Jo també era d’aquestes.

Jo també era d’aquestes persones que jutjava la que encara amb la panxa deixava de sortir amb les amigues. Jo també vaig titllar d’absurd canviar per culpa d’haver tingut un fill. Jo també vaig fer bromes despectives quan veia nens de dos anys mamant en un restaurant. Jo també vaig dir que malcriaven el seu nadó els que abraçaven en comptes de deixar plorar. Jo també deia que les que desitjaven un part natural estaven boges. Jo també vaig creure fermament que no passava res si no es podia alletar. També era de les que opinava sobre com la gent educa els seus fills. Jo també vaig jutjar, vaig opinar i vaig dir totes les bestieses que podia dir, abans de canviar-me de jaqueta. 

Un dia em vaig sentir sola perquè poca gent empatitzava amb mi i em vaig sentir petita i sola. Un dia em van acusar d’estar fent mal a la meva filla per encaparrar-me en donar-li el que considero el millor per a ella i millor per a mi: respecte en el seu naixement. Un dia em vaig sentir estranya en coses que sempre havien ocupat un gran lloc en la meva vida. Un dia em vaig adonar que volgués o no volgués havia canviat, i era més forta, més valenta, més independent, més femenina, més jo! Un dia vaig voler trencar amb coses, persones, activitats. Un dia vaig voler-me centrar en la meva filla, la meva família i en mi. Un dia vaig adonar-me que si que passaven coses renunciant a donar el pit, i no vaig voler que passessin. Un dia vaig adonar-me que alleto la meva filla de gairebé dos anys i que no vull pensar que més aviat que tard acabarà. Un dia vaig adonar-me que estava eduant la meva filla de la manera que mai havia volgut fer-ho, i que vull seguir-ho fent així. Un dia vaig adonar-me que havia jutjat, opinat i dit bestieses.

Però ara no jutjo a qui ho fa, com jo ho havia fet. No és el correcte, però ho comprenc. Comprenc que la meva vida ni la dels altres no és com la seva. Comprenc, perquè m’ha passat, que això ho porta la mateixa situació, que no s’entén perquè no s’ha viscut. Entenc que és massa complex per a ells, igual que ho va ser per a mi en el seu moment. Ja els passarà. I si no… tant és. Igual que ja no jutjo, tampoc m’afecta. Perquè jo vaig ser al seu lloc. És així i és normal. 

Però m’alegro d’haver estat als dos llocs. D’haver pogut sortir del judici i d’haver pogut tenir l’oportunitat de créixer i viure-ho! Jo també era d’aquelles que jutgen a les mares. Però ja no. I tot i que comprenc la posició d’aquells qui no han viscut el que jo ara visc, tampoc vull a prop qui sentencïi sobre les decisions o actituds que prenc. Potser és per això que sembla que hi hagi dos mons. Perquè realment hi ha un món abans i un després….

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s