SMCP, un nou mètode que penso patentar.

Ja fa temps que penso que tot això de la maternitat està carregat de collonades. Mètodes de tortura per dormir, metges poc respectuosos amb club de fans, dogmes, banderes absurdes com la lactància o la mateixa maternitat, mares que es creuen amb la veritat absoluta, mètodes per menjar, mètodes per cagar, mètodes per jugar, mètodes per madurar… buffff, quina mandra. Fins i tot està de moda les etiquetes. Sempre m’ha fet molta gràcia això del part natural o la criança natural. Potser pot ser d’una altra manera? A partir d’aquí cadascú ho fa com vol, com pot o com sap. Però sobretot com pot.

L’altre dia, passejant plàcidament amb la meva petita, em vaig creuar amb una noia del poble que té un nen un pel més gran que ella. Gairebé abans del bona tarda, o del com va? em va preguntar si ja menjava. Jo vaig pensar… dona, des de que va néixer que menja. Però suposant que es referia a coses que no fossin la llet li vaig contestar que si, que com que havia hagut de tornar a treballar, ja feia un meset que havia començat a menjar fruïtes i verdures. I que anava molt bé, que de moment era una petita golafre. I en algun moment sé que havia especificat que ho menja triturat. La seva resposta (ho sento però un pel pedant i innecessària ja que ja havia dit que era triturat) va ser: ah, i no fas baby led wearing? ah, no! clar… no pots, si no fas lactància a demanda!

Jo, molt educadament, li vaig contestar que no, però que el motiu no era aquest sinó que sincerament no volia passar-me un any patint i amb l’ai al cor per si s’ofega. Però en realitat amb to burleta li hagués contestat: no, jo sóc més del SMCP. I me n’hagués anat tot contenta, no abans de dir-li bona tarda, ja que al començament s’ho havia saltat. Coneixent-la segur que ho hagués buscat a internet al minut següent.

Us explicaré el meu mètode: l’SMCP.

Per  dormir:

Si dorm i nosaltres dormim està bé el que fem. Però si voleu que especifiqui, hem anat improvitzant. Primer moisès normal. Com que m’adormia amb la barra clavada a la cara, vam passar al moisès sidecar (el millor pueriinvent de la història). Quan ja gairebé no hi cabia la vam passar al llitet de baranes, a la nostra habitació. Ens havíem plantejat de canviar-la a la seva habitació, però no. No ens cal, així que ho vam descartar. I el collit també el vam descartar després de comprovar que no és lo nostre: tortícolis, braç adormit, d’una “toma” durant la nit a quatre o cinc… no, descartat. Al final la conclusió és que tots descansem la mar de bé. Una altra limitació no discutible és el no deixar-la plorar. Ens sembla atroç.

Per menjar:

Si el pes i la talla és el correcte, i ella està sanota i somriu, està bé el que fem. La veritat, podria mentir, però en realista no li estem fent cas a ningú. Anem improvitzant. I la nena encantada. Compaginem lactància amb menjar triturat (passem d’àpats i horaris marcats) i segons el què fins i tot l’hi donem sencer perquè vagi llepant i tastant. Això si, intentem que tot el que podem sigui ecològic.

Per jugar:

Si la nena és feliç està bé el que fem. L’hi dediquem tot el temps, el contacte i els somriures que tenim, i a més, de tant en tant li canviem les joguines. S’ho passa teta i nosaltres també. Portar-la a molts llocs i que ja des de ben petita vegi món, natura, persones, animals, senti sorolls, toqui…

Per transportar:

Si ella està tranquila i la nostra esquena també està bé el que fem. Primer foulard, després motxilla ergonòmica. Però porto 17 kg de més (us havia dit 15, però resulta que n’eren 17), més la petita que ja no és tan petita, i el resultat és una lumbàlgia amb la corresponent banderilla de Voltaren. Que per la vostra informació és perfectament compatible amb la lactància. Per tant ara una temporada de cotxet, de cara a nosaltres, això si.

Per millorar:

Com que cadascú és lliure d’aplicar-lo com necessita o vol, és més enriquidor. Com més gran és el nombre de persones que l’apliquen amb qui parles, més idees se t’acuden, rectifiques, o reafirmes. I així et vas enriquint, i de tant en tant, aportes alguna petita cosa a algú altre.

Conclusió: Vivim la maternitat/paternitat com un experiment constant. Una vivència intensa i apassionant on cada minut és un aprenentatge per a tots plegats. Com molta gent. Fins aquí res d’especial. Però fem servir l’SMCP perquè ens funciona, i a tothom que l’apliqui estic segura que li funcionarà. És un mètode senzill però que requereix l’esforç de pensar, d’observar, d’aprendre i de rectificar. I tant de bo més gent l’utilitzés en comptes de tantes complicacions que corren pel món. Les inicials (SMCP) responen a: Segons el Meu Criteri Propi. I el millor del mètode és que s’adapta a les necessitats, circumstàncies i creences de cadascú. I té opcions per a tothom. Per a tots els nadons i per a tots/es els pares/mares del món. Jo em quedo amb aquest! M’encanta l’aventura d’anar-lo inventant minut a minut!