La dimensió desconeguda

Porto uns dies frustradeta, la veritat… Amb una crisi de maternitat. Cansada.  Estic fent el curs d’assessora de lactància i això vol dir que un dissabte si, un dissabte no, no veig en tot el dia la petita. I en conseqüència ella no em veu a mi. S’ha ajuntat aquesta circumstància amb d’altres de puntuals, que ha fet que haguem passat alguna setmana d’aquestes en la que ens hem vist realment poquet. Això, més un queixal que ens està fent la murga a nivells màxims i algun altre contratemps, fa que la petita porti uns dies més irritable del que seria l’habitual. I tinc la sensació/certesa que amb mi ho està més que amb els altres.

Necessitàvem estar juntes, molt juntes. Les dues ho necessitàvem, crec. Penso que no és només cosa meva.

Hem passat uns dies on tot ho demana plorant. On hi ha hagut rabietes bastant pujadetes de to, i  força repetitives. On m’ha picat. On a vegades he sabut parar, pensar i actuar, i d’altres he pecat de més o de menys. Però reconec que he arribat a un punt de frustració i cansament gens agradable.

Avui en canvi, hem fet un viatge a la dimensió desconeguda. La dimensió bebé. Aquella que sembla que la societat no ens deixa visitar gaire sovint. Aquella que és atemporal i que no té espai ni rumb. Una que és tan gran o tan petita com les circumstàncies et permetin i com tu vulguis deixar que sigui.

El massopare avui ha anat a passar el dia amb un bon amic. Camp Nou inclòs. Això ha fet que la petita i jo hem pogut passar una tarda de noies que almenys jo necessitava. No teníem res planificat. O almenys res que no es pogués canviar. No teníem ningú que ens esperés a casa, ni cap pressa. El fet de que encara faci teta ajuda a que, per exemple, si no sopa perquè arribem tard i està massa cansada,  tampoc ens haguem d’amoinar gens.

Hem sortit de casa cap a dos quarts de quatre de la tarda. Havent dinat i abans havent dormit una horeta. Me l’he carregat a l’esquena. M’encanta portejar-la.  No sabíem on acabaríem. Volia portar-la a Mataró, a la Fira de l’Arbre i la Natura. Però al cel hi havia uns núvols que no auguraven res de bo i he decidit que li proposaria agafar el tren i que depenent de què em responia, aniríem a un lloc o a un altre. Hem passejat. Li he preguntat si volia agafar el tren, just quan aquest arribava. M’ha dit amb el cap que si, amb un gran somriure. Hi hem pujat, fins al poble del costat. Allà hem baixat. Hi ha un gran carrer peatonal plè de gent, botigues i nens en patinet, ideal perquè camini amb les seves passes encara maldestres, sense haver de patir pels cotxes o les motos.

En aquest moment el temps ja s’havia aturat. No teníem cap pressa ni cap hora de tornada, ni cap cita amb ningú. Tampoc teníem on anar així que podíem anar a tot arreu. He decidit que avui manava ella i que jo ho gaudiria. Li encanta, quan camina pel carrer lliurement, asseure’s a cada portal. I quan dic a cada portal, és a cada portal. I avui he decidit que m’hi asseuria amb ella. Hem recorregut tot el carrer de portal en portal. Ha parat a tocar cada gos que ens hem creuat. L’escena devia ser divertida, perquè molta gent la mirava i em somreia acte seguit. Tampoc ens hem creuat cap infant de la seva edat que anés fora del cotxet o del portanadons cosa que m’ha sobtat tenint en compte que era diumenge i la gent anava de passeig. És agradable veure tants somriures de gent desconeguda, que no tenen obligació de fer-ho. Després de tant d’exercici ha fet amb la seva maneta el signe de menjar (un dia us explicaré el llenguatge de signes que fa servir per comunicar-se, perquè té tela!). He decidit que faríem un berenar d’aquells que de tant en quant s’ha de fer. Hem buscat un bar. Ella ha menjat el que portava preparat (pastís casolà de fruïts secs i tres mandarines petites) i jo m’he demanat una xocolata desfeta. Ha estat relaxada i tranquil.la. I jo també. Hem rigut i hem tingut mirades als ulls. Moltes. Després hem sortit i ha volgut seguir caminant. Hem anat fent, entre xerrameca que només nosaltres entenem i codis secrets,  i de cop ens hem trobat uns amics que venien de fer un dinar romàntic pel dia de Sant Valentí. Hem anat xerrant  i rient una bona estona, amb la petita com a part del grup. Amb selfie inclosa. Ha estat un passeig molt agradable. M’ha acompanyat fins a l’estació. No perquè fos l’hora de res. Sinó perquè la petita ja feia signes d’estar cansadota i he preferit seguir sense presses i fer una entrada triomfal a casa. Així ha estat. El tren trigava una mica en arribar. I ens hem recorregut unes cinc vegades l’andana. Amunt i avall.  Anava saludant amb la maneta a tots (quan dic tots, és tots) els viatgers que també esperaven. I la majoria li contestaven amb la mà i amb un gran somriure, tantes vegades com hem passat per davant seu, incansables com ella. Hem tingut una bona dosi de somriures desinteressats avui! I m’encanta saber que ella soleta ha donat a tanta gent una excusa per deixar anar el més bonic que tenim. Hem tornat cap a casa, altre cop a la motxilla, perquè aquestes cametes tan curtes ja havien fet un bon esforç. Un cop a casa ens hem estirat a terra, abans de sopar, a mirar juntes tants contes com ha demanat. M’ha ajudat a fer el sopar, passant-me els estris tota contenta i tranquil.la. I jo no podia parar de mirar-la enamoradíssima. Ha sopat jugant i fent escampall amb el menjar. No ha sopat gaire. I què?! L’he ajudat a posar-se el pijama, a terra, sobre el seu matalasset de jugar, com fem darrerament, mentre juga. M’ha fet petons i abraçades, i jo a ella. Fins que m’ha agafat la mà per anar a la nostra habitació per dormir. I allà li ha costat aclucar els ulls, però no s’hi resistia. Estavem tranquil.les, abraçades, i de tant en quant em deia “holaaa”, que és de les poques paraules que diu (de fet només diu holaaaa, mama i no, tot i que ja comença a llençar-se amb papa). Poc a poc s’ha anat adormint, i jo també una estona.

Tinc la sensació d’haver estat fora del món “normal”. He gaudit com mai de la meva filla. I crec que ella de mi també. Sense grans activitats, ni un gran desplegament de recursos. Hem estat connectades en la senzillesa d’una tarda de diumenge qualsevol. Tan connectades entre nosaltres com desconnectades del temps i del rumb. Avui hem viscut la tarda. Ens hem regalat mútuament la tarda. Avui m’en vaig a dormir amb una sensació de felicitat plena. Amb una sensació de pau i de reconciliació amb la situació que he viscut aquests darrers dies. Ja se què fer quan em torni a passar.

Gràcies , petita, per transportar-me a la dimensió desconeguda. Prometo aprendre la lliçó i aplicar-ho més sovint.

 

Anuncis

Shhhhh… dolços somnis….

Tinc 14 mesos.

Diguem que ara ja sóc mare. No dic que fins ara no ho fós. Però potser m’he assemblat més, fins fa no gaire, a un projecte extrany de baldufa que gira i gira fins que troba un lloc on parar a reposar, i que de cop, torna a ser absorvida per un remolí de fil que torna a treure’n tota l’energia en forma de moviment. O així m’he sentit.

Però ja no. Ara em sento MARE. Ja sóc una MARE sense la L enganxada al darrera. Ja no destino hores i hores a entendre’m. Ja sento i se que conec bé la meva filla, encara que no deixi de sorprendre’m i que així sigui tota la vida! Ja no em pesen els dols, perquè ja els tinc fets. I el que em pesa ho farà sempre més, però com a record, no com a procés. Ja no necessito donar explicacions, ni cercar l’aprovació. En realitat em rellisca bastant què pensin els altres quan he pres una decisió, o quan el meu instint ha decidit per mi, tot i que escolto i avaluo tot el que em diuen, o gairebé tot (almenys el que no atempta contra alguns principis molt sòlids). Ara em sento totalment empoderada amb la maternitat que estic visquent. I ja no hi ha distorsions que interfereixin entre jo i la meva capacitat de gaudir-la al 100%. Tant el meu marit com jo hem trobat el nostre lloc dins d’aquesta nova família, hem trobat i assumit els nostres rols, les nostres mancances i els nostres punts forts. Cada cop les primeres vegades són menys melodramàtiques i la meva capacitat per raonar ja no està tan supeditada a la voluntat de les hormones. Em sento forta. Em sento feliç. Miro la meva petita amb els mateixos ulls admirats, amb la mateixa emoció i la mateixa intensitat. Ja no em preocupa l’alletament, perquè n’hem superat tantes que ara se que només em queda relaxar-me, gaudir-ne i veure com la petita va madurant fins que ja no necessiti ni unir-se a mi per mama(r). La part de mi que va morir per renéixer com a mare ja ho ha fet del tot, i és ben enterrada en el record. Un record que recordo amb un somriure, però que 14 mesos després (i 41+5 setmanes de propina) em queda molt i molt lluny. Ara ja no penso gaire en mi, només el normal que fem tots, ni en com em sento, perquè m’importa molt més què sent o com creix la meva petita, i perquè jo ja em sento feliç de comptar amb ella. Ens sentim una família, i fem coses de família, com ara organitzar-nos el dia, fer excursions en bicicleta, comprar entrades per a espectacles per a nadons, mirar les webs d’activitats en família, explicar-nos contes abans d’anar a dormir, i cuidar-nos la son tots tres juntets al llit. Ja no hem d’estirar i arronsar les opinions perquè anem tots tres a la una. Ara ja hem trobat una pediatra que ens agrada i ens dóna confiança. Ara ja tenim clares les coses amb les que no hem de fer cas a cap pediatra perquè són decisions que ens pertoquen a nosaltres. Ara estimo igual però amb més serenor. I m’estimo i em valoro més a mi.

Fins fa poc, el batibull de la metamorfosi en mare encara rugia al cap i al cor. Fins fa poc, donava explicacions que em servien per autoargumentar-me les coses i d’alguna manera em servien per anar reafirmant les maneres de fer o pensar que anava configurant. Fins fa poc les dificultats com els virus, les dents o d’altres petites grans catàstrofes s’em feien una muntanya, i ara, en canvi, sé que se superen sempre. De la mateixa manera que sé que totes les etapes igual que comencen s’en van, i que si no les has gaudit no tornaran mai més. Fins fa poc hi havia estones de tanta introspecció que formava boles de foc al pit. I ara el foc dóna escalfor a la meva petita. Fins fa poc m’estava assumint. Ara m’accepto tal i com sóc. Fins fa poc trencava lligams dolorosos amb la part de mi que va morir o enmalaltir, i ara, en canvi, tots aquests lligams ja són ben destruïts. Fins fa poc em faltava al respecte, qüestionant els meus sentiments i, en canvi ara, em valido, em comprenc i em recolzo, per poder validar, empatitzar i recolzar la meva filla.

Ara em sento plena. Em sento amb molta pau. Em sento MARE, tant que tinc ganes de cridar-ho. SÓC MAREEEEEE!! I M’APASSIONAAAAAA!!!! Però no ho faré perquè la petita ja dorm i ja he après la importància de que no es desperti. Així que…

Shhhhhh… bona nit i que descanseu(m).