Àngel i dimoni

No sé què passa quan s’apropa l’aniversari de la petita que em venen atacs d’introspecció. Però no em ve de gust escriure sobre la profunditat del moment. Avui no. Avui em ve més de gust parlar d’una de les coses concretes que si tornés enrera faria diferent. O no, encara no ho he decidit. Potser només és un anàlisi sobre un fet concret que si tinc experiències posteriors ja tindré fet i m’ajudarà a afrontar certes coses.

Em puc donar per satisfeta. Respecte a mi ho faria tot diferent però respecte la petita hi ha poques coses que em plantejaria diferent i potser faria d’una altra manera. És el premi per invertir un gran esforç a escoltar l’instint, a desplegar tota la consciència en la maternitat, malgrat que la societat no ho posa fàcil. Però si que hi ha una cosa que potser pararia a pensar i a decidir altre cop (no sé amb quin resultat): l’ús de la pipa.

Potser us sembla que no dóna per gaire aquest tema… però espereu i veureu!

En principi no tenia una postura clara sobre la pipa. Em refereixo a l’inici de la maternitat. No hi havia posat mai gaire atenció, ni per entendre ni per posicionar-me. I tot i que mica en mica si que anava preferint no utilitzar-lo, els problemes d’alletament, el desbordament emocional i físic pel dolor, el patiment per la culpa… van fer que deixés de pensar-hi. Igual que vaig oblidar-me de molta de la informació sobre l’inici de la lactància que tenia prèviament. Em vaig veure totalment desbordada per la situació. Finalment ho vam superar. Amb molt d’esforç. I fent moltes coses “malament”. Fent moltes coses que com assessora no recomenaria a ningú. Fent coses que avui encara tenen el seu efecte. Però mira! Aquí estem! Una d’aquestes coses és insistir en l’ús de la pipa. I dic que tot i saber tot el que ara se, no tinc clar que ara no ho tornés a fer perquè en realitat va jugar d’àngel i dimoni.

Venia d’un més i mig de dolor, de plors, de pressió externa i interna. Veníem de tardes desesperants de cinc, sis, set hores de succió compensatòria ininterrompuda i maldestre sobre mugrons ja ensangonats. Veníem de la desesperació. Veníem d’una cirereta pel pastís en forma de mastitis junt amb la única crisis de creixement que he viscut com a dura. Vaig trencar-me. Tot i que ja vèiem la llum vaig trencar-me. Tot i que la petita ja recuperava el pes que li tocava, tot i que els mugrons ja és curaven i gairebé ja no feien mal, vaig trencar-me. Vaig tenir la sensació que o aconseguia una mica d’espai o deixava definitivament (després de dos intents per acabar amb allò) l’alletament.

Vam provar totes les del mercat. I en una de les darreres visites que vam fer a la infermera d’aquell CAP diabòlic on tant m’havien fet plorar i desempoderar, aquella dona va fer l’únic bo per a mi. Em va donar una pipa que tenia de mostra, davant de la meva desesperació. I va resultar ser l’única que no havíem provat. Recordo que simplement és va adormir.

El meu home va marxar a treballar. I es van quedar amb mi els meus pares. Em recordo eufòrica! Era a la cuina fent feina i m’encantava!!!!!! I els meus pares amb la petita mentre dormia. No parava de treure el cap per veure si estava bé! I no parava de dir… encara dorm?!?!?! Entre eufòrica i incrèdula!!! Recordaré sempre l’alliberament que vaig sentir. Després sempre he seguit portejant-la i no me n’he separat gens. Mai he desatès les necessitats de protecció y braços de la petita. No és això. Però allò estava essent una tortura, i necessitava treure’m de sobre aquella sensació.i la pipa m’ho va donar. I li va tornar a la petita la mare tranquil.la i assossegada que la petita es mereixia i que no havia tingut en l’embaràs ni en aquell més de vida. Allà vaig començar a gaudir de la situació i a poder oferir l’entorn emocional que ella (i jo) necessitava. 
Segurament, i no haguéssim patit tot allò, hagués primat les desavantatges del seu ús. Però no estava capacitada per fer-ho. I realment, ens va ajudar. I ara això, tot i que paradoxalment no sóc partidària de la seva utilització, mai m’atreviria a jutjar-ne l’opció. 

Per experiència, però, si que se que té un preu. D’alguna manera ha estat vendre l’ànima al diable. Això i el tel curt de la llengua han fet segurament que alteri lleugerament el patró de succió, i hi ha temporades que em fa mal, pateixo eccemes recidivants que he d’anar tractant. També ha fet (crec) que la meva filla no Mami tant com d’altres nadons (sense ànim de comparar). És com si associés la teta només al menjar i no al consol. I com que el menjar li apassiona, no queda gIre lloc (de dia) per la teta. Segurament la lactància està durant tant perquè jo li he seguit oferint. I estant molt lluny del penediment, reconec que quan es fa mal i ve als meus braços, m’agradaria que cridés tetaaaaa en comptes de pipaaaaa. Però això és una qüestió d’ego maternal. 

Per últim, tinc la sensació d’haver-li creat una addicció important. I sóc conscient que hi vaig insistir per una necessitat meva, encara que revertia en el seu benestar. Per tant, he de ser justa, i no puc forçar la desintoxicació. I ara sentim que és un bon moment per començar. Ni massa d’hora ni massa tard. Entén tot el que li diem, pot expressar-se molt millor que abans. No m’agrada aquesta dependència. No me n’agrada cap ni de cap tipus. I el que no m’agrada per a mi, menys encara per a la meva filla. I tinc la sensació que això sí no ho creiem només pot anar a pitjor. Per tot això hem iniciat els tràmits per al seu ingrés a la granja… el tractament inclou explicar-li que al parc no utilitzarà la pipa, perquè quan juga li cau i se li embruta amb la sorra. Cosa que, de passada sigui dit, és totalment certa. Els primers tres dies van venir els pollastres. Però ahir ja ens la va donar i no la va demanar més fins que vam marxar. El tractament inclou la pastilla de l’acompanyament emocional.

Reconec que està essent un repte educatiu emocionant. L’estem acompanyant en el maneig de la frustració i veure’n els resultats està sent molt satisfactori. 

Com tot en la maternitat, té parts positives i aspectes negatius. I què és millor? Qui és ningú per decidir-ho? Que cadascú trïi els seus àngels i els seus dimonis, i convisqui amb ells. La coherència acostuma a ser un bon aliat per a fer-ho. I la consciència el millor amic per viure-ho. 

Qüestió de respecte

Em preocupa la societat en la que vivim. Per mil motius. Però un d’ells és la manca de respecte que tenim pels nostres infants. Em preocupa per ells i em preocupa perquè aquests infants estan aprenen (els estem ensenyant) que no cal el respecte per viure amb d’altres. I si ho preguntes, tothom et contestarà que el que volem ensenyar és just el contrari.
Totes les reflexions que m’han sorgit des d’ahir tarda venen d’una situació concreta. Potser hi ha qui ho trobi normal. Jo no. Gens. Us en faré el resum…Vam estar a l’hospital. La petita portava masses hores vomitant i sense tolerar la ingesta d’aigua, ni teta, ni sòlids. Li havien pujat massa els nivells d’acetona. Quan una infermera va venir a portar-nos un líquid glucosat fastigós que havíem de donar-li cada 10 minuts, ens va portar una xeringa carregada amb allò mateix barrejat amb la medicació per aturar els vòmits. Evidentment la petita es va resistir a prendre-s’ho. I la infermera,de manera segura i decidida, sense preguntar si jo (la seva mare i adulta responsable) volia que ella “m’ajudés”, va atrevir-se a tapar-li el nas per obligar-la a empassar. Va treure el meu jo més salvatge, més instintiu. Va treure la mare lleona. Li vaig etzibar una resposta clara, concisa i que no donava lloc a rèplica. Devia fer por, perquè és va retirar sense ni una paraula i amb un riure nerviós. I en retirar-se, vaig tornar a ser afable.
Em sembla humiliant que a qualsevol se li practiquin aquestes pràctiques autoritàries i agressives. I perquè aquesta gent no és planteja que els nens treuen lliçons de tot el que els adults fem? Que quan més eduquem és quan no intentem fer-ho… Perquè no es plantegen que necessiten més que nosaltres el respecte dels adults, precisament, perquè no es poden defensar? Perquè no es plantegen que no poden passar per sobre de les seves mares i pares? I perquè no es plantegen el més senzill: que a ells els faria sentir humiliats que algú els tapés el nas a la força? Crec que no s’ho plantegen perquè no és res més que un petit (insignificant si voleu) reflexe d’un problema social i injust. On els més desvalguts es converteixen en sotmesos. I es perpetua el problema, perquè es converteix en normal.
No m’agrada. De fet em sembla horrible.
I també em sembla un acte d’irresponsabilitat per part dels pares consentir aquestes faltes a la seva dignitat. El missatge que els donem si ho consentim és: deixa’t fer, fill, que no et mereixes cap respecte. Empassa i calla. Sigues submís.Si, em sembla IRRESPONSABLE. De cara als nostres fills i de cara a la societat en general.
Però estic satisfeta. Em satisfà haver-me sentit forta, lleona, empoderada, responsable. Em satisfà que la meva petita n’hagi tret una lliçó millor.  Espero que a la llarga en tregui la conclusió que ella s’ha de respectar i fer respectar, i que, mentre ella no pugui fer-se valer, hi som nosaltres per protegir la seva dignitat. I així creixi amb l’autoestima on ha de ser, i amb uns valors sòlids envers als altres. Que sàpiga que el respecte als altres és bàsic, i que es pot fer valer sense perdre l’educació, només amb uns valors i criteris clars i molta determinació. Només sabent que el més valuós que té és ella mateixa i que s’ha de cuidar i no permetre que la tractin malament. I que tracti als altres amb amabilitat i tot el respecte del món.
Només així podrem fer que la societat sigui una mica millor. Començant des de la cantera. Després serà massa tard…

Joguines vs. claus

No se com dir-li a ma mare que no es gasti ni un duro en joguines. Ella es deu pensar que ho faig perquè em sap greu que es gasti diners, o alguna cosa semblant… I no! Li dic perquè realment el  (poc) cas que la petita li fa a les joguines no compensa la despesa!

Des de que va neixer que ha estat a terra, jugant amb el seu propi cos. Si que hi ha hagut joguines que penjaven o que feien soroll que de ben petita li cridaven l’atenció. Quan va començar a seguir amb els ulls els objectes en moviment, li cridaven l’atenció els colors i els sorollets. I aquest efecte l’aconseguies amb un sonall caríssim, o amb un sonall que jo mateixa li vaig fer amb ganxet, o amb una ampolla de batut de cacao plena de figuretes dels ous sorpresa, o de pedres de la platja, o de botons de colors.

Més tard, quan va començar a descobrir-se les manetes, i a manipular, les joguines només visuals van quedar apartades,  i va començar a tenir dèria per aquells objectes que o bé feien soroll, o bé eren petitons, i que s’adaptaven bé a les seves petites i maldestres mans. I la millor joguina era ella mateixa, el terra i la seva panera dels tresors. Aquesta panera l’acompanya des de que va néixer, i és plena d’objectes diversos, quotidians, sense valor econòmic (excepte una corbata de seda que va cedir-nos generosament l’avi). Tots els objectes han servit per aprendre a agafar, a agafar amb les dues mans, a canviar de mans, a saccejar, a fer voltar, a picar contra el terra, a fer picar dos objectes entre ells, a imitar els adults… L’han acompanyat en el seu creixement. I tot amb un cost igual o similar a zero euros. En canvi, les joguines que havíem heredat o que els avis els havíen regalat, van servir una estoneta, o ocasionalment, però mai s’ha amortitzat la inversió. I això que sembla que van entendre (a còpia de veure-la jugar amb collonades) que no s’hi havien de gastar calers i no són joguines per a rics.

Alguns dels objectes que conté aquesta panera dels tresors són: un joc de claus, un respall de dents, uns mitjons, tapes de pots de vidre, anous, una cadena , una corbata de seda de l’avi, una flamera d’alumini, una cullereta de fusta, un bol de fusta, un xiulet del Tren del Ciment, una calculadora grossa, ampolles de batut de cacao plenes de coses diverses, un colador, una pinta, etc. I no sabeu l’ús que l’hi ha donat i li segueix donant!

Ara si que li fa força cas a ninots de pelutx de diferent morfologia: un ós obès més gran que ella (i que nosaltres dos junts) que li va regalar el padrí, que li serveix per pujar-hi, parlar-hi… i que algún ensurt li ha fotut quan ha cobrat vida misteriosament cada cop que l’agafem pel clatell. També un nino del seu tamany amb una boca oberta grossa i rastes de colors, que sembla ser el seu millor amic i l’abraça constantment, el fa dormir… I finalment un llop de l’Ikea que es menja salvatgement una iaia petitona. S’hi passa llargues estones fent-li empassar la pobre àvia i treient-li per la panxa. Finalment ha descobert un ós rosa amb piles i que parla que algú li va regalar, i que un dia apareixerà mort al mar.

Cada temporada canvia de joguina preferida… a temporades ha estat la cadena, que podia manipular de diferents maneres i a sobre feia sorollet, durant molt de temps ha estat la cullera i el bol de fusta, que li permetia fer molt de soroll, donar-nos de menjar…, a estones les ampolles-sonall… i quan ha començat a imitar-nos, els respalls de dents i del cabell han estat força rellevants, o els mitjons que intenta posar-se sense massa d’èxit però moltes rialles. Però ara tenim dos fetitxs molt molt importants, que duraran fins que ho domini i en trobi un altre. Un són les coses que pot tapar i destapar. És força obsessiva amb el tema. S’hi pot passar estones moooolt llargues. I l’altre és el joc de claus. Però no el de la seva panera… no! El nostre! No podem obrir ni tancar la porta de casa sense deixar-li les claus perquè n’intenti posar una al pany i un cop oberta la porta deixar-li treure del pany. Espero que li passi aviat, perquè mai ens havia costat tanta estona entrar o sortir de casa! I un dia em treurà un ull amb la clau, perquè amb tanta efusivitat ha estat a punt de clavar-me-la a l’ull a l’estil Dexter més d’un cop!

Ara , però hi ha una cosa que no desbanca les claus perquè s’utilitzen en moments i circumstàncies diferents. El bolígraf! No plastidecors, ni ceres…no… El bolígraf! Li permet fer art sobre paper i sobre el que no és paper… Sobre les estovalles, la taula, el terra, la pell de la mare o el papi, i ara ha descobert que també pot guixar la seva pròpia pell! Un luxe de joguina! Fins aquí són límits tolerables… esperem que no vagi més enllà! A més, les tovalloletes pel cul semblen fetes per encetar la pell i per a netejar tinta de qualsevol superfície!

No deixa de ser apassionant veure com es va desenvolupant i els seus avanços es veuen reflectits en l’ús que fa dels mateixos objectes des de fa 13 mesos! Cada dia amb ella és un joc constant, aprenentatge, desaprenentatge i sobretot molts somriures baratets, baratets! I sincerament, prefereixo que si algú vol invertir en el seu oci, es gasti els diners en activitats, contes (que li encanten!) o en temps compartit amb ella a la natura o a on sigui. Que segur que estarà molt millor invertit que si ho fan en les joguines de moda. I no és que ho diguem els seus pares. Ho diu ella amb fets i no paraules! Almenys de moment… suposo que ja arribarà el moment on demani altres coses, però no cal que sigui tan d’hora!