em fa emprenyar, la que pensa coses més oposades a les que penso jo… seria la més important per a mi en tot aquest procés. A la qui li dec més consol i més comprensió. Que seria gairebé la única persona de les importants que no sento que s’allunyés o em fallés en absolutament cap moment.

I aquí és quan penso dues coses. Una, que espero que la meva filla no trigui tant com jo a adonar-se de l’important que és la seva mare per a ella. I dos, que per veure a ma mare així s’ha d’estar totalment boja! I per seguir-la trucant gairebé cada dia també! Però ho assumeixo. Forma part del meu nou jo capgirat. Un altre gran acte de massoquisme.

Hola de nou!

I seguint amb el tema de la recerca del propi jo, que val a dir que podria ser una mica senzilla… fins que hi arribes, passes per tot un món de transformacions, canvis i descobertes de coses boniques i gens boniques que ningú t’havia explicat… passant per diferents etapes.

Primer, en el postpart més immediat et sents immortal. I és més desagradable del què t’havies pensat… Perquè ho dic? Ho dic pel sagnat. Allò de la conya fàcil de no fiar-se d’algú que sagna durant 7 dies i no mor. Doncs això és un innocent joc de nens. Resulta que pots adaptar-te a sagnar durant un més i mig i resulta que la teva salut ni tan sols s’en ressent. Amb una pastilleta de ferro al dia en tens més que suficient. I a les pel.lícules resulta que moren dessagnats en cinc segons. Això teu ha de tenir truc. I m’imagino que el que diré ara és un gran tabú. Perquè si no, no se perquè co..ons ningú me’n va dir res. Hauria estat tot un detall, la veritat. Com si no et sentíssis prou vulnerable els primers dies, com si no en tinguessis prou amb la deformitat dels pits, dels malucs, de la panxa… com per a sobre, haver-te d’acostumar a això que us diré sense sentir-t’hi incòmoda. No ho dic de broma, no. És una de les coses amb les que vaig haver de conviure, lluïtar-hi i intentar que no m’afectés. Us diré una cosa que segurament mai ningú no s’ha atrevit a dir-vos si no heu estat mares , o que no haureu dit a massa gent si ja hi heu passat. Ja està bé de tabús del part i postpart! El sagnat de després de parir és llarg i fa una pudor insuportable! A sobre aquelles compreses de cotó immenses, que no fan sentir-te gens còmode. Vaig arribar a somicar, inclús, perquè sentia aquella pudor sempre, malgrat rentar-me tres o quatre cops al dia! De veritat crec que algú ens hauria d’advertir d’aquestes coses que no ajuden a que et reconcilïis amb el teu físic…

I seguint amb el físic… els pits després de la pujada de la llet. Et veus tota tu inflada, deformada, i els pits, que fins llavors havien estat una part que t’agradava de tu mateixa, passen a ser monstruosos: venes marcades per tot arreu, bonys, textura semblant a la d’una pedra. El que pitjor vaig portar va ser quan vaig començar a treure’m llet per a donar-li amb el biberó fins que s’em curessin les clivelles. Em sentia horrible i dins el meu cap, creia que pel meu company seria una imatge horrible. Que mai més em veuria amb ulls desitjosos. Va ser molt dur. Jo estava molt vulnerable (ja us ho vaig explicar fa uns dies) i veure’m així , com una vaca lletera, feia que no m’agradés gens. I si no m’agradava ni jo, com podria agradar-li al meu company? Em recordo demanant-li disculpes per fer-li presenciar aquella escena. I recordo que ell no em donava cap motiu per pensar això, i em mirava com dient… però què dius tu ara?! Però en aquell moment va ser lleig. Ara em trec llet fins i tot davant les meves companyes de feina i em quedo tan ample, però en aquell moment, les primeres vegades van ser una gran puntada de peu a la meva autoestima.

El volum en general del teu cos va tornant mica en mica a mides acceptables, tot i que les mides acceptables ara són 15 kg. superiors a les d’abans. I això, si et passa com a mi, és una de les altres coses que has d’acceptar: que cinc mesos més tard, encara et sents més còmoda amb els pantalons d’embarassada que amb els pantalons que t’has hagut de comprar tres talles més grans que els d’abans. Però no defalleixo… ja hi arribaré. Em queda un dubte, però. La panxolina que tinc ara no sé si és per haver tingut una filla o és una acumulació de greix 15 vegades superior a la d’abans… Espero esbrinar-ho algun dia.

També s’ha de considerar la cicatriu. La meva filla va tenir la brillant idea de néixer amb un punyet prominent. Per qui no sàpiga què vol dir:  va néixer amb el seu punyet ben tancadet i ben enganxadet a la careta. I em va fer un bon desgarret. Ho dic amb diminutius per no cagar-me en sa mare, que sóc jo. Imagineu-vos el Picasso que em va quedar als baixos… I si, costa de recuperar. Cinc mesos després encara hi tinc alguna molèstia. I us he de dir, que per algunes coses considero que he estat molt valenta. Però amb això reconec que no he tingut ganes ni valor per mirar-me la cicatriu. I no se si ho faré… No puc explicar perquè, però no vull. Potser algun psicòleg podria trobar-hi una explicació llògica. Però simplement no m’hi atreveixo… ho vaig deixant per demà i així porto cinc mesos.

Físicament, no tot van ser males experiències. Vaig aconseguir que no em sortís ni una sola estria. No se si va ser cosa de la natura o bé de que des del primer dia vaig utilitzar dos cops al dia la Nivea de tota la vida, la de la llauna blava. Buena, bonita y barata. Agrairia que em paguessin per la publicitat, però encara no s’han decidit. Però em va anar tan bé que us l’anomeni encara que ells no valorin el meu gest (estaria molt bé que ho fessin…).

Un cop superat tot això, que coincideix bastant amb la quarentena, arriba precisament això: la fi de la quarentena. Aquest moment és crucial en un aspecte: la sexualitat. Per a mi que només és un invent que alguna dona va inventar com a refugi per no haver d’afrontar el sexe abans d’hora. Però crec que es va quedar força curta. Jo hagués inventat, com a mínim, la vuitantena. Després de parir, et converteixes literalment en un ficus. Representa que ja tens la feina feta… Això ho afirmo pel que he anat parlant amb d’altres mares. Però en el meu cas va ser una mica diferent. En el meu cas el ficussisme va arribar després. Crec que ens havíem separat tant durant l’embaràs que tenia la necessitat de sentir-lo a prop altre cop, fins i tot físicament, i fins i tot amb les molèsties de la cicatriu cubista de la meva vagina. Volia intentar-ho. Necessitava sentir la seva pell, la seva escalfor, les seves carícies. I quan la nena tenia uns dos mesos i mig, vam portar-la a la piscina. Va cansar-se i va fer una migdiada del temps suficient com perquè ens hi poséssim. No ho vaig disfrutar sexualment, ni amb el lubricant, la veritat. Però em va encantar, tornar a estar a propet, estimant-nos, sentint-nos. Ho vaig difrutar emocionalment. Crec que ens va apropar. I un cop sentit, va arribar el ficussisme en tot el seu esplendor. La prolactina dels dallonsis hi té molt a veure, segons em va explicar la llevadora-àngel-de-la-guarda. Resulta que, bromes de la natura, la prolactina tan necessaria per a la lactància, s’ocupa de que el teu cos ni tan sols pensi en voler fer més cries fins que no hagis alimentat bé la teva successora actual. Què hi farem. Mica en mica tornarem a ser dones, i no plantetes assexuades. Tot arribarà. Això si, mica en mica també et vas adonant que per més que la teva cicatriu i les teves hormones no necessitin una penetració dolorosa, si que necessites donar i rebre carícies, esclafor i amor físic. I en això crec que s’ha de fer un esforç important però que val la pena. I per fer-ho s’ha de lluïtar contra les hormones que et fan tenir ulls i mans només per a la criatura, contra el cansament i la falta de son i contra el radar sempre enfocat cap a el teu fill. No dic que sigui fàcil, però crec que és important almenys una abraçada al dia, de més de mig segon. Així les coses es passen més fàcils i menys sols.

I mica en mica, totes aquestes coses van essent menys intenses. O tu t’hi vas adaptant. I un dia ja no et molesta tant el tamany del teu cul, o penses que li has de donar temps. I veus que els teus pits tornen a ser tous, encara que més grans per la lactància i el sobrepès, perquè s’han tornat intel.ligents i calculen el que han de produir amb precisió. I veus que la cicatriu et fa una mica menys de mal. I que la panxa té la seva gràcia perquè es pot magrejar més que abans quan era plana. I que el sexe saps que tornarà perquè penses en triar un mètode anticonceptiu, encara que no sigui ja, però saps que tornarà. I quan penses en tot això et dius: Hola de nou! Estic contenta de tornar-te a veure! I només et falta poder-te fotre un bon gintonic amb tu mateixa. I fins i tot això també ho podràs fer quan deixis de donar el pit. Encara que no sàpigues quan, saps que ho podràs fer. I llavors penses en el mojito amb qui també tens ganes de retrobar-te. I amb la ratafia, i amb el vinet blanc mentre cuines…. bé, millor no pensar-hi.

Ja no se qui co…ns sóc…

Sobre aquest tema podríem escriure tant que no acabaríem mai… però intentaré resumir, perquè si no, demà encara hi serem…

De veritat algú es creu allò que hem dit tots (o molts) de… “tenir un fill no em canviarà…”??? De veritat?

Ai… hi ha tantes coses que et menges amb patates abans inclús de donar a llum… Quants judicis, quantes sentències, quantes idees preconcebudes han passat pel nostre cap i la nostra boca i que perden tot el sentit inclús abans de que la panxa arribi a l’explosió final. I és llògic, i ni tan sols crec que sigui dolent. Per una banda hi ha una realitat: en general, als éssers humans ens  costa una barbaritat empatitzar amb els éssers de la pròpia espècie, per curiós que sigui. I per altra banda, crec que quan algú ens explica les veritats com temples de la maternitat/paternitat, no serveix de res… perquè és tan i tan complexe i gros que no pots ni  imaginar-t’ho…

Realment crec que l´únic que queda del meu jo d’abans d’embarassar-me és l’essència, però que he afegit tantes noves coses que fins i tot a mi em costa reconèixe’m. Crec que el dia del part no només neix un bebè, també neix un nou jo, del pare (però d’això ja en parlarà ell si vol) i un nou jo de la mare. No crec que es canvï. En realitat segueixes essent la mateixa, però canvien alguns aspectes fonamentals de la manera de veure/viure les coses que fan que inevitablement canvïi el teu patró de conducta, i molt. I això fa que als ulls dels altres, hagis canviat. I aquí rau el teu conflicte personal. Primer creus que si, que efectivament has canviat. Desprè arribes a la conclusió que l’únic que ha canviat és la teva vida, no tú. I de cop has d’aprendre a conciliar tots aquests canvis. Has d’aprendre a amigar-te amb el teu nou jo crescut, millorat, capgirat, però que segueix essent, en essència el mateix. I no és fàcil. No és un procés curt ni lleuger.

Una altra cosa que canvia és el teu entorn. És curiós com no se per quina extranya raó, fas una neteja social involuntària. Potser és per les dificultats que ja he anomenat per empatitzar amb els altres, en aquests casos les dificultats per empatitzar dels altres (sobretot els que no tenen fills) amb tu. I no se n’adonen que és quan més els necessites… fins que te n’adones que no els necessites tant. Aquest procés per redescubrir-te implica això: que les coses, i fins i tot moltes de les persones que eren tan importants per a tu passen a un segon terme, i moltes vegades perquè tu per a ells has passat a un cinquè terme automàticament. I també a vegades perquè ets tu qui no ets capaç d’empatitzar ara amb les seves vides, tan semblants a la que tenies tu mateixa fa poquets mesos.  I això al principi sobta, descol.loca, fa mal… però després ho vas entenent i sobretot, acceptant. Ho fas perquè en realitat et passa el mateix que a ells: saps que la vostra vida ja no té res a veure l’una amb l’altra. I igual que tu empatitzes amb algunes de les seves situacions , i no pas amb d’altres, hi ha persones que empatitzen amb la teva nova maternitat i d’altres que no. I millor que això ho entenguis ràpid perquè deixaràs de plorar abans.

Al principi vaig sentir la necessitat (ara veig que equivocada) de mostrar al món la meva nova situació, de compartir-la, de viure-la amb totes aquelles persones que m’importen, fins que vaig topar amb la realitat. Una realitat que cau tard o d’hora en forma de desconnexió absoluta. Les primeres setmanes acabes desconectant del món. Necessites conectar amb el teu fill, amb tu mateixa, solucionar els problemes de lactància, conèixer aquella personeta que depèn de tu, intentar iniciar un treball en equip amb el teu company que requereix també molt d’esforç. I tot això en una situació de vulnerabilitat, desajust hormonal, de reconeixença, d’aprenentatge i desaprenentatge en parts iguals. Ho necessites perquè si no no pot sobreviure el teu benestar en aquesta situació. Primer volia visites, rebre a la gent  i mostrar-los aquella meravella! No podia reprimir les bones energies! Però aviat es fa feixuc, perquè caus de cul sobre una realitat molt més immensa i complexa del que podies imaginar-te. I necessites estar sola amb la teva filla i amb el teu company. I fins i tot a estones, sola amb la teva filla i prou. I hi ha interferències. I calen dos minuts de desconnexió, dues trucades no fetes, dos missatges no tornats, dos dies refusant visites… o molt menys, per desaparèixer de les intencions i plans d’algunes persones fins llavors properes. I quan tornes a connectar, perquè comences a resituar-te, topes amb això i plores, i t’esforces, i t’enfades, i negues… i fas el dol fins que acceptes que tots hem seguit un camí. Amb alguns paral.lel, amb d’altres compartit i amb d’altres oposat. I que ens vagi bé a tots plegats. Bona vida per a tots.  Però he necessitat acceptar-ho per centrar-me quan encara hi ha camí per recórrer. Per centrar-me sentint-me en pau i tranquil.la, amb la sensació que ningú ha traït ningú, que les coses són com són i són per alguna cosa que ens ha de fer créixer.

I per altra banda, un dia, tornes enrera i te n’adones que la teva vida social ha canviat també en un altre sentit. De cop et trobes compartint amb un munt de gent que ara t’aporta molt i a qui sents que també aportes. Alguns perquè ja hi han passat i viviu moments plens d’afinitats; altres perquè no senten que t’han perdut ja que abans no sentien que et tenien i t’acullen amb la teva nova vida en el mateix pack, i d’altres perquè són tant importants  i tu per a ells, que ni amb desconnexió et deixaran marxar. També persones que havien desaparegut de la teva vida no saps ben bé perquè però que ara surten dels teus records per creuar-se amb tu en algún punt, i te n’alegres, i sents que us torneu a enriquir mútuament, com temps enrera , però de manera diferent. I tot ells són els que et fan sentir acompanyada en tot això: els que et tornen a fer sentir que existeixes, els que riuen amb tu i t’eixuguen les llàgrimes d’esgotament, estrés o fins i tot d’emoció.

De cop un dia veus també que tens oblidats molts interessos, aficions, activitats, costums… i penses: hauria de posar-m’hi. Però en realitat no en tens ganes. Ja no t’interessen. I penses: ostres, no hauria de deixar que el tenir un fill et canvïi tant. Però aviat conclous que això que et dius no té cap mena de sentit. No has canviat, simplement t’has mogut i només et falta trobar-te. I pot ser que quan ho facis, tot això o una part d’això et torni a cridar, a atreure. O potser no, però en tot cas, importa? A vegades inclús et forces a fer segons quines coses, perquè les feies abans , o a fer mans i mànigues per demostrar-te que pots fer o pensar o sentir el mateix que abans. Però res més allunyat de la realitat i de tu mateix. Ja no t’interessa, i encara és aviat per decidir si et tornarà a importar el més mínim. Al final aparques el que sents que has d’aparcar i ja arribarà el moment de decidir. I millor que ho aparquis aviat, perquè fins que et trobes tens molta feina. El cos només et demana reviure, explicar, reexplicar i compartir tot allò que has viscut: el part, el post part, l’embaràs, els problemes i les solucions. El present. Però a vegades et trobes fent-ho amb parets inexpressives, amb un únic feedback planer i buit. Però ho necessites, i acabes escribint en un diari, en fulls que acaben rebregats en una paperera o potser en un bloc, com jo. Segurament sense revelar a ningú conegut que ho fas, ni què hi escrius. Només per endreçar idees, per trobar paraules a tot allò que sents, per començar a entendre’t i acceptar-te tal i com et sents avui. De manera anònima, sense rebombori. Però saps que algún dia, quan t’hagis despullat a tu mateixa del tot o en gran part, ho voldràs fer amb algú altre: la teva parella, la teva mare, la teva amiga, aquell que no et va comprendre ni recolzar i que potser ni així (amb les idees mastegades i ordenades i clarificades) ho farà, o si… Però llavors ho hauràs escrit, repassat, tornat a repassar, corregit i ho hauràs llegit tantes vegades que haurà perdut intensitat. O potser no, però la intensitat te la podràs guardar per a tu, perquè serà un record. Intens però controlable.

I canvies d’estat emocional, de raonaments, d’aparents necessitats mil i una vegades. I t’endinses en un laberint que no entens, però necessites trobar-hi sortida. I un cop més precises parar, pensar i tancar-te una mica en la teva vida, per després sortir-ne pel dret i tornar a la realitat, una realitat nova i que a vegades sorprèn, cap a bé o cap a malament  o cap a les dues segons des d’on la miris. Però que és la teva nova vida, i malgrat tu segueixis essent la mateixa, ella si que ha canviat. I amaga un laberint encara més gran, però que quan l’acceptes no el vius com una presó, sinó com una aventura que vols viure agafada de la mà del teu company i de la teva filla.

I al final, amb els mesos aprens a viure plenament tot el que se’t va presentant, amb humilitat, acceptació (que no resignació), gaudint de cada moment, perquè saps que si no t’enfonsaràs en un forat lleig i que no té cap sentit, i un cop més, t’estires a terra amb la teva nova família i gaudeixes de l’estirada de cabells que aquella petita mà et fa, d’aquell petit gran somriure dedicat només a tu, d’aquella carícia triple que us feu…i veus que l’únic que t’has d’esforçar per acceptar és la teva nova vida, i no mirar enrera perquè el passat simplement ja no existeix. Només hi ha present. Un present immens, intens, preciós on hi cap un munt de gent fantàstica que tens a prop. On hi cap el teu nou jo, que no és res més que el teu antic jo però crescut, enriquit, millor i més madur que abans. On hi cap la teva nova capacitat per estimar, que s’ha multiplicat milers de vegades, la teva nova capacitat per empatitzar. On hi caben menys les ganes de jutjar els altres. I on no hi caben gens els judicis dels demés. Perquè ara saps que no t’has conegut fins ara, i molt menys t’han conegut els que ara et jutgen. I si no ho han fet fins ara, ara que ets més complexa, no ho podran fer mai.

També de cop, et sents animal. Et mous per instints. I crec fermament, que qui no ho fa fracassarà en el seu intent de ser feliç en la seva nova vida. Crec que es frustrarà i això és lleig… De cop hi ha forces que t’empenyen a fer tot allò que havies dit que “tu mai” o a no fer el que “tu sempre”. I surten de tu forces intenses. Que no sabies que tenies. Que et fan pensar que has canviat. Però al final saps que no ho has fet, simplement t’has deixat anar, ajudada per la maternitat. No has canviat, simplement t’has desplegat i t’has començat a conèixer. I això si t’ho haguessin explicat abans, ho haguessis rebut amb incredulitat, si és que ho haguessis entès, o fins i tot amb un “jo mai” o amb un “jo sempre”. I és que els humans som així, sempre triguem massa a deixar-nos anar, coneixe’ns i acceptar-nos… Alguns no ho faran mai. Espero no ser jo qui no ho aconsegueixi. De moment tot just acabo de començar. Desitgeu-me sort! Us desitjo sort!

Lactància o el “ja no sé qui col…s sóc”?…

De què parlo primer? De la massolactància que és el que segueix al part en el rànquing de coses que no s’entenen, o del “ja no sé qui col…s sóc” que ve un cop ha passat el “subidón” d’oxitocina ( o el que és el mateix: aquellameravellosahormonadecolorderosaiplenadeflorsipapallones). Ja en parlarem un altre dia d’això. Primer va la teta dels pebrots.

Sabeu què, que em decideixo per la lactància, perquè és tan horrorosa durant el primer més que no et deixa adonar ni de que ja no saps qui col…s ets.

Bé… no… no és tan horrorosa… És una punyetera tortura!!! però només durant el primer mes (en el meu cas, però conec casos en que ha durat més el calvari, i també menys. Però ho farem servir com a mitjana). I sort que només dura un mes perquè si no hagués donat la meva filla a una dida fins que me la tornés ja criada del tot! Quin horror, mare de déu! Sort que després, d’una manera o altra s’arregla, es supera i tot arriba a una aparent normalitat.

Us explicaré el meu cas. La meva filla dorm fent una sola “toma” durant la nit gairebé des del principi. No és un nadó d’alta demanda, ni de bon tros… s’entretén amb qualsevol cosa i et deixa dutxar-te, cuinar o fins i tot fer algun cop de cap. I a sobre té una mirada i una carona que enamoren (no ho dic només jo, que consti!). Sembla el nadó perfecte, oi? Res més lluny de la realitat! El primer més me’l va amargar (i també a son pare) un fantàstic frenet lingual tipus 4. Bingo! Aquí teniu la trampa! Per qui no estigui informat us explicaré que és el pitjor dels frenets que et pot tocar. Que perquè? Doncs perquè vivim en un país on anem 10 passes enrera en tot, i resulta que aquest frenet es diu frenet ocult. Ocult sota la pell i ocult als coneixements poc o gens actualitzats de mooooolts pediatres.

Però comencem pel principi. Em presento: sóc tossuda. Molt. I massoca. Molt també, però fins la maternitat no ho havia descobert. Amb això què vull dir? Que tot i les dificultats que em (ens) vam trobar, vaig insistir. Volia cremar tots els cartutxos per poder fer que la meva petita s’alimentés del millor. De llet materna. La p… llet materna! I a més de tossuda, resulta que la vida m’ha dotat d’un elevadíssim instint maternal (a vegades massa pel meu gust) que fa que la racionalitat amb mi no serveixi… La nena vol llet, tindrà llet, encara que em costi la salut!

A l’hospital tot va anar dins la normalitat. No va perdre més que el pes que es considera normal. Va pujar la llet i se’m van fotre uns càntirs que semblava d’Argentona! Fins aquí bé. Però i jo? Jo no tan bé. De la meva reclusió a l’hospital en vaig sortir amb unes fantàstiques i grans clivelles als dos mogrons. I amb uns pits boteruts, adolorits i durs com pedres. Però encara ho suportava.

A casa la cosa va empitjorar. El dolor cada cop anava a pitjor. Dolor físic. Com si em clavéssin vidres als mugrons. Cada cop pitjor. Mugrons en carn viva. M’esgarrifo només de pensar-hi. Però va ser pitjor el dolor psicològic. Vaig arribar a associar la meva filla a aquell dolor tan  insoportable. Plorava cada cop que la nena somicava. Era la meva torturadora i això si que no ho suportava. Arribada a aquest extrem vaig prendre una decisió! Volia seguir donant-li el pit, i per tant allò havia de millorar. Tenia informació i gent al voltant que em deia que allò passaria i que podia demanar ajuda. Vaig començar per posar més atenció a la postura de la nena. Ho feia perfecte. Era de llibre. Però res. Les clivelles em seguien mortificant. La meva tensió també afectava a la nena, n’estic segura. Finalment vaig decidir fer una pausa. Em treuria llet amb la munyidora infernal elèctrica i li donaria en biberó. Creuant els dits perquè el vulgués i després no rebutgés el pit. Cap problema! Si clar… cap problema… I un co..ó de mico! A la tercera extracció no em sortia ni una gota de llet! Pànic! Remordiments! Record del dolor atroç! Crisi! Trucada al meu marit (plorant com mai!): VES A BUSCAR LLET A LA FARMÀCIA CORREEEEEENTS!!!! NO PUC DONAR DE MENJAR A LA NOSTRA FILLAAAAA!!!! NECESSITO LLET DE POOOOOOOOT!!!! El pobre surt de la feina, va a buscar la farmàcia de guàrdia i arriba amb la llet! preparem el biberó i li donem! tota la nit amb llet de fòrmula. Sentint-me irracionalment la pitjor mare del món. Plorant. Molt. Culpabilitat i pena profunda. I no em servien els arguments racionals. Al dia següent tornava a tenir llet. Però no acabava de rutllar. Era massa difícil. Havia passat un dia i mig. Ho vaig tornar a intentar. M’havien millorat els mugrons. No estaven curats. Però posant atenció ho vaig anar fent. Vaig buscar informació i amb la postura de la pilota de rugby semblava que la cosa millorava. Ho vaig anar fent així.

Paral.lelament a això, la nena no guanyava el pes suficient, i estava molt nerviosa. No me la podia desenganxar del pit en tot el dia. I les clivelles així no es curaven mai. Em passejava tot el dia amb els pits aquells adolorits i despullats per casa. Refregant-me la poca llet que en sortia… A aquestes alçades els pits eren tous. No produïa prou llet, i era evident que la nena passava gana. I no sabia perquè! Els inútils (ho sento però no se’ls pot adjudicar cap altre adjectiu) de l’equip de pediatria del consultori del meu poble em van donar un suplement alimentari per augmentar la producció de llet (i jo, burra de mi, vaig dubtar de la meva capacitat), em van suggerir que estàvem histèrics i per això no produïa llet suficient i que no calia que la tingués enganxada tot el dia. Que amb 10 ó 15 minuts per pit era suficient perquè tingués tots els nutrients necessaris (!!!!!!!!). Sort que el meu company i jo anàvem molt informats. Aquí vam decidir que eren inútils (perdoneu la reiteració) i vam decidir buscar ajuda amb una assessora de lactància que ens van recomenar a Alba Lactància Materna. Ho havíem de solucionar ja! No podíem esperar a haver d’anar a un grup. Necessitàvem treure’ns l’angoixa de sobre i que la nostra filla tingués el que necessitava.

I quina savia decisió vam prendre! La millor! Va estar dues hores a casa, només resolent-nos qüestions, dubtes i ansietat. Ens va trobar el problema i una fàcil solució: canviar de postura. Hi havia altres opcions però primer calia provar aquesta.

Oli en un llum! La nena va començar a guanyar pes i de quina manera! i les clivelles van passar a ser història mica en mica! El pediatra va tenir la brillant ocurrència de negar que tingués el frenet i d’assegurar que ja ens ho havia dit: això (assenyalant-se el poc cap que té) és molt i molt important. I jo vaig pensar… “si, carinyo, però ja te la fotré”.

L’important era que tot anava millor. Quedava per resoldre l’ansietat que a la nena li havia quedat com instaurada. Però no volia cap pipa. Vam anar tirant… com podíem. Jo vaig haver d’assumir que els mugrons no em feien mal i això em feia dubtar de que la nena estigués menjant. Si, sembla incomprensible, però m’havia acostumat a que sentir dolor quan menjava era el normal, i de cop no sentia si xuclava. A més espaiava les “tomes” i … i si no menjava suficient? Necessitava més controls de pes per assegurar-me’n! I que mica en mica m’anés augmentant la tensió als pits no em convencia tampoc!

Al cap d’uns dies: Zasca! Crisi de creixement + irritació als mugrons de tant d’ús + virus intestinal + febrada de 39º + mastitis que et casques = Segona crisi del biberó. NO PUC MÉEEEEEESSSSSS!!! AIXÒ ÉS MASSA DIFÍCIIIIIIIL!!!! VÉS A COMPRAR LLEEEEEEEEEET!!! NO LI VULL DONAR MÉS EL PIIIIIIIIIIT!!!! QUE EM DONIN LA PASTILLA PER TALLAR LA LLEEEEEEEET!!!!! I au! el pobre a comprar més llet com si fos una penitència…

La nena els vomitava sencers! I au! culpabilitat, pena profunda, sóc la pitjor mare del món, perdona’m bonica, i … bla, bla, bla… Els vomitava sencers! Ens feia uns estocats preciosos. I sort! Perquè això em va fer sentir tan malament que vaig tornar a intentar-ho. Val a dir que després de visitar una pediatra d’urgències que em va calmar i em va donar una pipa que tenia de mostres i que resulta que li va encantar a la menuda (aquell dia va canviar la nostra vida!) i després de plorar a la consulta del meu metge de capçalera que és un sant i em va diagnosticar una mastitis del copón, just abans d’aconsellar-me sobre la lactància, i calmar-me. Si, el meu metge de capçalera. Pobret… li va tocar la grossa de Nadal. No sé com no em va fer fora! Però li’n dec una!

La qüestió és que aquell dia va començar a canviar tot. I avui tot va bé! La nena té el millor aliment que pot tenir. Jo  tinc la satisfacció d’haver superat tots els obstacles que em vaig trobar. Sóc la bomba! I quan tingui un segon fill podré afrontar-ho molt millor! Ara en gaudim les dues, amb tranquil.litat, conexió i sense dolor. A més, vam fer visitar la petita per un especialista (Dr. Parri) que ens va encantar. Va confirmar el diagnòstic del frenet i li vam demanar al pediatra que ho fes constar a la història clínica amb mig somriure que brillava a la cara (ENTOMA-LA I ACTUALITZA’T, QUE T’ACABO DE FOTRE UN GOL QUE NI EN MESSI!!!).

El resum perfecte d’aquests tres mesos de lactància és: espectatives, dolor, dolor, dolor, angoixa, por, crisi, culpa, culpa, crisi, dolor, culpa, crisi, pena , pena, pena, menys dolor, menys angoixa, menys por, menys culpa, menys pena, més somriure, més alegria, més satisfacció, i més , i més, pau, pau , pau , pau, pau, pau, alegria, alegria , alegria… Som la hòstia!

D’això en trec unes quantes conclusions que algú m’hauria d’haver donat abans:

– No s’ha de dubtar MAI de la pròpia capacitat de produir llet. Puc alimentar la meva filla. Si no produeixo prou no és per  mi. S’ha de buscar el problema i té solució.

–    Ens trobem molt soles en aquest procés i els professionals no sempre estàn actualitzats.  Però no s’ha de dubtar en buscar recursos. Que hi són: associacions de suport a la lactància materna, assessores de lactància, grups… Tot problema té solució si es busca ajuda adequada.

– Donar el pit no ha de fer mal. No assumim el dolor com a normal. Si fa mal i no ho pots solucionar cerca ajuda!

– Quanta més informació es tingui abans de començar, més difícil serà tenir tots els dubtes que et contaminen el cap quan tens problemes.

– I sobretot… Prenguem les decisions que prenguem ho farem pel bé més absolut del nostre nadó i això ens fa la millor mare del món.

També en trec una altra conclusió: amb la lactància materna no es pot abaixar la guàrdia. Sempre hi haurà un brot de creixement per complicar-te l’existència! Però cap problema! Si vaig superar el primer infern (o el primer mes) puc amb tot!

Finalment i per tancar, no he anomenat gaire el massopare. No és perquè no hi tingui un paper important, sinó perquè es mereix un post per a ell solet.

El massopare.

No amigues, el massopare no en té res de massoca… No. És masso pel massoquisme que demostrem nosaltres a vegades quan seguim al seu costat enamorades com a bledes! I no dic que fem malament, o que no ho mereixin, eh? No, no… no em malinterpreteu… Vull dir que segurament són el millor marit i pare que podríem demanar. Per això els vam triar com a pare dels nostres fills. Està molt clar… però segur que esteu d’acord amb mi quan asseguro que a vegades tota aquesta moguda els va un pel gran. I quan això passa, ens complica una miiiiiica la situació a nosaltres, ja de per si complicada… Quan passa? Sempre! Bé, no. Sempre no és la paraula. Em refereixo que pot passar a totes les situacions: embaràs, part, post-part i criança.

Segur que cada cas és diferent i jo només puc parlar del meu. Us presento el meu massomarit. És un home fantàstic! Jo el trobo guapo, la meva filla per sort seva ha tret els seus ulls. És bo. Molt bo. Té un caràcter a vegades no gens fàcil. Però és fort d’esperit, bo, prou humil com per voler millorar les seves errades, més que no pas jo, íntegre, honest, i fa bé tot el que es proposa amb una especial habilitat per a la llògica i les virtuts manuals. A grans trets, es pot definir així. Sembla l’home gairebé perfecte oi? Doncs ho seria si no fos perquè tot això en ocasions no li ha quedat una mica gran, sinó mooooolt gran.

Per commença durant l’embaràs no va saber com portar el tema de les meves hormones. Va entendre tard que no havia d’entendre, jutjar ni fer-me canviar d’opinió. Va entendre tard que només hava de ser-hi. I clar, jo no li vaig posar fàcil. No em trec culpa, eh? Tampoc hi entraré en detalls, ja que us n’he parlat fa uns dies.

El part: va ser el millor! Ja us ho vaig explicar! Durant l’expulsiu va ser perfecte. Allà si que va ser-ho! Però durant les contraccions va ser una altra història. Només us diré que qui va acabar ajudant-me a comptar i controlar les contraccions no va ser ell sinó el seu germà, i a petició meva… Que perquè?? Doncs perquè prou en tenia jo amb les meves contraccions com per a sobre lidiar amb la seva cara de frustración per no saber què fer! Va arribar a dir-me que no sabia com fer-ho per ajudar-me i que necessitava que li demanés el que jo precisés. Que que???? Com si no tingués prou feina com per preocupar-me de què havia de fer ell!!! Això si: els intents múltiples per aplicar un massatge a la zona del sacre, que li havien dit a les classes de preparació al part, no van faltar. I no només no servia absolutament per a res, aquell massatge, sino que a més jo havia de posar expressió tendra d’agraïment! Quan l´únic que volia era aixecar-me d’aquella pilota del dimoni! Però li agraïa la intención. No vull semblar ingrata. Després de diverses de les seves bufades de frustració vaig decidir que era el moment de demanar-li amorosa i carinyosament que avisés el seu germà. Que si ell venia podria aprofitar per reposar una mica, que allò podia anar per llarg. Almenys el seu germà estaria tan acollonit que no gosaria fer res! Sincerament no se qui va patir més les contraccions: jo o el meu company. Però dic amb la boca ben grossa que quan si que el necessitava amb mi (a l’expulsiu) hi va ser i de quina manera!

Del post-part, a l’hospital, només explicaré una cosa: de nit ell dormia a terra. Pobret… Però els dies jo me’ls vaig passar a la butaca infernal i ell dormint amb la nostra filla al meu llit. Venia el ginecòleg i gairebé que li revisava a ell l’estat de l’úter i els punts! I la llevadora va faltar poc perquè li demanés que se la posés al pit.

I aquest va ser un altre tema! La lactància, un cop a casa! Aquest va ser un tema prou sucós com per a dedicar-ne un text en exclusiva. Però el seu paper va tenir dues vessants: mocador per a les llàgrimes, cosa que va ser molt d’agrair, i d’estorb. Si… en els moments més àlgids de culpabilitat, impotència i crisis, la seva opció era recordar-me que podia donar-li un biberó i oferir-se a fer-ho ell… Ho feia amb la millor de les intencions i li valoro… però un cop més aquella lluïta li va anar gran. Tot i així també he de reconeixer-li que respectava i recolzava les meves decisions, però que això requeria un esforç per part meva. Requeria que m’assegués a parlar dolçament amb ell, explicant-li la situació i com creia que ho havíem d’anar afrontant i demanant-li que esborrés del seu vocabulari la paraula biberó. Almenys de moment. Però en realitat, el que tenia ganes de dir-li era: VOLS FER EL FOTUT FAVOR DE CALLAR LA P*** BOCA!!! JA ESTÀ BÉ AMB EL P*** BIBERÓ! QUE SIIII! QUE JA SÉ QUE EXISTEIX! PERÒ NECESSITO SEGUIR CREMANT CARTUTXOS! SI NO POTS ELIMINAR-HO DEL TEU LIMITAT ARXIU DE PROPOSTES MILLOR QUE DEIXIS D’INCORDIAR!!! I acte seguit afegiria un: JOD**!!!!! i encara un: CO***NS!!

I finalment amb la criança encara és d’hora per parlar-ne… ja ho aniré descobrint. Però de moment va millor, encara que a vegades (cada cop menys) se li escapa el tic de passar-me la nena com si fos una bomba a punt d’esclatar quan rondina més del compte. La causa d’això és que la conec una mica més i es calma abans per això. Però això, li vaig haver d’explicar que era precisament gràcies a ell. Gràcies a ell he hagut de rebre la bomba tantes vegades, que he après a desactivar-la ràpidament. Quan no me la passi, n’aprendrà ell també. Em va fer cas i ara ja podria ser de la brigada d’artificiers de la llar d’infants.

I si: en molts moments li ha anat gran. Però s’hi ha esforçat i molt. I això no té preu. Això em fa valorar-lo molt. Hi ha coses, com en l’embaràs, que no ha aconseguit. Però les hem deixat enrere i es van perdre en el moment del part. També les vaig expulsar. I espero que els dos n’haguem après dels nostres errors. Però pel que fa a la nena no puc tenir un company que hi dediqui tanta fal.lera. I això el fa el millor. Si, li ha anat gran moltes vegades. Però a mi també. I les mares comptem amb una arma molt poderosa: l’instint maternal. Que existeix i ajuda molt. Ell no la té. I tot i així, segueix inventant-se’l, aquest instint. I això el fa millor pare, millor company i millor persona. El vull amb mi. Sempre! I ara ja desactiva bombes, no s’enfada quan no m’entén i reprimeix en silenci les ganes d’alimentar a la seva filla perquè sap que el millor és que no ho hagi de fer. Hem format equip i a mi molts cops el que em ve gran és tocar de peus a terra. I això ell ho ha de fer per mi, i me n’ensenya. Espero tenir la mateixa capacitat que ell per aprendre!!!