Parella de tres

És estany… Les parelles sempre havien estat Formades per dues persones. Però ara s’em fa impossible trobar un espai prou petit com perquè no hi càpiga aquesta petita individua que ha ocupat gairebé tot el meu jo. 

A vegades és difícil recordar-me que havíem estat només un parell. A vegades no cuido aquest passat. A vegades no cuides aquest passat. I a vegades aquest present de tres es fa feixuc pels dos. De nit, quan al llit no arribes a abraçar. O de dia quan no arribes a besar.

Però som tres. I ens necessita als dos. I et vull a tu, que et vaig triar. I ja n’aprendré altre cop a buscar-te en l’espai de la nostra vida. Dóna’m paciència. Jo t’en dono perquè tu també em puguis cercar. Et faig senyals de fum. Vull que em trobis. Hi sóc. No ho oblidis, que hi sóc. Que et vull, perquè et vaig triar.

A voltes puc semblar-te lluny, ho sé. Se que no és fàcil. Ho sé. No he après encara a dividir-me. Encara sóc un tot mare, des de fa dos anys. Però si t’hi fixes hi ha un ull que sempre et mira, una part del cor que et batega, un bocí de pell que et sent ben intens. 

Encara aprenc a saber on sóc, com sóc, com sento. Dóna’m temps. Jo t’en dono.

Trobem-nos. Et convido a cercar-nos més. A agafar-nos de la mà. Aviat ella també ens deixarà espai per respirar-nos més de prop. Aprenguem a esperar-nos amb memòria i amb ganes de descobrir-nos tal i com ara som. Ben diferents. Sempre aventurers i valents. 

Anuncis

Recuperant-me de l’ensurt

Dilluns

Sabeu allò que passa quan tens un gran ensurt? Alguna cosa que et deixa en xoc. No necessàriament dolenta o negativa… una notícia que de tan bona que és necessites temps per assimilar-la. O bé un accident de cotxe, que un cop curats els blaus et deixa seqüeles en forma de malsons, fins que passa i queda en un record. O quan arriba la teva sogra per sorpresa i diu que es queda a casa teva una quinzena…

Això m’ha passat… ara mateix estic sortint del xoc. No sé si em portarà gaire temps. O si mai en sortiré el tot. Però ja em trobo sobre el camí correcte. La meva amiga Adriana que va ser mare fa cinc anys, tres més que jo, ja m’ho deia, que ella no és va trobar fins que el seu menut ja tenia dos anys. I a mi em sonava estrany. Ara no. Ara me’n recordo.

Fins ara (ja ho sabeu els que heu anat seguint les meves neures massoquistes) he estat immersa en el mar de la maternitat. Nedant entre instint, creixement, sensacions. Escoltar-me,escoltant-la. Gaudint de les profunditats en un estat d’apnea constant. Respirant per ella. I encantada de la vida. Gairebé sense espai per a res més. I ho tornaria a fer. Si no ho gaudeixes, ja ho has perdut. Perquè són coses que no tornen. Ho he viscut intensament i penso seguir-ho fent.

Però porto uns dies sentint-me col.locadament descol.locada…. vaig aterrar en aquest pensament de la manera més idiota… com que no parlo de ningú al.liè, permeteu-me l’adjectiu… vaig començar a pensar-hi un dia en què li vaig negar els braços a la meva filla de manera conscient i convençuda. Se’m cremava el sopar i esquitxava l’oli roent. Ella em demanava insistentment “coooollll”. I jo necessitava les dues mans i a més no podia permetre que s’hi apropés. Ella va plorar fort i enfadada. Però em vaig sentir convençuda de la meva decisió. Li ho vaig explicar. I quan vaig poder la vaig agafar i la vaig consolar. El plor per primer cop, tot i que va ser molt lluny de ser-me indiferent, no em va afectar intensament. Per primer cop no vaig prioritzar calmar el malestar de la meva filla. Vaig estar rumiant sobre els meus sentiments respecte allò. Un altre dia, amb la calorada, no vaig accedir a portar-la a coll fins a casa com faig sovint quan ja està cansada per les seves cametes curtes. Li vaig explicar que la posaria al cotxet perquè jo també estava cansada i necessitàvem arribar a casa i refrescar-nos. Va plorar, i li vaig tornar a dir que jo també m’enfado quan no tinc el que vull, però que no podia portar-la a coll, i li vaig oferir coses per estar bé al cotxet. I em vaig tornar a sentir segura d’això malgrat el plor. La vaig acompanyar en l’enuig, però a la balança també hi vaig posar la meva necessitat. Em vaig sentir de cop menys fusionada amb ella. Com si estigués començant la separació de la que tan es parla. Com si m’en comencés a desenganxar.

Dijous, el massopare va anar de costellada d’empresa. Per horaris jo no tinc opció de fer-ho. Ell per horaris no pot anar a buscar la nostra petita a la llar. Per tant, si o si, he d’anar-hi jo. Quan al vespre m’explicava torrat que s’ho havia passat teta, em vaig alegrar per ell. I quan va acabar em va sortir dir-li, no com a retret sinó com a reflexió personal en veu alta, que encara que segur que no ho faria sovint, m’encantaria tenir l’opció de poder-ho fer. Ara no la tinc, per horaris. I fins ara no n’havia tingut ganes. Doncs resulta que si que ho faré. Acte seguit vaig pensar… coi! Si ara fa horari intensiu… Dimarts m’en vaig a fer paddle surf amb unes amigues! Així que demà per primer cop aniré a divertir-me sola! Perquè necessito riure de coses banals, sense estar pendent de ningú. No n’he fet mai i no m’ha interessat mai! Però per això mateix vull fer-ho! Vull intentar pujar, caure contínuament i no parar de riure! Que em surti una teta del bikini i que ningú cridi tetaaaaaaa mirant amb delit, fotre’m un gintònic quan plegui i tenir tiretes a  les abdominals!!!! Vull fer alguna cosa per mi com si no fós mare. Una estoneta. Com diuen els Pets una estona de cel. O millor, tornar a l’infern!!!! Yeah!

Tinc aquest rampell. Ha coincidit amb què la petita reclama una mica més al seu pare. Cada cop més. Sento que m’està alliberant. I em crea una barreja de sentiments. Nostàlgia, alliberament, por, culpa, alegria, satisfacció, incertesa, orgull… el que sí que tinc clar és que tot i que demà marxi amb aquest punt de culpa, com si abandonés la  meva filla per una activitat massa poc important, el meu cap em diu que m’ho mereixo. Que em mereixo ser jo sense ser mare. No vull recuperar coses. No es tracta d’això. Poques coses vull recuperar. Es tracta de recuperar-me a mi! De pensar en mi! De tornar-me boja durant un parell d’horetes!  És com un impuls! 

I curiosament me’n recordo del que em va dir l’Adriana. I curiosament la petita farà dos anys d’aquí a poquet. I ara em sento un puntet gelosa del meu massomarit… per tenir la possibilitat, per no tenir aquest paper fins ara “imprescindible”. Per no tenir tetes  (tot i que adoro tenir-les). Per no ser la mare sinó el papi.  

Dijous

I ara que ja ho e fet, curiosament l’Adriana també va venir. I curiosament també va ser “la seva primera vegada”. I curiosament també estava eufòrica. I curiosament també es va torrar. Curiosament el gintònic va arribar abans i no després de l’activitat. I curiosament en sortir de l’aigua vaig tenir pressa per tornar a casa a explicar-li al meu massomarit i la meva petita gran que havia estat fantàstic! Que havia rigut a tones!! Que havia disfrutat moltíssim i que em sentia tan i tan bé! I que els havia enyorat… que sempre els enyoro i que em sembla que sempre ho faré. Que em sembla que mai podré fer res sense pensar en ells, tot i que de tant en quant el cos m’ho demani, ho faci i ho disfruti com una adolescent que torna a riure amb les amigues parlant del cambrer guapíssim que et porta el plat de braves.

Els cabells llargs.

Avui et miro i em sorprenc fent-te una cua. Ja tens els cabells llargs. Rossos i arrissats només a les puntes. Preciosos. Preciosos com tu. Els tens tan llargs que hem canviat la pinta pel respall perquè et queixaves quan et desfèiem els nusos. 

Em demanes la cua somrient i amb dues paraules.  Encara la dius a la teva manera. Em dius: “mama cula!” Somrient i fins i tot amb un “pauuuuu”. Me la demanes igual que ja em dius “vine”, just després de que t’ho digui jo. I és que et miro, i amb aquests cabells llargs me n’adono que ja gairebé no en queda res d’aquell nadó. 

Et pregunto si ja ets gran. I treus pit aixecant els dos dits índex i dius “do!”. I no puc evitar el suspir. Si, ja ets gran. Prou com per entendre gairebé tot el que et diem, si ho fem amb cura i paciència. Tant com per decidir. Tant com per adonar-me que ara ja t’he de recordar com eres.

I ha anat tot tan ràpid… t’han crescut tant, els cabells. Fa vertigen, ho reconec. Aquests cabells llargs, ara se m’enganxen al braç quan t’el passo per sobre mentre dormim. Perquè encara ens adormim igual. Igual que quan el nadó encara existia. I he d’anar amb cura de no estirar-te’ls per no desvetllar-te. I no sé si això també passarà ràpid, i per això ho gaudeixo. 

Aquests cabells llargs ara s’et despentinen amb la sal i el vent quan anem a la platja. I els tens tan llargs que sovint et tapen aquests ulls grossos que sempre has tingut i que cada cop són més vius.

I fins i tot m’he sorprès observant com intentes respatllarte’ls. Perquè són tan llargs… han crescut massa ràpid. Tant, que em costa adonar-me’n. I realment no sé si m’he perdut res pel camí. Perquè ha anat tan ràpid. Si no ho sé, suposo que no me n’he perdut gaires, de coses importants.

T’han crescut tant, els cabells, que a vegades se te n’enganxa un a la pipa i quan te la poses a la boca, tot seguit la treus tot fent una ganyota encantadora i dius… “peeeeel”, amb aquella entonació tan teva. 

T’han crescut tant… tens els cabells tan llargs… que tinc ganes de tallar-los una mica, a veure si així tu també pares una mica de créixer… només una mica… però són tan bonics que deixaré que continuin creixent, al ritme que hagin de fer-ho, sense posar-hi entrebancs, respatllant-los per desfer-ne els nusos, fins que puguis desfer-los tu sola, encara que a vegades t’enfadis perquè et faig mal. I deixant que ho intentis tu, jugant, encara que després siguin pitjors. Ja tornaré a respatllar-te’ls.

T’han crescut tant els cabells, i són tan temptadors, que em fa por que t’els estirin. Però et defensaràs. Et protegiré donant-te l’oportunitat d’aprendre a fer-ho. No t’els tallaré.

T’han crescut tant, els cabells… 

A dormir!

És el moment de parlar de les nits… tinc una sensació estranya… és una cosa de la qual s’en parla moltíssim i en canvi a casa no té massa rellevància. Potser perquè excepte a temporades curtes sempre hem descansat prou bé, potser perquè hem trobat un sistema que ens va bé a tots tres, o potser perquè som uns mals pares que ni tan sols ens plantegem que haguem d’ensenyar gaire cosa la nostra filla en matèria de necessitats bàsiques, sinó més aviat ella a nosaltres… no ho sé… la qüestió és que en aquest tema som feliçots i, sobretot, tenim la consciència molt tranquil.la. I potser per això mai he escrit, que jo recordi, una entrada sobre el descans nocturn de la petita ni de la família.

Però darrerament arriben al meu coneixement moltes situacions al.lienes sobre aquest tema. Deu portar-ho l’edat de les criatures… i realment fan que em senti afortunada per no haver-me, de moment, de plantejar cap canvi. Perquè la veritat és que em fa mandra només de pensar-hi.  I també m’ha arribat opinions i experiències tiràniques i conductistes, adoctrinadores i cruels sobre la necessitat d’ensenyar (obligar, diria jo!) a dormir sols als nadons/nens. I m’esgarrifa!!!! Tant que no penso ni entrar-hi!

Suposo que forma part de la fal.làcia de colors que sempre ens han venut sobre la maternitat: als 4 o 6 mesos els nadons marxen de l’habitació dormint d’una tirada tota la nit. S’adormen solets després de llegir-los un conte i com a molt si els fa mal alguna cosa és desperten i passes una nit del lloro… però només de tant en quant.

Doncs jo, des del moment que vaig acollir a aquest món la meva petita amb les meves mans, amb mig cos encara dins meu, vaig saber que ja no recordaria mai més totes aquestes estupideses que ens havien fet creure tota la vida. Vaig sentir-me i encara em sento (en menor grau) tan fusionada que le seves necessitats van convertir-se en les meves. El dormir n’és una. I sempre ha estat important que ho faci feliçment, com jo mateixa, i més i tot. També les circumstàncies han jugat a favor: un marit que fins ara no s’ha plantejat la necessitat de cap canvi, problemes de lactància superats i l’empoderament corresponent, una filla que sempre ha dormit prou acceptablement… i estic segura també que l’ús de la pipa, i que consti que aquest és un tema complexe i que no la defenso a ultrança ni sense ultrança, han contribuït positivament. Sobre la pipa fa temps que vull escriure’n un bon post. Ara no hi entraré.

La veritat és que mai m’he sentit desbordada per les nits. Mai. Mai he sentit que cap altra situació fós millor que l’actual per nosaltres. Mai he sentit que la meva filla hagués de dormir més ni millor. Potser perquè sempre he vist la meva filla com una nena normal que no fa res que no li toqui per edat, amb avantatges i desavantatges per a nosaltres, evidentment. Mai he vist la meva necessitat de descans insatisfeta. Potser només en alguna època concreta i curta però sempre hi he pogut atribuir una causa que m’ha fet entendre-ho. I entendre et fa afrontar les situacions d’una manera més serena.  Fins ara tot ha jugat a favor meu en aquest sentit i que duri!

El cas és que seguint el mètode de SMCP del qual us he parlat en profunditat en altres ocasions hem anat adaptant-nous a les circumstàncies i necessitats de tots els implicats, sobretot les de la petita, que no ha triat res, ni tant sols aparèixer en escena i per tant li devem un mínim de respecte. Ara mateix, amb 21 mesos que ja té, el segueixo estirant amb ella al llit de matrimoni on ella s’enganxa a la teta fins que s’adorm, entre 19 i 21 hores, depenent del seu cansament. Acostuma a no trigar gaire en caure. La passo amb cura al seu llitet, ben enganxat al nostre. Potser un dia ens plantejarem tunejar-lo per poder-lo convertir en un de collit. I quan es desperta la passo al nostre llit, entre els dos. On es torna a adormir altre cop amb la teta a la boca. I realment acabo no essent conscient de què passa a partir de llavors. No sé si torna a menester la teta una, dues o deu vegades més. Realment descanso.

Si. Ara fem massollit, però no sempre ha estat així. A vegades ha estat una tortura per mi. Per no poder canviar de postura literalment en tota la nit. Amb una irritació brutal als mugrons per la succión no nutritiva constant i eccemes de repetició, que per sort, ara que sóc assessora de lactància se solucionar. Amb despertars (meus) constants. En èpoques per sort curtes on ella dormia d’una altra manera. I llavors m’ha compensat incorporar-me, donar-li el pit i tornar-la al seu bressol. I almenys així descansava una mica més. I quan el temporal va haver passat, torna a compensar. I realment cada cop espais més els microdespertars. Però tampoc sé quan durarà ni em preocupa.

Realment el SMCP a casa en aquest tema ha estat una metamorfosi constant. Per això em sobta quan sento per boca d’altres que quan es pren una decisió amb els nens no és  bo tornar enrera. Em costa molt pensar que només hi ha un camí per acompanyar-hi a la meva filla, quan per a nosaltres cada dia ws diferent. A mi em fa segura conservar-la, entendre-la, escoltar-me i actuar en conseqüència cada dia.
No sé si ho fem bé o no. Però ens funciona. I m’agradaria que experiències relaxades com la nostra servíssin perquè pares capicats perquè els seus nadons de 10 mesos no dormen 10 hores seguides no és plantegessin mètodes cruels, o no s’angoixessin amb la culpa que els genera posar-los al seu llit, o perquè no perdéssim temps pensant en fer passos que encara no els toca fer per simple biologia… la mà/paternitat ja és prou complicada com per embolicar-ho amb coses que només ens esborraran el somriure. Que cadascú trobi la seva manera. La que els va bé. I que no hi gui por a canviar si de cop deixa d funcionar. I que no tingui por a tornar-hi si torna a semblar miraculós… ser mare o pare és un etern i apassionat laberint.

Jo, jo, jo i la maternitat.

Tinc la sensació que la maternitat m’ha fet veure’m, valorar-me, escoltar-me molt més i centrar-me més en mi del que estava abans d’embarassar-me.

I fa temps que penso en les causes. Se me n’acodeixen diverses…

Primera possibilitat: un embaràs de merda al qual vaig haver-me de sobreposar com fós i la única manera va ser oblidar-me del voltant i quedar-me només amb el que em reportava créixer i positivitat, recolzament i comprensió. O em cuidava o fugia a costarrica amb la massopanxa. O ells o jo. I mira, vaig triar-me a mi. Qüestió de supervivència.

Segona possibilitat: El puerperi ha de ser una etapa on et sentis forta. T’has de sentir valenta, segura i capaç de tirar endavant la vida d’aquella personeta que depèn de tu i de quina manera! I no sempre és fàcil. Les dificultats per l’alletament, la vulnerabilitat en que et deixen les hormones, la inseguretat que porta qualsevol responsabilitat d’aquestes dimensions, el fet d’haver d’assumir-te com a mare i de reinventar-te i renéixer… tot això fa que t’hagis de centrar molt en tu mateixa i que els altres també t’hagin d’embolcallar molt. Si no, és impossible estar prou bé com per poder-te encarregar del nadó en condicions òptimes.

Tercera possibilitat: superar la soledat. La maternitat porta molts moments de soledat relativa, ja que sempre estàs acompanyada pel teu nadó. El procés de transformació de dona a mare, l’alletament nocturn, incomprensió de l’entorn en certs moments, qüestionaments sobre com cries al teu fill (en el meu cas això no ho he patit, però és comú sentir-ho, per desgràcia). I en aquests moments de soledat has de buscar-te un acompanyant fidel que comprenent-te o no, et recolzi incondicionalment. I qui millor que tu mateixa? Ningú!

Després arriba la part contradictòria de l’ego maternal… Durant tota la criança crec  l’ego de la mare juga a parts iguals d’àngel i dimoni. M’explicaré. Crec que per una banda, és un gran esforç ser mare. No es pot negar. Saps que durant els primers anys ets insustituïble. Ningú coneix el nadó com tu. Ningú significa el mateix que tu per a ell/a. Això pot ser una gran satisfacció (i ho és), t’eleva l’autoestima, t’omple l’ego d’una manera  brutal. Cada cop que la criatura estira els braços cap a tu perquè no vol, en aquell moment, ser consolat per ningú més, una dent al teu somriure deixa anar un reflex i se sent un discret… he! Però per altra banda això pot ser esgotador i no crec que ningú vulgui discutir-ho. A vegades t’ho miraries de lluny des del sofà, mentre el massopare consola la criatura. O deixaries que fós ell que l’adormís al pit cada nit, o que es despertés un , dos, mil cops durant la nit per donar la tetamàgica. O reduiries a la meitat l’instint cuidador que t’empeny a dedicar-te totalment a la criatura.  Però no. No pot ser. Aquest paper ens toca a nosaltres i ho portem escrit a l’ADN. Aquestes coses ens omplen i ens inflen; i després creen situacions com l’agitació per alletament (per sort no és el meu cas), estrés o plantejar-se el deslletament nocturn, que segur que no ha de ser gens fàcil. A vegades l’ego diu: ja estic ple del tot, a partir d’aquí em desinflo i et desinflo. I un cop més no deixa de ser pur massoquisme: una de les coses més dures dels primers anys de vida com a mare és de les que més ens omple!

I potser és certa la díada famosa mare-nadó (sé que ho és). I tinc la teoria que partint d’aquesta díada, per a una mare no existeix res més (durant un temps) i no hi ha res més important (durant tota la vida) que el/s seu/s fill/s, i que per tant, també ho és i ho ha de ser ella mateixa.

El problema (suposo) deu aparèixer quan l’entorn no és conscient d’aquesta díada i d’aquesta necessitat de centrar-se en una mateixa i el nadó per poder equilibrar-se i rutllar correctament. Llavors deu ser quan apareixen conflictes de parella, inseguretats en el pare i/o la mare, desacords i desavinences… No ho sé, aquí ja m’estic posant en aiguamolls desconeguts. Parlo pel que sento d’altra gent, així que no m’hi explaiaré… Només és la meva teoria.

Així que fins ara… jo, jo, jo i la maternitat. Amb ganes de jo, tu, ella i la família sencera a parts iguals, però que sempre s’em reservi la coseta especial d’allò que tenen totes les mares.

 

Dins i fora

Ho confesso… sóc una aprofitada… Ara intentaré explicar-vos-ho…

Des de que sóc mare que sento a parlar de la tribu, de fer tribu, de buscar la tribu… que pesats amb la tribu!!!! I no sé perquè sempre he sentit cert rebuig cap aquesta paraula. Em fa una miqueta de repelús… no puc argumentar-ho però és així.

Entenc i comparteixo la necessitat de tots els humans de pertànyer a alguna cosa, de sentir que no estàs sol, ni tés l’únic que et sents d’una manera determinada. Necessitem l’acceptació/aprovació dels altres. I no sempre es troba, sobretot en això de la maternitat on es mouen tantes coses. I on sembla que hi ha mares que es prenen les decisions i opcions dels altres com una ofensa o un atac, no sé per quina estranya raó. Que cadascú faci el que vulgui mentre no emprenyin als altres.

Però alguna vegada m’han proposat explícitament quedar per “ver tribu” i sincerament no n’hi veig el sentit. És a dir… Que algú m’expliqui perquè hauria de quedar amb persones que ni em cauen bé, ni em desperten cap interès? O si! Però no veig el sentit a quedar expressament només perquè ens uneix el fet de ser mares. I a sobre en un dia i horari fixe. Sincerament, he tingut prou feina durant aquests mesos com per voler-ho fer. I estic segura que ningú té la necessitat tampoc de quedar amb mi , només pel fet de que ara sóc mare, si abans no ho havíem fet.

A l’hora, i sé que pot semblar contradictori, com la majoria de mares, he sentit la necessitat de compartir converses, experiències i moments amb altres mares. Si, és clar. Enmig de l’huracà es necessita empatitzar i que empatitzin. Però sento que només en trec o en dono profit si surt de manera natural, espontània. I segurament de manera inconscient això es busca. I si miro objectivament tots aquests mesos no he parat de “fer tribu” però de manera improvitzada, quan jo o algú que m’he creuat n’hem sentit la necessitat i l’altre l’hi ha pogut donar el que necessita.

Reconec, i no amb orgull, que sento la paraula tribu amb certa sorna. Potser perquè ho associo a un club de fans de pediatres que es fan passar per déus (encara que el que diguin tingui tot el sentit del món). Potser perquè ho associo a persones que fan de la seva manera de criar una gran bandera internacional (encara que compartim moltíssims punts). Potser perquè sempre he volgut que la meva maternitat s’integrés en el meu ésser d’una manera natural i no forçada ni esforçada, i cada cop ho aconsegueixo més, i quedar amb aquestes dones es contradiu amb aquesta necessitat… no ho sé, però aquesta situació sempre m’ha fet gràcia. Tot i que entenc el sentit i la necessitat, i ho comparteixo, tot i que no comparteixo el canal ni el mètode.

A l’hora us confessaré també que sóc molt aprofitada. Visc en un poble molt (i ja que he confessat ja no ve d’aquí el “catxondeo”) i molt “mamitribu”. Hi ha tetes a l’aire per tot arreu, hi ha grups de mares/fills per tot arreu, els nens van descalços pels parcs, juguen per terra per tot arreu, les mares ens coneixem i parem cada dos metre a parlar, les mares i els pares porten els seus fills en milions de portanadons diferents. No se senten barbaritats pels carrers com ara: “no emprenyis”, o “mira que ets tonto a vegades” com he sentit pels carrers de diverses ciutats… En definitiva crec que el poble és una tribu gegant. A vegades massa i tot pel meu gust. Perquè la línia entre ser una “mamitribu” i ser una “mamipedant” a vegades és molt fineta.

I perquè dic que sóc una aprofitada? doncs perquè tot i la meva mirada crítica a tot aquest punt empalagoset de les tribus, he de dir que em va molt bé viure en aquest entorn. Perquè tot i que sóc una mica més caballot, malparlada i brusca que moltes d’aquestes mares que queden cada setmana, comparteixo moltes de les coses que senten, pensen o viuen. L’única diferència és que ho expressem diferent: amb les paraules, gests o necessitats de compartir. Però no som tan diferents. I sincerament, mai he sentit que ningú desaprobés que em tregui la teta en cap bar, plaça o al banc del “si no fós”. Ni mai he hagut de sentir comentaris despectius per no córrer a desinfectar amb alcohol la pipa si cau al parc, o ningú mai m’ha preguntat amb incredulitat si em fa mal l’esquena quan porto la petita a la motxilla. En definitiva mai he sentit que la meva manera de criar era estranya ni sobtava a l’entorn social on visc. En part també perquè la part del meu entorn social on em sentia d’una altra manera ja la vaig xutar ben lluny fa temps.

D’alguna manera m’aprofito de l’esperit tribal (d’acoooooord… no ho tornaré a dir en aquest to… pam pam al cul) i em sento còmoda en tot moment. I sé que això no sempre és tan fàcil. Sé de gent que viu en altres municipis que constantment són qüestionades per l’alletament “massa” llarg, o pel collit, o per no posar sabates fins que ja salten i corren, o per portar-los a contramarxa i deixar que s’avorreixin supinament (he engegat el mode irònic, per si no us n’havíeu adonat), o per no plantejar-se introduir el sucre refinat a la dieta com si fós imprescindible.

M’agrada anar a la botiga de menjar ecològic i trobar-m’hi cares conegudes, m’agrada trobar-me al “tetòdrom” de la llar d’infants amb cares conegudes, m’agrada anar amb la manta i el berenar al parc i trobar-me cares conegudes. M’agrada anar a passar el matí a la llar d’infants el dia que tinc festa i trobar-m’hi cares conegudes.

M’agrada que a la carnisseria em convidin a seure si l’hi he de donar el pit. M’agrada que no em qüestionin coses que només són assumpte nostre. M’agrada poder parlar amb normalitat de les coses que per a nosaltres són normals.

I sóc conscient que part d’aquesta sensació és també perquè jo transmeto les coses amb seguretat i normalitat, sense donar gaire espai a la intromissió. Però agraeixo que altres facin tribu de la manera que els vagi bé. Igual que jo, encara que no m’agradi admetre-ho, també en faig. Encara que sigui d’una altra manera. I encara que no m’agradi la paraula. Perquè jo de tribu ja en tinc una , des de que vaig néixer, i no són les altres mares del poble, sinó la meva família, els amics que entren i surten en cada etapa, i sobretot el meu marit i la meva filla, i molts més membres tribals que vindran. I també hi ha mares, les que em vaig trobant pel camí de manera no premeditada i natural, que és la millor llavor perquè creixi qualsevol cosa: la naturalitat.

Però no se m’acodeix una paraula diferent… ja hi pensaré… Mentrestant, sóc dins i fora d’una tribu que és meva sense ser-ho.

Sexe? em sona…

Fa mesos us explicava que em sentia com un ficus. Un puny prominent que em deixava la vagina amb una bona cicatriu d’uns 20 punts (cinc amunt, cinc avall, perquè la llevadora va perdre el compte al dotzè), els alts nivells de prolactina en una lactància que encara dura, l’adaptació a la nova situació, la maternitat en general… no són bons amics del sexe en una parella.

Segur que cada cas és diferent, perquè hi entren en joc moltes coses. Però a tot això, cal sumar-hi en el nostre cas, un allunyament emocional i físic immens entre el meu company i jo que va iniciar-se de manera brutal a l’embaràs i que ha suposat tot un procés i molt d’esforç començar a reduir.

No entraré en el que ja us he explicat de moltes maneres. Però si que diré que a tot això que ja us he explicat de moltes maneres cal sumar-hi l’aprensió d’un marit cap a una panxa i un estat que mai va saber integrar com a normal, ni va saber manegar; i una embarassada totalment assexuada que ni al tercer trimestre va sentir els fogots que moltes descriuen.

Parim. I la prolactina fa acte de presència per agreujar aquest allunyament que ja us he explicat. I comença tot un procés d’adaptació i acceptació, individual i de parella. No gens fàcil en el nostre cas.

Des del dia que vam saber que estàvem gestant la nostra petita gran filla, hem tingut comptades trobades sexuals. No ha estat una època gens fàcil. Gens. Hi ha hagut dolor, tristesa, fredor, soledat i distància entre nosaltres. Massa. I amb molt d’esforç, i sobretot molt d’amor, mica en mica hem anat construïnt una nova manera d’estimar-nos. Ens hem anat apropant. Hem anat tancant ferides i cada cop esborrem més cicatrius. Intentant que quedi en un passat lleig  i sense oblidar-ho per no tornar-ho a repetir, però intentant que cada cop dolgui menys. Aprenent dels errors i sobretot madurant. Anant perdent la necessitat de retreure. Sobretot això.

Des de que neix la petita jo encara no he pogut mirar-me la cicatriu. No m’és indiferent tocar-la quan em rento, per exemple. Em fa por. No sé perquè. No ho puc explicar.  No vull. Al part em van oferir mirar amb el mirall com sortia, i vaig respondre amb un no rotund. I després no he pogut afrontar la cicatriu. Però sé que hi és, i m’ha molestat durant mesos, tot i que va anar curant-se a un ritme normal i sense complicacions. Cada cop menys, per sort.

Sumant els milers de factors que han influït puc comptar amb una mà els cops que (perdoneu l’expressió) hem follat. No utilitzo l’expressió “fer l’amor” primer perquè mai m’agradat, em sona pàmfila. I dos perquè jo no faig l’amor amb el sexe, sinó amb l’esforç per fer-nos feliços, amb els detalls, amb les mirades, amb les abraçades, amb la cura en comú de la nostra filla. El sexe, és sexe. Nosaltres fem l’amor (o ho intentem) cada dia, minut i segon, tot i que no sempre ens n’hem ensortit. I follem, tot i que ja us dic que des del 11-12-13 no gaire.

Fins ara, les escasses trobades sexuals que hem tingut, per part meva han estat esforçades. No les he gaudit, més enllà del plaer emocional de sentir-nos a prop, però el meu desig encara era lluny. El meu cap es centrava inevitablement en que la cicatriu no molestés, en trobar altre cop la coreografia natural entre els dos cossos, en cercar inútilment un desig sexual que ha decidit marxar, tot i que la seva pell em continua semblant la més perfecta del món. I hem fet sempre trios: el meu marit, jo, i les ganes d’amagar que el meu cap era cercant les ganes.

També és cert que la logística no és fàcil. La petita dormint al costat del nostre llit, el cansament de la nit que fa que només poguem arraulir-nos al sofà menjant xocolata i mirant una pel.li o algun programa que ens agradi, les escasses migdiades de la petita… No és fàcil trobar el moment quan tens una criatura petita…

I fa un temps que em preocupava, no tornar a ser la d’abans, o haver de forçar les trobades quan volguéssim tenir un altre fill, o que mai més en gaudís.

Però ahir alguna cosa va canviar… Tot va anar com sempre. Portàvem uns dies (des de la darrera discussió) una mica  més units, somrient més, mirant-nos més. Vam veure Merlí, com cada dilluns. Vam estar rient, i ho confesso, fent una guerra de pets al sofà. Fins que cansats vam anar-nos-en al llit. Com sempre. Lavabo, tancar portes i llums i cap al llit. Ens hi vam ficar i com sempre ens vam donar el petó de bona nit i ens vam apropar cercant l’escalforeta i el contacte, com sempre, molt o poc. I aquest contacte va anar creixent. I poc ens va importar que la petita dormís plàcidament allà. Es va encendre un foc que ja gairebé ni recordava. Sense cap. Només pell. De les molèsties de la cicatriu ni m’en vaig enrecordar. Va ser bonic, va ser intens, va ser sexe sense condicionants. Va ser orgasme. Va ser natural i fluïd. I va ser una llàgrima caient per la galta en acabar, de felicitat per haver recuperat una part important de la parella que feia mal no trobar per enlloc i que no augurava res de bo. Per primera vegada des de l’11-12-13, vam follar sense que fós un assaig i ho vam gaudir al 100%. Vam ser nosaltres. I vam agrair que la petita encara sigui prou petita com per no saber fingir que dorm.

I ara si puc dir: Hola de nou, m’alegro de tornar-te a trobar.

I crec que també he de reconèixer al meu company que durant tot aquest temps ha sabut no pressionar-me, respectar-me i no comptar els dies ni el temps. Simplement esperar silent donant-me l’espai que he necessitat, sense límits ni condicions. No estic segura de que totes les parelles del món hagin sigut capaços de respectar com ell ho ha fet. L’estimo cada cop més, malgrat tot.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Procrear o no procrear…

Darrerament molta gent em pregunta: i ara què? En tindreu un altre?

I després d’un reflexiu silenci acostumo a contestar: Ui, no ho sé. A vegades tinc molt clar que si, i d’altres molt clar que no!

Però en realitat penso: Ara si que m’heu fotut… si us contesto que si,  a patir d’ara vindrà el: què! encara no? I si us contesto que no, vindrà tota la parrafada sobre si la deixarem sense germanets, o que si bla, bla, bla…

I la veritat, sento que és massa d’hora per decidir. O massa tard. No ho tinc gens clar. Penso que vaig cap als 36, i que massa més no em puc (vull) esperar. Però a l’hora si hagues de triar o ara o mai, triaria mai.

Si us haig de ser sincera us he de dir que és un tema que em bull força dins del cap, passejant-se entre les serradures. He de dir que tinc molts dilemes. I de veritat que encara no em sento preparada ni convençuda per tancar la decisió.

Hi ha una cosa que té molt de pes, tot i que l’hi segueixen molts i molts, de fet, tots els peròs. I potser pensareu que és un argument egoista, o que no hauria de condicionar una decisió així. Però potser ja em comenceu a conèixer, i intuïu que tot l’irracional que surt del cor o dels instints, acostuma a tenir força pes en les meves decisions. Aquesta cosa que no és important però per mi si, és la tristesa (no sé si és la paraula més adequada però és la que primer he intuït) que em provoca pensar que no tornaré a parir mai més. El meu primer i fins ara únic part va ser la gran victòria de la meva vida. Va ser l’experiència més transformadora, reveladora, mística, pura i positiva de la meva vida. I va ser una victòria perquè per arribar-hi vaig haver de passar una dura batalla amb mi mateixa i per sobreviure al meu entorn més immediat i a la meva pròpia acceptació.

I si. Em provoca tristesa pensar que aquells moments meravellosos que vaig viure no tornaran si no és que els evoco en un record intens que sempre tindré. Vull tornar a viure aquell excés tan sa d’oxitocina. Vull tornar a sentir la felicitat més plena que una dona pot sentir mai. Vull tornar a sentir-me animal. Vull, fins i tot perfeccionar-lo, augmentar-ne el control, fins i tot en la possibilitat de la incertesa. Vull tornar a fer el meu pla de part, i contemplar què vull si hi ha d’haver una cessària d’urgència i justificada. Vull preparar-me d’una altra manera amb la meva parella perquè no només el tingui a prop i amb mi, sinó perquè en formi part i també senti que n’és part i vull sentir que ens hi fusionem, sigui com sigui. Vull tenir, si fós possible, un part a casa. Vull afrontar sense pànic una inducció, si fós necessària altre cop. Vull viure  la prèvia amb tranquil.litat, i no com aquells dies previs, on van regnar l’angoixa, la por, i la soledat. Vull tornar a madurar, però sense les hòsties que em van donar i que em vaig donar en aquell primer embaràs. Simplement em vull donar l’oportunitat de fer-ho millor. De demostrar-me que va ser una merda, però que som prou bons com per fer-ho millor. Que ens podem estimar prou com per fer-ho millor, sense tornar-nos a fer mal. També somio en, sempre que sigui possible, tenir dret a un part acompanyat, de lluny o de prop, per la gent que més m’estimo: el meu marit, la meva petita i els meus pares, sobretot la meva mare.

També m’encantaria donar-me una segona oportunitat amb l’alletament. Crec que la vida em deu un inici d’alletament feliç. Sense frenets no diagnosticats, sense culpa, sense rebuig , sense por, sense pena. Vull tenir des del minut zero una assessora amb mi que ens asseguri que passem la ITV i que em faci veure que ho puc fer. Vull directament no passar per pediatres desactualitzats i tòxics, i anar directament a la que per assaig error hem trobat i ens agrada i sabem que hi podem confiar.

Vull tenir un postpart sense tantes renúncies ni grans transformacions, ni tants dols. Vull tenir un postpart menys convuls: de mare a remare. Vull retrobar-me amb les dificultats del postpart amb la maduresa maternal que ara sento que tinc.

En definitiva: vull donar-me (donar-nos) una segona oportunitat, per reconciliar-nos amb l’embaràs, amb el post-part, amb la preparació al part, i sobretot i per sobre de tot amb nosaltres mateixos i entre nosaltres mateixos. Vull tancar ferides i esborrar cicatrius entre nosaltres.

PEROOOOOÒ….

Sempre hi ha peròs…

A l’hora tinc por de no saber fer això que tan desitjo amb un punt de necessitat. I encara no sé què té més pes: si les ganes o la por.

També em fa por, encara que soni a tòpic, destronar la meva petita. I em fa la mateixa por no poder oferir-li al nou menut tot el que li he pogut oferir a ella. Em fa por pels dos. Em fa por desbordar-me. Em fa por no poder-ho assumir econòmicament. Em fa por que es posin malalts i no poder disposar de prous hores a la feina com per poder-me’n ocupar. Em fa por que no surti tot tant fluid i fàcil com amb la primera filla, que sempre ens ho ha fet molt senzill tot. Que dormi malament, que mengi malament, que plori molt, que tingui caràcter fortíssim, etc. Em fa por que la crisi de parella que hem passat amb la primera ma/paternitat, torni, i acabi definitivament amb nosaltres. Som on som perquè ens hi hem esforçat molt, tot i que encara no he escrit sobre el tema. Però no se si seríem capaços de no tornar-hi a passar. O pitjor: de tornar-hi a passar. Em fa por seguir uns anys més sense dormir una nit seguida. Em fa por cansar-me abans de donar el pit que amb la petita. Em fa molta mandra la part més logística del tema. Perquè si, no tot seria por. Potser algunes pors es podrien substituir per la paraula mandrota.

A l’hora sóc conscient del què tothom em diu: us en sortireu. No sabreu com ho feu però ho fareu. I en tinc ganes. Tinc ganes de tenir altre cop les sensacions de tenir un nadó nounat, d’aquella fusió que amb la petita cada cop es perd més. Vull sentir un altre enamorament materno-filial. No hi ha res millor a la vida que això. Però buf…. encara no se si compensa totes les pors, mandres i riscos.

Respecte a la petita, m’encantaria veure-la jugar amb un altre petit. I que el petit aprengués de la seva germana gran. Sé que seria positiu pels dos. sé que seria brutal veure el duo en acció! Vull multiplicar els reptes, els riures i somriures, les alegries que ens donen els petits grans descubriments dels fills. Vull donar-li l’oportunitat de repartir les responsabilitats quan els papers s’inverteixin i siguin ells qui ens hagin de cuidar a nosaltres. Vull el millor per la petita i això crec que implica també voler el millor per un altre fill. Però el preu potencial…fa alguna cosa semblant al pànic.

I clar… passa que els que ja en teniu més d’un sou molt llestos… i només canteu les grandeses de la vostra gesta! Però estic segura que també va ser un procés prendre’n la decisió. I estic segura també que tampoc és tot tan bonic ni tan perfecte! La gent que sentim la criança “així” tendim a ensucrar tot el que fa referència a la maternitat, i no em digueu que no! Però a mi m’agradaria que algú fes un exercici de sinceritat profunda i objectivitat en el seu anàlisi de la ma/paternitat doble. La triple la descarto rotundament així que els pares de tres o més, us en podeu abstenir perquè no ens convencereu!

I segur que en aquest anàlisi em deixo moltes pors, moltes mandres i també molts desitjos… Però encara em queda temps per decidir si procrear o no procrear. Aquesta és la qüestió.

I ara que ho rellegeixo penso… Això de tenir plantejar-se tenir un segon fill… no és massoquisme?

Shhhhh… dolços somnis….

Tinc 14 mesos.

Diguem que ara ja sóc mare. No dic que fins ara no ho fós. Però potser m’he assemblat més, fins fa no gaire, a un projecte extrany de baldufa que gira i gira fins que troba un lloc on parar a reposar, i que de cop, torna a ser absorvida per un remolí de fil que torna a treure’n tota l’energia en forma de moviment. O així m’he sentit.

Però ja no. Ara em sento MARE. Ja sóc una MARE sense la L enganxada al darrera. Ja no destino hores i hores a entendre’m. Ja sento i se que conec bé la meva filla, encara que no deixi de sorprendre’m i que així sigui tota la vida! Ja no em pesen els dols, perquè ja els tinc fets. I el que em pesa ho farà sempre més, però com a record, no com a procés. Ja no necessito donar explicacions, ni cercar l’aprovació. En realitat em rellisca bastant què pensin els altres quan he pres una decisió, o quan el meu instint ha decidit per mi, tot i que escolto i avaluo tot el que em diuen, o gairebé tot (almenys el que no atempta contra alguns principis molt sòlids). Ara em sento totalment empoderada amb la maternitat que estic visquent. I ja no hi ha distorsions que interfereixin entre jo i la meva capacitat de gaudir-la al 100%. Tant el meu marit com jo hem trobat el nostre lloc dins d’aquesta nova família, hem trobat i assumit els nostres rols, les nostres mancances i els nostres punts forts. Cada cop les primeres vegades són menys melodramàtiques i la meva capacitat per raonar ja no està tan supeditada a la voluntat de les hormones. Em sento forta. Em sento feliç. Miro la meva petita amb els mateixos ulls admirats, amb la mateixa emoció i la mateixa intensitat. Ja no em preocupa l’alletament, perquè n’hem superat tantes que ara se que només em queda relaxar-me, gaudir-ne i veure com la petita va madurant fins que ja no necessiti ni unir-se a mi per mama(r). La part de mi que va morir per renéixer com a mare ja ho ha fet del tot, i és ben enterrada en el record. Un record que recordo amb un somriure, però que 14 mesos després (i 41+5 setmanes de propina) em queda molt i molt lluny. Ara ja no penso gaire en mi, només el normal que fem tots, ni en com em sento, perquè m’importa molt més què sent o com creix la meva petita, i perquè jo ja em sento feliç de comptar amb ella. Ens sentim una família, i fem coses de família, com ara organitzar-nos el dia, fer excursions en bicicleta, comprar entrades per a espectacles per a nadons, mirar les webs d’activitats en família, explicar-nos contes abans d’anar a dormir, i cuidar-nos la son tots tres juntets al llit. Ja no hem d’estirar i arronsar les opinions perquè anem tots tres a la una. Ara ja hem trobat una pediatra que ens agrada i ens dóna confiança. Ara ja tenim clares les coses amb les que no hem de fer cas a cap pediatra perquè són decisions que ens pertoquen a nosaltres. Ara estimo igual però amb més serenor. I m’estimo i em valoro més a mi.

Fins fa poc, el batibull de la metamorfosi en mare encara rugia al cap i al cor. Fins fa poc, donava explicacions que em servien per autoargumentar-me les coses i d’alguna manera em servien per anar reafirmant les maneres de fer o pensar que anava configurant. Fins fa poc les dificultats com els virus, les dents o d’altres petites grans catàstrofes s’em feien una muntanya, i ara, en canvi, sé que se superen sempre. De la mateixa manera que sé que totes les etapes igual que comencen s’en van, i que si no les has gaudit no tornaran mai més. Fins fa poc hi havia estones de tanta introspecció que formava boles de foc al pit. I ara el foc dóna escalfor a la meva petita. Fins fa poc m’estava assumint. Ara m’accepto tal i com sóc. Fins fa poc trencava lligams dolorosos amb la part de mi que va morir o enmalaltir, i ara, en canvi, tots aquests lligams ja són ben destruïts. Fins fa poc em faltava al respecte, qüestionant els meus sentiments i, en canvi ara, em valido, em comprenc i em recolzo, per poder validar, empatitzar i recolzar la meva filla.

Ara em sento plena. Em sento amb molta pau. Em sento MARE, tant que tinc ganes de cridar-ho. SÓC MAREEEEEE!! I M’APASSIONAAAAAA!!!! Però no ho faré perquè la petita ja dorm i ja he après la importància de que no es desperti. Així que…

Shhhhhh… bona nit i que descanseu(m).