Alterant les rutines.

Aquests dies estic de vacances. Iujuuuu. Doncs tinc la mateixa quantitat de rutines que sempre però diferents. Estic acompanyant la petita en el procés de familiarització a la llar d’infants. Crec que en algun post ja us n’havia parlat d’aquesta llar d’infants-miracle. La familiarització la pots fer de la manera que necessitin els nadons i les famílies. En el nostre cas, aquest any, com que ha coincidit amb les meves vacances (que no amb les del massopare, per mala sort), doncs la familiarització l’estem  fent amb toooota la calma i tot el temps del món. Això vol dir el següent:

La primera setmana ens vam llevar rutinàriament quan la petita va decidir: mai abans de les nou del matí. Dutxa conjunta, esmorzar conjunt i cap a la llar conjuntament. Ens hi vam quedar la resta del matí, va dinar allà en companyia meva, una estoneta més allà i au! cap a casa. Als dos metres de la llar cada dia la petita s’hi adormia. Estava tan cansada que dormia al voltant de dues hores. I això m’ha donat temps per dinar tranquil.lament, fer la migdiada o escriure al blog, o simplement mirar La Riera i els seus nens abandonats. Les hores que hem estat allà entre d’altres coses que després us explicaré, han donat per jugar juntes, donar el pit (el poc que encara vol durant el dia), donar-li l’espai perquè ella es vagi desenganxant de mi i vinculant amb l’espai, els companys i les àviestieteseducadores. Al seu ritme, respectant-li els temps i les capacitats. Acompanynant-la.

La segona setmana i al final de la primera, ella estava molt contenta, campant lliurement sense mirar enrera per la seva estança, sortint al pati. En dues paraules: ignorant-me vilment. I he cregut que era el moment de provar de marxar uns minutets, al vestíbul, on sento què passa a l’estança i des d’on puc espiar darrera la cortina sense que em vegi. I la veritat és que ha anat molt millor que el curs anterior! Si que ha plorat, però només uns minutets curtets i s’ha deixat consolar per les àviesitieteseducadores, iniciant així el seu vincle i la seva relació de confiança.  Potser demà m’animi a marxar a dinar i tornar a recollir-la quan acabi, o a anar a fer un cafetó i llegir el diari. No ho sé. No em vull avançar… ja ho veurem. Vull seguir com fins ara, anar decidint en funció del que és millor per ella, amb temps, amb calma, i sense expectatives que no es puguin canviar. Estic molt contenta de com està anant i cada dia em sento afortunada de poder oferir-li aquesta llar d’infants a la meva petita i de que sigui municipal! De fet, al poble no n’hi ha cap d’altra!

Però l’objectiu de l’entrada no és ni refregar-vos que estic de vacances (Us he dit que estic de vacances???), ni alegrar-me de la llar d’infants-miracle que tenim, ni explicar-vos la familiarització de la petita. El que passa és que m’embolico.

El que us volia explicar és que, fent aquest procés així, coincideixes amb d’altres pares que també estan en el mateix punt, i xerres amb ells i amb les àviesitieteseducadores i fins i tot amb la recepcionista i la directora del centre. I és d’allò més enriquidor. I l’altre dia , en un moment de tranquil.litat on la majoria dels infants descansaven o jugaven encuriosits amb una capsa plena de sorpreses va sorgir una conversa que em va fer reflexionar molt. Era entre un pare, una de les àviesitieteseducadores i jo. Parlàvem sobre les rutines de cada nen/a, per dormir, per menjar… i de com havíem afrontat cada família aquestes rutines, i de com influïa això en el funcionament del grup. I la veritat és que gaire temps no l’hi havia dedicat al tema, perquè sempre hem deixat fluïr les coses amb la petita, dins de les nostres possibilitats. Però precisament per això, la conversa em va obligar a cercar paraules al que sempre hem fet. Parlàvem de com influeix el trencament de les rutines en els nanos. L’altre pare comentava que si la seva menuda no dorm a tal hora després no s’aguanta ni ella. I l’àviatietaeducadora comentava que moltes rutines no eren viables allà, perquè elles no són la mare, ni el pare, ni l’àvia… i que s’en creen d’altres de pròpies de l’estança però que els primers dies costa. I jo els comentava que amb la petita hem intentat no seguir mai rutines. I que sempre ens hem adaptat a les seves necessitats immediates. Sempre que hem pogut, almenys. Per exemple, si no vol menjar més no l’obliguem perquè assumim que ja no té més gana. I que ja berenarà més, en tot cas. Això si, si no menja més perquè no vol allò, sense fer cap drama ni cap escarafall, no l’obliguem ni la forcem, però tampoc li oferim un pla B. O per domir, no hem forçat mai horaris. Mai l’hem forçat a fer una migdiada a tal hora, o a tal altra. Però si té son li facilitem que dormi, allà on sigui, mai en un bressol, per no crear-li la necessitat. El bressol sempre ha estat per la nit i a les fosques. Perquè amb el que ens agrada voltar, si l’encadenem al bressol i a la tranquil.litat de l’entorn, la torturarem cada cop que vulgui dormir i no serem a casa.

Però en realitat la primera afirmació que he fet és mentida. Si ho penso bé, si que l’hi hem, d’alguna manera, fomentat rutines. La diferència , però , és que hem intentat que aquestes no responguin a les nostres necessitats  sinó a les seves. És a dir: no li hem fomentat mai que dormi després de dinar si ella no té son. Però a la nit, com que a partir de les 20h o 20’30h ja no s’aguanta els pets, doncs si que vam anar induint rutines per ajudar-la a asserenar-se i a agafar la son amb més pau.  O si li agafa la son en plena sortida familiar doncs portem la motxilla de porteig per ajudar-la a agafar la son. O hem intentat mica en mica, que els àpats fossin amb la mateixa estructura i en horaris semblans, per afavorir-li l’adquisició d’hàbits en un futur. Però aquests exemples són sempre flexibles, perquè entenem que té molt de temps per anar adquirint hàbits, i que aquesta adquisició serà conseqüència inevitable de la seva maduració i adaptación al medí, més que no un objectiu  en si mateix. Si no té son, doncs no forcem que s’adormi. I si no té gana, doncs retirem sense problemes. Així li responem a les seves necessitats de manera respectuosa amb el seu desenvolupament normal i li facilitem. O almenys ho fem amb aquest objectiu.

Fa uns dies, l’autora del bloc Cosetes Nostres, en un comentari que va fer en un post meu, parlava d’adultocràcia. Em va agradar el concepte. I crec que va lligat amb això. Veig famílies que s’encaparren amb rutines que en realitat responen a la necessitat o preferences dels adults, i ben poc a la dels infants. I crec que és un error… Espero no equivocar-me, perquè ho tenim fotut si no tinc raó! Crec que és un error perquè normalment aquests pares i mares acompanyen aquestes rutines molts cops de comentaris fruït de la frustració. Per exemple: Ostres! És que no hi ha manera que s’adormi! Portem mitja hora intentant que es mengi la papilla!No hi ha manera que s’estigui quiet al cotxet!

En canvi quan les coses es deixen fluir i no et crees unes expectatives tan altes, o amb criteris teus i no de l’infant, no tens aquest sentiment de frustració tan sovint. I dediques el temps a coses més productives… jugar, riure, gaudir, abraçar… Crec que l’adultocràcia porta a dinars desagradables i mala relació amb el menjar, o a moments de crispació, o a frustració de pares/mares i fills…. I no crec que sigui bo.

Si una cosa m’ha ensenyat la petita, és que igual que a mi m’agrada prendre les meves pròpies decisions i que els que m’estimo me les recolzin i respectin… ella també té aquest dret: el de formar-se un criteri, i ser  acompanyada en la formació d’ella mateixa. Que jo no sóc qui per marcar-li quines són les seves necessitats de supervivència, però si que hi he de respondre.

I tot  això no vol dir que no li vulgui posar límits, com segur que algú que estigui llegint això pensarà… No! Vol dir que entenc que aquests límits han de ser sempre respectuosos amb l’infant i que han d’ajudar-la a expandir-se, perquè els necessita. I que no m’els he d’inventar jo només  segons els meus desitjos, necessitats o mandres, perquè això el que fa és limitar-la a ella en el seu propi creixement. En tot cas, han de respondre a l’equilibri entre les necessitats de tots, incloses les seves.

Però segur que més endavant hi tindré moltes més coses a dir, sobre límits i educació. Ara tot just estem començant. I encara sóc una “demo” en la matèria. De moment, seguiré alterant les rutines sempre que faci falta! Que per alguna cosa som els inventors del propi SMCP!