Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

I ara què mengem??

Quin guirigall això d’alimentar un nadó… Sembla fàcil, oi? si, si…

Primer l’alletament, que en les seves etapes inicials de fàcil no en té res. Ja us ho vaig explicar en un post sobre la lactància. Després, treient algun momentet d’inseguretat amb les crisis de creixement i amb el retorn a la feina, es torna més o menys fàcil. Però arribes als sis mesos… I t’agafa una mala llet que ni te l’explico… Però en surts airosa i te n’adones que te la podries haver estalviat, sobretot quan la nena fa deu mesos i els pots de llet de fórmula continuen sense ser oberts. Però també cap als sis mesos (nosaltres un pèl abans per logística) arriba el moment d’introduir l’alimentació complementària. A partir d’ara AC, que això de les inicials fa expert.

És aquí quan comença el guirigall. Abans una mica també, però amb informació i recolzament, t’en pots sortir força airosament. Hi ha una divergència d’opinions en el tema que no te l’acabes. Hi ha la veïna que et diu que els seus fills amb sis mesos ja menjaven el mateix que ella, amb sal inclosa (pot estar agraïda que els seus fills conservin els dos ronyons). Després hi ha els pediatres que et diuen cadascú la seva. A part de dir-te què pot menjar i què no pot menjar el teu bebé (moltes vegades quan tú ja l’hi has introduït als sis, el que suposadament poden a partir dels 10), n’hi ha que et diuen bestieses com que si no li dones llet de continuació tindrà dèficit de ferro. També n’hi ha que et donen quatre fruïtes i cinc verdures i l’hi has de donar totes juntes, i pesades amb balança. A més, és obligatori donar-li triturat, si o si. A vegades en trobes algun de més obert que troba bé que li donguis fruïta per llepar, o que en comptes de quatre fruïtes t’en deixa donar-li sis. Després hi ha els defensors del Baby Led Weaning, a partir d’ara BLW, que això de les inicials fa expert. Normalment són defensores. Et miren amb ulls de suspens i fan silenci quan els expliques que la majoria d’aliments els tritures. En realitat el silenci i la mirada volen dir: no t’ho vull dir perquè sóc super respectuosa amb totes les opcions però et diria que ho estàs fent molt malament. I paral.lelament a tot aquest guirigall, tu continues fent amb l’alletament. Per a alguns ara ja és innecessari i ja hauries d’anar-ho deixant (alguns d’aquest grup són pediatres i metges de família, encara que no tots), per a altres, és el millor que li pots donar, per a altres (la sogra, per exemple) si la petita es “salta un àpat” no ha menjat encara que t’hagi deixat seca de tant succionar (aquests últims, els de la sogra, fan molta ràbia). I, a més, per a tu, l’alletament ha arribat al punt on és fàcil, relaxat, pràctic i nodridor a tots nivells tant pel nadó com per la mare, i on més clar tens que si has pogut arribar fins a aquest oasi, ara si que  no tens cap motiu per a deixar-ho.

Als pediatres que no s’actualitzen i que deixen que les mares en sapiguem més que ells sobre alimentació complementària dels bebés de 0 a 2 anys, els diria que pel bé de les mares i pares deixin d’incordiar, que creen fins i tot conflictes familiars i/o de parella (no és el meu, però en conec casos). Que fins que no s’actualitzin, assumeixin que no en saben i derivin les famílies als entesos corresponents. Dic pel bé de les mares i pares, perquè pel bé dels nadons molts cops ens n’encarreguem les mares i els pares, informant-nos degudament.

A les veïnes, les sogres i altres “entesos” en la matèria els diria que ja que no tenen l’obligació d’informar-se, pensin si algú els ha demanat l’opinió i s’ho pensin dues vegades abans d’arriscar-se a emportar-se una bufada. I que si no poden reprimir les ganes de donar la llibertat a la seva llengua, que escriguin en un blog, com jo, que no se li és bo o no, però desfoga que dóna gust.

I a les mares (no he trobat pares en aquest grup) que fan BLW extrem els diria que ho sento, que sóc mediocre, ja ho sé, però que a mi el SMCP em funciona a la perfecció. I que m’agrada ser mediocre perquè la imperfecció em fa tenir ganes de millorar, a banda de que amb les galetes de plàtan es fot unes ennuegades que ella no es posa blava de miracle però jo em poso verda i de tots colors. A part, també els diria, que si: que comparteixo que el sucre refinat és parent del diable, però que un pà de pessic és dolç aquí i al japó, i que l’hi busco un equivalent sa (panela, melassa d’arròs…) perquè a qui em faci pel meu aniversari un pastís de dàtils li fotré per allà on no sona.

Lligant amb el tema de les textures hi ha tota l’aventura dels triturats i sencers. El triturat no fa por, i això per a nosaltres ha estat un gran recurs, tenint en compte que encara no té dents i que alguna cosa havia de menjar a la llar, ara que no vol ni sentir a parlar dels biberons, hi hagi aigua, llet materna (a partir d’ara LLM, que això de les inicials fa expert) o vodka amb taronja. Però no t’hi pots quedar anclat, ja que la criatura, molt a pesar teu, demana créixer i vol robar-te el pernil pota negra que tens al plat. I els sencers, sobretot sense dents, és tot un aprenentatge…. Per a mi està essent molt divertit, però el meu marit s’està plantejant arrencar-li les dents  així que li vagin sortint per mantenir els triturats fins que en faci 18, de la por que li fa, tot i que també ho va superant. I no us explicaré detalls perquè seria molt llarg, ja que estem sent molt flexibles i canviants, que és el que té aplicar el SMCP. I igual que a mi m’està agradant trobar el nostre camí junts, no vull embolicar a ningú amb les pedres i dreceres que ens hi trobem.

Conclusió: I ara què mengem? Menja el que vulguis però no ens mengis l’olla! (a partir d’ara, NEMO, que això de les inicials fa expert).

I afegeixo un: Gràcies!

Els virus pebroters

Hi ha un món paral.lel que no coneixem fins que els nostres petits no comencen a la llar d’infants. El món dels virus dels pebrots. Dels pebrots no perquè afectin a les pebroteres, sinó perquè els toquen, i molt!

Hi ha un abans i un després dels primers virus. L’abans és agradable, tranquil, de coneixença amb el teu nadó, vas fent, el nadó es va desenvolupant, vas al pediatra a medir, pesar i vacunar i a no fotre-li ni cas a les seves pautes alimentàries. Però arriba un dia en que el teu nadó comença a la llar d’infants. I et penses que els problemes més greus que tindràs són la seva adaptació i el teu sentiment de culpa. Però no… Hi ha una cosa pitjor… els virus pebroters.

Està clar, que hi ha poques coses pitjors que veure el teu fill malalt. Amb cara de patiment, ullets petits, demanant braços i pit constantment, calent com una estufa de butà… Però una d’aquestes coses pitjors és deixar-lo amb algú per anar a treballar, encara que sigui de la més absoluta confiança. Les primeres vegades (i no sé si s’acabarà mai aquesta sensació) sents que li estàs fallant, perquè l’únic que demana ets tu. I tu marxes. Però després de la primera vegada , sempre hi ha una segona. I de la mateixa manera que t’adaptes a haver d’anar a treballar, t’adaptes a haver de deixar el teu menut amb els avis, o la cangur… I de fet, crec que la missió dels virus pebroters és aquesta, ajudar a la mare a disminuir el sentiment de culpa i la pena cada cop que et separes del nadó. I ho fan molt bé, perquè aproximadament setmana si, setmana no, fan acte de presència, els molt mal parits!

Per altra banda, estic cada cop més convençuda de que tenen una altra missió… Millorar l’aferrament entre mare i nadó. Dic entre mare i nadó, perquè el pare, que és menys massoca que la mare, en general acostuma a delegar de bon grat una gran part de les cures intensives que necessita aquell petit tros de carn en què s’ha convertit el nadó. Llavors, la mare, que està en el fons encantada de que el massopare no interfereixi entre l’enganxamenta que hi ha entre mare i fill/a, té en braços constantment la criatura, li fa petons, li fa carícies constantment, li pren la temperatura el més suaument possible, es desperta constantment a la nit quan el nadó es queixa, i un cop més, la funció sanadora de la lactància materna fa acte de presència. Ofereix l’únic aliment que tol.leren, consol i contacte físic. I un cop més es confirma que no vull deixar l’alletament fins que deixi de fer-nos tan de bé a les dues. I de rebot al massopare, que ja l’hi està bé que siguem nosaltres qui ens n’ocupem intensivament aquests dies. A més, també augmenta l’aferrament ja que , les famílies que fins que els virus pebroters fan presència no havíem collitat, ara ho fem. I resulta que li agafem el gustet. Però té conseqüències, i es mereixen un post a part, així que ja en parlarem.

La gamma de virus pebroters és amplíssima! en tres setmanes hem passat unes angines víriques, una otitis, tos i mocs. I de tot n’hem après: la millor hora per anar a urgències és a la matinada. L’apiretal és miraculós. La millor manera d’administrar-lo és el contagotes. L’alletament fa patir menys a les mares, perquè saps que no està sense menjar. Els banys d’aigua tèbia ajuden molt a baixar la temperatura, i com més estona duren, millor. Et fas més fort i te n’adones de que tanta tranquil.litat no és eterna, i augmenta el teu nivell d’alerta. Has de fer cas a la pròpia intuïció (un cop més): si la notes calenta, segurament tindrà febre; posa-li el termòmetre. Etc.

Ara ja estem esperant el virus de la panxa, que encara no ha fet acte de presència, però segur que és el proper. Just abans de les varicel.les i d’altres tragèdies pebroteres.

Que la fuerza nos acompañe!

Imagini’s per un moment…

Senyor pediatra de la meva filla… Imagini’s per un moment que assisteix a un curs sobre alimentació en la primera infancia per actualitzar-se en els seus coneixements. Imagini’s per un moment que jo no se més que vostè sobre frenets  a la llengua dels neonats. Imagini’s per un moment que sap que si segueix aconsellant que s’alleti deu minuts amb cada pit condemnarà a moltes mares i nadons a abandonar l’alletament matern. Imagini’s que deixa de pesar els neonats cada setmana. Imagini’s que comença a escoltar els pares i mares quan li parlen del seu nadó i les seves intuicions. Imagini’s per un moment que mira als ulls de la mare angoixada del nadó que no guanya prou pes. Imagini’s que deriva als especialistes corresponents davant d’un dubte en comptes de mostrar-se arrogant. Imagini’s per un segon que deixa d’insinuar que no es produeix prou llet per la neura de la mare. Imagini’s que comença a empatitzar. Imagini’s que per un moment es converteix en bon professional. Imagini’s que vostè i els seus col.legues deixen d’insistir en suprimir l’alletament nocturn i que s’informen sobre els horaris dels pics de prolactina i del contingut de certes hormones a la llet materna que ajuden a regular el descans dels nadons. Imagini’s que deixa de pensar que a més de metge és pedagog i deixa de donar consells sobre criança que ningú li ha demanat. Imagini’s que deixa de considerar els nadons com a oques per a fer foie, prescribint-los cereals cada nit. Imagini’s que deixa de posar horaris i xifres a les necessitats dels nadons.

Si tot això que s’imagina fós realitat segurament jo no li demanaria que s’imaginés res. Segurament nosaltres ens hauríem estalviat moltes angoixes. Segurament la meva petita no hauria passat gana tant de temps i hauria hagut de plorar menys. Segurament jo no hauria patit com una truja per les clivelles. Segurament més nadons serien alletats per la mare. Segurament em marxarien les ganes de fotre-li una queixa formal. Segurament no sabria més que vostè sobre anquiloglosies i alimentació infantil. Segurament no hauria perdut tota la credibilitat davant de tantes famílies. Segurament menys gent malparlaria de vostè al poble. I segurament tots, inclòs vostè, seríem més feliços quan toqués la revisió.

Tan de bò jo deixi d’imaginar-me que ja no té totes aquestes mancances i pugui refer el canvi de pediatra. Imagini’s que pot deixar d’imaginar-s’ho.