El refugi més valuós.

Dimecres vaig agafar-me un dia de festa a la feina. Volíem fer alguna sortideta en família abans del rebombori de festes nadalenques. Vam preparar el pícnic pels tres, la furgoneta, i apali! Cap a França hi falta gent!

Fa uns mesos vam anar al mateix lloc a passar tres dies. Dos dels quals ens els vam passar esperant la grua per dues avaries diferents que res tenien a veure una amb l’altra: la bateria del cotxe va dir prou, i la roda davantera i la de recanvi també… El tema és que ens van quedar moltes activitats pendents. Per a mi, la més rellevant i la que em va doldre més no fer va ser la visita a la Maternitat Suïssa d’Elna. Aquella vegada, la petita era molt menuda però va portar molt bé les esperes i el fred de les carreteres franceses. Aquest cop vam decidir tornar a dormir a casa per si de cas… No fós cas que haguéssim de dormir en una cuneta. Bé, en realitat no hi havia pressupost per pagar peatges i allotjament, així que vam optar per pagar peatges i prou.

Doncs bé, avui vull explicar-vos alguna coseta sobre aquest lloc meravellós i tràgic a parts iguals. No us n’explicaré la història, que podeu trobar a llibres, enllaços d’internet i documentals. No. Però si que m’agradaria explicar-vos les meves sensacions, la visita des dels meus ulls, des de la meva percepció. Doncs va ser un lloc que realment no crec que oblidi mai. Em va marcar. Molt. Em va fer pensar. Molt. Em va fer pensar que som afortunats. Molt.

Primer de tot com impressiona l’arquitectura de la casona. Imponent, altiva. Amb uns ornaments a la façana que res a veure tenen amb la pobresa i senzillesa de les persones que li van donar vida realment a aquell lloc. Allà davant l’entrada principal d’aquell lloc que va tornar la grandesa a tantes dones, jo començo a empetitir-me pensant en tota la història que amaguen aquelles parets dissenyades per albergar un palau i que finalment van acollir la misèria i la por per convertir-les en esperança.

Un cop a dins la cosa canvia totalment. Habitacions senzilles, buïdes, que avui només contenen fotos i plafons informatius. I dic només, però és la paraula més errada que podria utilitzar. Contenen, a part d’això, la història de gairebé 600 nadons que estaven condemnats a morir al part o en els primers mesos i que en canvi van ser salvats i acollits des del naixement. Contenen el valor i la grandesa de gairebé 600 mares espanyoles i jueves que morien en vida en camps de refugiats i en l’exili, que patien per la vida dels seus nadons que encara portaven dins, i dels seus altres fills, que ploraven desesperades per no tenir res per donar-los, i veient com morien al seu voltant els nens que ja havien nascut i sense saber com protegir la joia que portaven dins i que no podrien evitar que nasqués. Contenen la solidaritat, generositat i bondat d’una dona que va engegar i lluitar el projecte, i totes les voluntàries que allà van treballar, sense esperar res a canvi, que van enfrontar-se a la Gestapo, que van fer tot el possible per portar un govern Francès desbordat per l’allau de refugiats al seu terreny i aconseguir permisos que semblaven impossibles, que van mobilitzar de manera internacional les ajudes cap als nadons i mares renascuts en aquelles parets. Contenen el valor, l’esperança, el patiment transformat en germanor i empatia, fins i tot els somriures de qui troba un oasi enmig del desert més àrid i agressiu que es pugui trobar. I mil coses més que no podré imaginar mai.

Entro i en posar el primer peu allà, en engegar-se l’entrevista a Elisabeth Eindebenz em cau la primera llàgrima. En silenci. Intento reprimir-la. I quan la petita s’em posa a la falda es queda mirant la pantalla. Mira aquella senyora que surt allà i s’hi queda una estona. I es deixa abraçar. Acaba i me la poso a la motxilla de porteig. Necessito sentir-la a prop. No sé si és una empatia immensa que sento cap aquelles mares que allí van viure, o les sensibilitats noves i indescriptibles que s’em van despertar amb la meva maternitat, o si realment aquell lloc desprèn l’energia de tots aquells testimonis que van passar per allà. El cas és que a mi si que em va generar una energia brutal a dins. No podia aturar les llàgrimes, que van ser allà fins que vaig deixar aquell lloc tan buït i tan ple a l’hora.

Vaig aturar-me uns instants, amb la petita a la motxilla que es va passar una bona estona mamant, potser perquè notava el meu estat anímic. Em vaig aturar davant d’una finestra des d’on es veia els camps verds i el paissatge preciós que envolta aquella maternitat. I m’imaginava aquelles dones que escapaven d’un drama terrorífic mirant igual que jo. Abraçant els seus nadons igual que jo. Però imaginant-se mortes de por el futur un cop haguessin d’abandonar aquella illa de pau. Me les imagino petites només de pensar que haurien de tornar als camps de refugiats amb les seves criatures. Me les imagino plorant pensant en els seus homes, els seus pares, els seus germans perduts pel camí, en alguna fossa,  o per culpa de les plagues que s’escampaven als camps. Me les imagino somniant en que tenen escapatòria. Me les imagino demanant a qui sigui que la vida dels seus nadons acabi millor que la seva. Me les imagino desesperades però a l’hora somniant en no haver de marxar mai d’allà.

I jo hi miro igual que elles, però imaginant-me-les a elles i pensant, inevitablement, que som molt afortunats. Abraçant fort la petita, que a aquestes alçades ja s’ha adormit. Pensant que tot allò que em sembla tan gros, no podrà igualar mai allò que allà s’ha viscut, i que tinc molta sort. Pensant que res de tot el que faci mai, per bo que sigui, podrà igualar el que Elisabeth Eindebenz i les altres voluntàries van fer allà. Les vides i les ànimes que van salvar i omplir d’alegria, de salut i d’esperança, almenys durant un temps molt valuós, més del que segurament elles mai van poder imaginar. Penso això i em sento petita, però molt feliç de veure això des de la distància, i de no haver-ho hagut de viure. Afortunada per poder estimar la meva petita no des de la desesperació, la por i la misèria , sinó des de la seguretat de la societat on ens ha tocat viure. Que té molts defectes i mancances, però no necessita que anem a salvar-nos de tot allò que elles si que van viure. Que no ens exigeix per sobreviure que siguem refugiats sense destí ni sort. Que no ens exigeix que salvem els nostres fills, sinó només que els eduquem i els estimem.

I de cop, apareixen uns bressols de mimbre, conservats d’aquella època, i tot això encara es fa més real, perquè és la prova de que no és ficció i de que allà hi van dormir petits nadons. Però de cop em permet imaginar-m’hi una nina, com si fossin de joguina, i em permeten distanciar-me de les imatges tan doloroses que m’ha despertat aquest indret. I somriure pensant que aquests infants que allí van néixer, si que van tenir l’oportunitat de jugar amb nines o amb el que fós, pel sol fet d’haver nascut allà i no enmig del fang.

Poques vegades un lloc m’havia remogut com aquest. Un exemple de lluïta, solidaritat, valor, supervivència. Un exemple com tants d’altres d’històries tràgiques que no s’haurien de repetir però que si que ho fan , i de llocs que mai haurien d’haver estat necessaris però que ho van ser, i molt.

 

Deixem-los morir en pau…

Fa dies que no paro de trobar-me (i no perquè ho busqui) la imatge de l’infant siri que va morir ofegat al mar. No la posaré, doncs ja sabem tots de quina parlo. Quan me la trobo faig el possible per no veure-la. Giro el cap, passo pàgina, tanco l’aplicació… No perquè no vulgui veure una realitat punyent i que fa mal. No. Ja sé què està passant a Siria, i a Somalia, i a Iran, i a tants d’altres països. Però no em calen històries amb noms i cognoms per saber-ho i que em cremin per dins. Ja se que hi ha qui defensa que aquestes coses que toquen al cor serveixen per sensibilitzar a la gent. I és cert, de ben segur. Hi ha persones que viuen en un món paral.lel i fins que no els frega una bala no se n’adonen de que estan disparant. Jo no sóc d’aquestes. A mi sempre m’han ferit aquestes injustícies.

Precisament perquè acostumo a evitar aquesta imatge, no en sé el nom, del pobre vailet. Ni sé la situació dels pares. No sé si són vius o si van morir amb ell. No sé si van arribar al seu destí o no. Però en el supòsit que encara respirin estic segura que no són vius. Estic segura que són zombies que no saben si seguir respirant o deixar de fer-ho per voluntat pròpia. No sé si aquest nen tenia o no germans.

Diuen que quan tens un fill, mor una part de tu per néixer com a mare. I què passa si una mare ha de plorar la mort del seu fill? I si a sobre és una mort prematura, incomprensible i salvatge com aquesta? Imagino que mors per sempre i no pots renéixer mai més. No em vull posar al seu lloc. Repeteixo que no sé ni tan sols si és viva. Però veig un cop la maleïda imatge, o me la trobo a cada cantonada i em fa un mal tan profund que necessito mirar cap una altra banda, no per fer com si no l’hagués vist, sinó per deixar-la de patir. I no puc evitar pensar que si a mi, per simple empatia de mare, em fa caure les llàgrimes, no sé què li deu passar als pares cada cop que els apareix el seu petitó, mort, sense somriure innocent, en el supòsit de que encara respirin. No sé com ha de ser d’insuportable veure el seu petitó mort en una bandera mundial. No és prou mort en vida que et passi això? Cal que els ho recordem? Cal que fem bandera de la seva imatge? No sé què respondre a aquestes preguntes. Simplement em fan reflexionar. El que si sé és que potser ja és hora de que els deixem morir en pau. A l’infant dignificant la seva mort, deixant que els seus éssers estimats tinguin el record del seu darrer somriure, i no d’aquella imatge que t’estripa per dins. Als pares si ja tornen a ser només record, deixem-los que es fonguin amb la terra, i no els mantinguem aquí quan no era el seu destí. I si encara han de respirar, deixem que morin en pau, com ells ho sentin. I només així els donarem l’oportunitat de continuar respirant i potser un dia ho facin amb una mica de pau.

Petita, si us plau, queda’t per sempre amb mi, encara que sigui lluny, i no em deixis mai morir…