Fins aquí podíem arribar!

Normalment tinc una llista de temes pendents, i vaig escribint-los durant les migdiades de la petita o a la nit. Però el d’avui és d’urgència. Per desfogar-me. Improvitzat (més que els altres, fins i tot!). L’escric per mi. Per llegir-lo i seguir-hi reflexionant.

Aquests dies a la llar d’infants m’han servit entre d’altres coses per enganxar (jo) el primer virus. I a partir d’aquí he elaborat una teoria i faré una freaky-prova pilot. La meva teoria, a partir de que jo ja m’he curat i ara ha caigut el meu marit, és que com que amb la llet materna li passo els anticossos a la meva petita, ella s’en lliurarà. De fet, va ser ella qui va començar amb els mocs. Però no ha passat d’aquí. Jo en canvi he estat feta una coca durant tres dies. I la freaky-prova pilot que us deia és que, basant-me en aquesta teoria de que ella m’ho contagia però que llavors jo la protegeixo a través de la llet, a partir d’ara cada nit, lleparé la seva pipa plena de virus porqueria. Potser em passo l’any malalta i no serveix de res, però si puc pal.liar l’allau d’infeccions del curs passat, ni que sigui una vegada, ja em donaré per triomfant.

Però la urgència d’aquest post no ve per aquí. Aquest paràgraf anterior l’he fotut per l’esquadra. El post d’avui ve per un tema que m’ha fet donar-me una plantofada a mi mateixa per fer-me reaccionar.

Aquests tres dies de malaltia, sumats a que estic de vacances, i sumats a que la petita es fa gran  i comença a tenir criteri propi, geni i poca o cap capacitat per raonar i utilitzar les paraules ni com a receptora, s’han ajuntat amb una altra circumstància al.liena a mi. Ha coincidit amb una allau de compromisos inel.ludibles del massopare. Resultat: tres dies “non stop” de tenir cura de la petita jo soleta. I ep! que no em queixo, eh? que sóc sa mare! Però tenint en compte les meves condicions pèssimes, hauria agraït el paper de massopare en actiu, perquè us he d’enganyar.

Doncs bé… vain arribar a un nivell de saturació més que important. No se si la petita estava més descontrolada perquè jo no estava per ella com sempre; o si jo tenia el meu grau de tolerància i percepció abatut com el meu nas i la meva gola i el meu cap. El cas és que la vaig renyar per primer cop.

Si. La vaig renyar.

Contundent.

I així com la vaig renyar, s’em va fer un nus a la gola. No l’hi vaig cridar, ni picar ni res de tot això, eh?! Però em vaig quadrar ben seria i amb un to de severitat que era nou per a mi i també per a ella. No va plorar. Però el mateix silenci petrificat que em va sortir a mi, també el va mantenir ella, i després s’em va abraçar en silenci. Així que li devia afectar com a mínim, la meitat del que em va afectar a mi…

No havia fet res que no li correspongui per edat. No havia fet res terrible. Simplement buscava minilímits que troba, i que aquest cop, insistint en trobar-los moltes vegades, s’hi va trobar una paret desconeguda: la seva mare enfadada i amb la paciència sota mínims.

Algú m’ha dit que no serà la última vegada i que ho hauré de seguir fent pel seu bé. No hi estic d’acord. Sé que malauradament ho tornaré a fer, perquè sóc humana. Però no va ser ni la millor manera, ni la més adequada a la seva edat ni moment evolutiu, ni la que em va fer sentir millor. Jo hauria d’haver entès en aquell moment que jo podia fer altres coses abans que esperar que ho fes ella per art de màgia. Podria haver entès que ella també estava cansada perquè era tard i havia estat un dia molt intens. Hauria d’haver seguit pensant abans d’actuar per saber-li posar els millors límits i de la millor manera, que fins ara m’ha donat molt bons resultats. Però la meva paciència va dir prou. I mentre ella m’abraçava, a mi se m’escapaven els remordiments pels ulls. I li vaig demanar perdó. Li vaig explicar que el que ella havia fet no m’agradava, i que no ho havia de fer. Però que jo no li hauria d’haver parlat malament, però que ho havia fet perquè em trobava malament. No devia entendre ni una paraula. Però us prometo que la seva reacció va ser preciosa. Em va somriure i em va tornar a abraçar. I així em vaig poder perdonar per la desproporció de la meva esbroncada.

Segur que molts em direu que sóc una exagerada, però ho sento així, no hi puc fer més.  I suposo que és per ser la primera vegada. Totes les primeres vegades tenen un punt de sobreelevat emocionalment, en això de la maternitat. Almenys en la meva.

Va ser la primera vegada, i amb el temps segur que el meu sentiment de culpa o les meves ganes d’autoflagelar-me perdran intensitat, però no vull oblidar mai ni com em vaig sentir, ni la lliçó que un cop més em va donar ella. Evidentment que puc perdre els nervis en alguna ocasió, com totes les mares i tots els pares, com tots els humans. Però no puc perdre l’oportunitat ni les ganes de demanar-li perdó. D’ensenyar-li que la humilitat és una qualitat que ens ajuda a estimar-nos amb qualitat. D’ensenyar-li que ella també és important i compta molt per a mi. D’ensenyar-li que tots ens podem equivocar, i que tots ens mereixem una disculpa, o poder reparar el mal que haguem fet. D’ensenyar-li que ella té límits però jo també. I Sobretot d’ensenyar-li que tot i que pugui dir “fins aquí podíem arribar” ella també ho pot dir. I que ella haurà de respondre, però jo també, per allò que fem malament.

Tothom parla dels límits que l’hi hem de posar als infants. I crec fermament que són molt necessaris perquè creixin de manera sana i feliç i equilibrada. Però potser no és millor predicar amb l’exemple i mostrant-los els nostres propis límits? Hem de ser déus que no s’equivoquen mai? Els límits no han de ser mostrats amb respecte i civilització? Crec que no podem oblidar que som el seu referent, i que si no ens veuen rectificar, no els podem exigir a ells que ho facin.

Li vaig demanar perdó i ho faré sempre que calgui. Fins aquí podríem arribar! Només faltaria!

A l’endemà, després de reflexionar molt sobre la meva reacció, vaig fer-me el propòsit de que fós millor. Vaig exigir-me que ho havia de fer bé i multiplicar el meu raciocini maternal. Ho vaig fer. Vaig elevar la meva consciència al quadrat. Vaig posar els mateixos límits però d’una manera molt més respectuosa i amable. I aquesta petita meva em va continuar donant lliçons. Va començar a canviar aquesta conducta que tant em molestava i que creiem que havia de ser el seu primer límit. I avui m’ha donat un pam de nas i s’ha passat el matí “practicant” la nova conducta més adaptativa i respectuosa. La que per ella és nova. Tant que potser no cal… Igual que com quan aprenen a posar coses dins d’altres, que s’hi passen el dia sencer.

És increïble veure com creix i com va sent conscient del seu propi ésser i de la seva pròpia conducta i relació amb l’entorn. Avui em sento feliç. Em sento satisfeta i orgullosa d’ella i de mi mateixa, i del massopare. I m’he perdonat per haver passat un límit, i he perdonat al massopare pel partit de paddle de dissabte (lamarequeelvamatricularambelsseuscompromisosinel.ludibles).

I reconec en un altre exercici d’humilitat, que sempre m’havia equivocat. Abans de ser mare diguem que pensava d’una manera molt més conductista, respecte als infants. Com diu l’autora de Cosetes Nostres , des de l’adultocràcia. Però estava obviant la part més important, la part emocional. La part emocional dels menuts i la part emocional de mi mateixa en la meva nova condició de mare. Un cop més, veig i reconec que estava molt equivocada. I que un antic “jo mai” o “jo sempre”, depèn de com t’ho miris, m’explota a la cara emmerdant-ho tot.

Jo també creixo amb ella. I que continüi així!

El massollit i d’altres trampes mortals

Darrerament a casa estem patint un altre brot de massoquisme greu. Fa un mes (des de que va començar l’aventura de la llar d’infants) que la ballem amb els virus. Ara concretament tenim un okupa a casa anomenat adenovirus. La maternitat, per altra banda, constantment et para trampes, et fa fer coses que havies jurat que mai faries i que de cop et semblen meravelloses. Et menja el cap. Et manipula. És com una secta que t’atrapa i ja no en pots sortir.

La petita sempre ha dormit bé al seu llitet, ben a prop del nostre, però al seu llitet. Tot i que mai hem tingut problemes en posar-la al nostre si ha estat inquieta, o si simplement ens ha vingut de gust. Però sempre havíem tingut molt clar els dos que la nostra opció no és el collit. De fet jo, personalment sempre havia descansat pitjor amb la petita entre nosaltres. Però alguna cosa ha canviat.

Amb el desenvolupament normal de la petita va tenir una època en que dormia pitjor. Tenia un son més inquiet, amb més desvetllaments durant la nit… i la solució va començar a ser acollir-la al nostre llit, i santespasqües. I just després va arribar el primer virus: l’amigdalitis vírica. I cagada pastoret. No ens ho vam plantejar. Directament a dormir amb nosaltres. És que ni s’ens va passar pel cap que no havíem de fer-ho. Ens va semblar obvi. I clar, després del primer virus, que va durar uns dies, va venir el segon, i el tercer , i ara l’adenovirus pebroter. En fi… portem un més fent collit. Ja està. He caigut a la trampa. I dic HE caigut , i no HEM, perquè hi he caigut jo soleta. Per a mi el collit, ja és massollit. Pel meu company el collit és collit.

Us ho explico. Pel meu company el collit segueix essent la mesura extraordinària i necessària per afrontar certes situacions d’emergència. Encara que el cap de setmana al matí l’hi trobi el gustet de posar-se-la al llit amb ell quan jo ja m’he llevat. Però no ha canviat la seva postura d’intentar que el normal per a tots sigui que la petita dormi al seu llitet.

Però per a mi el collit ja és inevitablement un acte massoquista. Jo ja l’hi he trobat el gust als cops de peu a les costelles, a que em vagi arreconant fins a caure del llit, a embrutar els llençols cada nit amb el reflexe d’ejecció, etc. Per a mi ja no la treuria del nostre llit. Però clar… no és decisió només meva.

Però sóc astuta… no trec el tema i guanyo temps i nits de massollit . El problema és que el meu company també ho és, d’astut. I em veu a venir d’una hora lluny. I encara que jo calli, ell de tant en quant em treu el tema: “intentem que quan estigui bé torni a dormir al seu llitet, eh?”. I jo tinc diverses opcions:

a) Ser sincera i admetre públicament que ara ja és vici.

b) Intentar argumentar des de la pedagogia i l’estudi del desenvolupament infantil que és bo massollitar

c) Discutir i intentar imposar la meva opció amb arguments absoluts com ara: no em penso aixecar cada nit com fins ara cada cop que vulgui menjar.

d) Donar-li la raó i fer el que em rota.

D’aquestes opcions, depenent del dia, del propi humor, i de com et planteja el tema l’altre, n’agafaries una o una altra.

Crec que la opció a) és un greu error. Et desbanca d’arguments creïbles. A partir de que ho admetis, cap altre argument servirà, en front al seu que és: “quan sigui el moment ens costarà més que vagi a dormir a la seva habitació” (això ja vam acordar que no seria mínim fins que dormís habitualment tota la nit seguida). Per tant la primera opció queda totalment descartada. Però us confesso aquí, en secret, que és la més encertada en el meu cas. Pur massoquisme.

La segona opció sonaria artificial. Perquè tot i que si que en podria agafar algun argument creient-me’l, reconec que no seria el meu estil. No se… no he sentit mai que fós l’única opció correcta. Jo ja estic satisfeta amb com estàvem fent les coses fins ara, a nivell de criança. No trobo malament el collit, ni de bon tros. És més, encara que fins ara no ho hem fet de manera habitual, l’he defensat en moltes converses. Però mai com si fós la única opció vàlida o respectuosa amb l’infant. Crec que cadascú ha de trobar la seva opció també en això, que més s’avingui a les necessitats de l’infant i dels pares, inclús dels germanets, si en té.

La tercera opció amb el meu company no funciona ni és justa, perquè al llit també hi és ell, i no m’agradaria que marxés a l’habitació del costat. I a part, quan discutim el seu cervell deixa d’escoltar. No funcionaria. Possiblement seguiríem fent collit, però de mala llufa. Descartat.

Per tant, l’opció d) em sembla la més viable. Dir que si , que en realitat, fredament és el que penso, i deixar que els esdeveniments es vagin donant de manera natural, sense intentar matissar coses que estic segura que al final cauran pel seu propi pes. En tots aquests mesos he après, que estant els dos igual d’implicats i interessats, els cervells del pare  i la mare funcionen diferent en això de tenir criatures. I que molts cops els debats entre nosaltres esdevenen discussions, i al final a qui hem d’escoltar és a ella. No trio l’opció d) per donar-li la raó com als babaus, sinó perquè escolto la seva opinió, em reservo gran part de la meva, i al final farem cas a la petita, que és qui té raó sempre, perquè és la única que sap al 100% què necessita realment. Aquestes coses no les hem de decidir només nosaltres, i cada cop n’estic més convençuda. I que quedi entre nosaltres, però estic gairebé segura de que la meva petita i el temps em donaran la raó a mi… però que sigui un secret… shhhhhhh.

Els virus pebroters

Hi ha un món paral.lel que no coneixem fins que els nostres petits no comencen a la llar d’infants. El món dels virus dels pebrots. Dels pebrots no perquè afectin a les pebroteres, sinó perquè els toquen, i molt!

Hi ha un abans i un després dels primers virus. L’abans és agradable, tranquil, de coneixença amb el teu nadó, vas fent, el nadó es va desenvolupant, vas al pediatra a medir, pesar i vacunar i a no fotre-li ni cas a les seves pautes alimentàries. Però arriba un dia en que el teu nadó comença a la llar d’infants. I et penses que els problemes més greus que tindràs són la seva adaptació i el teu sentiment de culpa. Però no… Hi ha una cosa pitjor… els virus pebroters.

Està clar, que hi ha poques coses pitjors que veure el teu fill malalt. Amb cara de patiment, ullets petits, demanant braços i pit constantment, calent com una estufa de butà… Però una d’aquestes coses pitjors és deixar-lo amb algú per anar a treballar, encara que sigui de la més absoluta confiança. Les primeres vegades (i no sé si s’acabarà mai aquesta sensació) sents que li estàs fallant, perquè l’únic que demana ets tu. I tu marxes. Però després de la primera vegada , sempre hi ha una segona. I de la mateixa manera que t’adaptes a haver d’anar a treballar, t’adaptes a haver de deixar el teu menut amb els avis, o la cangur… I de fet, crec que la missió dels virus pebroters és aquesta, ajudar a la mare a disminuir el sentiment de culpa i la pena cada cop que et separes del nadó. I ho fan molt bé, perquè aproximadament setmana si, setmana no, fan acte de presència, els molt mal parits!

Per altra banda, estic cada cop més convençuda de que tenen una altra missió… Millorar l’aferrament entre mare i nadó. Dic entre mare i nadó, perquè el pare, que és menys massoca que la mare, en general acostuma a delegar de bon grat una gran part de les cures intensives que necessita aquell petit tros de carn en què s’ha convertit el nadó. Llavors, la mare, que està en el fons encantada de que el massopare no interfereixi entre l’enganxamenta que hi ha entre mare i fill/a, té en braços constantment la criatura, li fa petons, li fa carícies constantment, li pren la temperatura el més suaument possible, es desperta constantment a la nit quan el nadó es queixa, i un cop més, la funció sanadora de la lactància materna fa acte de presència. Ofereix l’únic aliment que tol.leren, consol i contacte físic. I un cop més es confirma que no vull deixar l’alletament fins que deixi de fer-nos tan de bé a les dues. I de rebot al massopare, que ja l’hi està bé que siguem nosaltres qui ens n’ocupem intensivament aquests dies. A més, també augmenta l’aferrament ja que , les famílies que fins que els virus pebroters fan presència no havíem collitat, ara ho fem. I resulta que li agafem el gustet. Però té conseqüències, i es mereixen un post a part, així que ja en parlarem.

La gamma de virus pebroters és amplíssima! en tres setmanes hem passat unes angines víriques, una otitis, tos i mocs. I de tot n’hem après: la millor hora per anar a urgències és a la matinada. L’apiretal és miraculós. La millor manera d’administrar-lo és el contagotes. L’alletament fa patir menys a les mares, perquè saps que no està sense menjar. Els banys d’aigua tèbia ajuden molt a baixar la temperatura, i com més estona duren, millor. Et fas més fort i te n’adones de que tanta tranquil.litat no és eterna, i augmenta el teu nivell d’alerta. Has de fer cas a la pròpia intuïció (un cop més): si la notes calenta, segurament tindrà febre; posa-li el termòmetre. Etc.

Ara ja estem esperant el virus de la panxa, que encara no ha fet acte de presència, però segur que és el proper. Just abans de les varicel.les i d’altres tragèdies pebroteres.

Que la fuerza nos acompañe!